Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 19 de juny del 2024

Joan Vilella: Una visita a la Costa Juràssica-Sud d'Anglaterra

La nostra visita es va limitar a les localitats de Lyme Regis (Devon) i Charmouth (Dorset), probablement la franja més famosa, pels seus descobriments arqueològics i la seva abundància en fòssils.

Exemplars exposats a l’entrada del Lyme Regis Museum

Són uns penya-segats del Juràssic Inferior, amb capes alternes de pedra calcària i esquist, on es produeixen despreniments de roca i esllavissaments de terra quan hi ha temporals o marees fortes. La pluja i l’onatge netegen els sediments generats per aquestes accions mecàniques i alliberen els fòssils que contenen.

Els fòssils que es poden trobar a peu de platja són:

·        Ammonits, que a la zona s’anomenen Snakestone (“serps enrotllades”). N’hi ha exemplars molt bonics, fossilitzats en pirita.

·        Gryphaeas, anomenats popularment Devil’sToenails (“ungles del diable”).

·        Belemnits, anomenats Thunderbolts (“raigs”) a la zona.

·        Ofiuroïdeus.

·        Crinoïdeus.

·        Vèrtebres d’Ictiosaure.

·        Escates de peix.

·        Eriçons de mar.

En aquests jaciments s’han trobat exemplars magnífics, complets o gairebé complets, d’ictiosaures i plesiosaures que es poden admirar al Museu de Lyme Regis i al Museu d’Història Natural de Londres. Alguns d’aquests exemplars trobats per Mary Anning (1799-1847).

He de dir que nosaltres no vam trobar gaire cosa per tres motius principals:

·        Falta de temps.

·        Desconeixement dels jaciments.

·        I, sobretot, per condicions climàtiques adverses... Curiosament, en aquest cas vol dir que feia un temps de platja esplèndid. El geòleg del Museu de Lyme Regis que ens va acompanyar en la visita guiada ens va explicar que en aquesta zona, “bon temps” per buscar fòssils vol dir uns quants dies de tempestes, pluges i fort onatge.

També es troben molts nòduls de sílex de diferents tonalitats, recoberts de pàtina blanca i de formes curioses que es creu que són esponges.

INFORMACIÓ IMPORTANT PELS COLECCIONISTES

A aquests jaciments es permet la total llibertat de cerca i recollida de fòssils.

A més a més, els fullets del Museu i els panells d’accés a les platges indiquen clarament les dades del jaciment i conviden els visitants a buscar fòssils.

Les següents dades sobre la lliure recollida de fòssils s’han traduït del fulletó (en anglès) FossilHuntingatLyme Regis, publicat pel Museu de Lyme Regis.

Cartell informatiu amb el “Codi del Col·leccionista”

El codi dels col·leccionistes:

·        La “caça” de fòssils és un fantàstic passatemps a l’aire lliure, cal tenir bona vista i estar molt atents als detalls, cal mirar amb atenció, bona sort!

     Informar de troballes inusuals o rares - Les troballes d’alt valor o rares poden contribuir a millorar el nostre coneixement científic i s’ha de registrar. Pot informar sobre les seves troballes al Lyme Regis Museum o al CharmouthHeritageCoast Centre.

·        Recollida responsable – Si té la sort de trobar alguna cosa que creu que és important, els especialistes ho registraran i li demanaran les seves dades de contacte, però no li prendran el fòssil.

Les visites guiades organitzades pel Lyme Regis Museum (Lyme Regis MuseumFossilWalks) són una forma excel·lent de que les famílies i les escoles aprenguin més sobre els fòssils. Les realitzen geòlegs experts en la zona i permeten al públic en general aprendre molt sobre la geologia de la zona i recollir fòssils que es poden endur cap a casa.

El geòleg Richard Edmonds durant la visita guiada

En Richard mostrant fòssils dels que es 
podran trobar durant la visita

Podeu veure com un país civilitzat i amant de la cultura considera els seus ciutadans lliures d’augmentar la seva cultura, posant en valor que recollir fòssils que seran destruïts per l’erosió és millor que no fer-ho.

