Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 21 de febrer de 2020

Amics del Museu: MINERALEXPO BarcelonaSants 2020


Els propers dies 28 i 29 de febrer i 1 de març tindrà lloc a les Cotxeres de Sants de Barcelona la fira internacional MINERALEXPO Barcelona-Sants, esdeveniment organitzat pel Grup Mineralògic Català, de minerals, fòssils, pedra tallada i tallers didàctic.



Els horaris són:
-Divendres de 15 a 21h
-Dissabte de 10 a 21h
-Diumenge de 10 a 19:30h

Horaris dels tallers 
Els participans



dijous, 13 de febrer de 2020

Isabel Benet: El carbó del Pedraforca (IV): Saldes

Des del sector de Palomera, continuem el nostre repàs a les explotacions de carbó més occidentals de la conca de l’Alt Berguedà tornant al coll de la Trapa on trobem la carretera B-400 per la qual anem en direcció a Saldes.

El Pedraforca des de Saldes


Mapa geològic esquemàtic dels voltants de Saldes

Uns metres abans de l’accés al poble, trobem la desviació que porta al mirador del Gresolet i al refugi Lluís Estasen des d’on surten la major part de les excursions al cim del Pedraforca i els camins cap a la base de les seves muralles farcides de vies d’escalada.

Escalant la via Homedes a la cara nord del Pedraforca

Entrem uns metres per aquesta pista asfaltada fins a una casa de turisme rural on deixem el cotxe. Des d’aquí anem a peu per una pista de terra on, sota la impressionant cara sud del Pollegó Inferior, trobem els primers afloraments de les margues amb lignits del finicretaci (fàcies Garumniana). Des d’aquí podem anar a donar un cop d’ull a la bocamina de l’anomenada Mina del Tercer Nivell.

Aflorament de margues amb lignits 
als peus de la cara sud del Pollegó inferior

Bocamina del Tercer Nivell...

 ...coronada per una capelleta dedicada a Santa Bàrbara

En aquesta mina, des de l’any 1982, s’explotaven les capes quasi verticals de carbó amb el clàssic sistema de testeres, però al 1985 es van canviar per un altre sistema anomenat de subnivells descendents que van convertir la incòmoda i perillosa explotació vertical en una d’horitzontal, amb galeries superposades dins la mateixa capa. Això va fer possible la mecanització de l’explotació i d’aquesta manera es van enllaçar les antigues mines de coll de Jou, situades més amunt, les quals es van convertir en els pisos 4, 5, 6 i 7 d’aquesta explotació. Totes aquestes galeries, però, van desaparèixer en extreure el carbó de coll de Jou a cel obert.


Comparació dels sistemes d’explotació en testeres (dalt) i de subnivells descendents (a baix), extret de Els Tresors geològics del Parc Natural del Cadí- Moixeró, A. Martínez i M. Tudela

Explotació del carbó a cel obert

Si tornem a la pista principal podem pujar fins a coll de Jou tot passant pel peu del Roget, un turonet on afloren unes sorrenques vermelles del Terciari, relacionades amb les que es poden veure al coll de la Trapa, i adossades al vessant sud del Pollegó inferior mitjançant un contacte discordant. Prop d’aquí havia estat l’estació tensora de Ca la Jana del telefèric de l’Espà, i de la qual ja en vam parlar en segon capítol d’aquesta sèrie.

El Roget camí del coll de Jou

Vistes cap al coll de la Trapa i serra d’Ensija des de coll de Jou

Així arribem al coll de Jou, indret on als anys 80 del segle passat es va explotar el carbó a cel obert, cosa que va provocar una onada de protestes. Un cop va cessar l’activitat, es va restaurar l’espai i avui dia quasi no es nota l’impacte de l’explotació la qual, en canvi, va deixar al descobert el contacte discordant entre les sorrenques i conglomerats del Terciari i les margues amb lignits de finals del Cretaci, i també s’intueix l’encavalcament de les calcàries del Cretaci inferior (que formen el cos del Pollegó Inferior del Pedraforca) sobre les margues amb lignits del finicretaci. Es dona el cas que aquí surt un sender conegut com Camí dels Minaires, ja aquest era el trajecte que feien la gent de Gósol per anar a buscar carbó.

 Arribant a coll de Jou...

 ... s’observa un contacte discordant i un encavalcament

Tall geològic esquemàtic de coll de Jou, 
extret de Pedraforca. Estratigrafia y estructura, J. Ullastre & A. Masriera

Retornem a la carretera B-400 on, uns metres més enllà en un recinte tancat a tocar del cementiri i del camp d’esports de Saldes,encara es poden veure algunes de les instal·lacions de la que va ser la Mina Nova la qual es va començar a obrir l’any 1989 i el carbó s’extreia a través d’una cinta transportadora.

