Jorgina Jordà: MINERGUALBA

El passat dissabte 19 d'octubre, es va celebrar la segona edició de la fira d'intercanvi i venda de minerals MINERGUALBA, i com ja va passar en la primera edició de l'any passat, la cita no va defraudar i crec que tothom va acabar el dia satisfet.

Es va poder gaudir de molta varietat mineralògica, començaré destacant, potser, els minerals menys coneguts i llunyans que hi havia. Interessants mostres  del Japó com ara cerasita, (Kameoka, Kyoto), una mica pseudomòrfica de cordierita e indialita que forma unes "flors" molt boniques i característiques, també conegudes amb el nom de sakura ishi, per la seva semblança amb la flor del cirerer japonès (sakura); henmilita de la mina Fuka (Takahashi, Okayama), un rar borat de coure i de calci procedent de la seva localitat tipus; yoshimuraïta, un rar silicat procedent de la mina Tanohata (Iwate), andradita de la mina de Koubushi, (Nagano), aquest últim un mineral ja més comú, però d'un indret també força desconegut.

Andradita de la mina de Koubushi, (Nagano)

També destacar un altre rar mineral que es podia trobar i que només havia pogut contemplar a la darrera fira de Sants: l'alfredopetrovita de la mina El Dragón (Potosi, Bolívia). Vaig tenir el plaer de poder observar diverses mostres i rebre algunes explicacions d'un dels seus descobridors, el senyor Alfredo Petrov a qui, de fet, li va ser dedicat el nom de l'espècie, tot un luxe.

Ara si de molt més a prop, clàssics de la mineralogia catalana. Mostres de fluorita de la pedrera Berta (Sant Cugat del Vallès) i Sant Marçal (Viladrau), aquestes últimes amb un intens color blau; calcita, inesita i argent de la pedrera Aymar (Gualba); epidota i axinita de Casterner de les Olles (Tremp) i uns bonics quarsos ametista i microclines de la pedrera Massabé (Sils). També anapaïta de Bellver de Cerdanya; òpals i jaspis molt antics de Montjuïc; barites i òpals de Caldes de Malavella; celestines de Torà i Ivorra, material de la zona del Priorat com ara galenes i cerussites, fosfats del Turó de Montcada; celestina d'Abella de la Conca, molt ben cristal·litzada i amb una tonalitat blavosa molt maca. També bones mostres de prehnita amb quars de Gerri de la Sal, i unes andradites de les mines del Cierco (Vilaller), de bona mida i color que em van agradar molt.

Inesita 4 x 2,5 cm  pedrera Aymar (Gualba)

Argent tot el grup 1mm  pedrera Aymar (Gualba)

Galena amb cerussita 6 x 6 cm mina Regia, Bellmunt del Priorat

Andradita  mines del Cierco (Vilaller)

De la resta de la península moltíssima varietat de minerals. Es va veure material de la zona minera de La Unión-Cartagena tant de recent extracció com de fa ja més de vint anys, avui en dia difícil de trobar. També material d'Aragó on cal destacar les pirites, barites, calcites i sideroplesites de la Cañada de Verich; guixos de multitud de localitats com ara Fuentes de Ebro, Montalbán, Aldehuela o Villaespesa; teruelites de Calomarde o aragonites de Monterde. De la zona de llevant es van poder veure cinabris o zeunerites de Xóvar. També es va poder veure material mostres de vistós or de Rodalquilar (Almeria) o material gallec on destacaven unes andalusites, poc conegudes, de Goian (Tomiño, Pontevedra). També del nord no podien faltar les fluorites, barites i calcites d'Astúries (Moscona, Berbes, La Collada, etc.).

Guix 4 x2,5 cm Fuentes de Ebro

Guix 7 x 7cm Aldehuela

En l'àmbit internacional, tornava a haver-hi molta representació de minerals del Marroc: atzurita, malaquita, wulfenita, calcita, vanadinita, barita, coure...

Foto; Juan Maria Perez Samper

També dels països veïns com ara Portugal i França: siderita, arsenopirita, de Panasqueira; quars d'Allevard (Isère), talc i pirita de Luzenac, hematites de les mines Batère (Corsavy, Le Canigou) i, com no, molt de material de la Xina i la Índia.

Foto; Juan Maria Perez Samper

Foto: Joan Martinez Bruguera

I ja que érem a Gualba destacar que hi havia un bon assortit de quars, microclina, albita i epidota provinents d'aquesta població i que cridava l'atenció, especialment, d'alguns veïns que van visitar la fira.

