Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 21 de març de 2019

Carles Manresa: XXXII FIRA MINERALS DE CASTELLÓ


Durant el cap de setmana del 23 i 24 de febrer es va celebrar la XXXII edició de la Fira de Minerals de Castelló. Aquesta fira que és una de les primeres de l’any acostuma a ser una de les que més col·leccionistes aplega i es considera el tret de sortida a la "temporada mineralògica". Després d'aquesta i de forma correlativa ens esperen les fires de Sants a Barcelona, la de la Escuela de Minas a Madrid i la d'Oviedo a Astúries.

La fira de Castelló és un esdeveniment que aplega no només a venedors en el sentit estricte de la paraula, sinó també a gran quantitat d’aficionats que cerquen minerals durant tot l'any i que mostren a la fira les seves troballes, per alegria de col·leccionistes i aficionats.

Els estands de la fira es van instal·lar sota les porxades de la plaça de Santa Clara, al bell mig de la ciutat de Castelló, a tocar del mercat central. Aquesta localització va fer que a la fira tingués un flux constant de visitants, atrets per la pròpia activitat comercial i d’oci de la zona i per la mateixa fira. Si a tot aquests ingredients hi sumem el bon clima que va acompanyar la jornada des de primera hora del matí, l'èxit va estar més que assegurat.



A nivell de minerals, hi vam poder trobar una important quantitat de minerals provinents del Marroc. Aquest país, tan ric mineralògicament parlant aporta una gran quantitat de mostres molt acolorides, normalment molt ben cristal·litzades i que fan les delícies dels col·leccionistes. Destacar unes mostres de prehnita de Djebel Melh a la regió Oriental del país formant agregats esferoïdals i ventalls d’una coloració verdosa característica i bona lluïssor, sovint, acompanyats de cristalls de quars hialí.

Fluorita Sidi Ayad, Provincia Boulemane, Región Fès-Meknès, Marroc
Quars Toufassmame (Izizauen), Alnif, Provincia Er Rachidia, Región Drâa-Tafilalet, Marroc
Barita Mina Bou Nahas, Zona minera Oumjrane, Alnif, Tarhbalt, Er Rachidia, Marroc



També van fer acte de presència unes altres prehnites, aquestes provinents de la pedrera Oficarsa de Charchelejo (Jaen) que ha proporcionat algunes de les millors mostres de prehnita a nivell nacional, esdevenint ja un jaciment clàssic de la mineralogia peninsular.

Prehnita Cantera Oficarsa, Cerro de las Culebras, Carchelejo, Cárcheles, Jaen

Unes altres mostres que van tenir molt bona acollida van ser els quarsos hematoides coneguts popularment com a "jacints de Compostel·la" i que creixen sobre guixos de les fàcies Keuper. És a la zona de València i Conca on s'han trobat excel·lents mostres, i en especial, es van poder veure bones mostres de la localitat valenciana de Xella, cada cop més difícil de veure no tan a les fires locals com a les grans fires internacionals.

Seguint amb material nacional també cal destacar la presència de mostres de stolzita, un rar wolframat de plom, procedent de La Tala (Salamanca). Algunes de les mostres estaven formades per cristalls visibles a ull nu, fet no gaire habitual doncs aquestes acostumen a estar formades per cristalls només visibles amb binocular o microscopi. És d'agrair, doncs, la voluntat d'alguns buscadors locals per a seguir perseverant en la recerca d'aquests petits tresors mineralògics.


Un altra espècie mineral molt present va ser el guix, trobat en molts indrets de la península. Una d’aquestes zones és la regió minera de La Unión (Múrcia) on es troben mostres de guix de diferents colors, morfologies i hàbits. Destacar les mostres de la clàssica mina Humboldt/San Timoteo de Portmán on es troben uns guixos aciculars formats per cristalls molt fins i també en esferes de color blanc neu, molt estètics. També destacar els guixos d'un lloc força proper a aquest últim, el Túnel José Maestre, aquests però de cristalls una mica més gruixuts i de color ataronjat.

Guix Mina San Timoteo, Pico del Águila, Cartagena, Comarca Campo de Cartagena, Murcia
Guix Túnel José Maestre, Sierra Minera de Cartagena-La Unión, Murcia
Barita Portmán, La Unión, Comarca Campo de Cartagena, Murcia
Per últim, en l'àmbit internacional, val la pena destacar la presència d’alguns lots de minerals de la mina de Trepca a Kosovo, com ara pirita, esfalerita, quars, rodocrosita i un llarg etcètera.


