Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 27 de novembre del 2013

Amics del Museu: HOMENATGE A Mn. FRANCESC NICOLAU

El nostre benvolgut Mn. Francesc Nicolau està d’enhorabona, ja que aviat celebrarà el seu 60 aniversari de prevere. Aprofitant aquesta avinentesa, el Museu Geològic del Seminari, l’Associació d’Amics del Museu i la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, han volgut dedicar-li un sincer homenatge per la seva dilatada labor pastoral així com també agrair-li la seva tasca de divulgació de la ciència, feina que encara duu a terme i amb la qual sempre s’ha esforçat per tal d’harmonitzar el rigor científic amb la fe cristiana.

De Mn. Francesc Nicolau i Pous, i a tall de resum, podem dir que va néixer a Molins de Rei l’any 1930 i és llicenciat en Teologia per la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma i també és llicenciat en Matemàtiques per la Universitat de Barcelona. És professor emèrit de Filosofia de la Naturalesa de la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Barcelona i fou professor de matemàtiques i filosofia al Col·legi Montserrat. També és subdirector del Museu Geològic del Seminari així com també és subdirector de l’Associació d’Amics del Museu. Però pel que Mn.Nicolau és més conegut del gran públic és per la seva tasca divulgadora portada a terme a través de múltitiples conferències i publicacions, les quals abasten els més diversos temes científics.

Mn Francesc Nicolau. Foto: Joan Corbacho

L’acte d’homenatge, que va tenir lloc a la sala Sant Jordi del Seminari, va estar presidit per l’Emm.i Rvdm.Sr.Cardenal-Arquebisbe de Barcelona Dr. Lluís Martínez Sistach, el qual va començar donant la paraula al Dr. Sebastián Calzada, director del Museu Geològic del Seminari, que va inaugurar l’acte amb un elogi, farcit de tocs de bon humor, de la labor de Mn. Francesc Nicolau dins i fora del Museu.

D'esquerra a dreta: Dr. Calzada, Dr. Aymar, Mn. Josep M. Turull rector del Seminari, Cardenal Martinez Sistach, Mn. Nicolau, Dr. Jou, Dr. Josep M. Codina director de l'Observatori Fabra, i el Sr. Antoni  Riera president dels Amics del Museu. Foto: Joan Corbacho

Després el Cardenal donà la paraula al Dr. Jaume Aymar, Degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull, el qual va fer un repàs de la carrera eclesiàstica i docent de Mn. Nicolau, així com també del seu treball divulgador i conciliador de la fe amb la ciència amb els seus cicles de conferències, els seus llibres i les seves col·laboracions en publicacions com la revista juvenil Cavall Fort o el setmanari Catalunya Cristiana.

Acte seguit va tenir la paraula el Dr. David Jou, Catedràtic de la Matèria Física Condensada de la Universitat Autònoma de Barcelona, el qual feu una revisió de l’obra escrita que tant ha contribuït a desmentir la idea que fe i ciència són antagonístes i a més ho va fer en català en uns moments ben dificils per a la divulgació de la nostra llengua. El Dr.Jou ens va recordar que l’any passat Mn. Nicolau va rebre un premi atorgat per la revista Serra d’Or per la seva labor de difusió de la ciència.

El Dr. David Jou 

Després d’aquesta intervenció, el Cardenal va donar la paraula a Mn. Nicolau el qual ens va agrair sincerament, a tots els assistents a l’acte, el caliu mostrat en un dia tan assenyalat amb la promesa de seguir treballant com fins ara.

Foto: Joan Corbacho

Finalment se li va fer entrega d’una placa commemorativa i el Cardenal Dr. Lluís Martínez Sistach va pronunciar unes darreres paraules d’agraïment a Mn. Nicolau per tal de valorar, un cop més, la seva labor científica però sobretot la seva labor sacerdotal, tot això acompanyat d’un fort aplaudiment per part del nombrós públic que omplia la sala de gom a gom.