Voldria agrair als companys que van portar binoculars i ens van deixar repassar els micros, que també hi havia, per anar triant quin era el que més agradava. Com ara: anatasa, titanita, fluorapatita, de Vielha, esfalerita i semseyita de Lanzuela, sulfurs i carbonats de la Pedrera Berta, etc.

A la tarda és a poder fer donació d'alguns minerals pel Museu de Minerals de Gualba, amb l'objectiu de que poc a poc es converteixi en un referent de la mineralogia catalana.

Només em resta donar les gràcies a tots els organitzadors i participants d'aquesta primera edició de MINERGUALBA, en especial a l'Ajuntament de Gualba i el Grup Mineralògic Català.

Fotos: Agusti Asensi

Mn. Francesc Nicolau: El Sol, una meravellosa font d'energia

Segona xerrada del primer cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels descobriments del Hubble (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 10 d’octubre del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

El Sol és un de les 200.000 milions d’estrelles de la nostra Galàxia. I no és pas excepcional, amb una mida mitjana tirant a petita. Aldebaran fa uns 40.000 sols i encara n’hi ha de més grans.

Imatge del Sol

Què és el Sol? Abans de Copèrnic pensaven que era un astre que voltava a l’entorn de la Terra. Què fa que sigui el que és? Pels antics era quelcom diví. Per a Aristòtil, els astres tenien una composició completament diferent dels cossos terrestres. El Sol crema i desprèn calor, d’una manera enorme (solament ens arriba 0,5 mil milionèsima part, i d’aquesta, el 25% és reflectida a l’espai), però és suficient per a la Terra. La matèria orgànica a la Terra s’origina pel Sol i és energia seva emmagatzemada.

Per al grec Anaxàgores era una simple massa de matèria quasi tan gran com el Peloponès (cosa que li costa el seu desterrament). Si el Sol fos una bola d’un metre de diàmetre, la Terra tindria el diàmetre d’una boleta que no arribaria a un centímetre (a l’interior del Sol cabrien 1.303.000 terres).

Una fulguració solar

El Sol és de natura gasosa i la seva densitat mitjana és d’1,7, però la seva massa és 333.000 vegades la de la Terra (si el Sol fos d’1 tona mètrica, la Terra pesaria 3 grams). La distància Terra-Sol és de 8,3 minuts llum (400 vegades la distància Terra-Lluna). La massa del Sol representa el 99,97% de la massa del Sistema Solar (és com una bola amb unes brossetes al voltant!): Però és la distància justa per fer que l’aigua sigui líquida. El Sol emet en 1 segon tanta energia com totes les indústries de la Terra durant 675.000 anys.

El Sol té un moviment de rotació i un altre de translació. Com que és gasós, l’equador gira més de pressa que els seus pols, 25 dies i 34 dies respectivament. El seu nucli també gira diferent que les capes exteriors. La translació es fa respecte del centre de la Galàxia, a una distància de 25.700 anys llum, i fa la volta en 235 milions d’anys; la velocitat és de 225-300 km/sg. Alhora la Galàxia va a una velocitat de 600 km en direcció a la Concentració de Norma.

Capes del Sol

Les capes del Sol estan molt limitades. S’ha reconegut el seu interior (no ha estat gens fàcil) amb l’ajut de satèl·lits (a partir del Skylab i dels actualment 20 satèl·lits que l’orbiten i l’analitzen). S’han reconegut les següents capes:

1)- Nucli, del qual en parlem més avall.

2)- Zona radiativa, on els fotons de la reacció surten a gran velocitat fent la rotació diferencial. Triguen de vegades fins a 150.000 anys per sortir del Sol.

3)- Tacoclina, d’uns 3.000 km de gruix i que fa que el Sol tingui magnetisme.

4)- Zona convectiva, seria la zona que “bull”.

5)- Fotosfera, la qual emet la llum que veiem. Com s’ha dit abans, alguns fotons triguen milers d’anys en sortir del Sol. Seria com la pell del Sol, donat que és molt prima, de pocs km, i a una temperatura d’uns 5.500º.

6)- Cromosfera, que es la que dona el calor,

7)- i finalment la corona, la qual es veu quan hi ha un eclipse.

La temperatura de la cromosfera és d’uns 7.000 o 8.000º, però en canvi la corona arriba a milions de graus. No se sap el perquè d’aquest fenomen. Una possible explicació seria la dels neutrins solars (però només se’n detecten un 33% dels teòrics), però aquest és un problema encara no resolt. Tot el Sistema Solar es troba immers en la corona solar.

