Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 19 de maig de 2020

Isabel Benet: El Pastís Pedraforca (I)


A molts els agrada comparar la geologia amb la gastronomia. Així sentim a dir que les capes sedimentàries són com entrepans, que algunes roques semblen un pinyoler, que hi ha roques fetes puré, que les hi ha que es comporten com la mantega, o que tal serra sembla una barra de pa, i també sentim a parlar de cassoles fent xup-xup... Per això, i ara que durant el confinament molta gent s’ha posat a fer pans de pessic, des d’aquí proposo que us atreviu amb el Pastís Pedraforca que és molt més del què sembla a priori.


Primer, però, els ingredients bàsics per a l’elaboració de qualsevol pa de pessic són: farina, ous, oli, sucre, i llevat per fer-lo créixer. Després d’una horeta al forn ja el tenim fet i, quan ja està fred, el podem tallar per la meitat i posar-hi mantega (o melmelada) per fer-lo més gustós. Finalment el dipositarem damunt un plat ben bonic, així el nostre pastís tindrà un aspecte com el de la figura.


Per a fer el Pastís Pedraforca necessitarem: sorrenques, conglomerats, calcàries, dolomies, guixos, argiles, margues...tots ells agrupats, segons la seva edat, en Triàsic, Juràssic, Cretaci i Terciari. Després d’estar-s’hi al forn uns quants milions d’anys, i gràcies al llevat de la marca Orogènia Alpina... voilà! ja tenim el nostre Pastís Pedraforca. És important recordar que els ingredients agrupats sota la denominació “Triàsic” consten de tres fàcies: Buntsandstein, Muschelkalk i Keuper, les característiques de les quals ja les hem vist en aquest blog.


El Pastís Pedraforca, a grans trets, és com el que apareix a la figura, el qual, després de ser cicellat per l’erosió, adquireix el perfil que tots coneixem i, teòricament, hauria d’estar dipositat damunt un plat anomenat “sòcol Paleozoic”. Però si l’analitzem bé, veurem que aquest pastís no està dipositat damunt cap plat, ja que, si seguim l’ordre estratigrafic lògic, sota els materials de la fàcies Keuper hauria d’haver-hi els de la fàcies Muschelkalk i, sota d’aquests els de la fàcies Buntsandtein i, finalment, el plat o sòcol Paleozoic... però no és així, perquè sota el Pastís Pedraforca... hi ha un altre pastís!


Aquest altre pastís, sobre el qual s’asseu el nostre Pastís Pedraforca, és molt més gran i en ell apareixen els carbons de la conca lignitifera de l’Alt Berguedà i que hem estat veient darrerament en aquest blog. Però a aquest pastís li manquen ingredients, ja que li falten tots els materials corresponents al Cretaci inferior, per la qual cosa es diu que aquí hi ha una llacuna estratigrafica. La causa de la tal manca, però, és un tema que ja veurem... en una altra ocasió.

Autèntic aspecte del Pastís Pedraforca

Si analitzem d’aprop aquest altre pastís veurem que tampoc s’asseu damunt de cap plat, ja que sota les evaporites (guixos i sals) de la fàcies Keuper... hi tenim un altre pastís molt més gran, on predominen els materials del Terciari i el Cretaci superior està molt reduït. En aquest nou pastís també apareix una llacuna estratigràfica molt més important ja que, a la manca dels materials del Cretaci inferior, se li sumen els del Juràssic que tampoc no hi són. Però, per contra, el Triàsic està complet i el pastís s’asseu, finalment, damunt el plat del sòcol paleozoic!


Veient aquest amuntegament de pastissos, podem pensar que, en realitat, el nostre Pastís Pedraforca sembla més aviat un pastis nupcial, on el Pollegó inferior és la núvia i el Pollegó superior és el nuvi. La mantega (o la melmelada) d’entremig dels pastissos són els guixos i sals de la fàcies Keuper, els quals ja veurem que juguen un paper molt important en la construcció d’aquesta singular estructura.



Així tenim que el Pastís Pedraforca és molt més gran que no ens imaginem, i nosaltres, amb la vista, només podem copsar el pastís culminant, l’emblemàtica muntanya, coronada per la parella de pollegons i que rep el nom de Mantell Superior del Pedraforca. El pastís que té immediatament per sota rep el nom de Mantell Inferior del Pedraforca i el darrer i més gran és l’anomenat Mantell del Cadí



Si ens allunyem prou, podrem veure una mica les dimensions del Pastís Pedraforca des de dalt. I si fem un tall transversal a aquest pastís (tall A-A’) en podrem veure la seva complexa estructura interna.