Per finalitzar, a l’exterior de la Sala Sant Jordi, es va servir un refrigeri regat amb cava per tal de cloure com calia aquest senzill però entranyable acte d’homenatge al nostre Mn. Nicolau… Felicitats!!!

dimecres, 20 de novembre del 2013

Joaquim Guillén: El CERCOPITÈCID MESOPITHECUS MONSPESSULANUS TROBAT A CATALUNYA

Hem donat a conèixer a la Revista de l’Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia la primera troballa a la península Ibèrica de l’espècie de cercopitècid colobí Mesopithecus monspessulanus. La determinació es basa en una única dent, molar primera superior esquerra. La referència bibliogràfica és:

Guillén, J., 2013; Primer registre de Mesopithecus monspessulanus (Gervais, 1849) a la Península Ibèrica en el Pliocè inferior de Canal Negre 1 (Gavà, Catalunya). Comunicats, 5(36/37): 29-33. 

A-B-C-D: M. monspessulanus de CN1. A cara oclusal; B cara lingual; C cara lateral distal; D cara bucal. Escala gràfica 5 mil·límetres.


El M. monspessulanus és una espècie molt rara i escassa en el registre fòssil europeu, i és conegut principalment per restes mandibulars provinents del Pliocè inferior de Montpellier i del Pliocè superior de Villafranca d’Asti. Altres localitats europees on s’ha documentat són les de Wölfersheim, Ivanovce, Dorkovo, Red Crag, Gravitelli, i on s’han trobat poques dents soltes a cadascuna d’elles. Té a més l’interès especial de tractar-se d’una molar superior, les quals es compten amb els dits de la mà les conegudes d’aquest taxó, i permet ampliar el coneixement de la variabilitat específica.

Fins ara es creia que M. monspessulanus era una espècie de talla inferior a la miocènica M. pentelicus, criteri que ja havia estat qüestionat per alguns autors. De fet, si no anem errats i es tracta d’un M1 i no d’un M2, implica una talla lleugerament superior a les de M. pentelicus de Grècia. Això, lluny d’indicar diversitat d’espècies, confirma la variabilitat específica i el important dimorfisme sexual que es dona dins la família.

Comparativa dels M1 de M. pentelicus (esquerra) i M. monspessulanus (dreta) de CN1.

La distinció entre M. pentelicus i M. monspessulanus és subtil un cop descartat el criteri de la talla. Les mandíbules de M. monspessulanus són quelcom més robustes i les extremitats semblen indicar una locomoció menys arborícola que per M. pentelicus. Pel que fa a la dentició, els molars superiors de M. monspessulanus tenen caràcters més avançats, com són el de posseir un protocon i un hipocon més junts a la base i units superiorment per una cresta ben definida, tindre una vall central fonda entre el trigònid i el talònid i tindre una marcada fenedura lingual mitja curta. Una altra característica distintiva entre les dues espècies és la relació i proporcions entre la longitud i la amplada, que va posar de manifest ja fa temps el prestigiós primatòleg Eric Delson: M. monspessulanus té unes proporcions rectangulars, donades per una posició més junta del protocon i el hipocon. El M. pentelicus té les molars pràcticament quadrades a més de les característiques morfològiques més arcaiques.

La localitat de Canal Negre 1 permet contrastar aquestes dades, ja que també s’hi va trobar un fragment de maxil·lar amb M1 i M2 de M. pentelicus. La associació de cercopitècids d’aquest jaciment càrstic català és excepcional i únic a tot el món, per què s’hi han documentat fins a sis espècies de simis fòssils (M. pentelicus, M. monspessulanus, Paradolichopithecus arvernensis, Macaca sylvana florentina, Macaca sp. aff. M.s. priscus i Dolichopithecus ruscinensis?) i és a conseqüència del llarg registre cronològic que s’hi conservava. La majoria d’aquestes restes estan pendents d’estudi i, pel que fa els cercopitècids, M. pentelicus permet correlacionar-la amb la localitat ibèrica de Venta del Moro, D. ruscinensis amb la de Layna, P. arvernensis amb la Puebla de Valverde i Cova Bonica, en tan que Macaca sp. amb Casablanca M i M. sylvana florentina amb Vallparadís i Sierra de Quibas.

