Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

diumenge, 9 d’agost de 2020

Isabel Benet: El Pastís Pedraforca (III)

En el capítol anterior vam fer un repàs dels mecanismes que imperen en la Tectònica de Plaques, responsables de la formació de nova escorça oceànica (quan dues masses continentals es separen), i de la formació de noves serralades quan aquestes masses s’acosten i col·lisionen en un fenomen dit orogènia.


També vam dir que quan dues masses continentals s’acosten, es deformen tots els materials acumulats a la conca sedimentària que hi ha entre elles, i també es deforma el sòcol sobre el qual es dipositen. La conseqüència de tot plegat (i mai millor dit) és que l’escorça s’engruixeix i els materials deformats s’eleven gràcies a la isostàsia, tal i com ho fa un iceberg que sobresurt uns metres per sobre del nivell del mar, i així és com neix una nova serralada.


De totes les orogènies que s’han produït al llarg de la dilatada història de la Terra, la que més ens interessa, de cara a la formació del nostre Pastís Pedraforca, és la darrera: l’anomenada orogènia Alpina, responsable de l’aixecament de totes les serralades recents, com les del front orogènic alpí (que va des de l’Atlas a l’Himalaia), els Andes, les Rocalloses... i el Pirineu.


La formació del Pastís Pedraforca està directament relacionada amb l’aixecament del Pirineu, serralada que es va formar en col·lisionar la petita Placa Ibèrica contra la gran Placa eurasiàtica. L’acostament d’ambdues plaques, però, es va iniciar fa uns 85 milions d’anys (al Cretaci superior) i que va acabar fa uns 33 milions d’anys (a inicis de l’Oligocè). Però abans que dues plaques col·lisionin, primer s’han de separar.

El supercontinent Pangea es comença a trencar pel seu centre

Així es pot dir que el nostre pastís Pedraforca es va començar a el·laborar fa uns 300 milions d’anys, quan el supercontinent Pangea, format per la unió dels continents Lauràsia (al nord) i Gondwana (al sud), es va començar a trencar durant els anomenats temps tardihercinians de finals de l’Era Primària (o Paleozoic) i dels quals ja hem vist alguns aspectes en aquest blog: Serrat de la Moixa, Prat de Cadí, Ogassa-Surroca, Malpàs.

Al llarg de l’Era Secundària (o Mesozoic), entre la Placa Ibèrica i la Placa eurasiàtica es va anar obrint una conca sedimentària, dita solc pirinenc, on hi anaven a parar tots els productes de l’erosió de les terres emergides que la limitaven: això són els “ingredients” del pastís.

La separació de les plaques ibèrica i eurasiàtica forma una conca on hi van a parar els “ingredients” que formaràn l’anomenada cobertora sedimentària

Els “ingredients” que formaràn la cobertora són: granets de sorra, blocs angulosos, còdols arrodonits, fangs de tota mena, restes vegetals, carbonats, sulfats i clorurs dissolts a l’aigua... Tots aquests materials, un cop dipositats a la conca sedimentària, donaràn lloc a la formació de roques diverses: així els fangs argilosos es transformaràn en roques argiloses; els grans de sorra en sorrenques (i si els afegim argila es convertiràn en gresos); els blocs angulosos es convertiràn en bretxes i els còdols arrodonits en conglomerats; els fangs carbonatats seràn calcàries i dolomies (i si els afegim argila es transformaràn en margues); les aigües carregades de sulfats i clorurs, en evaporar-se, precipitaràn guixos i sals (per això a aquestes roques se les coneix com evaporites); al fons dels pantans es formarà carbó, tal i com hem vist darrerament en aquest blog.

La nostra conca sedimentària, el solc pirinenc, va començar essent un rift on predominaven les falles distensives (o normals) i on, directament sobre el sòcol paleozoic, s’hi va dipositar la primera de les fàcies del Triàsic: la fàcies Buntsandstein, de caràcter continental, en la qual predominen els conglomerats i les sorrenques. Un cop els relleus es van suavitzar, va entrar el mar a la conca i es van dipositar les dolomies de la fàcies Muschelkalk.

Finalment, sobre la conca, s’instal·là una plana fangosa plena de bassals hipersalins on precipiten guixos i sals. Per les falles actives s’escolen magmes de caràcter basàltic que formen els sills d’ofites, testimonis de l’obertura de l’Atlàntic central i que ja hem vist en algunes de les nostres sortides al camp (Vilanova de la Sal, Estopanyà del Castell). Tots aquests materials donaràn lloc a la tercera de les fàcies del Triàsic: la fàcies Keuper que, com es veurà, serà determinant a l’hora de la formació del nostre Pastís Pedraforca.

