Mn. Francesc Nicolau: Cal estar més alerta al canvi climàtic

Ja fa dies que van fer una entrevista a Julio Díaz, director de l’àrea del Departament d’Epidemiologia i Bioestadística de la Escuela Nacional de Sanidad i expert en el tema del canvi climàtic, qui va dir coses força interessants i de les quals us en faig un resum.

L'investigador Julio Díaz Jiménez

A l’entrevista ens diu que la tendència indica que les onades de calor i altres fenòmens meteororògics seran cada vegada més freqüents i més intensos, i que ara per ara no es fa prou per frenar aquesta tendència. I ni que avui aturessim totes les emissions perjudicials de CO2 , procedents d’automòbils, avions, fabriques, etc, no podriem tornar a l’estadi anterior i que l’únic que es pot fer és moderar fins on es pugui aquestes emissions, perquè el canvi climàtic ja és aquí i és innegable.

Els acords de París no són la panacea i ja vam veure que seria una victòria molt notable si s’aconseguís que a finals de segle la temperatura mitjana mundial només s’hagués incrementat d’uns 2ºC en comptes dels 8ºC a què ens enfrontem si no hi posem mesures dràstiques.

Però com bé sabem, molts governs no es decideixen a fer-ho com caldria, i per posar-hi un exemple els Estats Units de Trump no s’acaben de creure això del canvi climàtic. Ara bé, el principal problema que comportarà el canvi de la temperatura serà el de les migracions, i amb l’augment del nivell del mar es negaran moltes poblacions, i aquí podem citar el que ja està passant a Jakarta, actual capital d’Indonèsia però que està previst traslladar-la per causa de les freqüents inundacions que pateixen.

Avui dia es calcula que el 56% de la població mundial ja viu a les grans ciutats, amb els inconvenienets que això comporta, i si amb el canvi climàtic s’augmenta aquesta població els inconvenients s’incrementaran, sobretot el de la contaminació atmosfèrica. Com veieu, el panorama no és gens falaguer. I encara no ho hem dit tot! I què hi podem fer? Ben poca cosa, però anar donant coneixement del problema perquè els govers acabin fent cas i s’apliquin mesures és el que estem fent ara per ara.

Mn. Francesc Nicolau: James Peebles i la teoria del Big Bang

Es diu, i amb raó, que la teoria que assegura que l’univers va començar amb una expansió d’un nucli de matèria primordial i que segueix encara expandint-se és admesa per tots els físics actuals. És la teoria coneguda com Big Bang (gran esclafit). I com pot ser, doncs, segons els mitjans de comunicació, que hagi aparegut la notícia que precisament hi hagi ara un astrofísic, l’últim premi Nobel de Física atorgat el passat 8 d’octubre, que afirmi que renega de la teoria del Big Bang? És una notícia que mereix una bona explicació.

L'astrofísic i premi Novel James E. Peebles

Es tracta del professor James Peebles, canadenc nascut a Winnipeg l’any 1935 i que ha estat molt de temps docent a la càtedra Albert Einstein de la Universitat de Princeton (EUA) i que ha fet troballes importants en el camp de l’astrofísica i per les quals ha rebut, juntament amb dos físics més, aquest important premi. Anteriorment, però, ja havia estat guardonat amb altres premis i distincions.

Aquest professor emèrit, va pronunciar una conferència amb motiu d’una trobada amb els guanyadors del premi Nobel d’enguany a l’ambaixada de Suècia a Washington el 10 de novembre en la qual afirmà que el Big Bang «té un significat sobre la noció d’un esdeveniment i una teoria que estan força equivocats», perquè no hi ha evidència concreta d’una explosió gegantina. O sigui, que no s’hauria de dir “gran explosió” perquè no hi ha proves d’haver-hi hagut això. «El nom de Teoria del Big Bang és bastant inadequat», afirmà. Voldrà dir, doncs, que no hi hagué un començ d’existència del cosmos? Així sembla que ho han interpretat certs mitjans de comunicació.

Però ell no afirma pas això. Es clar que admet un començament de l’univers però el que vol dir és que la denominació “Big Bang” no és prou correcta i que «no tenim una bona teoria de com va anar el principi de tot». I afegeix: «El que sí tenim és una teoria ben provada de com va anar tot fins l’estat actual, des dels primers segons de l’expansió». Hi hagué, doncs, un inici, però no podem explicar els primers instants, només el que va passar després. Dir que hi va haver una “inflació” és una manera d’explicar-ho però no l’única.

Acabada la conferència li preguntaren quin nom calia utilitzar per designar l’origen del cosmos i respongué que no tenia resposta i que, no havent-n’hi cap altra, ell també recorria a Bing Bang. «M’he rendit... jo també uso Big Bang, però no m’agrada» No cal, doncs, alarmar-se. La realitat de l’inici de l’univers es manté.

Enric Aragonès: Jaume Almera i Jacint Verdaguer, amics i companys de viatge

Ara que ja s’acaba l’Any Almera, transcribim aquí la ponència presentada per Enric Aragonès i Valls en l’acte commemoratiu del centenari del traspàs del Dr. Almera,

celebrat en l’aula magna del Seminari de Barcelona el 27 de febrer de 2019.

