Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 29 de març de 2018

Mn. Francesc Nicolau: PLANETES D'ESTRELLES MÉS ENLLÀ DEL SISTEMA SOLAR


Quarta xerrada del segon cicle de conferències sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 15 de març del 2018 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

Abans es deia que la tercera part de les estrelles tindria planetes. Avui en dia es pensa que en tenen quasi totes. Oparin havia dit que tenir planetes era poc freqüent, guiat per la teoria de l’origen del Sistema Solar; no cal dir que es va equivocar del tot. L’objectiu de buscar planetes d’altres estrelles és el de trobar-ne un com la Terra. Fins el moment, no se n’ha trobat cap de ben igual. El 1993, amb telescopi, el polonès Woszczan va descobrir un púlsar amb tres objectes que giraven al seu voltant. Segurament eren fragments resultat de l’explosió de l’estrella.


El 1995, els amercans Mayor i Quelez van descobrir el primer exoplaneta a l’estrella 51 de Pegàs. Es creu que és més gran que Júpiter i té una gran massa. Se’l denominà Pegasi-51 b (els planetes de més enllà del Sistema solar es designen amb el nom en genitiu del sistema o constel·lació al qual pertany l’estrella, el número d’ordre de l’estrella i el planeta amb una lletra minúscula).

Aquests planetes, també coneguts com a exoplanetes, se’ls descobreix per dos mètodes:

1)- Veure si l’estrella es mou una mica, ja que si té un planeta prou gran, ambdós giraran a l’entorn del centre de masses del sistema. Això es capta per la llum emesa (en apropar-se es correrà al blau i en allunyar-se al vermell). Calen telescopis de molta precisió. Es comprova tres vegades per assegurar que es tracta d’un planeta.

2)- Si el planeta no està lluny de l’estrella, en passar per davant d’aquesta, farà una minva de la llum. Si aquesta fluctuació fos periòdica, es pensa que pot tractar-se d’un planeta (aquest fou el cas del descobriment de Pegasi-51 b).


El 2010 es posà en òrbita el telescopi Kepler, el qual té la capacitat de descobrir planetes de les dues maneres anteriors. El 2011, Marcy en va descobrir dos més. Un era 2,4 vegades la massa de la Terra. A Cancri 55 es va trobar un altre de gran mida, de tipus carbonós (s’especula que el seu nucli seria de diamant!).

El 2013 es coneixien 289 planetes, repartits entre 1, 2 o 3 planetes per sistema. Actualment, ja es coneixen 670 sistemes amb planetes. Fressin afirma que totes les estrelles tenen planetes. Hi ha una estrella que es pensa tingui uns 11.000 milions d’anys i té 3 planetes, un dels quals seria rocós i de gran mida.


El 5 d’abril de 2015 es van trobar dos planetes. Un s’ha anomenat Kepler 247b i se’l suposa format per líquids i terres, amb un diàmetre similar a la Terra, un any de 35 dies i una llum un 40% del que rebem nosaltres del Sol. Un altre seria Kepler-38 amb els planetes b, c i d, tots tres també semblants a la Terra, sobre tot el c.

El 2016 es va trobar un Proximus Alfa Centaure, utilitzant el mètode de la gravetat del centre de masses del sistema. El seu any duraria 11,2 dies dels nostres. Si tingués atmosfera, podria ser que les temperatures fossin similars a les de la Terra; si n, estaria a uns -40ºC. Caldria que la seva atmosfera tingués una capa d’ozó per a fer-lo habitable i protegís de la radiació còsmica.


El sistema Trappist es va trobar el 2017, s’hi veuen set planetes: b, c, d, e, f, g i h. Es troba a la constel·lació d’Aquari. Tots ells són molt propers a la seva estrella. Han estat detectats pel mètode del trànsit. Els seus radis serien similars al de la Terra tots ells, però el planeta e és el que té la possibilitat de ser més com la Terra.

