Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 19 de setembre de 2019

Mn. Francesc Nicolau: La Lluna, 50 anys després que hi arribà l'home

Tothom recorda la frase que digué Neil Armstrong el 20 de juliol del 1969 en posar el peu a la Lluna, baixant de l’Eagle: «Un petit pas per a un home, un gran pas per a la humanitat». I és que va ser de debò una gran proesa el que es realitzava en aquell moment. Era el resultat d’haver superat tota una sèrie de complicacions imprevistes. Sabem que algunes d’elles estigueren a punt de fer fracassar la missió. El mateix Armstrong va dir que només hi havia un 50% de probabilitats d’èxit. Però l’èxit s’obtingué.


I així pogueren seguir després 5 allunatges més de la sèrie Apollo: els 12, 14, 15 16 i 17. Només l’Apollo 13 va fallar; una avaria els impedí baixar a la Lluna`, però no hi hagué cap accident que afectés la integritat de cap astronauta. I la NASA acabà l’exploració lunar el 14 de desembre del 1972 quan Eugene Cernan inicià el retorn de l’última missió.

Segells commemoratius

Des d’aleshores cap més humà ha trepitjat sòl lunar. I quina és ara l’actualitat científica sobre la Lluna? Que durant 50 anys s’ha anat aprofundint en la coneixença de com és el nostre satèl·lit natural a partir de les mostres que ens portaren aquells astronautes. A la NASA hi arribaren en total 382 kg d’aquells materials. I fins ara s’han rebut 3.190 sol·licituds per al seu estudi per part d’uns 500 investigadors de més de 15 països. Ja passen, doncs, de 50.000 les mostres lunars distribuïdes, i ara mateix la NASA diu que encara s’està fent l’estudi d’un total de 8.000 mostres que estàn sent examinades per 145 científics (astrònoms, biòlegs, químics, enginyers, metges i geòlegs).

Mostra lunar corresponent a una bretxa

Aquests estudis es fan, sobretot de cara a millorar el coneixement de la superfície de la Lluna, del seu origen i de com això ens pot donar idea de l’evolució del sitema solar. La mostra més antiga té 4.500 milions d’anys, que és pràcticament l’edat de tot el sistema solar, al qual cosa ens diu que la Terra i la Lluna es van formar al mateix temps. Aquesta concepció s’està matisant cada vegada més. Per a més informació sobre el possible origen de la Lluna, cliqueu aquí.

Però encara queden moltes pedres lunars per estudiar. Ara es vol donar un nou impuls a aquests exàmens que s’hi fan. El fragment més gran de roca lunar, l’anomenat 15556, portat per l’Apollo 15, encara es troba dins una bossa de tefló en una vitrina plena de nitrogen de la Cambra de Mostres al Centre Johnson de la NASA. I no cal dir d’altres. Esperem que aquesta intensificació dels estudis ens puguin revelar encara més coses del sistema que ens envolta.

divendres, 13 de setembre de 2019

Amics del Museu: Resum de la ponència del Dr. Calzada a la XXIII Bienal de la RSEHN


El passat 5 de setembre va tenir lloc a la Sala 1 del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (Museu Blau) la ponència del Dr. Sebastián Calzada Aportación del Museo Geológico del Seminario de Barcelona dins de la XXIII Bienal de la Real Sociedad Española de Historia Natural (RSEHN).

A la conferència, que fou molt amena, i que va comptar amb l’assistència d’un nombrós públic, el Dr. Calzada, com sempre, va explicar moltes anècdotes personals i dades històriques inèdites, i aquí en presentem un breu resum, escrit pel Dr. Sebastián Calzada i José F. Carrasco i publicat al Libro de resúmenes de la XXIII Bienal de la RSEHN, a les pàgines 125-126.

«El Museo Geológico del Seminario de Barcelona fue fundado en 1874, como consecuencia de la actividad docente del Dr. Jaume Almera, profesor de Ciencias Naturales. Su historia fue escrita por Via (1975) con motivo del centenario de su creación. A ella nos remitimos y aquí sólo se comenta lo referente a la Paleontología, tomando como referencia sus cuatro directores.

Jaume Almera

Obra paleontológica de Jaume Almera (1874-1919): Destacan las monografías sobre canceláridos, estrómbidos y murícidos (en colaboración con Bofill), donde por lo general se citan especies descritas por otros autores a las que sólo se añaden “variedades”. También sus obras: Moluscos fósiles recogidos en los terrenos pliocénicos de Cataluña (AlMerA & Bofill, 1898), con muchas “variedades” y especies nuevas; y Plantas fósiles del Plioceno y Fauna cuaternaria del Parque Güell.

