Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 22 d’abril de 2020

Isabel Benet: El carbó del Pedraforca (V): Maçaners


Després de donar un cop d’ull a les explotacions de carbó, i d’altres elements, dels voltants de Saldes, continuarem el nostre itinerari sortint per la carretera B-400 en direcció llevant i prenent una pista a mà esquerra que porta al santuari de Gresolet. A l’anterior capítol ens vam quedar al mas de Fumanya on hi havia hagut la mina dita Transversal Fumanya. Aquest itinerari que proposem, serà el darrer dels dedicats al carbó dels voltans del Pedraforca i també el darrer del conjunt de ressenyes dedicades a la conca lignitífera de l’Alt Berguedà.

Vista de la cara nord del Pedraforca
on hi destaca la silueta del Gat


Així, des del citat mas de Fumanya, iniciem l’itinerari continuant per aquesta mateixa pista fins l’aiguabarreig del riu de Saldes amb la riera de Gresolet, on es troba el molí de cal Ferrer. En aquest punt, si hem vingut en cotxe l’haurem d’aparcar si volem visitar l’antic monestir de Sant Sebastià del Sull, ja que hem de creuar i seguir aigües avall el curs del riu de Saldes i, després de travessar un bosquet de pins, arribarem a les restes del monestir, posades al descobert els anys 70 del segle passat per un equip del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona.

Restes de l’església del monestir de Sant Sebastià del Sull

D’aquest monestir ja se’n té notícia a finals del s.IX quan s’hi va establir una comunitat de monjos que depenia del comtat de Cerdanya. Aviat, però, es va convertir només en un priorat depenent del monestir de Sant Llorenç prop Bagà que, amb la desamortització del s.XIX, es acabar abandonant. Al 1846, sobre les ruïnes de l’església, de curiosa planta circular, es va aixecar una masia coneguda com la Casa del Monestir que va estar habitada fins l’any 1910. Al costat oest del temple s’hi trobaven les dependències dels monjos i, potser, un petit claustre allà on encara s’hi poden veure algunes filades d’opus spicatum.

Filades d’opus spicatum als murs de Sant Sebastià del Sull

Per seguir l’itinerari, retornem a la pista principal i continuem en direcció nord tot remuntant el curs de la riera de Gresolet que s’obre pas entre les calcàries i margues del Cretaci superior amb els seus estrats fortament inclinats al sud, tot formant espectaculars congostos allà on travessa dures roques. Aquests materials formen part del Mantell Inferior del Pedraforca, del qual ja en parlarem... en una altra ocasió.

Roques del Cretaci superior 
amb un cabussament molt acusat al sud


El Santuari de Gresolet entre la serra del Cadí...

... i el Pedraforca

Així arribem al santuari de Gresolet, situat a la capçalera de la vall. En aquest punt es troba l’encavalcament nord del Mantell Inferior del Pedraforca que posa en contacte els materials del Cretaci superior amb els de l’Eocè del vessant sud de la serra del Cadí, damunt els quals està bastit aquest santuari dedicat a la Mare de Déu i que ja apareix documentat al s.XIII. Al s.XV, però, en resultà molt afectat pels terratrèmols de la crisi sísmica i va haver de ser reconstruït. Al llarg dels segles ha patit diverses modificacions, però la més important data del 1887 quan el santuari va quedar a càrrec d’uns ermitans que s’hi van estar fins al 1959 any en què la seva imatge romànica va ser traslladada a la parròquia de Sant Martí de Saldes. Des del 2014 està prohibida l’entrada pel perill d’esfondrament de l’edifici.

Vista del conjunt del santuari de Gresolet

Estat de la façana del santuari a l’any 2015

Per continuar l’itinerari, retornem a la carretera B-400 per la qual anem fins al petit nucli de Maçaners des d’on farem un petit recorregut circular a peu a través del qual veurem, entre d’altres coses, la mina del Pollegó Petit i el dolmen de Molers.

Esquema del recorregut

L’itinerari s’inicia davant l’església de Sant Sadurní de Maçaners, d’origen romànic però totalment modificada al s.XVII, des d’on prendrem el carrer que baixa a la font Vella. Continuem per pista asfaltada fins l’entrada del mas de Sull. Aquí anem a la dreta per un camí carreter, que baixa i revolta el turó on s’aixeca el citat mas, fins que s’acaba en un torrent on hi ha un vistós salt d’aigua. Per arribar a la mina del Pollegó Petit, hem de creuar aquest torrent i, a l’altra banda, trobem la seva tapiada bocamina, just a tocar del salt, i les restes d’una cabana.