Reconstrucció de M. pentelicus, un simi colobí de talla petita, si fa o no fa de la mida d’un esquirol gran, i que es caracteritza per la adaptació tan a un medi arbrat com terrestre, i una alimentació tan frugívora com folívora. (imatge de geology.cwru.edu/~huwig/ i reconstrucció segons Koufos et al, 2003)

És aviat per treure conclusions respecte la distribució i permanència del gènere Mesopithecus a la península Ibèrica. Cal disposar de més jaciments per poder veure quan va entrar a la península i si ho va fer en successives onades o va romandre des de el Miocè superior fins el Pliocè superior de forma contínua. De moment a la península sols es coneix la seva distribució, exclusivament mediterrània, a Venta del Moro i Canal Negre 1, però les restes aparegudes en aquesta darrera localitat semblen indicar la seva permanència en aquí des de el final de la crisi Messiniana fins a la desaparició del gènere en el Pliocè superior.

Altres referències bibliogràfiques relacionades:
  • Guillén, J.; 2010. Canal Negre 1, un jaciment càrstic de vertebrats del Miocè, Pliocè i Pleistocè de Catalunya. Exploracions, 19: 7-87.
  • Montoya, P. et al.; 2006. Las nuevas excavaciones (1995-2006) en el yacimiento del Mioceno final de Venta del Moro, Valencia. Estudios Geológicos, 62(1): 313-326.
  • Koufos, G.D. et al.; 2003. Study of Mesopithecus (Primates, Cercopithecoidea) from the late Miocene of Bulgaria. Palaeontolographica A, 269: 39-91
  • Delson, E.; 1973. Fossil Colobine monkeys of the Circum-Mediterranean region and the evolutionary history of the Cercopithecidae (Primates, Mammalia). Tesis Doctoral. Columbia University. 856p.
Article de Joaquim Guillén.

divendres, 15 de novembre del 2013

Jorgina Jordà: EXPOMINER 2013

Aquest  any només en entrar ja s’ha notat que hi havien menys expositors que en anteriors ocasions; suposo que degut a la crisis, uns no han vingut pel cost del estands i altres perquè potser ja no els resulta tan atractiu portar novetats a aquesta Fira.

No obstant, tot i això, la Fira encara té moltes coses per gaudir; per començar, saludar a tots els amics i companys que només ens trobem en llocs com aquest i amb qui podem parlar una bona estona del que hem vist, que és el que més ens ha cridat l’atenció i si hem comprat alguna cosa.

A nivell mineralògic, allò que no va faltar són  fluorites de diferents localitats: Moscona, Emilio, Berbes, Villabona, La Viesca, fins i tot alguna que altra de Duyos. També fluorites de la Berta, prehnita de Charchalejo, barites de la Unió i les ja conegudes galenes de la Sant Valentín.



Una mica més destacat ha estat un parell de exemplars d’ Azaila, especialment una gran geoda de celestines d'uns 10 cm amb un intens color groguenc. Wulfenites del Barranco del Humo, així com mimetitas de Tharsis.

Minerals interessants com harmotomes de la mina de las Cruces o antigues nickel-skutterudites de la mina de Cala,  coures del Valle de Boinás així com de konsberguites de Las Herrerias, la qual cosa m'ha sorprès en tractar-se d'una pedrera no accessible en l'actualitat.

