Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 28 de maig de 2019

Jorgina Jordà: X TAULA DE CANYELLES


Un any més, i ja van deu edicions, s’ha celebrat la Taula d'intercanvi de Minerals de Canyelles (Canyelles, el Garraf). En aquesta ocasió, la ubicació de l’acte va tenir lloc a la sala multicultural, on ja s’havia realitzat la Taula en anys anteriors i on cal dir que vam estar molt còmodes i vam disposar de força espai i claror.





El nombre de participants va ser molt significatiu i es van poder veure mostres de minerals de tots tipus. Començaré destacant una bona representació d'una localitat clàssica i que fa anys que és inaccessible: Enekuri a Biscaia. Es van poder veure molt bones mostres de quars, calcita, analcima i quars ametista en ceptre d'allò més estètiques, gràcies a la participació d'un company vingut del País Basc.

Ametista Enekuri Biscaia

Calcita i quars Enekuri Biscaia

També del nord peninsular bones mostres de calcita i barita de Lesaka; barita de la mina Troya; fluorita de la mina Moscona i Berbes a més d’exemplars interessants d’auricalcita i quars de l'Hozarco. Destacar també una mostra de galena molt curiosa procedent de la mina de los Corrales de Traspando, Oceño, Astúries i uns bonics quarsos del Pantano de Bárcena. Es va poder gaudir de molt de material de la zona minera de La Unión-Cartagena, tant de recent extracció com de fa ja més de vint anys i també de Múrcia destacar alguns bons exemplars de fluorapatita de la Celia. Gran varietat de guixos, especialment, de localitats aragoneses; mostres interessants de cinabri de Xóvar i exemplars de sofre de La Cañada de Verich molt acolorits i que van tenir molt d’èxit. De la zona sud, quars i fluorita de les mines Gloria; almandina de Lubrín i aragonita d'una localitat poc coneguda: Casas de Ves, Albacete. A més, destacar el que, per a mi, va ser la sorpresa del dia: kasolita (un silicat radioactiu) de la mina San Rafael a Cardeña, Còrdova.


Auricalcita i quars El Hozarco Cantabria 





Cinabri Xòvar

Sofre La Cañada de Verich


De Catalunya es va trobar quasi de tot doncs hi havia participants d’arreu. Bones mostres clàssiques d’anapaïta de Bellver de Cerdanya, de molt bona mida i retrobades fa un parell d'anys; calcita de recent extracció de la mina de Can Palomeras; wulfenita de la pedrera de Can Donadeu, Sant Fost de Campsentelles; celestina de Castellfollit de Riubregós (localitat més coneguda per la calcita) schorl i clorita pseudomòrfica de cordierita de Mont-ras i, com no, exemplars de microclina i quars de la pedrera Massabé; epidota de Casterner de les Olles i les clàssiques celestines de Torà, Ivorra i La Granja d'Escarp; calcita de Gualba, fosfats del Turó de Montcada i un bon assortit de minerals de la pedrera Berta: fluorita, calcita, esfalerita...



Calcita Gualba

Es va comptar també amb un parell de lupes binoculars d’ús lliure per tots els assistents i que com en anteriors ocasions, va permetre gaudir molt als amants dels micromuntatges amb el gran assortiment de minerals que hi havia per intercanviar: anatasa, titanita i fluorapatita de Güell d'Hornos; arsenopirita de la Val d'Aran; dundasita i aragonita de Prullans i una extensa paragènesi de localitats clàssiques com Rocabruna, Bruguers o la mina Linda Mariquita.

Esfera de Dundasita Prullans inferior 1mm

Novament, la Taula va comptar amb la presència del Grup Mineralògic Català i això va fer que molta gent pogués conèixer la gran quantitat de publicacions i activitats que hi ha al voltant del col·leccionisme de minerals.

Per tal de celebrar la desena edició de la taula, l’Ajuntament de Canyelles va obsequiar als participants amb un bonic recordatori fet en vidre bufat que evocava la forma d’una drusa de quars, elaborat per una artesana local.

