Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 12 de desembre de 2018

Isabel Benet: MONTSEC, la muntanya de ponent (I)


Amb motiu de la incorporació, el passat 17 d’abril, de la Conca de Tremp-Montsec a la xarxa de Geoparcs Mundials, que promou l’Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), volem iniciar aquí la descripció d’una sèrie d’itineraris que ens ajudaràn a conèixer una mica millor aquesta zona, a cavall de les comarques de la Noguera, l’Alt Urgell i els Pallars, reconeguda internacionalment per la seva riquesa geològica.

Montsec de Rúbies (o de Meià) vist des del port d’Àger

Aquest nou Geoparc, dit oficialment Geoparc Orígens-Pirineus Catalans (i que s’afegeix al ja existent Geoparc de la Catalunya Central), té el seu cor a la serra del Montsec, dita la muntanya de ponent pels qui la contemplem des del llevant estant, des d’on es veu com un sol pic aïllat, escarpat pel sud i més suau al nord, però que en realitat es tracta d’una serra allargada, orientada E-W i tallada transversalment pels rius Noguera Ribagorçana, Noguera Pallaresa i riu Boix, tots ells afluents del Segre, i que divideixen la serra en tres parts: el Montsec d’Estall (la part més occidental i ja dins l’Aragó), el Montsec d’Ares (la part central) i el Montsec de Rúbies o de Meià (la part més oriental), tot formant els congostos de Mont-rebei, Terradets i Pas Nou respectivament. Per això el topònim Montsec no prové de la sequetat del terreny sinó del mot séc (cicatriu, solc, tall, rascada...)

Situació i xarxa de carreteres al voltant del Montsec

Situació de les tres parts en que es divideix el Montsec

A tall d’introducció geològica general podem dir que al Montsec aflora una sèrie sedimentària mesozoica (Era Secundària) prou completa, que va des dels materials més antics pertanyents al Triàsic (fàcies Keuper), seguit pels del Juràssic inferior i mig, i finalment els del Cretaci inferior i superior. Per això el Montsec és un bon lloc per a fer diversos itineraris transversals a la serra, tot observant les característiques d’aquesta sèrie les quals ens ajudaran a introduir conceptes com els de columna estratigràfica, llacuna estratigràfica, mapa geològic, tall geològic, tectònica, història geològica, correlacions... També s’ha de dir que la serra del Montsec està geològicament limitada, a l’est i a l’oest, pels conglomerats de l’Era Terciària.

Mapa geològic esquemàtic del Montsec, 
extret de Gestació i naixement de la serra del Montsec

Amb aquests itineraris, alguns més senzills que d’altres, no sols veurem les roques que formen el Montsec i els seus voltants, sinó que també veurem alguns aspectes de la flora, la fauna, així com interessants elements relacionats amb la història humana. Per a l’elaboració d’aquests itineraris ens hem basat sobretot en la guia geològica Gestació i naixement dela serra del Montsec, de Joan Rosell, i en el Recorregut de recerca geològica i mineralògica per la comarca de la Noguera, de Josep M. Mata-Perelló, Joaquim Sanz i Josep Font.

La població més important, des de la qual es poden fer incursions radials als diferents “montsecs”, és Balaguer, capital de la Noguera situada a la riba del riu Segre i als peus del turó on s’aixequen les ruïnes del Castell Formós, d’origen andalusí i que després fou palau dels comtes d’Urgell. Per al primer itinerari, des d’aquí ens hem de dirigir, via Artesa de Segre, cap a Vilanova de Meià, bonic poble situat a l’extrem més oriental del Montsec.

Vilanova de Meià, arraulida al voltant d’un turonet

Situació de la Vall de Meià

L’anomenada Vall de Meià, per on discorre el riu Boix i la seva xarxa d’afluents, és una conca triangular estructurada entre la serra del Montsec de Meià, la Muntanya de Sant Mamet, el Cogulló i Serreta de Sant Pere, i en ella s’escampen els principals nuclis de Vilanova, Santa Maria i Gàrzola. En aquest primer itinerari sortirem de Vilanova de Meià i ens enfilarem al Puig de Meià on es troba l’ermita romànica de la Mare de Déu del Puig i a les restes del castell de Meià tot observant les roques que afloren pel camí.

