Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 11 d’octubre de 2018

Jorgina Jordà: EL MIRADOR DEL ROC DEL QUER


El Mirador del Roc del Quer està localitzat a la parròquia de Canillo, municipi d’un dels nostres països veïns: Andorra.




Només arribar-hi, ens n’adonem que el mirador no només destaca per les seves vistes espectaculars, sinó que la seva pròpia construcció també crida molt l’atenció. Aquest consisteix amb una passarel·la de 20 metres de llargada, la qual inicia el seu recorregut en terra ferma durant uns 8 metres però que en els 12 restants queda penjada a l’aire.

Aquesta plataforma acaba amb una biga suspesa sobre el buit i en la qual es troba una gran escultura de l'artista argentí Miguel Àngel González González, la qual representa un home que contempla el paisatge i reflexiona sobre el que veu.

Als nostres peus, i mai millor dit, es troben les valls de Montaup i del Valira d’Orient.

Una de les coses que més em va agradar van ser els plafons explicatius que ajuden al visitant a conèixer l’entorn que té davant dels seus ulls i detallen quins han estat els processos geològics que s’han produït per donar lloc a la formació del relleu que ens envolta.




Aquest plafons comencen fent una explicació molt entenedora i, fins i tot, una mica romàntica de com es va formar el Roc del Quer. Posteriorment, es prossegueix amb un repàs molt didàctic de totes les èpoques geològiques i els processos que van succeir:


- La formació de les roques (Cambrià-Carbonífer inferior)


- La orogènesi Herciniana (Carbonífer superior)


- El desmantellament de la serralada herciniana (Estefanià superior-Triàsic inferior)


- Els períodes de sedimentació posteriors i que no s’han conservat a Andorra         (Triàsic inferior-Cretàcic superior)


- La orogènesi Alpina (Cretàcic inferior-Miocè)


- Les glaciacions (Miocè-Pleistocè)


- La formació del relleu actual


Així que ja ho sabeu, un indret molt recomanable per visitar si és que no teniu vertigen!


Fotos: Agustí Asensi

dimarts, 9 d’octubre de 2018

Amics del Museu: "FOSSILES DU MAROC"


Aquest passat estiu ha sortit a la venda un nou llibre sobre paleontologia: "Fossiles du Maroc", escrit pel Dr. Patrice Lerun. És una publicació pensada per un públic general que inclou aficionats, col·leccionistes i també estudiosos.


El treball és completament bilingüe (escrit en francès i anglès) i pretén ser una eina de camp útil per trobar fòssils a les zones de l'Anti-Atlas del Paleozoic (a l'est d'Agadir i al sud d'Erfoud) per a la determinació d'espècies clàssiques, inclosos els trilobits del Cambrià, Ordovicià i Devonià, però també equinoderms, cefalòpodes i altres invertebrats.

La part introductòria se centra en una explicació de la geologia del Marroc i un repàs a la història dels principals descobriments paleontològics d'aquest interessant país.

Un llibre molt ben documentat, amb unes 900 fotografies, boniques il·lustracions i mapes, i que serà segur una bona eina per a tots els amants de la paleontologia.


dimarts, 2 d’octubre de 2018

Ventus: LES EXCURSIONS DE VERDAGUER AL PIRINEU (III)


En l’anterior capítol haviem deixat Verdaguer i el seu guia al Pla Subrà, al peu del Montcalm, el vespre del 24 d’agost de 1883. L’endemà el nostre poeta inicia una esgotadora jornada, la més llarga d’aquell estiu, en la qual, després d’assolir els cims del Montcalm i la Pica d’Estats, continuarà, amb un temps plujós, en direcció a Andorra, on hi entrarà al final d’aquell dia per la capçalera de la vall d’Ordino. Val la pena reproduïr bona part de la ressenya que va escriure en el seu dietari:

De bon matí pujam a Montcalm. La pujada és dreta i rocosa. Montcalm, de 3080 metros d'altura, és planer; per això en diuen la Plana, mentres donen lo nom de Pica de Montcalm a un turó molt més baix, mes casi inaccessible, que acaba en punta. Se descobreix part d'Andorra, totes ses muntanyes, algunes del Pallars, les innumerables de l'Arieja i les de Cerdanya, i Cadí, Puigmal i Canigó a l'extrem. Se veu cara a cara Montareny, que en Montgarri anomenen muntanya de Cervi; la Roia, que es veu des d'Aulús també. Eixes últimes, les vegí mellor des del pic d'Estats (3140 m) que està a uns tres quarts d'hora lluny, formant una forca (pel coll de Riufred). Des d'allí se veu lo Pallars, especialment Àreu, que mor als peus de la mateixa serra; los turons d'envers Tor i Setúria.

La Pica d'Estats (a l'esquerra) des del coll de Riufred, amb
l'avantcim que l'any 1983 fou batejat com a Pic Verdaguer

L'actual creu al cim de la Pica d'Estats

Des d'Estats tornàrem a Montcalm (al coll de Riufred), i, per la banda del migdia, emprenguèrem la baixada. Mitja hora o tres quarts avall atravessàrem una congesta, que seria molt fonda, puig s'hi havia fet una esquerda d'un metre d'ample. Més avall se veu un estany de gran fondària. Des de ses vores nos decantàrem a est per un englevat d'herba grossa, que relliscava com un vidre, empesos per la pluja, que ens feia la baixada sumament penosa. Unes dues hores i mitja estiguérem baixant de Montcalm a la ribera, i, no parant la pluja, nos soplujàrem en una balma de pastors. A les quatre (hora solar) reprenguérem lo camí, veient parar la pluja i asserenar-se el cel per la banda de Tolosa. Seguírem la ribera Solcén fins a trobar lo camí del port (es tractaria del port de Creussans), que segueix, fins al cim de la serra, un rieró que baixa en forma de cascada. Més amunt d'ella se troba una cabana, i des d'allí al cim hi ha encara una pujada de mitja hora.

