Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 18 d’abril de 2017

Isabel Benet: LA PUDA DE MONTSERRAT, el balneari oblidat

«Als malalts que os han pregat
Prompta y certa hem fet la cura
Verge Santa de la Puda
La Puda de Montserrat»

(Fragment dels “Goigs” adreçats a la Mare de Déu de La Puda,
 escrits per un client d’aquest balneari l’any 1901) 

Gravat de Claudi Lorenzale del que havia de ser l’edifici del balneari de La Puda
 segons l’ambiciós projecte de l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet

Quan la carretera C-55, entre Olesa de Montserrat i Monistrol, s’endinsa en un petit congost excavat pel riu Llobregat, en un racó d’aquesta estreta vall encara es poden veure fugaçment les ruïnes d’un gran edifici d’aspecte majestuós: es tracta de l’antic balneari de La Puda, i veient el que en queda ningú no diria que aquestes restes oculten una llarga, esplendorosa i, fins i tot, tràgica història ja que, al seu dia, aquest balneari va voler ser un dels establiments termals més important d’Espanya i àdhuc d’Europa... però tot plegat va ser foc d’encenalls. Per explicar aquesta interessant història ens hem basat en el curós treball de Gemma Estrada i Planell La Puda. Un balneari als peus de Montserrat, amb el qual l'autora va guanyar el premi Vila d’Olesa l’any 1989.

La carretera C-55 entrant al congost del Cairat
i el vell edifici de La Puda a la riba esquerra del Llobregat




En aquest sentit també és interessant l’entrevista que el programa Espai Terra de TV3 li va fer el passat 29 de novembre a l’actual propietària del balneari, Olga Farré i Trenzeleva, qui explica les dificultats que té per a mantenir l’edifici lluny dels curiosos, pel perill que comporta, i de l’esperança que té de trobar finançament per a una futura reobertura.

Geològicament es pot dir que sortint d’Olesa de Montserrat en direcció nord, i al llarg del recorregut pel congost del Cairat, hom travessa unes quantes de les unitats que conformen la serralada Prelitoral Catalana, que en aquest sector són: el sòcol paleozòic i les fàcies Buntsandstein i Muschelkalk del Triàsic (Mesozoic). Però en aquesta zona aquests materials estan extraordinàriament replegats, trencats i encavalcats, i per això el seu reconeixement sobre el terreny es fa molt dificil, i és dins d’aquest garbuix d’unitats geològiques que se situa la font de La Puda.



Extret del Mapa geològic comarcal de Catalunya, 1:50.000,  núm.11, Baix Llobregat, ICGC

La font termal que va propiciar l’establiment del balneari de La Puda funciona com qualsevol altra font d’aquesta mena, ja que les aigües meteòriques que es filtren profundament, s’escalfen degut a un gradient geotèrmic anormalment elevat en aquesta zona degut a la presència d’una important falla inversa que posa en contacte les dolomies de la fàcies Muschelkalk amb els conglomerats, gresos i argiles de l’Eocè inferior de la Depressió Central.

Anant per la pista de Monistrol a La Puda

Les aigües, escalfades per aquest elevat gradient geotèrmic, pugen i es carreguen dels elements químics propis de les roques que travessen i, finalment, sorgeixen a través d’aquesta falla inversa. Aquestes aigües, qualificades de sulfuroses i sòdiques, flueixen a ambdós vessants del riu, a una temperatura de 32ºC i amb un cabal actual de 4 l/seg, però ho fan a molt pocs metres per sobre del seu llit (o tàlveg) i això va tenir, com es veurà, conseqüències nefastes per al bon funcionament del balneari.

Així la font de La Puda neix en ple llit del Llobregat, custodiada per les ermites de Santa Margarida del Cairat, situada a l’oest i encimbellada damunt un esperó calcari, i de Sant Salvador de les Espases, bastida sobre un altiu turó i on hi destaquen les verticals agulles de conglomerats triàsics, talment com espases caigudes del cel.

Santa Margarida del Cairat

Sant Salvador de les Espases damunt el turó de l'esquerra

Tradicionalment s’ha atribuït el naixement d’aquesta font termal al fort terratrèmol que va assolar Lisboa el dia de Tots Sants de l’any 1755, ja que a l’obra d’Eduard Fontseré i J. Iglésies, Recopilació de dades sísmiques de les terres catalanes entre 1100 i 1906, els autors citen que aquest terratrèmol va provocar l’enterboliment d’algunes fonts de l’interior de Catalunya. Però el cert és que a principis del segle XVIII aquestes surgències ja es coneixien com a “fonts del sofre”, i el que potser va passar és que per causa de la sacsejada aquesta font va brollar més cabalosa.

