Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 28 de febrer de 2019

Amics del Museu: Commemoració del centenari del traspàs del Dr. Almera


Ahir dia 27 de febrer, la magnífica Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona va ser l’escenari d’un acte acadèmic d’homenatge amb motiu del centenari de la mort del canonge Jaume Almera i Comas (1845-1819).

L'Aula Magna del Seminari és a punt per 
acollir l'acte d'homenatge al Dr. Almera

Però abans de relatar-vos els detalls d’aquest acte commemoratiu, i per un millor coneixement de la persona que va fundar el nostre Museu Geològic del Seminari de Barcelona, a continuació us transcribim un article, que porta per títol Centenari de la mort del canonge Almera, que l’historiador Joan Pallarès-Personat va publicar el passat 17 de febrer a l’apartat de cultura del setmanari Catalunya Cristiana, dins la seva secció Gent de Casa:

El 15 de febrer s’escauen cent anys de la mort a Barcelona, als 73 anys, del canonge Jaume Almera Comas, prevere, geòleg i paleontòleg, creador del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Almera era un intel·lectual, havia nascut a Vilassar de Mar el 5 de maig del 1845 i havia cursat simultàniament estudis eclesiàstics al Seminari i a la Facultat de Ciències Exactes, Físiques i Naturals de la Universitat de Barcelona. Entre el 1869 i el 1876 va obtenir els títols de batxiller en Ciències, llicenciatura en Físiques, llicenciatura en Ciències Naturals i es va doctorar després en la secció de Naturals. Acabà els estudis eclesiàstics a Barcelona i es llicencià en Teologia a València.

Jaume Almera i Comas (1845-1819)

Entretant, fou ordenat sacerdot i al Seminari Conciliar barceloní va fundar el 1874 el Museu de Geognòsia i Paleontologia que després ell mateix trasformaria en Museu de Geologia.
Sempre es va dedicar a l’estudi, sense oblidar les seves obligacions eclesiàstiques. Va ser membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des del 1879, entitat on ocuparia diversos càrrecs de junta, com a arxiver i bibliotecari o vicepresident, i president entre el 1906 i el 1908. Esdevindria canonge de la catedral des del 1885, i seria el degà del Capítol des del 1912.

L’abril del 1886 Jaume Almera va embarcar-se al vapor Isla de Panay amb mossèn Cinto Verdaguer, camí de Terra Santa. També el 16 de juny del 1900 pronuncià el sermó de la primera missa de mossèn Norbert Font i Sagué i va tenir relacions d’amistat amb el bo i millor del món científic i cultural de la Catalunya del seu temps.

La seva tasca docent va ser constant, també la de camp: va elaborar el mapa geològic de la província de Barcelona el 1887. A partir d’aquí rebria nombrosos reconeixements acadèmics internacionals i el papa Lleó XIII li atorgà una medalla d’or jubilar.

Geòleg però ambn gran sensibilitat pels éssers vius, Jaume Almera formaria part de la Societat Barcelonesa Protectora dels Animals i les Plantes i, entre els premis a les actuacions cíviques exemplars que l’entitat atorgava a primers del segle XX, Almera en pagava un de 25 pessetes al carreter que millor menés els animals i sense blasfemar. També va ser membre de la Societat Econòmica d’Amics del País.

En el darrer any de la seva vida presidí la comissió Executiva del VII Centenari del Descens de la Mare de Déu de la Mercè i uns dies abans de la seva mort havia estat nomenat testimoni del Sínode Diocesà on participà en la inauguració de l’Exposició Cartogràfica Catalana de la Mancomunitat.

Després d’aquesta introducció sobre la vida i fets del canonge Jaume Almera, passem a relatar l’acte d’homenatge que se li va fer, el qual va començar puntualment amb la presència a la taula de parlamentaris del rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, el Dr. Armand Puig i Tàrrech; El Sr. Enric Aragonès, representant dels Amics del Museu Geològic del Seminari; el Dr. Sebastià Calzada, director del Museu Geològic del Seminari; Mn. Francesc Nicolau, professor de l’Ateneu Universitari Sant Pacià; i Mn. Josep M. Jubany, rector de Sant Ildefons qui va venir en qualitat de familiar del Dr. Almera.

