Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 20 de gener de 2021

Sergi Falguera: Guia de punts d'interès geològic de Catalunya

Com actualment vivim una situació complicada que no permet desplaçar-se gaire, pensem que pot ser una bona oportunitat per llegir més i preparar sortides per més endavant.

Per aquest motiu, tot i que aviat farà un any  de la seva publicació, ens volem fer ressò d'un llibre sobre geologia: 

Guia de punts d'interès geològic de Catalunya

Autors: Teresa M. CORREIG, Joaquim M. NOGUÉS

Editorial: COSSETÀNIA EDICIONS

Data de publicació: Febrer 2020

Pàgines: 174




Inicialment, el llibre consta d’una part introductòria sobre la geologia de Catalunya. Posteriorment, el llibre s’organitza en fitxes sobre diferents indrets geològics descrits arreu del territori. A cadascuna de les fitxes, s’hi adjunta un apartat titulat "Com és? i Com funciona?", en el que s’explica amb exemples il·lustratius o fotografies com s'ha format cadascun dels indrets que es descriuen al llarg de milions d'anys. També s'inclouen referències a diverses explotacions mineres, com ara la mina del petroli de Riutort o la mateixa Muntanya de Sal de Cardona.

Finalment, en els annexos s'inclou un vocabulari i un llistat d'aquells indrets que tenen Punts d'Informació pels visitants.

En resum, és un llibre ideal per aquelles persones que els hi agradi recórrer el territori i conèixer les seves singularitats geològiques, i que tot i que inclou alguns tecnicismes, segur que resultarà interessant a tot aquell que el llegeixi.

Fotos: Sergi Falguera


dilluns, 4 de gener de 2021

Isabel Benet: Pirineu, terreny de descoberta (II)

En el capitol anterior d’aquesta història de descoberta del Pirineu, a més dels conqueridors dels principals cims, els quals aconseguien fama i prestigi, s’hi sumaven els topògrafs que el que volien era esbrinar-ne la seva complexa geografia per reflectir-la damunt una superfície plana, això és, en un mapa.

Imatge històrica del Midi d’Ossau des de Pau

Teodolits històrics, instruments utilitzats pels topògrafs
 exposats al Museu d’Instruments cientificotècnics de l’ICGC

Evidentment aquests primers mapes eren molt incomplerts i molt inexactes, perquè no es representava el relleu amb corbes de nivell com es fa avui dia, sinó que s’hi representaven les línies de les carenes separades per la xarxa fluvial.

Esquema de trasllat del relleu tridimensional 
a un mapa en dues dimensions

Mapa actual on s’hi han ressaltat les corbes de nivell de 
1.100 i 1.300 metres d’alçada. 
Fragment del Mapa comarcal de Catalunya, núm 14 (Berguedà), ICGC

El mateix fragment de mapa on s’hi han ressaltat les carenes i la xarxa fluvial

Mapa antic amb carenes i rius. Fragment d’un mapa 
de la Catalunya nord de l’any 1793

Però si ho comparem amb el “mapa” més important de l’Edat Mitjana, l’anomenat “Atles català” del 1375 (atribuït al jueu mallorquí Cresques Abraham), en aquest “mapa” el Pirineu no és més que una franja que separa la península Ibèrica de la resta d’Europa.

”Atles català” de Cresques, dibuixat en sis fulls de 
pergamí enganxats en panells plegables

Imatge de detall on apareixen els Pirineus com una franja

Entre aquells topògrafs que es movien pel Pirineu fent els seus “mapes” també trobem alguns naturalistes estudiosos de les seves roques. Un dels més destacats fou Pierre-Bernard Palassou qui va publicar el mapa geològic del Pirineu més antic que es coneix.