Esquema de l’itinerari

Per començar cal deixar el cotxe a l’aparcament del costat de les piscines del poble i pujar pels costeruts carrers fins a la part alta on hi ha l’església de Sant Salvador (s. XIII-XV) en la qual hi destaca la portalada de ponent amb sis arquivoltes gótiques, una mica malmeses per les inclemències del temps. I com a curiositat cal dir que les campanes són en realitat caps d’obús de la guerra civil.

Portalada gòtica de l’església de Sant Salvador

Caps d’obús fan la funció de campanes

Al darrera de l’església, on hi ha un pal indicador, comença el camí vell de Meià, pel qual iniciem l’itinerari tot pujant en diagonal (direcció NW) cap al marcat coll de Meià. A mitja pujada apareixen unes pedres de color verdós que es disgreguen en forma de boles: es tracta de les ofites de la fàcies Keuper (Triàsic superior), unes roques ígnies subvolcàniques formades principalment per clinopiroxens (augita) i plagiòclasis (labradorita). Aquests materials estan íntimament relacionats amb el trencament del supercontinent Pangea i l’obertura de l’oceà Atlàntic.

Disgregació en forma de boles de les ofites del Keuper

Un xic més amunt, a la dreta del camí i sota un camp de conreu, afloren les típiques argiles i guixos de colors bigarrats de la fàcies Keuper. Podria ser que aquests materials tinguessin sals al seu interior ja que el barranc que baixa del coll de Meià se l’anomena Barranc de la Salada.

 Aspecte de les argiles i guixos de la fàcies Keuper

Seguidament el camí comença a pujar tot fent llaçades sota el cingle dels Escallissos que conforma el Puig de Meià a on ens dirigim. Ara pel camí afloren unes margues ocres pertanyents al Juràssic inferior (Lias), les quals contenen fauna marina de l’època tals com l’ostrèid Gryphaea, belemnits, restes de ammonits...

Aspecte de les margues ocres del Juràssic inferior

Fragment de belemnit del Juràssic inferior (Lias)

Ostrèids del gènere Gryphaea al barranc del riu Merler

Més amunt, sortint del bosc, trobem les dolomies negres del Juràssic mitjà (Dogger). A partir d’aquí comencem a tenir enlairades vistes de la vall de Meià. A mesura que ens acostem a l’ample coll de Meià comença a treure el cap la cinglera superior del Montsec, amb la Roca Alta i la Roca dels Arcs, objectius del segon itinerari per la serra.

Aspecte de les dolomies negres del Juràssic mitjà (Dogger)

Vista de la Vall de Meià des del coll de Meià

La cinglera superior del Montsec des del coll de Meià

Des del prat que està just sota el coll de Meià, tenim a mà esquerra els corrals, un xic descurats, de la cabana del Pansot. Des d’aquest punt veiem un pal indicador situat al coll per on passa la pista que mena al Puig de Meià, però no ens cal arribar-hi car des d’aquí prenem un corriol a la dreta que va pel caire del cingle format per les calcàries del Cretaci inferior. Per aquest corriol arribem directament a l’altiplà on s’aixeca l’ermita romànica de la Mare de Déu del Puig (s. XI), la que fou antiga església parroquial de Sant Cristòfol del poble medieval de Meià o Vila Vella. Es tracta d’una notable construcció d’una nau, rematada per un absis i un petit campanar d’espadanya d’època posterior. Al seu costat, aprofitant l’edifici de l’antiga rectoria, s’hi ha habilitat un refugi. Aquí trobem diversos plafons informatius, un dels quals és sobre la geologia del Montsec i la Vall de Meià.

Façana sud de l’església de la Mare de Déu del Puig de Meià

Plafó geològic del Montsec i la Vall de Meià

Des d’aquí anem a l’extrem est del turó per tal de donar un cop d’ull a les restes del castell de Meià (s. XI), el Castrum Mediani que ha donat nom a la zona i on podem veure la base d’una torre cilíndrica, envoltada per un vall o fossar, i més avall alguns panys de muralla i una cisterna.

