Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 26 d’abril de 2019

Amics del Museu: Crònica d'una sortida geològica pels voltants de Berga


El primer diumenge d’abril ens reunim quasi una vintena d’entusiastes de la geologia per a participar en una de les sortides geològiques organitzades pels companys d’ItinerarisGeològics. El punt de trobada és l’aparcament del càmping Berga Resort, situat als afores de Berga, ja que en aquesta sortida es tracta d’observar la naturalesa del contacte entre el Pirineu i la conca de l’Ebre en aquest sector.

Vista de la Serra de Queralt, front meridional del Pirineu

Com que avui fa molt de fred (es veu neu als Rasos de Peguera), al bar del càmping ens apinyem tots al voltant d’una taula, i en Roberto Espínola, el guia d’aquesta sortida i consoci dels Amics del Museu, ens dona la primera explicació del dia.
Alguns dels presents ja són uns incondicionals d’aquestes sortides, però d’altres és el primer cop que venim; per això després de les degudes presentacions, en Roberto, armat amb material molt didàctic, ens dona una sèrie d’explicacions bàsiques sobre tectònica per tal que poguem entendre el què veurem després al camp.

En Roberto ens dona una sèrie d’explicacions bàsiques

Observant l’encavalcament de Vallfogona,
 la base del mantell del Cadí

Acte seguit marxem amb els cotxes cap a la carretera BV-4241 (de Berga a Sant Llorenç de Morunys) on fem les primeres parades d’aquesta sortida en les quals observem l’anomenat encavalcament de Vallfogona, accident tectònic de primer ordre (res greu, però) que posa en contacte el Pirineu amb la conca de l’Ebre. Al llarg d’aquestes parades se’ns introdueix en els dificils conceptes de falla encavalcant i mantell de corriment, tot mostrant-nos la diferència entre autòcton i al·lòcton.

Observant uns bonics ripples

En Roberto també ens introdueix en el concepte de discordança, tot mostrant-nos un sinclinal penjat molt camuflat, però que, amb el seu guiatge, tots acabem veient-lo, per la qual cosa després tot són ohhhh! i ahhhh!... També ens ensenya que no hem de refiar-nos de les aparences, ja que de lluny alguns estrats semblen horitzontals, però d’aprop es veu que estan en posició vertical.

Alguns materials estan tant deformants que semblen pissarres

Per tal de no perdre’ns cap detall, tots ens afanyem a prendre notes i a fer còpies dels esbósos que en Roberto dibuixa en una pissarra, cosa que en realitat no fa cap falta ja que tots tenim un excel·lent dossier, elaborat a partir dels estudis i la cartografia del també geòleg Albert Martínez, amb explicacions, fotos, mapes i esquemes de tota mena.

Observant d’aprop el front meridional del Pirineu

En Roberto ens dibuixa senzills i aclaridors esbósos 
de la complicada geologia d’aquest sector

El dia és magnífic i el paisatge és preciós, però en aquest sector de geologia tan enrevessada, i malgrat tota la informació que posseïm, de vegades ens sentim una mica perduts... llavors en Roberto, amb la paciència d’una sant, ens ho explica una i mil vegades si fa falta, i tot això malgrat les condicions poc aclaridores d’alguns afloraments... i és que a la naturalesa no existeixen els “afloraments a la carta”!

Observant les margues de la Fm. Vallfogona

Un cop hem vist la base del mantell del Cadí, ens desplacem cap al coll de Vilaformiu des d’on prenem un sender que s’enfila a l’Agulla superior de Mercadal. Al llarg del camí, en Josep, el botànic del grup, aprofita per mostrar-nos les flors de la primavera, que són moltes i molt variades, com la punxenta argelaga (Genista scorpius), l’olorós almesquí (Narcissus assoanus), la petita prímula (Primula veris), l’herba fetgera (Hepatica nobilis)... mentre en Roberto ens mostra com les calcàries del Cretaci superior, que afloren al vessant sud de la serra de la Figuerassa, dibuixen un plec “de llibre” que li serveix per explicar-nos el concepte de vergència. 