Pierre-Bernard Palassou (1745-1830)

Basant-se en estudis previs, fets per ell mateix als anys 1776-77, la seva Carte minéralogique des Monts Pyrénées es va publicar en set fulls l’any 1781 (la segona edició del 1784 és la més coneguda) i cobreix tot el vessant francès del Pirineu. En aquests mapes, de carenes i valls, els tipus de roques apareixen escrits juntament amb alguns símbols on s’indiquen la presència de coves, fonts, mines, graveres... Per això amb en Palassou es considera que s’inicien els estudis geològics al Pirineu.

Full VII del mapa de Palassou del 1784 que comprèn part dels Pirineus orientals. 
El mapa està orientat al contrari de com estem acostumats avui dia

Per aquella època imperava la teoria neptunista, promoguda des de l’Acadèmia de Mines de Freiberg (Alemanya) per Abraham G. Werner , segons la qual totes les roques, inclús el granit, s’havien format per precipitació química i/o sedimentació al fons d’un oceà primordial. A aquests estudis, Werner els va anomenar Geognòsia. Per això, com a bon neptunista, per a en Palassou el Pirineu no era més que una gran massa granítica, recoberta d’esquists i calcàries antigues, materials que ocupen l’eix de la serralada, i les roques que apareixen a banda i banda d’aquest eix són cada cop més joves conforme ens n’allunyem.

Abraham Gottlob Werner (1749-1817)

Poc després, però, tant Déodat de Dolomieu com Louis Ramond de Carbonieres van constatar que al cim del Mont Perdut, un dels més alts del Pirineu, apareixen unes calcàries, però no eren pas antigues sinó “modernes”, a més la seva estructura no els va semblar, ni de bon tros, tant simple com en Palassou proposava. Com a curiositat direm que, als Alps, en Dolomieu va descobrir una roca amb l’aspecte d’una calcària però que no “bullia” amb l’àcid clorhídric. Més tard a aquest tipus de roques se les va batejar amb el nom de dolomites en el seu honor, així com també van anomenar Dolomites les muntanyes on les va descobrir.

El replegat vessant nord del Mont Perdut

Entretant els coneixements de la geologia al vessant sud del Pirineu eren pràcticament inexistents. Tanmateix a mitjans del s. XVIII, en temps de la Il·lustració, a Espanya es van fundar diverses escoles i seminaris dedicats a l’estudi de la mineria, com l’Academia de Minas de Almadén, els alumnes de la qual completaven els seus estudis de geognòsia a l’escola de Freiberg, malgrat això a Espanya no havia geòlegs sinó enginyers de mines, per això, al principi, es va quedar una mica al marge del naixement d’aquesta nova ciència.

A Catalunya, pels volts del 1764, la Reial Junta de Comerç aportava fons privats a l’Acadèmia de Ciències per a l’ensenyament d’algunes disciplines científiques, com química, mineralogia i botànica, per tal de suplir la manca d’universitats suprimides des del 1717 pel decret de Nova Planta. Tot això, però, es va acabar al 1808 amb la Guerra del Francès i la secessió dels territoris d’ultramar, la qual cosa va desembocar en un periode de decadència. Només algunes institucions van continuar actives, entre elles el Seminario de Almadén, traslladat a Madrid i que, amb el temps, es va convertir en l’actual Instituto Geológico y Minero de España (IGME)

Cap a l’any 1808, el geòleg alemany Johann von Charpentier (més conegut com Jean de Charpentier) va arribar a Baigorri (País Basc) per a fer-se càrrec d’unes mines de coure, però aviat va deixar aquesta feina per poder recòrrer el Pirineu de punta a punta i traçar un nou mapa geològic més precís que el de Palassou.

Jean de Charpentier (1786-1855)

Per aquelles dates ja comencen a còrrer les idees plutonistes, liderades per en James Hutton, segons les quals les roques com el granit es van formar com a conseqüència de processos volcànics. Jean de Charpentier, però, està encara sota l’òptica neptunista de l’escola de Freiberg, ciutat on va nèixer l’any 1786, éssent fill del també geòleg Wilhelm von Charpentier qui, al 1778, ja va fer un mapa mineralògic d’un territori d’Alemanya.

