Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 26 d’agost del 2013

Amics del Museu: VISITA A L'EXPOSICIÓ "DARWIN, el viatge d'un naturalista"

L’any 2009 es van complir dos aniversaris: el 200 aniversari del naixement de Charles Robert Darwin (1809-1882), el pare de la genètica, i el 150 aniversari de la publicació del llibre “L’origen de les espècies”. Des d’aleshores s’han estat fent en molts museus tot un seguit d’exposicions commemoratives i una d’elles és la que es pot veure, fins l’1 de setembre, al Museu Marítim ubicat a les Drassanes Reials de Barcelona.


Aquesta exposició es nodreix amb material procedent de l’American Museum of Natural History i del pròpi Museu Marítim de Barcelona, i està centrada, sobretot, en el viatge de cinc anys de durada que el naturalista va fer al voltant del món a bord del vaixell Beagle, capitanejat per Robert FitzRoy, i que li va permetre recollir exemplars amb els quals, més tard, el·laboraria la cèlebre teoria de l’evolució per selecció natural.



L’exposició, que segueix la vida i l’obra de Darwin en ordre cronològic, s’estructura al voltant d’uns plafons amb texts en català, castellà i anglès (a més d’audioguies) així com també recreacions d’espais i animals, algunes de les quals s’especifica que es poden tocar.



Reconstrucció d'un Gliptodont

També hi ha moltes vitrines on s’hi exposen els més variats materials: esquelets, fòssils, insectes, plànols, quaderns de notes, herbaris, llibres, instruments nàutics, maquetes, etc… fins i tot s’hi exposa l’autèntic martell de geòleg que Darwin va utilitzar durant la seva expedició. 




Tot això es complementa amb una sèrie d’audiovisuals i plafons adaptats a persones amb discapacitat visual, amb imatges tàctils i texts en braille.


La mostra comença fent un repàs dels antecedents de Darwin, o sigui persones que, molt abans abans que ell, ja van tenir la idea que cada organisme viu comparteix un ancestre comú i que les espècies havien evolucionat. Entre aquests antecedents estaven Lamarck, Malthus i el propi avi de Charles, Erasmus Darwin, qui va ser prou audaç com per a publicar una obra anomenada Zoonomia, però cap d’ells va poder demostrar com funcionava l’evolució i això els feia ser l’objecte dels atacs més ferotges o de la indiferència més absoluta.


A l’exposició també es fa un repàs a la vida de Charles Darwin, que va nèixer a Shrewsbury al sí d’una família benestant, però que essent molt jove es va quedar orfe de mare. Per tradició, la seva família el va orientar cap als estudis de la medicina, però en no adaptar-s’hi va anar a estudiar Teologia a Cambidge on s’hi va graduar al 1831; malgrat tot, i des de petit, Charles sempre va ser un apassionat de les ciències naturals.

Per aquella època encara estava molt encesa la polèmica geològica entre catastrofistes, liderats per George Cuvier, i uniformistes, liderats per Jean-Baptiste de Monet, Cavaller de Lamarck. Aquest debat va fer que la geologia estigués molt de moda i tothom llegia llibres sobre el tema,  ja que els geòlegs havien demostrat que la Terra no era estàtica sinó que es trobava en constant canvi des de feia milions d’anys… Més tard aquestes idees van influenciar molt Charles Darwin en les seves reflexions sobre l’evolució dels organísmes al llarg dels temps.


La seva passió el va portar a col·leccionar exemplars molt diversos del món natrural, com minerals, plantes, insectes… amb els quals va fer una sèrie de treballs on ja es mostraven les seves agudes dots per a l’observació. Això li va valer l’amistat del botànic J.S. Henslow, qui poc després el convidaria a participar, com a naturalista, en l’expedició geogràfica al voltant del món del HMS Beagle, sota el comanament de l’esmentat Robert FitzRoy.