Almesquí

Prímula

Observant un espectacular plec 
al vessant solei de la serra de la Figuerassa

Des del capdamunt d'un turonet, situat just sota l’Agulla superior de Mercadal, tenim una bona vista de la serra de Queralt i del santuari que la corona. Aquí fem una altra parada per a observar com els dits conglomerats de Queralt dibuixen un bell exemple de discordança progressiva. En Roberto ens explica que això és degut a que aquests materials es dipositaven al mateix temps que s’aixecava el Pirineu. Abans d’abandonar aquest punt, però, aprofitem per a fer-nos la foto de grup per a tenir-ne un bon record.

Vistosa discordància progressiva a la serra de Queralt

Fotogrup

El dia, que ha començat molt blau, s’està tapant per moments i a la veïna serra de Picancel ja es veuen caure cortines de pluja, tot i així decidim provar sort i pujar a la serra de la Figuerassa per veure si podem fer el “picnic” del dinar al seu mirador. Però quan pugem amb els cotxes per la pista, aviat ens veiem sorpresos per la gran quantitat de neu que cobreix el seu vessant nord.

Arribant al mirador de la Figuerassa

Uns pobres narcisos tan sorpresos com nosaltres
 de veure's rodejats per la neu

Observant el paisatge des del mirador

Des del mirador fem un ràpid cop d’ull al paisatge carregat de complexes estructures tectòniques i, com que ja estan caient flocs de neu, decidim cercar un altre lloc per a fer el dinar... i sort en tenim que al bar del càmping Fontfreda ens cedeixen, molt amablement, un lloc vora del foc mentre a fora està plovent a bots i a barrals. 

Vora el foc, en Josep ens explica mil coses sobre el marxívol

Com si d’un petit miracle es tractés, just quan acabem de dinar deixa de ploure i podem continuar la sortida. Ara anem en direcció al Santuari de Queralt, però abans fem una parada al Monument als Enginyers situat sobre un munt de roques a un costat de la carrerera des d’on tornem a observar el vessant sud de la serra de la Figuerassa i les llunyanes Agulles de Mercadal.

Assenyalant el coll de Vilaformiu 
entre la Figuerassa i les Agulles de Mercadal

Església del Santuari de la Mare de Déu de Queralt

Tot seguit continuem fins l’aparcament del santuari de la Mare de Déu de Queralt des d’on pugem cap a la plaça on s’asseu l’edifici d’estil barroc i on es venera una imatge gòtica de Santa Maria. Pels voltants del Santuari hi ha diversos miradors encarats cap al sud des d’on observem com el nucli de Berga i els camps de conreu s’estenen als nostres peus; també veiem, de manara enlairada, les primeres parades que hem fet a la sortida. Des d’aquí sembla que estem “surfejant” la cresta d’una onada petificada.

Observant la conca de l’Ebre des del Santuari de Queralt

Observant uns conglonerats amb grans còdols

Aspecte d’un dels còdols

A tocar de la capella dedicada a Sant Ignasi fem la darrera observació del dia: es tracta d’uns conglomerats que exhibeixen uns grans còdols, alguns dels quals contenen uns foraminifers molt importants anomenats alveolines, i això vol dir que es necessita una gran energia per a moure’ls.

 En aquest mirador privilegiat rebem un resum de la sortida... 

...mentre observem la neu que ha cobert el Montseny

Al darrer mirador, i mentre guaitem la neu que cobreix el llunyà Montseny, en Roberto ens fa un extens resum de la sortida i tot el què en ella hem pogut veure i dilucidar. I malgrat els dubtes, i algunes preguntes que s’han quedat al tinter, ara sabem un xic més sobre la naturalesa del contacte entre el Pirineu i la conca de l’Ebre en aquest sector. Així, i sota el vol majestuós d’un aufrany, en Roberto dona per acabada aquesta interessant sortida geològica pels voltants de Berga. Fins a la propera... i com diu en Roberto: ens veiem al camp!

dimarts, 23 d’abril de 2019

Amics del Museu: MINERALEXPO SANT CELONI

El diumenge 5 de maig es celebrarà la Fira Mineralexpo de Sant Celoni 2019






Planell amb els expositors que hi trobareu

dimecres, 17 d’abril de 2019

Mn. Francesc Nicolau: Es van coneixent millor els límits de l'univers


Quarta i darrera xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 4 d’abril del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la tercera conferència, cliqueu aquí.

El 1927, quan Mn. George Lemaître tenia 33 anys, va estudiar a Einstein sobre l’estabilitat de l’Univers. