Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 28 de febrer de 2018

Mn. Francesc Nicolau: UN FORAT NEGRE DESCONCERTANT


Quan la ciència es limita a constatar la realitat ens en podem refiar del tot. Davant d’un fet no podem objectar res. Però quan es posa a construir una teoria, per molt competents que siguin els científics que la discorrin, pot passar que no s’ajusti del tot a la realitat. Per això moltes vegades s’han hagut de modificar certs enunciats que es tenien per vàlids.

Eduardo Bañados, el científic xilè encarregat 
 d’estudiar un llunyà forat negre supermassiu

Un exemple: fa alguns anys es deia que era un fet molt exepcional que una estrella pogués tenir planetes i que el nostre sistema solar era un cas molt especial. Però més tard es començà a dir que això no era tan rar i que potser el 30% de les estrelles tenien planetes. Poc després ja es deia que potser dos terços, i ara ja hi ha qui diu que és tan normal que potser totes les estrelles en tenen algun. I s’ha vist que més d’una en té molts, com el sistema Trappist-1 , que se n’hi han descobert set planetes.

Doncs bé, ara resulta que una de les teories considerades de les més ben construïdes, com és la que explica el desenvolupament del cosmos a partir del Big Bang, també es troba que s’haurà de modificar almenys en un detall. Per què? Doncs perquè s’ha descobert un enorme forat negre (o sigui una estrella col·lapsada) situat a una enorme distància. Es tracta d’un quàsar que té un desviament cap al roig de 7,54 i això vol dir una llunyania de prop de 13.000 milions d’anys llum, o sigui que ja existia quan l’univers només tenia 690 milions d’anys, el 5% de l’edat actual.

La seva massa ha de ser d’uns 800 milions de vegades la del sol. I aquí ve la dificultat que dèiem. El desenvolupament de la matèria còsmica, segons la teoria, no permetia pas que al cap de tan poc temps (poc a escala còsmica, naturalment) ja s’hagués pogut formar una concentració tan enorme de matèria. Què falla aquí? Sembla que la teoria.

El director de la Carnegie Institution, l’astrònom xilè Eduardo Bañados qui, amb l’ajut del telescopi Magallanes, ha liderat aquest estudi, ha dit a la revista Nature: «És un desafiament enorme a les teories de com es fa el creixement supermassiu d’un forat negre» Així doncs, cal modificar la teoria fent que hagi hagut un desenvolupament que permetés la formació de forats negres supermassius. Això és crucial per poder comprendre com era l’univers primitiu.

I nosaltres, què hi diem? Que una vegada més se’ns mostra que cal anar amb peus de plom abans de donar per totalment vàlida una elucubració dels científics per molt ajustada que sembli a la realitat. La natura sempre ens pot donar sorpreses.

dijous, 22 de febrer de 2018

Carles Manresa: XXXI FIRA MINERALS DE CASTELLÓ


Durant els dies 17 i 18 de febrer s'ha celebrat la XXXI edició de la Fira de Minerals de Castelló. El dia de la primera jornada va començar amb una densa boira sobre la plana castellonenca que va fer despistar a més d’un amb el cotxe, doncs la visibilitat era molt escassa. Tot i així, poc a poc la boira es va anar esvaint, arribant a lluir el sol per tal de gaudir -a la fi- d'un bon dia de minerals.


Poques fotos he pogut fer doncs la fal·lera per veure minerals sumada a les converses amb amics i coneguts, les obligades parades per fer el vermut i el dinar... van fer que el dia es passés sense que me n’adonés.



En quant a minerals molta varietat, tant en quantitat com en qualitat. Destacar que es un tipus de Fira ben interessant pels amants de la sistemàtica doncs n'hi ha i en abundants proporcions, sobretot de la Comunitat Valenciana. El fet que gran part dels expositors són "buscadors" fa que es puguin trobar coses molt diferents a les vistes habitualment en fires més grans, com la Fira de Sants a Barcelona, la de la Escuela de Minas a Madrid o a Expominer.