Actualment les aigües termals de La Puda 
van a parar directament al riu Llobregat
misteriojordibosch.blogspot.com.es

Per aquella època ja feia temps que estava de moda el costum d’anar al balneari amb finalitats terapèutiques i d’higiene, i per això es construïen molts establiments termals arreu d’Europa. Potser degut a l’augment del cabal  de les “fonts del sofre” i a la moda europea d’anar a prendre les aigües, aquestes es comencen a aprofitar en els anomenats “clots del fum”, els quals no eren més que uns forats excavats al terra per on brollava l’aigua sulfurosa i on la gent es banyava en unes condicions molt precàries i poc confortables.

Banys termals silvestres de Fontpedrosa al Conflent
Els “clots del fum” d'Esparraguera serien una cosa semblant

Però no és fins a principis del segle XIX que es parla de construir alguna mena d’aixopluc per millorar la situació dels banyistes. Va ser llavors quan Salvador Garriga, sastre d’Esparraguera, es va associar amb el metge Antoni Coca per tal de comprar els terrenys on brollen les aigües, i demanar els permisos per construir un parell d’edificis a banda i banda del riu, allà on es troben les fonts, i així treure’n un profit econòmic... però aquesta pensada no els va sortir gens bé. 

D’entrada el fet que les aigües neixin a tants pocs metres per sobre del curs del Llobregat fa que no es pugui edificar a una alçada suficient per evitar les avingudes del riu. A aquest problema s’hi van afegir les dificultats de cobrar per les aigües i els continus enfrontaments amb els ajuntaments d’Olesa i Esparraguera… Quan va arribar l’hora de pagar pel permís d’explotació de les aigües, Salvador Garriga no tenia ni els diners ni els edificis construïts i, agobiat pels deutes, el dia 1 de juliol de 1831 es llevà la vida a l’indret d’Esparraguera que des de llavors es coneix com el Torrent del Sastre Pobre.

Després de la mort de Salvador Garriga, la propietat va passar a mans del seu germà Pau qui amb dos socis més, i després de superar molts entrebancs, van poder bastir, cap a l’any 1834, dos petits edificis amb banys, fonts per a beure i llits per als malalts; però la capacitat tan limitada de l’establiment obligava a les masies dels voltants a acollir els visitants. Tot anava bé fins que l’any 1842 una riuada s’endugué els edificis, per la qual cosa el balneari no va tornar a arrencar fins l’any 1846 quan se’n féu càrrec la Societad de Aguas de La Puda, dirigida per Antoni Pujades qui va encarregar la construcció d’un edifici més sòlid a Josep Oriol i Bernadet, un conegut arquitecte de l’època.


Aquest arquitecte va dissenyar un edifici massa gran i pompós, donat el poc espai de què disposava. Aquest balneari estava cridat a ser un dels millors establiments termals d’Europa, però de l’antic projecte només es van construir un edifici rectangular, amb dos pisos i una elegant galeria subterrània on hi havia els banys i les dutxes, i un edifici contigu en forma de semicercle destinat a les habitacions. Més tard també s’hi van construir una sèrie d’edificis paral·lels al passeig d’entrada on hi havia el restaurant, les cuines, el saló i la capella.


Projecte de l’edifici


Planta de l’edifici que es va projectar


Planta del que finalment es va construir 


Galeria dels banys dita el “temple de salut” 


El balneari vist des de la riba dreta del riu

Capítol apart mereix el pont que al seu dia enllaçava el balneari amb el camí d’Esparraguera. Inicialment fou una senzilla passarel·la penjada del riu Llobregat, la qual va ser substituïda, l’any 1858, per un elegant pont de ferro i fusta obra de l’arquitecte Elies Rogent i Amat. Es dóna el cas que aquest aquitecte fou qui va dissenyar, entre d’altres, l’edifici històric de la Universitat de Barcelona i l’edifici del Seminari Conciliar de Barcelona. Tanmateix aquella construcció no es va conservar i el que podem veure a l’actualitat són les restes d’un tercer pont més modest.