Però ja es veu que aquest pastís és encara molt més gran i que continua a dreta i esquerra; així que si ens allunyem encara més veurem que, en realitat, aquest pastís ocupa tot el Pirineu! Així el Mantell Superior del Pedraforca és el mateix que el Mantell de Bòixols; el mantell Inferior del Pedraforca és relaciona amb els mantells del Montsec i el de les Serres Marginals, el Mantell del Cadí i el Mantell de Gavarnie sembla ser que són la mateixa estructura i, finalment, la Zona Axial és el sòcol paleozoic, o el plat sobre el qual s’asseu tan monumental pastís, i que són les roques més antigues del Pirineu. Que no us espantin tots aquests noms, que tots ells els anirem veient de mica en mica. De fet, en aquest blog, ja hem fet un tast de Montsec.


Però... com ha pogut la Terra amuntegar totes aquestes muntanyes? Aquest serà el tema del següent capítol d’aquesta apassionant història de la formació del Pedraforca i els seus amics. No us el perdeu!

dijous, 14 de maig de 2020

Mn. Francesc Nicolau: La sonda "Solar Orbiter" ja és en camí


A les 5 hores i 3 minuts de la matinada del passat dia 9 de febrer es va enlairar des de Cap Canaveral (Florida, USA) la sonda Solar Orbiter que l’Agència Espacial Europea (ESA) havia construït per a estudiar el Sol de ben a prop. S’hi han esmerçat 1.800 milions d’euros per a dur-ho a terme, i per dues vegades s’havia posposat el llançament, el 2017 i el 2018, però finalment s’ha arribat a l’èxit. La NASA també hi ha format part, però l’ESA és la responsable  principal amb la participació (cal dir-ho!) de l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona, que ha contribuït a la creació d’un dels 10 instruments d’investigació que porta a bord.

Moment de l'enlairament

Amb un volum d’un cub de tres metres de costat i només 209 kg de pes (la limitació del pes va ser tot un repte a l’hora de dissenyar l’instrumental), la nau arribarà a prop del Sol a finals de l’any que ve i s’hi estarà, si res no falla, fins al juliol del 2029, tot donant voltes al Sol en diferents òrbites bo i fotografiant i analitzant, sobretot, les regions polars que des de la Terra és impossible observar bé. Ho farà a una distància que en certs moments serà de només uns 40 milions de quilòmetres (uns 45 radis solars). L’inconvenient més gran serà la temperatura que, a la cara on rebrà la calor solar, serà de 520ºC, mentre que a l’oposada estarà a uns -180ºC.

La sonda Solar Orbiter en fase de construcció

S’ha hagut de construir un escut tèrmic elaborat amb titani i recobert d’una substància artificial molt nova que s’ha ideat per la funció d’aïllament i resistència a aquesta alta temperatura. I què investigaran aquests 10 instruments que hem dit?



Són bàsicament quatre les qüestions a les què es vol donar resposta. Primera: què passa en els pols del Sol quan es canvia el sentit del magnetisme solar. Aquest és un fenomen estrany però ben conegut: cada 15 dies el pol nord passa a ser un pol sud i viceversa. Segona: com s’origina el magnetisme solar?; tercera: què fa que el vent solar en sortir del Sol augmenti de velocitat? I, finalment,  com s’originen les erupcions que observem i les emissions de la corona? Aixó equival a dir que es vol conèixer que hi passa en l’heliosfera, amb les partícules energètiques que arriben a provocar explosions.

Des d’aquí desitgem que pugui tenir bon èxit aquesta gesta europea i poguem conèixer millor els mecanismes del Sol.

NOTA: Aquest article va sortir publicat a Catalunya Cristiana l’1 de març del 2020

dimarts, 5 de maig de 2020

Jorgina Jordà: CAMP DELS NINOTS


És probable que molts de vosaltres tingueu per casa algun mineral procedent de Caldes de Malavella etiquetat com “ninot de Caldes”. Avui repassarem una mica d’història sobre aquesta denominació i el seu lloc d'origen: el Camp dels Ninots.

