Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 26 de maig de 2017

Enric Aragonès: RECORDANT MARIÀ FAURA I SANS (III)

La posteritat: dels homenatges frustrats als recordatoris pels nous serveis de la Generalitat restaurada

En la Miscelánea Almera (1945) que publicà el ressuscitat Instituto Geológico provincial, Lluís Solé reconegué la bondat de l’obra fauriana del Mapa Geològic. En aquell moment l’Ajuntament de Sabadell tenia en projecte publicar el full 6è del Mapa Geològic i Topogràfic fet per Brossa i Faura entre 1917 i 1919; cosa que no es va arribar a fer, malgrat haver-se’n acabat una maqueta a cura de Noel Llopis Lladó (1948). Aquell mateix any va sortir una breu necrologia de Faura en el primer butlletí de postguerra de la Institució Catalana d’Història Natural.

Poc després, el 1952, Rafael Candel i Vila tenia intenció de publicar-ne un article en la revista Pirineos; és per això que va demanar a la Sra. Roser vda. Faura un retrat del seu difunt espòs. És el que acompanya la breu necrologia publicada pel mateix Dr. Candel en el primer número de postguerra del Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, aparegut amb data de 1948 però publicat el 1953.

Per aquella època l’Institut d’Estudis Catalans va demanar al Dr. Fontseré unes necrologies que restaren inèdites, de les quals en va salvar dues, una d’elles dedicada a Faura, en la que atribuïa la seva dissort al fanatisme i a la incomprensió. Vers 1963, Ferran Soldevila, director de l’editorial Alcides demanà col·laboració a Fontseré per a un diccionari geogràfic que es proposava publicar; va ser aleshores que aquest va refer les d’en Faura i del P. Rodés, que s’han conservat inèdites (21). Sí que va publicar-ne una el Diccionari Biogràfic Albertí (1968), on destaca l’aportació de Faura a la geografia de Catalunya. La de la Gran Enciclopèdia Catalana (1974), signada per Joan Rebagliato, és objectiva pel que fa a la formació i la producció científica de Faura.

Alguns anys després de la desaparició del seu marit (1946), la Sra. Vídua de Faura oferí materials científics sense precisar al senyor Josep Colominas i Roca i posà un fitxer bibliogràfic a disposició del Dr. Candel (1952), a qui més endavant confiaria la cessió del llegat del Dr. Faura a una institució que en pogués tenir cura (1973). Gràcies a les gestions de Candel, el llegat sencer va ésser dipositat al Museu Geològic del Seminari, aleshores Secció de Biostratigrafia del CSIC, essent designats el director Mn. Lluís Vía i ell mateix per a procedir a inventariar-lo i fer-se’n càrrec. Els materials traspassats comprenien: la biblioteca científica (526 llibres, 357 volums de publicacions periòdiques i 1.651 separates); les col·leccions de fòssils, minerals i roques; el material fotogràfic; una cartoteca; uns 200 informes i dictàmens de geologia aplicada, l’epistolari i alguns treballs inèdits.

Arran de la commemoració del centenari del Museu del Seminari (1974), l’advocat Antoni Bergós i Massó, antic deixeble de Faura, promogué -amb Candel, que encara confiava en publicar-ne la biografia-, un homenatge que no es va concretar. Fou Mossèn Via l’encarregat de recordar-ne la figura en la publicació commemorativa Cien años de investigación geològica, en el marc d’una primera història del Museu fundat pel Dr. Almera, essent aquesta la primera biografia basada en documents d’arxiu.

Pel que fa a l’antic Museu Martorell (1978), la directora Alicia Masriera rememorà l’aportació de Faura com a Regent de Paleontologia i al front del Servei del Mapa Geològic, mentre que el Dr. Salvador Reguant exposà els grans projectes faurians: l’Institut Geològic, el gran Museu de Geologia i el Mapa Geològic de Catalunya (22).

Amb la recuperació de la Generalitat de Catalunya, tenint en compte els precedents de la Mancomunitat, el 1979 es creen de cap i de nou un Servei Cartogràfic i un Servei Geològic en el marc del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, que amb el temps acabaran confluint en l’actual Institut Cartogràfic i Geològic. Oportunament, el Dr. Via va estudiar els esdeveniments relacionats amb la desaparició d’aquell Servei, així com els intents de Faura per restablir-lo durant la República, i publicà íntegre el projecte faurià d’Institut Geològic (23).

Vers 1985 proposàrem des del nou Servei Geològic publicar un volum en homenatge al director de l’antic Servei del Mapa, dedicat al Paleozoic català, per al qual havíem escrit una biografia del personatge i aplegat no menys de 19 comunicacions. Dissortadament, la publicació es va interrompre per manca de pressupost quan l’obra ja estava en procés de maquetació (24). El 1986, el director de l’Institut Cartogràfic recordà la importància de l’exposició de mapes de Catalunya que Faura organitzà al Centre Excursionista de Catalunya el 1919 (25).

El 1987, Nicolau i Valls, en una monografia sobre el Dr. Almera, dediquen un capítol al problema religiós del Dr. Faura (26). I el 1995, Gómez Alba va signar una ajustada biografia del personatge, amb incorporació de dades inèdites (27).

En el marc de l’estudi dels antecedents cartogràfics moderns de Catalunya, la Sra. Carme Montaner, de l’Institut Cartogràfic, va dedicar un capítol de la seva tesi doctoral al servei Cartogràfic de la Mancomunitat, en el que parla del Geològic i de les actuacions de Faura en relació a la impressió dels mapes (28). Els nostres treballs ja citats sobre el Mapa Geològic es publicaren en els Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, volums corresponents a 2006 i 2007, i el dedicat al Faura espeleòleg, en una monografia editada per la Federació Catalana d’espeleologia el 2010.

Tot i considerar els hereus d’Almera fora d’època, el Dr. Julivert en valora la seva professionalitat i l’intent  cartogràfic a l’escala 1:100.000 (29). Al mateix temps, el nou Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ha commemorat el centenari dels Serveis de la Mancomunitat amb l’exposició El mapa com a eina de govern (1914) en la que s’han exhibit mapes originals i publicats d’Almera i Faura.

Maquetació de la meitat sud del full 51 del Mapa Topogràfic i Geològic de Catalunya
(topografia de Brossa i geologia de Faura, revisada per Llopis Lladó, 1948)
Original de l'Institut de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell

Marià Farua i Sans va ser el continuador de l’escola geològica del Seminari, després d’Almera i abans de Bataller. A diferència d’ells, analistes sistemàtics, va ser, a imatge de Font i Sagué, home de projectes ambiciosos, un dinamitzador i un gran divulgador de la geologia. Vas er també un bon professional de la geologia aplicada.