Una fira doncs, molt agradable, on es va poder gaudir de minerals i, especialment dels amics i (perquè no dir-ho) d'una fantàstica oferta gastronòmica.





Fotos : Carles Manresa

diumenge, 17 de març de 2019

Mn. Francesc Nicolau: Les galàxies són moltes més de les que hom creia


Primera xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 28 de febrer del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona.

Com s’ha arribat al coneixement de les galàxies? William Herschell el 1785 és el primer que en va dir alguna cosa. Les va observar com a nebuloses. Algunes ho són clarament, altres són conjunts d’estrelles molt distants (com Andròmeda) extragalàctiques. Fins el 1912 no es torna parlar del tema. Henrietta Leavitt va fer un treball de les estrelles variables cefeides de Magallanes. Hi ha estrelles variables que ho són perquè són dues i una gira a l’entorn de l’altra i fan que s’observi un augment i disminució de la llum. Però n’hi ha d’altres que varien per si mateixes internament, anomenades cefeides (de la constel·lació de Cefeu); aquestes estrelles són “agonitzants” i d’aquí els canvis de lluminositat. Leavitt va estudiar les cefeides de Magallanes i la brillantor, la qual és proporcional al període de variació.


Harlow Shapley va afirmar que si les cefeides varien segons el temps i la llum que fan, si es veu que el període de la variació coincideix amb d’altres, podem conèixer la brillantor intrínseca i així es pot saber la distància per la seva magnitud aparent. La nostra galàxia està envoltada de cúmuls d’estrelles (alguns en tenen fins a 100.000). Es van buscar en aquests cúmuls variables cefeides i per la lluminositat aparent es podran conèixer les distàncies (que així ho feu E. Hubble).


El 1924 Melvin Slipher diu que les nebuloses extragalàctiques la majoria té un corriment cap el roig, excepte Andròmeda i alguna altra: això vol dir que en general s’allunyen. Hubble feu la seva tesi doctoral sobre nebuloses extragalàctiques a l’observatori Yerkes. Poc després, però, es va obrir l’observatori de Mount Wilson. El seu director el va cridar per seguir l’estudi, però no hi pogué anar fins el 1919 per causa de la primera guerra mundial. Va fer la recerca de variables cefeides a Andròmeda i trobar que la seva distància és de 750.000 anys llum i després rectificà a 900.000 anys llum. Va estudiar 600 galàxies i va calcular les seves distàncies (entre 1 i 3 milions d’anys llum de distància).


Si les galàxies s’allunyen entre elles, no vol dir que l’Univers s’infla? Potser tot podria venir d’un ou còsmic que va esclatar segons exposa George Lemaître en un article a l’any 1927; Albert Einstein no ho va admetre i Arthur Eddington va deixar aquest article en el fons d’un calaix. Edwin Hubble y Milton Humasson, però, ho publicaren dos anys després tot afirmant que l’expansió de l’Univers és un fet observacional i ho fa com un globus: per tant, quan més lluny, més de pressa s’allunyen de nosaltres.


El 1952 Walter Baade torna a estudiar les cefeides i segons l’edat de les estrelles s’ha de calcular la lluminositat i veu que cal fer unes correccions: que s’havien de multiplicar en distàncies per 2,3 (Andròmeda estaria a 2,2 milions d’anys llum de distància i es més gran que la nostra galàxia). La nostra galàxia seria una de tantes, ni de les més grosses ni de les més petites. El 1980 els cúmuls de les globulars, vistos serien uns 120.


Walter Baade va fer la classificació de galàxies: en espirals (normals, 50%, barrades, 20%), el·líptiques (25%) i irregulars (5%) són les irregulars. Les el·líptiques hi ha molts grups (E0 a E7) i les SO són amb el centre molt condensat amb un disc de moltes estrelles. Al centre de les galàxies es veu que les estrelles giren molt ràpidament com que suggereix l’existència d’un forat negre.


Les galàxies es reuneixen en cúmuls de galàxies, i que a l’hora s’atrauen entre elles. De fet la galàxia Andròmeda xocarà amb la Via Làctia d’aquí a uns 4.000 milions d’anys. La nostra Via Làctia, juntament amb Andròmeda i d’altres galàxies (fins a un total de 40), formen el que s’anomena un cúmul de galàxies. Aquests cúmuls estan associats a supercúmuls; el nostre supercúmul té el seu centre a la constel·lació de Virgo, a una distància de 36 milions d’anys de nosaltres, i conté unes 3.000 galàxies, i rep el nom de Laniakea que vol dir “cel immens” en la llengua hawaiana. El supercúmul Laniakea està format per unes 100.000 galàxies (10 bilions d’estrelles) i va cap a un punt anomenat “gran atractor”. Brent Tully afirma que existirien uns 6.000.000 de “laniakeas” formant el cel total. L’infinitud del Creador es manifesta en les seves obres.

