Isabel Benet: Mantell del Cadí, el pastís basal del Pedraforca (II)

En  el capítol anterior d’aquesta història, ens vam quedar a Guardiola de Berguedà on vam trobar el contacte entre les argiles i guixos de la fàcies Keuper (la base del pastís intermedi, tècnicament dit Mantell inferior del Pedraforca) i els primers materials corresponents al Mantell del Cadí. Ara anirem a veure tots els “ingredients” d’aquest pastís basal i per això ens traslladarem a Bagà, població d’origen medieval i capital històrica, situada pocs quilòmetres al nord de Guardiola de Berguedà.

Nucli de Bagà amb l’església de Sant Esteve

Ens trobem al centre d’una gran esplanada per on discorre el riu Bastareny, afluent del Llobregat el qual, en aquest sector, rep les aigües del riu de Gréixer i dels torrents del Paller i de Sant Marc, entre d’altres. El poble es troba també en un lloc de pas i comunicació entre el Berguedà i la Cerdanya a través del Túnel del Cadí que perfora la serra de Moixeró, la qual ens tanca la vall pel nord.

Serra de Moixeró des del Mirador del Bac de Diví

Al nucli històric de Bagà hi destaca l’església parroquial de Sant Esteve, d’estil de transició del romànic al gòtic (s.XIV-XV). Al seu interior es pot veure una interessant exposició dels treballs realitzats en la recent restauració del campanar i la coberta, així com també es pot veure una bonica maqueta de com seria el poble a l’Edat Mitjana. Als afores es poden veure restes de la muralla així com també la Torre de la Portella, l´única que s’ha conservat sencera. També s’ha de dir que Bagà fou lloc de naixença del cavaller i historiador medieval Pere Tomic (s.XV), a qui li han dedicat un carrer.

Portalada gòtica de la façana oest

L’interior de l’església

Maqueta del Bagà medieval

Torre de la Portella

A Bagà també es troba la seu del Parc Natural Cadí-Moixeró on, en una petita sala, hi ha diversos plafons que ens informen sobre la flora i la fauna del parc, així com també sobre el ric patrimoni geològic, amb vitrines on s’hi exposen roques i materials històrics. En aquesta seu també tenen molts tríptics informatius i una petita botigueta.

Seu del Parc Natural Cadí-Moixeró

Després d’aquesta visita obligada, ara sí, prenem el cotxe per traslladar-nos uns quilòmetres amunt per la carretera BV-4024, que puja al coll de Pal, tot seguint el curs del riu de Gréixer aigües amunt fins situar-nos uns metres més enllà del pas sota el viaducte de Gréixer, lloc on farem la primera parada del dia. A partir d’aquí anirem baixant en direcció a Bagà tot observant els materials que afloren als marges de la carretera en sentit cronològic, de més antics a més moderns.

Esquemes de l’itinerari

Fent una mica de resum direm que el Mantell del Cadí és una estructura tectònica complexa que s’estén des de la vall del Segre (a l’oest) fins a la falla d’Albanyà (a l’est) i un xic més enllà. Pel nord, aquest mantell està limitat per l’anomenat encavalcament de la Serra Cavallera i pel sud per l’encavalcament de Vallfogona.

Límits del Mantell del Cadí

L’estructura interna és un sinclinori obert de direcció E-W, dit Sinclinal de Ripoll, encara que a l’àrea de l’Alta Garrotxa presenta una estructura molt més complexa i que ja vam entreveure quan vam visitar el santuari de la Mare de Déu del Mont. Els “ingredients” d’aquest mantell pertanyen, bàsicament, al Paleogen (Paleocè i Eocè) encara que cap al nord també hi està inclòs el Paleozoic mitjà i superior (Silurià, Devonià i Carbonífer) que pel moviment propi del mantell, aquests materials van ser “arrancats” i desplaçats cap al sud.

Aquests “ingredients” del Paleogen s’anaven dipositant a la conca d’avantpaís, dita Conca de l’Ebre, al mateix temps que s’anaven movent, o emplaçant, els mantells i col·locant-se els uns damunt dels altres. Aquests materials reben el nom de sintectònics, o sigui que es deformaven al mateix temps que es dipositaven, per això en ells s’hi poden veure nombroses discordances progressives de les quals ja en parlarem... en una altra ocasió.