El viatge, que en principi havia de durar només dos anys, es va allargar fins als cins anys (des del 1831 al 1836), a través de les costes i illes de l’Amèrica del Sud (Brasil, Argentina, les Malvines, la Terra del Foc, Xile, les Illes Galápagos), Oceania (Tahití, Nova Zelanda, Austràlia), illes de l’Índic (Cocos, Maurici), Sudàfrica i de nou el Brasil, per retornar finalment a Anglaterra tot passant per les illes de Cap Verd i Açores.

A les Galápagos, Darwin va fer interessants descobriments

Durant aquest temps, el jove científic principiant va anar adquirint una experiència i un material d’estudi extraordinari, que anava enviant puntualment a Anglaterra sempre que podia, de manera que, en tornar de l’expedició, ja era tota una celebritat; de fet, només arribar, ja va fer una conferència a la Geological Society sobre l’elevació del Andes arrel d’un fenòmen observat a les costes de Xile durant un terratrèmol en el que una platja es va elevar un parell de metres sobre el nivell del mar i això el va fer pensar que si el tal fenòmen imperava durant milions d’anys… perquè no podia aixecar muntanyes? Totes aquestes idees les va extreure del llibre Principles of Geology de Charles Lyell que Darwin duia en el seu viatge.

Exemplar de Principis de Geologia de Lyell

A l'exposició s'esmenta una dada curiosa i és que Darwin només va escriure 368 pàgines sobre animals contra 1.383 pàgines sobre geologia.

A l’exposició també es pot veure una maqueta del vaixell Beagle, instruments nàutics imprescindibles per a calcular la posició del vaixell, així com també una recreació de l’espai que ocupava Charles dins aquest vaixell… que no era poc en un vaixell relativament petit, encara que l’havia de compartir.



Un octant, un sextant, una ullera llarga vista i un cronòmetre

Després s’explica el complicat procés d’el·laboració de la teoria de l’evolució, en el recolliment de la seva casa de Down House (a 25 Km de Londres), on vivia amb la seva nombrosa família. També s’explica el paper tan important que van tenir els fòssils en aquesta el·laboració, ja que la relació entre espècies velles i noves va ser una de les principals proves de l’evolució d’aquestes espècies; a més va fer un descobriment sorprenent quan a les illes Malvines va trobar fòssils de braquiòpodes molt semblats als observats a Europa.




També s’explica com, a partir d’una carta enviada des d’Indonèsia pel jove naturalista Alfred Russell Wallace, en la qual ja s’esbossava una teoria de l’evolució per selecció natural, Darwin es va posar les piles per tal de publicar el seu llibre abans que un altre li prengués la idea que tants anys i esforços li havien costat.

A la darrera sala es fa una reflexió sobre l’evolució en l’actualitat, avalada pels nous estudis i les noves tecnologies que en han permès tenir una imatge del nostre genoma i de la nostra pròpia evolució, i també es fa un repàs a les controvèrsies que des de la publicació del llibre “L’origen de les espècies” han hagut i que encara avui són ben presents en els defensors del “creacionisme” (sobretot en sectors molt concrets i reaccionaris dels Estats Units). També en l’aspecte polític com s’ha malinterpretat aquesta teoria purament biològica per a justificar certes actituds de superioritat d’unes cultures o races envers altres.



Finalment s’atorga un raconet a la més gran de les passions de Darwin: les orquídies, i el fruit d’aquesta passió fou el llibre “La fecundació de les orquídies”, publicat al 1862,  i que encara és vigent avui dia entre els que compartim aquesta afició.


dimarts, 20 d’agost del 2013

Mn. Francesc Nicolau: EL TELESCOPI "HUBBLE" CONTINUA ENVIANT INFORMACIÓ

Aquest telescopi espacial que ja fa 21 anys que és en òrbita i que, pel maig del 2009 va ser ajustat per a fer noves observacions, ens està informant sobre detalls referents a les noves problemàtiques que presenta el cosmos: què deu ser la misteriosa matèria obscura que es detecta en els cúmuls galàctics només pels seus efectes? I d’on prové també l’energia obscura que provoca acceleració en l’expansió de l’univers?