Si voleu veure els resums del primer cicle de conferències sobre Descobriments recents a l'univers de les galàxies (I), cliqueu aquí.

dissabte, 9 de març de 2019

Jorgina Jordà; MINERALEXPO Barcelona-Sants 2019

Del divendres 1 al diumenge 3 de març s’ha celebrat a les Cotxeres del barri de Sants la fira de minerals i fòssils MINERALEXPO Barcelona-Sants 2019 organitzada pel Grup Mineralògic Català i que va ser tot un èxit de visitants.




Els assistents vam poder gaudir d’una gran diversitat de minerals de diferents qualitats i preus, amb la qual cosa tothom va sortir-ne satisfet.

Del que es va poder veure a la fira va causar-me gran curiositat un petit lot de minerals italians: fluorita blava de Poggio Balate, Sicília o alguns minerals de la Toscana com ara aragonita molt fluorescent de les mines de Boccheggiano; cinabri de la mina Siele o unes mostres de quars de l’Isola del Giglio.


Fluorita Poggio Balate, Sicília


Aragonita  mines de Boccheggiano, Montieri, Grosseto, Toscana
En l’àmbit peninsular també em van cridar l'atenció alguns minerals com ara un conjunt d’exemplars procedents d’Extremadura entre els que destacaven unes mostres de turquesa i metatorbernita del Cerro de las Minas, Mérida, topazi i moscovita de la Cantera de la Osa o unes boniques vanadinites de la mina Gerty.

Turquesa i i metatorbernita del Cerro de las Minas, Mérida, Badajoz 


També minerals clàssics d’Astúries, com ara barita i fluorita de la mina Moscona, Berbes i La Viesca; de Cantàbria, esfalerita de la mina de Las Mánforas, Áliva i sofre de Laredo i mostres d’altres indrets com ara dolomita de la pedrera Azkárate, Eugui, Navarra o piromorfita de Munébrega, Saragossa.





 Piromorfita Munébrega, Saragossa
Foto: Sergio Evangelio

Com en edicions anteriors també bons exemplars d’arreu del món com ara calcita de la mina Elmwood, Tennessee, USA; quarsos prasis molt estètics i amb forces anys de l'illa de Serifos, Grècia i molta varietat de minerals del Marroc: atzurita, malaquita, wulfenita, anglesita, vanadinita, barita, argent, coure, etc.


Pel que fa a les novetats, m’agradaria destacar per diferents motius, uns exemplars zunyita amb hematites procedents de la mina Qualat-e-Balat, Hormozgan, Irán; kutnohorita molt ben cristal·litzada i molt fluorescent de Mina N'Chwaning III, Sudàfrica; òpal de un  bonic color rosa de Pisco, Perú; boleïta mida XXL de la clàssica mina Amelia, El Boleo, Mèxic i un llarg etcètera de minerals de diverses localitats.

 Zunyita amb hematites Mina Qualat-e-Balat, Hormozgan, Irán
Foto: Carles Manresa


 Kutnohorita Mina N'Chwaning III, Sudàfrica



Pels qui buscaven minerals realment rars també hi havia un bon assortit. Destacar mostres d’espècies tan poc freqüents com la chromoaluminiopovondraita de la mina de talc de Balmat, New York, USA; tunel·lita procedent de la seva localitat tipus, Kent county, Califòrnia, USA o la bütschliïta del districte de Gold Hill, Jackson Co., Oregon, USA, un mineral format per la fusió de cendres de fusta en arbres parcialment cremats. Per finalitzar, una espècie que em va fer especial il·lusió de veure com és l'alfredopetrovita de la mina El Dragón, Potosi, Bolívia, que, a més, vaig tenir el privilegi d’observar de la mà d’un dels seus descobridors, el senyor Alfredo Petrov a qui, de fet, li va ser dedicat el nom de l’espècie.



Amb el senyor Alfredo Petrov  a qui, li va ser dedicat l'alfredopetrovita 

De minerals catalans tampoc en van faltar. Molt bon assortit de mostres d’argent de la Mina Balcoll; mil·lerita i siegenita de la Mina Eugènia, Bellmunt del Priorat; wulfenita, varietat chil·lagita força antiga de la mina Teresita de Sant Fost de Campsentelles, minerals d'urani de la mina Eureka; quars de Llavorsí; granats de La Batllòria; fluorita de bona mida i color de la mina Santiago d’Ulldemolins, etc.