 Sr. J.A. Soldevilla i Sra. Rosa Huguet


Així doncs, cal un doble agraïment per al senyor J.A Soldevilla ànima i organitzador de la Taula i també a l'alcaldessa, la senyora Rosa Huguet, per rebre’ns  a Canyelles sempre amb els braços oberts i tenir aquest magnífic detall amb tots nosaltres.

Felicitats a tots, i... a per la XI Taula!


Fotos:Agustí Asensi

divendres, 17 de maig de 2019

Isabel Benet: MONTSEC, la muntanya de ponent (IV)


En aquets darrer capitol dedicat al Montsec de Meià, us convidem a fer un tomb d'una imàginària jornada en vehicle pel seu voltant, tot suggerint de passada algunes “visites” a diversos indrets interessants, tant per la seva geologia com per la seva història... serà com una mena de “calaix de sastre”, en el bon sentit de l’expressió.

El Cogulló des de Vilanova de Meià

Esquema del recorregut

Esquema geològic del recorregut

Per això sortirem de bon matí de Vilanova de Meià en direcció a Santa Maria de Meià... però abans de marxar ens fixarem en el vessant oest del Cogulló on es pot veure una vistosa falla normal i la gran boca de la cova del Castejón, la qual “visitarem” de tornada.

Per la carretera LV-9131 arribem a Santa Maria de Meià, petit poble del qual cal destacar la seva església parroquial que fou un antic monestir benedictí i del qual només queda el mur nord i una part del cimborri. Durant la Guerra Civil es va convertir en un hospital de militar i actualment acull una casa de colònies.

Impressionant muralla del Castelló de Meià 
corresponent a l’absis de l’església de Sant Martí

Abans de continuar en direcció al coll d’Orenga podem fer la primera de les “visites” d’avui al Castelló de Meià, les restes del qual s’alcen damunt una cresta rocosa que separa les valls de Meià i d’Ariet. Per arribar-hi cal prendre una pista que baixa en direcció sud la qual, després de creuar el barranc de Sant Pere, s’enfila cap a un pas entre roques on podem deixar el cotxe per apropar-nos al castell d’origen romànic del qual només resten una part de les seves impressionants muralles i la base d’una torre circular. Aquest edifici, juntament amb altres del mateix tipus (com són el castell d’Orenga, la casa forta de Rocaspana, la torre de l’Espinal, el castell de la Vall d’Ariet), formava part d’una xarxa de torres de vigilància que dominaven el pas entre les valls del Segre i la Noguera Pallaresa.

Interior de l’absis de l’església de Sant Martí

Si, des d’on hem aparcat, continuem per la mateixa pista en direcció sud, arribarem a una agrupació de cases en ruïnes des d’on podem baixar cap al llit del barranc de les Artigues. Aquí, damunt el sostre d’una capa de calcàries d’inicis del Terciari (o Cenozoic), es poden observar una sèrie d’icnites d’origen desconegut, però podrien tractar-se de rastres deixats per peixos de tipus rajada com les que es poden veure al jaciment de la Posa a Isona.

Aspecte de les icnites del barranc de les Artigues

Deixem les icnites i “retornem” a Santa Maria de Meià des d’on continuem, ara per pista de terra en bon estat, cap al coll d’Orenga, tot deixant a mà dreta la desviació a l’ermita de Sant Sebastià, la qual fou un polvorí en temps de la Guerra Civil. Des del coll d’Orenga, excavat en materials de l’Eocè i divisòria d’aigües dels rius Boix i Noguera Pallaresa, es pot pujar al cim de Sant Mamet (1391 m) coronat per una ermita i un refugi. La muntanya de Sant Mamet té una estructura en forma de dom i en ella afloren materials corresponents al Juràssic superior i al Cretaci superior, sense que hi apareixi el Cretaci inferior, cosa que dona lloc a una important llacuna estratigràfica de la qual ja en parlarem més endavant.