Restes del castell de Meià


Tornem a l’altiplà i anem per la pista d’accés al santuari fins al pal indicador sobre el coll de Meià i que ara travessem per continuar pel camí vell de Meià. Passem pel costat dels corrals de la cabana del Pansot i anem a sortir a l’ample llom carener, dit la Serreta, entre els barrancs dels Escallissos (a l’esquerra) i el riu Merler (a la dreta) on a les calcàries del Cretaci inferior trobem les seccions d’alguns coralls.

Seccions de coralls

El cingle superior del Montsec de Meià des de la Serreta

Anem pujant per aquest llom i més endavant, quan comencem a planejar i veiem la cabana de Cal Nari a l’altre costat del barranc, trobem a mà esquerra unes fites de pedra que menen, entre l’alzinar, al dolmen de la Lluella del Llop II, petita construcció megalítica amb la coberta trencada però que conserva dempeus la llosa de la capçalera i les dues laterals. 

Dolmen de la Lluella del Llop II

Retornem al camí principal i, poc després, una altra sèrie de fites, també a l’esquerra, ens condueixen al dolmen de la Lluella del Llop I, construcció amb una gran coberta inclinada, per haver-se ensorrat la llosa que la suportava d’un costat, de manera que sembla un parany (“lluella” o “lloseta”) per caçar animals, i d’aquí els seu nom.

Dolmen de la Lluella del Llop I

Aquí finalitza el primer itinerari per la serra del Montsec i el retorn el fem pel mateix camí de l’anada de manera que el recorregut serà d’uns 9 Km en total i un desnivell positiu d’uns 400 m. En el següent itinerari, més exigent, pujarem a la Roca dels Arcs i la Roca Alta, des de la font de Paús, per tal d’observar d’aprop les roques del Cretaci superior que vesteixen el cingle més alt del Montsec.

diumenge, 2 de desembre de 2018

Mn. Francesc Nicolau: LA SONDA SOLAR "PARKER"


Aquesta sonda va ser llançada a l’espai el passat mes d’agost des del cap Canaveral i té la missió d’estudiar el Sol des d’una distància que arribarà a ser de només 6,2 milions de quilòmetres (1/24 de la distància Terra-Sol), o sigui, ja dins l’anomenada corona solar. Per ara sembla que tot va bé. El 23 de setembre ens enviava fotos del cel estrellat i el 3 d’octubre ja arribava a posar-se en òrbita de Venus. Aquest planeta farà que s’acceleri més la seva velocitat que ha d’arribar a 700.000 Km/h quan sobrevolarà el Sol, velocitat que no ha aconseguit mai cap altra nau, i acabarà submergint-se en la corona solar l’any 2025.


Se li ha posat el nom de Parker en honor del científic Eugene Parker, que al 1958 va descobrir que el vent solar és un flux de partícules amb càrrega elèctrica que surt del Sol en totes direccions i que a la Terra provoca les aurores boreals i, de vegades, danys als satèl·lits artificials. I és que un dels objectius d’aquesta sonda és estudiar aquest vent solar. Després de 60 anys del descobriment de Parker encara no se sap com s’origina ni com adquireixen la gran velocitat que tenen les partícules que el componen, ja que surten disparades del Sol a milions de quilòmetres per hora.

Segur que us haureu plantejat la pregunta de com podrà ressistir aquest artefacte la calor del Sol si s’hi posa tan a prop. La cosa ha estat ben plantejada i sembla que també ben resolta ja que s’ha construit un escut tèrmic, més aïllant que el de qualsevol nau anterior, fet d’un aliatge en el que intervé el metall niobi, que resistirà l’escalfor de 1.370ºC que haurà d’aguantar. A més de l’estudi del vent solar, també es vol esbrinar què hi passa a la corona solar que arriba a una temperatura molt més alta que la que té la mateixa superfície del Sol. Passa com si en allunyar-se d’un foc se sentís més la seva escalfor. Una cosa ben estranya.