Iniciem l’itinerari poc després del pas sota el viaducte de Gréixer

Comencem, doncs, el nostre itinerari observant un esperó rocós i de colors vermellosos que destaca al marge de la carretera. Es tracta de les anomenades Riolites de Gréixer, unes roques volcàniques de finals del Paleozoic, les quals ja hem vist en altres itineraris. Si ens hi acostem, podrem observar la seva característica textura fluïdal.

Aspecte de les riolites de Gréixer

Si anéssim més amunt per la carretera, podríem veure les pissarres i conglomerats de la fàcies “culm” del Carbonífer i, seguidament, les calcàries del Devonià que formen el cos de la Serra de Moixeró... però tot això ho deixarem per una altra ocasió! A partir d’aquí anem de baixada per la carretera i fem la segona parada just sota el viaducte on afloren les lutites i gresos de la fàcies Buntsandstein, dit aquí Permotrias (mot que prové de la contracció de Permià i Triàsic) perquè engloba el trànsit entre les eres Primària i Secundària.

Aspecte de la fàcies Buntsandstein, dita aquí Permotrias

Continuem avall per la carretera i fem la tercera parada poc després del pas sota el viaducte on, als marges de la carretera afloren una sèrie de calcàries. Les primeres que trobem pertanyen a la fàcies Muschelkalk del Triàsic, mentre que les següents tenen un aspecte més nodulós i són del Maastrichtià (Cretaci superior). Aquí observem una gran llacuna estratigràfica ja que falten els materials del Triàsic superior, tot el Juràssic i quasi tot el Cretaci. Ens trobem en una cruïlla molt important de camins, tots ells senyalitzats amb diversos pals indicadors.

Aspecte de les calcàries de la fàcies Muschelkalk...

...i del Cretaci superior

Cruïlla important de camins

Al damunt d’aquestes calcàries ja observem els materials de caràcter continental (argiles i gresos) de la fàcies Garumniana i on, a altres llocs del Pirineu, s’hi han trobat restes del darrers dinosaures. Al damunt d’aquests materials hi destaca un paquet de calcàries molt blanques de caràcter lacustre, dites Calcàries de Vallcebre, i que formen un vistós serrat damunt nostre. Tot això ho podem observar a la parada 4 de l’itinerari.

Argiles i gresos garumnians damunt els quals 

troba un paquet de calcàries lacustres

Quan aquest paquet de calcàries talla la carretera, hi fem la parada número 5 per observar com el riu de Gréixer hi excava un petit però bonic engorjat en aquestes calcàries dit Estret de Malfrau. Tradicionalment es situa a l’interior d’aquestes calcàries el trànsit entre les eres Secundària (Mesozoic) i Terciària (Cenozoic).

Vista de l’Estret de Malfrau 

obert a les calcàries de Vallcebre

Des d’aquest punt de la carretera, i mirant cap al sud, podem observar com s’alça un altre vistós paquet de calcàries: es tracta de les cèlebres Calcàries d’alveolines de l’Ilerdià i que ja hem vist en altres itineraris. Entre aquests dos paquets calcaris s’obre una estreta vall, dita Bac de Diví, sobre la qual discorre un dels viaductes de la carretera C-16.

Entre els dos paquets de calcàries...

...s’obre la vall del Bac de Diví travessada per un llarg viaducte

En aquesta estreta vall ja comencen a aflorar els materials d’edat terciària i que formen el cos del Mantell del Cadí, i dels quals en parlarem en un proper capítol d’aquesta història.

Mn. Francesc Nicolau: Orientar-se amb els estels

Que hi ha animals que s’orienten amb els estels és un descobriment que han fet científics actuals. És tracta d’animals tan diversos com les foques, els escarabats piloters, i els ocells. A mitjans l’any 2000 quan Guido Denhardt, biòleg de la Universitat de Rostock, i els seu col·lega Björn Mauck es van plantejar el problema de com la foca Nick s’orientava quan feia recorreguts de nit, i van arribar a la conclusió que es guiava amb la visió dels estels del cel nocturn quan no hi havia núvols. No cal explicar com s’ho van fer per seguir les reaccions de la foca en qüestió, però el resultat innegable va ser que les estrelles més brillants del firmament li servien de guia.