També el 2017 fou trobat Ross 128 b, molt gran respecte de l’estrella, la qual es mou i no emet gaire. Estaria a una distància de 11 anys llum. Podria contenir aigua líquida. S’ignoren moltes coses encara. Per anar-hi caldrien uns 71.000 anys.

Al Sistema Solar es parla d’un novè planeta (després que Plutó hagi estat inclòs dins dels asteroides), d’una gran massa, però que és molt fosc i es fa difícil de veure. Pel 2017 s’en tornà a parlar, però no s’ha dit encara res de cert sobre ell.

Si voleu veure el reportatge que es va projectar durant la conferència, cliqueu aquí.

diumenge, 25 de març de 2018

Mn. Francesc Nicolau: PROGRESSA EL CONEIXEMENT DELS METEORITS


Tercera xerrada del segon cicle de conferències sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 8 de març del 2018 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

Els meteorits són asteroides petits que cauen sobre la Terra. Per dir-ne “meteorit” ha d’haver caigut a la Terra; si no seria un meteoroide. Bòlid seria un meteorit que, en caure, fa una lluminositat molt intensa a l’irrompre a l’atmosfera. Meteor seria la lluminositat “normal” d’un meteorit.


La primera hipòtesi sobre l’origen dels meteorits és la que afirma que serien restes dels cometes. Els cometes són “boles de neu brutes”. La majoria de cometes són de període regular (inclús de pocs anys). Cada vegada que passen prop de Sol perden massa, en fondre’s el seu gel. Llavors les partícules sòlides que contenen, s’alliberen i en caure a la Terra, formen el que es coneix com a “llàgrimes”.


El cometa Biela, tenia 6,7 anys de període. El 1826 es va catalogar; es va tornar a observar el 1832 i el 1839; el 1845 es va partir en dos. El 1852 ja no va passar i va haver-hi una pluja d’estels fugaços . Les llàgrimes de Sant Llorenç no consta el cometa del qual provenen; es denominen Perseides, perquè cauen des d’on s’observa la costel·lació de Perseu. Les del Biela són les Andromèdies. Les oriònides provindrien del cometa Halley.

La Terra frena uns segons cada any i l’any al llarg dels temps geològics ha anat disminuint la seva durada. Està comprovat que la Terra al Devònià durava 436 dies. L’estudi dels coralls d’aquells temps demostra que diàriament creixien dipositant una capa microscòpica de carbonat càlcic; i el conjunt d’aquestes capetes es pot agrupar de manera estacional, segons fos estiu o hivern, i en un any es veu que feien 436 capetes.

Però els meteorits poden tenir altres orígens, com són els que provenen d’asteroides, els quals són més grossos que els anteriors. En un any poden caure uns deu i pocs se’n recullen, potser quatre o cinc.
Antigament, els homes ja creien que els meteorits eren “pedres caigudes del cel”, però al segle XVII-XVIII, els astrònoms creien que aquell origen era fals, ja que per a ells l’Univers era d’una buidor quasi total. Lavoisier no va creure mai en un origen extraterrestre. Finalment, Ernst Chladni és el primer que n’assegura l’origen a l’espai.


A l’Orne es va produir una pluja de meteorits observada per Biot. Schiaparelli ho va avalar. Comas i Solà va veure entre Barcelona i Mallorca la caiguda d’un bòlid el 15 de maig de 1933, el qual va recórrer al cel 176 km a una alçada de 284 km.


Hi ha tres classes de meteorits d’aquesta mena:
1)- Rocosos (92,8%), principalment formats per silicats de magnesi. A la seva vegada, es divideixen en condrites (amb un granulat extern) i acondrites (sense granulat)
2)- Litosideris (1,5%), barreja de silicats i de metall.
3)- Metàl·lics (5,7%), formats per ferro i níquel.

Pel que sembla, serien tots asteroides o els seus fragments. Alguns son quasi tan grossos com la Lluna. Els fragments podrien formar-se en xocar un asteroide sobre la Lluna i els fragments marxar a l’espai com a resultat del xoc (la Lluna té una gravetat molt feble). Les tectites són fragments minerals estranys, però no són considerats avui dia com a veritables meteorits.