Pont d'Elies Rogent sobre el Llobregat

Però el moment de màxim esplendor de La Puda va ser entre els anys 1917 i 1925 quan el balneari estava a ple rendiment  i comptava amb 80 habitacions on es podien allotjar fins a 250 persones; i els visitants que no hi cabien, anaven a l’hotel Gori, gran edifici que avui acull l’Ajuntament d’Olesa. El balneari de La Puda gaudia de totes les comoditats de l’època: restaurant, perruqueria, ascensor, telèfon, cinema, capella, metges i tractaments mèdics; i oferia diferents serveis de banys, dutxes, inhalacions i vaporitzacions. Dels llots que es formen en aquestes aigües sulfuroses se’n feia un sabó de molta qualitat, i fins i tot es va arribar a comercialitzar l’aigua tot i que, un cop envasada, aquesta perd ràpidament totes les seves propietats medicinals.


 Gent benestant prenent les aigües a l’umbracle de La Puda

Però tot això va canviar durant la guerra civil, quan l’activitat al balneari es va interrompre i a La Puda s’hi van arribar a allotjar fins a 800 refugiats, cosa que va provocar un gran deteriorament de les instal·lacions. Després de la guerra una nova societat d’accionistes, la Sociedad de Aguas i Balneario de La Puda, es va fer càrrec del negoci i hi fa les reformes pertinents, per la qual cosa La Puda va tornar a reviure durant uns pocs anys, fins que una inundació l’any 1956, i  la nova moda d’anar a la platja, van fer que el balneari tanqués les seves portes l’any 1958.

Malgrat que el balneari en sí ja estava tancat i barrat, l’any 1964 un empresari d’Olesa va comprar els edificis i els va utilitzar com a restaurant on es celebraven banquets de comunió i casaments, però tot això també es va acabar l’any 1972 quan, a causa d’una gran avinguda del riu, es van inundar totes les instal·lacions i el recinte es va abandonar definitivament, abocant-lo a l’estat de ruïna i abandó actuals.


Les ruïnes de l'edifici comporten un gran perill per la seguretat

Des d’aquí desitgem molta sort a l’actual propietària, l’Olga Farré i Trenzeleva,  en el seu somni de tornar a reflotar el balneari de La Puda, en aquests temps en què anar a “prendre les aigües” torna a estar de moda.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Mn. Francesc Nicolau: DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC DEL BIG BANG

Resum de la cinquena xerrada del segon cicle de conferències, sobre els tema Els Astres i l’Astrofísica, que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 28 de març del 2017. Si voleu veure el resum de la quarta conferència, cliqueu aquí.

Els orígens de la teoria del Big Bang estarien al 1917 quan Albert Einstein va elaborar una fórmula que volia expressar com l’Univers era estable. Li va caldre, però, afegir-hi un terme amb una constant cosmològica “lambda” per explicar aquesta estabilitat. Però Friedmann va voler comprovar aquesta pressuposició de l’estabilitat de l’Univers; i va arribar a la conclusió que podia ser inestable, per la qual cosa va corregir la fórmula suprimint la constant “lambda”.


El 1927 Mn. G. Lemaître va escriure un article sobre el Cosmos. Després de lluitar a la Primera Guerra Mundial, va continuar el seus estudis eclesiàstics, ordenant-se sacerdot, i després també va cursar estudis de física. Va seguir estudiant dos anys més a Anglaterra, amb Eddington, i un any més als Estats Units d’astronomia. El 1926 fou nomenat professor a Lovaina. En aquell escrit del 1927 va suposar que l’Univers no era estable, sinó que s’expandia. Einstein va trobar el seu escrit com quelcom “abominable”, ja que de la idea de Lemaïtre es desprenia que l’Univers tenia un començament i, per tant, una creació i un Creador (d’aquí que no li va fer gaire cas). Tampoc Eddington donà l’aprovat a l’article.


Edwin Hubble, el 1929, va publicar els resultats de les seves investigacions. Havia fet la seva tesi sobre les nebuloses extragalàctiques. A continuació, fou cridat a fer observacions a Mount Wilson, on va continuar observant les nebuloses extragalàctiques. En perfeccionar les observacions, va veure  que aquelles nebuloses eren concentracions d’estrelles. Per calcular-ne les distàncies, va utilitzar el mètode de les variables cefeides (estrelles que fan un gran esclat que dura uns dies, per apagar-se després; el temps de duració de la brillantor és proporcional a dita brillantor).