Primeres obres, primeres coincidències

Jaume Almera i Jacint Verdaguer, dos sacerdots excepcionals, foren rigorosament

contemporanis: ambdós nasqueren el maig de 1845 amb només 15 dies de diferència. Un cop ordenats, mentre mossèn Cinto era rector a Vinyoles d’Orís, Almera es llicenciava en Física, Ciències Naturals i Teologia, es doctorava en Ciències i assolia una càtedra al Seminari. Ambdós publicaren les seves primeres obres l’any 1878. El poeta va irrompre en el món de les lletres amb un triomf esclatant: L’Atlàntida, grandiós poema èpic guardonat als Jocs Florals amb premi extraordinari; en paraules de Marquina, “la nacional epopeya de nuestros orígenes y nuestra gesta”. 

Esquerra: el Dr. Jaume Almera i Comas (1845-1919)

 Dreta: Mossèn Jacint Verdaguer i Santaló (1845-1902)

El naturalista i teòleg donà a la impremta un manual destinat a l’ensenyament en el que exposava l’origen de l’univers a la llum de la religió revelada i dels darrers avenços científics: Cosmogonía i Geología; un llibre avui menystingut, però que al seu temps va suposar un intent d’obertura al concordisme, en el límit de l’obertura mental possible a l’època.

Es devien conèixer personalment en alguna de les reunions de la “Colla dels Minyons”: una tertúlia de clergues il·lustrats, fills de famílies benestants destinats o ocupar llocs preeminents dins l’Església, entre els quals s’hi comptava Almera. Verdaguer assistí a alguna de les seves reunions, tot i que és fàcil que no s’hi trobés a gust per causa de la diferent nivell cultural i social: per a ell eren “els doctors de la llei”.

El 1880 ambdós contribuïren a la celebració del mil·lenari de Montserrat amb sengles

composicions, cadascú en les respectives especialitats: Cansons de Montserrat l’un i Estudis geológichs de la montanya de Montserrat l’altre, publicacions que es dedicaren mútuament. Se sap que, estant mossèn Cinto versificant la cèlebre Oda a Barcelona, volgué contemplar la ciutat des de les altures del Tibidabo; aleshores sol·licità al professor Almera acompanyar-lo en una de les excursions geològiques que solia portar a terme amb els alumnes del seminari, cosa a la que aquest va accedir de bon grat. 

Dedicatòries autògrafes. Esquerra: de Verdaguer a Almera (edició de 1878) 

Dreta: d’Almera a Verdaguer (opuscle de 1880)

El febrer de 1885, la revista barcelonina Crónica Comercial va publicar un número

extraordinari dedicat als terratrèmols de Granada; les dues primeres col·laboracions que hi figuren són l’article d’Almera Análisis de las causas físicas de los terremotos, i la poesia de Verdaguer La veu de l’Atàntida, extreta del recull Caritat, que el mossèn havia publicat a benefici dels damnificats pel sisme destructor.

El gran viatge: la peregrinació a Terra Santa

Mesos després que Almera fos nomenat canonge gràcies a la renúncia de Verdaguer, ambdósamics s’embarcaren en direcció a Terra Santa. El viatge, anhelat des de la infantesa i curosament preparat per mossèn Cinto amb múltiples lectures, va començar el primer d’abril de 1886 i es va acabar el 3 de juny. Les notícies de la sortida i arribada dels expedicionaris foren puntualment ressenyades a la premsa. En els respectius quaderns de camp, els viatgers anaren anotant les seves impressions al llarg del periple. Notes de caire ben diferent, tant com ho pugui ser la mirada rigorosa del científic de la percepció del creient abrandat davant l’experiència mística de trepitjar els escenaris de la Història Sagrada.

Els apunts del mossèn es varen publicar d’antuvi a La Veu del Montserrat i després a La Ilustració Catalana, aquest cop amb gravats afegits d’Andreu Solà (1888); versió que va aparèixer en forma de llibre el 1889.5 Més endavant seria objecte d’una segona edició revisada (1894) i traduït al castellà i al francès. El Dietari d’un Pelegrí a Terra Santa, un llibre de viatges a l’estil dels seus contemporanis europeus, però també el resultat d’un viatge iniciàtic i de reafirmació,6 ha estat una obra molt valorada per la qualitat literària, fins al punt d’ésser considerada la millor prosa catalana del XIX.

El Dietari de Verdaguer ens permet conèixer amb detall els itineraris seguits pels dos pelegrins per la Palestina, on visitant els indrets bíblics entre l’11 d’abril i el 15 de maig, sempre allotjant-se en convents de franciscans. Anaren des de Haifa a la Mar Morta en carruatge; d’allí a Jerusalem -on passaren la Setmana Santa- en caravana. A cavall es desplaçaren des de la ciutat santa a Natzaret, el Carmel i Sant Joan d’Acre. Un viatge en diligència de Beirut a Damasc i tornada, clogué la visita. No hi falta una referència al Dr. Almera. El dia 16 de maig, en el punt més alt de la carretera que va de Beirut a Damasc, Verdaguer escriu:

Lo aneroyde de mon estimat company de viatge, lo Dr. Almera, marca en algun punt la altura de 1880 metres sobre el nivell del mar, es dir, que hem pujat a l’altura del

Montseny.

