Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 25 de juliol de 2017

Mn. Francesc Nicolau: LA SONDA JUNO AL PLANETA JÚPITER

Tots recordareu que el gener d’enguany la sonda Juno, llançada per la NASA l’agost del 2011, havia arribat ja als encontorns de Júpiter. Que es trobava a només 2.575 Km dels núvols que envolten el planeta (10 vegades més aprop que totes les altres sondes que s’hi havien acostat) i que s’hi havia quedat orbitant-lo a fi d’examinar-lo ben a fons i escatir els seus secrets. Eren 37 circumvalacions projectades. I em preguntareu: què s’ha obtingut, fins ara?

La sonda Juno orbitant Júpiter

No s’ha acabat la missió però sí que us hem de dir que ja tenim sorpreses. El maig passat la revista Science ja n’explicava unes quantes. Crec que us interessarà saber-les Júpiter té un camp magnètic més intens del que hom creia possible, és 10 vegades més potent que el de la Terra, també un camp gravitatori que no s’ajusta del tot al que s’havia calculat, cosa que vol dir que els models teòrics de l’interior de Júpiter són incomplets o erronis, també s’hi ha vist un gran plomall d’amoníac que s’eleva des de les profunditats com un geiser. De què prové?

L'investigador de la NASA Scott J. Bolton

L’investigador principal de la Juno, Scott J. Bolton del Southwest Research Institute (Texas, EEUU), es mostra sorprès i diu: “Hi passen coses que ens han fet fer un pas enrere i repensar tot això com un nou Júpiter”. L’òrbita de Juno s’ha modificat, fent-la més allargada, de manera que li permet acostar-se al planeta fins a 4.200 Km dels seus núvols cada 53 dies. I segueix escrutant l’atmosera i l’interior amb una precisió que cap nau mai no havia aconseguit.

La seva òrbita va evolucionant i sobrevolant les regions polars, cosa fins ara no aconseguida. A partir de la latitud de 60º desapareixen les franges de nuvols del planeta i, oh sorpresa, els pols són com regions caòtiques, amb domini dels petits ciclons. Els seus diàmetres van de 50 fins als 1.400 Km, cgosa molt diferent dels pols de Saturn. A més presenten un color blavenc que encara no s’ha pogut interpretar amb certesa. Quines seràn les substàncies que hi predominen?

Aspecte d'un dels pols de Júpiter

Amb tot això, i el que encara vindrà, es vol arribar a comprendre quan i com es va formar Júpiter i tot el sistema solar, incloent-hi la història de la Terra. Per poart nostra no veiem gaire clar que es pugui arribar a conclusions segures. Les dades que es van rebent no fan més que desorientar i antics esquemes s’han hagut de modificar. Ja ens ho faran saber. 

diumenge, 16 de juliol de 2017

Marc Campeny i Jorgina Jordà: PROJECTE TWIN COLLECTIONS

El passat 1 de juliol es va celebrar la presentació del Projecte Twin Collections, que fomenta el grup de recerca consolidat de Recursos Minerals de la Universitat de Barcelona i que va tenir lloc a la seu del Grup Mineralògic Català (GMC).

En Marc Campeny, conservador de Mineralogia del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i professor associat de la UB i en Xavier Casado, director del Departament de Bioquímica i Biomedicina Molecular de la UB i soci del GMC, ens van explicar en què consistia aquest projecte que implicaria a diverses institucions i universitats d'arreu del món i en el que els minerals són el centre del projecte, que també té una vessant solidària.




El projecte es centra en la preparació de materials docents per a l’ensenyament de la mineralogia dins dels estudis universitaris. L’objectiu és que els materials docents siguin transversals i que puguin utilitzar-se arreu del món. El punt d’inici és la creació d’una llista on hi figuren 222 espècies minerals que per les seves característiques es considera que qualsevol estudiant de mineralogia hauria de saber reconèixer.

A partir d’aquí es crearia un llibre de teoria sobre generalitats on s’especificarien les característiques d’aquestes espècies i com identificar-les tan de visu com en làmina prima utilitzant el microscopi petrogràfic.




Tot i així, el punt fort del projecte seria la creació de col·leccions estàndard dels 222 minerals. Les mostres que formessin aquestes col·leccions haurien d’estar perfectament numerades i tenir les mateixes característiques en totes les col·leccions amb la idea de formar col·leccions bessones o clonades. Aquest punt és molt important, ja que es crearia un guió de pràctiques associat a la col·lecció que permetria el treball autònom i que, tenint en compte que es tractaria de col·leccions bessones, seria el mateix per a totes les col·leccions i es podria accedir a ell des d’arreu del món a través d’internet.