Encara que la missió d’aquesta sonda no es realitzarà del tot fins al 2025, ja ens començarà a dir alguna cosa aquest mes de desembre, que serà quan es trobi a 24 milions de quilòmetres de l’astre, és a dir. Més a prop del que hagi arribat mai qualsevol altra sonda. Ja ens mostrarà coses... esperem-ho!

divendres, 23 de novembre de 2018

Ventus i Isabel Benet: ITINERARI GEOLÒGIC I VERDAGUERIÀ PER LA SERRA DEL MONT


Després de descriure extensament les excursions de Verdaguer al Pirineu, tot cercant informació per al poema Canigó, ara toca parlar de l’indret on s’hi va estar cinc setmanes de l’estiu de 1884, durant les quals va enllestir la seva obra: el santuari de la Mare de Déu del Mont, situat entre la Garrotxa i l’Alt Empordà, mirador privilegiat en totes direccions, del mar al Pirineu i, sobretot, del Canigó.

Escultura de Verdaguer col·locada al cim de la Serra del Mont l’any 2008

Malgrat que actualment hi arriba una carretera asfaltada fins al cim, val la pena de pujar-hi a peu des de Beuda tot seguint el camí tradicional, el qual també passa pel monestir de Sant Llorenç del Mont (o de Sous), en una ruta d’uns 800 m de desnivell que seguirem acompanyats per alguns plafons amb textos que Verdaguer va escriure en la seva estada al santuari. Al mateix temps també podem donar un cop d’ull a l’extraordinària geologia que ens ofereix la zona, on tots els materials que observarem pertanyen a l’Eocè inferior (Cenozoic o Era Terciària), amb una edat estimada entre 50 i 40 milions d’anys.

Mapa de situació geogràfica

Mapa geològic esquemàtic

Un cop arribats a Beuda, petit nucli a uns 6 Km de Besalú, i abans de sortir del poble per la carretera de Segueró, podem donar un cop d’ull a la seva magnífica església romànica de Sant Feliu (s. XI), de tres naus amb els seus corresponents àbsis, així com també al Castell Nou de Beuda, d’origen gòtic (s. XV).

Església de Beuda

Castell Nou de Beuda

Seguim per la carretera de Segueró uns 800 m fins que deixem el cotxe a l’entrada de la pista d’accés a Can Oliveres, on hi ha un plafó que ens informa sobre els indrets verdaguerians que podem trobar per les rodalies i dels quals en visitarem uns quants. Comencem a caminar per la pista, per seguir poc després a l’esquerra per un corriol que entra al bosc, on trobem tot seguit un encreuament de camins. Ens enfilem a la dreta pel camí al Mont per Rocapastora, tot deixant el que continua recte en direcció al Castellot, per on retornarem.

Plafó informatiu sobre els indrets 
verdaguerians de les rodalies del Mont

Els primers materials que trepitgem pel camí, són les margues i gresos de la Fm. Armàncies (Cuisià) que afloren en espectaculars trinxeres. Aquestes margues estan molt deformades per la presència d’una falla encavalcant que les posa en contacte amb el gresos i conglomerats de la Fm. Vallfogona (Lutecià inferior), materials la major part tapats pels esbadregalls quaternaris que cobreixen la vall de Beuda. Per causa de la intensa deformació, aquestes margues tenen tendència a esfullar-se en forma de llapis.

Aspecte de les margues de la Fm. Armàncies (Cuisià, Eocè)

Seguidament ja trobem les calcàries de la Fm. Penya (Lutecià inferior) les quals poden observar-se molt bé a l’indret de les Envistes, un mirador des del qual s’observen, a l’altra banda del barranc, els estrats de les calcàries en posició vertical amb les restes medievals del Castellot (o castell dels Moros) al capdamunt. Aquí es veu com els estrats calcaris dibuixen un anticlinal asimètric, amb el flanc sud fins i tot invertit. Aquestes calcàries no mostren signes de deformació com hem vist en les margues, i això és degut a que són materials més rígids (o també anomenats competents). També es pot veure com les calcàries contenen uns foraminífers anomenats nummulits.