Granats de La Batllòria, Barcelona

Com en les darreres fires es van poder veure minerals d'antigues col·leccions, cosa que fa possible trobar exemplars que ja no són fàcils d’aconseguir. Destacar, per exemple, una mostra d’adulària de Sedrun, Suïssa; calcomenita amb demesmaekerita i schoepita pseudomorfa de rutherfordina de la mina Musonoi, República Democràtica del Congo.

Calcomenita amb demesmaekerita i schoepita pseudomorfa de rutherfordina de la mina Musonoi, RDC 

Menció especial als exemplars procedents de l’antiga col·lecció de Mariano Guillen que durant més quaranta anys es va dedicar a reunir una gran varietat d’exemplars de molta qualitat procedents, en la seva majoria, de la zona de Múrcia i que ens van fer gaudir molt a tots: galena, hemimorfita i quars, de la Corta San Valentín; barita de la mina Victoria, pirrotita de la Corta La Sultana; galena, mimetita i cerussita de la mina Rómulo; celestina de La Algameca, etc.

Quars i esfalerita  Corta San Valentín, La Unión, Campo de Cartagena, Múrcia

 Pirrotita Corta Sultana, Cabezo de Ponce, Llano del Beal, Cartagena, Múrcia 

Celestina Algameca,  Cartagena, Múrcia


Pel que fa als fòssils, hi havia pocs expositors però una bona varietat de mostres: ammonites, crustacis, decàpodes molt ben preparats, equinoïdeus, peixos, mol·luscs...



Només em resta donar les gràcies, a tots els que m'han comentat i explicat els minerals més destacats i ens han permès retratar-los. També agrair als companys del Grup Mineralògic Català per encarregar-se d'organitzar any darrer any aquesta fira que a poc a poc ja és un clàssic del col·leccionisme mineralògic al nostre país.

Fotos: Agustí Asensi

dimarts, 5 de març de 2019

Mn. Francesc Nicolau: La ciència actual no es contradiu amb la fe cristiana


Crec que tots els nostres lectors estan ben d’acord amb aquesta afirmació, però em diran: a què ve ara parlar d’això? Doncs és perquè m`he trobat el text d’una entrevista que es va fer al P. David Brown, s.j., en la qual sortia aquest tema.

El P. David Brown

El P. David Brown és un jesuïta americà que va nèixer a Louisiana el 1967, i és un dels 13 investigadors que treballen a l’Observatori Astronòmic del Vaticà, bo i alternant aquesta tasca amb la que du a terme amb el telescopi del mont Graham d’Arizona, amb el qual investiga la constitució de les estrelles «subnanes», que ens poden dir alguna cosa del que pasarà amb el Sol quan acabi la seva «vida». I és que ell, abans d’entrar a l’orde dels jesuïtes, havia estudiat Ciències Físiques i dels jesuïtes astrònoms us haig de dir que n’hi ha 35 que han tingut l’honor de veure reconeguda la seva obra amb uns cràters de la Lluna que ara porten els seus noms.

Així, doncs, el P. Brown ens diu que quan estudiava física se li presentava la pregunta del perquè de l’estructura de la matèria i l’ordre admirable que hi ha a la natura, amb les seves lleis: «La ciència em portà fins a un cert punt, no més enllà, però les preguntes continuen i es tornen filosòfiques i teològiques», explica. I és per això que poc després de llicenciar-se entrà als jesuïtes. I a les preguntes de l’entrevistador sobre si la ciència pot demostrar l’existència de Déu, ell respon que essent Déu transcendent no pot ser objecte de la ciència experimental, però sí que la ciència en dona suggeriments. Fins i tot la teoria de la relativitat, diu, ajuda a la filosofia i la teologia a aclarir la comprensió del temps i de l’espai, i també la mecànica quàntica, amb el seu indeterminisme, pot contribuir a la discussió sobre causalitat i lliure albir.

A la pregunta de si en la col·laboració amb altres científics es trobava amb ateus, respon dient que se n’ha trobat molts que estan oberts a les preguntes sobre la transcendència i que no s’ha trobat mai amb cap hostilitat. I nosaltres hi afegirem: és que n’hi ha molts que són agnòstics, però no tants que siguin ateus convençuts, i per això en general són respectuosos amb els creients.