Josep Ramon Bataller

Obra paleontológica de Josep Ramon Bataller (1926-1962): Se especializó en los corales cretácicos, con muchas especies nuevas, pero no descuidó otros grupos y se relacionó con otros investigadores: Alloiteau, Bergounioux, Depape, Canu, Dubar, etc. Todos ellos publicaron trabajos, depositando los tipos en el Museo. Bataller recopiló todas las especies nuevas del Cretácico de España. Reconstruyó el Museo tras su total destrucción (1936-1939). Mario Guerín (1894-1968), amigo de Bataller y Via, salvó algunos fósiles y donó su colección al Museo, con un mastodonte casi completo.

LLuís Via

Obra paleontológica de Lluís Via (1962-1991): Fue el mejor especialista español en crustáceos decápodos del Eoceno. Fue en su día uno de los pocos españoles citados en el Treatise (1969). Estudió el peculiar yacimiento triásico de Alcover-Montral, describiendo (con Villalta) géneros y especies nuevas, solicitando la colaboración de especialistas (Beltan, Sanz, Cherbonnier, Romero). En 1978 creó la Tipoteca. Gestionó para el Museo las donaciones de las colecciones Crespell, con varios holotipos, Almirall, Fuster, Thomas, Faura y Llopis Lladó.

Sebastián Calzada

Obra paleontológica de Sebastián Calzada (desde1992): Especialista en braquiópodos, sobre todo cretácicos. Autor de varias especies y géneros nuevos, aceptados por el nuevo Treatise (2002). Abrió el Museo a los investigadores y colaboradores, de los que enumeran algunos: Dr. A. Abad, especialista en fauna eocena; Prof. J.F. Carrasco, (equinoideos del Eoceno); J. Corbacho (trilobites de Marruecos); R. Mañé (ictiofauna); P. Artal (crustáceos decápodos); P. Adserà (icnología); J. Guillén (fauna cuaternaria); y J. Vilella, E. Ferrer, J. Magrans, J.Mª Asensi, generalistas, que han donado al Museo sus colecciones.



Entre otras colecciones donadas destacan las de Mn. S. Casanova, Font y Drs. Rosell y Llompart. La actividad del Museo se divulga a través de las revistas Batalleria (nº 26 en 2019) y Scripta MGSB (nº 24 en 2019)».

dilluns, 9 de setembre de 2019

Mn. Francesc Nicolau: Cal aconseguir la supressió dels plàstics


Em direu que demano un impossible. Però la realitat és que si no fem un esforç per suprimir aquesta matèria tan contaminant, que anomenem plàstics, la contaminació que produeix es va fent tan enorme que la vida al nostre planeta acabarà greument afectada, com ja comença a notar-se als nostres mars. Un informe sobre el que passa a la Mediterrània diu que cada dia s’hi aboquen 731 tones de plàstics, de les quals 125 són d’Espanya que és el segon pais del conjunt mediterrani que més n’hi llença (el primer és Turquia amb 144 tones diàries).

Sabem que els plàstics són un material que difícilment es degrada (s’ha calculat que una ampolla de plàstic triga 450 anys a fer-ho) cosa que fa que la contaminació que produeix creixi i creixi sense parar. Des de mitjan segle XX, que fou quan es posà en marxa la gran producció, fins ara, s’han fabricat 8,300 milions de tones d’aquest material, i la producció segueix creixent. A la curta, o a la llarga, tot va a parar com a rebuig al mar, i el Mediterrani és la sisena gran zona d’acumulació de plàstics del món.

S’ha vist que hi tenim unes 1.500 tones de plàstic surant, cosa que fa pensar en l’illa que hi ha al Pacífic, que és tan gran com Catalunya feta d’acumulació d’ells i de la qual ja en vam parlar en una altra ocasió. Però aquesta quantitat representa només un 1% del que es conté a les fondàries. I és que als països mediterranis els plàstics s’han convertit en el principal rebuig que produïm i pot arribar en alguns indrets pot arribar al 95% dels residus que moltes vegades reben una gestió inadequada. I quines són per ara les conseqüències?

Catxalot mort a les costes murcianes per la ingestió de plàstics

No fa gaire mesos va aparèixer al Cabo de Palos (Múrcia) va aparèixer un catxalot mort. Quan el van examinar trobaren gran quantitat de plàstics al seu estómac que segurament van ser la causa de la seva mort. S’ha vist que més de 180 espècies mediterrànies han incorporat plàstics en el seu organisme, i entre ells estan els cetacis, les tortugues, els calamars, ocells marins, peixos, i també el plàncton se’n veu afectat.