Jean de Charpentier, amb la informació que va recollir entre el 1808 i 1812 va poder elaborar un treball, Essai sur la constitution géognostique des Pyrénées, el qual anava acompanyat d’un mapa, dit Carte géognostique des Pyrénées, que va ser el primer mapa geològic de conjunt dels Pirineus, amb cinc talls geològics transversals de la serralada, i on hi distingeix quatre tipus de terrenys (primitius, de transició, secundaris, i terciaris i d’al·luvió) i vuit unitats litològiques (granit, esquists, calcària primitiva, terrenys de transició, gresos vermells, calcària alpina, ofites i terrenys terciaris), i ja esmenta alguns fòssils que semblen caracteritzar certs terrenys secundaris.

Carte géognostique des Pyrénées de Charpentier

Malgrat que cap a l’any 1812 aquest treball ja estava pràcticament enllestit, per causes diverses no es va publicar fins al 1823, vuit anys després del que es considera el primer mapa geològic modern: el mapa geològic d’Anglaterra i Gal·les de William Smith publicat l’any 1815. A Europa, de la mà sobretot de francesos i alemanys, es passa a estudiar terrenys i formacions rocoses com a unitats temporals.

Marcel de Serres (1780-1862)

El darrer representant del neptunisme al Pirineu fou Pierre Toussaint Marcel de Serres de Mesplès, més conegut com Marcel de Serres, qui va néixer a Montpeller l’any 1780. Va estudiar a París a l’època de Napoleó i, més tard, va ocupar la càtedra de Geologia i Mineralogia de la universitat de Montpeller. Entre els seus molts treballs publicats està una memòria geològica sobre el departament dels Pirineus Orientals, que anava acompanyada d’un petit mapa geològic on s’hi distingeixen, com sempre, quatre tipus de terrenys: primordials, de transició (o intermedis), secundaris superiors, i terciaris, així com també indica afloraments de guix i de ferro. En el mapa apareixen els noms de les principals poblacions, però no anomena ni muntanyes ni serres.

Carte Géologique du département des Pyrénées Orientales de De Serres

Marcel de Serres va presentar aquesta memòria a la Societé Linnéenne de la Normandie entre els anys 1828 i 1832, però malauradament els arxius d’aquesta societat es van destruir durant els bombardejos del 1944. Tanmateix es dóna el cas que a la biblioteca del Museu Geológic del Seminari Conciliar de Barcelona es conserva una separata que conté dos treballs de De Serres, i un d’ells porta per títol Voyage géologique dans les Pyrénées-Orientales ou essai géologique sur ce département, treball que inclou el mapa, l’únic que es conserva.

Cap als anys 30 del s.XIX, el model neptunista comença a “fer aigües” (i mai millor dit) quan es va acceptar l’origen igni del granit i el seu paper actiu en l’aixecament vertical de les serralades proposat per en Leopold von Buch, antic alumne de Werner i neptuniste convençut que es va passar a les tesis plutonistes tot encunyant la paraula andesita per a definir unes roques volcàniques que hi havia al Andes i que nosaltres hem observat en alguns dels nostres itineraris.

Charles Lyell (1797-1875) pare de la geologia moderna

Amb la publicació dels Principles of Geology de Charles Lyell (entre els anys 1830-1833) es popularitza la recerca de processos que tenen lloc al present per poder reconèixer'ls en el passat fent bona la seva declaració The Present is the key to the Past (el present és la clau del passat). Amb Lyell finalitza la controvèrsia entre catastrofistes (liderats per Cuvier) i uniformistes (lidetars per Lamarck) a favor d'aquests darrers, dits també actualistes, i amb això s’inaugura la geologia moderna... temes que veurem al següent capítol d’aquesta història.