Les seves idees, avançades per a l’època, s’acabaríen aplicant amb el temps: així, l’escala del Mapa geològic adequada a les possibilitats del moment (1909), s’acabaria adoptant al cap d’un decenni; el museu geològic (1911) l’assumiria l’antic Martorell el 1929; l’Institut Geològic que projectà el 1932 hauria d’esperar el retorn de les institucions catalanes, uns quants decennis després. De totes aquestes propostes tan sols se li va permetre començar el seu mapa de Catalunya (1919-1924), abans que les convulsions polítiques i institucionals del seu acabessin amb el Servei Geològic creat el 1914; serà aquesta la seva obra més recordada.

És cert que la seva obra escrita no es correspon amb la de seu antecessor (Julivert, 2014)29; tampoc amb la seva passió per la ciència (30), però cal reconèixer que es va valdre dels medis més moderns i eficaços  a la docència (classes pràctiques de camp), a la divulgació (la fotografia) als estudis de geologia aplicada (la topografia de camp) i l’optimtzació dels recursos hídrics subterranis (la recàrrega artificial). I com a home, va ésser un exemple de fidelitat al país i als seus mestres i va donar una lliçó de dignitat davant de les dures proves que va haver de suportar els seus darrers vint anys de vida.

Notes

(21) N’hem vist sengles còpies a l’Institut d’Estudis Catalans i a la Cartoteca de Catalunya. Es tracta d’un text olt ajustat, que valora l’aportació d’en Faura a la geologia aplicada i que esmenta per primer cop les dificultats amb què hagué de lluitar i la seva fidelitat al país.

(22) Masriera, Alícia, 1978: El Museo de Geología (Museo Martorell). Un siglo de historia. Barcelon, Ajuntament, 19 p; Reguant, Salvador, 1978: La geologia catalana ahir, avui i demà. Barcelona, Akjuntament, 25 p.

(23) Via, Lluís, 1979: “Possibilitats de reorganització del Servei del Mapa Geològic de Catalunya”. Acta Geologica Hispanica, 14: 60-65.

(24) Hem dipositat una còpia d’aquest treball a l’Arxiu del Museu Geològic del Seminari.

(25) Miranda, Jaume, 1986: Introducció a: Cartografia de Catalunya dels segles XVII i VIII. Barcelona, Institut Cartogràfic de Catalunya.

(26) Nicolau, Francesc, i Valls, Jaume, 1987: El Dr. Almera i la seva escola de geologia. Barcelona, ed. Terra Nostra.

(27) Gómez Alba, Julio, 1995: (obra citada).

(28) Montaner, Carme, 2000: Mapes i cartògrafs a la Catalunya contemporània. Barcelona, Dalmau editor.

(29) Julivert, Manuel, 2014. Una historia de la geología en España en su contexto socioeconómico, cultural y político y en el marco de la geología internacional. Barcelona, UB, 295 p.

(30) Aragonès, Enric, 2008: “Sobre el Dr. Marià Faura i Sans”. Butlleti Amics del MGSB, 55, p. 12-13

dissabte, 20 de maig de 2017

Enric Aragonès: RECORDANT MARIÀ FAURA I SANS (II)

Del Congrés Geològic Internacional als temps de guerra, depuració i mort

A mesura de la marginació progressiva de les institucions que va sofrir entre 1922 i 1926, Faura anà abandonant progressivament la seva participació en les entitats científiques i excursionistes, i fins i tot el ministeri sacerdotal. Tot i així, no trencà del tot amb els fòrums de més enllà de les fronteres, presentant alguna comunicació escadussera a la Societat dels Geòlegs Alemanys (1926), al Congrés per a l’Estudi del Carbonífer de Heerlen (1927), a la Societat Geològica de França (1929) i al Congrés per a l’Estudi del Precàmbric d’Helsingfors (1931).

En la nova situació, privat d’una part substancial dels seus ingressos, decidí establir-se com a professional de la geologia aplicada, un camp en el que havia acumulat una notable experiència (12). Entre 1924 i 1941 va signar no menys de 166 informes (13) -sense comptar les consultes puntuals i les anàlisis-. Fins 1929, signà una mitjana de 20 informes anuals, tres quartes parts dels quals dedicats als abastiments hídrics amb aigües subterrànies. Faura va ésser un dels primers hidrogeòlegs del país en aplicar la recàrrega artificial dels aqüífers freàtics, amb la tècnica que ell anomenà sistema de correcció de barrancs - avui coneguda com recàrrega artificial-, cosa que va preferir a l’explotació dels aqüífers profunds (14).

Faura consultor inspeccionant una màquina

Retrat d'estudi

Les il·lusions que Faura havia dipositat en el Congrés Geològic Internacional (Madrid 1926) com a encarregat de la planificació de les activitats a desenvolupar en el NE peninsular, aviat es varen veure defraudades: ni sessions a Barcelona, ni organitzador general de les tres excursions per Catalunya i les Illes; el seu paper va quedar reduït a la codirecció d’una d’elles, i més concretament, a un dels sectors: el del massís de la Maladeta, considerat com a complementari.

Pel que fa a les sessions, celebrades a Madrid, no aconseguí presidir el tema dedicat a les faunes cambriana i siluriana, com desitjava; tan sols la segona sessió de comunicacions ajornades. No va presentar-hi comunicacions, però va participar amb la discussió d’una d’elles i va assistir a una excursió a les mines d’Almadén. Prova del seu disgust és la seva absència en l’excursió preliminar per la rodalia de la capital (Montjuïc i Collserola) i el Montserrat. Tot i així no va estalviar esforços per tal d’assegurar l’èxit del pas del Congrés per les nostres terres: escrigué dues guies (El Tibidabo y Montserrat i Cuevas de Mallorca), la part que li pertocava de la de l’excursió C-3 (Faura i Marín: Cuenca Potásica y Pirineo Central), reedità el Curs de Geologia Dinàmica i Estratigràfica aplicada a Catalunya de Font i Sagué i, a sol·licitud seva, es va distribuir als assistents el seu opuscle Montjuic: notas geológicas, editat per la Sociedad de Atracción de Forasteros el 1916.