Restes del poble de Peralba, amb el Montsec d’Ares al fons

Tot seguit ja baixem cap a la vall del Noguera Pallaresa i el primer que trobem són les ruïnes del poble de Peralba, on encara es poden veure les restes del seu castell i de la seva església parroquial. Aquest poble, que va formar part del priorat de Meià fins l’any 1834, està abandonat des dels anys 70 del segle passat. Així continuem baixant per la pista que, en arribar a Figuerola de Meià. torna a estar asfaltada. Del nucli antic d’aquest poble, que està en ruïnes, cal destacar les restes del seu castell, també lligat al monestir de Santa Maria de Meià i del qual només queda una torre rectangular dita Torre de la Inquisició.

Torre de la Inquisició de Figuerola de Meià

Poc després de deixar a mà dreta l’accés al poble de Fontllonga, ja desemboquem a la C-13, també coneguda com la Carretera del Doll, per la qual anem en direcció nord, cap al pas de Terradets, tot vorejant l’embassament de Camarasa, el qual reté les aigües del riu Noguera Pallaresa, i passant a frec de la Baronia de Sant Oïsme, petit nucli on hi destaca una església romànica dedicada a Sant Bartomeu i una vistosa torre circular emplaçada damunt una esbelta cresta rocosa.

Torre del castell de Sant Oïsme

Vista del congost de Terradets, 
on hi destaquem les “calcàries de picons”

Aviat arribem a la cruïlla amb la carretera d’Àger, indret conegut com La Passarel·la, i porta d’entrada al cèlebre congost de Terradets. Aquí s’inicia el camí que puja a la no menys cèlebre pedrera de Meià, a la qual dedicarem tot un capítol sencer més endavant. Deixem de moment la pedrera i ens endinsem al congost on, al llarg del seu recorregut, observarem la sèrie mesozoica als talusos de la carretera. A mig camí del congost, aquest es tanca i podem veure d’aprop un paquet calcari d’inicis del Cretaci superior afectat per una sèrie de fractures verticals i sense desplaçament anomenades diàclasis. A favor d’aquestes fractures verticals l’erosió conforma uns vistosos monòlits o picons.

Detall dels “picons” a les calcàries d’inicis del Cretaci superior)

Seguidament arribem a l’àrea de lleure de la font de les Bagasses, un bon lloc per parar a contemplar la famosa paret de Terradets, esculpida a les calcàries del Cretaci superior pel riu Noguera Pallaresa i farcida de vies d’escalada. La font de les Bagasses, a l’igual que la font de la Figuera i la Font Blanca, al nord de Vilanova de Meià, neix en el contacte entre les margues del Santonià i les calcàries del Campanià (Cretaci superior).

 Vista de la paret de Terradets 
des de la Font de les Bagasses

Vista de l’espectacular paret de la Roca Regina
 a la sortida del congost de Terradets

A la sortida del congost, ens acomiadem del pas de Terradets amb l’espectacular visió de la Roca Regina, muralla també plena de vies d’escalada de gran recorregut i dificultat, formada pel treball erosiu del torrent del Bosc. Aquí prenem la carretera LV-9121 que s’enfila cap a Llimiana i, un cop hem passat per sobre la presa de l’embassament de Cellers (o de Terradets), travessem tot un seguit de túnels que perforen els darrers materials que formen el Montsec: els anomenats “gresos d’Areny” del Maastrictià. A la sortida dels túnels el paisatge s’amplia: deixem la Noguera i entrem a la conca de Tremp, a la comarca del Pallars Jussà, on afloren els materials d’inicis del Terciari (o Cenozoic).

El Pirineu nevat s’enmiralla a les aigües del pantà de Cellers

Poc després de creuar el pont sobre el riu Barcedana, a mà dreta surt una pista, només apta per 4×4, que segueix el curs del riu Barcedana excavat a les argiles de la fàcies Garumniana de finals del Cretaci i principi del Terciari. Aquesta pista ens apropa a l’inici del Camí de les Cent Corbes, pel qual podem pujar a “visitar” l’ermita d’origen romànic de Sant Salvador del Bosc (o Sant del Bosc), situada al capdamunt d’un agut turó rocós, en plena cara nord del Montsec.