Bibliografia

• Pere Santanach, Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes, Treballs del Museu Geològic de Barcelona, núm 21, pàg. 5-27, 2005

• Manuel Julivert, Una historia de la geologia en España: en su contexto socioeconómico, cultural y politico, y en el marco de la geologia internacional, Universitat de Barcelona, 2014

• Història Natural dels Països Catalans, vol I, pàg. 38-50, Enciclopèdia Catalana, 1986

• Atles Geològic de Catalunya, 1:50.000, ICGC, pàg. 40-157, 2010

dilluns, 28 de desembre de 2020

Amics del Museu: Una novetat editorial per ben finalitzar el 2020

A les acaballes d’aquest any tan nefast, marcat per la pandèmia i mancat de projectes i activitats, ens congratulem de presentar una novetat editorial de categoria: es tracta d’un ampli treball que s’ha anat elaborant al llarg de molts anys d’esforços i dedicació, i en el que hi han participat els nostres consocis, i col·laboradors d'aquest blog, Roberto Espínola i Sergi Falguera. El fruit d’aquest treball són un parell de volums, editats pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, en el quals es recull el ric patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat.


El primer dels volums, «La geologia i la mineria al Baix Llobregat», està dedicat a la geografia i la geologia de la comarca, i va acompanyat d’un estudi de les explotacions dels recursos miners al llarg de la història, així com també d’un recull de 50 espais d’interès geològic i miner.


El segon volum, «Itineraris del patrimoni geològic i miner del Baix Llobregat», és una guia de camp amb 7 itineraris que ens acosten aquest patrimoni al gran públic.



Els llibres estan disponibles al web del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, i per adquirir-los, cliqueu l’enllaç de la botiga virtual del centre: https://www.cecbll.cat/index.php/publicacions-cecbll

Finalment, des d’aquí volem aprofitar per desitjar-vos un millor any 2021, cosa que no serà difícil donades les circumstàncies!!!

dijous, 26 de novembre de 2020

Isabel Benet: Pirineu, terreny de descoberta (I)

Pirineu (o Pirineus) en català, Pirenèus en occità, Perinées (o Perineus) en aragonès, Pirinoak en èuscar, Pirineo (o Pirineos) en castellà i Pyrénées en francès, és el nom de la serralada que s’aixeca entre la península Ibèrica i la resta d’Europa i que recorre tot l’istme entre la mar Mediterrània i el mar Cantàbric, o sigui, des del Cap de Creus al golf de Biscaia.

La Pica d’Estats des del pic de Certescan

La serralada, d’orientació est-oest, té una llargada d’uns 425 Km i una amplada que no supera els 100 Km, i ocupa una superfície d’uns 19.000 Km². Alguns dels principals pics són: Aneto (3404 m), Posets (3371 m), Maladeta (3312 m), Mont Perdut (3355 m), Balaitous (3144 m), Pic Long de Néouvielle (3192 m), Ori (2017 m), Anie (2504 m), Midi d’Ossau (2884 m), Vignemale (3298 m), Bachimala (3176 m), Coma-lo-Forno (3030 m), Perdiguero (3220 m), Vallibierna (3067 m), Mont Valier (2838 m), Cotiella (2912 m), Certescan (2852 m), Pica d’Estats (3148 m), Comapedrosa (2942 m), Pic Carlit (2921 m), Puigmal (2913), Canigó (2784 m).

Distribució dels principals pics del Pirineu

Però el mot Pirineu (o Pirineus) està envoltat de llegendes, la més bonica de les quals és la que explica que la serralada és el mausoleu que l’heroi Hèrcules va erigir, tot amuntegant muntanyes damunt de muntanyes, per donar sepultura a la seva estimada Pirene ; o la que el relaciona amb l’arrel helènica Pyr (= foc) procedent dels temps dels primers grecs que van arribar a les nostres costes i van observar la serralada en flames per causa de la negligència d’uns pastors; o també la que assegura que el nom de la serralada prové de la paraula “piren” que significa “prat” en l’argot pirinenc, encara que això més que un origen seria més aviat una derivació del nom Pirineu.