Del que vaig veure, m’agradaria destacar unes estaurolites de Montejo de la Sierra, a Madrid, en matriu de mica-esquist, alguns amb porfiroblastes ben desenvolupats; algunes mostres de stolzita -un rar wolframat- de La Tala, Salamanca, Castilla y León; nòduls de cordierita amb lluents creixements interiors d'almandina de El Hoyazo, a Níjar, Almería;  variscita en vetes de Palazuelo de Las Cuevas a Zamora, Castilla y León; un grup d’exemplars maclats de Cassiterita de mines de Penouta a Viana do Bolo, Ourense, entre altres. També vam gaudir d'un expositor especialitzat en sistemàtica “pura i dura”, cosa que fa que sigui una paradeta molt concorreguda i del que no es possible ressenyar tot el que duia, sí que cal dir que es van veure bons exemplars de quars -varietat jacint de Compostela-, d'intens color vermell en forma de "pinyes" tant de forma individualitzades com en matriu de guix, i d'altres mostres amb major desenvolupament del prisma i també en matriu de guix i finalment altres biterminats, tots ells de Chella a València.





A la fira vam poder aconseguir la revista Paleomina de la qual s'ha publicat el darrer número 9 gràcies a l'infatigable esforç de Rafael Galiana a qui s'ha de reconèixer el mèrit.



Continuant amb els minerals, sempre val la pena parlar dels provinents del Marroc. Entre aquests destacava material de la mina Bou Nahas com les interessants mostres de pirita, marcassita, barita o quars ametista de Tata, difícils de trobar per estar implantats en matriu; quarsos amb inclusions de clorita en hàbit tipus fissura alpina (amb el prisma elongat i aixafat mostrant dos de les sis cares ben desenvolupades) de la zona d'Imilchil, l'anti-Atlas. Del nord de la península Ibèrica bona sistemàtica de la mina de Carlés a Salas, Astúries; coure natiu de El Valle-Boinás a Belmonte de Miranda, Astúries, de bonic i encès color coure -i mai millor dit-, com també minerals de la mina Aguablanca a Monesterio, Badajoz com epidota i andradita.






Hi havia bon assortiment de fòssils dels quals no en puc parlar doncs els meu coneixement en aquesta branca de la geologia és escàs.


Afegir finalment un agraïment als organitzadors d'aquesta interessant Fira i en especial a Manuel Canseco, a qui vaig tenir el plaer de conèixer i de saludar.
Fotos: Carles Manresa

dimecres, 14 de febrer de 2018

Isabel Benet: LES EXPLOTACIONS DE CARBÓ DELS VOLTANTS DE VALLCEBRE (III)

En el capítol anterior ens vam quedar al Pla de la Barraca des d’on podem accedir al Mirador de Vallcebre, portentós balcó sobre la conca de Vallcebre, al bellmig de la qual està situat aquest poble. El mirador es troba al final d’un passadís que travessa, gràcies a un parell de vistosos túnels, les roques de l’Esdavella.

El mirador de Vallcebre

El mas de Cal Borni al Pla de la Barraca


A l’entrada dels túnels, però, podem aturar-nos per observar un bon aflorament d’argiles bigarrades de la fàcies garumniana, adossades a un paquet de calcàries lacustres (de la formació Calcàries de Vallcebre) que en aquest punt estàn en posició quasi vertical degut al fet que ens trobem al flanc oest de la cubeta tectònica de Vallcebre, una estructura sinclinal complexa formada per la interferència de dos sistemes de plecs.

Aspecte de les argiles de la fàcies garumniana




Esquema de la interferència de plecs a la cubeta de Vallcebre

Al seu dia per aquests túnels travessaven la serra les vagonetes carregades del carbó que s’extreia a les mines Tumí i Maria gràcies a un telefèric, el qual fou un dels més importants que va funcionar a l’Alt Berguedà, tant per la seva llargada (prop de 7 Km) com per la complexitat tècnica que va comportar la seva construcció. Un plafó a l’entrada dels túnels ens recorda que aquesta obra d’enginyeria fou dissenyada en l’època de la segona república, però que les obres es van haver d’aturar durant la guerra.


Després del conflicte es van reemprendre les obres de construcció del telefèric, ja que per aquella època el transport amb camions era impossible donada la manca de carreteres per causa de la intrincada geografia d’aquesta zona. Així l’any 1944 es va inaugurar un primer tram fins a Can Griera i l’any 1946 aquest es va allargar fins al Collet on hi havia l’estació de tren.

Esquema del recorregut del telefèric de Vallcebre (extret de Els telefèrics de carbó)

El telefèric, que va funcionar fins l’any 1962, no necessitava cap motor ja que el fort pendent (700 m de desnivell) era suficient per mantenir-lo en marxa, però en canvi sí que necessitava un bon sistema de frenada. El cable era suportat per torres de fusta, algunes de gran alçada, les quals estaven subjectades a terra per unes bases de formigó.