Més enllà dels materials recollits per a futures obres -a més del Dietari, la trilogia Jesús infant- l’experiència va incidir profundament en l’ànim del poeta, que en tornar a casa va apuntar indicis de desassossec espiritual i els primers senyals d’un canvi profund de la seva personalitat: “He vist passar d’un a un mos quaranta anys, y de tots estic avergonyit, escriu a Collell” preludi de la crisi que el va fer baixar del cim gloriós que havia assolit amb esforç i mèrit.

Primera edició del Dietari de Verdaguer i exemplar dedicat al Dr. Almera

Per contra, Almera sembla haver tornat més fort: viatjà al Rosselló i la Cerdanya l’agost d’aquell mateix any, i en anys successius canvià l’escala del mapa que venia treballant per compte de la Diputació -de l’1:100.000 a l’1:40.000- i redactà El transformismo rebatido por la misma naturaleza en los albores de la vida, única peça filosòfica sortida de la seva ploma.

Les notes de viatge del Dr. Almera

Com mossèn Cinto, Almera va anotar les seves impressions en el mateix quadern de camp que utilitzava en les excursions geològiques; però les seves notes són d’un caire ben diferent de les del mossèn, merament descriptives i amb especial atenció a la geologia del terreny que va trepitjar. Contenen dues parts i un apèndix: la primera és de fet un veritable dietari del viatge que comprèn des de la sortida de Barcelona fins a l’arribada a la mar Morta, passant per Haifa i Jerusalem; la segona conté les observacions geològiques fetes a la rodalia de la Ciutat Santa, durant el trajecte a Natzaret i excursions a Tiberíades i el Carmel; també en l’itinerari entre Beirut i Damasc; totes elles puntejades amb esporàdiques notes paisatgístiques i meteorològiques. 

Ambdues parts ocupen els 16 primers fulls de la tercera llibreta de camp, una de les que es conserven a l’Arxiu del Museu Geològic del Seminari. Al final del quadern, Almera anotà minuciosament les despeses realitzades, que pujaren a 1.163 francs.10 Són, doncs, uns apunts complementaris dels de Verdaguer.

Aquestes notes, perdudes entre les 21 llibretes de camp del canonge que s’han conservat, han romàs ignorades durant més d’un segle. La primera notícia d’elles es troba en una tesi doctoral de difusió molt restringida11 i en una edició posterior, ambdues dels anys 80 del segle passat. El 2007 en vàrem oferir la transcripció i les vàrem comparar amb les del mossèn Cinto i els coneixements que a l’època es tenien de la geologia del país visitat.

Notes del Dr. Almera, amb un tall geològic de la muntanya de Natzaret

Observacions climàtiques, geològiques i paisatgístiques

Ja hem vist que Almera portava un baròmetre; a més de l’alçada del coll que travessa les muntanyes de l’Antilíban, mesurà la pressió a les ribes de la mar Morta: 794 mm, a l’època uns 375 m per sota del nivell de la Mediterrània. També devia portar un termòmetre centígrad, amb el que enregistrà algunes temperatures d’entre 26 i 32º entre Jericó i la depressió esmentada.

Pel que fa a la geologia, no sembla que Almera hagués tingut l’oportunitat de consultar els treballs de Lartet (de fet, en situa les referències al final de les notes de camp com a textos a consultar), la qual cosa el portà de vegades a correlacions temptatives poc encertades quan, en absència de fòssils, s’hagué de basar en les característiques litològiques dels materials. D’altra banda, en el camí de Jericó va poder identificar el Senonià en trobar l’Ostrea matheroni per sobre de les margues cretàciques, mentre que esmenta el Ammonites beudanti, característic de l’Albià, en les calcàries de Jerusalem. Anant a Tiberíades constatà que el basalt formava extenses planes, i en observar les terrasses esglaonades del Jordà, deduí encertadament que en el passat la mar Morta havia estat més extensa.

Allí on coincideixen ambdós dietaris és en la valoració dels paisatges, no gaire diferent de la dels excursionistes primicers del seu temps: apreciaren la grandiositat de les panoràmiques des dels punts elevats, malgrat que el paisatge muntanyenc els semblava turmentat; a l’altre extrem, l’aridesa del desert els suggerí sensacions desagradables, desolació i tristesa. Només les valls verdes i ufanoses els semblaren boniques i delicioses; més encara si l’acció de l’home en permetia millorar l’exuberància. Apunta Almera:

“Des d’aquest punt [Nablus] a Sebaste la vall és molt amena i plena de vida per causa

de l’abundància d’aigua [...] de forma que amb ella es rega tota i hi funcionen alguns

molins [...] La vall d’Hebron és de les més xamoses i fèrtils que té la Palestina, sigui per l’abundància d’aigua o per la seva terra de labor”.