"Stand Doctor M. Faura" al IV Congreso Internacional de Riegos (Barcelona 1927)

El 1927 decidí potenciar la consultoria: contractà un ajudant (15), es presentà com a expositor al IV Congreso Nacional de Riegos, on l’exhibició dels seus mapes publicats i inèdits, emmarcats en fusta de roure, li va merèixer una medalla d’or (16), per a l’ocasió va publicar l’opuscle Recull dels meus treballs científics on hi consten, a més de les seves publicacions, 210 informes i 275 actuacions puntuals de geologia aplicada. L’any següent va publicar una relació de 178 captacions hídriques, realitzades o ampliades i va fer una enquesta entre els ajuntaments per tal de conèixer l’estat real dels serveis hídrics municipals; s’entrevistà amb el Ministre de Foment a propòsit de les esmenes a introduir en el reglament de la Llei d’Aigües. I el 1929 demanà competència legal per als doctors en Ciències Naturals per tal de desenvolupar projectes d’abastiment hídric i d’expedir certificats d’anàlisis d’aigües.

El tomb polític de 1930 afectà alguns dels treballs en marxa: alguns quedaren incomplets, i d’altres impagats i en general la demanda municipal baixà; tot i això encara va treballar per als ajuntaments del Vendrell, Torrelles del Llobregat, Artés i Cervera, aplicant el mètode de correcció de barrancs. El 1933, però, la Sociedad de Riegos y Suministros de què era director gerent, creada per a l’abastiment hídric de Reus, va fer fallida, alhora que el despatx va entrar en pèrdues, cosa que va motivar l’acomiadament del seu ajudant, el topògraf Gabriel Sust el primer de gener de 1933 (17).

La caiguda de la Dictadura obrí la perspectiva de restaurar les institucions iniquament suprimides; és així que, previ acord de la Diputació, els professors destituïts el 1924 per un delicte d’opinió foren restituïts als seus llocs de treball per acord de la Generalitat de 22/12/1931. Faura recuperà doncs la seva plaça de professor de Geologia i Agrologia, més endavant desdoblada en dues assignatures (1933). D’altra banda, a la Universitat, fou encarregat oficialment de l’assignatura de Geologia per jubilació del catedràtic Vila Nadal el 1932.

Més complicada resultà la restitució en la direcció del Servei Geològic. Després del Congrés Internacional de 1926, el panorama de la geologia catalana havia canviat substancialment, sobretot arran de l’inici de la cartografia estatal a l’escala 1: 50.000. El Dr. Bataller des del Seminari, ben relacionat amb l’IGME, i el Dr. San Miguel des del seu Institut Geològic de la Diputació, creat especialment per a l’ocasió el 1927 i que havia heretat els materials de l’antic Servei Geològic, havien començat a col·laborar en el projecte. En caure la Dictadura, la Diputació suprimí aquest institut; al mateix temps, les relacions entre Faura i el Dr. Bataller, que ja no eren fàcils, es trencaren definitivament.

En aquest context, el 1930 la Diputació opinà que la reglamentació dels Serveis Geològic i Topogràfic hauria de tornar a la situació anterior a 1923; un any després s’iniciaren les gestions per tal de reorganitzar la oficina del Mapa Geològic, el pressupost de 1933 hi destinà una partida i es nomenà Faura com a Director. Un cop assumits els traspassos dels serveis de Mines, Faura presentà un pla d’actuació a la Secció de Ciències de l’IEC. Però les discrepàncies entre aquest Institut, partidari de continuar el mapa 1:100.000, i el govern de la Generalitat, favorable a col·laborar en la cartografia espanyola, paralitzaren la qüestió. Intervinguda la Generalitat després dels fets del 6 d’octubre, el retorn dels serveis de Mines a l’Estat resolgué el dilema. Faura va començar la tasca el març de 1935 per compte de la Secció de Ciències. La situació es va revertir amb el retorn de la Generalitat democràtica el febrer de 1936, però només hi hagué temps de redactar un document d’intencions.

A finals de 1931, Faura s’uní a una colla d’amics propers a la revista Ciència i a l’Institut Escola per tal de fundar la Societat de Ciències físiques, Químiques i Matemàtiques, sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Catalans. En va ser vicepresident i director de la secció de Geofísica, hi va dictar una conferència (Viatge a la Fennoscàndia, 1932) i les lliçons inaugurals dels cursos 1932-33 (Orígens del Garona o de l’Éssera) i 1934-35 (Com ha reculat la mar Mediterrània amb el transcurs del temps). També va formar part del grup fundador de la Societat Catalana de Geografia que presidia Pau Vila (1935), en el si de la qual va dictar la conferència Les sals potàssiques a Catalunya (1936).

Entre 1932 i 1933 participà en els homenatges que el Club Excursionista de Gràcia primer i el Centre Excursionista de Sabadell després reteren al cartògraf Eduard Brossa i Trullàs (1848-1924), coautor amb Almera del Mapa Geològic i Topogràfic provincial. I el 1935 en l’homenatge a Font i Sagué que organitzà el Centre Excursionista de Catalunya.

El 1933, el successor de Faura a la regència de Paleontologia del Museu, Jaume Marcet i Riba (...), lliurà a la Junta de Ciències una ordenació i revisió del Paleozoic català a la llum dels darrers treballs de l’escola alemanya. Al mateix temps, l’enginyer Primitivo Hernández Sampelayo bescantà la tesi llegida el 1922 per Faura en una comunicació al XVI Congrés de Geologia de Washington. I el 1934 San Miguel rectificà l’antic paradigma de considerar arcaics determinats terrenys metamòrfics.

Res comparable amb l’atac que rebé l’abril de 1936 en les pàgines del Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural per part del comitè de redacció de la revista –iniciativa del Dr. Bataller-, arran d’unes notes que havia afegit a la traducció d’un treball alemany sobre la fauna del Silurià superior pirinenc. Escrigué aleshores un llarg escrit exculpatori de títol verdaguerià: En defensa pròpia, que no es va publicar.

Pocs dies abans de la insurrecció militar va formar part del tribunal que jutjà la primera tesi llegida en la Secció de Naturals de la Universitat Autònoma. El doctorant, Lluís Solé i Sabarís, havia estudiat, des del departament del Dr. San Miguel i amb la col·laboració del Dr. Bataller, els coral·laris que Faura havia dipositat al Museu Martorell. Emeté aleshores un vot particular al·legant, entre altres coses, ignorància dels antecedents.