Verdaguer i el seu guia havien perdut molt de temps, i en arribar a un port fronterer amb Andorra ja era molt avançada la tarda. Hom havia suposat que aquest port podria correspondre al d’Arinsal o bé al de l’Angonella, però recents interpretacions sobre el terreny han establert que Verdaguer arribaria al port de Creussans, vora les actuals instal·lacions de l’estació d’esquí d’Ordino-Arcalís.

Port de Creussans, amb plafons panoràmics

A partir d’aquí, ja sense guia, Verdaguer intentarà orientar-se per anar baixant per aquell terreny desconegut fins ben entrada la nit: Arribàrem al port. Lo guia m'ensenyà, tres o quatre hores més avall, uns conreus, i em digué que vers allí m'havia d'endreçar. Se girà dient-me "adéu-siau", i jo, amb la maleta a coll, començo la baixada.

Placa commemorativa al port de Creussans

Sota mateix del port hi ha un planellet; cerquí per ell rastre de camí i, si n'hi havia, estava completament esborrat per la calamarsa que acabava de caure. Me n'aní cap a ponent; sota el planellet vegí un gran precipici. Me dirigí envers llevant i, encara que sense veure viarany enlloc, l'emprenguí costa avall, relliscant per l'herba mullada i amb perill d'esbarrar-me. La por de caure m'obligà a posar-me a la mà la feixuga maleta i, arrosegant-la pel rost, o avançant-la de pas en pas, aní baixant la difícil muntanya.

En això s'acabava de fer fosc. Vegí un gran estany davant meu, i en va cerquí per ses vores cap camí. Tarters perillosos per ací, herba gerda per allà, i la fosca per totes bandes, anant-se fent més negra cada punt. Me semblà que l'estany estava penjat en un gran cingle, d'on era difícil baixar, i reculí i me dirigí cap a l'oest per una pujada, cercant, per un camí de cabres que hi veia, millor sortida. Trobí, en efecte, un rastre de camí, que m'ajudà a baixar del cingle, desapareixent davant meu.

La nit era vinguda ja amb tota la seva foscor. Jo em trobava sota el cingle, mes en un rost herbós casi tan dret com lo precipici de dalt. Los trossos d'herba relliscanta succeïen als tarters, on era fàcil trencar-se una cama, o rocs i géspec barrejats m'oposaven doble entrebanc i perill a la vegada. L'amplor del cel me deia que la vall no era tan escafida com jo temia, i el remor del torrent que murmurava, crescut amb l'aigua i pedra que acabava de caure, me deia que entremig d'ell i el rost hi havia algun espai. Això m'animà i, de pas en pas, palpant amb lo paraigües, a rossegons i a quatre grapes, atravessí el pedregam i guanyí la ribera.

Allí crido, xiulo, ahuco, i no em respon sinó el torrent amb sa veu forta i aterradora. Alcí los ulls al cel i em semblà veure parpellejar una estrella entre els feixucs i grossos núvols que s'arrossegaven d'un cim a l'altre. Aquella estrella me féu l'efecte d'un ull que m'aguaitava des d'allà dalt, i em tranquil·lisí. "Déu te sap aquí —me diguí a mi mateix—, i Ell té compte fins de l'insecte que llaura la pols". Asserenat, me poso en ses divines mans, aconsolat de passar la pluja sota un roc, si calia, d'estar-me de sopar com m'havia estat de dinar, per haver-se'm acabat a mitja matinada les provisions. Lo que no em feia goig era la humitat de l'aire i de la terra, que rajava pertot arreu, i la fredor glacial que despedia la calamarsada, a més de la pròpia de tals altures. Torní a xiular i a ahucar, i res: la més completa i freda soledat me rodejava.

Procurant enfonsar mes mirades en aquelles tenebres palpables, avancí un tirat de pedra vers on lo torrent roncava més fort, donant-me avís de que ses aigües patien, esqueixades en un horrible precipici. "Si no trobo el viarany, aquí em calrà fer nit". A la llum de les estrelles, que ja eren algunes, arribo a veure blanquejar a mos peus un caminet que ne baixava, atrevit, com una escala de corda d'una teulada. M'hi acosto, i provo de baixar-hi, no donant un pas sense fer anar davant lo bastó del paraigües. Arribo a baix i —¡oh, fortuna!— aquell caminet, com una mà misteriosa, m'anà guiant per vora el riu, a través de còrrecs i torrentals que s'hi abocaven, podent-m'hi fer caure a mi una pedra girella que es trabocàs, una ensopegada en un tronc d'arbre, o una relliscada en l'herba fangosa.

Aixís caminí llarga estona, aixafat i trencades les cames pel pes de la maleta, molestat per la gana, i més per la set, no gosant beure aigua per ser de calamarsa i trobar-me molt suat i, sobretot, travat per la fosca impenetrable. Era la primera vegada  que veia aquest país d'Andorra, i no sabia en quina direcció estaven les primeres cases, si hi havia llenyaters en lo bosc, pescadors en lo riu i pastors en la muntanya; mes "avancem", me deia jo, "que ribera avall, quelcom hi ha d'haver". En efecte; tot plegat, sentí més avall lladrar un gos, fent reverdir en mon cor l'esperança de trobar un socors.

Cabana del Castellar

Verdaguer arriba, com tot sembla indicar, a la petita cabana del Castellar, situada a la confluència del riu de Tristaina amb el riu de Comis, on troba companyia, possiblement un pastor, i on pot menjar i descansar unes hores. L’endemà, sense temps de refer-se de la dura jornada anterior, es lleva a punta de dia per anar a celebrar la missa al poble de Llorts, tot passant, sense aturar-se, pel Serrat.

A Andorra, la darrera part del seu trajecte, Verdaguer s’hi estarà gairebé dues setmanes, allotjant-se principalment a Ordino, Sant Julià de Lòria i Soldeu. A més de visitar totes les parròquies del país, realitza excursions al pic de Casamanya, a l’estany d’Engolasters, al Puig de la Cometa i als estanys de Pessons.

El 30 d’agost puja, des d’Ordino, al pic de Casamanya, acompanyat pel rector i el vicari d’Ordino i el secretari del síndic de les Valls. Pujàrem a Casamanya, seguint la riera d'Ensegur, i des del coll d'Ordino seguint cap al nord lo fil de la serra. Des del cim, que és sens arbres, mes aglevat, me fiu càrrec de la doble vall formada per lo doble Valira, mare que ha format i alimenta aqueix hermós país, enclavat en un racó del Pirineu.

Pic de Casamanya

El primer de setembre, des de les Escaldes, s’arriba a l’estany d’Engolasters, que aleshores no tenia encara el barratge i es trobava en un indret molt més bucòlic que en l’actualitat. Lo camí des d’Escaldes a Sant Miquel (església romànica situada al pla d’Engolasters, de camí a l’estany) està marradejant entre prats d’on brolla l’aigua, i ombrejat, en sa gran part, de polls i saules.

Sant Miquel d'Engolasters

Els darrers dies de la seva estada a les Valls d’Andorra els passa a Soldeu, des d’on farà les dues últimes excursions. El 5 de setembre puja, per la vall d’Incles i el bosc d’Entor, al Puig de la Cometa, més conegut avui com a pic de la Coma de Varilles. A set hores del matí (hora solar) partírem de Soldeu amb lo senyor vicari, Francisco Albós. Baixàrem fins a trobar la riera d'Incles, que des del Valira va en línea recta al port de Fontargent. És verament hermosa. Com la vall és ampleta, la cinta d'argent de les aigües té un verd i ample prat a cada banda, de cap a cap de la ribera. L'atravessàrem a biaix, anant a enfilar-nos a l'altra banda pel bosc d'Entor. Guanyàrem la serra i anàrem seguint-la fins al Puig de la Cometa, que és de gairebé tanta altura com Casamanya, i de molta més vista.

Vall d'Incles

Pic de la Coma de Varilles o Puig de la Cometa

L’endemà fa una volta pels estanys i el circ de Pessons, potser també amb el mateix vicari de Soldeu. Partírem de Soldeu pel camí del port d'Envalira, fins que s'aparta de la ribera. L'atravessàrem un tros amunt, i per sa banda esquerra anàrem pujant la costa que s'adreça davant del primer estany. Anàrem seguint lo torrent de més a migdia, que passa remorejant per sota un tarterar mig aglevat... Pujàrem al serrat que, des del mig de tots, domina tots los estanys, i baixàrem per l'altra branca de riu que volta el turó. En una de les notes del poema Canigó, Verdaguer fa la descripció d’aquest indret: Los Pessons són una vintena d’hermosíssims biots i estanys de diferents mides, que enviant-se l’aigua l’un a l’altre, volten un enherbat turó, mig abrigat de pins i rodhodendron, mirador des d’on se veuen nàixer i allunyar-se per graons de llacs los dos rierons, que enfeixen més avall ses pures aigües. És un rosari d’estanys unit pel fil d’argent del Valira oriental, que allí té son bressol.

Estanys de Pessons

Sembla ser que cap al 7 de setembre unes primeres nevades posen fi a la llarga travessa d’aquell estiu, si és que Verdaguer volia continuar-la; potser ja es trobava cansat i de totes maneres, ja havia recollit prou material per bastir el seu poema.

Segell commemoratiu del centenari de
l'estada de Verdaguer a Andorra

Així, a l’estiu de 1884 ja no fa cap altra travessa sinó una estada de cinc setmanes, del 25 de juliol al 8 de setembre, al santuari de la Mare de Déu del Mont, a la Garrotxa, on revisa i gairebé deixa enllestit el poema.

El santuari de la Mare de Déu del Mont l'any 1897

La cambra de Verdaguer que es conserva a l'hostatgeria

Al final d’aquella estada envia una carta al marquès de Comillas, escrita en català en lloc del castellà que utilitzava sempre per al seu protector, on parla amb entusiasme d’aquest indret: La ploma mateixa se me n’ha anat a escriure en català, i seguesc en lo mateix llenguatge que és lo que Déu m’ha donat i m’ha ensenyat la mare. Cinc setmanes he passat en aquesta ermita, situada al cim d’un turó, dominant tot l’Ampordà, Banyoles, Girona i Olot, i la meitat de Catalunya; per la banda que té menys vista se descobreix lo Pirineu, des de la mar a la Cerdanya, coronat pel majestuós Canigó, que per cert m’ha enviat més vents i temporals que inspiracions. Mes la musa no ha estat sempre adormida... No sé al món un mirador més bonic; sols trenquen sa dolça soledat los aucells amb sos càntics, los pagesos i devots amb ses oracions, lo vent amb ses remors i, de tant en tant, algun llamp que parteix aqueixes roques, sense fer mal a ningú.

Escultura de Verdaguer, erigida l'any 2008 
al costat del santuari, amb el Canigó al fons

Finalment, el poema Canigó, amb el subtítol Llegenda catalana del temps de la reconquista i l’endreça Als catalans de França, sortia a la llum pública pels volts del Nadal de 1885 (però amb data d’edició de 1886), editat per la Llibreria Catòlica.