Presideixen la taula (d’esquerra a dreta), el Sr. E. Aragonès, el Dr.S. Calzada,
el rector de l’AUSP Dr. A. Puig i Tàrrech, Mn. F. Nicolau i Mn. J.M. Jubany

El Dr. Armand Puig i Tàrrech iniciant l’acte commemoratiu

El Dr. Puig i Tàrrech inicia l’acte commemorartiu tot agraïnt la presència a la sala de diverses autoritats del món acadèmic, i també va fer un elogi del Museu Geològic del Seminari, que va fundar el Dr. Almera l’any 1874, així com també del seu laboratori i la seva extensa biblioteca.

 Mn. Francesc Nicolau inicia la ronda de parlaments

Després de fer la presentació dels parlamentaris, l’acte va començar amb una breu però concisa xerrada de Mn. Francesc Nicolau, qui analitzà el perfil eclesiàstic del Dr. Almera , tot fent un repàs a la seva biografia: estudiant de Teologia, llicenciat universitari, professor de Ciències al Seminari, membre de la Société Géologique de France, i qui de seguida va organitzar un espai al Seminari per acollir les col·leccions de fòssils que s’anaven recollint a les seves sortides de camp.

El parlament va estar farcit de curioses anècdotes, com la que explica com el Dr. Almera, éssent estudiant al Seminari, anava i tornava a peu des del seu poble de Vilassar de Mar per a estalviar-se els diners de la tartana, i com el seu sou de degà el donava íntegre a obres de caritat... Mn. Nicolau acaba el seu parlament dient que el Dr. Jaume Almera va ser, sobretot, “un sacerdor de cap a peus”.

El Sr. Enric Aragonès en un moment del seu parlament

Acte seguit li toca el torn al Sr. Enric Aragonès qui ens va parlar de l’estreta relació que van tenir el Dr. Jaume Almera i Mn. Jacint Verdaguer, arran d’un viatge conjunt a Terra Santa al 1886. D’aquell viatge ambdós van relatar els seus dietaris, cadescun dins el seu àmbit d’estudi: en el seu dietari, el Dr. Almera relata sobretot la geologia de Palestina, mentre que Verdaguer es centra més en el paisatge... El Sr. Aragonés reforça el seu parlament amb un passi de diapositives que ajuden a relacionar els dos personatges.


A continuació li toca el torn al director del Museu Geològic del Seminari, el Dr. Sebastià Calzada qui fa un repàs de la trajectòria científica de Jaume Almera i de la seva vinculació i creació del Museu, tot això amb comentaris plens d’ironia i bon humor que van arrencar més d’un somriure a la concurrència. El Dr. Calzada diu de Jaume Almera, que el seu principal mèrit fou el “de rodejar-se de gent que en sabia... gent que el van instruir i aconsellar bé” i per això va esdevenir, juntament amb Lucas Mallada i Lluís M. Vidal, en un dels millors geòlegs d’Espanya d’aquella època.

 El Dr. Sebastià Calzada en un moment del seu parlament

Però el Dr. Calzada també destaca algunes coses desafortunades del Dr. Almera com són la determinació errònia d’algunes espècies i que s’hauràn de revisar en el futur, però de seguida destaca la costosa elaboració dels cinc mapes geològics que es van publicar i el fet que va ser pioner a crear un equip d’investigació únic a Espanya; i també destaca que va donar molts exemplars de fòssils de la seva col·lecció particular al Museu Martorell i que ara formen part de l’actual Museu Blau. El Dr. Calzada finalitza el seu parlament agraïnt que s’hagi posat el nom de Jaume Almera a l’Institut de Ciències de la Terra del CSIC.