Meteorits que se’ls ha vist caure:
1642: a Eisensheim (Alemanya) que va caure al davant d’un exèrcit. Pesa 158 kg i es conserva a la seva església.
1803: Pluja de l’Orb, a l’Orne (França)
1861: Altre és el d’Orgueil (França) caigut per aquelles dates.
1866: Hungària i es va partir a trossos, el més gran dels quals pesa 300 kg.
1898: Pluja de meteorits a Varsòvia, fent explosió al seu damunt.
1908: Tunguska (Sibèria)



Dels famosos no vistos caure, el més famós és la Kaaba, la qual l’adoren els musulmans. L’Haba de 60 tones, el de Bacubito (Mèxic), de 37 tones, Ahnighito (Groenlàndia) 34 tm. A Atacama han trobat més de 2.000, de diferents mides i pesos.
El meteorit d’Orgueil, va caure el maig de 1861. Berthelot va descobrir que hi havia carboni formant compostos orgànics.


El de Tunguska fou considerat un misteri. Va caure el 30 de juny de 1908 i els observadors més propers estaven a 60 km de distància del punt de caiguda i solament van veure la resplandor. El 1927 un científic va anar a fer-hi una exploració i va descobrir que unes 25 Ha en una diàmetre de 60 km havia estat afectat per la caiguda, amb els troncs dels arbres abatuts, però no es va trobar cap fragment. El pes del seu cos es va calcular en unes 25.000 tones. En tornar en anys successius, no varen trobar res.

Encara s’explorà el 1968 i 1971. Analitzant el terra es van trobar molts glòbuls de magnetita. Segurament va ser un objecte que va explotar en alçada i l’ona expansiva va fer caure els arbres. S’especula que va ser un cometa sencer i que va explotar i com era format pràcticament per aigua, aquesta no es va trobar i la magnetita procediria de les partícules que estaven entre el gel; això n’aclaria el misteri.


El meteorit que es va poder veure caure a la ciutat russa Txeliabinsk l’any 2012, va tirar a terra a moltes persones; la seva ona expansiva va deixar condrites, i va trencar tots els vidres i la seva llum va ser molt poderosa, amb un total de 1.200 persones ferides. L’asteroide que va caure al Yukatan fa 65 milions d’anys va cloure l’era secundària i va contaminar amb la seva pols tot el planeta, fet que va afectar a la vida i provocant la desaparició del 70% de les espècies vivents, entre les quals els dinosaures.

Si voleu veure el reportatge que es va veure a la conferència, cliqueu aquí.

dimecres, 21 de març de 2018

Mn. Francesc Nicolau: EL CINTURÓ D'ASTEROIDES ENTRE MART I JÚPITER ES VA CONEIXENT MILLOR


Segona xerrada del segon cicle de conferències sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 1 de març del 2018 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la primera conferència, cliqueu aquí.

Com coneixem que hi ha asteroides? A finals del segle XVII, només es coneixien 5 planetes (sense comptar a la Terra), la Lluna i el Sol (d’ells venen els noms dels dies de la setmana: dilluns, Lluna; dimarts, Mart; dimecres, Mercuri; dijous, Júpiter; divendres, Venus. S’han perdut els dos últims amb el nostre dissabte (dia del sabath) i el diumenge (dia del Senyor), però que conserven els anglesos: “Saturday”, Saturn, i “Sunday”, Sol.


Titius, al segle XVIII, se n’adonà que la distància dels entre els planetes al Sol estava en relació. Si es tria la successió 0, 3, 6, 12, 24, 48,..., se li suma 4 i es divideix per 10, s’obtenen els valors: 0.4, 0.7, 1, 1.6, 2.8, 5.2, 9.6, 19.2, etc i que serien aproximadament les distàncies en unitats astronòmiques (u.a.) dels planetes al Sol. En realitat, Mercuri, 0.39; Venus, 0.72; Terra, 1.00; Mart, 1.52; Júpiter 5.20; Saturn, 9.54. Solament que llavors no es coneixia un astre a una distància de 2,8 unitats astronòmiques del Sol. Bode va publicar aquesta llei, la qual es coneix com la de Titius-Bode.


