Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 29 de gener del 2013

Amics del Museu: SORTIDA DELS AMICS A COLLSEROLA


El passat dissabte 19 de gener ens vam reunir els Amics del Museu, al capdamunt del carrer de Bellesguard de Barcelona, per a fer una petita sortida matinal la qual ens va permetre de conèixer les roques paleozoiques afectades pel metamorfisme de contacte provocat per la intrusió de magma fos durant el Carbonífer superior (fa uns 300 milions d’anys). En aquesta zona la geologia és certament complexa; i encara que el dia es presentava amenaçador això no ens va espantar pas, ja que som de l’opinió que les roques molles es veuen millor.



Quan ja ha arribat tothom, anem fins al final del carrer Mercè Rodoreda, passant a frec del mur del monestir de Sant Maties on podem observar alguns carreus amb crostes de malaquita, ja que per aquests topants hi havien hagut mines de coure.


Al final del carrer es pot veure el contacte dels granitoides amb els materials paleozoics.


Primer se’ns explica com es forma una pissarra per efecte del metamorfisme regional el qual té lloc a les arrels de les serralades en formació, degut a les altes pressions i temperatures relativament elevades que imperen a l’interior de l’escorça terrestre. Aquest procés, l’anomenat metamorfisme, provoca la trasformació de les roques originals (les quals poden ser sedimentàries, ígnies o metamòrfiques prèvies) per la formació de nous minerals i la seva reordenació, sobretot dels que tenen hàbit tabular (com la clorita), donant lloc a l’aparició de la pissarrositat o esquistositat.


També ens expliquen que els granitoides de Collserola, per la seva composició, pertanyen al grup de les granodiorites.



Aquestes granodiorites es van formar com a conseqüència del refredament de grans masses de magma fos (anomenades batòlits o plutons) les quals van fer intrusió a finals del Paleozoic; per això a aquestes roques se les anomena plutòniques. Aquest magma a gran temperatura, va provocar una sèrie de canvis en la roca del seu voltant (o encaixant) creant una aurèola metamòrfica que, aquí a Collserola, arriba a tenir dimensions de fins a 2 quilòmetres: és l’anomenat metamorfisme de contacte.



Per a veure de prop aquests canvis, ens traslladem fins a l’antiga pedrera de Bellesguard situada just damunt del cementiri de Sant Gervasi. D’aquesta pedrera s’havia extret material per a la construcció del Casal de Bellesguard, obra de Gaudí, de la qual podem veure el seu pinacle característic.




En aquesta pedrera observem com va afectar la temperatura donada pel magma als anomenats esquists verds, roques que es van formar a partir d’una roca volcànica bàsica afectada per un metamorfisme regional previ de grau mitjà. Quan el metamorfisme regional és baix es formen les pissarres, i si aquest grau augmenta, aquestes es transformen en filites (que són com pissarres però molt lluents) i els esquists, on els grans de mica es veuen a ull nu. 



Aquells esquists verds es van transformar en corneanes com a conseqüència del metamorfisme de contacte molt a prop del límit amb el batòlit; conforme ens allunyem del batòlit, l’afectació és menor i això es detecta per la presència de les filites pigallades que en aquest itinerari, però, no les veurem.

Aspecte de les filites pigallades al Montseny

Les corneanes que observem mostren un bandejat de colors diversos: les bandes fosques són hornblendites, les bandes verdoses són epidotites, les bandes vermelloses són granatites i les bandes blanques poden ser marbres. De vegades també es poden observar grans de tremolita. La presència de calci en la composisió d’aquests silicats fa que se’ls anomeni silicats càlcics o corneanes càlciques. Aquest llistat no és més que un record de l’antiga “esquistositat”.


Sortint de la pedrera seguim un sender que s’enfila a la Carretera de les Aigües, situada just damunt nostre. Per aquest camí veiem els efectes del metamorfisme de contacte sobre les antigues pissarres d’origen argilós. En aquest cas a aquestes corneanes se les anomena cornubianites i en elles s’ha esborrat totalment l’esquistositat. Conforme ens allunyem de la influència del plutó, l’afectació és menor i llavors apareixen unes “pigues”, anomenades porfiroblastes, damunt la superfície de les filites de manera que aquestes se les anomena filites pigallades. Aquests porfiroblàstes solen ser de cordierita, andalusita o sil·limanita, conforme ens acostem al batòlit.



També observem alguns dics per on va discórrer el magma aprofitant les esquerdes del terreny. Això va fer que aquest magma incorporés aigua freàtica i es refredés ràpidament, sobretot als marges del dic. Aquestes roques s’anomenen hipabissals perquè es refreden prop de la superfície del terreny. Quan aquests dics mostren un gra fi se’ls anomena aplites, i quan mostren un gra groller, pegmatites. En aquests dics sol trobar-se un mineral molt apreciat: la turmalina, de color negre i amb cristalls allargats.