Què hi hem d’afegir, nosaltres? Els governs de les nacions hi fan molt poc. La Comunitat Europea ha aprovat una directiva que proposa prohibir els plàstics d’un sol ús quan hi hagi alternativa, però és poca cosa. Crec que tots hi hem de posar el nostre interès, no tan sols prescindint dels productes plàstics sinó també evitant la seva utilització tant com puguem, i ajudar els nostres familiars i amics a prendre consciència del problema. Caldria que fos d’interès global el fet d’aconseguir que ja no es fabriquin més plàstics.

diumenge, 1 de setembre de 2019

Mn. Francesc Nicolau: El problema de les deixalles espacials


Molts no ens fem el càrrec del significat de «deixalles espacials», però hem de dir que amb aquesta denominació s’indica el conjunt d’objectes que es troben en òrbita de la Terra provinents dels llançaments a l’espai de satèl·lits i de coets per part de les agències espacials. El seu nombre ha crescut tant que ja se’l considera un problema que cal solucionar.

Actualment orbiten al voltant nostre 3.600 satèl·lits artificials, dels quals només 1.100 romanen operatius. Recordeu que fa més de 60 anys que s’inicià la carrera espacial i amb tot aquest temps s’han llançat a l’espai més de 4.900 coets portadors d’aquests enginys. Com sabeu, tot coet ocasiona unes deixalles que poden convertir-se en fragments metàl·lics en òrbita terrestre.


S’ha fet un càlcul que ha donat que com a resultat que tenim uns 750.000 objectes de mès d’un centímetre de llargada (i que poden arribar a més d’un metre) girant a l’entorn del nostre planeta, i això vol dir 6.300 tones de deixalles espacials que constitueixen un autèntic perill per als satèl·lits operatius i, fins i tot, per als astronautes. Com veieu, la humanitat no tan sols contamina els oceans amb plàstics, l’aire amb combustions i la superfície de la Terra amb deixalles de tota mena, sinó que també ho fa en l’entorn astronòmic: ha arribat l’hora de prendre’n consciència i posar-hi remei.

Recreació del projecte e.Deorbit

L’Agència Espacial Europea (ESA) ja ha començat a fer-hi alguna cosa en preparar una missió, anomenada e.Deorbit, per retirar satèl·lits que estan fora de servei i també altres deixalles orbitals. D’altra banda, els EUA estant fent un seguiment de més de 17.000 objectes potencialment perillosos i s’ha establert també que, d’ara en endavant, sigui obligació per als estats que tot satèl·lit posat en òrbita abandoni aquesta al final de la seva vida útil. Aviat veurem si tot això serà una realitat, i crec que val la pena que tothom conegui com van les coses al nostre entorn espacial.

diumenge, 25 d’agost de 2019

Mn. Francesc Nicolau: L'observació de les galàxies més llunyanes


És important per a la ciència l’observació de galàxies molt llunyanes perquè mostren com era l’univers primigeni amb galàxies més petites i irregulars. Les galàxies actuals mostren amb les seves estructures el·líptiques o espiralades una evolució posterior, fruit d’haver-se anat ajuntant i ordenant la forma gràcies a les forces gravitatòries. 

Això ja s’havia començat a comprovar amb l’observació astronòmica, perquè a mesura que es van descobrint galàxies més llunyanes, situades a molts milions d’anys llum de distància, es veu com abunden les que són irregulars i petites, ja que les veiem com eren fa aquests milions d’anys. Fins fa poc no se’n coneixien pas gaires de més enllà de 3.000 milions d’anys llum i, com sabeu, l’edat de l’univers és d’uns 13.800 milions d’anys. Però ara tot això ha canviat.

El telescopi espacial Hubble

Amb els telescopis posats en òrbita, com el Hubble i l’Spitzer, ja s’ha anat aconseguint ampliar la visió perquè ens han pogut donar imatges de galàxies molt més allunyades. Ara bé, s’hi ha d’afegir una novetat important com la que ens explica, en un article publicat a la revista Investigación y Ciencia, el Dr. Dan Coe, cap del projecte RELICS (sigles de Reionization Lensing Cluster Survey). Aquest investigador ens explica com s’han arribat a observar galàxies de gairebé 13.300 milions d’anys de distància, o sigui, de quan l’univers tenia només un 3,5% de l’edat actual. Com ha estat possible?

L'astrònom Dan Coe, cap del projecte RELICS

Doncs ha estat fruit del citat projecte RELICS durant el qual s’ha tingut en compte aquell efecte predit per Einstein de la influència de la gravetat sobre la llum. Encara que poquíssim, un raig lluminós és incorbat per una gravetat intensa i aquest incorbament pot fer el mateix que fa una lupa. Però, on es pot trobar una gravetat tan intensa que faci de lupa per observar galàxies llunyanes? Doncs en els cúmuls de galàxies.

L'objecte còsmic SPTO615-JD, el més llunyà detectat

I així, d’aquesta manera, el telescopi espacial Hubble ha detectat una lluminositat que té forma de galàxia irregular (anomenada SPTO615-JD) que s’ha vist, per la classe rogenca de llum que s’hi capta que aquesta en va sortir quan l’univers només tenia uns 500 milions d’anys. És potser l’objecte còsmic més llunyà conegut. Només hi ha dues troballes que podrien trobar-se un xic més lluny, però encara no són tan segures.

diumenge, 18 d’agost de 2019

Amics del Museu: Itinerari geològic pel Camí de Ronda de s'Agaró


Ara que és estiu i fa calor, ve de gust fer-se un bany a les fresquetes i transparents aigües de la Costa Brava. Hi ha un indret, però, en el qual s’hi pot fer alguna cosa més: Des de l’any 2015, al tram del Camí de Ronda entre la platja de Sant Pol i la cala de Sa Conca (a s’Agaró), hi ha instal·lats 14 plafons de caire geològic per iniciativa de l’Ajuntament de Castell-Platja d’Aro i desenvolupat pel Centre de Geologia i Cartografia Ambiental de la Universitat de Girona, amb la col·laboració del Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Balcó sobre la platja de Sant Pol, punt d’inici de l’itinerari

En aquests plafons, molt didàctics, s’hi expliquen l’origen i l’aspecte dels diferents tipus de granitoides que conformen aquesta part de la costa catalana; a més també ressalten d’altres elements geològics com són les falles, els dics, les inclusions i les morfologies que donen lloc. També hi ha plafons amb curiositats culturals i històriques. Aquest tram del Camí de Ronda rep la consideració de museu a cel obert.

Diferents tipus de granitoides: els grisos que afloren 
i els rosats amb els quals s’ha construït el mur

Abans d’arribar al punt d’inici de l’itinerari, però, podem donar un cop d’ull a les dunes protegides que hi ha al darrera de la platja de Sant Pol. Una sèrie de plafons explicatius ens informen de la flora i la fauna característica d’aquests ambients sorrencs on hi destaquen les boniques flors del lliri de mar (Pancratium maritimum), una planta de la família de les amaril·làcies i parentes dels narcisos.

LLiris de mar

Les explicacions dels plafons estan en català i castellà (un codi QR permet l’accés als idiomes francès i anglès) i estan numerats i situats dins un esquema general de l’itinerari. En ells podem trobar el perquè dels diferents colors i textures dels granitoides, i d’altres roques associades, així com les explicacions de com es formen les diferents cales a favor de les fractures, que són punts de debilitat de la roca.

Exemple de plafó informatiu

Els megacristalls (o fenocristalls) de feldspat són ben visibles

La cala del Barco oberta entre dues
falles per l’acció erosiva del mar

Pel camí podem admirar la primera casa residencial que es va construir l’any 1924 en aquesta urbanització: la coneguda com la Senya Blanca, d’estil noucentista i obra de l’arquitecte gironí Rafel Masó. Els seus murs estan construïts amb una pedra anomenada travertí, extreta de les pedreres del Pla de l’Estany. La blancor de les parets servia de referència als pescadors de la zona i d’aquí ve el seu nom.

 Arribem a la Senya Blanca

La tramuntana té efectes sobre
el creixement d’alguns arbres del passeig

Arribant a la cala Padrosa, un plafó ens informa, a més d’altres coses, de la presència d’un autèntic menhir trobat a la Punta de Sa Conca i traslladat aquí com motiu ornamental de l’escala d’accés a la cala.

Plafó de la cala Pedrosa

Situació actual del menhir

Plafó que parla dels lampròfirs

El plafó següent ens informa sobre l’aspecte i l’origen dels dics d’una roca negra molt vistosa: es tracta dels lampròfirs, una roca subvolcànica relacionada amb el trencament del supercontinent Pangea. En el plafó també se'ns planteja un repte: podrem distingir els dos dics de lampròfir que es creuen? Per això baixem, amb molt de compte, a comprovar-ho.

De lluny costa distingir els dics...

 ...però d’aprop es veu com el dic orientat E-W talla el dic 
orientat N-S i, per tant, és més “modern” 

També podem veure diverses inclusions de diorties

També podem veure com a les roques pelades hi prospera el fonoll marí (Crithmum maritimum) una planta carnosa i comestible de la família de les umbilíferes, i parenta de les pastanagues, que extreu l’aigua de les gotetes que li arribem pel vent, les boires i la brisa marina.