Mn. Josep M. Jubany finalitza la ronda de parlaments

Par a acabar els parlaments, Mn. Josep M. Jubany ens mostra el perfil més humà del Dr. Almera, fill modèlic d’una nombrosa i modesta família de Vilassar de Mar, i amb amb comentaris també plens de curioses anècdotes, ens acosta al seu caràcter auster però tendre alhora, tot reforçat pels records que Mn. Jubany té de la seva àvia qui fou germana del Dr. Almera. També ens explica que el seu catalanisme compromès li va comportar més d’un problema... res de nou.

Amb calurosos aplaudiments, el rector Dr. Puig i Tàrrech finalitza l’acte tot ponderant la feina d’aquests eclesiàstics que uneixen la ciència amb el pensament cristià.

divendres, 22 de febrer de 2019

Amics del Museu: Scripta XXIII

S’acaba de publicar el número 23 de la revista Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis (més coneguda com l’Scripta) de la sèrie Paleontològica, amb tres articles del Dr. Sebastià Calzada amb diversos col·laboradors.

Portada: Lima longa (Núm. 6552. 1 del MGSB) 
Aptià d'Olocau del Rey (prov. Castelló). 

En el primer dels articles els autors Sebastián Calzada i José Francisco Carrasco analitzen la validesa del nautiloideu del gènere Angulithes a partir d’un fòssil recollit pel Sr. Pedro Artal a l’Ypresià de Sapeira (Lleida)

En següent article, signat conjuntament per Sebastián Calzada, Juan Corbacho i Eduvigis Moreno, es cita i descriu l’espècie Lima longa a l’Aptià d’Olocau del Rey i a l’Hautrerivià de San Mateo, a la província de Castelló.

En el tercer i darrer treball el Dr. Sebastián Calzada fa alguns suggeriments respecte a alguns bivalves cretàcics descrits per Coquand l’any 1865.

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Paleontològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i de l’Associació d’Amics del Museu, i on es recullen els treballs d’aquest museu, éssent el director d’aquesta publicació el Sr.José Francisco Carrasco i la seva secretària la Sra. Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es i per a comandes i tarifes: almeracomas@hotmail.com

divendres, 15 de febrer de 2019

Jorgina Jordà: "EXPLORA minerals de la fluorescència a la radioactivitat"


Els dies 9 i 10 de febrer s'ha celebrat l'exposició "EXPLORA minerals de la fluorescència a la radioactivitat", dins del cicle de Ciència de CosmoCaixa, amb un gran èxit de visitants.

L'exposició era per a tots els públics, però molt pensada pels nens, tractava d'explicar la fluorescència i radioactivitat, amb plafons, dibuixos molt didàctics i tallers, perquè fos entenedor i despertés la curiositat de tots, cosa que crec es va aconseguir.

Foto: Juan María Perez Samper


Foto: Juan María Perez Samper

Un cop entès com es produeix la fluorescència, que millor que unes vitrines amb una bona representació de minerals que presentant aquesta propietat i encara més curiós, un altre amb objectes de la nostra vida quotidiana que també són fluorescents i no ens adonem.
Foto: Juan María Perez Samper


Foto: Juan María Perez Samper



Foto: Juan María Perez Samper

En el cas de la radioactivitat hi havia una breu introducció de qui van ser els seus descobridors, la importància d'aquest fet i dels canvis que va reportar a molts camps diferents com són, medicina, arqueologia, hidrologia, obtenció d'electricitat, amb les centrals nuclears, l'exploració espacial i malauradament també les guerres.


Foto: Juan María Perez Samper

Com amb la fluorescència, hi havia diverses vitrines on es podia veure els diferents aparells de mesura de radioactivitat com un geiger, una reproducció de part d'un reactor d'una central nuclear, material de seguretat per treballar, roba, casc...





Foto: Juan María Perez Samper
Només en resta felicitar a tots els qui ho han fet possible, Associació Nuclear Ascó Vandellòs II, Grup Mineralògic Català, Rosell Minerals, Expominer Barcelona i Kunugi, però molt especial al nostre consoci Joan Rosell alma mater d'aquesta iniciativa i als companys del GMC que van impartir els tallers, esperem es pugui torna a repetir.