Menhir d'Eina (Cerdanya)

El cert és que des de temps immemorials hagi estat més o menys ocupada per pastors i caçadors, gent nòmada que no tenien més remei que conèixer bé el terreny on es desenvolupava el seu mitjà de vida. De les muntanyes n’extreien pedres i fusta per a construir cases i monuments funeraris. També feien calç, extreien fang per a fer ceràmica, explotaven la sal, el carbó, el ferro, així com d’altres metalls i minerals...

Dolmen de la Cobertorrassa (Cerdanya)

D’aquesta ocupació en donen fe els nombrosos megàlits presents a la serralada i també les recents excavacions que s’estàn duent a terme a la cova de l’Home Mort de la vall de Siarb. I és que les alçades més aviat modestes d’aquesta serralada la fan idònia per a ser transitada per les seves valls i travessada pels ports més factibles. Nombroses tribus ibèriques hi tenien la seva residència: Iacetans, ceretans, andosins, vascons...

Poblat Ibèric del Castellot de Bolvir, Cerdanya

Els romans també la coneixien i utilitzaven les seves fonts termals. Una calçada entre Saragossa i el Bearn passava pel Summus Portus (Somport), i l’exèrcit del cartaginès Anníbal, amb els seus elefants, va travessar la serralada camí de Roma... 

Banys romans de Dorres, extret de www.encos.cat

Una altra llegenda situa Rotllà, cavaller de Carlemany, com a primer pirineista ja que se’l considera responsable de nombrosos accidents geogràfics com són la famosa Brecha de Roldán al massís de Marboré; el Pas de Roland a Itxassou; el Salto de Roldán per on s’obre pas el riu Flumen, i també el pas de Larrau que es diu que fou obert d’un sol cop amb la seva espasa Durandal. Encara en el camp de les llegendes està l’ascens, al segle V, del bisbe Valerius a la muntanya que porta el seu nom, el Mont Valier, per deixar-hi una creu.

Les espectaculars moles conglomeràtiques del Salto de Roldán
 al nord de la ciutat d’Osca

El Mont Valier des del cim Montroig

Però l’honor de ser considerat com el primer pirineista, i adhuc el primer muntanyenc, se l’endú el rei Pere el Gran qui, després d’una batalla als Pirineus Orientals, va veure el Canigó, massís que s’eleva de manera abrupte entre les planes del Rosselló i l’Empordà i que aleshores era considerada la muntanya més alta... del món!

El rei Pere el Gran (1240-1285) primer muntanyenc del món

El rei Pere va conèixer una llegenda que assegurava que al cim d’aquella muntanya hi havia un profund estany on les fades hi tenien el seu palau, però no es podia llençar cap pedra a les seves tranquil·les aigües sense despertar un monstruós drac... El rei Pere ho va voler comprovar, i per això va marxar amb dos soldats que, atemorits, el van abandonar a mitja pujada. Però el rei, que era molt valent per ser fill de Jaume I el Conqueridor, va continuar fins al cim on va llençar una pedra a l’estany i es va enfrontar tot sol al temut drac.

Camí del cim del Canigó

Amb el pas del temps es va descobrir que el tal llac, dit estany de Cadí, no està al cim del Canigó i les seves aigües no són gens tenebroses, però la narració d’aquesta gesta tan fantàstica va ser recollida per un frare franciscà, dit Salimbene, i la seva crònica manuscrita forma part d’un còdex de la Biblioteca Vaticana, per tant aquest és el primer intent documentat d’ascens a un cim del Pirineu.

L’estany de Cadí amb el cim del Canigó al fons

Però no serà fins a finals del s.XVII que l’enginyer francès Thierry, per causa de la manca de mapes, va haver de redactar una sèrie d’informes sobre els itineraris a seguir per travessar els principals ports pirinencs. Digne de menció és el seu informe sobre el port de Benàs, el qual va ser utilitzat durant molts anys en les guerres entre França i Espanya de principis del s.XVIII.