Portada de la darrera obra de Faura, la publicació de la qual
va quedar interrompuda per causa de la guerra

Retrat datat l'agost de 1936

Per la seva condició de director del Servei del Mapa, Faura fou autoritzat a circular per tot el territori català. El 1937 participà com a delegat de la Secció de Ciències en la Conferència de l’Aprofitament Industrial de les Riqueses Naturals de Catalunya (CAIRN); aquell any contragué matrimoni amb la seva jove auxiliar, Marie Roser Giménez. El 1938 se li encarregà estudiar els terrenys descoberts per la construcció de refugis a Barcelona (18).

L’endemà de l’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona, Faura es va presentar al seu lloc de treball a la Universitat, quedant en situació de cessant. A començaments de 1940 la Diputació li va obrir expedient de depuració, acusant-lo de desafecte, separatista i conducta immoral, resolent separar-lo del Servei de la Corporació, amb prohibició de sol·licitar treball en d’altres del territori català. D’altra banda, el rector de la Universitat va obrir expedient semblant, que es va resoldre igualment amb la separació del servei.

Privat d’ingressos, hagué de reprendre les tasques de consultoria, malgrat que el seu estat de salut no era bo des de feia alguns anys; encara el juliol de 1841 se li expedí un salconduit per circular per tot el territori espanyol. Va morir el 18 de novembre d’aquell mateix any, després de dos de sofriments, afectat d’una poliomielitis que l’anà paralitzant de baix a dalt. Pocs amics gosaren donar personalment el condol a la família com Fontseré, Puig i Cadafalch i Vidal i Riba. No se’l va poder enterrar en sagrat (19): reposa en el Departament Lliure del Cementiri de Sant Andreu (20).

Notes:

(12) Entre 1915 i 1921 havia signat 77 informes i dirigit 67 captacions d’aigua subterrània.

(13) Els que hem vist a l’Arxiu del Museu del Seminari.

(14) Aquesta tècnica, ja aplicada en alguna ocasió per Font i Sagué, consistia en construir rescloses equidistants en el llit del riu; en quedar les aigües retingudes, s’afavoria així l’alimentació de l’aqüífer per infiltració. Faura l’aplicà amb èxit a la població de Cervera, i el proposà, entre d’altres localitats, a la Bisbal del Penedès, Sant Sadurní, Olesa i Sant Boi del Llobregat.

(15) Gabriel Sust Gàlvez (ca.1910-1992) va romandre al despatx entre el 13 de març de 1927 i el primer de gener de 1933. Després de la guerra treballà com a topògraf d’HECSA a la central de Lladres (Espot), cosa que ens permet atribuir-li els aixecaments topogràfics dels mapes amb què Faura prestigiava els seus informes. Vegeu-ne un recordatori a Duran Pla, J. M.: A l’occident de la vida. Memòries de la grisor. www.laroca.cat.

(16) Aquests mapes, emmarcats en fusta de roure, són els mateixos que avui adornen les parets del Museu del Seminari.

(17) Aragonès, E., 2007. “El Mapa Geològic de Catalunya entre el XIV Congrés Internacional i la guerra civil (1926-1936)”. Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 15: 81-227.

(18) Aragonès, E., 2007 (obra citada).

(19) Llegiu el penós espectacle del seu enterrament a Iglésies, Josep, 1983: Eduard Fontseré, relació de fets, Barcelona, Fundació Vives Casajuana.

(20) Gómez Alba, Julio, 1995: (obra citada). “Marià Faura i Sans” Dins: Camarasa, Josep Maria, i Roca, Antoni: Ciència i Tècnica als Països Catalans: una aproximació bibliográfica. Barcelona, Fundació Catalana per a la Recerca, p. 1121-1146.

dissabte, 13 de maig de 2017

Jorgina Jordà: MINERALEXPO SANT CELONI 2017

El passat diumenge dia 7 de maig va tenir lloc una altra edició de la Fira Mineralexpo de Sant Celoni. Enguany, la fira s'ha tornat a celebrar a la sala de l'Ateneu que, després d'una bona remodelació, ha fet que estiguéssim més còmodes i es disposés de més claror i espai.

Els nostres companys del Grup Mineralògic Català, organitzadors de la fira, estaven just a l'entrada, així que la primera parada va ser per saludar-los, demanar per les novetats i recollir un nou número de la revista Mineralogistes de Catalunya.


Com sempre va haver-hi molta varietat de minerals tant de Catalunya com de la resta de la península i del món.

A nivell català, cal destacar unes mostres d’anglesita verda de l'Alforja que em van agradar molt, a més d’altres espècies procedents de la mateixa localitat:  plumboagardita, leadhillita, linarita, caledonita, heterogenita i hidrocerussita. Exemplars clàssics de smithsonita de l'Albiol, material de Rocabruna: tetraedrita, atzurita, theisita i claraïta; fluorita, vanadinita, mottramita i les tan apreciades cechites d'Ulldemolins; petites anatases, zircons i brookites d'Arsèguel, pels amants dels micros i les ja clàssiques anatases de Viella i Espot. També es van veure bones mostres de prehnita, quars i hematites de Gerri de la Sal; wulfenita, varietat chil·lagita  força antiga de Sant Fost de Campsentelles; fluorites de la mina Berta, de Singuerlín i també d’una localitat menys habitual com és Tossa de Mar; epidota i axinita de Casterner de les Olles; quars ametista i ortoses de Massabé. Un bon lot d’anapaïtes de Bellver de la Cerdanya, no en va es va emportar el premi al millor exemplar català de la fira.






Foto: Sergio Evangelio
A nivell nacional, força material de la zona de Llevant: celestina de la Serreta Alta i de la Pedrera Esmoladores del Verdegàs, Alacant; guixos de Los Algezares, Segorb i bones estroncianites de la Mina Orcolana (Sierra Cabeçó d'Or, Busot). També material clàssic del nord: barita i fluorita de la Moscona, Astúries; fluorita i barita de Berbes i de la Viesca i alguns exemplars molt bons de berils varietat maragda de A Franqueira, Pontevedra. De la zona de Múrcia, també força material: fluorapatita de la Celia, sofre de Lorca i algunes bones mostres de cronstedita de la Corta Brunita en agregats de més de 3 cm.