Els escarabat piloters s’orienten seguint la Via Làctia 

Agencia SINC

I fa poc més d’una dècada que uns altres científics, Marie Dacke i Eric Warrant, de la Universitat de Lund (Suècia), van fer un altre descobriment a Sud-àfrica: van observar que els escarabats piloters feien rodar les seves boles de fem en línia ben recta, i això només s’aconsegueix si tenen un punt fix de referència. Però de nit no hi havia cap llum encès que expliqués el fenomen i, observant, observant, els dos estudiosos van arribar a la conclusió que aquests escarabats es guiaven seguint la Via Làctia.

Els investigadors Marie Dacke i Eric Warrant 

Sverigen Unga Akademi

I més segur és, encara, que els ocells de vol nocturn tenen els estels per fars orientadors. I això és el que va acabar demostrant del tot Stephen T. Emlen amb les experiències que va fer amb passerells blaus i va poder arribar a la conclusió que, a més a més, aquesta habilitat no és congènita sinó adquirida. Ara bé, això planteja la pregunta: què passa amb aquests animals si es troben amb la contaminació lumínica de les ciutats provocada pels humans? Com s’orienten aleshores en el seu trajecte? La resposta és clara: ja no s’orienten.

Els biòlegs Dacke i Warrant van poder observar a Sud-àfrica que els escarabats piloters de les poblacions il·luminades ja no avançaven en línia recta sinó fent cercles. I, es clar, el que s’ha observat en els escarabats piloters pot passar igualment amb les foques o els ocells, cosa que ha de tenir repercussions en certs sistemes biològics, i nosaltres només podem restar pendents de les investigacions i conclusions que es vagin publicant en el futur.

Amics del Museu: GeoEbre

Alvaro Arasa Tuliesa, prestigiós geòleg de les Terres de l’Ebre, és l’autor del llibre Origen del riu Ebre: De l’actualitat a l’actualisme, una visió de conjunt dels processos que han originat l’actual recorregut del tram final del riu i l’evolució del seu delta. Aquesta és l’obra de tota una vida d’investigació i estudi d’aquesta zona tan complexa.

El Dr.Alvaro Arasa va presentar la seva tesi doctoral l’any 1964 a la Universitat de Barcelona sobre els materials plio-quaternaris del Baix Ebre i el seu entorn. Després de dedicar-se professionalment a la geologia i a l’ensenyament, ara forma part d’un grup dit Grup de Recerca Científica Terres de l’Ebre (EbreRecerca) que fa divulgació de diversos aspectes del medi natural a través d’itineraris i publicacions com aquest llibre de gran format i escrit en tres idiomes (català, castellà i anglès), el qual segueix fil per randa el principi de l’actualisme de Charles Lyell del 1830: «El present és la clau del passat».

Així, amb didàctics esquemes, imatges de satèl·lit, talls geològics i fotos de grans dimensions, s’inicia descrivint l’actualitat del riu Ebre dins el context mundial i el context mediterrani, amb les seves variacions de cabal i la pila d’embassaments que en retenen les aigües i els sediments de la seva gran conca de recepció, els quals en modifiquen el seu traçat, i la influència que van tenir la crisi salina del Messinià i les glaciacions del Quaternari.

Observant una antiga terrassa del riu Ebre

Mostrant les evidències d’una antiga desembocadura de l’Ebre...

...amb còdols d’origen pirinenc

L’Alvaro dona a conèixer tota aquesta complexitat d’ambients sedimentaris amb entretingudes sortides geològiques pel Baix Ebre on ens mostra, entre d’altres coses, les evidències d’una antiga desembocadura del riu Ebre, així com també les evidències de diversos ascensos i descensos del nivell del mar, amb respecte del nivell actual, que donen com a resultat l’alternança d’ambients costaners (platges i dunes) i d’ambients de plana fluvial.

Observant les oscil·lacions del nivell del mar a Santa Llúcia

Anem cap al Morro Gros a observar les megadunes

També ens explica coses curioses com la pèrdua total de sorra de la platja de l’Arenal de l’Ampolla on, per causa d’unes actuacions efectuades després del pas del temporal Glòria (gener del 2020) ara als espigons nus només hi arrela el fonoll marí (Crithmum maritimum).

