Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 29 de juliol de 2019

Amics del Museu: Es pot preveure un terratrèmol?

Segons sembla, Charles F. Richter (creador de l’escala de magnitud sísmica que porta el seu nom) un bon dia va dir que "és de bojos predir un sisme" però aquesta és una aspiració que ve de lluny, de quan ja els antics grecs van observar que just abans d’un gran terratrèmol certs animals mostraven un comportament anormal. També altres signes són l’assecament brusc d’alguns pous, l’emissió de gas radó i la successió de petits sismes prèvis a un gran terratrèmol. Tanmateix encara no s’ha lograt una autèntica predicció.

El geofísic japonès Kosuke Heki

El geofísic japonès Kosuke Heki, de la Universitat de Hokkaido, està convençut, però, que els senyals que preveuen un gran terratrèmol cal buscar-los a 300 Km sobre la superfície terrestre, o sigui, a l’anomenada Ionosfera. Heki afirma que l’energia que s’allibera durant un terratrèmol provoca una perturbació en els electrons de les capes altes de l’atmosfera situats sobre la vertical de l’epicentre.

Col·lisió entre una placa oceànica i una continental

Això és degut al fet que una roca, sotmesa a grans pressions, es comporta com una pila molt dèbil que genera un petit corrent elèctric perquè els seus àtoms d’oxígen alliberen electrons (de càrrega negativa) tot deixant uns “buits” de càrrega positiva que són ràpidament ocupats pels electrons dels àtoms d’oxigen del voltant. Així, com un “efecte dòmino”, els “buits” es propaguen des de l’hipocentre tot concentrant-se sota la superfície terrestre des d’on atrauen els electrons de les mol·lècules de l’aire. Així les càrregues elèctriques viatgen fins a concentrar-se a les capes altes i sobre l’epicentre; però el millor de tot és que aquests senyals ja es poden detectar una mitja hora abans del sisme.

Localització de l'epicentre del sisme de Tohoku...

... i el posterior tsunami


Tot això ho va descobrir Heki arran de l’anàlisi del gran terratrèmol, i posterior tsunami, que l’11 de març de 2011 va assolar la regió japonesa de Tohoku, amb les greus conseqüències que se’n van derivar i que tots coneixem. Per la seva part, Heki ja feia temps que estudiava l’estrany comportament dels electrons del cel després d’un sisme, però en aquella ocasió va ampliar el marge temporal per la qual cosa va poder comprovar que uns 40 minuts abans del cataclisme ja es podia detectar un lleuger increment de la densitat electrònica sobre el futur epicentre.

Concentració anòmala d'electrons a la ionosfera sobre l'epicentre

Com que resulta que Heki és un científic seriós, aquest no va fer públics els resultats de la seva recerca fins que no va haver comprovat que aquesta variació apareixia abans de 18 grans terratrèmols ocorreguts al llarg dels darrers 7 anys, i pensa que amb una bona xarxa de receptors GPS es podríen detectar aquests canvis en la densitat electrònica i així poder prendre una sèrie de mesures orientades a minimitzar els riscos per a la població.

Esquema en vertical de la concentració d'electrons

Tanmateix Heki no s’ha estalviat les crítiques i són molts els que pensen que aquesta és una altra falsa promesa de predicció sísmica ja que assenyalen que el fenomen de concentració electrònica no és més que una anomalia estadística i que es farà molt difícil distingir un “núvol” concret causat pel moviment de les plaques tectòniques perquè hi ha massa factors a tenir en compte com són la classe de roques implicades, la pressió i el tipus de fractures que actuen.

Malgrat tot, Heki no es dona per vençut i segueix treballant i estudiant el fenomen tot fent una anàlisi tridimensional amb les dades obtingudes del terratrèmol de Xile de l’any 2015, i així mirar d’entendre millor els seus efectes sobre l’atmosfera. Si aquest sistema de predicció resulta ser eficaç... ja en sentirem a parlar!

NOTA: Resum de l’article d’Erik Vance Terremotos en el cielo, publicat a la revista Investigación y Ciencia (núm 513, Juny 2019)

dilluns, 22 de juliol de 2019

Mn Francesc Nicolau: Un púlsar binari molt interessant


Ja fa més de 50 anys que es van descobrir aquesta mena d’astres que es denominen púlsars, i va ser de la mà de Jocelyn Bell Burnell, aleshores una jove graduada en Física que treballava a Cambridge a les ordres d’Anthony Hewish. Estaven estudiant radiofonts celestes quan Jocelyn detectà una radiació molt estranya: cada poc més d’un segon arribava al detector un bip (o pulsació) 3 centèsimes de segon de durada. Què serà?

Jocelyn B. Burnell en l'època del decobriment dels púlsars

Revisant altres registres trobaren tres casos més, amb una pulsació semblant. El director Hewish va decidir publicar la troballa: era el 9 de febrer de 1968 i se’ls anomenà Pulsating Radio Surces, abreujadament “púlsars”.

Els púlsars són astres molt especials. La interpretació és que són estrelles d’una massa inferior a 2,3 masses solars i que han col·lapsat. Degut al fet de no tenir suficient massa, no han esdevingut un forat negre sinó una estrella del tipus de les neutròniques, és a dir, formades per una massa de neutrons molt concentrats i d’un diàmetre de només 10-20 Km, cosa que dona a la seva matèria una densitat de milions de tones per centímetre cúbic. I la causa de les pulsacions que fan és perquè giravolten rapidíssimament tot emetent una radiació electromagnètica que, si arriba a nosaltres, és captada com un bip ràpid.