Portada de la primera edició de Canigó (1886),
dissenyada per Lluís Domènech i Montaner

Mapa del Pirineu català que acompanyava la primera
 edició de Canigó, realitzat per Josep Ricart i Giralt

Verdaguer situa el tema central d’aquest poema al segle XI, al Pirineu oriental. Gentil, fill del comte Tallaferro, desprès de ser armat cavaller a l’ermita de Sant Martí, és obligat a renunciar al seu amor per la pastora Griselda. Un dia en què Gentil fa la guàrdia al castell de Rià per prevenir l’atac dels moros que han desembarcat a Cotlliure, el seu escuder li parla de les fades que habiten el massís del Canigó. Fascinat, el jove emprén l’ascensió a la muntanya, pensant que a l’alba hi serà de retorn, però en arribar al cim li surt a l’encontre Flordeneu, la reina de les fades del Canigó, sota l'aparença de Griselda, la dona que estima. Gentil cau en l’encís i s’abandona a l’estimada, que primer li ensenya els seus palaus subterranis i després se l’emporta a fer un viatge aeri amb una carrossa alada per damunt de tot el Pirineu fins a l’Aneto. De retorn al Canigó es preparen per al nuviatge. Mentrestant, la deserció de Gentil provoca la derrota de l’exèrcit cristià. Guifré, el seu oncle, puja al Canigó a cercar-lo i el troba en braços de Flordeneu. Mogut per la ira l’estimba muntanya avall. Guifré, penedit del que ha fet, es llença a la batalla contra els invasors i, amb el seu germà Tallaferro, els derrota a Carançà. El cadàver de Gentil és dut a l’ermita de Sant Martí. Gràcies a l’intercessió de l’abat Oliba, Tallaferro perdona Guifré del seu crim. Aquest decideix fer-se monjo i funda el monestir de Sant Martí del Canigó. A l'hora de la seva mort, Guifré demana que en el lloc on morí Gentil sigui plantada una creu. L’abat Oliba i les hosts cristianes pujen la creu al cim del Canigó, mentre que les fades baixen per l’altra banda i abandonen per sempre el massís.

Portada de la primera edició en castellà (1898)

La publicació de Canigó, que aviat fou traduït a l'italià (1888), al francès (1889) i al castellà (1898), va tenir un grandiós ressó en totes les terres catalanes, en les que féu sentir l'afany de conèixer el gloriós passat de Catalunya i d'anar al Pirineu i a les comarques germanes de l'altra banda. Un dels fruits del poema va ser el d'estimular la reconstrucció dels monestirs de Sant Martí del Canigó, portada a terme pel bisbe de Perpinyà, Juli Carsalade, i de Santa Maria de Ripoll, realitzada pel bisbe de Vic, Josep Morgades.

L’escriptor Carles Bosch de la Trinxeria qualificà el llibre d’autèntica guia, útil a tot excursionista. Joaquim Cabot remarcava, en una conferència llegida a l'Asssociació Catalanista d’Excursions Científiques, com molts havien descobert el Canigó a travès del poema verdaguerià i havien corregut a enfilar-se pels seus camins amb l'estímul dels seus versos. I el poeta valencià Vicenç Wenceslau Querol arribà a proposar que hom donés el nom de Verdaguer a un cim pirinenc (fet que finalment es produí l’any 1983 quan, en el centenari de l’ascensió de Verdaguer a la Pica d’Estats, es posà el seu nom al pic occidental).

Jacint Verdaguer l'any 1886

Tanmateix, després de la publicació de Canigó, Verdaguer, qui tenia aleshores un coneixement del Pirineu i un bagatge excursionista molt superior a la majoria dels seus companys de l'Associació, no emprengué mai més cap altra excursió pel Pirineu. La seva vida prenia una altra direcció.

EPÍLEG

L’agost de 1901, la revista Catalunya Artística començava a publicar, en diferents lliuraments i fins al març de l’any següent, la segona edició de Canigó, la darrera en vida del poeta.

Portada de la segona edició de Canigó (1901)

Verdaguer afegirà en aquesta edició, com a epíleg, l’esmentada elegia Los dos campanars, que ja havia estat publicada prèviament al recull de poesies Pàtria (1888). Segons indica en la nota que acompanya aquesta elegia, ses estrofes foren les primeres que escriguí de la llegenda canigonenca; després lo plan s’engrandí i es quedaren a fora de l’edifici, i arraconades com una pedra sobrera. Ara la publicava al final del poema en honor a Juli Carsalade, bisbe d’Elna-Perpinyà, qui havia engegat una campanya per a la compra i reconstrucció de Sant Martí del Canigó, en la qual molts catalans d’ambdós costats del Pirineu hi varen aportar els seus donatius.

Juli Carsalade du Pont, el bisbe
que restaurà Sant Martí del Canigó

Per això Verdaguer finalitzava la nota amb aquest desig: Lo dia en què aqueix llegendari monestir s’aixeque de ses ruïnes, serà de veritable goig per los bons catalans d’ençà i d’enllà dels Pirineus; i per l’autor d’aquest poema, si Déu li fa mercè de deixar-l’hi veure, serà un dia dels millors de la seva vida.