Per a contestar aquests interrogants el Hubble ja ha estudiat més de 446.000 galàxies (aviat és dit!), cosa que ha permès a un equip internacional d’astrònoms avaluar la distribució de la matèria en el cosmos a distàncies molt llunyanes. No cal dir que amb això s’ha confirmat l’existència de la matèria obscura i també de l’energia obscura. I és que de 194.000 d’aquestes galàxies s’ha pogut determinar amb gran aproximació les distàncies, amb les anàlisis de la llum amb telescopis instal·lats a terra. El científic Patrick Simon, de la universitat d’Edimburg, al seu dia va recalcar la riquesa d’informació obtinguda sobre les estructures invisibles de l’univers, fins ara totalment desconegudes, i això ho han aconseguit aplicant la relativitat d’Einstein que afirma que la trajesctòria lluminosa és desviada lleugerament quan passa prop d’una gran massa, perquè l’energia que trasporta equival a una petitissima massa que també es troba subjecta a la gravetat.


Si la llum ve d’una galàxia, apareix distorsionada la forma d’aquesta galàxia en passar ran d’una massa, per molt fosca que sigui o invisible, si és una massa de dimensions considerables, i això ha permès captar focus atractius que no eren visibles. Els càlculs han de ser, és clar, molt precisos i això és el que s’ha procurat fer. Cal tenir present que les distorsions depenen també de la distància i de si l’expansió és accelerada o no.

Els resultats d’aquests estudis van ser publicats a la revista Astronomy and Astrophysics, amb la firma de Tim Scharabback, de la universitat de leiden (Holanda), com a cap de l’equip investigador. La cosa no és encara definitiva i per ara només se’n pot dir un primer avenç, però el Hubble continuarà la seva feina potser fins al 2014. La ciència dels astres exigeix temps i dedicació meticulosa i constantment ens dóna noves sorpreses. Caldrà estar atents.

dimarts, 13 d’agost del 2013

Mn. Francesc Nicolau: LA TERRA S'ESCALFA MÉS DE PRESSA DEL QUE ES CREIA

Acabo de llegir un article de John Carey (un expert en la matèria) a Investigación y Ciéncia que m’ha impactat tant que no he pogut resistir la temptació de fer-vos-en un resum. Fins ara, diu, en aquesta última dècada, era opinió força estesa que l’escalfament de la Terra no sobrepassaria els 2ºC durant aquest segle, cosa que calia tenir en compte per molt que no arribés a la categoria de gran catàtrofe. Però ara van apareixent nous factors que mostren que es pot arribar més enllà. Les investigacions recents ens posen de manifest que hi ha uns mecanismes en marxa que poden provocar una acceleració en tot procés i que cal tenir-los presents.

Aquests mecanismes principalment són tres: la pèrdua del gel del nostre planeta, els canvis en els corrents marítims i les emissions de diòxid de carboni (CO2). Pel que fa a la pèrdua de gel: l’oceà Àrtic el perd clarament molt més de pressa del que es preveia, el permafrost de Sibèria i d’Islàndia s’està fonent, bo i emetent COde la matèria orgànica que tenia empresonada, les glaceres es fonen (per exemple la del Trift dels Alps ja ha retocedit tres quilòmetres), i es van abocant a l’oceà grans quantitats de gel, com s’ha vist a l’illa Spitsbergen de Suècia.


Quin és el resultat de tot això? Que no hi ha tanta reflectivitat cap a l’espai de el calor que rebem del sol, cosa que fa que s’escalfi més la terra. Com hom sap, el gel, que és blanc, reflecteix en gran part els raigs solars, mentre que no fa tant l’aigua o la superfície terrosa i si ara minva la blancor gelada és clar que el planeta reté més el calor que li arriba, i això fa que encara es perdi més gel i s’acceleri el procés. Aquí l’article cita el climatòleg James E. Hansen (director d’Estudis Espacials de la NASA) que diu que això pot portar catastròficament a un augment del nivell dels oceans d’uns 5 metres cap a l’any 2100. Cosa que ha contradit Tad Pfeffer, dient que seria de només dos metres, però, cal dir-ho, també seria catastròfic un augment així.