El Castellot des de les Envistes

Les calcàries de la Fm Penya dibuixen aquí un anticlinal asimètric

Santuari del Mont i Rocapastora des de les Envistes

Nummulits a les calcàries de la Fm. Penya

Seguim pujant per un camí ben definit entre un ombrívol bosc d’alzines, tot observant com la inclinació (cabussament) de les capes es va moderant, fins que sortim a la carretera que puja al santuari just sota l’impressionant cingle de Rocapastora on trobem que les capes ja estan en posició quasi horitzontal.


La inclinació (cabussament) dels estrats es va moderant... 

... fins a quedar subhoritzontals a l’alçada de Rocapastora

Als 200 m trobem unes escales que donen accés a la font de Rocapastora i al camí de Falgars. L’aigua surt d’una petita cavitat al peu del cingle folrada de la falguera dita capil·lera (Adiantum capillus-veneris). Aquí també trobem un plafó que mostra un fragment d’un text de Verdaguer que parla sobre una esllavissada ocorreguda en aquest indret l’any 1828 (i no 1882 com transcriu erròniament el plafó), encara que hom pensa que la informació que va rebre Verdaguer, i les seves posteriors descripcions del fenomen, tot plegat sembla una mica exagerat.

Font de Rocapastora

Capil·lera

Plafó que descriu una esllavissada en aquesta zona
amb la data erròniament transcrita

L’explicació completa diu així: Una nit fosca de l’any 1828, los habitants de l’Empordà i de sa Garrotxa, i los de la vall del Fluvià fins a Olot, se desvetllaren sobtadament a un terratrèmol mai sentit en aqueixes terres des de que són apagats los volcans olotins. La remor fou sobtada, seca i aterradora. Tota la gent de la comarca es desvetllà esglaiada. A la llum del dia vegeren la gran esllavissada que, des del cingle de Roca Pastora, baixava fins al fons del córrec pregon que porta a Beuda les aigües dels voltants de Sous, cobrint tres quarts d’hora de vessant. Un tros de cinglera, cansat d’estar dret al caire de la muntanya, fent sentinella segles i segles, se deixà caure rost avall i se llançà per l’aiguavés, aixafant les oliveres, los roures i les rouredes, fins los mateixos penyals que ensopegà, si no volaren llestos, davant lo terbolí de rocs al precipici. L’esglaiadora esllavissada ho arrassà tot: los recs, los xaragalls i córrecs pregons; escorxant los marges, arrombollà la terra muntanya avall, convertint los prats en un areny i les feixes en un pedregam; omplí d’enormes i mal tallats daus los pocs camins que trobà, obligant al viatger, o als devots que pugen al santuari, a fer una llarga giragonsa.

Després de sadollar-nos amb les fresques aigües de la font, tornem a la carretera i la seguim uns altres 500 m fins a l’entrada de les importants restes de l’antic monestir benedictí de Sant Llorenç del Mont (o de Sous), del segle XI, on en els darrers anys s’hi han estat fent campanyes de restauració i consolidació de les ruïnes, amb la inclusió de nombrosos plafons informatius.

Façana sud del monestir de Sant Llorenç del Mont 

L’interior de les ruïnes consolidades

Un dels plafons informatius

A la part superior del conjunt es troba l’església romànica de planta basilical amb tres naus rematades per absis. Tanmateix la crisi sísmica, que va assolar aquestes terres al segle XV, va malmetre una bona part d’aquest conjunt fins al punt en que només es va poder rehabilitar la nau lateral sud reforçada amb un contrafort. També hi ha un petit claustre on s’hi poden veure quatre columnes sobre les quals es rocolzen tres arcs. Als seus carreus es poden observar boniques seccions dels foraminífers anomenats assilines.


L’interior de la basílica

El que resta dels absis

El que resta del claustre

Seccions d'assilines

A partir del s. XVIII, el monestir resta abandonat i al s.XIX l’església, convertida en la parròquia rural de Sous, es trasllada a l’antiga sala capitular, al costat sud del claustre. Avui dia aquesta església està rehabilitada com a capella i sala d’exposicions.

L’església parroquial de Sant Llorenç de Sous

Fora del recinte també es pot veure una bassa i la font dels Monjos. A la mateixa font, i també en un plafó, trobem una llegenda que Verdaguer va recollir: Davant lo que fou monestir raja abundosament la font dels Monjos. Un vell del país me digué que en temps antic no hi era, mes passant per allí uns perseguidors de moros, sentiren una gran set, i exclamaren “Si Déu nos fes mercè d’un poc d’aigua!” I en lo mateix instant vegeren aqueixa font de la terra.