El 1788 Herschel descobreix un planeta nou, Urà, situat a 19.2 u.a. Això quadrava i indicava que havia d’existir un astre a aquella distància de 2.8 u.a. Amb la perfecció dels telescopis, Mn. Giusseppe Piazi, el primer de gener de 1801, des del seu observatori a Sicília, descobreix un astre a aquella distància de 2.8 u.a., el qual es mou lentament. Era més petit que la Lluna (diàmetre inferior a 1.000 km). Se li posa el nom de Ceres (deessa protectora de Sicília, lloc des d’on fou observat per primer cop). Es segueix cercant i, entre 1807 i 1807, es troben a aquella òrbita a tres objectes més: Pallas, Juno i Vesta. Foren interpretats com un planeta que es va fragmentar, però actualment es suposa que són fragments que no varen arribar a formar un planeta. A finals del segle XIX  ja se n’havien trobat més de 100.


Per observar nous asteroides, s’enfocava el telescopi al cel, i se’l feia seguir sincrònicament a les estrelles. Se’n treia amb una fotografia, en la qual les estrelles eren punts, però els asteroides es manifestaven com a línies en moure’s per les seves òrbites. Quan aquesta observació es repetia tres cops, llavors s’acceptava que es tractava d’un asteroide. Un altre mètode d’observació va ser seguir l’asteroide unes quantes hores; llavors les estrelles queden com a línies (mètode de Comas i Solá).


El nom d’asteroides prové de la seva mida i de la seva falta d’esfericitat, en respecte dels planetes, més grans i quasi esfèrics. L’astrònom barceloní Comas i Solá, el primer terç del segle XX, va descobrir diversos asteroides amb els noms de Hispània, Alfonsina, Barcelona, Amèlia, Pepita, Reginita, Mercè, Gotlàndia, Sadeya, Comas Solá, i Pólit. Des del 2005 als catalogats amb nom, se’ls conserva, però als nous se’ls dona un número, ja que fins a llavors n’hi havia catalogats uns 30.000. Actualment, són uns 300.000.


S’han enviat diverses sondes per conèixer-los millor. La Near fou enviada a Eros. Llavors, se´ls va poder classificar en: M o Metàl·lics (que es creu el resultat de xoc entre d’altres de més grans); la classe S o de silicats; i C o Carbonacis.

Les òrbites dels asteroides poden ser regulars o bé molt excèntriques. Ceres va ser investigat pel Dawn, llençat a l’espai el 2007 i que va arribar el 2015, després de recòrrer 4.900 milions de km. També va poder observar Vesta (al 2011). Ceres s’assembla molt a la superfície de la Lluna, amb impactes i cràters. Cap a l’equador de Ceres es veuen unes taques blanques puntuals d’origen no aclarit.


Júpiter ha atrapat molts asteroides. Al voltant del planeta n’hi ha 5 a 60º per davant i per darrera de l’òrbita (punts de Lagrange) que són atrets per ell; són els anomenats Troians. La Terra en té un, anomenat TK7 i que està a dos mesos de distància de nosaltres, amb un diàmetre d’uns 300 metres; no es coneix la forma i fou descobert mitjançant un telescopi. L’asteroide Bennu (nom d’un ocell associat a la mort a la mitologia egípcia), de 0,5 km de diàmetre podria impactar amb la Terra en cas d’interceptar la seva òrbita. S’ha calculat que el 2135 passarà entre la Terra i la Lluna.