Foto: Sergio Evangelio
    

Foto: Sergio Evangelio
Foto : Juan Maria Perez Samper
En l'àmbit internacional, hi havia molta representació de minerals del Marroc: atzurita, malaquita, wulfenita, anglesita, vanadinita, barita i calcedònia; a més d’un exemplar molt destacable de roselita de la clàssica mina de cobalt de Bou Azzer. També molt de material del Perú: tetraedrita, rodocrosita, pirita, epidota, axinita; així com de Mèxic: adamita, wulfenita o quars ametista. Bons exemplars de minerals (“wolframita”, apatit, arsenopirita, etc) de Panasqueira, Portugal; crocoïta de Tasmània; calcita, esfalerita i fluorita d’Elmwood, (Tennessee, EE UU) i molts minerals de la Xina: piromorfita, plumbogummita, fluorita, hemimorfita...

Un dels mineral del que tinc predilecció és l’anatasa i aquesta vegada en vaig poder veure  de localitats molt diverses del Pakistan, Afganistan, Noruega o Rússia.




Pel que fa als fòssils, en aquesta ocasió, hi havia més quantitat, que anteriors edicions i es van poder veure exemplars d’ammonites, crustacis, decàpodes (molt ben preparats), equinoïdeus, peixos, mol·luscs, fulles i un bon assortit de dents: mamut, tauró, rèptils...



El que no va faltar, tampoc eren els estris necessaris per polir, eines de lapidació i neteja de minerals i una mica de bijuteria, encara que el que predomina en aquesta fira són els minerals.

Amb tanta diversitat, els preus també ho eren; malgrat tot, crec que ningú es va quedar sense poder comprar, ja que, a partir de tres euros (o fins i tot menys), es podia tornar a casa amb algun mineral.

Com a cada edició, aquest any també va haver-hi els premis al millor exemplar català i al millor exemplar internacional, la travessa mineralògica i el taller "Iniciació a la Mineralogia".

De dreta a esquerra Sr. Joan Vinyoles Vocal de Fires GMC, Sra. Magalí Miracle Rigalós 1a tinenta d'alcalde, Sr. Àlex Vivancos Saludes Regidor de Seguretat Ciutadana, Sr.Luigi La Rotonda, guanyador del millor exemplar català, amb una Anapaïta de Bellver de Cerdanya i el Sr. Frederic Varela Presidenta del GMC
Foto: Sergio Evangelio

De dreta a esquerra Sra. Magalí Miracle Rigalós 1a tinenta d'alcalde, Sr. Àlex Vivancos Saludes Regidor de Seguretat Ciutadana,SrNico de Tesoros Naturales guanyador del millor exemplar internacional amb una Roselita del Marroc, Sr. Frederic Varela President del GMC i Sr. Joan Vinyloes Vocal de Fires del GMC.
Foto: Sergio Evangelio

Felicitats a tots els premiats.

Ja només en resta donar les gràcies a tots els qui any darrer any fan possible aquesta fira!

divendres, 5 de maig de 2017

Enric Aragonès: RECORDANT MARIÀ FAURA I SANS (I)

D’ajudant al Museu a professor de Geologia i continuador del Mapa Geològic

El 18 de novembre de 2016 va fer tres quarts de segle de la desaparició del Dr. Marià Faura i Sans (1883-1941), continuador de l’obra cartogràfica del Dr. Almera. Sempre se’l recordarà com a director del Servei del Mapa Geològic de Catalunya, com a un dels primers professionals de la geologia i com a un dels espeleòlegs pioners; també com una víctima de la inestabilitat política de l’època i de la mentalitat de determinats sectors socials. Des de l’any 1973 la seva biblioteca, arxius i col·leccions es poden consultar al Museu Geològic del Seminari.

Faura abans d'explorar l'avenc de la Costa Dreta el 13/08/1908

Faura amb la medalla acadèmica (cap al 1920)

Nascut a Les Corts de Sarrià el 4/08/1883 en el si d’una família menestral, Faura estudià al Seminari de Barcelona, essent ordenat sacerdot el 1908. Des del 1904 freqüentà el Museu d’Història Natural, des d’on el Dr. Almera portava a terme l’obra del Mapa geològic i topogràfic provincial amb la col·laboració de Norbert Font i Sagué. Ben aviat ajudà Font –ja llicenciat en Ciències Naturals per la Universitat Central- en la instal·lació de les col·leccions del Seminari (medalla d’or de la Exposició Internacional de Mineria de 1905), en la preparació dels materials per al Curs de Geologia que impartia al Centre Excursionista i en la recerca documental per a la Història de les Ciències Naturals a Catalunya, obres publicades el 1905 i 1908, respectivament. D’aquestes tasques auxiliars en sortí una primera notícia de Carles de Gimbernat, sobre els manuscrits conservats al Seminari, avui dissortadament perduts; nota que portà al congrés de Naturalistes de Saragossa el 1907.

Font l’introduí en l’excursionisme científic i particularment en l’espeleologia, aleshores considerada una nova ciència. S’implicà profundament amb les exploracions subterrànies d’aquella efímera primera etapa del Club Muntanyenc (1907-1908) que culminà amb la publicació de Coves i Avenchs de Catalunya, treball inclòs en el primer volum de la Geografia de Carreras Candi (1908), l’edició de Sota Terra, que assumí personalment (1909), i La Espeleologia de Cataluña (1911), que publicà a Madrid (1).

Amb el vist-i-plau del Dr. Almera publicà Faura les primeres excursions geològiques (el Vendrell, Cervelló, Gurb, Montjuïc) entre 1906 i 1909, i els seus primers treballs paleontològics sobre materials del Museu (crustacis, mamífers, graptòlits). Mentrestant,  solia acompanyar el mestre al camp per a l’estudi del full 5è del mapa provincial.
L’any següent, seguint les passes de Font, començà a estudiar Ciències Naturals a la Universitat de Madrid, on col·laborà amb Adán de Yarza en l’estudi de les roques del Mapa i amb el Dr. Almera en les excursions a la vall del Congost. Ja el 1909 va proposar la formació d’un mapa geològic de Catalunya a l’escala 1:100.000 finançat per les Diputacions; el 1911, un Museu Regional d’Història Natural. En acabar els estudis, es va doctorar amb el treball Síntesis estratigràfica de los terrenos primarios de Cataluña (1912).

Professor de geologia a l'Escola Superior d'Agricultura

Abans, però, la prematura desaparició de Font, a qui sempre considerà mestre i amic, el 1910, li havia assenyalat el camí a seguir: la recerca constant en qualsevol camp de les ciències de la Terra i la divulgació dels resultats, ja fos a la premsa, en fòrums especialitzats (2) o en cursets i conferències adreçades als excursionistes i al públic en general, que acompanyava amb la projecció de diapositives (3).

