Fa alguns mesos vaig explicar en a les pàgines en paper del Butlletí intern (publicat en aquest blog) el fracàs de les accions que es varen portar a terme per tal que el primer i més prestigiós diari de Catalunya rectifiqués una falsa informació publicada el 13 de febrer de 2006, la qual lesionava greument el bon nom del Dr. Almera i del seu ajudant Norbert Font i Sagué. Segons l’articulista, els experts del Museu Geològic del Seminari haurien deduït, a la vista dels fòssils recuperats de la cova de Gràcia, corrent l’any 1901, que el diluvi universal i fins i tot el paradís terrenal podrien haver estat situats a Catalunya. El sotasignat rebé un correu del defensor del lector en què el columnista no es feia responsable de l’afirmació que, sense citar-ne la procedència, havia extret d’un llibre sobre l’arquitecte Gaudí; no hi va haver rectificació pública (Aragonès, 2009: “Allò que no rectifica La Vanguardia” Butlletí intern, 18(60), p. 9-11).
Un bon amic em va fer notar que el meu escrit no demostrava la falsedat de la frase en qüestió. Certament: es tractava tan sols de fer conèixer l’episodi i la impermeabilitat del diari a argumentacions més fonamentades. En el ben entès que als Amics del Museu, que coneixen sobradament el compromís del fundador amb la Ciència, no calia demostrar-los la innocència del canonge dels càrrecs delirants se li imputaven sense cap mena de base. No obstant, el fet de haver-se fer públic el meu modest escrit penjant-lo a la xarxa, ha capgirat la situació, atès que l’immensa majoria dels lectors no deu estar al corrent de la integritat, ara posada en dubte, dels personatges afectats. Ara s’escau, doncs, preguntar als protagonistes de la història quina va ésser la seva actuació davant l’aparició de restes fòssils de grans mamífers quaternaris, quines conclusions en varen treure i com les varen explicar a la societat del seu temps. Que parlin els seus escrits: només així podrem escatir el valor real d’allò que va publicar el diari i de l’actitud posterior (sostenella y no emendalla) dels seus responsables.
Explica Font i Sagué que va ser al novembre de 1900 quan el Sr. Eusebi Güell li comunicà que en una finca seva de Vallcarca, anomenada Can Muntaner - també Can Larrard; exactament en el paratge anomenat “Font del Carbó”, situat a 200 m d’alçada en el vessant costaner de la Muntanya Pelada - hi havia trobat una gran quantitat d’ossos. El mossèn, que havia cantat missa pocs mesos abans essent-li padrí el ric hisendat, hi va anar, amb l’encàrrec del Dr. Almera d’inspeccionar i recollir els materials que en sortissin:
Hi vaig corre, però la caverna ja no hi era; obrint un camí l’havian tallada, pero, en cambi, vaig trobar cuidadosaments separats, per ordre de l’arquitecte Gaudí, els restos que contenía. ¡Mare de Deu, y quin munt d’ossos! N’hi havia de todas midas y formas, y la majoría encara estavan empotrats dintre la toba calissa; femurs de gran tamany, costellas trossejadas, banyas de cervo rompudas, mandíbulas colossals de rinoceront ... etc, etc., y sobre tot, una munió de closcas de tortuga de diferents tamanys, que de primer els trevalladors prengueren per caps d’home petrificats ... (Font, 1904: “Alrededores de Barcelona. Can Muntané de Gracia. La caverna del Parch den Güell”. Revista de la Cámara mutua de la Propiedad, 2(14): 99-100).
Com que les obres de desmunt havien de continuar, Font recomanà a l’encarregat que separessin els blocs on hi veiessin ossos. Hi va tornar tot sovint, inspeccionant i separant amb compte les peces; les quatre caixes de restes que es varen recuperar es traslladaren al Museu de Geologia del Seminari amb el vistiplau del Sr. Güell. Un primer examen hi va distingir mandíbules de Rhinoceros, una banya de Cervus megaceros; closques que podrien ésser de Testudo graeca recobertes d’argila vermella, trobades a sobre d’una planxa estalagmítica amb grossos Helix; no s’hi observaren senyals de presència humana. Font va presentar així la troballa a la Institució Catalana d’Història Natural (febrer de 1901), al Centre Excursionista de Catalunya (butlletí d’abril) i a la Real Sociedad Española de Historia natural (sessió del 4 de desembre). En aquesta darrera comunicació hi feia algunes precisions: hi havia nombroses dents de rosegadors; l’espècie megaceros seria tan sols probable; mentre que els Helix serien de l’espècie aspersa i estarien incrustats en la planxa estalagmítica damunt la qual hi aparegueren les tortugues, i a sobre la bretxa d’ossos (Font 1901a: “Troballa geológica”. Butlletí de la institució Catalana d’Història Natural, 1(2): 9-10; també a: Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 11(75): 124-125; Font 1901b: [Descubrimiento de una cueva llena de brecha huesosa en Gracia]. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 1(10), p. 363).