Henri Reboul (1763-1839)

Al segle XVIII entren en joc els cartògrafs: La Blottiere i Roussel, Reinhard Junker i Vicente de Heredia, Henri Reboul...i ja a finals d’aquest segle, França i Espanya s’uneixen per a confeccionar un primer mapa seriós del Pirineu, i per això les primeres conquestes documentades d’alguns dels seus cims, com el Pic d’Anie, el pic d’Argualas, i potser fins i tot el Mont Perdut, són degudes a aquests enginyers. Precisament a Reboul i Vidal se’ls atribueix l’ascens, l’any 1787, del primer “tresmil” ben documentat del Pirineu: el Touron de Néuvielle, de 3035 metres d’alçada.

Touron de Néuvielle

Per aquella època es comencen a acostar al Pirineu els primers científics francesos atrets pels relats del botànic Joseph Pitton de Tournefort, on explica la bellesa de la vall de Gavarnie i la seva impressionant cascada, la qual es creia que era la més gran...de món! També es comença a posar de moda entre l’aristrocàcia el prendre aigües termals als balnearis, i al Pirineu es construeix un camí ample cap al balneari de Bareges apte per a carruatges.

Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708)

Entre aquests aristòcrates francesos estàn els primers pirineistes ja que, amb pretesa motivació científica, aprofitaven l’estància als balnearis per a fer excursions i ascencions, sempre acompanyats de caçadors i pastors de la contrada, i després en feien un informe de la ruta, de les coses que es trobaven i de les mesures que prenien amb els aparells que carregaven. Entre aquests es troba Guillaume Delfau, el primer conqueridor reconegut del Midi d’Ossau l’any 1797. Aquest pic té la ruta normal d’ascens més difícil del Pirineu, però la seva situació d’aïllament el feia especialment fàcil de localitzar degut al fet que es tracta de la xemeneia d’un volcà de finals del Paleozoic.

L’isolat Midi d’Ossau

De tota aquesta gent distingida que es passejava pel Pirineu, el més famós va ser Louis-François Ramond, baró de Carbonnières, a qui se li atribueix la primera ascenció reconeguda al Mont Perdut l’any 1802... dies després que ho fessin els seus guies acompanyats d’un pastor aragonès! Quan va morir l’any 1827 se li va dedicar un cim, el Soum de Ramond, i una planta, Ramonda myconi vulgarment dita Orella d’os, l’única gesneriàcia de les nostres contrades i una relíquia del Terciari.

Ramond de Carbonnières (1755-1827)


Orella d’os (Ramonda myconi))

Un altre que va fer fama fou Friedrich Parrot qui, l’any 1817 i en el decurs d’una travessa pel Pirineu, va conquerir el cim de la Maladeta, acompanyat del guia Pierre Barrau, i també el Perdiguero amén de molts altres cims. Aquest mateix any, Henry Reboul determina que l’Aneto és el sostre del Pirineu però, per causa de la mort del guia Barrau a la Maladeta l’any 1924, la seva conquesta haurà d'esperar fins l’any 1842. I el Canigó, pic que quedava lluny del circuït dels pirineistes d’aquell temps, va ser conquerit oficialment per Vicent de Chausenque l’any 1823.

La Maladeta des de l’Aneto

Entretant els cartògrafs militars continuen la seva tasca de triangulació. Coraboeuf i Testu estableixen una estació d’observació al cim del Montcalm, a 3080 metres d’alçada i a tocar de la Pica d’Estats... i s’hi estàn 15 dies! Tota una gesta. Altres cartògrafs van ser Peytier i Hossard qui al 1825, i després de quatre intents, conquereixen el Balaitous i s’hi estàn 8 dies al seu cim de 3144 metres. Entre els anys 1849 i 1850 es va dur a terme una gran campanya topogràfica al Pirineu Oriental per la qual cosa es fan ascencions als pics del Gegant, el Puigmal, el Carlit i al Canigó.

