Isabel Benet, Les Serres Marginals VI: Serra Boada i rodalies (primera part)

En l’anterior capítol d’aquesta sèrie de ressenyes dedicades a l’observació de l’extrem més oriental del mantell de les Serres Marginals, sortíem de Camarasa en direcció nord per a fer un recorregut a peu per l’espectacular Congost del Mu i veure la difícil estructura tectònica que dibuixen la serra Carbonera i el Castellar. Ara farem un recorregut en cotxe pels voltants de la Serra Boada per mirar d’esbrinar la seva enrevessada tectònica i les difícils relacions amb la conca de l’Ebre, l’avantpaís, tot passant per indrets carregats d’història com són Cubells, Foradada, Alòs de Balaguer, Artesa de Segre, el castell de Montsonís, i molts d’altres.

De nou sortim de Camarasa

Esquema del recorregut en cotxe

Per això sortim per la part alta de Camarasa, en direcció a Cubells, per una pista asfaltada que rodeja els contraforts meridionals de la Serra Carbonera i on ja podem observar com els materials cenozoics de l’avantpaís estan absolutament verticals (i fins i tot capgirats) pel moviment del mantell.

Estrats verticals de l’avantpaís a la sortida de Camarasa

Anem en lleugera pujada per un terreny ple de camps de conreu on afloren els guixos de l’Eocè superior que ocupen el nucli d’un anticlinal (tipus diapir) dit anticlinal de Balaguer o de Cubells-Montclar, format per l’empenta del mantell. També passem a tocar del tossal de Puig Gros, contrafort de la Serra Boada, on hi ha el conjunt de refugis antiaeris de la Serra Negra. Així arribem al poble de Cubells bastit al voltant d’un turó situat entre la Serra Blanca (a ponent) i el serrat de les Forques (a llevant).

Magnífica portalada de Santa Maria del Castell de Cubells

Coronant el turó de Cubells hi ha una joia del romànic que val la pena visitar: l’església de Santa Maria del Castell (s.XIII) on hi destaca una magnífica portalada de l’escola lleidatana (com la de Santa Maria d’Agramunt) amb sis arquivoltes en degradació que descansen sobre sis columnes amb capitells decorats amb figures i motius vegetals. Tot el conjunt està construït amb els gresos de l’Eocè superior que formen el turó.

Capitells decorats

Aspecte dels gresos i lutites de l’Eocè superior

Ens trobem en un espai de transició entre els primers relleus pirinencs (o Prepirineu geogràficament parlant) i la Plana d’Urgell, sobre el flanc sud de l’anticlinal de Balaguer (de direcció E-W) que és, al mateix temps, el flanc nord del gran sinclinal d’Agramunt, pel nucli del qual hi circula el riu Sió, afluent del Segre que té el seu aiguabarreig a Balaguer. Per això a aquesta flexió també se la coneix com sinclinal del Sió.

Vistes a ponent des del turó de Cubells

Vistes a llevant

Des d’aquest punt elevat tenim molt bones vistes dels relleus que ens ocupen: Mont-roig, Serra Carbonera, Serra Boada i Serra dels Arquells. Aquestes dues darreres, i que són l’objecte d’aquest itinerari, tenen una direcció lleugerament obliqua amb respecte del “front” d’encavalcament del mantell. Però no tot és el què sembla....

Fetes aquestes observacions, baixem del turó tot aprofitant a donar un cop d’ull als guixos de l’Eocè superior, que formen el nucli de l’anticlinal de Balaguer i que afloren als marges de la carretera. En ells podem veure nombrosos plecs ptigmàtics, disharmònics amb els seu entorn i de longitud d’ona variable, molt típics de les roques evaporítiques.

Aspecte dels guixos de l’Eocè superior

Arribant de nou a la cruïlla amb la carretera C-26, la prenem a la dreta en direcció a Artesa de Segre. Ara anem en lleugera baixada perquè Cubells està situat al punt més alt d’una divisòria d’aigües, encara que totes elles, tard o d’hora, van a parar al Segre. Poc abans d’arribar a Artesa, però, ens desviem a mà esquerra en direcció a Foradada on farem la següent parada.

La roca foradada de Foradada

Deixem el cotxe a l’entrada, just sota una vistosa penya amb un forat que és el que dona nom al poble i continuem a peu tot enfilant-nos cap a la roca on trobem les restes d’un castell que es creu fou construït per Arnau Mir de Tost durant la reconquesta d’aquestes terres, potser aprofitant una antiga fortalesa sarraïna.

Restes d’un antic castell

Aquesta penya està formada per un estrat aïllat de calcàries cretàciques, en posició vertical, entre els conglomerats de l’Eocè terminal-Oligocè (a ponent) i els guixos de la fàcies Keuper (a llevant) que es troben a la base d’un encavalcament. I és que estem a tocar d’una complexa estructura sinclinal amb l’eix orientat N-S on la serra del Munt és el seu flanc oest, i el seu punt culminant (el Munt de Montsonís) es troba al seu nucli.