A l’entrada dels túnels hi ha algunes fotografies de l’època, i és curiós observar com abans de perforar la serra es va optar per rebaixar la seva alçada amb un encaix a les roques, on s’hi va instal·lar una torre, però aquesta solució va resultar ser insuficient, donat el fort pendent en aquest punt, i per això, finalment, es van haver de fer els túnels. Aquesta osca oberta a la serra encara és prou visible avui dia. (fotos 10 11 12)

Exposició de fotografies a l'entrada del túnel


Estat actual de l'osca al damunt el túnel

Els més valents no poden abandonar aquest bell indret sense haver pujat a les escarpades Roques d’Empalomar, punt elevat des d’on s’albira, a ponent, una grandiosa vista dels sectors visitats de Fumanya, Tumí i coll de Pradell, tots ells al peu de la serra d’Ensija.

Vista panoràmica del vessant oriental de la serra d'Ensija

També hom pot anar pel camí d’accés a les cèlebres vies ferrades de Vallcebre des d’on, cap a llevant, es té una enlairada vista del poble i de l’esplanada on es troba l’entrada de la mina del Transversal Maria Teresa, on està prevista la propera parada.

Vista del poble de Vallcebre i el sector de la mina del Transversal

Per a accedir a la bocamina del Transversal Maria Teresa ens cal sortir del Pla de la Barraca per la carretera B-401 en direcció a Vallcebre. Poc abans d’arribar al poble, però, ens hem de desviar a la dreta uns metres per una pista de terra que ens deixa a la porta de les instal·lacions, just a l’entrada d’un pont de pedra.

Bocamina del Transversal Maria Teresa de Vallcebre

La mateixa mina en una foto d'època

Aquesta bocamina, avui dia tapiada, es va començar a obrir l’any 1953, però no va ser fins al 1955 que es va começar a extreure carbó. L’any 1958 es van electrificar les galeries i durant la dècada dels 60 es van construir pisos i un economat per als treballadors. Al 1973 una de les galeries es va comunicar amb la mina Sant Josep (sobre La Consolació) i durant els darrers anys per aquesta boca de Vallcebre s’extreia el carbó de la mina Sant Josep. Es dóna el cas que quan es va tancar la mina, l’any 1983, hi va haver un intent de cultivar-hi xampinyons en el seu interior.



Deixem la mina i continuem per la mateixa carretera en direcció al mirador de Cap Deig tot passant pel nucli de Vallcebre, poble situat a 1.100 m d’alçada i arraulit al voltant de l’església de Santa Maria. De l’antic temple, però, només resta dempeus el campanar de planta octogonal ja que l’edifici fou declarat en ruïna l’any 1991.


Continuem per la mateixa carretera que, abans d’iniciar la baixada, passa a frec del Mirador de Cap Deig on val la pena aturar-se a contemplar la vista de l’espectacular congost, dit La Forarada, per on s’obre pas el torrent de Vallcebre i on es va  excavar a la roca un camí que encara és transitable.

Mirador del Cap Deig



Camí de la Forardada

Des d’aquest mirador també es pot observar com el paquet de calcàries lacustres està en una posició gairebé horitzontal: ens trobem al flanc oriental de la cubeta de Vallcebre. També podem aprofitar per observar l’aspecte nodulós d’aquestes calcàries dipositades al fons d’un llac entre finals del Cretaci i inicis del Terciari. Des d’aquí també tenim enlairades vistes del petit nucli de Sant Julià de Fréixens, presidit per la seva església d’origen romànic.

Els cingles de Vallcebre des del Cap Deig



Aspecte de les calcàries lacustres de Vallcebre

Vista enlairada de Sant Julià de Frèixens

Continuem baixant fins que desemboquem a la B-400 que és la carretera d’accés a Saldes i al massís del Pedraforca. Nosaltres, però, anem a la dreta i en baixada tot creuant el torrent de Vallcebre per un pont sobre el congost de la Foradada. Poc després deixem a mà esquerra l’entrada del Camping el Berguedà i a mà dreta la carretera que passa per Sant Climent i el Jou on també va haver-hi explotacions de carbó en mines com la Milagros i la Durruti. Seguint endavant per aquesta carretera es tornaria de nou a la colònia de Sant Corneli, tancant així un cercle. Però si continuem recte avall per la carretera principal encara podem veure moltes altres coses interessants, una d’elles són les restes de l’estació del telefèric a Can Griera.