Materials per al Museu d’Història Natural del Seminari

Consta en la llibreta de camp que Almera va recollir Helix i Pupa entre Jerusalem i Nablus, i fòssils cretacis a Han Murad, a l’Antilíban, a 1600 m d’alçada. En la correspondència del malacòleg Artur Bofill i Poch -col·laborador del Dr. Almera en l’estudi dels mol·luscs neògens- hem localitzat dues cartes escrites per Almera des de Jerusalem. En la primera, datada el 17 d’abril, el geòleg informa de l’arribada a Port-Said i Haifa i d’haver recollit mol·luscs actuals i fòssils a Palestina:

“En el primer punto [Port-Said], encargué recogieran todos los moluscos que pudieran, pues el mar verdaderamente está atestado de ellos, si bien las especies son parecidas a las nuestras en una gran mayoría. En Jaffa recogí algunos Helix y en el Jordán donde fuimos el miércoles he recogido varias especies de Melanias vivas y fósiles donde son muy abundantes, y algunos Helix y Pupa en yendo a caballo y bajando de vez en cuando y echando a correr luego para alcanzar la caravana [...] Seguiré recogiendo lo que pueda y al regreso de Galilea puede que vaya a la costa de Tiro, donde me dicen existe todavía el Murex que dio la púrpura Antigua y que el pueblo lo conoce por tal”.

També hi anuncia la sortida en direcció a Betlem i la intenció de passar la pasqua a la ciutat santa, per després anar a Natzaret, la Galilea i la muntanya del Carmel. La segona, una postal datada el primer de maig a Jerusalem, es limita a notificar la trobada amb un familiar de Bofill i anunciar el viatge a la Galilea. La resposta a l’encàrrec que va fer el Dr. Almera a Port Said es troba en dues cartes que Nemesio de Artola -vicecònsul espanyol en aquella ciutat i historiador del canal de Suez, que els hi va ensenyar els tallers de l’empresa constructora-, adreçà a Verdaguer alguns mesos després.

Esquerra: Artur Bofill i Poch (1846-1929), col·laborador d’Almera en una foto de 1883 
Dreta: Nemesio de Artola Arroizenea (1843-1909), corresponsal de Verdaguer a Port-Said

Estan datades els dies 10 d’octubre i el 28 de novembre. En la primera li anuncia la tramesa d’una caixa de testacis que havia encarregat al Pireo i a Djibuti per al Dr. Almera:

Le agradeceré haga presente mis recuerdos a D. Jaime Almera diciéndole que al regreso del Panay mandaré una cajita de mariscos que he pedido al Pireo y Djibouti. Para más facilidad, rotularé la caja al sobre de V.

La segona duplica l’oferta i hi afegeix dos flascons “para el museu de la Universidad”:

Como se lo dije a V. en mi anterior, es con el próximo vapor que le mandaré dos frascos y dos cajas de mariscos para al museo de la Universidad, el sobre irá a V. para evitar gastos á ese establecimiento é irán recomendados al capitán Bollegui.

La desaparició de l’antic Museu del Seminari durant la malaurada guerra civil ens priva de saber si aquelles trameses hi foren efectivament ingressades. Per Lluís Rocabert sabem que els únics fòssils de Palestina que hi havia al Seminari eren uns petits peixets del Líban de les col·leccions del Dr. Almera, que ell mateix devia recollir al cretaci del Sant Joan d’Acre.

Els epistolaris

Les mostres d’intercanvi epistolar entre ambdós amics que ens han arribat són molt escasses, i la majoria són recomanacions de terceres persones cursades a Verdaguer en l’època en que aquest tenia influència sobre el marqués de Comillas. La primera és una tarja de visita que hem localitzat entre els papers de Verdaguer a la Biblioteca de Catalunya: una carta de presentació sense data a favor del farmacèutic de Santa Perpetua:

Saluda afectuosa y cristianament a Mosen Cinto Verdaguer son afm. JAUME ALMERA Y COMAS y li recomana atengui al dador, farmaceutich de Sta. Perpetua, que desitja servir a los vehins de la Moguda.

El tipus de tarja -senzilla, sense més informació que el nom i l’adreça del carrer Sagristans- és igual al de la tramesa a Bofill des de Jerusalem, posterior a les que declaraven un domicili anterior (1884) i anteriors a la següent, de 1888.

La segona és una tarja endolada en la que Almera fa constar la seva condició de canonge, i recomana un aspirant a entrar en la companyia Trasatlàntica del marquès:

Estimat mosen Jacinto: lo donador de la present es un bon i ilustrat jove anomenat J.

Fernández Bravo, professor mercantil que poseheix perfectament l’angles y francès y

desitjaria entrar de Sobrecarrech en los vapors de la Trasatlantica y crech que la

companyia faria una bona adquisició prenentlo. Lo recomano a V. Perquè lo recomani a la Companyia y doncs perquè pugui lograr sos desitjos.

Seu afm. en J. C.

Jaime Almera y Comas, Pbro, Canónigo

En la mateixa tarja Verdaguer afegí en llapis: Recomendado tambien de Mosen Rufes de Lérida, cosa que permet datar-la l’octubre de 1888.