De dreta a esquerra Sr. Pep Ignaci i Sr. Joan Rosell

Sr. Joan Rosell
Foto: Juan María Perez Samper


Fotos: Agustí Asensi i Juan María Perez Samper


dissabte, 9 de febrer de 2019

Isabel Benet: MONTSEC, la muntanya de ponent (III)


Després d’haver vist, a través de dos itineraris de caire excursionista, els materials de l’esglaó inferior (format pel Triàsic superior, el Juràssic i el Cretaci inferior), i de l’esglaó superior (format pel Cretaci superior) del Montsec de Meià, ara toca veure’ls a peu de la carretera L-913 tot seguint la proposta que el geòleg Josep Maria Mata-Perelló fa en el seu Recorregut de recerca geològica i mineralògica per la comarca de la Noguera: des de la Font Blanca al rentador de les mines de lignit, al forn de calç i a Vilanova de Meià / 26 d'agost del 2016.

El Montsec de Meià des del cim del Cogulló

Mapa de situació

Per seguir l’ordre cronològic dels materials que anirem veient, però, farem aquest mateix recorregut a l’inrevés, tot fent diverses parades (algunes d’optatives) i allargant-lo fins al cim del Cogulló. Per això el punt d’inici serà Vilanova de Meià, població de la Noguera situada a 588 m d’alçada, on el passat mes de juny del 2018 es va cloure el Primer Congrés de Patrimoni miner i Història de la mineria i la geologia a Catalunya (dirigit pel mateix Dr. Mata-Perelló) i que en el futur acollirà un Centre d’Interpretació del Montsec de Meià i una col·lecció paleontològica.

El futur Centre d’Interpretació del Montsec de Meià 

 Esquema de l’itinerari 

Esquema geològic de l'itinerari

Comencem, doncs, l’itinerari sortint per la carretera L-913 en direcció al congost del Pas Nou. Passat 1 km deixem el cotxe en un petit eixamplament, a tocar de la font de la Paciència, on farem la primera parada de l’itinerari per donar un cop d’ull als materials del Juràssic, ja que per la carretera els materials del Triàsic superior (fàcies Keuper) no afloren. En aquest punt, al talús es poden observar les bretxes i calcàries del Juràssic inferior (Lias) i l’entrada al querant del riu Merler. 

Aspecte “trencat” de les bretxes del Lias

Entrada al querant (o avenc) del riu Merler

Aquí el mot querant és sinònim d’avenc, o sigui, una cavitat natural formada per la dissolució de les calcàries i on predomina la component vertical. Just al damunt d’aquest talús hi ha un dipòsit que recull l’aigua de la font de l’Hedra, que veurem més endavant, per tal de donar-li pressió i portar-la fins al poble per al seu consum. La font de la Paciència és el sobreeixidor d’aquest dipòsit.

Antiga pedrera

Uns metres més enllà està el pont sobre el riu Merler, el qual excava el seu llit a les margues del Lias. Abans de creuar-lo, però, a mà esquerra hi ha una antiga pedrera on s’hi havien explotat aquestes calcàries per a fer-ne calç en un forn situat a l’altre costat del pont, les restes del qual amb prou feines es poden veure entre l’espessa vegetació. Els cingles que es veuen damunt del pou estan formats per les dolomies negres del Juràssic mitjà (Dogger).

Pujant per la llera del riu Merler

Si pugem per la llera del riu Merler podrem trobar grans acumulacions d’ostres de l’espècie Gryphaea arcuata arrossegades pel corrent d’aigua. Es desconeix, però, l’estrat geològic del qual procedeixen i això en dificulta el seu estudi. Aquestes ostres utilitzaven la seva valva dreta, exageradament còncava i gruixuda, per enfonsar-se al fang del fons marí, mentre que la valva esquerra, de forma més aplanada, els servia de tapadora.

 Exemplars de Gryphaea arcuata. Valva dreta

La valva esquerra els servia de tapadora

Gryphaea arcuata 
(extret de Guia geològica del Montsec i de la vall d'Àger, de J. Rosell i C. Llompart)

També poden trobar-se restes d’ammonits

La següent parada la fem en una gran esplanada uns 600 m més enllà. Des d’aquí baixem a la font de l’Hedra, que brolla pocs metres per sobre del curs del riu Boix. Per damunt de la font podem observar la boca sud d’un túnel, d’uns 100 m de llargada, que cobreix el riu Boix sobre el qual es va construir la gran plataforma on hem aparcat.