Perquè al nostre país no es pot fer funcionar així si en la majoria dels nostres jaciments passa el mateix?

La situació actual a Espanya és la següent:

·        Està prohibit recollir qualsevol fòssil.

·        La reglamentació fa referència a material “arqueològic o paleontològic”, sense diferenciar-los, tracta tots els vestigis per igual.

·        El criteri arqueològic és adequat per jaciments de vertebrats, seguin rèptils o mamífers en connexió òssia, perquè requereixen excavacions dirigides per especialistes.

·        Però no té en compte que existeixen altres tipus de jaciments. Els jaciments fossilífers es poden classificar en dos tipus:

1.     Jaciments en els quals l’erosió ha alliberat els fòssils, les escombreres de les mines o pedreres, o les tarteres naturals o producte d’obres públiques; en aquests jaciments el fòssils estan exposats als elements i si no es recullen els destruirà l’erosió més d’hora que tard.

2.     Jaciments on els fòssils estan protegits per la roca on estan inserits.

Els jaciments de valor especial, com els Estratotips, haurien de protegir-se. Però s’hauria de permetre la cerca i recollida de fòssils en els jaciments de tipus 1 per nodrir les col·leccions particulars d’aficionats, escoles i museus locals.

AVANTATGES I JUSTIFICACIÓ DEL COL·LECCIONISME DE FÒSSILS

La cerca i recollida de fòssils és una activitat a l’aire lliure que comporta un contacte amb la natura, implica un coneixement de la geologia, coneixements i ús dels mapes, la consulta de publicacions, la visita a museus i l’assistència a exposicions i conferències.

Tot això contribueix a augmentar la cultura a nivell personal i l’interès general per la geologia i, principalment, la Paleontologia.

Els aficionats han donat grans quantitats de fòssils a museus, que han correspost tot sovint dedicant espècies noves als qui han recollit i cedit el material.

Els fòssils de les col·leccions i els nous jaciments descoberts pels aficionats són de gran ajuda pels paleontòlegs, tal i com proven les nombroses cites a aficionats a les seccions d’Agraïments a les publicacions científiques.

Així, encoratjo a les autoritats competents a valorar els avantatges que tindria tenir en compte aquesta proposta.

dimarts, 4 de juny del 2024

Amics del Museu: Sortida geològica entre Borredà i Sant Jaume de Frontanyà

El passat diumenge 26 de maig uns quants entusiastes de la geologia vam participar de la sortida geològica programada pels companys d’Itineraris Geològics, la qual va tenir lloc entre Borredà i Sant Jaume de Frontanyà en un tall sud-nord del Mantell del Cadí. Aquesta va ser una sortida complementària de la que ja vam fer pels voltants de Berga on vam poder veure, entre altres coses, el contacte tectònic, conegut com encavalcament de Vallfogona, entre els materials al·lòctons (transportats cap al sud pels mantells de corriment) i els materials autòctons deformats de la Conca de l’Ebre. Avui també veurem aquest mateix encavalcament però més a llevant, a l’altra banda del riu Llobregat.

Per això, després de trobar-nos a un bar dels afores de Berga amb el que serà el nostre guia, el geòleg Roberto Espínola, prenem de nou els cotxes i ens desplacem cap a l’embassament de La Baells per tal d’observar com l’emplaçament del Mantell del Cadí ha redreçat totalment els estrats de conglomerats i lutites de la Conca de l’Ebre, l’avantpaís deformat del Pirineu.

En Roberto, el nostre guia, ens mostra els estrats redreçats 
per l’empenta del Mantell del Cadí

Abans, però, sota l’ombra d’uns pins, ja que fa un sol de justícia, en Roberto ens situa geològicament sobre el terreny que visitarem avui, per això ens parla de com es va formar la conca sedimentària que va donar lloc als Pirineus, dels mecanismes de desplaçament dels mantells de tipus “bloc superior”, i de la conca d’avantpaís. De tot això, i dels detalls de les parades que farem, en parla l’excel·lent dossier que se’ns ha facilitat a tots els participants.