Tarja de recomanació del Dr. Almera adreçada a Verdaguer, sense data

Una altra recomanació es troba en la post-data que Almera afegeix a una carta que el Dr. Josep Julià, rector de la parròquia dels Àngels de Barcelona, adreça a mossèn Cinto en data 4 de desembre de 1888 recomanant un antic condeixeble anomenat Simó Selva, aspirant també a la Trasatlàntica:

Mon benvolgut amich mosen Jacinto: reitero la recomanació de mon amich y antich

condexeble Julià a favor del pobre pare de família honrat y laboriós D. Simo Selva

antich també condexeble meu perquè fagi lo que pugui pera que sia col·locat.

Li anticipa las gracias son afm.

Jaume Almera [Rubricat]

Una nota de mossèn Cinto, que diu lacònicament: Caritat / Juny 89, associada a l’adreça del Dr. Almera, sembla indicar que hi va haver algun ajut econòmic per a una persona recomanada pel canonge. L’única comunicació personal que hem vist és una postal datada el 13 de desembre de 1893 i enviada a la Gleva, en la que Almera comunica al company de viatge els noms científics de dues espècies vegetals citades en el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, probablement per a la segona edició d’aquesta obra, que es publicaria l’any següent:

Benvolgut amich: ha costat molt trobar en lo herbari lo nom científich de les dues plantes [il·legible] d’estar florides.

Lo Adonis es l’ A. autumnalis L y lo rubelich es l’ Anthemis arvensis. Aquí, allà

probablement seran las matexas especies.

Conservis bo y m’alegra molt verlo treballar com sempre.

Seu en JC

Jaume Almera

Alguns mesos abans, ambdós amics havien coincidit en el Museu i Biblioteca Episcopal de Vic, quan el bisbe Morgades acollí el poeta després que fos expulsat del palau dels Comillas. 

Escrits d’Almera adreçats a Verdaguer. 

Esquerra: Post-data a la carta del Dr. Josep Julià (4/12/1888) 

Dreta: Postal tramesa a la Gleva (13/12/1893)

Epíleg: Font i Sagué, amb Verdaguer (1900)

No ens consta que Almera i Verdaguer tinguessin contacte directe durant els darrers anys de mossèn Cinto, però no hi ha dubte que, ni que fos indirectament, n’hi va haver, atès que Norbert Font i Sagué, ajudant d’Almera al Museu, s’implicà en la redacció de Lo Pensament Català, setmanari que Verdaguer va dirigir des de 1900 fins a la mort, el . En el primer any de vida, el periòdic acollí una dotzena d’articles divulgatius de Font, començant pel primer número, i una traducció d’un dels escrits d’Almera sobre la fauna i flora del Pliocè mitjà. En el número 14 (5/08/1900) hi consta que el mossèn es va afegir a una excursió geològica dirigida per Font a la Salut de Sant Feliu. 

Norbert Font i Sagué (1873-1910)

 i tarja d’invitació a la Missa Nova (1670671900)

El número 9 del setmanari (1/07/1900) està dedicat íntegrament a celebrar la missa nova de mossèn Font a Sant Felip Neri. El padrinatge d’Eusebi Güell (cunyat del marquès de Comillas) i la seva filla Isabel es va notar en els detalls, gens habituals, de la cerimònia, que tingué lloc el 16 de juny: la Missa del Papa Marcello, de Palestrina, cantada per l’Orfeó Català dirigit pel mestre Millet i l’artística invitació impresa a dues tintes. Fins i tot s’han conservat uns esbossos de Gaudí per al recordatori que no es varen arribar a imprimir.30 Acompanyaren el celebrant, a més del diaca i sotsdiaca, el canonge Collell en funcions de caper. En el sermó, el canonge Almera sembla haver tingut present el calvari sofert per l’insigne poeta en els seus darrers anys:

Germans meus: Si pasem la vista en lo mon veurem que tot en ell passa; tot es transitori: passen los individuos, passen les families, passen los pobles , passen los imperis, passen les lleys, passen las tradicions, passen los honors, passen las riquezas perque tot es naturaleza contingent y mudable y destinat a desaparexer. Y si considerem més a fondo aquestes coses -creades totes pel nostre bé- trovarem que totes ellas mentres [...] avuy nos son falagueres demá molestan; avuy apetescudes, demá rebutjadas; avuy beneficioses, demá perjudicials. Y per qué? Perque lo mudable y contingent no encaxa, no pot encaxar ab nostre cor que sols ab lo permanent y etern s’omple y aquieta.

Ignorem si Mossèn Cinto va assistir a l’acte; tan de bo que, discretament confós entre el públic que omplia el temple de gom a gom, hagués escoltat les paraules plenes de comprensió de l’amic canonge.

Ventus i Isabel Benet: Itinerari geològic, històric i prehistòric pels voltants d'Olopte

Olopte és un petit poble de la Cerdanya situat a 1160 m d’alçada sobre la carena nord del tossal d’Isòvol i és el punt d’inici d’un itinerari circular d’uns 9 Km de recorregut i uns 400 m de desnivell al voltant del citat tossal d’Isòvol. Al llarg d’aquest recorregut observarem la geologia de la regió, així com també d’altres elements històric (i prehistòrics) de gran interès com són les coves d’Olopte i la cova d’en Manent.