Entrada a les instal·lacions de la Mina Nova

Imatge d’època on hi destaca la cinta transportadora

Tornem enrera per entrar al nucli urbà de Saldes. A la plaça, i des de l’any 1995, l’Oficina d’Informació de l’Ajuntament acull el Centre d’Interpretació del Pedraforca i de la Mineria de Saldes mostra permanent sobre les particularitats geològiques d’aquest sector i del seu patrimoni miner. Més endavant trobem l’església de Sant Martí, d’origen romànic encara que el temple actual és del segle XVII. A tocar de la porta d’entrada hi ha un monument dedicat a les victimes de la mineria al terme municipal de Saldes i la imatge de Santa Bàrbara que coronava la bocamina del Tercer Nivell.

Monument a les víctimes de la mineria

La imatge de Santa Bàrbara del Tercer Nivell

Si sortim de Saldes en direcció a llevant arribarem a les interessants restes del seu castell. Poc abans d’arribar-hi, però, als marges de la pista encara podem veure les margues de la fàcies garumniana amb algunes capes de lignits, les quals s’havien explotat a les mines Sant Joaquim i Susagna entre els anys 1940 i 1976. En canvi pels voltants del castell ja afloren unes calcàries amb fòssils d’animals marins; i és que hem traspassat el contacte entre els materials costaners del finicretaci i les calcàries marines del Maastrictià (Cretaci superior).

Margues amb lignits del finicretaci 

Calcàries del Cretaci superior amb fòssils d’animals marins

Així arribem a al castell, bastit damunt l’extrem oriental de la carena dita Costes d’en Dou. D’aquest castell, documentat des del s.XI i envoltat per una muralla, en destaca una magnífica sala coberta amb una volta apuntada (s.XIII) amb una porta d’arc de mig punt fruit d’una reforma posterior. Al damunt hi havia una altra sala avui dia mig enrunada.

Habitatges en ruïnes als peus del castell

Els dos nivells de les dependències del castell de Saldes

Interior de la sala amb volta apuntada

Aquest castell va estar habitat fins ben entrat el s.XV, moment en que s’inicia la seva davallada i abandonament. A tocar del cos del castell es troba la que havia estat la seva capella, Santa Maria del Castell, una ermita del s.XIII d’una nau de volta apuntada. Des d’aquest punt enlairat tenim bones vistes del caos de blocs del Graus de Palomera que ja vam visitar en l’anterior capítol.

L’ermita de Santa Maria del Castell de Saldes 

Vista dels Graus de Palomera des del castell

Sota del castell, i a tocar del curs del riu de Saldes, des dels anys 30 del segle passat hi havia hagut una gran zona d’explotació, amb les mines Pedraforca i Campos, les quals van generar tot un veïnat amb economat, oficines, lampisteria, allotjaments per als miners i les seves famílies, un bar i pistes poliesportives on es practicaven esports poc coneguts a la comarca com són l’hoquei sobre patins i el tennis. Fins hi tot hi va haver un projecte de construcció d’una minicentral tèrmica que finalment no es va dur a terme.

Imatge d’època del sector d’explotació de les mines Pedraforca i Campos

Aquí també es trobava una estació motriu del telefèric de l’Espà als Hostalets, el motor de la qual només servia per posar en marxa el sistema de vagonetes, ja que quan aquest assolia la velocitat adequada el motor s’aturava i les vagonetes es movien solament amb l’inèrcia, per això aquí també hi havia un sistema de frenada que només s’accionava en cas de necessitat. Aquesta era també una estació d’angle ja que el telefèric canviava d’alineació tot formant un angle de 153º.


Esquemes del recorregut del telefèric i de l’estació motriu de Saldes,
extret de Els telefèrics de carbó, J.Picas & A. Prat

La mina Campos va estar activa des de l’any 1944 i havia arribat a tenir 7 nivells d’explotació, però el seu problema era el grisú, o sigui el gas metà que es genera a les zones pantanoses i que s’acumula en bosses entre les capes de carbó, Aquest gas, en barrejar-se amb l’oxigen, produeix una mescla molt explosiva en presència d’una flama; i aquesta fou la causa de la mort de 18 miners el dia 10 d’abril de 1951, gravíssim accident que va deixar molt tocada aquesta explotació, i més quan l’any 1960 hi va haver una altra explosió amb el resultat de dos morts. Això va fer plantejar a l’empresa Serchs SA el tancament de l’explotació, cosa que ocorreguè l’any 1963.