El topònim del Camp dels Ninots ve d'antic, de quan els veïns de la població de Caldes de Malavella (Girona) anaven a aquest indret a buscar, precisament, el que ells coneixien popularment com a ninots: exemplars d’òpal varietat menilita que presenten unes formes arrodonides molt curioses i que, en alguns casos, poden assimilar-se a figures humanes.


 Col·leció i foto Josep Barnés


Col·leció i foto Josep Barnés


Col·leció i foto Josep Barnés

Col·leció i foto Josep Barnés

Col·leció i foto Josep Barnés

Col·leció i foto Josep Barnés

Col·leció i foto Josep Barnés
La localització d’aquest “Camp dels Ninots” correspon als camps propers a la masia de Can Pol, zona que, anys després, també s’ha conegut popularment com les Cases del Butà. En aquests camps les mostres d’òpal apareixien fàcilment barrejades entre les argiles.



Tot i que els òpals poden tenir coloracions variables, en alguns casos, fins i tot, amb tons blavosos o marronosos, la majoria de mostres solen ser de color blanquinós, ja que estan recobertes per una fina capa de diatomita, una roca sedimentària d’origen fòssil formada per esquelets silícics d’algues diatomees. 






Des de fa uns quinze anys, el Camp dels Ninots s'ha convertit en un indret encara molt més conegut gràcies a la seva riquesa paleontològica. Recentment, es va descobrir que fa uns 5 milions d'anys, l’àrea del Camp dels Ninots corresponia al cràter d’un volcà on es va arribar a formar un llac en el qual hi havia un ric ecosistema. Això explica també la formació dels ninots, doncs el llac d'aigües termals, altament mineralitzades, va fer possible que s'originessin  els òpals i, també, la conservació de les restes fòssils. Entre els materials que conformaven aquest antic llac s'han recuperat fòssils de plantes, un rinoceront i restes de bòvids, també mamífers més petits com ara rosegadors i eriçons, més d'ocells, tortugues i multitud de peixos.





Les excavacions també van permetre observar com estaven disposades les vetes d'òpal, xilòpal i la distribució de l’òpal menilita en els materials.


Són diverses les publicacions, algunes ben antigues, que fan referència a aquests simpàtics “ninots”. Llorenç Tomàs, advocat, naturalista i membre de la Institució Catalana d'Història Natural (ICHN) parla d’aquests òpals en el seu llibre “Els minerals de Catalunya” (1919-1920): “l’òpal varietat menilítica que es troba en un camp de conreu a Caldes de Malavella, aquest òpal no és res més que concrecions sílices formades al fons d'un llac que ocupava fa molts anys aquests terrenys”.

A l'Enciclopèdia d’Història Natural, també se’n fa referència: “l'òpal varietat menilita amb concrecions capricioses, que recorden ninots, de Caldes Malavella, Girona”.

Actualment gràcies a Internet encara és més fàcil trobar-hi molta més informació sobre aquestes formacions tan curioses.

Doncs ara ja sabeu d’on ve això dels “ninots” de Caldes!   

Fotos: Agustí Asensi  

dimecres, 22 d’abril de 2020

Isabel Benet: El carbó del Pedraforca (V): Maçaners


Després de donar un cop d’ull a les explotacions de carbó, i d’altres elements, dels voltants de Saldes, continuarem el nostre itinerari sortint per la carretera B-400 en direcció llevant i prenent una pista a mà esquerra que porta al santuari de Gresolet. A l’anterior capítol ens vam quedar al mas de Fumanya on hi havia hagut la mina dita Transversal Fumanya. Aquest itinerari que proposem, serà el darrer dels dedicats al carbó dels voltans del Pedraforca i també el darrer del conjunt de ressenyes dedicades a la conca lignitífera de l’Alt Berguedà.

Vista de la cara nord del Pedraforca
on hi destaca la silueta del Gat


Així, des del citat mas de Fumanya, iniciem l’itinerari continuant per aquesta mateixa pista fins l’aiguabarreig del riu de Saldes amb la riera de Gresolet, on es troba el molí de cal Ferrer. En aquest punt, si hem vingut en cotxe l’haurem d’aparcar si volem visitar l’antic monestir de Sant Sebastià del Sull, ja que hem de creuar i seguir aigües avall el curs del riu de Saldes i, després de travessar un bosquet de pins, arribarem a les restes del monestir, posades al descobert els anys 70 del segle passat per un equip del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona.