El tranquil i enlairat poble d’Olopte 

Esquema d’accés a Olopte

Esquema del recorregut

Si venim des de Puigcerdà, cal continuar per la N-260 en direcció a la Seu d’Urgell i, un cop passada la població d’All, agafar a la dreta el ramal que mena en 1,5 Km a Olopte. Abans, però, als 100 m d’haver entrat a aquesta carretera, fem una parada per anar uns metres a l’esquerra cap a un turonet on es troba el petit menhir d’Isòvol, de només 1,10 m d’alçada, 60 cm d’amplada i 30 cm de gruix màxim, amb una incerta datació que podria correspondre a un ampli període, del Neolític al Calcolític.

El petit menhir d’Isòvol

Després de visitar el menhir, seguim la carretera i arribem a Olopte on deixem el cotxe a la plaça Major (hi ha diversos espais habilitats). Geològicament ens trobem just al contacte entre els materials paleozoics, que formen el Pirineu axial, i els materials sedimentaris del Miocè (Terciari) que reomplen la fossa de la Cerdanya i els quals afloren de manera espectacular a les anomenades Guillereres d’All i que ja vam visitar en una anterior ocasió.

Mapa geològic esquemàtic de la fossa cerdana

Mapa geològic esquemàtic de la zona de l’itinerari

Comencem l’itinerari pel carrer de la Baixada de Cal Jan. Als pocs metres, però, el deixem per girar a la dreta pel Camí de la Vall (pal indicador), senyalitzat com a sender núm. 147. Aviat deixem el ciment i trobem les primeres roques del recorregut: es tracta d’unes calcàries compactes del període Devonià (Paleozoic) i que veurem millor més endavant. Seguim davallant fins al pont que creua el riu Duran (afluent del Segre), al costat del qual es poden entreveure restes d’un antic molí.

Creuem el riu Duran i passem a frec de les restes d’un molí

Un cop creuat el pont, continuem a l’altre costat pel vessant est del Montcurto, o tossal d’Olopte, i des del camí farem tot un seguit d’aproximacions a les anomenades coves d’Olopte, un conjunt de cavitats obertes a les calcàries del Devonià i que formava part del primitiu sistema de drenatge del Montcurto. Així als 80 m deixem el camí i ens enfilem a la dreta, rostos amunt, seguint les  traces d’un corriol cap a les denominades coves B i C d’Olopte.

Des del camí es pot veure la gran boca 

d’entrada de la cova C d’Olopte

Després de bregar una estona entre el matollar, arribem a les dues boques d’entrada de la cova B d’Olopte (1145 m), situada a 35 m sobre el camí. Es tracta d’una surgència fòssil amb un recorregut topografiat de 134 m. Les dues boques de la cova s’uneixen als pocs metres en una galeria baixa. En aquesta cavitat es va trobar un fragment de crani humà, així com també una destral de bronze i fragments de ceràmica; el conjunt d’aquestes troballes es pot datar entre el Bronze mitjà i el final (1500-800 a.C.). 

Una de les boques de la cova B d’Olopte

Boca de la cova C d’Olopte

Just uns metres per sobre d’aquesta cavitat, a la dreta, es troba situada la cova C d’Olopte, formada per una sola galeria oberta en una diàclasi, de 12 m de llargada i una alçada inicial d’uns 3 m que aviat queda colgada pels sediments. Des de la boca d’entrada tenim una bona vista de l’ampli coll d’Olopte, situat a l’altre banda de la vall i pel qual hi passarem a la tornada.

Boca de la cova C des de l’interior, 

amb vistes al coll d’Olopte

Retornem al camí i continuem uns 80 m més, fins a una paret de pedra seca, des d’on ens enfilem, per un corriol relativament ben marcat i amb un desnivell similar a l’anterior, fins a un vistós esperó format per les blanques i compactes calcàries del Devonià on es practica l’escalada.

Ens enfilem cap a un esperó rocós...

 ...on es practica l’escalada

Així arribem a un petit replà sota aquest esperó calcari on, just arran de terra, s’obre la petita balma coneguda com a cova D d’Olopte, amb unes modestes dimensions de 5 m de llargada, 2,5 m de fondària i 1 m d’alçada. Aquesta balma es troba situada en una antiga terrassa fluvial i és el producte d’una excavació lateral del primitiu curs del riu Duran.

La balma coneguda com cova D d’Olopte

L’interior de la petita balma

Baixem altre cop al camí des d’on, als 100 m, comencem a veure a sobre nostre la boca superior de la cova Gran d’Olopte, de forma ogival. Així ens enfilem per tercer cop a la dreta, on trobem una petita clariana, per iniciar ara una pujada un xic més llarga, d’uns 60 m de desnivell, cercant els millors passos entre el matollar que defensa l’indret.