Dic d'aplita a la pedrera de Bellesguard

Turmalina en un dic de pegmatita a la Carretera de les Aigües

Quan sortim a la Carretera de les Aigües, les boires ja embolcallen totalment la Torre de Collserola i la pluja es va fent més insistent, però encara tenim temps d’anar a veure una gran acumulació de granatites, situades sota l’Observatori Fabra, producte de l’afectació del metamorfisme de contacte sobre unes roques d’un origen probablement margós.

Granatites a la Carretera de les Aigües


Al fons del barranc, que tenim a sota nostre, observem les ruïnes de la mina “La Electricidad”. En Sergi ens assabenta que d’aquesta mina s’havia extret calcopirita (mena de coure), i que la seva rendibilitat va ser molt poca, per això es va explotar durant pocs anys de finals del s.XIX. Sembla ser, però, que encara es conserva el pou d’extracció.


La Montserrat ens adverteix de la presència del miraguà o aràujia (Araujia sericifera) una planta enfiladissa, procedent d’Amèrica del Sud, la qual produeix un fruit en forma de pera vellutada que, quan està madura, allibera un munt de llavors equipades amb un plomall molt suau (“angelets”) que els permet de ser transportades pel vent. Aquests “angelets” s’havien fet servir per farcir coixins i edredons abans de l’aparició de les fibres sintètiques.


De tornada observem com l’esquistositat es troba plegada formant una sèrie de plecs anomenats kink-bands.





La Carretera de les Aigües talla un dic de pòrfir granític, això és: una roca hipabissal, de textura porfírica, amb grans cristalls de quars (fenocristalls) envoltats d’una massa microcristal·lina formada per quars i feldspat.




De baixada també veiem alguns marbres encaixats a les corneanes fosques (en les que predomina l’hornblenda). Després d’això, donem per acabada aquesta petita, però concentrada, sortida matinal i ens acomiadem fins la propera!

dijous, 24 de gener del 2013

Jorgina Jordà: Les Galenes verdes de Mina Nieves


El grup de treball MINDIG treu a la llum un nou article de mineralogia, després de la publicació d'anteriors treballs sobre El Jaciment de Zinc de Mercadal o el Descobriment de les Fluorites a Gran Canària, ara li ha tocat el torn a una curiosa simbiosi mineral, les galenes recobertes de piromorfita a la Mina Nieves, de Cantàbria.


Es tracta aquest del tercer article d'aquest jove grup de treball, format per afeccionats a la mineralogia orientada al col·leccionisme, el fruit d'un esforç comú i desinteressat per mostrar aquelles troballes i jaciments poc coneguts pel gran públic. Una vegada més es presenta l'article en sis llengües, sent el treball en castellà el que s'edita il·lustrat amb abundants imatges, mentre que la resta (Català, Basc, Gallec, Francès i Anglès) no té il·lustracions. És seguint l'estructura utilitzada pels altres escrits, que només conté imatges l'edició en castellà.


L'article s'ofereix en dues parts ben diferenciades una primera on s'explica la geologia, història, geografia i mineralogia del jaciment, i una segona on es relata la destacada troballa de galena que ha fet “simbiosi” amb piromorfita que ha estat la causa d'escriure-ho i publicar-ho. Imperdibles les imatges del fotògraf català José Antonio Soldevilla, un dels més importants a Espanya en aquest camp, el qual ha sabut reflectir a la perfecció el color i textura d'aquesta simbiosi mineral.

Esperem que en el futur aquest grup de treball segueixi publicant articles tan interessants i troballes tan destacades.

Enllaç a MINDIG.org: http://www.mindig.org/

divendres, 18 de gener del 2013

Amics del Museu: NOTICIA, ja ha sortit una nova Scripta


Per a començar bé aquest any 2013, el passat dia 13 va sortir a la llum un nou número de la revista Scripta… la número XIII… Tot un bon auguri!


En ella apareixen quatre articles signats pel director del Museu Sebastià Calzada, dos d’ells amb l’inestimable col·laboració de Joan Vilella i Joan Corbacho, consocis dels Amics del Museu i grans coneixedors de la disciplina paleontològica. Els temes tractats són diversos: la revisió de l’espècie Trochus ruizi; l’estat de la col·lecció Coquand, presuntament dipositada al Museu de Budapest però de la qual es desconeix la seva ubicació actual; la descripció d’un exemplar de Pholadomya molt semblant a Pholadomya gigantea procedent del Santonià del Montsec de Rúbies; i un problema de tipus taxonòmic entre els gèneres de gastròpodes Pterygia i Marginella.

La publicació d'aquesta revista ha rebut l'ajut de la Generalitat, el director de la publicació és el Sr. José F. Carrasco i la maquetació ha anat a càrrec de la Sra. Eduvigis Moreno.

dilluns, 14 de gener del 2013

Mn.Francesc Nicolau: NO SABEU QUÈ ÉS LA LOFAR?