Aquestes col·leccions es crearien a través d’una xarxa coordinada des de la UB i el Museu de Ciències Naturals i que comptaria amb participants de diferents llocs del món. Cada institució aportaria al projecte un conjunt de mostres per la creació de les col·leccions i a canvi, rebria una d’aquestes col·leccions bessones per a la seva institució.

La idea va sortir a partir d'una col·laboració dels impulsors del projecte amb el Instituto de Geología de la Universitat Autònoma de Mèxic (UNAM). Aquesta universitat fa tres anys que va iniciar un grau de ciències de la terra i compta amb la necessitat de crear materials didàctics per a realitzar les pràctiques de diferents assignatures, entre elles, la mineralogia. La col·lecció del Instituto de Geología de la UNAM seria la prova pilot d’aquest projecte, tot i que s'hi han interessat en participar universitats i institucions d’altres països com Angola, Argentina, França o l’Iran.

Un altre objectiu del projecte és intentar muntar aquestes col·leccions en institucions localitzades en països en vies de desenvolupament i posar en marxa un projecte de solidaritat amb la participació de la Fundació Solidaritat UB.

El projecte es va presentar al GMC perquè l’associació s’involucrés a l’hora de preparar les col·leccions, amb la contrapartida de que una d’aquestes col·leccions bessones pogués estar ubicada al local del GMC. Destacar l'oportunitat que s'ofereix als aficionats a col·laborar en un projecte que involucra museus i universitats, cosa que normalment no succeeix, ja que entre el món acadèmic i el dels aficionats no sempre la col·laboració ha estat possible per diversos motius.


Només ens resta sumar-nos a les felicitacions que tots els presents van fer i que aquest projecte sigui una realitat com més aviat millor.

Fotos: Agustí Asensi

dimarts, 11 de juliol de 2017

Amics del Museu: DE LA LITOGRAFIA A LA PALEONTOLOGIA

Des d'aquest Blog ens fa il·lusió poder parlar de la publicació d'un altre llibre de paleontologia i  que porta per títol: "De la Litografia a la Paleontologia, Història del jaciment paleontològic La Pedrera de Meià a la serra del Montsec (Lleida)"


Aquesta publicació va arribar a la nostra biblioteca gràcies al seu autor el sr. Antoni Lacasa i Ruiz, membre de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, entitat que ha  fet possible la seva publicació amb l'ajut de la Diputació de Lleida.

El llibre tracta sobre els jaciments del Montsec, "La Pedrera de Meià" i "la Cabroa", fent un recull de la història dels inicis del famós jaciment fins a l'actualitat. Fins ara s'havien escrit diverses notes però no existia una recopilació cronològica i acurada sobre el jaciment. També s’ha de destacar que totes les il·lustracions que hi ha són de l'autor i que està escrit amb un llenguatge molt entenedor que permet arribar a tots els amants de la paleontologia i la història sigui quin sigui el seu nivell.


El llibre consta d'una breu explicació de la pedrera, sobre el seu descobridor, les expedicions de la secció de geologia-paleontologia de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, la singularitat dels fòssils...

Cal afegir que en algun apartat del llibre es fa referencia al nostre Museu, ja que guarda una petita però molt interessant col·lecció de La Pedrera de Meià.

Esperem que aquest llibre ajudi a seguir endavant amb la gran tasca de divulgació i cura del patrimoni paleontològic que porta a terme l'Institut d'Estudis Ilerdencs i en particular, el Sr. Antonio Lacasa Ruiz.

dijous, 6 de juliol de 2017

Amics del Museu: ETS UN GEOLOSKETCHER?

Per definició Sketcher és tota persona que li agrada dibuixar (que això no vol dir necessàriament que en sàpiga) i que vol reunir-se, en un lloc concret, amb altres persones amb la mateixa afició, i després compartir-ho.

Per tant GeoloSketcher és tota persona que desitja dibuixar un paisatge (o un motiu) especialment interessant a nivell geològic, i compartir-ho sense que s’hagi de ser ni dibuixant ni geòleg, només el tenir el desitg de passar una estona en bona companyia.