Font de l’Hedra 

Plafó informatiu

Boca sud del túnel sobre el riu Boix

Boca nord

Aquesta plataforma es va construir durant la Guerra Civil per poder emmagatzemar el carbó (lignit) que arribava aquí procedent dels rentadors, que veurem més amunt, i carregar-lo als camions per al seu trasllat. Des d’aquesta esplanada també es pot pujar directament al Cogulló per un costerut camí que passa per les coves de Castejon i del Pansot. Si seguim uns metres amunt per la carretera es pot veure la boca nord d’aquest túnel i el Pont la Gata, d’origen romànic i un dels pocs vestigis que queden de l’antic camí de ferradura que travessava el Montsec per l’Escala del Pas Nou i que va ser substituït per l’actual carretera.

Pont la Gata sobre el riu Boix

Plafó informatiu

Un xic més amunt del pont, i a l’altre riba del riu Boix, es pot observar una trinxera i el que de lluny sembla una bocamina: és l’anomenada mina del Balmó (o del Barmó). Si ens hi acostem, però, veurem que és només l’inici d’un forat practicat a les calcàries del Cretaci inferior ja que, segons sembla, es tracta d’una antiga prospecció a la recerca del carbó que es pot trobar al Prepirineu occidental al límit entre el Cretaci inferior i el superior. A tocar de la carretera hi ha una barraca on segurament s’hi guardava el material necessari per a la prospecció.

Trinxera i bocamina del Balmó (o Barmó)

En acostar-nos comprovem que es tracta 
d’una antiga prospecció a la recerca de carbó

Restes d'una cabana

Aspecte de les calcarenites del Cretaci superior

Tornem a l’esplanada i avancem per la carretera aproximadament 1 km fins a un altre pont sobre el riu Boix on podem deixar el cotxe i observar l’aspecte de les calcarenites del Cretaci superior. Des d’aquí cal pujar uns 100 metres per la carretera fins a una corba molt pronunciada on prenem un camí carreter que ens condueix als rentadors de carbó. Sembla ser que aquest carbó l’explotaven a l’anomenada mina del Reguer, sota la font del mateix nom.

Instal·lacions dels rentadors de carbó

Diverses canalitzacions que conduïen l’aigua als rentadors

Petita presa que retenia l’aigua d’un torrent

La següent parada de la font de la Figuera és optativa i està sitiuada 1 Km més enllà. Aquesta font neix en el contacte entre les margues i les calcàries, les quals formen el cos de la Roca dels Arcs i que tenim just damunt nostre. Aqui podem trobar un àrea de picnic i un plafó que ens informa de la flora i la fauna d’aquestes contrades. Al costat de la font, a la primavera, floreix el Curraià vermell (Cephalanthera rubra), una petita orquídia de flors campanulades de color porpra violaci.

Plafó informatiu 

Curraià vermell

Uns 800 m més enllà de la font de la Figuera, deixem la carretera i prenem una pista, en prou bon estat, a l’entrada de la qual es troba la font Blanca (a 830 m d’alçada), una important surgència que també brolla en el contacte entre les margues del Santonià i les calcàries del Campanià. Un plafó ens informa sobre el tipus de roques, la seva edat, els fòssils que contenen, i la paleogeografia del Cretaci superior.

Plafó informatiu de la geologia

Des d’aquí es té una bona vista de la impressionant Roca dels Arcs, formada per les calcàries del Campanià . El caràcter nodulós d’aquesta roca fa les delícies dels escaladors, que s’atreveixen a pujar per les moltes vies que la solquen, en oferir generoses bústies on posar-hi peus i mans per a una bona, encara que dificil, progressió.