Entrada de la mina del Pollegó Petit 
al costat d’un vistós salt d’aigua 

Bocamina tapiada

Aquesta mina la van obrir a l’any 1936, a inicis de la Guerra Civil, per tal que el joves, i no tan joves, de la rodalia s’estalviessin d’anar al front, i va estar activa fins al 1952. El carbó que s’extreia era transportat per dones, a lloms de burros, fins a Sant Julià de Fréxens on era carregat en camions. A prop hi van haver altres dues mines (la del Prat del Roget i la de la Tieta) però que han desaparegut, en canvi aquesta bocamina s’ha conservat en bon estat perquè fou oberta en una capa de dura calcària on hi apareixen unes curioses traces fòssils de difícil identificació, però que bé podria tractar-se de Chondrite burrows.

Traces fòssils de difícil identificació, 
potser Chondrite burrows?

Vistes al Pedraforca des de Molers

Per seguir l’itinerari hem de continuar amunt pel mateix corriol, el qual surt a un ample carener amb magnífiques vistes sobre la muntanya del Pedraforca. Estem prop del petit veïnat de Molers, on hi destaca l’església d’origen romànic de Sant Ponç.

Vista de la façana de ponent de Sant Ponç de Molers

Plafó informatiu de Sant Ponç de Molers

Vista de conjunt de Molers

Des d’aquí anem a sortir de nou a la carrerera B-400 a l’alçada d’un camping. Creuem la carretera i entrem per un camí carreter que s’enfila suaument sota un bosc de pins. Aviat trobem un petit cartell de fusta que ens indica l’entrada del sender que puja cap al dolmen de Molers, el monument prehistòric més important de la comarca. Es tracta d’un sepúlcre de l’edat dels Metalls (entre 1800 i 1400 aC) format per dues lloses laterals i una tercera que fa de coberta. Els materials arqueològics que s’han trobat en les excavacions es troben al Museu Diocesà de Solsona.

Dolmen de Molers (Viquipèdia)

Planta i secció del dolmen de Molers, 
extret del plafó informatiu adjunt

Si continuem amunt pels carrers de la urbanització, arribarem a un ampli coll on se suposa que hi havia hagut la tensora de cal Guineu del telefèric de l’Espà. D’aquesta instal·lació no en queda absolutament res, llevat d’una muntanyeta de carbó al costat de la pista. Imatges de l’època mostren les torres de suport dels cables, torres que encara se’n conserven algunes ben amagades entre l’espès bosc de la zona.

Ubicació de la tensora de cal Guineu del telefèric de l’Espà


Carbó apilat al costat de la pista 

Imatge d’època de les torres de suport dels cables

Torres i vagonetes ocultes per la vegetació

Per aquesta mateixa pista baixem i arribem de nou a la carretera B-400, a l’alçada del cementiri i molt aprop d’on hem deixat el cotxe a l’entrada del poble de Maçaners on tanquem el cercle d’aquest petit itinerari. Per finalitzar aquest capítol, continuem carretera avall, en direcció a la C-16, per tal d’anar a veure les restes de l’estació de descàrrega dels Hostalets, tot passant a prop del mas de Cal Ceguet on hi havia hagut la darrera estació tensora del telefèric de l’Espà.


Així mateix deixem a mà dreta la desviació de Vallcebre, creuem el torrent homònim, i de passem de llarg del càmping El Berguedà, on es troba l’estació d’angle de Griera del telefèric de Vallcebre, i que ja vam visitar en un anterior ressenya. Així, pocs metres més avall, podem deixar el cotxe en un eixamplament de la carretera i entrar a peu per la pista d’accés de cal Coix.


Per aquesta pista, i després de passar a frec del mas de Can Griera, davallem fins al pont sobre el torrent de Vallcebre i, poc més enllà, ja trobem les restes de la que va ser l’estació de descàrrega dels Hostalets, de la qual només es conserva la tremuja de ciment (també hi havia hagut unes tremuges de fusta) i part de la base de suport de la roda del cable tractor.