Tot plegat costa una mica de veure, per això en Roberto ens porta a un altre aflorament on es veu perfectament un petit paleocanal amb el qual podem situar on està la base de l’estrat redreçat. Per ajudar-nos a la comprensió, ens dibuixa uns senzills esquemes en una gran pissarra. I després dels molts esforços, i molts girs de la pissarra, acabem entenent el “quid” de la qüestió!

Costa un xic veure la posició vertical dels estrats....

Anant per la carretera en direcció a Vilada i Borredà, ens parem en un punt per observar el responsable del tal “atropellament”: l’encavalcament de Vallfogona, estructura tectònica de primer ordre sobre la qual ha “viatjat” el Mantell del Cadí i que es considera la base del Pirineu. En aquest punt s’observa com les margues grises de la Formació Margues de Banyoles, de l’Eocè mitjà, es posen damunt dels materials de l’Eocè superior de l’avantpaís. Les margues estan absolutament “trinxades” però encara es poden reconèixer bonics exemples de ripples simètrics i estructures de càrrega.

Tot observant l’encavalcament de Vallfogona

Petita llosa amb ripples

Des de l’entrada de Borredà tenim bones vistes cap a ponent, de manera que podem observar la Serra de Picancel (al sud), on afloren els materials de la conca de l’Ebre deformats; enfront tenim els Rasos de Peguera, on afloren els material al·lòctons transportats pels mantells del Pedraforca inferior i Cadí, i també tenim uns bonics exemples de ventalls al·luvials que progradaven cap al nord. En Roberto els aprofita per introduir-nos en els conceptes de proximal i distal.

Observant el paisatge cap a ponent

A partir d’aquí, prenem la direcció nord, cap a Sant Jaume de Frontanyà, per tallar el Mantell del Cadí que aquí mostra l’estructura d’un gran sinclinal, dit Sinclinal de Ripoll, d’orientació E-W. Així d’aquesta manera anirem trobant cada cop materials més moderns fins arribar a l’eix del sinclinal. I comencem pels més antics que afloren i que són les turbidites de la Fm. Campdevànol (o Fm. Vallfogona). Tots els materials que veurem a partir d’aquí mostren un cabussament cap al nord.

Tot observant un aflorament de turbidites

Precisament, en l’itinerari des de Bagà (on vam veure alguns dels materials més antics del Mantell del Cadí), ens vam quedar a la vista d’aquestes turbidites de la Fm. Campdevànol, ja que el següents més moderns quedaven coberts pel mantell inferior del Pedraforca. Avui tenim la immillorable oportunitat d’observar la resta d’ “ingredients” del “pastis basal”.

Esquema d’unitats estratigràfiques extret de la
 Història Natural dels PPCC, vol II, fig. 112

Més endavant, en un altre aflorament, en Roberto ens mostra els mecanismes de formació de les turbidites i també podem observar estructures sedimentàries de base tals com sole marks, flute cast, bioturbació...que donen informació de la polaritat i la direcció dels paleocorrents. El nostre botànic, en Josep Solé, també ens mostra les flors de la primavera que creixen als marges de la carretera, sobretot després de les darreres pluges.

En Roberto ens indica diverses estructures sedimentàries de base...


...i en Josep ens indica diverses flors de la primavera

Un xic més endavant podem observar un bonic exemple d’slump, una capa de gresos molt rebregats per causa d’una esllavissada. Aquestes estructures donen informació del punt de major profunditat de la conca.

Tot observant un bonic exemple d’slump

Seguidament ja tornem a trobar les Margues de Banyoles, però aquest cop en la seva posició estratigràfica “normal” i, al seu damunt, els materials d’ambients transicionals de la Fm Coubet intercalats entre els gresos i lutites continentals de la Fm. Bellmunt. Aquí se’ns explica els diferents ambients sedimentaris presents en un delta, i el per què uns són grisos i uns altres són vermells.

Contacte normal entre els materials de les 
formacions Margues de Banyoles i Bellmunt

A partir d’aquí ja van aflorant materials cada cop més continentals I és que els Pirineus ja s’aixequen definitivament en aquest sector, deixant-lo per sobre del nivell del mar. Als nivells de lutites podem observar moltes traces de bioturbació.