I això és el què ens proposa l’Isaac Camps, geòleg i artífex del Bloc de Camp, un blog amb solera i molt consultat en el qual ens explica, amb un llenguatge molt didàctic, curiositats geològiques d’arreu, però sobretot dels voltants de la seva localitat de Terrassa. I això és el què l’Isaac ens va explicar en una xerrada que va tenir lloc el passat dia 5 de juliol a l’aula que el Col·legi de Geòlegs de Catalunya té al carrer Casp a l’interior de l’edifici del Col·legi Oficial d’Agents Comercials.

L'Isaac Camps en un moment de la seva intervenció

L’Isaac està sempre “maquinant” noves formes de presentar l’àrida geologia d’una manera lúdica però rigorosa alhora, i per això s’ha empescat aquesta “eina”, a la qual ell li ha posat el nom de GeoloSketcher inspirada en el moviment UrbanSketchers qui són una comunitat global de dibuixants (professionals i aficionats), que fomenten el dibuix urbà in situ i després ho comparteixen penjant els resultats en blogs i xarxes socials. Per això cal que aquestes trobades siguin gratuïtes, voluntàries i no remunerades i, a més, no importa ni el nombre de participants, ni l’edat ni la tècnica emprada en els treballs.

Ja s’han fet dues trobades d’aquest tipus: a Hostalric i a S’Agaró, amb gran èxit, i està prevista una tercera convocatòria pel proper 29 de juliol a Santa Cecília de Montserrat. Si voleu més informació al respecte, cliqueu a www.geolosketchers.cat i apunteu-vos perquè, com resa la dita, “com més serem més riurem (i més n'aprendrem)”

divendres, 30 de juny de 2017

Amics del Museu: BATALLERIA 24

Acaba de veure la llum un nou número de la revista paleontològica Batalleria que edita el Museu Geològic del Seminari Concilar de Barcelona.

Portada dedicada a Nemocardium jovei n. sp. Del Cretaci navarrès
 Foto: Juan Corbacho

En aquesta nova revista apareixen publicats 7 articles, el primer dels quals és una dedicatòria al Sr. Ramón Jové Mercader per la seva labor científica dins el Museu.
En el següent treball, signat pel Dr. Sebastián Calzada, s’analitzen dos bivalves del Cretaci superior trobats a la població d’Echávarri (Navarra) pel mossén J. Bachs i pel Dr. Bataller  entre els anys 30 i 50 del segle passat. El primer d’aquests bivalves només es determina a nivell de família, i l’altre se’l considera com una nova espècie i com a tal es dedica al Sr. Jové amb el nom Nemocardium jovei n. sp.


En el tercer treball, escrit en anglès i signat pels autors Pedro Artal i Alfonso Onetti, s’estudien meticulosament uns exemplars de crustacis decàpodes, procedents d’antigues col·leccions de l’Eocè de Barcelona i Girona, als quals ara se’ls assigna un nou gènere i es confirma el seu emplaçament dins la superfamília Calappoidea.

Els autors Juan Corbacho i Pedro Adserà, en el seu article, descriuen dos nous  nous mètodes de falsificació de crustacis decàpodes i de quelonis fòssils fets a Tailàndia i quasi desconeguts fins ara per nombrosos especialistes. També s’especifica un mètode per a la detecció d’aquestes falsificacions.

El següent títol, escrit per Juan Corbacho i Keith Hammond,  tracta sobre totes les tècniques, eines i equips que s’util·litzen en la preparació dels trilobits marroquins així com també de ‘evolució d’aquestes tècniques des del martell i l’escarpa als moderns instruments elèctrics, neumàtics i dentals, passant per les agulles d’acer, el disc de tallar i la màquina d’aire comprimit.


El Sr. José Francisco Carrasco signa una revisió del equinoideu Rhabdocidaris pouechi i es recorden les dades que recolzen la seva entrada a R. tournali, i a més es determina que aquest darrer pertany a l’Eocè i no al Cretaci com es pensava fins ara.
El darrer article de la revista va del “qui és qui” dins l’organigrama del museu i vol ser un complement al catàleg publicat el 1999-2001.

Tanquen la revista unes breus notes sobre paleontologia i l’habitual crònica del MGSB en la qual es fa un repàs de les col·leccions, de la biblioteca, les publicacions del Museu, les relacions amb altres institucions, i els treballs que es duen a terme al laboratori.