Per aquells topants també hi havia hagut la mina Pedraforca, la qual es va començar a explotar l’any 1940 i es va mantenir activa fins l’any 1985. Aquesta mina es va arribar a comunicar amb la les mines Sant Joaquim i Susagna de més amunt, però tot això va desaparèixer sota els runams de l’explotació a cel obert de coll de Jou. Avui dia tot aquest recinte està tancat al públic. 

Aspecte dels runams que cobrien part del nucli miner als anys 90

Finalment sortim de Saldes i tornem a la carretera B-400 per la qual creuem el riu de Saldes per un gran viaducte. Just a l’altra banda ens desviem per una pista a mà esquerra que porta al santuari de Gresolet. Per aquesta pista arribem al mas de Fumanya on hi havia hagut la mina Transversal de Fumanya, la qual va funcionar pocs anys i es va arribar a comunicar amb la mina Campos de l’altra banda del riu. De fet des d’aquest punt es poden veure part de les instal·lacions que resten d’aquest sector miner. A tocar del mas també es pot veure un curiós edifici que bé podria estar relacionat amb l’època de l’explotació del carbó.

Vista del sector de la mina Campos des del mas Fumanya

Edifici singular a tocar del mas Fumanya

Aquí deixem aquest repàs a les explotacions del carbó dels voltants de Saldes. En el proper, i darrer capítol, continuarem per aquesta mateixa pista per a donar un cop d’ull a les restes del monestir de Sant Sebastià del Sull, el santuari de Gresolet, i moltes més coses interessants.

Bibliografia:
• Ullastre, Jordi & Masriera, Alícia: Pedraforca. Estratigrafia y estructura, Treballs del Museu de Geologia, núm 12, 2004
• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997
• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986
• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003
• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004
• Santandreu i Soler, M. Dolors: Passejada per la història de Saldes, rev. L’Erol, núm 65, 2000
• Martínez, Albert & Tudela, Marc: Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró, ed.Itineraris Geològics, 2013
• Departament de Treball, Industria, Comerç i Turisme: El patrimoni miner de Catalunya. Guia de Mines Museu i Museus de Geologia i Mineria, Generalitat de Catalunya, 2003

dissabte, 8 de febrer de 2020

Mn. Francesc Nicolau: Tornar a la Lluna el 2024?

El juliol passat es compliren 50 anys de l’arribada d’Arstrong a la Lluna, tot pronunciant aquell famosa frase de «Una petita passa per a un home, un gran pas per a la humanitat». A continuació, el company Aldrin també feia una passa igual, mentre que Collins es quedava a la nau. Després van seguir amb èxit cinc allunatges més. Cada vegada eren tres els astronautes que feien el viatge , però només dos posaven el peus a la Lluna; el tercer els esperava a la nau per retornar a la Terra. O sigui que fins ara només 12 humans han trepitjat la Lluna. Tots homes. I si ara hi anés també una dona?

Això ho han dit els de la NASA perquè ja tenen un projecte per al 2024. Després d’aquella proesa americana cap altre país no s’ha atrevit a enviar gent a la Lluna. Sondes robòtiques, sí (per exemple, la Xina n’hi va enviar una a observar-ne la cara oculta) però cap més astronauta hi ha anat des del 1972 quan hi anaren els últims americans que ho feren. Com que el viatge és molt costós, la NASA no s’afanyava per tornar a fer expedicions lunars. Hi havia un embrió de projecte per al 2028, però el president Trump ha proclamat que els americans tornaran a la Lluna cap al 2024, com a preludi d’un viatge a Mart, i ha dit que millorarà el pressupost per poder-ho dur a terme.

L'Space Launch System, el coet més potent mai construït

El projecte s’ha anomenat Àrtemis la deesa germana d’Apol·lo, nom que prengué el projecte de les primeres expedicions a la Lluna a més està previst que hi vagi també una dona. Per farà ús del nou coet Space Launch System, que serà el més potent de tots els que s’han fet servir fins ara; i a la Lluna caldrà col·locar-hi una mena de casa per poder-s’hi estar alguns dies.