Actualment passen de 2.600 els púlsars registrats a la nostra Via Làctia, i un de molt interessant és el que ha motivat un article aparegut a la revista Investigación y Ciencia firmat per tres autors: Manuel Linares (de la Universitat Politècnica de Catalunya), i Tariq Shabas i Jorge Casares (tots dos de l’Institut d’Astrofísica de Canàries). Es tracta del PSR J2215+5135 i és interessant per dos motius: és un púlsar de massa molt alta, ja que arriba a 2,3 masses solars, i és binari, o sigui, que té una estrella companya que és molt semblant al Sol. El púlsar és rapidíssim ja que fa 380 voltes per segon, i en unes 4 hores els dos atres fan una revolució entorn del seu centre de gravetat.

Recreació del púlsar binari PSR J2215-5135

Aplicant un sistema, ideat per aquests autors, s’han pogut calcular les masses tan del púlsar com de l’estrella que l’acompanya, cosa molt dificil d’aconseguir perquè la intensa llum de l’estrella companya, combinat amb la brillantor anormal del púlsar (que té una part molt il·luminada i una de més fosca), en complicava els càlculs fets a partir de la llei newtoniana, i per això el centre de gravetat dels dos astres no coincidia amb el de la lluminositat global. Un cop resolt el problema ja han pogut enunciar els resultats, amb tot detall, d’aquest nou púlsar tan especial.

dimarts, 16 de juliol de 2019

Mn. Francesc Nicolau: El nou telescopi espacial CHEOPS


En principi està previst el seu llançament a l’espai el proper 15 d’octubre i és un projecte portat a terme per l’Agència Espacial Europea (ESA). Són astrònoms suïssos els qui han pres la principal responsabilitat de la construcció d’aquest complex satèl·lit que s’ha anomenat CHEOPS (de l’anglès CHaracteristing ExOPlanet Salellite), però ara que ja està construït el tenim a les instal·lacions d’Airbus de Madrid esperant ser traslladat a Kourou, a la Guaiana Francesa, per la seu llançament.

El salèl·lit CHEOPS esperant ser traslladat a Kourou

Cal fer notar que l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) hi participa com a membre del comitè científic que selecciona els objectius que ha de seguir aquest enginy. I quin és l’objectiu primer? No és descobrir nous exoplanetes, sinó ampliar els coneixements dels que ja es coneixen. La previsió és que estudiï uns 350 exoplanetes durant un període de tres anys i mig, si bé el seu treball pot durar més d’una dècada si no hi ha cap problema important inesperat.

Recreació del CHEOPS en plena feina

Ignasi Ribas, director de l’IEEC ens diu que «volem entendre millor com es formen, com són i com evolucionen els planetes d’altres estrelles. Per això mirarem allà on sabem que n’hi ha, i refinarem els coneixements per contrastar-los amb els models teòrics»

Ignasi Ribas, director de l'Institut d'Estudis Espacials de Catalunya

El CHEOPS porta un telescopi que té una lent de 30 cm de diàmetre, i se situarà a uns 700 km de la Terra. Amb tot això anirà observant l’entorn de les estrelles que se li ordenin des del la instal·lació terrestre. Un dels objectius és l’estrella 55 de Càncer que té un planeta que és com una superterra molt calenta i es tracta de veure com s’altera al llarg del temps. També serà interessant l’observació dels que tenen òrbites excèntriques, i un punt a tenir molt en compte serà el trànsit del planeta per davant la seva estrella, amb el qual s’obtindrà mesures precises de la seva grandària. Els astrofísics de l’ESA estan molt entusiasmats en aquest projecte que serà font de nous coneixements astronòmics. Tot sigui pel progrés de la ciència!

dimarts, 9 de juliol de 2019

Mn. Francesc Nicolau: Una troballa arqueològica important al Pirineu


No sé si coneixeu una cavitat anomenada cova de l’Home Mort, situada a 1170 m d’alçada a la vall de Siarb (Pallars Sobirà). Va ser descoberta fa poc més d’una dècada per un veí de Soriguera i no sabem l’origen del nom amb què es va designar. El 2008 l’ajuntament d’aquesta localitat pirinenca en prengué constància i en feu una documentació arqueològica per haver-hi vist indicis d’ocupació humana, però no va ser fins al 2017 que el Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya començà a fer-hi excavacions i es trobà amb una sorpresa molt important.

Tasques d'excavació a la cova de l'Home Mort de Soriguera

Aquella cavitat havia estat un cementiri i s’hi trobaren restes humanes d’almenys set individus de diverses edats: nens, joves i adults, a part d’haver-hi diverses eines i utensilis de ceràmica antiga. Ub dels interessats en l’estudi del que s’anava trobant va ser el professor del Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona, Ermengol Gassiot, que considerà que es tractava d’una troballa importantíssima.

El professor i sindicalista Ermengol Gassiot i Ballbé

S’hi aplicà el mètode que es fa servir per a datar restes orgàniques a alguns ossos trobats i resultà que la seva antiguitat ronda els 3.500 anys (mitjans Edat del Bronze) i això les converteix en les restes humanes documentades més antigues del Pallars Sobirà. També es veié que entre els individus hi havia diferències de fins 120 anys, i això vol dir que la utilització d’aquest cementiri va durar, com a mínim, aquesta xifra d’anys.

No es coneixia fins ara cap enterrament d’aquest tipus a casa nostra i en tan bon estat de conservació. I, és clar, l’ajuntament no vol que la cosa s’acabi aquí. El seu alcalde Josep Ramon Fontavila ja ha parlat amb amb els encarregats del Parc de l’Alt Pirineu per buscar finançament i prosseguir amb l’investigació, i així conèixer més detalls d’aquells pobladors del Pirineu d’ara fa tres mil·lenis i mig. Ja ens en diran alguna cosa més!