Fonoll marí

A les envistes de la gran cala de Sa Conca, ja a Platja d’Aro, es troba el darrer plafó d’aquest particular itinerari geològic que es pot fer qualsevol època de l’any, però que a l’estiu té l’al·licient d’un bany a les nombroses caletes que la retallada costa ens ofereix.

dilluns, 12 d’agost de 2019

Amics del Museu: Les missions "Apollo" i l'origen de la Lluna


El 20 de juliol de 1969, i després de superar nombroses dificultats, el mòdul lunar Eagle (de la missió espacial Apollo 11) va aconseguir allunar, i l’astronauta Neil Armstrong va pronunciar aquelles paraules que s’han fet tan famoses: That's one small step for [a] man, one giant leap for mankind, que traduït seria “Això és un petit pas per [un] home, un salt gegantí per a la humanitat”... i d’això ja fa 50 anys. En successives missions, fins la darrera l’any 1972, es van recollir un total de 382 Kgr de mostres lunars, i aquesta és la més gran contribució de les missions Apollo a la ciència, ja que amb el seu estudi s’ha pogut esbrinar un xic millor l’origen del nostre satèl·lit natural.

L’astronauta Neil Armstrong i la seva petja sobre la Lluna

Abans de les missions Apollo s’havien proposat nombroses teories sobre la formació de la Lluna, com la que explica que va ser atreta per la gravetat de la Terra quan hi transitava a prop d’ella; o bé la que diu que la ràpida rotació d’una proto-Terra incandescent va fer que se’n desprengués una part que es va convertir en la Lluna; o també la que assegura que la Terra i la Lluna es van formar al mateix temps a partir del disc protosolar... però tot això va canviar arran de l’arribada de tot aquest material lunar, i la teoria que es va imposar va ser que la Lluna es va formar per causa d’un gran impacte fa uns 4.500 milions d’anys.

Un gran impacte...

...va produir un  anell de fragments al voltant 
de la Terra que hauria donat lloc a la Lluna

Aquesta nova teoria postulava que un impacte lateral d’un protoplaneta, de la mida de Mart, contra una Terra encara en formació va llançar a l’espai fragments que, en orbitar i unir-se, van donar lloc a la Lluna. Però les explicacions actuals van més enllà.

Els investigadors Simon Lock i Sarah Stewart

Els investigadors Simon J. Lock i Sarah T. Stewart (de l'Institut de Tecnologia de California i de la Universitat de California , respectivament) han descobert, amb simulacions per ordenador, que l’impacte lateral d’un protopaneta, de la mida de Mart, contra una Terra primitiva no produeix un anell de fragments sinó que s’hauria destruït completament el protoplaneta juntament amb una bona part del mantell terrestre, mentre que l’impacte frontal de dos protoplanetes, quasi de la mateixa mida, produeix una vaporització i una barreja dels materials d’ambdos cossos, tot formant una massa de vapor de roca amb forma de “dònut” que gira ràpidament. A aquesta nova classe d’objecte astronòmic l’han denominat sinestia.

Recreació d’una sinestia

Esquema d’una sinestia)

Així d’aquesta manera es poden explicar algunes particularitats de la Lluna com la seva composició molt similar a la de la Terra, o la seva quasi manca d’elements volàtils (com l’oxigen, l’hidrogen o el nitrogen) i això ho expliquen dient que, a mesura que la sinestia s’anava refredant, aquests elements van tornar a caure a la Terra. També el fet que la Lluna giri al voltant de la Terra amb una òrbita lleugerament inclinada, amb respecte el pla de l’eclíptica, aquests investigadors ho expliquen dient que l’impacte va formar una sinestia inclinada, amb un eix de rotació proper al pla de l’eclíptica, però que posteriorment es va anar aixecant.

Tanmateix aquests científics continuen investigant amb el material que les missions Apollo van portar del nostre satèl·lit per mirar d’extraure dades cada cop més precises i detallades, però també afirmen que s’hauria de tornar a la Lluna per obtenir mostres del seu mantell, mostres que segurament es podrien trobar pels voltants dels grans cràters d’impacte; i també esperen algun dia poder veure una sinestia en directe amb els grans telescopis que avui dia rastregen el cosmos a la recerca d’exoplanetes.

NOTA: Resum de l’article de Simon J. Lock i Sarah T. Stewart El origen de la Luna, publicat a la revista Investigación y Ciencia (núm. 514, juliol 2019)