Restes de la tremuja de ciment de 
l’estació de descàrrega dels Hostalets


Restes de la base de suport de la roda 

Ens acomiadem del Pedraforca...fins a la propera

Aquí posem punt i final de la sèrie de ressenyes, a través de les quals hem vist les explotacions de carbó dels peus del Pedraforca; així mateix aquí també finalitzem tot el conjunt de ressenyes que, des de l’any 2013 venim publicant en aquest blog i amb les quals hem anat veient les diferents zones d’explotació del carbó de la conca lignitífera de l’Alt Berguedà i el seu patrimoni miner i geològic, des de la serra del Catllaràs  al Pedraforca tot passant pels sectors de Malanyeu-la NouCercs-Peguera, i Vallcebre . Però del Pedraforca no ens acomiadem del tot, ja que hi tornarem més endavant, per esbrinar la seva complexa estructura, en una propera sèrie de ressenyes.

Bibliografia:

• Ullastre, Jordi & Masriera, Alícia: Pedraforca. Estratigrafia y estructura, Treballs del Museu de Geologia, núm 12, 2004
• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997
• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986
• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003
• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004
• Santandreu i Soler, M. Dolors: Passejada per la història de Saldes, rev. L’Erol, núm 65, 2000
• Martínez, Albert & Tudela, Marc: Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró, ed.Itineraris Geològics, 2013
• Departament de Treball, Industria, Comerç i Turisme: El patrimoni miner de Catalunya. Guia de Mines Museu i Museus de Geologia i Mineria, Generalitat de Catalunya, 2003

diumenge, 12 d’abril de 2020

Amics del Museu: EL NOU CORONAVIRUS

El nou coronavirus, tècnicament anomenat SARS-CoV-2, és més conegut com el “coronavirus de Wuhan” perquè fou detectat per primer cop en aquesta ciutat xinesa a finals de desembre del 2019. Aquest coronavirus, com els seus precedents anteriors (el SARS-CoV del 2002, i el MERS-CoV del 2012) provoca, per regla general, una infecció de les vies respiratòries (la Covid-19) que pot ser lleu o moderada (o inclús asimptomàtica) en la majoria de casos, però que, segons com, pot derivar en una pneumonia greu i, en el pitjor dels pronòstics, pot provocar la mort. La seva ràpida expansió va obligar l’OMS a declarar-la, el passat 11 de març, com a pandèmia.


Per això actualment s’ha establert una veritable cursa entre investigadors de tot el món que cerquen tractaments i vacunes que frenin la seva expansió ja què, de moment, l’únic remei per evitar el col·lapse sanitari és el confinament d’una bona part de la població mundial, amb els perjudicis econòmics que això comporta. I per acabar-ho d’adobar, per primer cop estem vivint una pandèmia en temps real, i una muntanya d’informació, multiplicada per les reds socials, ens bombardeja constantment, tot promovent l’alarma i el desconcert, coses que no ajuden a resoldre la veritable crisi.


Per tot això el SARS-CoV-2 és imatge de portada de la revista de divulgació científica Investigación y Ciencia d’aquest mes d’abril. En ella apareixen dos articles sobre el tema: El coronavirus más mediático, d’Ignacio López-Goñi, catedràtic de Microbiologia de la Universitat de Navarra; i La carrera contrarreloj frente al nuevo coronavirus, de Marta Consuegra Fernández, doctora en Biomedicina, investigadora i professora de la Universitat de Barcelona.

En aquests articles s’adverteix que una bona part de l’allau d’informació que corre per les webs especialitzades sobre el nou coronavirus, no ha tingut temps de passar pels habituals controls de qualitat i que, per tant, es tracta d’informes preliminars que, a voltes, contenen molts errors. I el primer que volen desmentir és que aquest nou coronavirus hagi sortit d’un laboratori, producte de la barreja artificial entre un coronavirus i el virus de la VIH.

Aspecte del nou coronavirus SARS-CoV-2

Altres estudis no comprovats suggereixen que ens estan afectant dues soques del mateix virus, i que la soca més antiga és menys transmisible que la que ens està afectant més en aquest moment, i es va dir que el virus havia mutat, cosa que va espantar a més d’un. Però es veu que el que s’ha d’entendre és que tots els virus muten constantment, perquè el seu ARN polimerasa és molt maldestre a l’hora de copiar-se i introdueix moltes errades (o mutacions) en cada còpia, cosa que no passa a les cèl·lules perquè tenen un mecanisme de correcció.