Número especial de Catalunya Artística
als pocs dies de la mort de Verdaguer

Tanmateix, Verdaguer ja no pogué veure acomplert el seu desig. Afectat d’una malaltia pulmonar, segurament agreujada per anys d’enfrontament amb la jerarquia eclesiàstica, moria a la Vil·la Joana de Vallvidrera el 10 de Juny de 1902. L’home i la seva obra entraven a l’eternitat.

diumenge, 30 de setembre de 2018

Amics del Museu: PROFESSOR GIORGIO PILLERI


La família del Professor Giorgio Pilleri, comunicà al nostre Amic i Consoci, Josep Biosca, la trista notícia del traspàs de dit professor, especialista en sirenis fòssils, a la localitat suïssa de Courgevaux, la seva residència actual prop de Berna, en data 4 de setembre, a l'edat de 93 anys. Que Déu el tingui en el seu Si.



Podreu trobar una nota biogràfica al següent enllaç: http://museugeologic.blogspot.com/2015/10/amics-del-museu-el-professor-giorgio.html

dijous, 27 de setembre de 2018

Amics del Museu: “OSONA, 50 MILIONS D’ANYS ENRERE”


El proper dissabte 29 de setembre  a les 17:30 hores, s’inaugurarà al Museu de l’Art de la Pell de Vic l’exposició paleontològica “OSONA, 50 MILIONS D’ANYS ENRERE”, que donarà a conèixer un patrimoni cultural de gran valor per a la comarca.


Els fòssils són de la col·lecció de l’enginyer, geòleg i consoci de la nostre entitat el Sr. Francesc Farrés, que els ha recollit a la comarca d’Osona i estudiat al llarg de seixanta anys. S’hi exposaran també alguns exemplars del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i de l’Institut Català de Paleontologia, tots provinents també de la comarca.

Podreu gaudir d’aquesta exposició paleontològica:

Del 29 de setembre del 2018 al 6 de gener del 2019
Museu de l’Art de la Pell
Carrer de l’Arquebisbe Alemany, 5. 08500 Vic
De dimarts a divendres de 10h a 13h i de 16h a 19h
Dissabtes d’11h a 14h i de 16h a 19h.
Diumenges i festius d’11h a 14h.
Dia 24 i 31 de desembre de 10h a 13h
El Museu romandrà tancat els dilluns; els dies 1 i 6 de gener; i els dies 25 i 26 de desembre.
Informació per a visites guiades Tel. 93 883 32 79


dimecres, 26 de setembre de 2018

Mn. Francesc Nicolau: EL PROJECTE D'UN TELESCOPI A LA LLUNA


El passat gener la revista Nature va publicar un article signat per Joseph Silk, professor d’astronomia de la Universitat de Baltimore, on convida a la NASA i a l’ESA a pensar en instal·lar un telescopi al nostre satel·lit natural. Ho fa exposant les raons que ell hi veu, una d’elles és que si es col·loca a la cara oculta de la Lluna tindrà la possibilitat de detectar les ones de ràdio de baixa freqüència que són les úniques que mostren certs senyals dèbils del Big Bang. Els radiotelescopis terrestres reben gran quantitat d’interferències provinents de la contaminació electromagnètica humana que els fa totalment incapaços de destriar un senyal clar dels provinents de l’inici del cosmos.

Joseph Silk (1942)

Encara que ja sapiguem moltes coses de com es formaren les grans estructures de l’univers (galàxies i cúmuls de galàxies), no tenim encara signes de com va ser la inflació. La teoria del Big Bang diu que una fracció de segon després de la gran explosió, tot l’univers es va inflar ràpidament, però fins ara no en tenim constància observacional.

Coneixem les ones generades al cap d’uns 380.000 anys, conegudes amb el nom de radiació del fons còsmic quan l’univers es refredà fins a poder emetre aquesta mena d’ones, però no tenim constància de les que produí la inflació del primer moment. I això es podria aconseguir amb un radiotelescopi instal·lat a la cara oculta de la Lluna. I no tans sols això, sinó que també captariem núvols d’hidrogen extremadament llunyans i altres fenòmens interessants i que actualment ens són impossibles de percebre.

Què dir-hi al respecte? Potser sí que té raó aquest professor d’astronomia, però sembla ser que ara per ara no se li ha fet massa cas. Són molt diferents els plans de les institucions que es plantegen tornar a la Lluna. Ara es parla d’un projecte anomenat Deep Space Gateway, una estació espacial que orbitaria la Lluna tot mesurant els efectes de la radiació còsmica sobre els humans i els seus instruments sense la protecció de la capa d’ozó.

Projecte d'estació espacial Deep Space Gateway

Aquest projecte seria un punt intermedi per a properes expedicions a la superfície del satèl·lit. Els passatgers i els materials de construcció serien portats per un cohet tipus Orion i es perfila com a una obra conjunta de la NASA, l’ESA, Rúsia i algún altre soci més, encara que no tothom hi està d’acord. No sabem si arribarà a realitzar-se però tots desitgem que la ciència avanci malgrat que tenim molts altres problemes tant o més importants a la Terra i que cal tenir en compte.

dimarts, 18 de setembre de 2018

Ventus: LES EXCURSIONS DE VERDAGUER AL PIRINEU (II)


A l’estiu de 1883, del 3 de juliol al 7 de setembre, Verdaguer realitza una segona i més llarga travessia pel Pirineu, iniciada al Conflent i continuada per la Cerdanya, el Cadí, l’Alt Urgell, el Pallars Jussà, la vall de Boí, la vall d’Aran, l’Arièja (des d’on puja a la Pica d’Estats) i Andorra.

Jacint Verdaguer

Al Conflent hi farà una estada de dues setmanes que tindrà com a centre les poblacions de Prada i Castell. El 3 de juliol s’instal·la al Petit Seminari de Prada de Conflent, i a la tarda s’apropa a l’històric monestir de Sant Miquel de Cuixà, on queda aclaparat per trobar-lo en avançat estat d’enrunament, i ocupat el que resta en peu per una comunitat protestant que l’havia comprat el mes anterior.