Els materials cada cop més continentals de la Fm. Bellmunt...

...amb nombroses traces de bioturbació

Així arribem a Sant Jaume de Frontanyà, el què diuen que és el municipi més petit de Catalunya i situat al nucli del sinclinal de Ripoll, on afloren els materials més moderns que veurem avui. Per això sortim de l’aparcament i anem fins a la base del turó que domina el poble on trobem uns gresos blanquinosos (dits arcòsics) per la gran quantitat de feldspat que tenen, segurament producte de la meteorització de granitoides. També apareixen petites capes de conglomerats amb alguns còdols paleozoics.

Aspecte dels gresos i conglomerats arcòsics

Fent un resum de la jornada

Aquí en Roberto ens fa un resum de tot el que hem vist en la jornada d’avui, però no marxem sense visitar la seva impressionant església, una joia del romànic on hi destaca un cimbori de dotze costats, únic a Catalunya, i un retaule gòtic que es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

El grandiós temple de Sant Jaume de Frontanyà

Així, en acabada aquesta obligada visita, anem cap a l’aparcament on felicitem el nostre guia pel seu excel·lent mestratge i ens acomiadem dels companys fins a la propera sortida!



divendres, 17 de maig del 2024

Amics del Museu: Geolodia de Tarragona a Pratdip

El passat diumenge 12 de maig va tenir lloc una nova edició de l’anomenat Geolodia, un conjunt d’excursions i activitats gratuïtes, guiades per geòlegs i coordinades per la Sociedad Geológica de España (SGE), que tenen per objectiu mostrar al gran públic que la geologia pot ser una disciplina científica força atractiva i útil a la societat. Aquesta iniciativa anual, va néixer cap a l’any 2000 a Terol i, poc a poc, s’ha anat estenent a la resta de províncies de l’estat i, fins i tot, a altres països d’arreu del món.

Enguany ens hem fixat en el Geolodia que s’ha fet a la província de Tarragona, el qual ha tingut lloc pels voltants de Pratdip, un poble carregat d’història i de llegendes situat al nord-oest de l’Hospitalet de l’Infant, a la sortida del feréstec barranc de la Dòvia i als peus de la serra de Llaberia. El punt de reunió, però, ha estat el santuari de la Mare de Déu de la Roca, un conjunt d’edificis del s.XVI penjats d’un cingle al nord de Mont-roig del Camp.

La torre del santuari, en equilibri precari

Punt de reunió al gran balcó

El dia ha començat una mica rúfol, amb alguns minsos ruixats, i tan la serra de Llaberia com la Mola de Colldejou estan una mica tapades, però aviat surt un sol potent que escampa la boira i desplega el paisatge. Als nostres peus tenim la població de Mont-roig del Camp, lloc d’estiueig del pintor Joan Miró, i a la línia de la costa hi destaca el Cap de Salou.

Paisatge un xic emboirat amb la Muntanya Blanca en primer terme

A aquesta activitat, promocionada per en Pere Iglesias (de l’Ajuntament de Pratdip) i conduïda pels prestigiosos geòlegs Roberto Espínola i David Rabadà (d’Itineraris Geològics), ens hi hem apuntat unes setanta persones qui ens hem repartit en dos grups per una millor comprensió de les explicacions. Abans, però, se’ns fa entrega uns fullets informatius de la zona, així com també d’un petit, però molt complet, dossier del què veurem.

Així, després de les degudes presentacions, iniciem l’activitat amb algunes explicacions generals sobre tectònica, i ens situem geogràfica i geològicament dins la serralada Prelitoral, la qual és una prolongació de la branca aragonesa de la serralada Ibèrica, ambdues unides a través de l’anomenada zona d’enllaç.

Després de les presentacions...

...s'inicia l’activitat...