Un cop doctorat, Faura obtingué sengles places de professor a l’Escola Superior d’Agricultura i a la Universitat de Barcelona (1913), la presidència de la Secció de Geografia Física i Geologia del Centre Excursionista de Catalunya (1913) i el premi Agell de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona (1914) per la part estrictament paleontològica de la seva tesi (4).

A l’Escola d’Agricultura guanyà càtedra de Geologia i Agrologia, on comptà amb l’assistència del P. Joaquim M. de Barnola. El 1916 aconseguí instal·lar-hi un laboratori de microfotografia; més endavant, en virtut del traspàs de la institució, esdevindria funcionari de la Mancomunitat (1918). A la Universitat fou professor auxiliar numerari, auxiliar de Maximino San Miguel i d’Antoni Vila i Nadal. Utilitzà les sortides de camp com a mètode pedagògic; de vegades s’hi afegien membres del Centre Excursionista i d’altres aprofitava per donar conferències obertes a tothom.

Faura al laboratori de microfotografia que va 
muntar a l'Escola Superior d'Agricultura

En renunciar Jaume Almera a continuar la tasca del Mapa Geològic i topogràfic provincial en el que havia treballat al llarg d’una trentena d’anys (1914), Faura fou anomenat director de l’obra per l’Institut d’Estudis Catalans. Amb el Dr. Bataller com a ajudant, començà a treballar en el full 6è, per bé que el treball es va encallar pel canvi de projecte primer – d’antuvi ampliat a tot el Principat i posteriorment dotat d’una moderna base topogràfica a escala més petita, 1:100.000-, i la incerta situació administrativa del Servei del Mapa, que no es va resoldre abans de 1919.

Mentrestant, Faura col·laborà amb la Mancomunitat en la recerca d’aigües artesianes (1915-1922), intentà cartografiar el massís de la Maladeta -projecte que estroncà la mort del guia Josep Sayó l’estiu de 1916- i obtingué una menció honorífica de l’Acadèmia de Ciències de Madrid per Catalauniae, un treball sobre paleontologia pliocena i quaternària de Catalunya (5).

D’altra banda, desenvolupà una intensa activitat al Centre Excursionista: hi dictà cursos de geologia de Catalunya (1914, 1917) i diverses conferències, hi conduí diverses excursions, es va fer càrrec de l’observatori de la Vall d’Aran que hi havia instal·lat Juli Soler (1915) i n’instal·là un altre a Banyoles el 1916 (6) -alhora que intentà repoblar l’estany amb la truita arc-iris-; hi organitzà una magna exposició de mapes de Catalunya (1919).

Amb l’especialista Ferdinand Canu (1863-1932) publicà la revisió dels briozous terciaris de Catalunya (1916). Escrigué unes notes geològiques sobre Montjuïc (1917). Col·laborà amb l’Enciclopèdia Espasa (7), amb l’Editoral Labor (Enciclopedia de Química Industrial de Thorpe) i amb el Diccionario de Agricultura, Zootecnia i Veterinaria de la casa Salvat. Desaparegut el mestre, el va substituir a l’Accademia Romana dei Nuovi Lincei (1919).

Treballant al despatx familiar (1919)

Després que el projecte del mapa geològic fos reformulat per la Junta de Ciències Naturals el 1918, reduint-ne l’escala a 1:100.000, Faura fou encarregat de portar-lo a terme i començà a treballar-hi el gener de 1919, ocupant plaça de Regent de Paleontologia del Museu municipal. Com a tal, amb l’ajut dels seus col·laboradors Salvador Vilaseca, Josep Ramon Bataller i Paul Fallot aconseguí publicar cinc fulls geològics –quatre d’ells amb fullet explicatiu- abans que el Servei primer (1924) i la Mancomunitat sencera (1925) desapareguessin per decisió del govern de la primera dictadura (8).

La seva trajectòria professional, fins aleshores ascendent, va començar a canviar de direcció a partir de 1922: poc després d’acabar de traslladar els materials del Mapa Geològic des del Seminari al Museu Martorell i d’excavar un Elephas a Pedralbes per compte de la Junta de Ciències, aquesta va decidir prescindir d’ell com a Regent de Paleontologia al·legant un dèficit produït pels compromisos contrets per ell (juny de 1922), tot i mantenir-lo com a Director del Servei del Mapa.

Aquell estiu Faura va presentar l’original del full de Vilafranca del nou Mapa Geològic al president de la Mancomunitat, i tot seguit portà els originals dels quatre fulls acabats, a l’assemblea de la Societat dels Geòlegs Alemanys tinguda a Breslau i al Congrés Internacional de Geologia de Brussel·les. En aquest congrés es va anunciar el descobriment de les sals potàssiques a la Catalunya Central i es va decidir adjudicar el proper congrés a Espanya, del qual ja s’havia format una comissió en la que Faura hi figurava en qualitat de Director del Servei del Mapa. El viatge l’aprofità per signar amb l’editor Lammerer de Berlín el conveni per a la impressió dels mapes geològics i geogràfics, com a representant de la Mancomunitat. Entre 1923 i 1924 es publicaren els geològics de Vilafranca, Sant Feliu de Guíxols, Les Goles de l’Ebre, Tortosa (sense fullet explicatiu) i Vilanova.


Impressió de prova del full de Barcelona del Mapa Geològic de Catalunya
a escala 1:100.000 quina edició no es va arribar a fer per causa
dels esdeveniments polítics derivats del cop d'estat del 23 de setembre de 1923

Mentrestant, el 13/09/1923, el capità general de Catalunya es va fer amb el govern espanyol amb el consentiment del rei -i el vist-i-plau del sector més potent de la societat catalana- mitjançant el clàssic pronunciamiento. Una Mancomunitat addicta al nou règim va durar pocs mesos, abans que l’estatut provincial de Calvo Sotelo deixés sense efecte la excepció catalana el 30/03/1924, que després una comissió liquidadora s’encarregaria de fer desaparèixer.