Sant Miquel de Cuixà

Detall del campanar

Los nois que habiten en lo monestir m'insulten des de la terrassa, o millor dit, insulten la sotana, allí on un mes abans hauria estada tan ben rebuda. ¡Alabat sia Déu! Los rossinyols cantaven sense parar en aquelles vernedes, mes jo, tot anant-me'n camí avall, girava cada punt los ulls al monestir, i no cantava pas. La darrera persona que trobí en la vall fou un home amb una gran dalla al coll; estava jo tan trist i afectat que em féu l'efecte de l'imatge de la mort que vingués de segar lo poc que restava en lo jardí místic de Garí i Ursèolo (es refereix a l’abat Garí i a sant Pere Urséol, qui renuncià al ducat de Venècia per fer vida de penitència al monestir).

Restes del castell de Rià

El Canigó des del castell de Rià

Durant els dies següents visita les valls de Taurinyà i Clarà, les restes del castell de Rià i el monestir de Marcèvol, que troba també molt abandonat. El dia 8 s’instal·la a la petita població de Castell, al peu de Sant Martí del Canigó, on hi restarà una setmana llarga que aprofitarà per treballar en el seu poema i passar llargues estones entre les restes del monestir, que de ben segur li foren un gran motiu d’inspiració. En una altra carta a Jaume Collell li explica aquells dies:

Visc en una casa de pagés, a l’antiga catalana, que’m deixen llaurar en tot pel meu coll. Aqui he retrobat la soledat, la companya de ma vida, que cerco en va a Barcelona, sense la qual só un peix fora de l’aigua. Tres anys ha que no havia passat dies tan a plaer, i això que no falta alguna espina. Avui, per exemple, festa de la república, lo campaner ha tret la corda de la campana perquè no tocàs a missa. (...) Passo la gran part del dia en les ruines de Sant Martí i pels boscos del voltant. L’Aguiló (es refereix a Marià Aguiló, poeta i linguïsta mallorquí) faria aquí una verema de paraules.

Restes de Sant Martí del Canigó en un dibuix de 1834

Sant Martí del Canigó l'any 1902, abans de la restauració

La visió de les ruïnes dels dos monestirs l’inspira aquells dies el famós poema Los dos campanars, elegia on els campanars de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó estableixen un diàleg en el qual evoquen els seus records gloriosos i preveuen la seva caiguda. Aquesta composició, deixada de moment fora de l’esquema del poema Canigó, contribuirà decisivament a la futura reconstrucció d’aquests monestirs.

Estrofes del poema Los dos campanars

Des de Castell, Verdaguer, acompanyat per un guia, puja el 10 de juliol al Canigó. En les seves notes només indica que esmorzen a Canals Verds, vora Marialles, i que es troben al cim a l’alba del dia següent, des d’on fa una descripció del panorama que podia entreveure en aquell matí enboirat:

L'alba va rossejant cada punt més; les estrelles encara "ragen claror", segons frase del guia. Una polsinera d'argent i d'or cobreix la mar d'aon alguna cinta de boira se'n deslliga. Lo primer que s'obira del Rosselló són dues cintes de plata, que surten dels dos flancs de Canigó, seguint casibé rectes i paraleles fins a la mar: la Tet i lo Tec. Grosses boires i feixuges baixen de l'Alt Vallespir, i altres se n'arroseguen per los cims de Costoja i Sant Llorenç. La calitja s'espesseix i no ens deixa veure el Rosselló. Se veu molt bé Conflent, Prada recolzada al Canigó, Molig i el pla de Vinçà.

Camí del Canigó des de la Jaça de Cadí

La xemeneia o canal que mena al cim

La canal des del capdamunt,
amb els pics de Tretzevents i Sethomes

La creu al cim del Canigó

L’itinerari al Canigó seria molt probablement per la jaça de Cadí i la xemeneia de Barbet. Hom ha suposat que per trobar-se a punta del dia següent al cim pujarien encara de nit per l’esmentada canal o xemeneia. Creiem més lògic que Verdaguer i el seu guia haguessin assolit el Canigó el mateix dia de la sortida, i que passessin la nit al cim per obirar des d’allí la sortida del sol, doncs aleshores hi havia al cim de la muntanya una cabana de pedra construïda l’any 1842 amb motiu d’una operació científica dirigida per Francesc Aragó, on els seus col·laboradors hi sojornaren per poder realitzar diversos experiments sobre el magnetisme en relació amb l’altitud.

Antiga cabana al cim del Canigó

Verdaguer deixa el tranquil poble de Castell el 16 de juliol i l’endemà, des de Vernet o Vilafranca de Conflent, parteix en transport de diligència cap a la Cerdanya, on hi arriba pel coll de la Perxa. Hi resta a Puigcerdà fins al 20 de juliol, on s’informa de la continuació de l’itinerari i de les rectories on fer nit. El dia 21 visita alguns pobles de l’obaga al peu de la Tosa d’Alp (Urús, Bor, Pedra, Riu) així com la cova de la Fou de Bor, i l’endemà, des d’Urús, emprèn la travessa del Cadí.

En aquella llarga jornada, Verdaguer, acompanyat per un guia, s’enfila per la vall del Moixeró per guanyar la serra de la Moixa, pel coll de Pendís, i anar carenejant fins al coll de Tancalaporta, a l’extrem oriental del Cadí, des d’on inicia una llarga baixada cap als Cortils i Gòsol, per un roqueter interminable, tot de pedra de calç.