El nucli estaria entre 12 i 18 milions de graus. D’aquí prové l’energia solar, originada a partir de reaccions nuclears. Fins el segle XX no s’ha conegut l’origen d’aquesta calor i que dura des de fa 4.600 milions d’anys, quan es formà el Sistema Solar. Julius Mayer, a mitjans del segle XIX, pensava que es produïa per la caiguda de gran quantitat de meteorits al damunt de la seva superfície (hipòtesi rebutjable, ja que la massa del Sol aniria augmentant al llarg del temps, cosa que no ha ocorregut, inclús se’n perd).

Hermann Helmholtz deia que seria per contracció solar, i era seguit també per William Thomson (Lord Kelvin); aquesta explicació es va veure insuficient del tot. Amb el descobriment de la radioactivitat es va poder explicar l’origen del calor. És el resultat d’una reacció nuclear. En la desintegració d’un gram d’urani s’origina la mateixa energia que cremant 3.000 tones de carbó. L’hidrogen (H), si fa fusió entre si, s’originarà heli (He) i es desprendrà molta energia. Aquesta idea lliga amb el Big bang, ja que en aquell moment només hi havia hidrogen.

El Sol seria una gran factoria nuclear que transforma l’H en He, a una “velocitat” de 544 tones d’H en 540 tones d’He per segon (les 4 tones que falten s’haurien transformat energia segons la famosa formula d’Einstein: E=mc²). Segons Hans Bethe, només cal una immensa massa d’H a una alta temperatura per iniciar les reaccions nuclears de formació d’He. Al Sol encara li resten uns 5.000 milions d’anys més de vida abans de convertir-se en una gegant vermella (amb un diàmetre que arribarà a l’òrbita de Venus), i després es farà nana blanca que acabarà extingint-se.

NOTA: Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

            Si voleu veure el resum de la 1a conferència, cliqueu aquí.

Mn. Francesc Nicolau: Història del telescopi espacial Hubble

Primera xerrada del primer cicle de conferències, sobre el tema El sistema solar després dels descobriments del Hubble (I), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 3 d’octubre del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

El 1929 Hermann Oberth va suggerir la possibilitat de crear un telescopi orbital, per veure sense les turbulències atmosfèriques, però en aquell moment no era possible tècnicament.

El 1946 es va recuperar aquesta idea, rebent l’energia mitjançant un panell solar i que la transformés en la que calia Lymann Spitzer va fer el projecte i li va començar i acabà de donar forma, però encara s’havia d’esperar alguns anys. El 1970, resultat de la cooperació entre nord-americans i europeus, per fi es va crear el telescopi Hubble i 1986 va ser la data triada per posar-lo en òrbita. Però aquell any, hi havia ja l’estació espacial, i el transbordador Challenger en un viatge per anar-hi va tenir un accident i van morir els seus 7 tripulants. Finalment, el 1990, amb el transbordador Discovery, molt més segur, es va aconseguir el dia 24 d’abril posar en òrbita el Hubble.

Construir-lo va costar 3.000 milions de dòlars, dels quals 593 milions eren europeus. La seva velocitat era de 7,6 km/sg i dona la volta a la Terra en poc més d’1,5 h. Les primeres fotografies que va enviar eren més o menys com les dels telescopis de la Terra; això era degut a un defecte del seu espill de 4 micròmetres (mil·lèsimes de mil·límetre). Al cap de tres anys, el 1993, amb un altre transbordador, es va poder fer la correcció amb un èxit total. Posteriorment, se li han fet quatre milloraments més, el darrer el 2009 (programa COSTAR). Quan es va llançar a l’espai, es pensava que duraria 20 anys; actualment ja fa més de 25 anys que opera i hom creu que el podran mantenir fins el 2030.

El Hubble pesa unes 11 tones i ha enviat més d’1.300.000 imatges i, fins ara, s’han publicat 1.300 articles explicant les seves troballes. La seva potència es 40.000 vegades superior a la de l’ull humà. Amb ell s’han obtingut imatges de l’objecte més llunyà, situat a 13.300 milions d’anys llum (la història de l’Univers és de 13.700 m.a.). Entre les imatges més remarcables en el seu moment, són: l’hàlo d’un cometa girant al voltant d’un asteroide del cinturó; les llunes de Júpiter vistes amb una claredat total; les aurores de Saturn; les capes i els anells d’Urà; la seguretat d’haver-hi forats negres al centre de les galàxies; visió molt clara de la la nebulosa del Cranc; la interacció entre dues galàxies; imatges de Plutó amb les seves llunes; la expansió de l’Univers comprovada i que es produeix de manera diferencial.