Com a símptoma de la nova situació, el 5 de novembre, Faura s’hagué de disculpar davant el Degà de la Facultat per haver-se adreçat en català a un alumne. I el 4 de juny de 1924, fou destituït, amb molts altres professors de l’Escola Superior d’Agricultura, per haver signat un escrit de suport al director del Laboratori de Psicologia Experimental, Mr. Dwelshauvers, que va sortir a La Publicitat (9). Dies després, la Mancomunitat ordenà suspendre tota despesa del Servei Geològic, i Faura fou cessat com a Director. El 6 d’agost el consell aprovà encarregar al Servei Geogràfic tots els treballs referents als mapes geològic i agronòmic. Malgrat que es va arribar a redactar el nomenament de Faura com a cap de la secció de Geologia del Servei Geogràfic, el nou règim encara havia de donar el cop definitiu: la desaparició de la Mancomunitat, decretada el 20 de març de 1925.

Tot i haver-hi pressupost per fer-ho, la tirada del full de Barcelona no es va arribar a fer; tampoc la del fullet explicatiu del de Tortosa, i el full de Girona, ja acabat, va romandre inèdit; d’aquests materials només n’han subsistit uns quants exemplars de prova del primer. Tampoc va reeixir l’estudi dels coral·laris eocènics encomanat al professor berlinès Paul Oppenheim (1885-1977), que la Junta considerà un affaire privat entre Faura i l’especialista; sí en canvi es va publicar la dels equinoïdeus a cura de Jules Lambert (1848-1940): Revision des echinidés fossiles de la Catalogne (1928). Pel que fa al Mapa Agronòmic de Catalunya (10), depenent del Servei Geològic i que Faura va presentar a la IV Conferència Internacional d’Agrologia celebrada a Roma el maig de 1924, tan sols se’n varen imprimir proves de la gamma de colors i just encetar els treballs de camp, encomanats al director de l’Escola d’Agricultura, Carles Pi i Sunyer (1888-1971) (11).


Tarja de visita de Faura, cap al 1925

Notes:
(1)     Aragonès Valls, Enric, 2010: Marià Faura i Sans espeleòleg (1883-1941). Barcelona, Federació Catalana d’Espeleologia, 106 p.

(2)     Fou membre de la Institució Catalana d’Història Natural (1906), de la Sociedad Española de Historia Natural (1909), del Centre Excursionista de Catalunya (1912), de la Société Géologique de France (1914), de la Sociedad Ibérica de Ciencias Naturales (1919) i de la Deutsche Geologischen Gessellschaft (1920).

(3)     El mateix Faura reconeix haver impartit 64 conferencies entre 1904 i 1927. La seva col·lecció de diapositives, avui al Museu del Seminari, consta d’unes 1500 unitats, en bona part originals

(4)     Prodromus Paleozoicus Faunae et Florae Fossilium Cataloniae. El manuscrit roman inèdit a l’arxiu de l’Acadèmia de Ciències, mentre que les plaques fotogràfiques es conserven al del Museu Geològic del Seminari.

(5)     Consta de 12 volums de fitxes que es conserven a l’arxiu del Museu Geològic del Seminari.

(6)     Fins 1924 publicà els resultats de les observacions al butlletí del Centre.

(7)     Segons ell, hi desenvolupà més de 20.000 paraules abans de 1927. La seva autoria és palesa en les entrades España, Faura i Sans, Font i Sagué, Geología, Hernández Sampelayo, Montserrat, Museo, Pirineos, Sinopsis, Tierra, algunes amb mapa geològic.

(8)     Vegeu, sobre la realització d’aquest mapa: Aragonès Valls, Enric, 2006. “Marià Faura i Sans i el Servei Geològic de Catalunya (1914-1924)”. Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 14: 81-264.

(9)     Val la pena recordar algunes de les eminències víctimes d’aquella destitució ignominiosa: Josep Agell, Ramon d’Alòs, Josep Aragay, Rafel Campalans, Carles Cardó (prev.), Raimon Carrasco i Formiguera, Josep M. de Casacuberta, Raimon Duran i Reinals, Feliu Elies, Pompeu Fabra, Pius Font i Quer, Francesc Galí i Fabra, Alexandre Galí i Coll, Joan Llongueras i Badia, Josep Llorens Artigas, Salvador Maluquer, Francesc Martorell i Trabal, Carles Pi i Suñer, Carles Riba, Jaume Serra Húnter, Manuel Trens (prev.), Ferran Valls i Taberner, Pau Vila i Joaquim Xirau (La Veu de Catalunya, 4 de maig de 1924).

(10) Sobre aquest mapa, vegeu Sunyer, Pere, 1995: “La formació del mapa agronòmic de Catalunya, una aportació de Marià Faura i Sans al progrés de Catalunya”. Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 10(40): 49-67.


(11) Aragonès, E., 2006 (obra citada).

divendres, 28 d’abril de 2017

Amics del Museu: SORTIDA DELS AMICS A VILANOVA DE LA SAL

El passat dissabte 22 d’abril, vigília de Sant Jordi, vam dur a terme la sortida de primavera de l’Associació d’Amics del Museu. Aquest cop vam anar a visitar les salines de Privà, més conegudes com les salines de Vilanova de la Sal, a la comarca de la Noguera.

Vista de les salines de Vilanova de la Sal 

Després de reunir-nos al parking del Centre d’Interpretació de l’Or a Balaguer, vam prendre la carretera local LV-9047 en direcció a Gerb i des d’aquí, per la carretera LV-9046, ens vam endinsar en el garbuix geològic de les serres marginals on s’observen els primers plegaments visibles del Prepirineu. A la porta de les salines ja ens esperava en Miquel Marcelino, alcalde en funcions de Vilanova de la Sal i que avui ens va fer de guia d’aquest espai tan singular.

El grup reunit a la porta de les salines


Abans d’entrar, el company i geòleg Carles Manresa ens va fer entrega, a en Miquel i a l’Associació d’Amics del Museu, del llibre El ciclo productivo de la sal y las salinas reales a mediados del siglo XIX de l’autor Alberto Plata Montero i editat per la Diputació Foral d’Àlaba i que passarà a formar part del fons bibliogràfic del nostre museu.

En Miquel Marcelino ens fa de guia



Abans d’entrar, però, en Miquel ens va explicar que des de l’any 2004 les salines de Vilanova de la Sal són propietat de l’associació Ascalfó (Associació Catalana de Lleure Formatiu), de la que ell en forma part. Aquesta associació està formada per un grup de voluntaris, professionals i especialistes en diversos camps que comparteixen un mateix objectiu: la recuperació i la conservació del patrimoni natural, cultural i paisagístic. Les salines de Vilanova de la Sal són un element molt important d’aquest patrimoni que cal conservar i donar a conèixer a través de visites guiades. A més a l’any 2009 les salines van ser declarades Bé Cultural d’Interès Local.

