L’últim diumenge de juny es va fer la sortida programada pels companys d’Itineraris Geològics, la darrera abans de les vacances d’estiu, al sector entre les preses de Susqueda i El Pasteral per donar un cop d’ull a les roques de l’infern, les que es troben al cor de l’antiga, i ja desapareguda, Serralada Herciniana formada durant l’orogènia Herciniana per la col·lisió dels continents Lauràsia (al nord) i Gondwana (al sud), cosa que va donar lloc a un sol continent dit Pangea.
Per això ens trobem tots a l’aparcament de la cruïlla de la carretera d’Amer amb la pista asfaltada que va cap a la presa de Susqueda. Quan estem tots reunits, prenem els cotxes i marxem per aquesta pista fins situar-nos damunt d’aquesta presa on el nostre guia, el geòleg Roberto Espínola, ens assabenta que ens trobem al massís de les Guilleries (a l’extrem nord de la Serralada Prelitoral) damunt el sòcol paleozoic on afloren roques metamòrfiques i ígnies, les quals anirem a veure tot seguit.
Les primeres roques que veurem són roques ígnies (o magmàtiques), això és, formades a partir del refredament d’un magma que es va intruir a finals del Paleozoic però després de l’orogènia Herciniana, per això aquestes roques no estan deformades. El primer que anem a veure és un dic de pòrfir format per la intrusió d’un magma per una esquerda tot tallant la roca encaixant més antiga, per això el contacte és molt net. Quan ens hi acostem observem que el dic de pòrfir està fet d’una roca grisa clara amb grans cristalls (fenocristalls) dins una matriu microcristal·lina, això és la textura porfírica.
També observem l’aspecte de la roca encaixant. Es tracta d’una roca fosca (màfica) amb cristalls que brillen i que es veuen bé a ull nu. Això és una textura fanerítica que indica un refredament lent del magma a molta profunditat dins una cambra magmàtica, mentre que la textura porfírica indica un refredament en dos temps: un de lent dins la cambra (formació de grans cristalls) i un de ràpid per l’ascens del magma a través de l’esquerda (formació de microcristalls). Així a les roques ígnies de refredament lent se les anomena plutòniques mentre que les de refredament en dos temps se les anomena hipabissals o subvolcàniques.
Per a veure més aspectes d’aquesta roca ígnia plutònica fosca, anem a l’altra banda de la presa on podem observar de lluny l’aflorament de la parada anterior. Aquí se’ns explica que el dic de pòrfir que hem vist és un dels molts dics que hi ha en aquest sector i que tots tenen tots una orientació preferent WSW-ENE.
Aquí, als talussos de la carretera trobem bons afloraments d’aquesta roca fosca, encara que una mica camuflats per les reixes de protecció, i que hom anomena “diorita” perquè els seus noms tècnics són massa complicats. A voltes presenta un bandat fosc i clar de caràcter composicional.
També anem a observar com aquesta roca presenta la típica disjunció bolar de les roques ígnies plutòniques, tal i com es veu moltes vegades en els granits. Aquí en Roberto també aprofita per mostrar-nos les roques que formen els cingles que tenim enfront i que representen la cobertora terciària (Paleocè i Eocè) dipositada discordantment damunt el sòcol paleozoic on ens trobem.
També en Josep, el nostre botànic, ens mostra algunes plantes que floreixen pels vorals de la carretera, com la Vidalba (Clematis vitalba) o la Buddleja davidii, una bonica planta de jardineria que s’ha escampat per tot arreu.
Ara agafem de nou els cotxes i anem a la següent parada situada a tocar de l’aigua de l’embassament del Pasteral. Aquí tornem a veure un dic de pòrfir (de composició granodiorítica), però aquest cop l’encaixant és una roca molt blanca, dita granit leucocràtic o leucogranit.
En la següent parada, sota l’indret de Lloret Salvatge, anem a veure una roca que sí mostra signes de deformació important: es tracta dels anomenats Gneis de les Guilleries, una antiga roca ígnia, intruïda durant l’Ordovicià mitjà-superior, que va ser deformada pels esforços tectònics de l’orogènia Herciniana de manera que ara es presenta com una roca metamòrfica amb els seus minerals orientats segons la foliació regional. Els minerals clars (quars, plagiòclasis i feldspats) formen uns “ulls” rodejats de minerals màfics que formen les típiques bandes fosques.
Més avall parem a observar els anomenats Micaesquists d’Osor, una roca metamòrfica de grau entre mitjà i alt, d’aspecte molt foliat i molt brillant per la presència de grans minerals com les miques. Es tracta d’antigues roques sedimentàries (tipus argiles) dipositades en època Cambroordoviciana (Paleozoic inferior) però molt deformades per l’orogènia Herciniana de finals del Carbonífer. Per damunt tenim un leucogranit i el contacte entre ambdues roques és força difús.
Aquí en Roberto s’esmerça a fer-nos entendre les complicades relacions entre ambdós tipus de roques ja que els leucogranits són el producte de la fusió parcial dels micaesquists per causa dels esforços tectònics. A aquest fenomen se l’anomena anatèxia i això és el què els hi passa a les roques que es troben a les portes de l’infern... Per descansar una mica de tanta roca infernal, ens fixem en una planta que té unes càpsules inflades que contenen unes llavors que, en moure-les, semblen un sonall. Es tracta de l’espantallops (Colutea arborescens), una planta autòctona dels Països Catalans.
Ara toca anar a observar les roques més “modernes” de l’itinerari. Es tracta dels lampròfirs, unes roques ígnies subvolcàniques fosques, de tipus basàltic i intruïdes a finals del Triàsic (o inicis del Juràssic) ja dins un context distensiu de trencament del continent Pangea i obertura de l’oceà Atlàntic. Aquests dics de lampròfirs, al ser els més moderns, tallen totes les altres roques del sòcol i els contactes són ben nets.
Al mateix aflorament podem seguir observant diversos aspectes dels micaesquists (amb vetes de quars boudinat) i dels leucogranits amb textura pegmatítica de gra groller.
Finalment fem la darrera parada sota la presa del Pasteral on, com diu en Roberto, el riu ha tingut l’amabilitat de concentrar, en forma de còdols, tots els tipus de roques que hem vist al llarg de l’itinerari: gneis, pòrfirs granodiorítics, esquists, lampròfirs, leucogranits i pegmatites amb grans cristalls de mica blanca (o moscovita) que brillen com si fossin de plata...
Després de
deambular pel llit del riu recollint còdols “a mansalva”, toca el repàs final d’aquesta
intensa jornada d’observació de les difícils roques del sòcol paleozoic i les
seves no menys difícils afectacions tectòniques que haurem de seguir estudiant
en properes sortides. I així ens acomiadem no sense abans dedicar un fort aplaudiment
al nostre guia! Ens veiem al camp!