I preguntar sobre la possible incompatibilitat entre alguna teoria científica i la fe, contesta que s’ha vist al llarg de la història que si semblava alguna vegada que hi havia contradicció s’han acabat sempre trobant-se fe i ciència en la veritat. I és que una veritat que ho sigui de debó no pot contradir una altra veritat. La cosa és clara.

dijous, 28 de febrer de 2019

Amics del Museu: Commemoració del centenari del traspàs del Dr. Almera


Ahir dia 27 de febrer, la magnífica Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona va ser l’escenari d’un acte acadèmic d’homenatge amb motiu del centenari de la mort del canonge Jaume Almera i Comas (1845-1819).

L'Aula Magna del Seminari és a punt per 
acollir l'acte d'homenatge al Dr. Almera

Però abans de relatar-vos els detalls d’aquest acte commemoratiu, i per un millor coneixement de la persona que va fundar el nostre Museu Geològic del Seminari de Barcelona, a continuació us transcribim un article, que porta per títol Centenari de la mort del canonge Almera, que l’historiador Joan Pallarès-Personat va publicar el passat 17 de febrer a l’apartat de cultura del setmanari Catalunya Cristiana, dins la seva secció Gent de Casa:

El 15 de febrer s’escauen cent anys de la mort a Barcelona, als 73 anys, del canonge Jaume Almera Comas, prevere, geòleg i paleontòleg, creador del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Almera era un intel·lectual, havia nascut a Vilassar de Mar el 5 de maig del 1845 i havia cursat simultàniament estudis eclesiàstics al Seminari i a la Facultat de Ciències Exactes, Físiques i Naturals de la Universitat de Barcelona. Entre el 1869 i el 1876 va obtenir els títols de batxiller en Ciències, llicenciatura en Físiques, llicenciatura en Ciències Naturals i es va doctorar després en la secció de Naturals. Acabà els estudis eclesiàstics a Barcelona i es llicencià en Teologia a València.

Jaume Almera i Comas (1845-1819)

Entretant, fou ordenat sacerdot i al Seminari Conciliar barceloní va fundar el 1874 el Museu de Geognòsia i Paleontologia que després ell mateix trasformaria en Museu de Geologia.
Sempre es va dedicar a l’estudi, sense oblidar les seves obligacions eclesiàstiques. Va ser membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des del 1879, entitat on ocuparia diversos càrrecs de junta, com a arxiver i bibliotecari o vicepresident, i president entre el 1906 i el 1908. Esdevindria canonge de la catedral des del 1885, i seria el degà del Capítol des del 1912.

L’abril del 1886 Jaume Almera va embarcar-se al vapor Isla de Panay amb mossèn Cinto Verdaguer, camí de Terra Santa. També el 16 de juny del 1900 pronuncià el sermó de la primera missa de mossèn Norbert Font i Sagué i va tenir relacions d’amistat amb el bo i millor del món científic i cultural de la Catalunya del seu temps.

La seva tasca docent va ser constant, també la de camp: va elaborar el mapa geològic de la província de Barcelona el 1887. A partir d’aquí rebria nombrosos reconeixements acadèmics internacionals i el papa Lleó XIII li atorgà una medalla d’or jubilar.

Geòleg però ambn gran sensibilitat pels éssers vius, Jaume Almera formaria part de la Societat Barcelonesa Protectora dels Animals i les Plantes i, entre els premis a les actuacions cíviques exemplars que l’entitat atorgava a primers del segle XX, Almera en pagava un de 25 pessetes al carreter que millor menés els animals i sense blasfemar. També va ser membre de la Societat Econòmica d’Amics del País.

En el darrer any de la seva vida presidí la comissió Executiva del VII Centenari del Descens de la Mare de Déu de la Mercè i uns dies abans de la seva mort havia estat nomenat testimoni del Sínode Diocesà on participà en la inauguració de l’Exposició Cartogràfica Catalana de la Mancomunitat.

Després d’aquesta introducció sobre la vida i fets del canonge Jaume Almera, passem a relatar l’acte d’homenatge que se li va fer, el qual va començar puntualment amb la presència a la taula de parlamentaris del rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, el Dr. Armand Puig i Tàrrech; El Sr. Enric Aragonès, representant dels Amics del Museu Geològic del Seminari; el Dr. Sebastià Calzada, director del Museu Geològic del Seminari; Mn. Francesc Nicolau, professor de l’Ateneu Universitari Sant Pacià; i Mn. Josep M. Jubany, rector de Sant Ildefons qui va venir en qualitat de familiar del Dr. Almera.