Us imagineu quina seria la potència d’un radiotelescopi que tingués una obertura tan gran com tota la península Ibèrica? Això és impossible de construir, em direu, i no cal encaparrar-s’hi gaire; és clar que podria captar ones d’intensitat debilissimes però no podem somiar una cosa així. I teniu raó. Però resulta que una cosa que s’hi assembla és la que es vol aconseguir amb l’acoblament d’una multitud d’antenes receptores. No és una ficció científica sinó una realitat en perspectiva.

Què és el que s’ha fet fins ara? Com les ones de baixa freqüència (les de menor energia) sónles més interessants de detectar per les notícies que ens poden donar del cosmos, s’ha projectat captar-les en 44.000 antenes receptores unides per internet de manera que totes juntes faran com un enorme radiotelescopi que serà mil vegades més gran que tots els que s’han fet fins ara. Aquestes ones de poca energia pertanyen a les emeses per l’hidrogen fred que omplia el cosmos durant els primers 400.000 anys després de l’inici del Big bang fins que començaren a crèixer les galàxies, i són també les que emeten altres objectes astronòmics interessants. Les 44.000 antenes ja existeixen, es troben distribuïdes per Europa en 48 estacions, als Paísos Baixos, a Alemanya, a França, a Suècia i al Regne Unit.

Estació Lofar a l'Observatori Chilbolton del Regne Unit

El projecte, doncs, no és simple propòsit sinó que ja està en marxa i s’ha anomenat “Bateria de Radiotelescopis de Baixa Freqüència”, que en sigles angleses fa Lofar (Low Frequency Array). El que ara s’ha de portar a terme és la connexió, perquè les antenes (cada una és un radiotelescopi) ja es tenen. Es vol connectar-les amb fibra òptica, i un gran ordinador combinarà i analitzarà els senyals rebuts per totes elles i en farà, del recull, una visió òptica que expressarà el que hauria captat un radiotelescopi d’uns 1.000 Km de diàmetre.


Heino Falcke

Els científics tècnics que ho estan enllestint a les ordres de Heino Falcke, es mostren optimistes. Pensen que amb el temps encara s’hi podran afegir altres estacions i aconseguir més bons resultats. Així ho diu Michael Wise, el responsable de l’estació dels Països Baixos. Fins i tot es pensa que pot ser un instrument del projecte SETI que, com sabeu, és el d’investigar si ens arriben del cosmos ones emeses per éssers intel·ligents. La realització d’aquest projecte ha donat resultat nul fins ara, però no ha tingut pràcticament en compte les ones de ràdio de baixa freqüència i és precisament en aquests camps on treballarà la Lofar.

Nosaltres només hi podem afegir: que tinguin sort i tot sigui per al bon progrés de tota la ciència. Creiem, tanmateix, que la detecció de com era el cosmos en la seva primera època podrà aconseguir-se més fàcilment que no pas el que el projecte SETI voldria obtenir. Sigui el que sigui, ja ens ho faran saber.

dimecres, 9 de gener del 2013

Amics del Museu: Notícia


El passat dia 29 de desembre de 2012, va morir a Barcelona Julio Antonio S. Gómez-Alba Ruiz, conservador de Paleontologia jubilat del Museu de Geologia de Barcelona, actualment Museu Blau, plaça que ocupava des del 1973, portat de la mà del Prof. San Miguel, aleshores Director d’aquella institució. Havia nascut el 13 de novembre de 1945 a Madrid. Va llicenciar-se en Geologia  a la Universidad Complutense i al 1992 es doctorà a la Universitat Autònoma de Barcelona. Era especialista en documentació i conservació del patrimoni científic i història de la ciència. 

Qui no ha consultat la “Guía de campo de los fósiles de España y Europa”, publicada per Omega el 1988?. Altres obres seves, de consulta ineludible, són la biografia de Lluís Marià Vidal, la guia de la col·lecció de vertebrats fòssils del Museu de Geologia o la història de les mines de carbó de la conca de Sant Joan de les Abadesses (amb un acurat estudi de la seva paleoflora). També fou músic i cantautor, havent publicat algunes de les seves cançons. Trobareu més informació a la seva web personal: www.julioantoniosenador.com. Descansi en Pau tan insigne científic.

Antonio Abad

divendres, 4 de gener del 2013

Isabel Benet: ELS BUFADORS DE BEVÍ

Enmig d’una espessa fageda, a la frontera entre les comarques d’Osona i el Ripollès,  s’oculta un indret molt especial: es tracta dels Bufadors de Beví (o Babí), un conjunt de cavitats situades al vessant nord de la Serra de Bufadors.