A finals del Triàsic i inicis del Juràssic, el procés de rifting es fa més evident i tota la part central de Pangea és envaida definitivament pel mar. A la nostra conca sedimentària s’instal·la una plataforma carbonatada poc profunda on hi neden els ammonits i on es dipositen calcàries i dolomies pròpies dels mars tropicals.

Així mateix van continuar les coses durant el Cretaci inferior, on als nostres mars epicontinentals poc profunds hi regnaven els rudistes i els coralls. Els materials dipositats a la conca fins aquest moment se’ls anomena preorogènics.

Al final d’aquest periode del Cretaci inferior, però, al solc pirinenc es canvien les tornes: la placa Ibèrica deixa d’allunyar-se i, sota l’empenta de la placa africana, comença a acostar-se a la gran placa eurasiàtica, de manera que les antigues falles distensives (o normals) passen a ser falles compressives (o inverses); es comencen a plegar els materials dipositats a la conca i a muntar uns blocs damunt dels altres... al solc pirinenc comença a coure’s el nostre Pastís Pedraforca.

En aquest moment entren en joc els materials de la fàcies Keuper que, per la seva naturalesa plàstica, van actuar com a lubrificant, això és, com la mantega (o la melmelada) del pastís. Així, sota la pressió de l’acostament, les argiles i evaporites del Keuper es van convertir en el nivell de desenganxada dels mantells de corriment, i tots els materials que tenien al damunt comencen a desplaçar-se cap al sud, en direcció a la placa Ibèrica, gràcies a unes falles inverses d’angle molt baix dites encavalcaments.

L’erosió dels mantells que van aflorant, conforme la serralada es va aixecant, donen lloc als materials continentals de la fàcies garumniana del Cretaci final (amb restes de Titanosaures), així com també als materials del Terciari que es dipositen en petites conques (com la cubeta de Vallcebre) i també a la gran conca d’avantpaís (o Conca de l’Ebre) de la qual ja en parlarem... en una altra ocasió. Tots aquests materials que es dipositen al mateix temps que avancen els mantells se’ls anomena sinorogènics.

En el Pastís Pedraforca, l’ordre d’amuntegament dels seus tres mantells és al contrari del que ens podríem imaginar, això és, en un pastís de noces “normal”, el primer que es posa sobre la taula és el pastís basal sobre el qual es van posant la resta fins el darrer pastís, coronat per la parella de nuvis.

En el Pastís Pedraforca, contràriament al què es pugui pensar, el mantell que primer es va emplaçar va ser el mantell superior, el qual es desplaçà cap al sud fins que es quedà aturat (fossilitzat). Com que les plaques Ibèrica i Eurasiàtica continuen acostant-se, es forma un segon mantell (el mantell inferior) que segueix avançant cap al sud portant el mantell superior al seu damunt i de manera passiva, això és, a “coll-i-be”. Finalment, quan aquest mantell inferior també s’atura, es forma el darrer mantell: el Mantell del Cadí, el pastís basal que, en els seu moviment cap al sud, arriba a deformar i encavalcar els materials de la conca de l’Ebre, tot formant les anomenades serres marginals... el nostre pastís ja està en marxa.

A inicis de l’Era Terciària (o Cenozoic), els encavalcaments es fan més importants i comencen a implicar també el sòcol paleozoic dins dels mantells més propers a l’eix de la serralada (o zona axial).

A finals del període Oligocè, i després de 50 milions d’anys d’acostament i deformació cortical, els Pirineus ja són una serralada feta i dreta i d’estructura en forma de ventall, amb vergències nord i sud i de la qual ja en parlarem més detingudament. El nostre Pastís Pedraforca està llest per rebre les darreres cisellades... el toc de gràcia que li proporcionarà l’atac del vent l’aigua i el gel al llarg de milions d’anys.

I com s’ha arribat a descobrir tota aquesta estructura tan complicada? Molts han estat els estudis realitzats sobre el terreny, des de primers del segle XIX, per part de geòlegs i enginyers tant catalans com forans, estudis que van culminar, els anys 1985-86, amb la realització del perfil ECORS, un tall geològic del Pirineu central el·laborat a base de sondeigs i reflexió sísmica profunda, fruit de la col·laboració de diverses institucions franceses i espanyoles, entre les quals hi va haver el Servei Geològic de Catalunya... però aquesta ja és una altra història.