Espai de memòria

Anem pels carrers en direcció ponent, tot observant com afloren els conglomerats i gresos de l’Eocè superior-Oligocè, fins que arribem a un eixamplament on hi ha instal·lats uns quants plafons dels Espais de Memòria sobre fets i elements que encara es poden veure de la Guerra Civil pels voltants de Foradada. Al marge de la carretera de sortida del poble veiem molt bé els materials de l’Eocè sup.-Oligocè en posició quasi vertical. Des d’aquí surt un corriol que s’enfila cap a la cresta rocallosa que domina el poble, tot passant per l’ermita de Sant Urbà, i que, en alguns punts, té instal·lats cables i escales metàl·liques que faciliten l’accés al vistós mirador que hi ha al capdamunt de la roca.

Materials del Terciari molt redreçats

Camí equipat cap al mirador de Foradada

Des d’aquest mirador es gaudeix de magnífiques vistes a ponent on podem veure la Serra dels Arquells i, al seu darrera, Serra Boada, el Castellar, Sant Mamet i, fins i tot, el castell d’Alòs de Balaguer i el Montsec d’Ares. També podem veure vistes a llevant on hi destaca Artesa de Segre, arraulit sota el seu puig de lo Castellot i, molt lluny, també podem veure la Serra d’Aubenç, sobre el pantà d’Oliana, i de la qual ja en parlarem.... en una altra ocasió.

Vistes a ponent des del mirador de Foradada

Vistes a llevant des d’on podem intuir 

la complexa estructura sinclinal

Retornem pel mateix camí a l’ermita de Sant Urbà des d’on podem prendre un corriol que, amb forta baixada, desemboca directament a l’aparcament on tenim el cotxe tot passant per les restes d’un búnquer situat sobre els materials de la fàcies Keuper de la base del sinclinal.

Búnquer sota la roca de Foradada

Com que hem dividit aquesta ressenya en dues parts (per no fer-nos tan pesats...) de moment ens quedem a Foradada per continuar la nostra ruta cap a Rubió, ja dins el cor de les estructures tectòniques que dominen aquest sector del mantell de les Serres Marginals.

Isabel Benet, Les Serres Marginals (V): El Congost del Mu

Donem la benvinguda a aquest nou any 2025 amb la continuació dels itineraris d’observació del mantell de les Serres Marginals i, després d’haver donat un cop d’ull al conjunt de materials que afloren pels voltants de Camarasa, els quals conformen la part més oriental d’aquest mantell, ara farem un parell d’itineraris, un a peu i un altre en cotxe, per observar la tectònica de la zona on hi destaca una de les estructures més rellevants dels Pirineus: la falla del Segre, la qual separa la Unitat Sud-pirinenca Central de la zona del Pedraforca, i el nom li ve del riu que aprofita part d’aquesta estructura per a excavar-hi el seu llit.

El Congost del Mu amb el Mont-roig al fons

En aquest sector, la falla (o accident) del Segre es troba al sud de la gran muntanya de Sant Mamet, la qual ja vam observar des del coll d’Orenga en l’itinerari que vam fer al voltant del Montsec de Meià. I és per aquí per on el riu Segre, contra tot pronòstic, s’obre pas entre aquestes agrestes muntanyes, tot excavant l’espectacular Congost del Mu, just abans de rebre les aigües del Noguera Pallaresa a l’indret de l’aiguabarreig.

Per a fer l’itinerari del Congost del Mu haurem d’anar fins al citat aiguabarreig sortint de Camarasa per la carretera C-13 en direcció a Tremp. A la sortida del poble, a mà dreta, tenim l’Espai Orígens, un centre i aula d’estudi dels pobladors prehistòrics d’aquesta zona. A tocar del centre encara es poden veure les restes del que va ser el Campament de l’Hospital, una sèrie d’edificis (dormitoris, hospital i cantina) dels treballadors que construïen la presa del pantà de Camarasa, entre els anys 1917 i 1923. Un plafó explicatiu, amb fotos de l’època, ens informa de com era l’indret i d’alguns fets que aquí van tenir lloc.

Continuem per la carretera fins al pont sobre el Segre. Just abans de creuar-lo, a mà dreta surt una pista asfaltada que ens porta fins l’aiguabarreig on s’alcen les preses dels pantans de Camarasa i d’Alòs, les aigües retingudes dels quals fan funcionar la gran central hidroelèctrica. En tot el recorregut podem observar les dolomies negres del Juràssic (Dogger) que formen la base de la Serra del Mont-roig i de la Serra Carbonera.