I entre tants minerals i expositors, com que no he sabut trobar novetats, ho he tingut de demanar algun d’ells i m’han explicat  que hi havia unes pseudomalaquites de la mina El Novillero, Cheles, Badajoz, encara que micros  de  cristal·litzacions realment boniques per a l'espècie. I  novament wavellites i variscites de Palazuelos de les Cuevas que curiosament les duia un expositor estranger.



La Fira es completava  amb stands de fòssils, joieria i gemmologia.

I les activitats organitzades per Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona, l’Institut de Ciències de la Terra “Jaume Almera” del CSIC, com l’Espai “Viu la Geologia”, Grup Mineralògic Català amb Tallers i Exposicions de fotografia.

Dins d’aquestes activitats dues em van cridar força l’atenció:

-Els terratrèmols propers als magatzems CASTOR, que tanta preocupació han ocasionat ,que estaven exposats  en un plafó molt didàctic per a tots el públics.


-Els holotips. Què són? On n’hi ha? Per què serveixen? I per explicar-ho van escollir el  Museu  Geològic del Seminari de Barcelona, ja que en posseeix  més  de 600, que ve a ser pràcticament  la meitat dels que hi ha a Catalunya i cada any s’incrementen amb noves espècies per a l’estudi dels investigadors del Museu.






Segueix amb una petita història del Museu fins els nostres dies, una vitrina amb alguns dels holotips i alguna publicació.


Abans de marxar, visita obligada als companys del Grup Mineralògic Català, on a més de la Revista de Minerals i el calendari  es podia adquirir el nou llibre:

"LA CONCA MINERA DEL PRIORAT. L’establiment del Puig Roig del Roget, el Masroig".
I. Medi Natural
Autora: Margarida Genera i Monellsatura.

Aquest és el primer d’una sèrie de llibres dedicats a tractar monogràficament diferents aspectes de l’establiment protohistòric del Puig Roig del Roget, Masroig, Priorat.

I pel que fa als companys  de l’Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia amb la amb la Revista Comunicats.


I ja per acabar, en un dels plafons informatius, es feia ressò del curset de fotografia, molt recomanable, que impartirà a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona J.A. Soldevilla, que molts ja coneixeu per les seves fotografies, tant de minerals imperceptibles  sense binocular com de viatges i astronomia; segur que serà un èxit. 

Fotografies: Agustí Asensi

divendres, 8 de novembre del 2013

Amics del Museu: SOBRE EL NOU LLIBRE DE Mn.FRANCESC NICOLAU

Aquest passat mes de setembre, aparegué el llibre “Qüestions fonamentals plantejades per la biologia actual”, del qual és l’autor Mn. Francesc Nicolau, Subdirector del nostre Museu. Forma part de la col·lecció Cultura i Pensament i és el número 28.


Mn. Nicolau és autor enciclopèdic. Només cal examinar la munió de les seus molts llibres, articles i altres escrits sobre temes científics, divulgats en una quantitat incomptable de conferències. Però sobre tema biològic només seria el llibre “La cèl·lula i la reproducció dels éssers vius”, del 1987, tret de “Teories evolucionistes i ciència de l’evolució”, publicat el 2003. La ciència biològica en aquest quart de segle ha fet moltíssims avenços, sobretot en matèries de genètica o embriologia humana: calia una posada al dia i d’aquí ha sorgit aquest llibre. Això sense oblidar la qüestió de l’origen de la vida, tema tan controvertit des de fa temps. Cal dir que el llibre no solament va dirigit a les persones enteses en aquestes matèries, sinó també, i de manera especial, a l’home del carrer.

Ens preguntarem, avui dia, amb la quantitat d’informació que hi ha a la xarxa, si calia un llibre d’aquesta mena. Contestarem rotundament que sí. El temps que faria falta per recopilar tota la informació que conté ja ho justifica. I més si en el llibre es troba expressada de manera planera, amena i agradable, com ens té acostumats Mn. Nicolau; i, econòmicament, el seu cost és més que raonable.