Des del camí podem veure la boca

de la cova A o cova Gran d’Olopte

Finalment arribem a la boca inferior de la cova A o cova Gran d’Olopte, la qual comunica a través d’un pas molt estret amb el recorregut principal que surt de la boca superior. Un curt flanqueig a l’esquerra ens situa sota la boca superior, a la qual accedim després d’una petita grimpada un xic desplomada.

Boca inferior de la cova Gran d’Olopte 

La boca superior

Aquesta boca superior té uns 2,5 m d’alçada per 1,5 m d’amplada, encara que aviat la galeria d’entrada es converteix, com a la boca inferior, en un estret pas. El recorregut topografiat d’aquesta cova és de 232 m, i, com les anteriors B i C, es tracta d’una surgència fòssil. També aquí foren trobats diversos materials arqueològics, com una fulla de sílex, un punxó de llicorella i diversos fragments de ceràmica; el conjunt dóna una data d’ocupació de la cavitat entre el Calcolític i el Bronze mitjà (2000-1200 a.C.).

La boca superior des de l’interior

Topografia de la cova A o cova Gran d’Olopte)

Nosaltres ens fixem en alguns exemplars d’insectes que pul·lulen per l’interior de la cavitat com són un coleòpter que sembla de la família dels caràbids i un lepidòpter potser pertanyent a l’espècie Triphosa dubidata, i també una trobem una escolopendra. Aquí donem per acabada aquesta visita externa a les coves A, B, C i D d’Olopte. Hi ha pels voltants altres petites cavitats catalogades (E, F, G, H, I) segons consten en el primer volum del Catàleg Espeleològic de Catalunya (1978), però sense detallar la seva situació concreta.

Caràbid

Triphosa dubidata

Escolopendra

Retornem al Camí de la Vall i continuem l’itinerari per aquest sender ben marcat tot observant com, després de les calcàries del Devonià, afloren les pissarres grises del Carbonífer superior (corresponents a l’anomenada fàcies Culm) entre les quals apareixen alguns paquets de conglomerats polimòrfics.

 Aspecte dels conglomerats polimòrfics, 

o sigui, amb còdols de diferents composicions

Mentre, a l’altre banda del riu Duran, tenim el tossal d’Isòvol on podem observar com les calcàries del Devonià, més antigues i que formen un cingle rocós, encavalquen les pissarres més modernes del Carbonífer superior. Sota aquests cingles, i molt amagada per la vegetació, s’obre la boca del nostre proper objectiu: la cova d’en Manent.

Cingle calcari del tossal d’Isòvol 

on es troba la cova d’en Manent

Més endavant el nostre camí gira a la dreta per salvar el petit barranc del torrent Llevador, i poc després desemboca en una cruïlla amb el sender 136, per on continuem a l’esquerra en direcció a Isòvol, tot davallant cap al riu Duran, que travessem tot seguit per un pont de fusta.

Pont de fusta sobre el riu Duran

Continuem a l’altre costat de la vall per uns prats, sempre en direcció sud i ara pel marge esquerra del riu Duran. Més endavant el sender va deixant avall el riu i finalment surt de la vall prop de l’estret d’Isòvol, travessat pel riu Segre així com també per la carretera general N-260. El nostre sender va girant cap a l’esquerra, en direcció est, per sobre de la carretera i en lleugera pujada per on anem observant l’aspecte de les pissarres grises del Carbonífer superior.

Anem trepitjant les pissarres grises del Carbonífer superior

Aspecte de les pissarres

Tanmateix, en el punt on el sender comença altre cop a davallar, el deixem per girar a l’esquerra i anar pujant en direcció nord per un contrafort del tossal d’Isóvol. Malgrat l’absència inicial de camí, la progressió és fàcil a través d’una vegetació esclarissada que no presenta les complicacions dels accessos a les coves d’Olopte. Cal que ens dirigim cap a una torre elèctrica, que deixem enrera, i poc més amunt, en la mateixa direcció, trobem una cabana de pedra seca.

Cabana de pedra seca que ens serveix de referència 

Avancem per la carena en direcció a una pedrera abandonada

Des d’aquí girem a l’esquerra i als 50 m trobem ja indicis de corriol per on continuem avançant per la carena de l’esmentat contrafort, amb vistes a la Carbassa i el Puigpedrós. Un xic més amunt enllacem amb el sender 148, per on seguim pujant fins arribar al tram final de la pista provinent d’Olopte pel vessant est del tossal d’Isòvol. Continuem a l’esquerra pels darrers 50 m de pista fins arribar al replà on hi ha una petita pedrera abandonada. Actualment aquest espai s’ha habilitat com a mirador de l’entorn, amb unes baranes i un banc de fusta, però trobem a faltar algun plafó informatiu.

Mirador de la pedrera amb el Montcurto al fons

D’aquesta pedrera s’hi extreien unes calcàries del Devonià de color rosat i d’aspecte nodulós, conegudes com a calcàries “griotte”. Aquí, però, se les explotava com a pedra ornamental i per això a aquesta roca també se l’anomena marbre d’Isòvol.