Coll de Tancalaporta amb el pic de Comabona al fons

Refugi dels Cortils, sota la carena del Cadí

En les dues jornades següents, més curtes i pausades, va vorejant per sota el Cadí, per Josa, Tuixén, Fórnols i Adraén, fins a la Seu d’Urgell, on hi restarà dues nits. El 26 de juliol surt de la Seu per anar baixant per la ribera del Segre fins a Organyà, i l’endemà emprèn una altra llarga jornada a través del Pallars Jussà. Verdaguer, acompanyat pel vicari mossén Colom, s’enfila primer a la muntanya i ermita de Santa Fe, on recull una tradició popular associada als fòssils que es troben a l’entorn: En Santa Fe se troben castanyes de mar petrificades, on la gent creu veure gravats los dits de la santa; i diu que són les pedres que li tiraven i que ella copsava al vol.

Muntanya i ermita de Santa Fe

Continuen la pujada cap a la serra de Carreu, on cerquen infructuosament la cova d’Ormini, i segueixen per Pessonada i Claverol fins a la Pobla de Segur.

El 28 de juliol, seguint el curs de la Noguera Pallaresa, va de la Pobla a Gerri de la Sal, tot passant per l’engorjat de l’Argenteria, que descriu amb admiració: És un tros de muntanya de tosca, amb lleixes plenes de verdor, degotant d'una a altra, o rajant aigua cristallina, que a l'hivern és gel a fils, cascades, crespats i estranyes heures que s'enfilen des de baix... He vista l'Argenteria a últims de juliol, en lo temps en que està més despullada de sa bellesa principal. En temps d'hivern, quan tots aquells cortinatges de tosca, aquells brodats de ras finíssim, aquells entretallats en triat evori, se tornen de cristall, deu semblar allò lo vel d'una fada del nord estès al peu d'una gelera. Fa ressaltar sa boniquesa lo aspre i espadat de les veïnes muntanyes de roca, que s'aixequen com a parets de l'abisme per on camina el viatger, a dos palms de l'abisme de les aigües, que udola a sos peus.

L'Argenteria a l'estiu...

... i a l'hivern

L’endemà, des de Gerri de la Sal, Verdaguer continua, amb un guia, pels pobles de Peramea i Bretui i l’estany de Montcortés, del qual anota diverses llegendes, i un cop a la Pobleta de Bellveí entra a la vall del Flamisell o vall Fosca, per seguir ribera amunt fins a Capdella.

Estany de Montcortés

En els dos dies següents, 30 i 31 de juliol, allotjat a Capdella o bé a Espui, visita la munió d’estanys de la capçalera del Flamisell i segurament puja al Montsent de Pallars, doncs dibuixa en el seu dietari un croquis del panorama des del cim.

Montsent de Pallars

Port de Rus, entre el Pallars Jussà i la vall de Boí

El primer d’agost, des d’Espui, s’enfila al port de Rus i entra a la vall de Boí, on hi restarà gairebé dues setmanes. Durant aquesta estada, allotjat probablement a la rectoria de Boí, visita els pobles de la vall i realitza dues ascensions d’envergadura, a banda i banda de la vall.

Pala Alta de Serradé

En la primera d’aquestes, realitzada el 7 d’agost, puja, amb un guia, a la Pala Alta de Sarradé, al massís de Comalesbienes. Aquell dia, des del poble de Boí, comencen per resseguir el riu de Sant Nicolau fins a l’estany de la Llebreta. Allí deixàrem la vall, enfilant-nos a esquerra per unes timbes d'on ne baixa un sallent d'aigua regular. Seguírem lo riu, caminant per uns tarterars interminables, i no trigàrem a trobar un altre estany. Lo voltàrem per enfilar-nos a la muntanya Serradé que, a sa esquerra, s'aixeca dreta i llisa, fent difícil la pujada. Hi muntàrem amb l'ajuda de Déu. Sa cima està coronada d'un torriconet arruinat, que no sembla fet per manobres sinó per senzills pastors.

Tossal de Capseres

El 9 d’agost, també amb un guia, puja al Tossal de Capseres, al massís dels Besiberris, altrament conegut en alguns mapes com a Punta Lequeutre. Havent sortit, com a l’anterior excursió, del poble de Boí, s’atansa tot seguit al santuari de Caldes. Per sobre el santuari un segueix un corriol entre vellaners i boixos, i més amunt entre faigs i pins superbos, anant a passar per prop de la Sallent, que en son primer salt és escabellada, fressosa e indòmita, com una fera que domaran, abans de gaire, les roques de sa presó. Seguim bosc amunt fins als primers pradells, regats per regalades i abundoses aigües, i nos decantem a l'est, enfilant-nos per les emboscades espatlles del Capseres. Mitja hora amunt se troba un replà, i aprés un altre, i ja es troba la muntanya esporreta i nua, si no és de tarterals i congestes.

Com en altres indrets on havia estat, Verdaguer va recollint diverses tradicions, llistes de topònims i paraules i expressions pròpies del parlar de la vall. Finalment, el 13 d’agost deixa Boí per passar a la vall d’Aran, tot fent itinerari pel santuari de Caldes, els estanys de Cavallers, Negre i Travessani, el port d’Oelha Crestada (des d’on aprofita per pujar al tuc de Monges, a l’esquerra del port) i, ja a la vall d’Aran, per la Restanca, Arties i Gessa.

Els antics banys d'Arties

Verdaguer no hi resta aquest cop gaire temps a la vall d’Aran, doncs l’endemà puja des de Bagergue al pla de Beret i s’arriba, en un itinerari a la inversa de l’any anterior, al santuari de Montgarri per participar en la vigilia i la diada, el 15 d’agost, de l’aplec de la Verge de Montgarri. En aquest aplec hi confluia gent del Pallars, l’Aran i el Coserans (Arièja), procedents aquests darrers del port d’Orla. Verdaguer escriurà diverses versions sobre aquell aplec en el seu dietari, en una carta a Jaume Colell i en el llibre Excursions i viatges.