Vista enlairada de l’aiguabarreig Segre-Noguera Pallaresa

Aquí deixem el cotxe i continuem el recorregut a peu pel Congost del Mu, al qual entrem per unes passarel·les metàl·liques adossades als contraforts de la Serra Carbonera, tot seguint el curs aigües amunt del riu Segre.

Entrem al Congost del Mu

Així arribem fins a un espectacular pont penjant sobre el pantà d’Alòs que haurem de creuar tot deixant a mà dreta un camí que s’enfila a l’ermita de Sant Jordi que ja vam visitar en l’anterior itinerari des de Camarasa.

Creuem el pantà d’Alòs per un pont penjant

Un cop a l’altra riba, després de planejar uns metres a tocar del riu, el camí s’enfila de valent tot seguint el barranc del Palomar fins a una certa alçada sobre el congost on trobem una cruïlla: a l’esquerra el camí segueix enfilant-se cap al mirador de la Penalta; nosaltres, però, anem a la dreta seguint el curs del riu Segre tot planejant a mig aire del vessant sud del serrat de Lo Palomar i encarats a la muntanya del Castellar a la qual ens dirigim.

Encarats a la muntanya del Castellar

Anem trepitjant les dolomies negres del Juràssic mitjà (Dogger) mentre que a l’altra banda del pantà d’Alòs tenim les fermes cingleres que formen el vessant nord de la serra Carbonera on, damunt les dolomies, afloren les calcàries del Cretaci superior, posant de manifest, un cop més, la llacuna estratigràfica que hi ha entre aquests dos paquets de roques. Mirant cap a ponent tenim l’alterós extrem oriental del Mont-roig.

Vistes a ponent del congost

Arribant al barranc de Namperes el camí baixa a tocar del riu per rodejar els esperons rocosos del Serrat del Poll, un dels contraforts de la muntanya del Castellar, per unes passarel·les metàl·liques sobre el Segre i que acaben desembocant en una pista de terra. Entrem així dins una estructura tectònica força peculiar, i tan gran que només es pot veure sobre un mapa geològic.

Baixem altre cop a tocar del riu

Rodejant els esperons rocosos del Serrat del Poll 

Sortida del Congost del Mu

Es tracta d’un sinclinal complex, el qual dona lloc a la Serra Carbonera (al sud del riu Segre) i a la muntanya del Castellar (al nord del Segre). L’eix d’aquest sinclinal té, a la Serra Carbonera, una direcció quasi E-W (com la major part dels plecs que hem vist fins ara), però conforme ens anem acostant al riu Segre, aquest eix es va torçant fins tenir una direcció N-S a la muntanya del Castellar. També els estrats es van redreçant de manera que al contrafort del Serrat del Poll estan quasi verticals, cosa que fa les delícies dels escaladors que pugen per les seves múltiples vies. Des del capdamunt d’aquest Serrat del Poll es pot veure com, associat a aquest sinclinal, tenim un anticlinal que també dibuixa aquesta torsió de l’eix.

Escalant la via Sordenes mon guef del Serrat del Poll

Des d’aquest serrat es dedueix un anticlinal amb l’eix torçat

Per acabar-ho d’adobar, sobre el mapa geològic es veu com el conjunt Serra Carbonera-el Castellar formen més aviat una conca tancada, com si d’una cubeta tectònica es tractés, semblant a la que vam veure a Vallcebre, però aquí la seva formació podria estar relacionada amb la naturalesa de la falla del Segre, que passa just al nord del cim del Castellar, i que té un moviment lateral sinistre.

Tall esquemàtic (A-A’), sense escala, de l’estructura tectònica 

de la Serra Carbonera i rodalies

Si a això hi afegim que la muntanya de Sant Mamet, situada al nord de la falla del Segre,  té una estructura en forma de dom, amb el Juràssic superior aflorant al voltant del seu cim, podria ser que tinguéssim una associació de cubeta-dom com les que se sol donar allà on hi ha interferència de dos sistemes de plecs... però això seria aventurar-se massa en una zona de tectònica tan complexa.

Associació cubeta-dom?

Després d’imaginar-nos aquesta estructura tectònica tan curiosa, continuem per la pista en direcció a llevant tot allunyant-nos del Serrat del Poll de manera que, si mirem enrere, en podrem copsar la seva dimensió i esquerpa bellesa i també delectar-nos amb la visió dels seus estrats, quasi verticals, col·locats com llibres en una prestatgeria.

L’esquerp Serrat del Poll

Continuem per la pista tot planejant, amb lleugeres pujades, prop de la riba del Segre rabejat per la presa d’Alòs. Un cop passat l’esperó rocós de la Serra de l’Espadella, sortim de la suposada cubeta tectònica i creuem un barranc excavat a les margues del Lias (Juràssic inferior). Seguidament trobem un altre esperó, dit serra de Saborell,  format per les calcàries del Lias les quals formen un anticlinal molt estret que es troba entre les serres Carbonera i Boada. Al seu damunt, i en contacte discordant veiem una massa de conglomerats oligocens, d’aspecte “montserratí”.