Font dels Monjos

Després de visitar aquest conjunt monàstic, seguim muntanya amunt per un sender marcat en vermell que surt del darrera de la basílica. Després de creuar la carretera, continua a l’altra banda enfilant-se per un corriol. Així arribem al collet de les Sorreres on, entre les calcàries, apareixen unes margues que s’esfullen com si fossin pissarres. També trobem una planta, anomenada indiana (Aster sedifolius), que floreix a inicis de la tardor. Sortim de nou a la carretera, que seguim només 50 m per continuar a la dreta per un corriol que s’enfila cap al cim pel vessant nord de la muntanya.

Margues al collet de les Sorreres

Aspecte “pissarrós” de les margues

Flor de l'Indiana

En el cim de la serra del Mont, coronat per unes grans antenes de comunicacions, es troba el santuari de la Mare de Déu del Mont, construit a inicis del s. XIV, d’estil romànic tardà, amb un campanar de planta quadrada. Annexa a l’església està l’hostatgeria, bastida sobre les restes d’un antic castell. Actualment és un hostal-restaurant on es conserva l’habitació que va acollir Verdaguer.

Vitrina amb objectes relacionats amb Verdaguer

Verdaguer parlava amb entusiasme de la seva estada al santuari en una carta dirigida al seu protector , el marquès de Comillas: No sé al món un mirador més bonic. Sols trenquen sa dolça soledat los aucells amb sos càntics, los pagesos i devots amb ses oracions, lo vent amb ses remors i, de tant en tant, algun llamp que parteix aqueixes roques, sense fer mal a ningú. I és que des d’aquest punt elevat hom pot guaitar un extens panorama: el golf de Roses, les Alberes, l’Alta Garrotxa, el Canigó, el Pedraforca, la serra d’Ensija, el Puigsacalm i el Montseny, entre d’altres.

Iniciem el retorn baixant fins al monestir de Sous pel mateix camí de pujada. Aquí podem prendre el sender que baixa a Beuda pel Castellot i que surt del costat d’una caseta d’obra on hi ha un dipòsit que recull l’aigua de la font dels Monjos i on trobem un senyal vermell. El corriol s’endinsa al bosc i baixa fort pel Pujant del Grau. A les marques vermelles s’hi afegeixen també marques grogues. Així marxem per damunt d’una carena entre els barrancs del Clot de l’Estrada (a ponent) i el Clot de l’Infern (a llevant) on trobem una altra planta que floreix a partir de la tardor: el bruc d’hivern (Erica multiflora).

Flor del Bruc d'Hivern

Castell de Beuda o Castellot


Arribem al peu det turó rocós on s’aixequen les restes del Castell de Beuda (o Castellot, o castell dels Moros, o castell de les Bruixes) del s.XI, i que consta d’una torre circular dins un petit clos emmurallat de 10,5 x 9,5 m, ja que el cim no dóna per a gaire més. Al s. XV els antics propietaris es van traslladar al Castell Nou, a ponent del poble de Beuda. Des d’aquest punt tornem a tenir bones vistes de l’anticlinal asimètric, que en realitat amaga una estructura tectònica molt més complexa del que hom imagina.

Vistes de l’anticlinal des del Castellot

Esquema de la complicada estructura tectònica de la serra del Mont


Vistes de la pedrera de la Fm. Guixos de Beuda
des del camí de baixada

Retornem al coll i continuem la baixada amb alguns trams força inclinats fins arribar al curs del torrent de Can Oliveres. Seguidament anem paral·lels al torrent fins a creuar-lo per continuar a l’altre costat en direcció sud fins que no triguem en arribar a l’encreuament de l’inici del camí del Mont i tot seguit a la pista de Can Oliveres i a la carretera de Beuda, on hem deixat el cotxe. Aquí posem el punt i final a aquest itinerari on s’han combinat la geologia amb els textos de Jacint Verdaguer.