Restes de l’església del monestir de Sant Sebastià del Sull

D’aquest monestir ja se’n té notícia a finals del s.IX quan s’hi va establir una comunitat de monjos que depenia del comtat de Cerdanya. Aviat, però, es va convertir només en un priorat depenent del monestir de Sant Llorenç prop Bagà que, amb la desamortització del s.XIX, es acabar abandonant. Al 1846, sobre les ruïnes de l’església, de curiosa planta circular, es va aixecar una masia coneguda com la Casa del Monestir que va estar habitada fins l’any 1910. Al costat oest del temple s’hi trobaven les dependències dels monjos i, potser, un petit claustre allà on encara s’hi poden veure algunes filades d’opus spicatum.

Filades d’opus spicatum als murs de Sant Sebastià del Sull

Per seguir l’itinerari, retornem a la pista principal i continuem en direcció nord tot remuntant el curs de la riera de Gresolet que s’obre pas entre les calcàries i margues del Cretaci superior amb els seus estrats fortament inclinats al sud, tot formant espectaculars congostos allà on travessa dures roques. Aquests materials formen part del Mantell Inferior del Pedraforca, del qual ja en parlarem... en una altra ocasió.

Roques del Cretaci superior 
amb un cabussament molt acusat al sud


El Santuari de Gresolet entre la serra del Cadí...

... i el Pedraforca

Així arribem al santuari de Gresolet, situat a la capçalera de la vall. En aquest punt es troba l’encavalcament nord del Mantell Inferior del Pedraforca que posa en contacte els materials del Cretaci superior amb els de l’Eocè del vessant sud de la serra del Cadí, damunt els quals està bastit aquest santuari dedicat a la Mare de Déu i que ja apareix documentat al s.XIII. Al s.XV, però, en resultà molt afectat pels terratrèmols de la crisi sísmica i va haver de ser reconstruït. Al llarg dels segles ha patit diverses modificacions, però la més important data del 1887 quan el santuari va quedar a càrrec d’uns ermitans que s’hi van estar fins al 1959 any en què la seva imatge romànica va ser traslladada a la parròquia de Sant Martí de Saldes. Des del 2014 està prohibida l’entrada pel perill d’esfondrament de l’edifici.

Vista del conjunt del santuari de Gresolet

Estat de la façana del santuari a l’any 2015

Per continuar l’itinerari, retornem a la carretera B-400 per la qual anem fins al petit nucli de Maçaners des d’on farem un petit recorregut circular a peu a través del qual veurem, entre d’altres coses, la mina del Pollegó Petit i el dolmen de Molers.

Esquema del recorregut

L’itinerari s’inicia davant l’església de Sant Sadurní de Maçaners, d’origen romànic però totalment modificada al s.XVII, des d’on prendrem el carrer que baixa a la font Vella. Continuem per pista asfaltada fins l’entrada del mas de Sull. Aquí anem a la dreta per un camí carreter, que baixa i revolta el turó on s’aixeca el citat mas, fins que s’acaba en un torrent on hi ha un vistós salt d’aigua. Per arribar a la mina del Pollegó Petit, hem de creuar aquest torrent i, a l’altra banda, trobem la seva tapiada bocamina, just a tocar del salt, i les restes d’una cabana.

Entrada de la mina del Pollegó Petit 
al costat d’un vistós salt d’aigua 

Bocamina tapiada

Aquesta mina la van obrir a l’any 1936, a inicis de la Guerra Civil, per tal que el joves, i no tan joves, de la rodalia s’estalviessin d’anar al front, i va estar activa fins al 1952. El carbó que s’extreia era transportat per dones, a lloms de burros, fins a Sant Julià de Fréxens on era carregat en camions. A prop hi van haver altres dues mines (la del Prat del Roget i la de la Tieta) però que han desaparegut, en canvi aquesta bocamina s’ha conservat en bon estat perquè fou oberta en una capa de dura calcària on hi apareixen unes curioses traces fòssils de difícil identificació, però que bé podria tractar-se de Chondrite burrows.

Traces fòssils de difícil identificació, 
potser Chondrite burrows?

Vistes al Pedraforca des de Molers

Per seguir l’itinerari hem de continuar amunt pel mateix corriol, el qual surt a un ample carener amb magnífiques vistes sobre la muntanya del Pedraforca. Estem prop del petit veïnat de Molers, on hi destaca l’església d’origen romànic de Sant Ponç.