Creuem un barranc excavat a les margues del Lias....

.... i passem sota una massa de conglomerats oligocens

Així arribem a l’àrea d’esbarjo de la Font de l’Espadella on finalitzem aquest itinerari pel Congost del Mu i on podem haver deixat un cotxe si no volem tornar a l’aiguabarreig d’on hem sortit pel mateix camí d’anada.

Refrescant-nos a la font de l’Espadella

L’enlairat castell d’Alòs de Balaguer

De lluny ja veiem l’alterós castell d’Alòs de Balaguer, el qual visitarem en el proper itinerari que farem en cotxe per acabar d’observar tot aquest extrem oriental del mantell de les Serres Marginals.

Mn. Francesc Nicolau: L'origen de la Lluna

És cosa ben sabuda que la Terra presenta clarament, des del punt de vista científic, una edat que ronda els 4.600 milions d’anys i que la Lluna té gairebé la mateixa edat, potser només uns 200 milions d’anys menys, dins de l’univers que fa uns 13.800 milions d’anys que existeix. Ara bé, la Lluna, com a satèl·lit, és un cas fora de sèrie perquè és molt gran, té una massa que fa 1,7% de la Terra, mentre els satèl·lits més massius de Saturn i Júpiter la tenen de només 0,2% i 0,008% de la massa dels respectius planetes. A més, la Terra és l’únic planeta dels quatre menors (els altres tres són Mercuri, Venus i Mart) dotat amb el privilegi de tenir satèl·lit, perquè els dos petits que té Mart no són originàriament sinó asteroides capturats. Per què aquest privilegi de la Terra?

enciclopedia.cat

Ja fa anys que la solució es posà en un cataclisme que hagués fet desprendre de la Terra una porció d’ella que acabaria sent la Lluna, i qui ho va raonar amb més extensió fou el geòleg canadenc Reginald A. Daly l’any 1946, que explicà com la Lluna seria el resultat d’una col·lisió gegantina entre una jove Terra i un cos de gran volum.

Reginald Aldworth Daly (1871-1957)

Wiquipedia

Tenia raó Daly? La resposta que avui dia es dona és que sembla que sí. Gràcies a l’estudi cada vegada més detallat de la composició del terreny de la Lluna, i a les poderoses simulacions fetes per ordinador, s’han anat encaixant les peces d’aquest sorprenent relat amb el convenciment que aquest és el millor model que tenim per explicar l’origen de la Lluna fa uns 4.400 milions d’anys.

Viquipèdia

Què va passar? Doncs que una Terra acabada de formar, i encara poc ferma, va xocar amb un astre gran com el planeta Mart, anomenat Teia, i el xoc va enviar quantitats enormes de material a l’espai que després es va anar agregant per constituir la Lluna. El satèl·lit acabat de néixer es va anar allunyant tot giravoltant la Terra per atracció gravitatòria i aquest allunyament encara dura ja que la Lluna s’aparta de la Terra uns 3,8 cm cada any segons càlculs molt acurats dels astrònoms.

Nosaltres només hi afegirem que sense la Lluna no hi hauria les marees que beneficien tant la vida marina com la terrestre, i que en l’existència del nostre satèl·lit hi veiem, una vegada més, la Providència divina.

Amics del Museu: Visita a l'exposició Paisatges Geològics de Catalunya (2a edició)

Queden pocs dies, fins al 5 d’aquest desembre, per gaudir d’aquesta magnífica mostra de fotografies que Jordi Lluís Pi ha fet d’alguns paisatges amb un interès geològic de primer ordre. Es tracta de 50 fotografies de gran format d’indrets molt variats que van des del Pirineu al Baix Ebre, passant pel Berguedà, la Noguera, el Priorat, el Segrià etc, i que ocupen la sala Jaume Miranda i Canals de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.

Plafó de localització de les fotografies

Cada fotografia està datada i acompanyada d’un text del geòleg Isaac Camps, qui va rebre el prestigiós Premi Carmina Virgili l’any 2023. L’escrit ens ajuda a situar-nos en el context geològic en un llenguatge planer i molt didàctic tal i com l’Isaac ens té acostumats. També s’expliquen algunes curiositats interessants com que el concepte internacionalment acceptat de discordança progressiva va ser definit pel geòleg Oriol Riba i Arderiu al Tossal de la Creu del Codó del Solsonès.

L’entrada a l’exposició és lliure i gratuïta i es pot visitar de dilluns a divendres de 9 a 18h.