La Roca dels Arcs des de la Font Blanca 

Escalant la Roca dels Arcs per la via Camel

Uns 700 m més enllà de la font Blanca es troba el coll de Cabeces, excavat a les margues del Santonià. Aquí es pot fer una parada optativa per anar a la cova de les Monges on es poden veure les restes d’un antic castell i del poble de la Fabregada, del qual destaquen les ruïnes de l’ermita romànica de Sant Serni.

La cova de les Monges des del coll de Cabeces

Restes del castell a l’interior de la cova 

Ruïnes de Sant Serni de la Fabregada

Des del coll de Cabeces prenem la pista que puja al Cogulló i anem en direcció sud fins que s’acaba, uns 2.200 m més enllà, a les portes d’unes antenes de telecomunicacions. Des d’aquí podem anar a peu al cim del Cogulló (a 1003 m d’alçada) i al dolmen del Cogulló, situat a uns 200 m del cim en direcció a llevant. Aquest dolmen és un sepúlcre megalític, de l’edat del Bronze, del qual només resten tres lloses laterals i part del túmul que cobria la cista. Molt a prop d’aquest monument es poden veure restes de les fortificacions del que va ser el front republicà durant la Guerra Civil. Per aquests terrenys de brolla no és dificil veure l’insecte anomenat pregadéu o plegamans (Mantis religiosa).

Dolmen del Cogulló 

Plafó informatiu

Pregadéu o plegamans

Retornem cap al final de la pista on tenim els cotxes i, després de rodejar les antenes, arribem a l’extrem sud del Cogulló on hi ha un mirador, amb un plafó informatiu, des del qual tenim una enlairada vista sobre la vall de Meià.

Vista de la vall de Meià des del mirador del Cogulló

Plafó informatiu

Des d’aquest punt es pot fer un resum dels materials que hem vist al llarg d’aquests itineraris i escatir uns quants conceptes geològics. Primer podem observar el mapa geològic on estan representats tots aquests materials sobre una superfície plana. Els colors que hi apareixen no han estat escollits a l’atzar sinó que responen a una convenció internacional, de manera que els materials del Triàsic tenen coloracions rosades, els del Juràssic són blavosos i els colors verds són pels materials del Cretaci, mentre que els materials del Terciari són de colors ataronjats...

Mapa geològic esquemàtic

Tots els materials que hem anat veient al llarg d’aquests itineraris, els podem apilar, uns damunt d’altres i segons la seva edat, i confeccionar una columna estratigràfica on aquests materials es representen amb una simbologia segons la seva naturalesa.

Col·lumna estratigàfica i simbologia dels materials 
observats en aquest sector del Montsec, 
extret de Gestació i naixement de la serra del Montsec, de Joan Rosell

Des d’aquí també hom pot imaginar-se que el Montsec és un pastís colossal al qual se li pot fer un tall per tal de poder observar com estan distribuits aquests materials en el seu interior. Això és el que s’anomena tall geològic.

Igual que un tall de pastís mostra com és el seu interior i de què està farcit,
un tall geològic (des del punt A al punt A’), practicat damunt el mapa geològic, 
mostra com estan distribuits els materials dins la serra 

Tall geològic A-A’ (extret de Getació i naixement de la serra del Montsec, de Joan Rosell)

I, finalment, una altra cosa que es pot dir és que en una col·lumna estratigràfica estan posats els materials l’un damunt de l’altre sense espais entremig (com si anessin seguits en els temps), però en realitat entre que es dipositen uns materials i els següents de vegades poden passar milions d’anys. A aquest període de “no dipòsit” de sediments se l’anomena llacuna estratigràfica... és com si a un llibre li faltessin fulls, i això és degut a que els materials que falten potser es van erosionar abans de que es dipositessin els següents, o bé ni tan sols es van arribar a dipositar. Cada llacuna té la seva història... que haurem d’anar dilucidant.

La columna del Montsec té diverses llacunes estratigràfiques
(extret de Gestació i naixement de la serra del Montsec, de Joan Rosell)

Fins aquí l'itinerari que ens ha dut des de Vilanova de Meià al cim del Cogulló de 7,4 Km i un desnivell d’uns 415 m