Hi ha una mena d’estil de pintura en el qual milers de simples punts aïllats i sense relació aparent d’uns amb els altres que els envolten, a certa distància donen lloc a una imatge concreta als nostres ulls. És quelcom idèntic als píxels de la vostra pantalla d’ordinador. Així a la natura, a cada nivell hi haurien uns punts o píxels que el configuren. Els quarks i altres –els punts o píxels més minúsculs- donen lloc als protons, neutrons i electrons dels diferents àtoms dels elements químics repartits per tot l’Univers. Principalment, quatre d’aquests elements: carboni, oxigen, hidrogen i nitrogen, componen la part més important de les molècules orgàniques. Aquestes molècules  són els punts més bàsics del quadre (o els píxels de la pantalla) i componen cada organisme viu. ¿Com i per què s’agrupen aquestes molècules? ¿Amb quin sentit? ¿Quan aquests agrupaments es consideren vida? ¿Poden fer-ho en qualsevol lloc de l’Univers, o els calen condicions especials per desenvolupar-se, com ara les que els dóna –o donà- la Terra?

formasyvoladores.blogspot.com

Aquests agrupaments de molècules orgàniques, ¿per què es perpetuen? ¿de quina manera ho fan? ¿Per què tendeixen a ser cada cop més i més grans, més i més complexes, treballant en col·laboració i, finalment assolint la consciència de si mateixes? ¿Tot això, és una qualitat intrínseca de la matèria orgànica? O pel contrari ¿hi ha quelcom superior que l’ha creada i li ha insuflat aquestes qualitats de moviment i rèplica? ¿Som amos i senyors de les nostres vides i de les qui ens envolten, o de la que potencialment podem fer sorgir? És extraordinari que quarks i altres partícules s’agrupin en associacions cada vegada més grans i complexes fins a configurar els éssers vius i en configurar l’home arribin fins un ésser capaç de reflexionar sobre ell mateix i sobre el que l’envolta.

electronicvoicephenomena.net

Per a obtenir respostes a aquests interrogants, ens cal llegir el llibre de Mn. Nicolau. En els seus cinquanta capítols i dues-centes onze pàgines, començarem per la qüestió de l’origen de la vida i el que han dit els investigadors principals que l’han estudiada. Seguirem a continuació pels organismes que componen els cinc regnes vivents de la Terra, la complexitat de les cèl·lules, l’evolució, la genètica que ens fa saber com d’una generació es passa a una altre, amb l’ADN, els gens i els codis; la tecnologia humana que ha permès el seu coneixement i la seva alteració pel bé o pel mal.

La biologa Lynn Margulis (1938-2011), autora dels cinc regnes

Els embrions. La clonació dels éssers. Al final de cada una d’aquestes parts principals, trobarem una reflexió filosòfica i cristiana que ens pot ajudar a trobar-hi el sentit. De la lectura del llibre sabrem de què estem fets nosaltres (la nostra intimitat), d’on venim i a on anem (el perquè).

Us recomanem vivament la lectura de “Qüestions fonamentals plantejades per la biologia actual”, de Mn. Nicolau. El podreu trobar al Museu i altres punts de venda habitual. 

dilluns, 4 de novembre del 2013

Isabel Benet: VISITA AL MUSEU DEL CIMENT ASLAND DE CASTELLAR DE N'HUG

Sortint per la carretera de la Pobla de Lillet cap la Cerdanya, i que s’enfila cap al coll de la Creueta, a l’indret del Clot del Moro ens sorprèn la visió d’un edifici esglaonat i mig restaurat, que s’adapta a les irregularitats del terreny allà on es troba entaforat. Es tracta de la primera fàbrica de ciment de Catalunya i que actualment alberga el Museu del Ciment Asland de Castellar de n’Hug, una de les seus del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (MNACTEC).