Fonoll marí a l’espigó de l’Arenal de l’Ampolla

A la visita dels Argilers d’Anguera vam observar les margues blaves del Pliocè i la seva fauna marina de fa 5 milions d’anys, ja que per aquella època el mar arribava fins a Tivenys.

Observant les margues del Pliocè....

...i la seva fauna marina

Després del dinar de germanor a la fresca ombra dels arbres de l’antiga estació de tren d’Aldover, el grup continua l’itinerari riu amunt però nosaltres hem ja de retornar car és molt tard i estem molt lluny, però tornarem! Fins a la propera!

Mn. Francesc Nicolau: Una vacuna contra el càncer de pàncrees?

Hi ha més d’un centenar de càncers catalogats. Aquesta malaltia no és única i cada tipus de càncer té les seves característiques. No existeix un tractament comú per a tots els càncers i uns són més mortals que d’altres. Sabeu quin és el més mortal de tots? Doncs el càncer de pàncrees. Les estadístiques ens diuen que dels que són víctimes d’aquesta malaltia només en sobreviuen un 12%. No és un càncer gaire freqüent, però a Espanya se n’enregistraren més de 9.000 casos l’any 2020, quantitat ben respectable, per això trobar una vacuna contra aquest càncer és doncs una notícia important.

L'investigador Vinod Balachandran

El passat mes de maig la revista Nature va publicar un article, signat per Vinod Balachandran, que explicava el resultat de les investigacions fetes pel seu equip del Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York sobre la possibilitat de poder fer una vacuna que preservés del càncer de pàncrees. Què havia dut a terme aquest equip? Partint de la molècula que va permetre les immunitzacions contra la Covid-19, combinaren una vacuna a base d’ARNm (àcid ribonucleic missatger) que aplicaren a setze pacients amb un resultat positiu en vuit dels casos que al cap de divuit mesos n o van patir cap recaiguda, en canvi en els vuit casos restants la vacuna no va provocar cap mena de reacció i van recaure en la malaltia. Vol dir això que la vacuna obtinguda té certa eficàcia i, si bé no és de resultat total, es veu prometedora.

L'equip d'investigadors del Memorial Sloan Kettering Cancer Center

Cal tenir present que el càncer de pàncrees és un tumor que entra en la classificació dels “tumors freds” que, en terminologia mèdica, vol dir que el sistema immunològic és incapaç de detectar i per això aquest no respon. Així que és important que la vacuna tingui la capacitat de detectar-lo per combatre’l. La vacuna, doncs, no fa més que excitar el sistema immunològic. Com que divuit mesos sense recaigudes és un temps prou respectable, cal donar importància a la troballa.

Per això Balachandran explica que esperen començar ben aviat una segona fase de proves més detallades i amb més pacients per aclarir l’efectivitat real de la vacuna. I això és el que espera la comunitat científica mundial començant per Ignacio Melero, expert en immunoteràpia de la Clínica Universidad de Navarra, i també l’Ana Fernández-Montes, portaveu de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica que hi veu una «aproximació molt esperançadora». Així nosaltres també diem que ens plaurà que continuïn les investigacions ja que tot progrés en el bé de la salut humana s’ha de considerar molt lloable.

Amics del Museu: PRESENTACIÓ LLIBRE

El company i col·laborador d’aquest museu, Joan Barrull, convida a tothom qui vulgui a l’acte de presentació del llibre del qual n’és autor, juntament amb Isabel Mate, Comportamiento social de los mamíferos. L’acte que tindrà lloc a la llibreria Oryx del carrer Balmes de Barcelona el proper dimecres dia 26 a les 18.30h. Us hi esperem! 

En Joan Barrull a l'acte de presentació del llibre

Signant exemplars juntament amb Isabel Mate

Mn. Francesc Nicolau: La variabilitat del pol nord magnètic

El pol nord sideral és el punt del cosmos cap a on apunta l’eix de rotació de la Terra i que ara assenyala l’estrella polar, però no sempre ha estat així. També tenim un altre pol nord que anomenem magnètic i que és el que assenyala la brúixola i que no es correspon amb la intersecció de l’eix de rotació amb la superfície i que és el que anomenem pol nord a seques (o pol nord geogràfic). I és que el magnetisme terrestre no coincideix la seva orientació nord-sud amb l’eix de rotació i és variable, o sigui, que el pol nord magnètic no sempre està al mateix lloc.