...amb l’inestimable ajut d’alguns participants

En acabada aquesta lliçó d’observació d’un paisatge, on hi destaquen algunes importants falles i el cingle de la Muntanya Blanca, ens anem a la part del darrera del santuari, al peu la gran torre que corona un turó rocós, per a delectar-nos amb la observació de la fàcies Buntsandstein del Triàsic inferior (Mesozoic), les seves estructures sedimentàries, el seu color característic, i les seves extravagants formes d’erosió dites tafonis. Així, amb l’ajut d’esquemes molt didàctics, se’ns introdueix en els difícils conceptes de transgressió i regressió provocats pels canvis relatius del nivell del mar.

Explicacions de la fàcies Buntsandstein

Vistoses laminacions encreuades de dunes fòssils

Aquí hem vist els materials de la base del Mesozoic en la seva posició cronoestratigràfica “normal”, o sigui tal i com es van dipositar. Però ara ens traslladem a Pratdip per veure com els va afectar l’orogènia Alpina, la responsable de l’aixecament dels relleus moderns de tot el món. Així al gran aparcament dels afores del poble rebem algunes explicacions de les complicades estructures que poden observar-se al Puig de Cabrafiga, on la fàcies Muschelkalk inferior (també del Triàsic) està extraordinàriament plegada, encavalcada i amuntegada, cosa que li dona una potència aparent molt més gran de la que té en realitat.

I per a veure sobre el terreny aquestes complicades estructures, i la resta de la sèrie sedimentària del Mesozoic que aflora per aquests topants, ens traslladem a un mirador natural sobre l’espectacular barranc de la Dòvia, des d’on tenim una immillorable vista del turó del Mont-redon i dels materials que el formen, corresponents al Juràssic inferior i al Cretaci. L’alternança de materials durs i tous li donen un característic paisatge esglaonat. A més, damunt la serra de Llaberia hi ha l’estructura en Klippe més gran de Catalunya, però de difícil observació al camp.

Al magnífic balcó sobre el Racó de la Dòvia...

...rebem les darreres explicacions de la jornada

Ermita de Santa Marina

I per finalitzar tan profitosa jornada, que millor que fer-ho davant d’un bon dinar servit al restaurant La cuina d’en Carlos a tocar de la famosa ermita i font de Santa Marina dels afores de Pratdip. Fins a la propera!

dimarts, 7 de maig del 2024

Isabel Benet: Les Serres Marginals

En el darrer dels capítols dedicats a la Vall d’Àger, des de la Baronia de Sant Oïsme ens acomiadàvem amb la mirada posada al sud, allà cap a on s’estén el mantell de les Serres Marginals i en direcció al Mont-roig, la seva muntanya més emblemàtica.

Vistes al sud des de la Baronia de Sant Oïsme

Les serres dites Marginals són un conjunt de relleus, de vegades molt abruptes, d’orientació E-W i situats al sud de la serra del Montsec. Aquests relleus arriben fins a tocar de la Depressió de l’Ebre on desapareixen de manera sobtada. Als seus peus es troben poblacions com Artesa de Segre, Balaguer, Castelló de Farfanya, Algerri, Alfarràs, Tamarit de Llitera... tots ells amb els seus castells que vigilaven el territori i d’on surten diverses carreteres que travessen aquestes serres.

El mantell de les Serres Marginals, juntament amb els mantells del Montsec i de Bóixols, formen el cos de l’anomenada Unitat Sud-pirinenca Central, una mena de “llengua” amb estructures vergents cap al sud i constituïdes únicament per la cobertora mesozoica deformada, on hi predominen els materials carbonàtics. Aquesta unitat es perllonga cap a l’est en els mantells del Pedraforca i Empordà i cap a l’oest en els mantells de Cotiella, Peña Montañesa i Gavarnia. És el que, geogràficament, es coneix com a Prepirineus.


El mantell de les Serres Marginals és el més meridional d’aquests mantells i està constituït per un gran nombre de petites làmines imbricades que formen la part més externa de les unitats al·lòctones del Pirineu. Aquí els materials estan extraordinàriament plegats degut al fet que les sèries són molt poc potents i es troben just darrera de l’encavalcament frontal sud-pirinenc, allà on el Pirineu va “frenar”. Però anem a pams...