El Dr.Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno són el director i la co-directora respectivament d’aquesta revista, i a més l’Eduvigis és l’encarregada de la seva maquetació i disseny, i ha estat realitzada gràcies al treball desinteressat dels seus col·laboradors i de l’equip editorial. l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i els Serveis de Museus de la Direcció Cultural de la Generalitat de Catalunya han fet donació d’una subvenció per a la seva edició.

Aprofitem l’avinentesa per anunciar l’arribada a la nostra biblioteca d’un exemplar de la recent publicació, per part de l’editorial Trotta, del ja clàssic Ecrits du temps de la guerre (1916-1919) del jesuïta francés Pierre Teilhard de Chardin, text format per un conjunt de vint essaigs gestats als camps de batalla del nord de França durant la Primera Guerra Mundial on Teilhard hi feia de camiller i capellà. Els fets horrorosos que ell va viure en primera persona, el van colpir i transformar de tal manera que aquests essaigs han resultat ser clau per entendre la seva posterior evolució filosòfica i científica com a paleontòleg. Els experts han qualificat aquesta etapa com “el despertar del geni teilhardià”.


Aquest nou llibre, sota el títol de La vida cósmica, és una primera part que recull els set primers essaigs escrits entre els anys 1916 i 1917, i vol ser una revisió i ampliació de la primera edició espanyola, de l’any 1966, la qual es va basar en la primera edició francesa publicada a París el 1965, deu anys després de la seva mort. Es dóna el cas que en la traducció castellana i catalana d’aquesta obra hi va participar Miquel Crusafont, gran seguidor de Teilhard i molt influenciat pel seu pensament cosmològic.

Així mateix aquesta nova edició, presentada per L. Sequeiros i traduïda per F. Pérez Gutiérrez, vol ser una aproximació d’aquest pensament a un públic més jove i desconeixedor de les idees de Teilhard que casen ciència i religió.

divendres, 23 de juny de 2017

Isabel Benet: LES EXPLOTACIONS DE CARBÓ DELS VOLTANTS DE VALLCEBRE (I)

Després d’haver donat un cop d’ull a les explotacions de lignit més orientals de la conca carbonífera de l’Alt Berguedà (Catllaràs i La Nou-Malanyeu) i de la part sud del sector central (Peguera), ara toca el torn a les explotacions dels voltants de Vallcebre, petit nucli tancat dins la seva fortalesa formada per les capes de la Formació Calcàries de Vallcebre.

El poble de Vallcebre i els vestigis de la seva mina en primer terme

Per poder-les veure us proposem fer una volta quasi completa, i que es pot fer amb quasevol tipus de vehicle, per la part exterior d’aquestes muralles naturals on se situen les capes de carbó, englobades dins les argiles bigarrades de la fàcies garumniana (finicretaci). Al llarg d’aquest recorregut farem un breu repàs de les principals explotacions de lignit tant en forma de galeria com a cel obert.




Malgrat que en aquest sector de Vallcebre la complexitat geològica també és molt gran, va ser aquí, juntament amb les explotacions més occidentals de Saldes, on l’activitat minera va tenir més importància i fou més duradora perquè les capes de carbó tenien més potència i no eren tan discontínues com en els anteriors sectors visitats, per això els vestigis d’aquesta activitat encara estan en força bon estat.

Observant la fàcies Keuper durant la sortida de l’octubre de 2014

El recorregut s’inicia uns metres abans de la cruïlla de la C-16 amb la carretera que puja cap a Sant Corneli i Fígols. En aquest punt afloren les argiles i guixos de la fàcies Keuper (Triàsic superior) sobre les quals van “viatjar” el mantells inferior i superior del Pedraforca. Enfront de l’aflorament tenim la tristament famosa central tèrmica de Cercs, que es va començar a construir l’any 1968 per tal de substituir l’antiga central de l’any 1931.

Vistes de la central tèrmica de Cercs


En aquesta imatge encara es pot veure, a l'angle 
inferior esquerre, l'antiga central tèrmica

Aquesta central es va inaugurar l’any 1971, però el lignit del Berguedà que s’hi cremava era de tan baixa qualitat que les seves emissions, carregades de diòxid de sofre, provocaven pluges àcides molt perjudicials pel medi ambient. Després de moltes protestes i una multa, a partir de 1985 només es cremava hulla procedent de Sud-àfrica i l’est d’Europa, però això es va fer tan insostenible que la central va tancar les seves portes el darrer dia de desembre del 2011. Actualment la central encara pertany a la multinacional alemanya E.ON, que la va comprar l’any 2008, però malgrat que sobre la taula hi ha diverses propostes de reconversió, una d’elles és fer-ne un centre formatiu per la gestió d’energies renovables, el cert és que a dia d’avui encara no s’ha arribat a cap acord sobre el seu futur.