Els canvis en els corrents marins ja han començat a originar sequeres notables. El corrent anomenat El Niño n’ha estat la causa a Amazònia i a Indonèsia, com tot el món ha pogut saber. Però també ha provocat onades de calor, com la que tingué Rússia el 2010. Fins i tot a Sibèria s’ha notat canvis en la vegetació.


I també s’accelera l’emissió de CO2  a l’atmosfera: a causa de la desaparició de permafrost, com ja hem dit, i les emissions industrials tan conegudes. El mateix J.J. Hansen citat abans diu: «Si els nivells de CO2 no es redueixen a 350 parts per milió, s’haurà iniciat un procés que queda fora de control de la humanitat», i ara ja hem arribat a 395 parts per milió, mentre que a inicis del segle XX eren 280 les que hi havia. Ens trobem, doncs, davant d’una urgència descomunal. Cal fer-hi alguna cosa. Hansen diu: «Seria immoral deixar als nostres infants un sistema dinàmic fora de control.»

dilluns, 5 d’agost del 2013

Amics del Museu: CAP DE CREUS, una mà estesa a llevant

Ara que és estiu, i ve de gust d’anar a la platja, potser alguns de vosaltres tingueu l’ocasió d’anar al cap de Creus… si és així us recomano la visita al Paratge de Tudela i al petit museu de l’Espai Cap de Creus, ubicat a l’interior de l’edifici del far.

El cap de Creus és una península situada al nord del golf de Roses, formada pels darrers contraforts del Pirineu axial els quals, com si fos una mà gegantina, s’enfonsen a la mar Mediterrània. Per això en aquest cap afloren roques molt antigues pertanyents al període Cambroordovicià (Paleozoic), deformades durant l’orogènia Herciniana, així com també uns granitoides tardihercinians els quals afloren a la Serra de Rodes i pels voltants de la població de Roses. El cap de Creus, el punt més oriental de la península Ibèrica, forma part de l’emblemàtica Costa Brava i, des de l’any 1998, és un parc natural protegit.

Sortida de sol des de la badia de Port de la Selva

Les roques que afloren són conglomerats, quarsites, calcàries marmoritzades, pissarres, esquists, gneis, dics de pegmatita i roques migmatítiques (roques procedents de la fusió parcial, o anatèxia, de roques metamòrfiques preexistents). El més interessant, però, és que cap al nord no sols augmenta l’edat dels materials sinó que també va augmentant el grau de metamorfisme regional fins a l’extrem de l’anatèxia representada per per les migmatites del cap Gros i punta dels Farallons al nord-est de Port de la Selva.


Una bona oportunitat d’observar la franja de roques amb un alt grau de metamorfisme regional és visitant l’anomenat Paratge de Tudela, indret que va servir d’inspiració a escriptors com Josep Pla, arquitectes com Pelayo Martinez i pintors com Salvador Dalí.


En aquest lloc, als anys seixanta, el Club Mediterranée va construir un establiment de lleure privat el qual va perdurar fins l’any 2004, i entre els anys 2009 i 2010 s’hi van estar fent obres de recuperació d’aquest espai per a adequar-lo a l’ús turístic.

Zona de la cala Culleró

Per a accedir-hi cal prendre la carretera local que des de Cadaqués es dirigeix al cap de Creus pròpiament dit, i agafar una desviació a mà esquerra que s’acaba en un aparcament de pagament i a més, tot s’ha de dir, l’estada al Paratge de Tudela està limitada a dues hores, però, malgrat això, la visita paga la pena i tot el recorregut es fa per un còmode camí cimentat.

La visita al Paratge de Tudela comença en una plaça, presidida per dos grans cubs de ferro, on es troba el mirador de la Sala Gran des del que es pot contemplar una fabulosa vista del Pla de Tudela i els seus esculls.

Vista des del mirador de la Sala Gran

Tot seguit el camí de ciment baixa al Pla de Tudela on hi ha instal·lats una sèrie de plafons que ens assabenten del procés de construcció del complex turístic del Club Med, per part de l’arquitecte Pelayo Martínez, i també el procés de recuperació d’aquest espai, gràcies a una acció conjunta del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya i del Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino.