Primer explicarem que els materials que es dipositen a la plataforma continental adopten la forma d’un tascó perquè el gruix dels sediments augmenta amb la fondària. També s’observa que els materials propers a la costa són de caràcter més detrític (ambient continental) que els que es dipositen a mar obert (ambient marí). Els materials del talús són molt inestables i sovint rodolen cap al fons del mar en forma de corrents de terbolesa que, quan es dipositen, donen lloc a les turbidites.... però això ja ho veurem més endavant.

Al CosmoCaixa de Barcelona hi ha una experiència força interessant, dita La màquina de plecs, mitjançant la qual es demostra que, amb un mateix esforç, les capes més primes es pleguen amb longituds d’ona més curtes (o sigui, que es pleguen més) que les capes més gruixudes...


I això és exactament el que s’observa al mantell de les serres Marginals, que com més ens acostem al sud (cap al continent) les capes són més primes i estan absolutament “rebregades”. Ara anem a veure els materials que constitueixen aquest mantell.

Els materials més antics que apareixen són les lutites, evaporites, calcàries i ofites de la fàcies Keuper (Triàsic superior), els responsables del moviment del mantell i de les seves làmines encavalcants. Després ve el Juràssic, que té un gruix considerable sota la serra del Mont-roig i està format per evaporites, margocalcàries i calcàries del Lias, dolomies negres del Dogger i, en alguns punts, apareixen les calcàries laminades del Malm. Però com més al marge anem, aquests materials comencen a faltar; així a la serra dels Arquells manca tot el Juràssic i el Cretaci superior té un caràcter força continental. Molts materials es formaven al mateix temps que es plegaven (sincrònics) per això a les serres Marginals es poden veure molts plecs i discordances de tota mena.

El Cretaci inferior no apareix per cap lloc (llacuna estratigràfica) i el Cretaci superior és discordant damunt els materials inferiors. La fàcies garumniana la formen les clàssiques argiles, gresos i calcàries lacustres. Al Garumnià de finals del Cretaci s’hi poden trobar restes de dinosaures. L’Eocè inferior està representat per les calcàries amb alveolines de l’Ilerdià. L’Eocè superior i l’Oligocè són conglomerats i evaporites disposats discordantment. Tota aquesta sèrie registra, un cop més, les oscil·lacions de la conca, amb continues regressions i transgressions del mar.


Al llarg dels anys, en aquest blog hem anat observant diversos aspectes d’aquest mantell. Així des de l’encimbellada ermita de la Pertusa (punt 1 del mapa), a l’entrada del congost de Mont-rebei, ja vam veure la seva vora nord complicadament arrugada per l’empenta del mantell del Montsec.


Esperó rocós de Montfalcó des de la Pertusa

També des del capdamunt de la Serra de Millà (punt 2 del mapa) hem vist el fabulós anticlinal de les Conclues, on ja s’observa l’absència del Cretaci inferior pròpia d’aquest mantell. En relació amb aquest anticlinal estan també les espectaculars muralles naturals del poble de Finestres (punt 3 del mapa) formades pels materials del Cretaci superior, Paleocè i de l’Eocè inferior molt verticalitzades per trobar-se al flanc sud d’aquest anticlinal asimètric. Aquest és un dels molts indrets que visitarem properament.

Anticlinal de les Conclues des de la serra de Millà

Les muralles naturals de Finestres

També hem vist amb profusió el sinclinal d’Àger (punt 4 del mapa) i el seu rebliment de materials detrítics de caràcter fluvio-deltaics de l’Eocè inferior i mitjà. La Vall d’Àger va ser una conca que es desplaçava cap al sud, damunt del mantell de les Serres Marginals (conca a coll-i-be), al mateix temps que era encavalcada pel mantell del Montsec.

Vista del sinclinal d’Àger des de l’Ametlla de Montsec

A la visita a l’ermita del Remei i castell d’Oroners, sota la Serra Palomera (punt 5 del mapa), vam poder veure com les famoses calcàries d’alveolines (Formació Àger), dipositades durant la gran transgressió ilerdiana de l’Eocè inferior, formaven espectaculars barres litorals amb laminacions encreuades a gran escala.