Vistes de les instal·lacions i de la mansió al fons

Deixem la C-16 per prendre la carretera BV-4025 que s’enfila en direcció a Sant Corneli i Fígols. De lluny ja hi destaca una gran mansió semblant a un castell medieval: es tracta de l’antiga residència de José Enrique de Olano y Loyazaga (1857-1934), enginyer de mines i fundador, l’any 1911, de l’empresa Carbones de Berga S.A., qui fou comte de Fígols i modernitzador de l’explotació de carbó en aquest sector. 

L’enginyer José E. de Olano en un quadre que 
es pot veure al Museu de les Mines de Cercs

Ell fou qui va electrificar les galeries, qui va fer transportar el carbó amb vagonetes arrossegades per matxos, telefèrics, i plans inclinats fins a l’estació de tren de Fígols-Les Mines, i també qui va construir les colònies de miners de Sant Corneli, Sant Josep i La Consolació, amb pisos pels treballadors, economats, escoles, safareigs, esglésies... però per si de cas els treballadors es revoltaven, també es va fer instal·lar una caserna de la Guàrdia Civil prop de la seva residència, més coneguda com la Torre del Comte. Avui dia aquesta mansió està en venda malgrat el seu estat un xic ruïnós.

La Torre del Comte a l'actualitat

A l'angle inferior esquerra d'aquesta imatge 
encara es pot veure l'estació de tren de Fígols-Les Mines

Continuant per la carretera amunt, tot seguit arribem a la colònia de La Consolació, on sorprenen els pocs vestigis que hi resten del que fou el centre més important de l’explotació minera de la comarca; i és que a mitjans dels anys setanta del passat segle, una tragèdia va colpejar durament aquesta colònia com s’explicarà més endavant. 

La colònia de La Consolació a l'actualitat

Aspecte dels runams, al fons la Torre del Comte

El taller


L'edifici d'oficines

Aquesta mina es va començar a perforar entre els anys 1924 i 1926, per això en un principi se l’anomenava mina Nova però de seguida va prendre el nom, sembla ser, d’una ermita de la Consolació del s.XVII que hi havia en aquest indret.

La bocamina Consolació a principi dels anys trenta

Ràpidament va agafar relleu, i al voltant de la bocamina es van construir uns nous rentadors de carbó, tallers, magatzems i pisos pels treballadors. L’any 1929 va començar la construcció de la primera central tèrmica de Cercs.

La Consolació i les seves instal·lcions en una imatge d'època

En l’interior de les mines d’aquesta zona mai no s’havia detectat la presència de gas metà (el temut grisú), per això les mesures de seguretat eren correctes però no extremes. El matí del dia 3 de novembre de 1975, però, una gran explosió es va endur la vida de 30 miners en un dels accidents més greus de la mineria del segle XX a Espanya. Sembla ser que durant aquell cap de setmana de descans, per la festa de Tots Sants, una fallada del sistema de ventilació de les galeries va propiciar l’acumulació del gas mortal, i que aquest s’incendiés en connectar l’enllumenat de la mina.

Rescat dels morts i ferits en l'explosió

Només tres anys abans d’aquests fets, i també en aquesta mateixa mina, ja havien mort 9 treballadors per causa de l’esfondrament d’una galeria, per això aquest nou accident va tocar de ple l’empresa Carbones de Berga SA, que des de l’any 1965 pertanyia a l’elèctrica FECSA, ja que es van haver d’extremar les mesures de seguretat. També hi va haver una reorganització i especialització de la plantilla. Tot això va comportar una reducció del nombre de treballadors, que eren substituïts per màquines, per tal de mantenir la producció i la subvenció estatal. A partir d’aquell moment l’activitat extractiva es va intensificar a les pedreres de més al nord on el carbó aflora en capes gairebé verticals i s’explotava a cel obert, de manera més segura però també més agressiva pel medi ambient. Tot plegat va desembocar en una sèrie de protestes que van ser molt sonades.