Aquestes distàncies resultaren molt grans. Andròmeda estaria a uns “800.000” anys llum (ara se sap que està a més de dos milions d’anys llum; calia fer-ne una correcció, ja que no és el mateix que l’estrella que serveix per al càlcul estigués al nucli o la perifèria: calia un factor multiplicador). Aquell 1929 havia fet més de 600 mesures de distància d’aquells objectes, que resultaven ser altres galàxies, amb un màxim d’uns 500 milions d’anys llum (es va quedar curt!). No solament les distàncies eren enormes, sinó que són creixents: hi havia una expansió i de tipus uniforme, apartant-se les galàxies entre elles amb una mateixa velocitat o sigui uniformement. Era similar a un globus inflant-se (en realitat són els galàxies agrupades en un cúmul, respecte d’altres cúmuls de galàxies, ja que les galàxies properes d’un mateix cúmul poden acostar-se entre elles).


Quedà doncs comprovades les afirmacions de Mn. Lemaître i el qüestionat Friedmann. El 1933, Einstein ho va reconèixer públicament i que no calia la seva constant “lambda”. Einstein va demanar personalment perdó a Mn. Lemaître; en el decurs d’un cicle de conferències pronunciades a Lovaina, Einstein va invitar Lemaître a fer-ne una. Eddington va traduir l’article de Mn. Lemaître a l’anglès reconeixent-li la validesa de la teoria.


El 1946, una sèrie de científics van voler ampliar els coneixements anteriors. George Gamow va veure que si l’Univers tenia uns 2.600 milions d’anys, aquesta datació era incompatible amb l’edat de la Terra de 4.600 milions d’anys trobada per mètodes de desintegració radioactiva: havia de ser més vell. A l’actualitat és té como d’uns 13.700 milions d’anys. Tot ve d’una massa primitiva de protons i d’altres partícules, on les estrelles reelabora l’hidrogen inicial en tots els altres elements. Gamow va divulgar àmpliament les idees de Mn. Lemaïtre. El 1948 Gamow va publicar un llibrejuntament  amb Alphe i Bethe (d’aquí el nom també de teoria alfabètica).


Hoyle, per aquells anys, va suposar que la matèria s’anava creant contínuament i de manera espontània (teoria de l’estat estacionari). D’aquesta manera evitava un Creador. Atacà l’ou còsmic de Lemaître; l’anomenava despectivament el “Big Bang” (fonèticament anàleg a “Big Ben”, el rellotge del parlament britànic!), nom que va tenir èxit com es pot comprovar.


El 1952, Gamow publica un altre llibre per rebatre’l. Si tot es mantingués igual a les galàxies, tot tindria les mateixes característiques, cosa que no és així, ja que les llunyanes i intenses emissions de radiofreqüències no es donen a les galàxies actuals (s’han anat apagant en el temps). Maarten Schmidt va trobar que els quasars eren molt diferents (vegis conferència anterior) als objectes que hom pot trobar actualment, la qual cosa demostra que l’Univers evoluciona.


Gamow, el 1960, va preveure que hi havia hagut una expansió de l’energia i que anava minvant la longitud d’ona de la radiació fins a fer-se d’uns 5º K (molt a prop del 0 absolut). Dicke la va voler trobar, però Penzias i Wilson, vàren fer deteccions de radioastronomia d’una radiació de fons que fou interpretada com les restes de la gran explosió inicial de l’Univers i per tant, aquest fet era comprovable. Certament, hi ha una quasi seguretat (d’un 98% dels actuals astrònoms) que l’Univers va originar-se fa uns 13.700 milions d’anys (la qual cosa lligaria amb l’edat de la Terra). Si hi ha un començament, hi ha d’haver un Creador: la ciència concordaria amb la fe.

Les investigacions han anat continuant. La radiació de fons, hi ha fraccions mínimes de diferències de temperatura (de 0,5º K), que explicaria la distribució i no un altre, de la matèria. El 2016, es va arribar a la conclusió que l’expansió de l’Univers sembla que no es frena i que s’acceleraria, però amb poca quantia.

Si voleu veure el reportatge complet que es va projectar durant la conferència, ciqueu aquí.