Vista de la façana de ponent de Sant Ponç de Molers

Plafó informatiu de Sant Ponç de Molers

Vista de conjunt de Molers

Des d’aquí anem a sortir de nou a la carrerera B-400 a l’alçada d’un camping. Creuem la carretera i entrem per un camí carreter que s’enfila suaument sota un bosc de pins. Aviat trobem un petit cartell de fusta que ens indica l’entrada del sender que puja cap al dolmen de Molers, el monument prehistòric més important de la comarca. Es tracta d’un sepúlcre de l’edat dels Metalls (entre 1800 i 1400 aC) format per dues lloses laterals i una tercera que fa de coberta. Els materials arqueològics que s’han trobat en les excavacions es troben al Museu Diocesà de Solsona.

Dolmen de Molers (Viquipèdia)

Planta i secció del dolmen de Molers, 
extret del plafó informatiu adjunt

Si continuem amunt pels carrers de la urbanització, arribarem a un ampli coll on se suposa que hi havia hagut la tensora de cal Guineu del telefèric de l’Espà. D’aquesta instal·lació no en queda absolutament res, llevat d’una muntanyeta de carbó al costat de la pista. Imatges de l’època mostren les torres de suport dels cables, torres que encara se’n conserven algunes ben amagades entre l’espès bosc de la zona.

Ubicació de la tensora de cal Guineu del telefèric de l’Espà


Carbó apilat al costat de la pista 

Imatge d’època de les torres de suport dels cables

Torres i vagonetes ocultes per la vegetació

Per aquesta mateixa pista baixem i arribem de nou a la carretera B-400, a l’alçada del cementiri i molt aprop d’on hem deixat el cotxe a l’entrada del poble de Maçaners on tanquem el cercle d’aquest petit itinerari. Per finalitzar aquest capítol, continuem carretera avall, en direcció a la C-16, per tal d’anar a veure les restes de l’estació de descàrrega dels Hostalets, tot passant a prop del mas de Cal Ceguet on hi havia hagut la darrera estació tensora del telefèric de l’Espà.


Així mateix deixem a mà dreta la desviació de Vallcebre, creuem el torrent homònim, i de passem de llarg del càmping El Berguedà, on es troba l’estació d’angle de Griera del telefèric de Vallcebre, i que ja vam visitar en un anterior ressenya. Així, pocs metres més avall, podem deixar el cotxe en un eixamplament de la carretera i entrar a peu per la pista d’accés de cal Coix.


Per aquesta pista, i després de passar a frec del mas de Can Griera, davallem fins al pont sobre el torrent de Vallcebre i, poc més enllà, ja trobem les restes de la que va ser l’estació de descàrrega dels Hostalets, de la qual només es conserva la tremuja de ciment (també hi havia hagut unes tremuges de fusta) i part de la base de suport de la roda del cable tractor.

Restes de la tremuja de ciment de 
l’estació de descàrrega dels Hostalets


Restes de la base de suport de la roda 

Ens acomiadem del Pedraforca...fins a la propera

Aquí posem punt i final de la sèrie de ressenyes, a través de les quals hem vist les explotacions de carbó dels peus del Pedraforca; així mateix aquí també finalitzem tot el conjunt de ressenyes que, des de l’any 2013 venim publicant en aquest blog i amb les quals hem anat veient les diferents zones d’explotació del carbó de la conca lignitífera de l’Alt Berguedà i el seu patrimoni miner i geològic, des de la serra del Catllaràs  al Pedraforca tot passant pels sectors de Malanyeu-la NouCercs-Peguera, i Vallcebre . Però del Pedraforca no ens acomiadem del tot, ja que hi tornarem més endavant, per esbrinar la seva complexa estructura, en una propera sèrie de ressenyes.

Bibliografia:

• Ullastre, Jordi & Masriera, Alícia: Pedraforca. Estratigrafia y estructura, Treballs del Museu de Geologia, núm 12, 2004
• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997
• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986
• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003
• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004
• Santandreu i Soler, M. Dolors: Passejada per la història de Saldes, rev. L’Erol, núm 65, 2000
• Martínez, Albert & Tudela, Marc: Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró, ed.Itineraris Geològics, 2013
• Departament de Treball, Industria, Comerç i Turisme: El patrimoni miner de Catalunya. Guia de Mines Museu i Museus de Geologia i Mineria, Generalitat de Catalunya, 2003