Després d’aquestes comunicacions d’urgència, Almera trameté els ossos de més interès al professor de geologia i degà de la Facultat de Ciències de Lyon, Charles Jean Julien Depéret (1854-1929), qui els va classificar (hi ha correspondència al respecte en l’epistolari de Bofill, conservat a l’arxiu de la Junta de Ciències); tot seguit va informar a l’Acadèmia de Ciències de que la troballa confirmava la seva hipòtesi de l’origen continental dels Lagomys de Còrsega i Sardenya:
Ce savant confrère [Almera] vient de m’envoyer une série d’ossements enfouis dans une brèche rougeâtre qui remplit une petite grotte à Gracia, aux portes de Barcelone. J’ai reconnu dans ces débris de nombreux ossements et des mâchoires du L. corsicanus parfaitement typique, associé au Rhinoceros Mercki, à une petite race du Cerf élaphe, et à des tortues de terre assez spéciales. Cette faune se rapporte, sans hésitation, à l’époque du Quaternaire ancien (Depéret, Ch., 1902: “Sur l’origine et la dispersion géographique du ‘Lagomys corsicanus’”, Comptes rendus hebdomadaires des séances de l’Académie des Sciences de París, t. 135, p. 884-886; sessió de 24/11/1902).
Dels gasteròpodes se’n va encarregar el malacòleg Etienne Alexandre Arnould Locard (1841-1904). En sessió de 22 d’abril de 1903 els Drs. Almera i Bofill varen presentar a l’Acadèmia de Ciències barcelonina una memòria amb els resultats de la investigació. Aquest treball precisa l’estratigrafia de la cova en tres nivells:
- nivell superior: 25 cm de lutites vermelles, calcàreo-argiloses, amb ossos de grans mamífers: d’un rinoceront (Rhinoceros mercki Kaup) i d’un cérvol (Cervus elaphus L, var. minor)
- capa de travertí estalagmític (5-8 cm) amb profusió d’helícids: Helix Almerai n. sp., H. Depereti Loc, vars. globulosa i major (nova) i de Cyclostoma lutetianum Bourguignat.
- nivell inferior que reposa sobre el substrat calcari devonià: travertí argilós amb abundants tortugues (Testudo ibera Pallas i T. lunellensis n. sp.) i petits mamífers: nombroses restes d’un lepòrid (Lagomys corsicanus Cuv), un molar d’eriçó (Erinaceus europaeus Linn) i una mandíbula d’Arvicola sp; d’escàs espessor.
És de notar que aquesta successió és diferent de la que va donar Font, qui situava les tortugues per sobre del nivell estalagmític en els seus primers articles. Font mantingué la seva estratigrafia després de la publicació de la memòria d’Almera i Bofill, tant en l’article de 1904 com en el Curs de Geologia dinàmica i estratigràfica aplicada a Catalunya (Barcelona, Thomas, 1905) on, per cert, qualificava el jaciment com el més interessant de tot el Quaternari català.
Els autors de la memòria interpreten les condicions de formació del dipòsit a base d’avingudes d’aigües ferruginoses alternants amb èpoques d’estancament; els animals s’haurien dipositat in situ; la coexistència de cérvols i rinoceronts indicaria canvis climàtics sobtats. Pel que fa a l’edat del dipòsit, seria del quaternari antic, posterior al de Terrassa (amb hipopòtams) i anterior al de la cova de Montcada. A continuació transcriuen les notes de Depéret que, a més de descriure amb tot detall les restes i justificar-ne la classificació, n’extreu conclusions paleogeogràfiques per comparació amb els jaciments perimediterranis propers:
1ª, La presencia del Rinoceronte y de las Tortugas, en nuestras cercanías, en los primeros tiempos de la era cuaternaria indica claramente una época de clima cálido en nuestra región, á la que debió suceder luego otra de clima frío ocasionado por la invasión de las nieves del Norte de Europa, que empujaron á los ciervos hasta nuestras latitudes. 2ª, La existencia del roedor Lagomys en nuestro litoral, y en la isla de Córcega, en aquella época, nos ensena que las hoy islas de Córcega y Cerdeña estaban, al principio de los tiempos cuaternarios, unidas al continente, formando una pequeña península análoga á la Itálica actual (Almera i Bofill, 1904: [Presentación de los restos fósiles descubiertos en una caverna de la Montaña Pelada (Gracia]. Boletín de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 2(6): 197-198).