El Pic Carlit des de Font Romeu

La Pique Longue, punt culminant del massís del Vignemale, va ser conquerit oficilament l’any 1837 per Henry Cazaux i Bernard Guillembert. Es dona el cas que Cazaux hi torna un any després amb dos guies i una dama anglesa, Anne Lister, escriptora i experta alpinista qui va pujar per la glacera amb un vestit i una capa, convertir-se així en la primera dona que va conquerir un gran cim pirinenc. Malauradament va morir dos anys més tard al Caucas a causa d’unes febres... En homenatge se li va dedicar un coll de muntanya.

Vista de la glacera del Vignemale

Miss Anne Lister (1791-1840)

Finalment al 1842, un militar rus, Plató de Tchihatcheff, i el botànic Albert de Franqueville, acompanyats del guia Jean Sors, conegut com Argarot, i dos caçadors, pugen per primer cop al punt culminant del Pirineu: l’Aneto. Franqueville bateja l’impressionant cresta cimera amb el nom de “pont de Mahoma” i aviat creuar aquest mal pas es converteix en una moda i un gran repte entre els aristòcrates i burgesos que s’allotjen al balneari de Luchon i tenen diners per pagar-se un guia que els acompanyi i asseguri amb una corda.

El “pont de Mahoma” vist des de l’avantcim

Moltes de les descripcions que es feien d’aquestes primeres conquestes als principals cims del Pirineu ens poden semblar avui dia puerils i exagerades, però no se’ls pot treure gens de mèrit car les condicions ambientals eren molt més dures que avui dia: les vies de comunicació eren molt precàries, les aproximacions als diferents massissos eren molt llargues perquè no hi havia refugis en condicions, el material de muntanya era pràcticament inexistent, i les glaceres estaven molt més desenvolupades i, per tant, eren més perilloses, i també estava el tema dels animals salvatges com ossos i llops...

La cara nord del Mont Perdut segons un dibuix 
de l’alpinista Franz Schrader (1844-1924)

La cara nord avui dia, observeu que 
ja no existeix la “cascada de seracs”

Els primers escrits espanyols sobre muntanyes del Pirineu es remunten al 1852 a càrrec de José Arrau. Aquests escrits van moure els primers muntanyencs catalans, fet que va culminar l’any 1876 amb la creació de la primera gran entitat excursionista de casa nostra: el Centre Excursionista de Catalunya. També al 1858 apareixen les primeres guies turístiques del Pirineu.

El 1856 l’anglès Henry Halkett conquereix el darrer dels grans cims pirinencs: el Posets i el 1863 el Cilindre de Marboré cau sota les botes de tot un comte d’origen irlandès: Henry Russell qui va escriure, de manera romàntica, sobre multitud d’ascencions, entre elles la conquesta de la Pica d’Estats, l’únic “tresmil” català, al 1864. A Russell no el movia cap afany científic, sinó simplement l’amor a les muntanyes, i per això es considerat el pare del pirineisme. Ell fou qui va obrir la porta a la sensibilitat dels poetes com Jacint Verdaguer que entre els anys 1879 i 1883 va recórrer el Pirineu per donar forma al poema Canigó, la seva obra mestra.

El comte Henry Patrick Marie Russell-Killough (1834-1909)

El Pic Russell, a tocar de l’Aneto

Al mateix temps que els pirineistes conquerien els cims del Pirineu, els geòlegs com Louis Cordier i Jean de Charpentier també es movien per les altures i per les valls per tal de desvetllar-ne els secrets de la seva formació...però aquesta ja és una altra història.

Bibliografia

• Marcos Feliu, La conquista del Pirineo, Ediciones C.D. Navarra, 1977

• Pere Santanach, Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes, Treballs del Museu Geològic de Barcelona, núm 21, pàg. 5-27, 2015

• Víctor Balaguer, Històries i llegendes, 1899, cap.”L’ascenció del rei Pere al llac del Canigó”, Diputació de Barcelona, 2002