Una pintada i unes flors indiquen el punt on s’obria 
la bocamina La Consolació per recordar els 40 anys de l’accident

A tot això s’hi ha d’afegir que el novembre del 1982, per causa d’unes fortes pluges i de les obres de construcció del pantà de La Baells, es van inundar les galeries i es va haver d’interrompre l’explotació durant molt dies. Més tard l’ingrés d’Espanya a la Unió Europea el 1986, i la cada cop més elevada quantitat de carbó d’importació, més bo i més barat, precipiten el tancament de la mina el darrer dia de l’any 1991.


La colònia Sant Josep

Continuant per la carretera arribem tot seguit a l’antiga colònia minera de Sant Josep, que ara és un grup d’habitatges particulars, però que havia tingut una escola i un parell de safareigs. Per damunt dels habitatges es veu un edifici en mal estat que sembla que va ser l’estació superior d’un telefèric. També al llarg de la carretera es poden veure uns descarregadors i l’entrada de la mina Sant Josep tancada amb una porta de fusta. Entre el 1973 i el 1975 (any del seu tancament) aquesta bocamina, però, només servia per treure el carbó que venia de Vallcebre.

Estació d'un telefèric

L'interior de l'estació

Descarregador

Bocamina Sant Josep



Per aquests topants, a més de la mina Sant Josep, també hi van haver la mina de La Frau i la mina Alfons, totes elles situades a la dreta del torrent de la Frau. Es dóna el cas aquestes mines van ser de les primeres en ser electrificades amb la força obtinguda de la central hidroelèctrica de Guardiola i, al 1908, van rebre la visita del rei Alfons XIII.

Seguint la carretera amunt arribem a la que va ser la colònia minera de Sant Corneli, la qual es va començar a construir entre els anys 1895 i el 1911 per donar aixopluc als treballadors de la mina Sant Romà situada a quasi 1000 metres d’alçada, en un indret molt aïllat i molt mancat de comunicacions.

La bocamina Sant Romà amb vagonetes arrossegades per matxos

La bocamina Sant Romà va ser la que es va convertir en el principal centre d’explotació en aquesta zona, però anteriorment hi havia hagut altres mines com la de Sant Corneli, Ventura, Rafaela, Alegria, Consuelo, Francisca i Santa Ana però que van durar molt poc perquè eren molt petites.

La bocamina Sant Romà a l'actualitat

La mina Sant Romà també va tancar les seves portes l’any 1991, per la qual cosa l’empresa propietària va cedir la colònia de Sant Corneli a l’Ajuntament de Cercs i aquest va restaurar l’edifici que havia de ser la seu del futur Museu de les Mines i que es va inaugurar l’any 1999 amb l’objectiu de preservar i donar a conèixer el patrimoni històric, tècnic i documental de l’època minera de l’Alt Berguedà. En les seves dues sales d’exposició es fa un repàs dels 150 anys d’història de l’explotació (des de mitjans del segle XIX fins al 1991). Aquest museu forma part de la xarxa de museus de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.


L’edifici on es va instal·lar el museu data de principis del segle XX i fins l’any 1930 va ser ocupat per unes monges que s’encarregaven de l’educació, la guarderia i el menjador comunitari. A partir del 1930 l’edifici es va convertir en la seu del Hogar del Minero.

Vista de l'edifici que acull el museu

L'interior de la galeria principal de la mina Sant Romà

La visita al museu es completa amb un “viatge” a l’interior de la mina Sant Romà amb un trenet miner original i restaurat, el qual s’endinsa uns 500 metres per la galeria principal, on s’hi ha recreat l’evolució de l’explotació del carbó, des del sistema de “pic i pala” fins a les modernes tècniques d’extracció mecanitzada. A la plaça de Sant Romà, on abans s’hi acumulaven les runes i els anomenats estèrils, ara hi ha una exposició permanent de maquinària relacionada amb la darrera etapa de la mineria berguedana: vagons, locomotores, sistemes d’apuntalament de les galeries, i una gran excavadora de vapor que va treballar en l’obertura de la L1 del Metro de Barcelona.

Exposició permanent de maquinària minera

Excavadora de vapor de l'any 1922

Aquí s’acaba la primera part d’aquest repàs de les principals zones mineres dels voltants de Vallcebre. En un proper capítol veurem les explotacions de Fumanya, Coll de Pradell i el Collet.

Bibliografia:

• Revista l’Erol: Miners i mineria. 40 anys de l’accident de La Consolació, núm 126, 2015

• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997

• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986

• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003

• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004


• Mata, T & Pich, M.: Dones a la mina, rev. Cadí-Pedraforca, núm. 6, 2009