Al vestíbul del museu, on hi ha les guixetes i una petita botiga, se’ns explica el sentit de l’exposició ja que la visita és lliure. També ens avisen que no podrem visitar les galeries subterrànies per trobar-se inundades. La sala del museu ocupa les parts més baixes del que havia estat l’antiga cimentera que l’any 1901 Eusebi Güell, junt amb altres socis, va començar a construir sota les ordres de l’arquitecte modernista Rafael Gustavino. L’edifici es va inaugurar l’any 1904 i va funcionar fins l’any 1975.

L’exposició s’inicia amb un repàs, a través de plafons i maquetes, de les tècniques constructives, sempre a la recerca d’un disseny lleuger i ressistent alhora, com la closca d’un ou. Així s’arriba a l’explicació de la cèlebre volta catalana, una tècnica constructiva ja coneguda des del s.XV i molt usada pels arquitectes modernistes, sobretot en construccions industrials, perquè era una tècnica ràpida i econòmica que utilitzava maons plans i estructures de ferro forjat. Al sostre de la fàbrica en tenim un bon exemple d’aquesta tècnica tan nostrada. 




En principi el conglomerat que s’utilitzava per unir els maons en la volta catalana era el tradicional morter de calç, producte que s’obtenia a base de coure les roques calcàries en forns molt casolans on s’assolien temperatures d’entre 900 i 1000 ºC i que ja era conegut en temps dels romans.


El principal problema d’aquest conglomerats és que necessita aire per a endurir-se, per això a partir del s.XVIII s’investiguen nous morters que es solidifiquin en tota mena de condicions. Així es descobreix que si a les roques calcàries s’afegeix una part d’argila, el morter que s’obté es solidifica fins i tot quan està moll. La més gran innovació, però, va ser la patentada, a mitjans del s.XIX, per Joseph Aspdin i, posteriorment, pel seu fill William, els quals van descobrir que calcinant la mescla de calcària i argila a més temperatura es produïa un ciment més fort i resistent al qual li van donar el nom de Portland, regió del sud d’Anglaterra on es troben unes calcàries que han donat nom al l'estatge Portlandià del Juràssic superior.


Aquest nou ciment pòrtland va ser l’utilitzat per a la construcció de la cimentera del Clot del Moro on, a partir del 1904, es va començar a fabricar aquesta mena de ciment després que Eusebi Güell i el seus socis fundessin la Compañía General de Asfaltos y Portland S.A. Asland.



L’elecció del Clot del Moro per a la construcció d’aquesta fàbrica no va ser per casualitat. En aquell racó de món es tenien tots els recursos necessaris per a posar en marxa una fàbrica d’aquesta mena: una pedrera d’on s’extreien les calcàries margoses finicretàciques i paleocenes situades al vessant nord del sinclinal de Ripoll (dins del Mantell del Cadí), aquestes calcàries tenien el contingut adequat d’argila per a la fabricació del ciment pòrtland, també hi havia suficient aigua que feia moure les turbines i que arribava des de la capçalera del riu Llobregat a través d’una gran canonada, la més llarga d’Europa en aquell moment  i, finalment,  també hi havia el carbó necessari per als forns rotatoris i que s’extreia de les mines de la propera serra de Catllaràs.


El principal problema era el transport del producte elaborat fins als punts de venda. En aquella època el tren es trobava a més de 30Km de la fàbrica, per això es va haver de construir una línia fèrria de via estreta anomenada “el carrilet” i que avui dia encara funciona com a trenet turístic entre la Pobla de Lillet i el Clot del Moro.


A més de la fàbrica es va construir una colònia per als treballadors i un edifici per als enginyers i que actualment s’ha convertit en un refugi de muntanya. També es va construir una sumptuosa casa-xalet, obra que s’atribueix a Gaudí, on s’allotjaven els propietaris i els alts càrrecs, que ara està en ruïnes. A tocar del xalet hi ha una ermita d’inspiració romànica.