Pujant pel Camí de les Cent Corbes, 
amb un mar de boira sobre la conca de Tremp

Arribant a l’ermita de Sant Salvador del Bosc

Per continuar el nostre “periple” al voltant del Montsec de Rúbies, “retornem” al pont sobre el riu Barcedana i continuem per la carretera LV-9121 la qual s’enfila cap a Llimiana tot fent fortes llaçades. En una cruïlla, deixem l’accés al poble de Llimiana i prenem la carretera L-913 que planeja a molta alçada per sobre la vall del riu Barcedana i des d’on observem com la cara nord (o “esquena”) del Montsec no és tan suau com es podria pensar, ja què està tota ella esgarrapada pels torrent que la recorren i que excaven profundes gorges que aïllen aguts turons triangulars dits chevrons.

Vista de l’”esquena” del Montsec i els seus chevrons 

Esquema de formació dels chevrons

Per aquesta carretera passem pels pobles de Sant Cristòfol de la Vall i Sant Martí de Barcedana. Des d’aquest darrer poble podem pujar a Sant Miquel de la Vall per “visitar” les restes del castell de Sant Gervàs, bastit damunt un paquet de calcàries amb alveolines de l’Ilerdià (Eocè inferior) al vessant solei de la serra dels Obacs. Un plafó ens informa que aquest castell, bastit al segle XI, constava d’un recinte murallat de planta triangular (amb tres bestorres a cadescún dels angles) i una torre circular de més de 15 m d’alçada. Aquest castell va ser clau en la repoblació de la vall de la Barcedana, però fou abandonat a finals del segle XV i per això avui dia ha desaparegut la major part de la muralla (només es conserva una de les bestorres) i la torre circular es troba en molt mal estat de conservació.

Restes del castell de Sant Gervàs on s’observa la torre circular (dreta)
 i l’única de les bestorres (esquerra) que s’ha conservat (imatge del 2016)

A uns 200 m del castell està l’església de Sant Gervàs i Sant Protàs, de la qual no es té massa informació car la primera menció data del 1758, però l’estil de l’edifici (amb carreus ben tallats i algunes finestres simples i d’altres de doble esqueixada), fan pensar que es tracta d’una obra medieval, potser de finals del segle XII o inicis del XIII, a més té una absidiola gòtica possiblement dels segles XIV o XV.

Absís de l’església de Sant Gervàs i Sant Protàs

Els voltants de l’ermita són l’hàbitat d’un dels escarabats més grans d’Europa: es tracta de l’escarabat butllofer (Berberomeloe majalis), que es caracteritza per no tenir ales i un abdomen molt voluminós amb franges de color taronja o vermell intens, cosa que ens adverteix que es un insecte molt tòxic.

Escarabat butllofer

Després de la “visita” al castell de Sant Gervàs, retornem a Sant Martí de Barcedana per continuar el tomb al Montsec de Rúbies per la mateixa carretera L-913 en direcció al congost del Pas Nou. Just abans d’arribar-hi, però, podem desviar-nos per “visitar” el castell de Toló, i per això ens cal prendre una pista que surt a mà esquerra i que es dirigeix a l’antic poble de Toló, situat als peus d’una petita mola adossada al vessant est de la serra de la Campaneta; les restes del castell es troben al seu capdamunt. Aquesta fortificació té els seus orígens en en Baix Imperi Romà però va perdurar al llarg de l’Edat Mitjana perquè des d’aquesta posició es domina tota la Conca Dellà. 