Atents a les explicacions d'en Miquel

Un cop a dins prestem molta atenció a les interessants explicacions que en Miquel ens dóna sobre la història de les salines des que ja al Neolític es va descobrir la font d’aigua salada, tal i com ho demostren les troballes arqueològiques que s’hi han fet. Però no és fins l’arribada dels romans que es comença a “conrear” la sal... i és que això de fer sal no és gens fàcil, i en Miquel ens explica l’evolució de l’elaboració de la sal a través dels diversos paviments que s’han conservat al fons de les basses d’evaporació, des de la simple argila premsada fins als paviments de ciment portland, passant pels paviments de lloses de calcàries taulejades, que tan abunden per aquesta contrada.

Observant l'antic paviment de lloses calcàries...

... i el més modern de rajoles de ciment portland

Les argiles premsades sota les rajoles

També se’ns va explicar el perquè de trobar sal tan lluny de la costa actual, i és que l’origen d’aquesta sal cal buscar-lo en l’inici de l’obertura de l’oceà Atlàntic, ara fa més de 200 milions d’anys, quan damunt d’immenses planes fangoses s’hi formaven grans bassals d’aigua hipersalina sota un clima tropical desèrtic. També se’ns va explicar el fet que aquí hi hagi una important acumulació de guixos i sals (dites “evaporites”), i és que ens trobem dins de l’estructura geològica coneguda com a diapir de Les Avellanes. Aquest diapir es va formar durant l’aixecament dels Pirineus axials i per causa del desplaçament cap al sud de la seva cobertora sedimentària en forma de mantells de corriment. Aquests mantells es van moure damunt les argiles i evaporites de la fàcies Keuper del Triàsic superior; i és que les argiles i evaporites són roques molt plàstiques que, sota un esforç tectònic, actuen com una “pell de plàtan”.

Les actuals basses d'evaporació

Fetes aquestes explicacions vam anar a veure les modernes piscines d’evaporació, malauradament sense aigua perquè encara no ha començat l’època del conreu de la sal, i primer cal revisar-les per evitar les pèrdues per filtració. També vam anar a donar un cop d’ull al pou d’aigua salada i a la sínia de fusta que es va instal·lar antigament per fer pujar l’aigua gràcies a l’esforç d’un ruc que donava voltes, això sí, sempre cap a l’esquerra, perquè se’ns va assegurar que els rucs que giren en sentit horari... es maregen!!! Actualment l’aigua s’extreu amb una bomba elèctrica.

En Miquel ens mostra els estris per la recollida de la sal

L'antiga sínia de fusta

En acabat passem per la "botiga"

Abans de marxar vam passar per la “botiga” per comprar sal recollida a les salines, la qual segons l’opinió de prestigiosos cuiners, és una de les millors a l’hora de potenciar el sabor dels aliments i això s’ha de provar!!! Cadascun dels pots porta una etiqueta on s’explica què és i a què es dedica l’associació Ascalfó.

Uns dels molts productes que s'hi ofereixen


Després d’acomiadar-nos vam anar a donar un cop d’ull a les calcàries taulejades, en les quals poden trobar-se acumulacions de bivalves que les daten com a Carnià inferior. També vam rebre explicacions sobre el trencament de Pangea, la formació de l’oceà Atlàntic, la dispersió dels continents i el tancament del mar de Tetis el qual va donar lloc a les serralades modernes que formen el Front Orogènic Alpí.

Aspecte de les calcàries taulejades del Triàsic superior

En Jordi ens mostra restes de fauna marina

La Isabel ens mostra la ruptura de Pangea

També es va parlar d’unes pedres molt especials que abunden per aquesta zona: es tracta de les ofites, unes roques ígnies subvolcàniques de color verdós, i que estan íntimament relacionades amb el trencament de Pangea i la formació de l'oceà Atlàntic. Aquestes roques es van emplaçar en forma de "sills" i estàn formades principalment per augita (que és un clinopiroxè) i labradorita (que és una plagiòclasi). La seva textura porfírica els dóna una gran coherència i per això s’exploten en pedreres com a àrids.

I com encara era aviat, vam anar en cotxe per la carretera C-12 en direcció al port d’Àger i en una àrea de lleure a tocar d’aquesta carretera vam poder observar un bon aflorament d’ofites en contacte amb les argiles i guixos del Keuper. Es va poder observar també com l’emplaçament d’aquestes ofites va provocar una alteració (petit metamorfisme de contacte) en aquestes argiles i guixos triàsics. També vam poder veure com les ofites es disgreguen en forma de boles. En aquesta àrea de lleure, on hi ha una capelleta feta amb carreus d’ofites, ens vam fer la foto de grup per tenir un bon record d’aquesta jornada.

Preciós aflorament d'ofites

Meteorització de les ofites en forma de boles

Textura porfírica de les ofites que semblen una pell de serp


Després del tradicional dinar de germanor al resturant del monestir de Bellpuig de les Avellanes, encara vam tenir temps d’anar fins a la presa de l’embassament de Canelles per veure un dels pocs llocs on les ofites del Keuper contenen un mineral d’alteració anomenat aerinita. Aquest filosilicat fou molt important a l’Edat Mitjana perquè amb ell es fabricava el color blau intens dels murals de les esglésies romàniques, en substitució del lapislàtzuli que era molt costós. Aprofitant els bons afloraments de la zona, també se’ns va explicar com, durant l’orogènia Alpina, el mantell de corriment de les serres marginals va “viatjar” cap al sud a lloms de les argiles i evaporites del Keuper, tot aprofitant la seva gran plasticitat.

A la presa del gran embassament de Canelles

Aspecte de l'aerinita

Explicacions de com els mantells "viatgen" a lloms del Keuper

Les boniques flors de l'albó de muntanya

Aflorament de materials del Keuper molt rebregats

Abans de marxar, però, encara vam tenir temps d’observar les grans espigues de vistoses flors blanques de l’albó de muntanya (Asphodelus albus), i també l’extraordinària deformació de les argiles del Keuper, en un aflorament situat a l’altra banda del riu, damunt de les quals es troben els materials del Cretaci superior. Així, amb la panoràmica de les serres daurades pel sol de la tarda, donem per finalitzada la sortida de primavera d’enguany. Fins a la propera!