La casa dels enginyers, actual refugi "Quatre Cases"

L'estat actual de la casa-xalet i tal com era en una foto de l'època


A la darrera sala de l’exposició es detalla el funcionamant de la fàbrica i la complexa elaboració del ciment pòrtland. Aquest funcionament és bàsicamant el mateix de les cimenteres actuals. L’estructura esglaonada d’aquesta fàbrica permetia d’aprofitar la força de la gravetat i incorporar-la al procés de producció, per això hi ha una maqueta de la fàbrica, i la recreació d’un forn rotatori a l’interior del qual s’explica el funcionament d’una fàbrica en cascada, des de les pedreres situades al capdamunt, els molins trituradors i els forns rotatoris situats a la part mitjana i que funcionaven amb energia hidràulica i màquines de vapor i, finalment, els dipòsits i magatzems situats a la part baixa on s’ensacava el ciment i es carregava al carrilet per a ser transportat fins a l’estación de tren de Guardiola de Berguedà. A l’interior d’aquest forn rotatori també es pot veure l’evolució de la calcinació de la matèria primera (la roca calcària i l’argila) a diferents temperatures fins a aconseguir-se la fusió a 1500 ºC i, com a consequència d’aquesta fusió, la formació d’un producte anomenat clínquer el qual s’ha de pulveritzar per a obtenir el ciment.

Maqueta del conjunt de la fàbrica

Recreació de l'interior d'un forn rotatori

Esquema de la fàbrica en cascada

Sortint de la sala principal del museu, on a la seva època s’ensacava el ciment, entrem a una altra gran sala on s’enmagatzemava el pòrtland en unes sitges de fusta i on podem veure un audiovisual, elaborat amb filmacions fetes a l’any 1920, i l’exposició de fotos Imatges del Berguedà al segle XX.


A partir d’aquí ens posem els cascs i sortim a l’exterior a observar la part visitable de la fàbrica començant pel dipòsit del clínquer, un espai enorme i des d’on, quan es pot, s’accedeix als corredors subterranis. A cada moment hi ha petits plafons que ens situen dins la fàbrica i a l’instant precís del procés de producció. De totes maneres la imaginació ha de treballar de valent per tal de fer-se una idea de com era la fàbrica amb la maquinària present i en marxa.


Interior del dipòsit del clínquer

Plafó explicatiu i situació dins el conjunt de la fàbrica



No cal dir que quan la fàbrica estava a ple rendiment, per les seves xemeneies sortien fums i pols a dojo, per la qual cosa els problemes mediambientals i respiratoris eren enormes i encara ara hi ha una gruixuda crosta de ciment que recobreix les roques dels voltants de la fàbrica.

Aspecte de la crosta de ciment

Retornant cap al vestíbul, passem pels laboratoris on constantment s’analitzaven mostres de cadascuna de les fases de producció per tal d’ajustar, a cada moment, la composició de la matèria primera i la temperatura o el ritme dels forns. Tot aquest control era necessari per a obtenir la màxima qualitat del ciment pòrtland.

A la petita botigueta, a més de records i productes típics de l’Alt Berguedà, també es pot adquirir el quadern nún. 17 de la sèrie Quaderns de Didàctica i Difusió editat pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya on es fa un desplegament de la història de la fàbrica així com també del seu funcionament, amb esquemes tridimensionals molt didàctics i fotografies de l’època, cosa que ens pot facilitar l’esforç que suposa imaginar-se la fàbrica completa.


Aquí finalitzem aquesta interessant visita a la fàbrica de ciment Asland de Castellar de n’Hug. En properes ressenyes apareixeran uns itineraris per la serra de Catllaràs els quals ens permetran visitar els indrets on s’extreia el carbó que es consumia als forns rotatoris de la fàbrica, així com també el camí que seguia el carbó per arribar a la fàbrica i el procés de preparació d’aquest carbó abans de ser introduït als forns. Per a més informació cliqueu aquí