Vista dels cingles calcaris sobre els quals s’aixeca el castell de Toló

Aquestes calcàries contenen alveolines,
uns foraminífers de l’Ilerdià (inicis del Terciari)

Per accedir al capdamunt de la mola, cal superar, sense massa dificultat, un cingle format per calcàries amb alveolines, uns foraminífers molt abundants a inicis de l’Eocè (Cenozoic o Era Terciaria). Per sota aquestes calcàries es veuen aflorar les argiles vermelloses de la fàcies garumniana. De l’antic castell de Toló només es conserven algunes muralles i algunes parets de l’església romànica de Sant Vicenç que ocupen el cim de la mola. En aquest terreny obert i assoleiat, floreix el Còlquic de Pirineu (Merendera montana), petita planta de la família del safrà.

Restes de l’antiga església de Sant Vicenç

Per sota les calcàries d’alveolines 
estàn les argiles de la fàcies garumniana 

Còlquic de Pirineu

Per continuar el nostre “tour”, hem de retornar a la carretera L-913 i endinsar-nos al congost del Pas Nou, tot entrant de nou a la comarca de la Noguera i tallant els materials del Cretaci superior que formen el cos de la Roca del Arcs. Després de passar a frec de la Font Blanca i de la font de la Figuera, seguim baixant fins situar-nos damunt el túnel que cobreix el riu Boix i que va servir d’esplanada on es carregava en camions el carbó procedent de la mina del Reguer. Des d’aquesta esplanada podem pujar pel camí del Cogulló i fer la darrera “visita” de la jornada a les coves del Castejón i del Pansot.

Vista del vessant on s’obren les coves del Castejón i del Pansot

Per un estret i costerut camí, arribem primer a la gran boca de la cova del Castejón. En realitat es tracta d’una balma excavada a les calcàries del Cretaci inferior en les quals es poden observar uns fòssils anomenats orbitolines, uns foraminífers molt característics d’aquesta època i que tenen forma de petites llenties o de barret xinès. Durant molt temps aquesta balma va servir de corral per al bestiar, per això encara es conserven restes de les parets que la tancaven.

 La gran boca de la cova del Castejón

 Aspecte de les orbitolines (col. MGSB)

Si seguim pujant arribarem a la cova del Pansot, una altra balma que va servir de corral i que va ser excavada per l’erosió a les margocalcàries d’inicis del Cretaci superior. Al pis de la balma s’observa una crosta ferruginosa la qual testimonia una aturada sedimentària (o llacuna estratigràfica) que es va produïr entre finals del Cretaci inferior i inicis del superior. Al sostre de la balma tenim les mateixes “calcàries de picons” que ja hem vist al congost de Terradets. Aquests dos paquets de calcàries els podem “lligar” (o correlacionar) i, d’aquesta manera, suposar que apareixen a tot l’esglaó inferior del Montsec de Rúbies.

L’interior de la cova del Pansot

Exemple de correlació entre les “calcàries de picons”
observades al congost de Terradets i al congost del Pas Nou

Si continuem amunt pel camí, finalment sortirem a camp obert i aquí podem trobar alguns fòssils de coralls solitaris dels gèneres Placosmilia, Paracunnolites i Phyllosmilia (del Santonià) com els que podem contemplar a les vitrines dels holotips del MGSB. Amb tota aquesta informació podem elaborar un tall geològic on apareixen els materials que hem anat observant al llarg del camí cap al Cogulló de Meià.

Exemplars de coralls solitaris de la zona (col. MGSB)

Tall geològic esquemàtic 
(extret de Gestació i naixement de la serra del Montsec, de Joan Rosell)

En aquest ambient de brolles seques també podem trobar alguns exemplars d’Ameles objecta, un insecte proper als pregadéus, però amb el cos més curt i abultat.

Exemplar d’Ameles objecta

Finalment, la nit cau sobre Vilanova de Meià

Cau la tarda mentre continuem avall per la carretera L-913 en direcció a Vilanova de Meià. Poc després de creuar el pont sobre el riu Merler, entrem de nou al poble que hem abandonat el matí d'aquesta particular jornada, tancant així una volta completa al Montsec de Meià en la que s’han pogut veure moltes coses interessants encara que no totes les que la zona ens ofereix.