Grans barres mareals sota la Serra Palomera

També vam veure les ruïnes del petit poble de Montclús, (punt 6 del mapa), destruït per una gran esllavissada causada per un fort terratrèmol, ocorregut a finals del s.XIV, el qual va fer que les calcàries lacustres de la fàcies garumniana llisquessin pel vessant enduent-se totes les construccions que tenien damunt, excepte la petita ermita romànica de Sant Urbà que fou l’únic edifici que va quedar dempeus. A l’altra banda del riu Noguera Pallaresa, i a tocar de la carretera C-13 (o del Doll), estan els jaciments de la Maçana (punt 7 del mapa) on es van poder veure petjades de sauròpodes del Cretaci superior damunt aquestes calcàries lacustres de la fàcies garumniana.

Ermita de Sant Urbà de Montclús

Jaciment del Doll

Al seu dia també vam visitar les salines de Vilanova de la Sal (punt 8 del mapa), allà on s’explota un pou d’aigua salada procedent del rentat de les argiles amb evaporites (guixos i sals) de la fàcies Keuper del Triàsic superior el quals, en aquest sector, afloren en forma de diapir anomenat Diapir de les Avellanes. Així mateix també vam poder veure les roques dites ofites, associades a aquesta fàcies i que testimonien l’obertura de l’oceà Atlàntic.

Basses d’evaporació a Vilanova de la Sal

A l’oest de Vilanova de la Sal tenim un gran plec sinclinal, al nucli del qual es troba la població d’Os de Balaguer (punt 9 del mapa). Aquí, sobre un turó que domina el poble i la vall del Farfanya, hi ha un castell d’origen sarraí on, un cop l’any, s’hi celebra una famosa trobada de campaners. També es veu la balma coneguda com Cova dels Vilars, amb pintures rupestres suposadament de l’edat del bronze (1800-650 aC). Als afores es pot veure com els materials de la fàcies Keuper, del diapir de les Avellanes, encavalquen les argiles i gresos de l’Eocè superior... però aquest també serà un dels indrets que visitarem properament.

Sinclinal d’Os de Balaguer

Vistes a la Cova dels Vilars

Aflorament als afores d’Os de Balaguer

Cap a l’est tenim l’aiguabarreig dels rius Segre i Noguera Pallaresa (punt 10 del mapa) on es troba l’espectacular entrada al congost del Mu, una estreta gorja amb les aigües del Segre retingudes pel pantà d’ Alòs. Aquí, els materials del Mesozoic afloren en complicades estructures sinclinals a les serres Carbonera, del Poll, Boada i Arquells, que bé es mereixeran una visita. Des d’aquesta zona ja tenim una visió lateral de la perla de les serres Marginals: el Mont-roig.

Entrada al Congost del Mu

Vistes a l’oest des del serrat del Poll

Així, seguint el riu Segre aigües avall, arribem a Camarasa (punt 12 del mapa), petit poble on s’ha ubicat un dels punts d’informació de l’actual geoparc Orígens i des d’ on tenim una impressionant vista del turó de Sant Salvador, amb les seves complexes estructures tectòniques provocades pel fet de ser encavalcat per tota la massa del Mont-roig i per trobar-nos ja al marge sud del mantell de les Serres Marginals.

Camarasa...

...i les complexes estructures del turó de Sant Salvador

A partir d’aquí, el riu Segre fa una doble corba i s’endinsa entre els turons de Sant Salvador (al nord) i el Monteró (al sud), retingut pel petit embassament de Montgai. En aquest sector hi ha una impressionant barreja de materials mesozoics i cenozoics “atropellats” per l’empenta dels mantells que formen el cos de la Unitat Sud-pirinenca Central, i de la qual ja estem sortint. Abans de marxar, però, donem un cop d’ull a la vistosa cinglera sud del Mont-roig, serra i rodalies que visitarem amb profusió... en una altra ocasió.

Vistes des de la cua del pantà de Montgai

Vistes a l’est des del castell de Montgai

Vistes al nord des del Monteró on hi destaca el El Mont-roig...

...i vistes al sud tot abandonant el mantell de les Serres Marginals