S’ha llençat la sonda Osiris Rex que arribarà a ell a l’agost de 2018; se la vol fer passar per damunt, recollir-hi material i portar-lo a la Terra. Primer s’injectaria un raig de nitrogen i es recolliria la matèria fins a 1 gram. Es creu que els resultats donarien dades sobre l’origen del Sistema Solar. El 19 d’abril de 2017 va passar un asteroide molt proper a la Terra, a una distància d’1,8 milions de km. El 12 d’octubre un altre a uns 200.000 km, però quasi bé no hi va haver notícies.


De com protegir-nos dels asteroides perillosos, s’ha pensat enviar-hi bombes potents; mitjançant càrregues elèctriques o magnètiques, per així desviar l’òrbita. El 2016 es va celebrar el Dia Internacional dels asteroides. J. M. Trigo hi ha participat dient que, per ara, no hi ha perill de què arribin a impactar a la Terra. La conferència propera parlarà de la classe especial d’asteroides anomenats meteorits.

Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

dissabte, 17 de març de 2018

Jorgina Jordà: IV FERIA DE MINERALS DE SANTIAGO DE COMPOSTELA


Novament, em faig ressò d'una altra fira que també es va celebrar el primer cap de setmana de març a la localitat gallega de Santiago de Compostela.


A més de poder adquirir minerals i fòssils, s'han realitzat tallers i xerrades que a cada edició estan centrades en una temàtica concreta, aquest cop dedicada als minerals i la mineria d'Àfrica.

Cal destacar que un dels quatre dies de durada de la Fira, concretament dissabte a la tarda, va tenir lloc una taula d'intercanvi de minerals, on va haver-hi bona representació de minerals gallecs: almandina de Bama, A Coruña; quarsos de Serrabal, A Coruña i Xiabre, Pontevedra o, fins i tot, alguna cassiterita de Penouta, Ourense, etc.



A més de les xerrades a càrrec dels senyors Florentino García Vega i Chema Caballero, els tallers també van tenir bona acollida. En aquests s'explicava com identificar alguns minerals; es van donar classes de batea d’or i es va fer una exposició de minerals fluorescents.



A nivell nacional es van veure les clàssiques fluorites de localitats asturianes (Moscona, La Viesca, Berbes, etc.); calcites i marcassites de Cantàbria; barites de La Unión; fluorites i calcites de la pedrera Berta..

Calcita, fluorita i dolomita, Moscona, Astúries

Fluorita, calcita Pedrera Berta

.A nivell internacional molt bona representació de minerals del país veí, Portugal tal com quars, pirita, dolomita, ferberita, fluorapatita, fosfosiderita;  boniques calcites de Campomorto, Itàlia; gran assortit de minerals del Marroc; Índia, Pakistan, Brasil; la sempre vistosa prehnita de Mali; malaquita del RD Congo; ametista de Veracruz, Mèxic o alguns minerals de Turquia.





Calcita, Campomorto, Itàlia 

Prehnita de Malí 

Ametista, Turquia

De minerals gallecs sembla que, aquesta vegada, no n'hi havia tants com altres ocasions, no obstant, com ja he comentat anteriorment, se’n podien aconseguir a la taula d'intercanvi.

Pel que fa a l'assistència de públic sembla que va tenir força èxit. Cal dir que és una fira, bastant recent (enguany va ser la quarta edició), i que a poc a poc es va consolidant. 
Esperem que tingui continuïtat en el temps i això animi a més participació d'expositors.



Només em resta felicitar a tots els qui la fan possible!

dijous, 8 de març de 2018

Jorgina Jordà: MINERALEXPO SANTS 2018


Un any més s’ha celebrat a les Cotxeres del barri de Sants la fira de minerals i fòssils MINERALEXPO Barcelona-Sants 2018 organitzada pel Grup Mineralògic Català.

En aquesta fira, hem tingut la possibilitat d'adquirir minerals, fòssils, estris relacionats amb el seu estudi i llibres i revistes (que ens serveixen per estar al dia de les novetats) i també gaudir d'un gran nombre d'activitats relacionades amb la mineralogia.