Per a accedir-hi es pot fer des del poble de la Farga de Bebié (que res té a veure amb el mot Beví) i deixar el vehicle a la sortida de l’antiga colònia tèxtil, a la vorera de l’antiga N-152. Un cop estem situats sobre el túnel del tren, unes escales ens permeten de baixar al pont sobre el riu Ter, que aquí dibuixa un gran meandre. També una pista que surt de la carretera entre Santa Maria de Besora i Vallfogona ens hi apropa.


Ja a l’altra banda del riu, hem de dirigir-nos cap a un grup de casetes on comença una pista que puja a l’ermita de Sant Moí. Seguirem per aquesta pista fins al peu d’un turó on ens haurem de desviar a mà esquerra per un camí que baixa en direcció nord. S’ha d’estar atent, ja que no gaire més avall s’ha de seguir un sender que surt a mà dreta i que puja suament pel vessant obac de la serra i, finalment, cal prendre una desviació a mà dreta que puja als Bufadors.

L'ermita de Sant Moí

Geològicament l’indret està enclavat a l’alternança de gresos i margues de l’Eocè superior (Bartonià). Aquests materials es corresponen amb un front deltàic que progradava cap al sud procedent dels recent nascuts Pirineus. Avui dia aquests sediments formen part de l’anticlinal asimètric de la Farga i cabussen uns 25-30º cap al nord ja que es troben al flanc septentrional d’aquest plec.



L’alternança de gresos (roques rígides) i margues (roques plàstiques), combinat amb la forta inclinació dels estrats, fa que els gresos rígids es trenquin i llisquin damunt les margues plàstiques vessant avall, formant una sèrie d’esquerdes orientades est-oest amb els extrems lleugeramen corbats. A aquesta mena de cavitats els espeleòlegs les anomenen “gravitacionals”, ja que és la gravetat la que hi juga un paper més important en la seva formació, i consten d’avencs, coves i balmes. Una bona part d’aquestes cavitats estan comunicades entre elles cosa que provoca el fenòmen dels “bufadors”, això és: l’aire que circula per l’interior de les esquerdes i cavitats està a una temperatura constant de 14ºC i quan la diferència amb la temperatura ambiental és molt gran (especialment els dies molt calorosos) l’aire fred del interior, al ser mes pesant, surt amb força pels forats que es troben a cotes més baixes, com passa a l’Avenc del Vent situat a 890 metres d’alçada. Contrariament, en dies molt freds, l’aire calent i humid de l’interior, en ser més lleuger, tendeix a sortir pels forats situats a cotes més altes (a uns 940 metres) i això provoca l’aparició del gebre que cobreix tota l’àrea dels bufadors.

No és descabellat pensar que els Bufadors tinguin el seu origen en un cataclisme de tipus sísmic, de la mateixa manera que com va passar a l’indret de Montclús (veure, en aquest bloc, l’entrada: “Montclús, un poble sentenciat”; març 2012, clica aquí). De fet es coneix que el terratrèmol de l’any 1428 va provocar greus desperfectes al Mas de la Vila, gran masia al peu del Castell de Llaers i que els “Amics” vam tenir l’ocasió de visitar l’any 2007 en el decurs d’una sortida col·lectiva.



Mas de la Vila i castell de Llaers

El  fenòmen dels bufadors fa que en aquest reduït espai hi sobrevisquin espècies vegetals que normalment es troben més al nord o a més alçada. En són un exemple el corniol (Aquilegia vulgaris), el marcòlic vermell (Lilium martagon) o el botó d’or (Ranunculus repens). També s’hi pot trobat una espècie rara a Catalunya com és la Festuca gigantea.

Marcòlic vermell

Corniol

Botó d'or

Malgrat que sembli un laberint, el recorregut per l’indret dels bufadors no té pèrdua ja que només hi ha un camí principal i algunes desviacions que porten a les diferents cavitats, algunes de les quals han estat objecte d’exploracions espeleològiques. Entre totes les cavitats destaca el Bufador núm.8, amb 52 metres de fondària, gairebé 400 metres de recorregut i sis boques d’accés.



Una de les boques del Bufador núm.8

A les cavitats dels Bufadors de Beví s’hi han trobat insectes (colèopters, lepidòpters), aràcnids i gasteròpodes que van ser classificats, al seu dia, pels que van ser fidels col·laboradors del Museu: Carles Altimira i Miquel Bech.

NOTA: explicacions i esquemes extrets del Butlletí del ERE del Centre Excursionista de Catalunya (Espeleòleg); núm 34-35; pàg 222-223 (1983). També de l’article “Contribució al coneixement de la flora dels Bufadors de Babí (Ripollès)”, de J. Nuet, publicat a la revista Muntanya del CEC, núm 684.

Si voleu conèixer altres aspectes de la zona, consulteu l'entrada "Els Bufadors de Beví" al bloc del Centre Excursionista Àliga.