Cal afegir que també comptaran amb l’ajuda de Jeff Bezos, l’amo d’Amazon, qui és l’home més ric del planeta i un entusiasta del projecte. Ja ha presentat el mòdul lunar, anomenat Blue Moon, que té la mida d’una caseta amb 4 potes per portar a la Lluna els vehicles i les persones. Si la cosa va endavant ja en sentirem a parlar.

dijous, 30 de gener de 2020

Isabel Benet: El carbó del Pedraforca (III): Mines de Palomera


Després de haver visitat les restes de la Mina Clara i de l’estació de càrrega del telefèric de l’Espà, continuem per la carretera B-400 en direcció a Saldes. A l’alçada del coll de la Trapa, ens desviarem cap a l’àrea de lleure de la Pleta de la Vila on podrem observar interessants aspectes geològics, així com també fer un repàs a la seva història medieval (al Roc de Palomera) i la seva més recent història minera.

La cara sud del Pedraforca vista 
des del mirador de la Pleta de la Vila

Esquema geogràfic de la zona de la Pleta de la Vila

Però abans ens aturarem al coll de la Trapa, divisòria entre l’Aigua de Valls (tributaria del Cardener) i el riu de Saldes (afluent del Llobregat), per a observar unes argiles roges amb nivells de conglomerats del Paleocè (inicis del Terciari). Aquests materials dibuixen un plec sinclinal, l’eix del qual passa just pel coll, i estan relacionats amb els que afloren a El Roget i a la Roca Roja perquè tots ells es van dipositar al mateix temps que s’emplaçava el mantell superior del Pedraforca. Per això es diu que aquests materials són sintectònics, això vol dir que es deformen al mateix temps que es dipositen, i per això els contactes amb els materials que tenen a sota són discordants.

Tall geològic esquemàtic de la zona de coll de la Trapa

Des del coll de la Trapa, prenem una carretera local que es dirigeix a Vallcebre pel coll de Pradell i, passats uns 4 Km, arribem a l’antic corral de bestiar i refugi de pastors de la Pleta de la Vila, reconvertit ara en punt d’informació i àrea d’esbarjo de Palomera. 

Entrada de la Pleta de la Vila

Més endavant, l’alçada de la Font Freda, entre els anys 1944 i 1959 hi va haver algunes explotacions de lignit conegudes com les Mines de Palomera, entre les quals cal destacar la Mina del Mari i altres dues bocamines, totes elles situades sota la carretera, en les quals el Sr. Josep Mari, propietari de la Mina Enriqueta de l’altra banda del coll de Pradell, va explotar un mateix nivell de carbó fins l’any 1953. Per damunt de la carretera també hi va haver la Mina Horacia que va funcionar des del 1950 al 1951 quan, en un accident, van morir dos treballadors. Aquell mateix any es va obrir un altre accés, conegut com Mina del Ferrer, on hi van treballar una quinzena de persones fins l’any 1959.

En aquest indret de la Font Freda ara hi ha una àrea de picnic i és punt d’inici de les excursions que pugen a la serra d’Ensija. Nosaltres, però, no ens cal anar tan lluny ja que del darrere de l’edifici de la Pleta de la Vila surt el camí que ens porta al mirador de Palomera des d’on tenim bones vistes de la vall de Saldes, el Pedraforca i la serra del Cadí.

Mirador de la Pleta de la Vila

La Pleta de la Vila des del mirador, 
amb la serra d’Ensija al fons

Esquema geològic

Des d’aquest mirador també podem observar un interessant exemple de geodinàmica, ja que als contraforts del serrat de Mata-Rodona afloren les calcàries de Vallcebre, les quals es trenquen i s’esllavissen tot formant un caos de blocs coneguts com Els Graus. Aquestes esllavissades són per causa de l’erosió dels materials més tous que hi ha sota les calcàries i que són les argiles roges amb lignits del finicretaci coneguts com els Terrers de Palomera. Des d’aquest mirador també veiem el Roc de Palomera, coronat per les restes d’un antic poblat medieval.

Vista dels Graus i els Terrers de Palomera des del mirador


Esquema de l’origen de les esllavissades dels Graus

Per a accedir al capdamunt del Roc de Palomera, des del mirador ens hem de dirigir cap al nord-oest tot seguint unes marques de pintura i unes estaques que ens porten, a través d’un espès matollar de boix, fins al caire d’un esvoranc protegit per una barana de fusta.

El caire de l’esvoranc amb el Roc de Palomera a l’altra banda

A l’altra banda s’aixeca el penyal aïllat del Roc de Palomera. I és que aquí també aquest gran bloc s’ha trencat i separat del vessant nord de la serra d’Ensija per causa de l’erosió les argiles de la fàcies garumniana (finicretaci) que hi ha a sota. L’accés al poblat es prou espectacular ja que cal baixar al fons de l’esvoranc i pujar al penyal per un camí excavat a la roca.