Presideixen la taula (d’esquerra a dreta), el Sr. E. Aragonès, el Dr.S. Calzada,
el rector de l’AUSP Dr. A. Puig i Tàrrech, Mn. F. Nicolau i Mn. J.M. Jubany

El Dr. Armand Puig i Tàrrech iniciant l’acte commemoratiu

El Dr. Puig i Tàrrech inicia l’acte commemorartiu tot agraïnt la presència a la sala de diverses autoritats del món acadèmic, i també va fer un elogi del Museu Geològic del Seminari, que va fundar el Dr. Almera l’any 1874, així com també del seu laboratori i la seva extensa biblioteca.

 Mn. Francesc Nicolau inicia la ronda de parlaments

Després de fer la presentació dels parlamentaris, l’acte va començar amb una breu però concisa xerrada de Mn. Francesc Nicolau, qui analitzà el perfil eclesiàstic del Dr. Almera , tot fent un repàs a la seva biografia: estudiant de Teologia, llicenciat universitari, professor de Ciències al Seminari, membre de la Société Géologique de France, i qui de seguida va organitzar un espai al Seminari per acollir les col·leccions de fòssils que s’anaven recollint a les seves sortides de camp.

El parlament va estar farcit de curioses anècdotes, com la que explica com el Dr. Almera, éssent estudiant al Seminari, anava i tornava a peu des del seu poble de Vilassar de Mar per a estalviar-se els diners de la tartana, i com el seu sou de degà el donava íntegre a obres de caritat... Mn. Nicolau acaba el seu parlament dient que el Dr. Jaume Almera va ser, sobretot, “un sacerdor de cap a peus”.

El Sr. Enric Aragonès en un moment del seu parlament

Acte seguit li toca el torn al Sr. Enric Aragonès qui ens va parlar de l’estreta relació que van tenir el Dr. Jaume Almera i Mn. Jacint Verdaguer, arran d’un viatge conjunt a Terra Santa al 1886. D’aquell viatge ambdós van relatar els seus dietaris, cadescun dins el seu àmbit d’estudi: en el seu dietari, el Dr. Almera relata sobretot la geologia de Palestina, mentre que Verdaguer es centra més en el paisatge... El Sr. Aragonés reforça el seu parlament amb un passi de diapositives que ajuden a relacionar els dos personatges.


A continuació li toca el torn al director del Museu Geològic del Seminari, el Dr. Sebastià Calzada qui fa un repàs de la trajectòria científica de Jaume Almera i de la seva vinculació i creació del Museu, tot això amb comentaris plens d’ironia i bon humor que van arrencar més d’un somriure a la concurrència. El Dr. Calzada diu de Jaume Almera, que el seu principal mèrit fou el “de rodejar-se de gent que en sabia... gent que el van instruir i aconsellar bé” i per això va esdevenir, juntament amb Lucas Mallada i Lluís M. Vidal, en un dels millors geòlegs d’Espanya d’aquella època.

 El Dr. Sebastià Calzada en un moment del seu parlament

Però el Dr. Calzada també destaca algunes coses desafortunades del Dr. Almera com són la determinació errònia d’algunes espècies i que s’hauràn de revisar en el futur, però de seguida destaca la costosa elaboració dels cinc mapes geològics que es van publicar i el fet que va ser pioner a crear un equip d’investigació únic a Espanya; i també destaca que va donar molts exemplars de fòssils de la seva col·lecció particular al Museu Martorell i que ara formen part de l’actual Museu Blau. El Dr. Calzada finalitza el seu parlament agraïnt que s’hagi posat el nom de Jaume Almera a l’Institut de Ciències de la Terra del CSIC.

Mn. Josep M. Jubany finalitza la ronda de parlaments

Par a acabar els parlaments, Mn. Josep M. Jubany ens mostra el perfil més humà del Dr. Almera, fill modèlic d’una nombrosa i modesta família de Vilassar de Mar, i amb amb comentaris també plens de curioses anècdotes, ens acosta al seu caràcter auster però tendre alhora, tot reforçat pels records que Mn. Jubany té de la seva àvia qui fou germana del Dr. Almera. També ens explica que el seu catalanisme compromès li va comportar més d’un problema... res de nou.

Amb calurosos aplaudiments, el rector Dr. Puig i Tàrrech finalitza l’acte tot ponderant la feina d’aquests eclesiàstics que uneixen la ciència amb el pensament cristià.