El primer que vam poder fer a l’arribar va ser saludar a molts companys i amics d'afició, la majoria presents a l'estand del Grup Mineralògic Català, punt de partida per endinsar-se a la fira i a la recerca de les novetats mineralògiques de la fira.



A escala internacional, calen destacar alguns espècimens: una fluorita verda impressionant de Malaimbandy, Mandrosonoro, Fianarantsoa, Madagascar; quars fumat també espectacular de la vall de Sainj, Himachal Pradesh, Índia; altres amb rútil, mica, anatasa de la vall de Manihore, també de Pradesh, Índia; bertrandita amb albita de Golconda, Governador Valadares, Minas Gerais, Brasil, novetat a Barcelona; formicaïta, un mineral orgànic molt rar (és una sal càlcica) per primera vegada amb aquesta mida i cristal·lització; aragonita de Guanxi, Zuhang, Xina, que encara que no novetat, em van agradar molt; quars amb inclusions de fuchsita d'Anovitra, Itremo, Fianarantsoa, Madagascar redescobertes fa poc.

Fluorita Malaimbandy, Mandrosonoro, Fianarantsoa, Madagascar


Bertrandita amb albita, Golconda, Governador Valadares, Minas Gerais, Brasil


També em van cridar l'atenció; quars fumat d'Anjoma, Ankuna, Ambosita, Madagascar; unes mostres de grafit cristal·litzat amb diòpsid de Tanzània que van tenir molt d’èxit.


Grafit cristal·litzat amb diòpsid, Mererani, Tanzània
Per varietat i qualitat es mereixen un capítol a part els minerals del Marroc: eritrina, vanadinita, or amb bornita i malaquita, coure, goethita, plata, schneiderhöhnita amb karibibita (ambdós òxids de ferro i arsènic) la seva majoria de la localitat de Bou Azzer.





A escala nacional, poques novetats però sí que vam poder apreciar minerals de col·leccions particulars que per diverses raons s'han posat a la venda i minerals de localitats que encara no havien vist a Barcelona, com els quarsos faden de Cerro de la mina, Múrcia; guix i celestina de Les Amoladores, Verdagas, Alacant, quarsos jacint de Compostel·la de Chella, València i una fluorita amb calcita de la Cantera del Cabra, Tossal Redó, Sant Vicenç del Raspeig, Alacant que va ser la primera fluorita trobada en aquesta comunitat; mimetita del Filón Sur, Tharsis, Huelva; i com és habitual, un bon assortit de fluorites, calcites i barites asturianes.


Cal destacar una col·lecció de micros amb espècies molt interessants: farmacosiderita, karibibita, schneiderhöhnita, bismutinita,... de Belalcázar, Còrdova i pels que ens vàrem quedar sense a Expominer, vam poder admirar exemplars de boleïta de Cabo de Palos, Cartagena junt amb més micros de diverses localitats espanyoles: torbernita de Vimianzo, A Coruña, turquesa i wavel·lita de Palazuelo de las Cuevas, Zamora, etc.



De minerals catalans tampoc en van faltar. Alguns de jaciments clàssics com els ja coneguts fosfats del Turó de Montcada, plata de Gualba, minerals d'urani de la mina Eureka a la Vall Fosca, Lleida; quarsos fumats i ametistes i microclina de la Pedrera Massabé, Sils i també d’Arbúcies, Girona; vesuvianita d’Hortsavinyà, Barcelona i anapaïta de Bellver de Cerdanya, Lleida, etc.

Vesuvianita d’Hortsavinyà, Barcelona
Pel que fa a fòssils, pocs expositors però amb molt bon sortit; ammonites, crustacis, decàpodes molt ben preparats, equinoïdeus, peixos, mol·luscs...

Només em resta donar les gràcies, a tots els que m'han comentat i explicat els minerals més destacats i ens han permès retratar-los. També agrair als companys del Grup Mineralògic Català per encarregar-se d’organitzar any darrer any aquesta Fira que poc a poc ja és un clàssic de la mineralogia al nostre país.

Fotos: Agustí Asensi