En el últims anys es projecta fer un altre telescopi, ja que el Hubble només capta radiació visible, però quasi gens d’infraroja. Les ones d’aquest tipus sí serien captades per aquest nou telescopi, anomenat “James Webb” (en honor de James Webb, administrador estatal (1906-1992), aficionat a l’astronomia i entusiasta de les missions Apol·lo).

Les radiacions infraroges permetran “veure” objectes ara per ara invisibles. En la seva construcció estan col·laborant Estats Units, Europa, Canada i fins a 16 països més. Ara ja es troba pràcticament acabat i està previst enviar-lo al punt L2 de Lagrange, on degut a la interacció entre la Terra i el Sol permetria que quedés en situació pràcticament estàtica; però, aquest punt es troba a 1,5 milions de kms, cosa que fa difícil anar-hi a fer les reparacions. S’ha fixat la data de llançament per al 21 de març de 2021, després de diferents aplaçaments. S’assegura que veurà molt més que el Hubble. Veure’m.

NOTA: Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

Mn. Francesc Nicolau: És el grafè un material del futur?

Suposo que com ja sabeu l’element carboni es pot presentar de diverses maneres segons s’agrupin els seus àtoms. Formes al·lotròpiques en diuen els químics. La forma més habitual és la de grafit, que és la que ens serveix de mina de llàpis, però també pot presentar-se en forma de diamant, transparent i de gran duresa. 

Qui ho diria que el grafit i el diamant són una mateixa cosa, i només es diferencien en la manera com estan agrupats els seus àtoms: en el sistema hexagonal, en el cas del grafit i en el sistema cúbic en el cas del diamant. Però ara s’ha vist una altra forma al·lotròpica del carboni: el grafè, una estructura laminar d’un sol àtom de gruix, on els àtoms s’hi enllacen amb tres connexions tot fent com un enllosat hexagonal semblant a un rusc d’abelles.

Ara bé, com que el carboni té valència 4, que vol dir que té 4 electrons a la última capa per a fer la unió química, resulta que amb aquesta mena d’enllosat li sobra un electró la quak cosa li dona una gran capacitat conductora de l’electricitat i la calor. A més aquest material és transparent, flexible, impermeable, cinc vegades més lleuger que l’alumini i 200 vegades més ressistent que l’acer. Aquestes qualitats han fet que se l’anomeni el «material del futur». I quan es va descobrir?

De fet el seu nom en anglès (graphene) s’introduí ja el 1987 per indicar les capes que constitueixen el grafit, però no va ser fins al 2004 que s’aconseguí la primera mostra i van ser dos físics russos, Andrey Gueim i Konstantin Novosiólov, qui n’estudiaren les seves propietats i per això se’ls atorgà el Premi Nobel de física l’any 2010. A continuació es van començar a trobar-hi aplicacions a la informàtica, a l’electrònica i fins i tot a la medicina.

Però la dificultat per a fer-lo a gran escala és el cost de la seva obtenció. Costa molt obtenir-lo directament del grafit, separant-ne les capes amb un netejador ultrasònic. La Unió Europea està interessada en el grafè des del 2013 i ha destinat 10.000 milions d’euros per a la seva investigació. 

Darrerament, investigadors de l’Institut de Nonociència i Nanotecnologia de Catalunya han aconseguit desenvolupar un nou material porós i semiconductor que multiplica les possibilitats del grafè en les aplicacions a sensors, biomedicina i mediambient, i els resultats d’aquesta investigació han estat publicats a la prestigiosa revista Science. Tant de bo aquest material pugui obtenir-se més fàcilment i sigui un bé per a la humanitat.

Amics del Museu: MINERGUALBA (2ª edició)

El dissabte 19 d’octubre es tornarà a celebrar MINERGUALBA, fira de venda i intercanvi de minerals organitzada per l'Ajuntament de Gualba amb la col·laboració del Grup Mineralògic Català.

Hi haurà tallers d’iniciació a la mineralogia per nens i es podrà visitar l'exposició de minerals permanent a la masia de Can Figueres, un indret magnífic, per  veure una molt bona representació dels minerals de Gualba i els seus voltants amb molta tradició mineralògica.