Segueix l’estudi dels mol·luscs per Locard. Clouen el treball 3 làmines de fotografies que representen els helícids, la nova espècie de tortuga (2 exemplars), la banya de cérvol i dos fragments de mandíbula de Rinoceront). La memòria, impresa l’agost d’aquell mateix any amb el títol de “Consideraciones sobre los restos fósiles cuaternarios de la caverna de Gracia” dins la sèrie Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona (4(33), pàgs. 446-459), va merèixer un comentari elogiós del krausista (i doncs poc sospitós d’antievolucionisme) Salvador Calderón y Arana (1851-1911) en la sessió de 3 de febrer de 1904 de la Sociedad Española de Historia Natural: trabajo verdaderamente notable, de nuestros eminentes consocios de Barcelona ... valiosa investigación (Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 4, p. 67).
El 21 de setembre de 1904, Font inserí en un modest periòdic un escrit divulgatiu on explicava la troballa a un públic no expert i en valorava el seu interès científic:
No la vagin pas á veure [la cova], que no la trobarían. Es una d’aquellas bellesas ó troballas científicas que la casualitat descubreix y que desepareixen desseguida, y gracias encara que s’en tinga noticia á temps y se puga fer constar la seva existencia y se pugan recullir els datos científichs que contenían ... A molts els semblará molt poca cosa semblant troballa, pero, ben al contrari, es de gran interés científich, ja que, gracias á ella, s’han descobert especies novas pera la ciencia, y podém saber quelcom de lo que era aquest hermós plá de Barcelona abans de que l’home’l vingués á poblar; quinas eran sas condicions climatológicas y quins els animals que hi vivían (Font, 1904, op. cit.).
En la segona part de l’article descriu el paisatge en el que degueren viure aquells animals (una plana molt verda, la cova) mitjançant l’artifici de traslladar-se imaginàriament a aquells temps anteriors a la humanitat; també els processos geològics posteriors: la deriva climàtica vers una glaciació i la inundació de la cova responsable de la fossilització de les restes. No és fins al cap de molts anys que aquestes tornen a veure la llum: gràcies a la dinamita ... la caverna del Parc den Guell surt de las tenebras pera figurar per sempre més en els anals de la ciencia (Font, 1904, op. cit.)
Així doncs, ni rastre de la Creació, ni del Paradís, ni del Diluvi Universal en tots aquests escrits: ben al contrari: Ciència en majúscula, amb la intervenció dels millors especialistes i amb el reconeixement de les màximes autoritats del sector. Res de nou: el rigor científic habitual en els altres treballs del canonge i també en els de Font i Sagué, cosa que els valgué un prestigi merescut entre els cercles il·lustrats del seu temps. No és casual que tant que a Barcelona hi hagi sengles carrers amb els seus noms, ni tampoc que un dels centres de recerca del Consejo Superior de Investigaciones científicas porti el de Jaume Almera. Com s’ha pogut, doncs, escriure aquell paràgraf infamant que vàrem llegir a ‘La Vanguàrdia’, contra tota evidència?
Sabem que l’autor de l’article es va inspirar en un dels molts llibres publicats sobre Gaudí, signat pel professor universitari (!) Gijs van Hensbergen (Antoni Gaudí. Barcelona, Plaza & Janés, 2001), peça en la qual no resulta fàcil distingir el que és real del que és imaginari; vegeu el primer article d’aquesta sèrie. Aquest home, que insinua comptar el suport del director de la Càtedra Gaudí, podria haver-se inspirat al seu torn en un altre text, obra d’altres dos “especialistes” en Gaudí, en el qual citen l’article publicat per Font l’any 1904 llegit esbiaixadament i desqualifiquen gratuïta i globalment l’obra dels religiosos geòlegs:
N. Font ... escribe imaginativamente sobre las cuevas del Parque Guell, con evocaciones de los hombres prehistóricos y de “un gran diluvio”. Los sacerdotes geólogos introdujeron en el sistema de estudios científicos muchos otros fenómenos geográficos y geológicos de tono mítico. Mientras exploraban las cuevas del Parque Güell, Almera y Font y Sagué escribieron sobre otros parajes catalanes que atraían excursionistas [?] ... José María Forcada Casanovas ... ha documentado la misión religiosa de los estudios geológicos de Almera y el museo creado por él en 1874 (Kent, C., Prindle, D. J., 1992. Hacia la arquitectura de un Paraíso, Park Güell. Madrid, Ed. Blume, 175 p.)
Tot sembla indicar que hi hauria hagut un encadenament d’errades entre els estudiosos de Gaudí: un sector procliu a explotar el suposat vessant esotèric del gran arquitecte. Igual que en el joc dels disbarats, la bola es fa més grossa a mesura que va passant d’un transmissor a l’altre. El primer sembra sospites; el segon especula amb probabilitats i el tercer transforma aquestes en certeses: segons nostres geòlegs, el Paradís Terrenal hauria estat a Catalunya! Només una barreja d’ignorància, prejudicis, credulitat, inconsciència i supèrbia pot explicar aquest resultat: quelcom tan inusual entre els veritables científics com inadmissible en els comunicadors.
.
