Donem la benvinguda a aquest nou any 2025 amb la continuació dels itineraris d’observació del mantell de les Serres Marginals i, després d’haver donat un cop d’ull al conjunt de materials que afloren pels voltants de Camarasa, els quals conformen la part més oriental d’aquest mantell, ara farem un parell d’itineraris, un a peu i un altre en cotxe, per observar la tectònica de la zona on hi destaca una de les estructures més rellevants dels Pirineus: la falla del Segre, la qual separa la Unitat Sud-pirinenca Central de la zona del Pedraforca, i el nom li ve del riu que aprofita part d’aquesta estructura per a excavar-hi el seu llit.
En aquest sector, la falla (o accident) del Segre es troba al sud de la gran muntanya de Sant Mamet, la qual ja vam observar des del coll d’Orenga en l’itinerari que vam fer al voltant del Montsec de Meià. I és per aquí per on el riu Segre, contra tot pronòstic, s’obre pas entre aquestes agrestes muntanyes, tot excavant l’espectacular Congost del Mu, just abans de rebre les aigües del Noguera Pallaresa a l’indret de l’aiguabarreig.
Per a fer l’itinerari del Congost del Mu haurem d’anar fins al citat aiguabarreig sortint de Camarasa per la carretera C-13 en direcció a Tremp. A la sortida del poble, a mà dreta, tenim l’Espai Orígens, un centre i aula d’estudi dels pobladors prehistòrics d’aquesta zona. A tocar del centre encara es poden veure les restes del que va ser el Campament de l’Hospital, una sèrie d’edificis (dormitoris, hospital i cantina) dels treballadors que construïen la presa del pantà de Camarasa, entre els anys 1917 i 1923. Un plafó explicatiu, amb fotos de l’època, ens informa de com era l’indret i d’alguns fets que aquí van tenir lloc.
Continuem per la carretera fins al pont sobre el Segre. Just abans de creuar-lo, a mà dreta surt una pista asfaltada que ens porta fins l’aiguabarreig on s’alcen les preses dels pantans de Camarasa i d’Alòs, les aigües retingudes dels quals fan funcionar la gran central hidroelèctrica. En tot el recorregut podem observar les dolomies negres del Juràssic (Dogger) que formen la base de la Serra del Mont-roig i de la Serra Carbonera.
Aquí deixem el cotxe i continuem el recorregut a peu pel Congost del Mu, al qual entrem per unes passarel·les metàl·liques adossades als contraforts de la Serra Carbonera, tot seguint el curs aigües amunt del riu Segre.
Així arribem fins a un espectacular pont penjant sobre el pantà d’Alòs que haurem de creuar tot deixant a mà dreta un camí que s’enfila a l’ermita de Sant Jordi que ja vam visitar en l’anterior itinerari des de Camarasa.
Un cop a l’altra riba, després de planejar uns metres a tocar del riu, el camí s’enfila de valent tot seguint el barranc del Palomar fins a una certa alçada sobre el congost on trobem una cruïlla: a l’esquerra el camí segueix enfilant-se cap al mirador de la Penalta; nosaltres, però, anem a la dreta seguint el curs del riu Segre tot planejant a mig aire del vessant sud del serrat de Lo Palomar i encarats a la muntanya del Castellar a la qual ens dirigim.
Anem trepitjant les dolomies negres del Juràssic mitjà (Dogger) mentre que a l’altra banda del pantà d’Alòs tenim les fermes cingleres que formen el vessant nord de la serra Carbonera on, damunt les dolomies, afloren les calcàries del Cretaci superior, posant de manifest, un cop més, la llacuna estratigràfica que hi ha entre aquests dos paquets de roques. Mirant cap a ponent tenim l’alterós extrem oriental del Mont-roig.
Arribant al barranc de Namperes el camí baixa a tocar del riu per rodejar els esperons rocosos del Serrat del Poll, un dels contraforts de la muntanya del Castellar, per unes passarel·les metàl·liques sobre el Segre i que acaben desembocant en una pista de terra. Entrem així dins una estructura tectònica força peculiar, i tan gran que només es pot veure sobre un mapa geològic.
Es tracta d’un sinclinal complex, el qual dona lloc a la Serra Carbonera (al sud del riu Segre) i a la muntanya del Castellar (al nord del Segre). L’eix d’aquest sinclinal té, a la Serra Carbonera, una direcció quasi E-W (com la major part dels plecs que hem vist fins ara), però conforme ens anem acostant al riu Segre, aquest eix es va torçant fins tenir una direcció N-S a la muntanya del Castellar. També els estrats es van redreçant de manera que al contrafort del Serrat del Poll estan quasi verticals, cosa que fa les delícies dels escaladors que pugen per les seves múltiples vies. Des del capdamunt d’aquest Serrat del Poll es pot veure com, associat a aquest sinclinal, tenim un anticlinal que també dibuixa aquesta torsió de l’eix.
Per acabar-ho d’adobar, sobre el mapa geològic es veu com el conjunt Serra Carbonera-el Castellar formen més aviat una conca tancada, com si d’una cubeta tectònica es tractés, semblant a la que vam veure a Vallcebre, però aquí la seva formació podria estar relacionada amb la naturalesa de la falla del Segre, que passa just al nord del cim del Castellar, i que té un moviment lateral sinistre.
Si a això hi afegim que la muntanya de Sant Mamet, situada al nord de la falla del Segre, té una estructura en forma de dom, amb el Juràssic superior aflorant al voltant del seu cim, podria ser que tinguéssim una associació de cubeta-dom com les que se sol donar allà on hi ha interferència de dos sistemes de plecs... però això seria aventurar-se massa en una zona de tectònica tan complexa.
Després d’imaginar-nos aquesta estructura tectònica tan curiosa, continuem per la pista en direcció a llevant tot allunyant-nos del Serrat del Poll de manera que, si mirem enrere, en podrem copsar la seva dimensió i esquerpa bellesa i també delectar-nos amb la visió dels seus estrats, quasi verticals, col·locats com llibres en una prestatgeria.
Continuem per la pista tot planejant, amb lleugeres pujades, prop de la riba del Segre rabejat per la presa d’Alòs. Un cop passat l’esperó rocós de la Serra de l’Espadella, sortim de la suposada cubeta tectònica i creuem un barranc excavat a les margues del Lias (Juràssic inferior). Seguidament trobem un altre esperó, dit serra de Saborell, format per les calcàries del Lias les quals formen un anticlinal molt estret que es troba entre les serres Carbonera i Boada. Al seu damunt, i en contacte discordant veiem una massa de conglomerats oligocens, d’aspecte “montserratí”.
Així arribem a l’àrea d’esbarjo de la Font de l’Espadella on finalitzem aquest itinerari pel Congost del Mu i on podem haver deixat un cotxe si no volem tornar a l’aiguabarreig d’on hem sortit pel mateix camí d’anada.
De lluny ja veiem l’alterós castell d’Alòs de Balaguer, el qual visitarem en el proper itinerari que farem en cotxe per acabar d’observar tot aquest extrem oriental del mantell de les Serres Marginals.
Molt interessant. Gràcies pel reportatge
ResponElimina