Vista de l’esvoranc

Vista enlairada del Roc de Palomera

En aquest poblat hi va viure gent que es dedicava sobretot a la ramaderia entre els segles XII i XV, i consisteix en un conjunt de 27 cases senzilles, esglaonades i distribuïdes al llarg d’un carrer central. Malgrat que el penyal ja és una fortalesa natural, el poblat estava protegit per una muralla.

Murs d’una casa

Esplanada de roca amb la Pleta de la Vila al fons

Les primeres excavacions del poblat les va fer l’equip del Dr. Manuel Riu de la Universitat de Barcelona al 1971, i en no trobar-hi cap església els va fer pensar que aquest era un poblat estacional, i que a finals del s XV tots els habitants ja s’havien traslladat a viure sota la protecció del castell de Saldes. A la base del penyal hi ha unes balmes amb murs de pedra que eren els corrals del poblat.

Els corrals del poblat

Si volem veure d’aprop l’indret dels Graus i els Terrers de Palomera, ho podem fer a través del sender de El bosc de Palomera, un circuït circular, marcat amb pintura de color taronja i alguns plafons informatius, de poc més de 4 Km i un desnivell d’uns 200 m i que té el seu inici al darrere de la Pleta de la Vila. Per aquest sender baixem a tocar de l’Aigua Salada, una riera que recull les aigües que dissolen les sals de les argiles de la fàcies Keuper que afloren més amunt, sota l’encavalcament de la serra d’Ensija. Però aquí no es coneix si les havien arribat a explotar com ho van fer a Gósol.

Plafó informatiu de la riera de l'Aigua Salada

Murs de contenció de l’erosió de l’Aigua Salada

Més avall trobem un primer pont penjant sobre l’Aigua Salada, i entre els materials que arrossega la riera hi ha fragments de lignit procedents de les explotacions que hi va haver aigües amunt.

Primer pont penjant sobre l’Aigua Salada 

Fragments de lignit arrossegats per la riera

Abans de creuar el pont sobre la riera, i de manera opcional, podem acostar-nos als Terrers de Palomera, uns monticles d’argila roja molt erosionats, anomenats xaragalls o bad-lands, pels quals ens hem de moure amb precaució perquè es tracta d’uns terrenys molt inestables. Entre les argiles apareixen petits filons de guix fibrós dipositat per la circulació d’aigua a través de les seves esquerdes.

Pels Terrers de Palomera

Petits filons de guix fibrós

Després de creuar el pont, continuem pel sender tot baixant fins a un segon mirador sobre el caos de blocs de Els Graus. Des d’aquí també gaudim de bones vistes de Saldes i del vessant sud de la serra del Cadí on es veuen unes curioses estructures geològiques que semblen plecs de tipus chevron.

Mirador del Graus

Plafó informatiu del mirador

Vistes sobre Saldes 

Chevrons al vessant sud de la serra del Cadí

A priori hom pot pensar que aquestes estructures són fruit del plegament d’unes capes subhoritzontals, tal i com es mostra a la figura.


Però tot plegat és una il·lusió, perquè les capes en realitat estan disposades de manera quasi vertical i els chevrons son el resultat de l’erosió dels corrents d’aigua que circulen pel vessant sud de la serra del Cadí.


Pel camí recorrem el caos de blocs de Els Graus

Després de veure tant curiosos fenomens, retornem al camí el qual passa entre el caos de Els Graus com si fos un laberint. Després de recòrrer els boscos de pins de Palomera, trobem un segon pont penjant sobre l’Aigua Salada. A partir d’aquí el camí remunta en direcció a la Pleta de la Vila. Als marges del camí trobem més plafons informatius sobre l’aprofitament dels boscos i sobre l’explotació de carbó a la comarca del Berguedà. 


Vistes del vessant sud del Pedraforca des de la Gallina Pelada,
punt culminant de la serra d’Ensija

Un cop arribem de nou a la Pleta de la Vila, tanquem aquest cercle que ens ha portat a visitar els Graus i els boscos de l’obaga de la serra d’Ensija. Des d’aquí retornem al coll de la Trapa per continuar per la carretera B-400 fins a Saldes, escenari del proper capítol de la història minera d’aquest sector de l’Alt Berguedà.

Bibliografia:
• Ullastre, Jordi  & Masriera, Alícia: Pedraforca. Estratigrafia y estructura, Treballs del Museu de Geologia, núm 12, 2004
• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997
• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986
• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003
• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004
• Santandreu i Soler, M. Dolors: Passejada per la història de Saldes, rev. L’Erol, núm 65, 2000
• Martínez, Albert & Tudela, Marc: Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró, Ed.Itineraris Geològics, 2013