Pangolí

A les primeres notícies sobre el SARS-CoV-2 es parlava molt dels pangolins, uns mamífers escamats i molt amenaçats i que solen vendre’s vius al mercat de Wuhan, com a portadors del nou coronavirus. També es parlava d’unes serps... però investigadors de la Universitat de Bioenginyeria de Wuhan, que portaven analitzant aquesta la qüestió des de finals del 2019, es van afanyar a desmentir-ho ja que, si bé se sap que alguns ratpenats de la zona són reservoris naturals del nou coronavirus, es desconeix l’identitat de l’animal que va fer de pont entre els ratpenats i els humans, mecanisme dit zoonosi. Aquí hauriem d’afegir que, a casa nostra, moltes associacions (com l’ICEK) han emès una crida en defensa dels nostres innocents ratpenats (tan necessaris i tan amenaçats) perquè no es converteixen en “cap de turc” d’aquesta crisi.

Mecanisme d'introducció a la cèl·lula

Ara la qüestió està en trobar una vacuna, o tractament, que impedeixi que la proteïna S, present a l’embolcall del coronavirus, s’acopli al receptor ACE2 de la cèl·lula humana. Però els experts asseguren que aquesta tasca no és gens fàcil, ja que s’ha de ser molt curós amb la seguretat d’una vacuna i tenir en compte el tipus de resposta del nostre sistema immunitari a l’hora de generar anticossos capaços de fer front a una infecció futura... i això vol temps!

De moment només hi ha vacunes experimentals i no hi ha cap tractament eficaç que bloquegi l’acció del virus i l’única cosa que es pot fer són les cures sanitàries i el suport vital pels casos més greus, però s’estàn estudiant fàrmacs ja coneguts que poden tenir efectes antivirals. S’espera, però, que la constant mutació del virus el faci més adaptable al seu hoste (o sigui, els humans) i que cada cop sigui menys letal però més transmisible... Al cap i a la fí aquesta és la cosa que més l’interessa al virus.

Els articles finalitzen amb una reflexió: aquest és el tercer brot d’aquesta família de virus que s’ha succeït en els darrers 20 anys, i els experts preveuen que n’apareixeràn de nous cada 10 anys, i per això demanen més recursos per a la investigació i així poder evitar situacions de crisi sanitària en el futur. I des d’aquí podríem afegir que, després d’això, res tornarà a ser com abans, però, de ben segur, que valorarem molt més el luxe de les petites coses.

dilluns, 6 d’abril de 2020

Mn. Francesc Nicolau: S'ha descobert un bacteri intestinal que allarga la vida


La ciència de la salut també progressa i per donar un exemple a la revista Nature Medicine recentment es va publicar un article que parla d’un bacteri molt especial, i del qual m’agradaria dir-ne alguna cosa.

Ja sabeu que en el nostre aparell digestiu hi ha molts bacteris que ens ajuden a fer la digestió... i altres coses. Són beneficiosos per a la nostra salut. Doncs bé, s’acaba de descobrir que un d’aquests bacteris benefactors contribueix a l’allargament de la vida . S’ha vist que és abundós en persones centenàries i que n’hi ha mancança en les que moren joves. Quin paper fa, doncs, en el nostre cos?

El bacteri Akkermansia muciniphila augmenta l'esperança de vida

Els centenaris tenen abundància en els seus intestints d’uns bacteris que s’anomenen verrucomicrobis. Dels quals cal destacar els de l’espècie Akkermansia muciniphila, que en estudis anteriors ja s’havia demostrat que tenia un efecte protector davant la diabetis i l’obesitat. I ara s’ha vist un altre aspecte: actua sobre la síntesi dels àcida biliars, que són els que intervenen en l’envelliment d’una manera molt decisiva.

El Dr.Carlos López Otín, investigador de la Universitat d'Oviedo

A la Universitat d’Oviedo, el doctor Carlos López Otín, especialista en biologia del càncer i de l’envelliment, ha dirigit una investigació que ha durat cinc anys sobre l’actuació del dit bacteri. I què és el que han fet? Experiments en ratolins de dos models diferents, fent transplantaments de microbis intestinals, és a dir, fent augmentar la quantitat del bacteri Akkermansia muciniphila en el seu intestí, i en tots dos va augmentar la seva longevitat entre un 13% i un 15%. També es va notar que s’allargava la vida en altres ratolins que menjaven àpats esquitxats abans amb el dit bacteri. Així, doncs, s’ha comprovat que els transplantaments del bacteri Akkermansia muciniphila allarguen la vida almenys un 13% en ratolins i aplanen el camí cap a un tractament en persones.

Què hi podem dir nosaltres? Que val la pena tenir en compte el resultat d’aquestes investigacions que podríen millorar la salut de certes persones fent que aquesta sigui més plena i més sana, i això és bo.

Nota: Article publicat a Catalunya Cristiana el 23 de febrer de 2020