La brúixola assenyala el pol nord magnètic

També cal distingir entre el pol nord geomagnètic i el pol nord magnètic (el que assenyala la brúixola), i és que el que anomenem pol geomagnètic correspon al que genera el gran imant dipolar que caracteritza el camp magnètic terrestre que podria variar però seria poquíssim. El pol nord magnètic que assenyala la brúixola és el que varia de debò. I per què ho fa? Doncs perquè respon a unes petites variacions del camp magnètic terrestre degudes a causes que ignorem. Entre l’any 2000 i 2019, aquest pol s’ha anat desplaçant a una velocitat d’uns 55 Km a l’any. Observacions confirmades ens informen que en anys anteriors ho feia més a poc a poc, però ho ha fet sempre sense allunyar-se gaire el pol nord geomagnetic i això ens dona idea dels moviments del ferro líquid en el nucli de la Terra, a més de dir-nos que la dinàmica del camp magnètic va experimentant canvis segons com. Per això aquesta variació fa que la situació exacta del pol magnètic sigui impossible de preveure.

El geofísic francès Bernard Brunhes

Memorial del centenari del descobriment 

de la inversió del magnetisme terrestre

Aquí hem d’afegir, a més, la cosa curiosa que el camp magnètic terrestre, segons ens mostra la història de la Terra, s’inverteix de tant en tant: el pol nord passa a ser pol sud i viceversa. Ho va descobrir el geofísic francès Bernard Brunhes l’any 1906 tot observant colades basàltiques successives en un mateix emplaçament. L’última inversió, segons els càlculs, es va produir fa 773.000 anys. Tot això ens diu que el mecanisme que regeix el magnetisme de la Terra és molt complex i posa a prova les nostres limitacions per comprendre’l.

Amics del Museu: NOVETAT EDITORIAL

El llibre Comportamiento social de los mamíferos, dels autors Joan Barrull Ventura i Isabel Mate Alonso, editat per Tundra Ediciones i que serà a les llibreries a partir del proper mes de Juliol, proporciona la revisió més exhaustiva, complerta i actualitzada sobre el comportament i l’organització social dels mamífers que ocupen diferents ecosistemes del planeta.

El seu contingut explora l’impacte dels entorns socials i físics sobre les pressions de selecció que operen en ambdós sexes i sobre l’evolució de les adaptacions conductuals, fisiològiques i anatòmiques, amb gran quantitat d’exemples fascinants dels complexos mecanismes del comportament.

Amb un estil d’escriptura clar i atractiu, i il·lustrat amb 268 fotografies a tot color, els capítols del llibre aborden els patrons de comportament de mascles i femelles múltiples situacions. El llibre, de 560 pàgines, sintetitza els coneixements més actuals sobre comportament i estructura social, cooperativisme, altruisme, selecció de parentiu, territorialitat, competència, jerarquies de dominància i reducció de riscos, dispersió, filopatria, gregarisme, sistemes d’aparellament, criança i cures parentals, aprenentatge i desenvolupament social, comunicació, etc.

Ofereix, en suma, una via d’entrada per a la comprensió dels mecanismes i les motivacions que modelen el comportament, de manera que canviarà la nostra percepció del món natural que ens envolta. Imprescindible per a tots aquells que s’interessin en el coneixement, estudi i observació dels mamífers.

Els autors Joan Barrull i Isabel Mate són llicenciats en Biologia (Zoologia) per la Universitat Autònoma de Barcelona i màsters i doctors en Biodiversitat Animal per la Universitat de Barcelona.

Ambdós s’han dedicat a la docència i a la investigació dins el Laboratori de Vertebrats del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i al Departament de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona. Així mateix, són fundadors de l’entitat Gestión y Estudio de Organismos y Sistemas (GEORSIS) amb la qual han treballat en diversos projectes destinats a la conservació, gestió i protecció de la fauna. També són autors de nombrosos articles científics i de divulgació amb els quals volen fer arribar al gran públic la vida dels animals, especialment dels mamífers. A més, Joan Barrull és col·laborador del nostre Museu on té cura de la col·lecció de mamífers i altres vertebrats.