Santuari de Montgarri

L’endemà, des de Montgarri, acompanyat pel mossèn del santuari i potser també per un guia, intenta l’ascensió al tuc de Mauberme (que ell anomena Montoliu) per la vall del Forcall (Eth Horcalh) i el coll d’Orets, però han de desistir per causa de la boira. A les set del matí (hora solar) partim, amb mossèn Joan, a Montoliu (Mauberme), lo puig més alt d'esta cadena de serra. Pujàrem ribera amunt del Noguera; trencàrem a la dreta, a cinc-cents passos, per la vall de Forcall. Hem atravessat l'extrem del pla de Bagergue, per damunt l'estany Negre, on hi ha mines de plom, deixades. Com lo Montoliu (Mauberme) estava emboirat, hem arribat sols a sa soca (possiblement el coll d'Orets), més ençà de la Horqueta; després hem seguit la serra cap a sota el port d'Orla, i des d'allí hem baixat de nou al Forcall, aon uns pastors francesos nos han convidat de llet de vaca amb molta amabilitat.

El 17 d’agost Verdaguer deixa definitivament el santuari per passar a les terres occitanes de l’Arièja, regió més coneguda aleshores com a País de Foix. Acompanyat la primera part de la travessa per un guia, intenten ascendir al Mont Valier però, com a la jornada anterior, la intensa boira els fa desistir.

Desprès de dir missa partim (de Montgarri) per la ribera esquerra del Noguera, que anam deixant avall, pujant-nos-en serra munt. Arribant al cim de la serra, baixam a un llac gran i negre que hi ha al costat mateix de Mont Valier; mes com aquest està emboirat, amb molta pena remuntem lo port. Seguim la serralada fins a trobar lo d'Aulà, aon, deixant lo guia, me'n baixo jo amb la maleta a coll. Dues hores més avall se m'obre als peus la vall de Conflenç.

Port d'Aulà, entre el Pallars Sobirà i l'Arièja

Des del port d’Aulà, doncs, Verdaguer entra a l’Arièja per la vall de Salau, allotjant-se aquell dia i el següent a la població de Coflens. El 19 d’agost, vorejant la ribera del Salat, baixa fins a Seix, i d’allí, en cotxe de cavalls, per Ost i Ercé, s’adreça a Aulús, on hi resta dues nits. Des d’aquesta població, Verdaguer fa una excursió. el dia 20, a Sant Lizier d’Usto pel coll de la Trapa, i és possible que també aprofités per anar a la famosa cascada d’Ars.

Cascada d'Ars

Sembla que aquí tingué lloc l’incident de la seva breu detenció per gendarmes francesos, segons explica en una carta poc coneguda adreçada a mossèn Pere Bonet, qui l’havia acollit en el Seminari de Prada, datada a l’octubre d’aquell any, havent finalitzat la seva travessia: Mon viatge pels Pirineus fou molt feliç. Cap contratemps tinguí que valga la pena de contar, sinó en Aulús, aon, anant a veure la cascada de Garbet (es refereix a la cascada d’Ars, situada en una raconada de la vall de Garbet), los douaniers me detingueren, fent-me presentar al chef, qui em digué que m’havien pres per un republicà disfressat dels que anaven a moure la revolució en Espanya. “Il y a beaucoup de ces gens-là en Espagne”, deia el carrabiner que em menava a l’autoritat.

Primera edició de l'Oda a Barcelona (1883)

Segons una nota editorial que acompanyava una edició de l’any 1896 de l’Oda a Barcelona de Verdaguer, aquest pogué demostrar la seva identitat mostrant als gendarmes un exemplar de la primera edició d’aquesta obra, que tot just acabava d’editar l’Ajuntament de Barcelona amb un gran tiratge i amb un retrat seu, la qual portava entre els seus papers: “Mireu —els digué— ¿aqueix retrat no és el meu?” L’inspeccionaren bé i hagueren de dir que sí. Els ajudà a llegir el títol i primeres ratlles de l’Oda, i afegí: “Doncs jo sóc l’autor d’aqueixa poesia, i no un mossén disfressat, sinó legítim i veritable. L’Ajuntament de Barcelona, llegiu-ho vosaltres mateixos, ha fet estampar aqueixa oda meva; no ho hauria pas fet si jo fos un revolucionari o un home dolent, i n’ha impressos 100.000 exemplars, que’m valen per 100.000 passaports”. El sergent, convençut per tan senzill argument, li demanà mil perdons i el deixà volar a son plaer per les altures pirenaiques.

Després d’aquest incident, Verdaguer deixa per uns dies la seva travessia pel Pirineu i l’endemà s’adreça a Sent Gironç per seguir en tren cap a Tolosa de Llenguadoc. Hom ha suposat que a Aulús Verdaguer hauria trobat el seu amic Justí Pepratx, i junts farien aquest viatge que allunyava momentàniament el nostre poeta del Pirineu.

Justí Pepratx, amic de Verdaguer
i traductor de l'Atlàntida al francés

A Tolosa s’està un parell de dies i el 23 d’agost retorna en tren al Pirineu, per Foix i Tarascó, des d’on continua cap a Vic de Sòs i Auzat. Des d’aquesta població surt l’endemà a la tarda, acompanyat per un guia, per començar a remuntar la vall de Solcèn i arribar al vespre als orris del Pla Subrà, al peu del Montcalm.

Pla de Solcèn

Al dia següent, 25 d’agost, Verdaguer començava una de les més llargues jornades de muntanya d’aquell estiu, amb l’ascensió a la Pica d’Estats i l’arribada a les valls d’Andorra.