Base de ciment de l'estació de Griera

Aquesta estació se situa avui dia a tocar de la carretera B-400, a mà esquerra i uns metres més avall de l’entrada del camping. Es tracta d’una gran base de ciment on hi havia hagut les rodes i vies que giraven els cables del telefèric un angle de 143º. A tocar d’aquesta estació també es pot veure una de les bases de ciment on s’insertaven les torres de fusta que suportaven el cable. També hi ha un cobert de fusta molt antic que sembla tenir relació amb les instal·lacions mineres.

Base on s'insertaven les rodes pel gir del cable



Continuant uns metres avall per la carretera, surt una pista a mà esquerra que passa a frec del mas de Can Griera i, després de creuar el pont sobre el torrent de Vallcebre, s’arriba al que fou el descarregador situat a l’estació inferior del telefèric de l’Espà als Hostalets, dels qual ja en parlarem en una altra ocasió.

Descarregador dels Hostalets 

Aquí ens vam trobar amb la srta Virginia, ramadera de Cal Vers, qui molt amablement ens va conduir pels voltants de Cal Coix a la recerca del que en queda de l’antiga mina Vulcano, i l'única cosa clara que vam poder trobar, entre les terralleres, van ser les ruïnes de la barraca dels miners.

Restes de la cabana dels miners de la mina Vulcano

Continuant per la carretera B-400, i poc abans de desembocar a la C-16, a l’aiguabarreig del riu de Saldes al Llobregat, trobem a mà esquerra una agrupació d’edificis corresponents de la cimentera del Collet, al voltant de la qual també hi havia hagut mines com la del Castellot, Mas de Pey, Foradada, del Collet, i Torre de Foix.

Instal·lacions de la cimentera del Collet

Entrada de la mina del Collet en estat d'abandó

Aquesta fàbrica va començar a fabricar ciment l’any 1890 a partir de l’explotació de les calcàries del Cretaci superior, que aquí tenen una composició molt semblant a la del ciment Pòrtland. L’any 1940 José Olano, comte de Fígols, va comprar la fàbrica i va fundar l’empresa Cementos Collet SA, i es dóna el cas que aquesta mateixa empresa continua fabricant el ciment d’alta qualitat que s’utilitza en la construcció de la Sagrada Família. La particularitat és que aquí la pedra no s’extreu a cel obert, en forma de pedreres, sinó que s’explota de manera subterrània en forma de galeries.


Entrada de la mina Torre de Foix
on s'extreu la pedra per a fer ciment


Carbó amb closques de Corbicula laletana

Al Collet finalitzava el recorregut del telefèric de Vallcebre, però abans encara havia de superar la serra de les Cinglades, per la qual cosa es va haver de construir una pilona de 61 metres d’alçada (la més alta del recorregut) plantada al bell mig del curs del riu de Saldes; però com aquesta pilona va caure diverses vegades, finalment es va haver de perforar aquesta serra perquè el pendent de baixada cap al descarregador no fos tant pronunciat.


Antic edifici al Collet potser relacionat amb l'estació de tren

Aquí val la pena enfilar-se al proper turonet rocós, situat a l’aiguabarreig del riu de Saldes amb el Llobregat i perforat per la C-16, on es troben les restes del castell de Guardiola dels segles XII i XIII.


Restes d'un mur al castell de Guardiola


Una de les torres rodones del castell

De l’edifici, que va servir per vigilar el pas cap a l’alta conca del Llobregat, se’n conserven alguns murs de la torre quadrada que coronava el puig i també les restes de dues torres rodones i dos nivells de muralles. Avui dia s’hi estan fent obres d’excavació i consolidació. Des d’aquesta talaia es poden també veure les instal·lacions de la central hidroelèctrica de Guardiola, construïda a principis del segle XX , amb la força de la qual es van il·luminar les primeres mines de carbó a la colònia Sant Josep, i de la que ja en vam parlar en el primer capítol.


Central hidroelèctrica de Guardiola

Aquí finalitza aquest llarg tomb pels voltants dels cingles de Vallcebre, on hem pogut visitar els diversos sectors d'on es va extreure carbó, i donar un cop d’ull al que en resta de les instal·lacions relacionades amb aquesta explotació, les quals ja formen part del patrimoni i la història de l’Alt Berguedà. En el darrer capítol d'aquest repàs a les principals zones d'explotació del lignit, visitarem els sectors més occidentals de la conca carbonífera situats als peus de l’emblemàtic Pedraforca.

Bibliografia:

• Revista l’Erol: Miners i mineria. 40 anys de l’accident de La Consolació, núm 126, 2015

• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997

• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986

• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003

• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004

• Mata, T & Pich, M.: Dones a la mina, rev. Cadí-Pedraforca, núm. 6, 2009