Pedrera abandonada a tocar del mirador

Aspecte de les calcàries "griotte", 

també conegudes aquí com marbre d'Isòvol

Des d’aquest indret hi accedirem a la cova d’en Manent. Entre la pedrera i el camí per on hem arribat hi surt un corriol (a l’esquerra si venim de la pedrera) que puja al nord-est fins a dalt de la carena que es desprèn del tossal d’Isòvol. Arribem tot seguit fins a una elevació (fites) i seguim uns 30 m en direcció est, encarats al tossal d’Isòvol, fins a un collet, on trobem una singular pomera.

Replà on hi creix una singular pomera

Des d’aquest collet baixem cap a l’esquerra uns 40 m, en direcció nord-oest, fins a un marge del terreny. Baixem uns pocs metres a l’esquerra, encarats a l’oest, per trobar tot seguit el paradolmen del tossal d’Isòvol, denominat així perquè hom no pot precisar que sigui un autèntic dolmen. Es tracta d’una gran llosa, de 2,4 m de llargada i 1,3 m d’amplada, amb un gruix d’entre 20 i 25 cm, buidada per sota, que forma una petita cambra d’uns 70 cm d’alçada amb restes de paraments de pedra; tanmateix, els arqueòlegs posen en dubte que constituís un enterrament prehistòric.

Paradolmen del tossal d’Isòvol 

Ens dirigim cap a un gran freixe que defensa

l’entrada de la cova d’en Manent

Des d’aquí tenim enfront nostre, cap al sud-oest, una cinglera rocosa on al seu capdavall s’obre l’amagada cova d’en Manent. Encarats a aquesta cinglera hem de seguir un corriol poc definit que va davallant uns metres per aquest vessant fins que acaba cobert per la vegetació. Cal que ens obrim pas uns metres fins que ens apropem a un característic freixe que indica la situació de la cavitat i alhora defensa la seva entrada. Darrera d’aquest arbre s’obre la cova d’en Manent, situada en les següents coordenades, segons la nostra brúixola: N. 42º 22’ 55,245’’ E. 1º 48’ 39,883’’.

L’amagada entrada de la cova d’en Manent

Topografia de la cova

Aquesta cavitat té una boca d’entrada de considerables dimensions que dóna pas a una única galeria subdividida per grans blocs caiguts, amb un total de 40 m de recorregut. Des de la boca hi accedim a l‘esquerra per una fàcil rampa que dóna accés a una gran sala de 23 m de llarg, 7 m d’ample i 12,5 m d’alçada. En diversos punts d’aquesta sala es poden veure filons d’oligist limonitzat, un mineral de ferro que sembla haver estat explotat aquí en temps antics, doncs no hi ha notícia de cap extracció moderna ni consta la troballa de cap material arqueològic. De tornada d’aquesta sala podem fer dues derivacions a l’esquerra cap a petites galeries formades pels esmentats blocs; des de la segona d’aquestes galeries, la més propera a la boca d’entrada, hi podem també sortir de la cavitat per una inclinada però curta rampa.

Interior de la cova d’en Manent on s’observen 

restes de materials ferruginosos

Retornem per la mateixa ruta d’accés, pel paradolmen i la carena del tossal d’Isòvol, a la pista de la pedrera per on continuem ara a l’esquerra pel sender 148, en direcció nord-est i en lleugera pujada, tot vorejant el vessant oriental del tossal d’Isòvol, amb grans vistes sobre la plana cerdana i l’extensa carena pirinenca que va del Cadí al Cambradase. Observant d’aprop les calcàries “griotte” (marbre d’Isòvol) que afloren al marge de la pista es poden trobar uns petits fòssils corresponents a uns cefalòpodes del tipus goniatits (potser del gènere Tornoceras). Per sota nostre tenim una pedrera on avui dia s’exploten aquests materials per afer-ne grava.

Goniatits a les calcàries “griotte” del Devonià

La pista comença a baixar i a girar en direcció nord amb vistes a les Guilleteres d’All, els sediments de color daurat i poc cohesionats, dipositats a inicis del Miocè superior, l’erosió dels quals dona lloc a les curioses formacions geològiques anomenades xaragalls (tècnicament badlands que significa “males terres”). 

Vistes a les Guilleteres d’All des de la pista de retorn

Vistes d’Olopte

Vista de les coves d’Olopte des del coll homònim

Quan la pista gira a l’oest ja ens encarem a Olopte, però abans passem per l’ample i herbat coll d’Olopte des d’on tenim una visió de conjunt del vessant est del Montcurto on s’obren les boques de les coves d’Olopte. Tot seguit entrem al poble d’on no podem marxar sense visitar la seva interessant església d’origen romànic dedicada a Sant Pere (esmentada a l’ACCU als segles IX-X). A les arquivoltes de la seva portalada es poden veure unes figures molt arcaïques esculpides en marbre d’Isòvol.

L’esbelt absis de Sant Pere d’Olopte 

s'adapta al desnivell del terreny

La portalada amb cinc arquivoltes

Figura esculpida en marbre d’Isòvol

Així, situats de nou a la plaça Major d'Olopte, finalitza aquest interessant itinerari geològic, històric i prehistòric pel voltant del tossal d’Isòvol, les coves d’Olopte i la cova d’en Manent.