Aquest procés va consistir en l’enderroc manual de totes les construccions així com també la retirada d’espècies vegetals invasores tals com el bàlsam (Carpobrotus edulis), la gazània (Gazania rigens), la figuera de moro (Opuntia sp.) i l’àloe (Aloe maculata); així d’aquesta manera es vol potenciar la implantació de nou de la flora autòctona.


També hi ha plafons on s’explica la complexa geologia de la zona on hi destaquen uns filons blancs, o rosats, de pegmatites entre masses grises d’esquists micacis molt brillants.


L’explicació va acompanyada d’un mapa geològic confecccionat a partir de mapes inèdits de J. Carreres i E. Druguet. També s’explica la gènesi de les zones de cisalla on els materials es deformen ductilment (sense fractura). A les grans zones de cisalla, anomenades bandes milonítiques, les roques estan tan triturades que el mar exerceix un major potencial erosiu sobre elles formant-se així les característiques i profundes cales del cap de Creus.


A partir d’aquí anirem seguint el camí cimentat, paral·lelament a la costa, passant pel Pla de Tudela i la seva petita platja i sota la roca anomenada “l’Àliga”, formada per l’erosió diferencial entre es esquists(més tous) i els dics de pegmatita (més durs) els quals ressalten i són també atacats per l’aigua del mar i el vent donant lloc a aquestes formes capricioses plenes de forats anomenats tafonis. Al llarg del recorregut es poden veure moltes més roques amb noms curiosos que recorden la seves formes: un àliga, un conill, una pantera, un camell…




Si ens acostem als dics de pegmatita, observarem grans cristalls de mica blanca (moscovita) i de feldspats alcalins, així com també precioses turmalines de gran tamany. Aquests dics de pegmatita tenen els seu origen en els materials metasedimentaris parcialment fosos de la zona migmatítica, els quals es van emplaçar dins d’aquesta zona migmatítica així com també dins la zona perianatèctica que l’envolta.

Feldspat

Turmalines

També al llarg del recorregut podrem observar la flora autòctona entre la que destaca un matoll, de forma semiesfèrica i extraordinariament espinós, anomenat coixí de monja (Astragalus tragacanta), planta perfectament adaptada a l’aerosol salí. També és destacable un petit d’inflorescència esfèrica de color lilós: es tracta del panical blau (Echinops ritro), planta molt típica del litoral mediterrani.

Coixí de monja

Panical blau

Però, malgrat els esforços, les plantes de jardineria continuen rebrotant i envaïnt tots els racons i, encara que són molt vistoses i fan molt bonic, s’han d’erradicar a favor de la flora autòctona.

Gazània

Bàlsam

Un xic més enllà del mirador de la Cala Culip, s’acaba el recorregut a l’antic port del complex turístic i que encara util·litzen algunes embarcacions per a amarrar-hi. A través d’unes escales es pot accedir a aquest embarcador.


A partir d’aquí s’ha de retornar al parquing pel mateix camí d’anada, però arribant de nou al mirador de la Sala Gran, on estan els cubs de ferro, podem desviarnos per anar a visitar la propera cala d’Agulles, per un camí empedrat un xic delicat, i el mirador de Pamperris des d’on es té una altra visió del Pla de Tudela i del camí que hem recorregut.

Cala d'Agulles

Mirador de Pamperris

Prop del parking encara podem fer una darrera visita a l’espectacular roca anomenada “el Camell”, per un cami degudament senyalitzat.


Per a completar aquesta visita es pot anar a veure el petit museu geològic situat a l’edifici del far de cap de Creus, el qual recull la col·lecció de roques de Walter Faixó i Albert Grau, i que, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Cadaqués, va obrir les portes al públic l’any 2008.



En aquest espai, estructurat en quatre petites sales, no sols es mostren roques i minerals del cap de Creus (i d’altres indrets indeterminats), sinó que també es poden copsar d’altres aspectes de la zona com són la geologia, la meteorologia, la flora, la fauna, i la cultura que ha generat aquest troç de Catalunya tan especial.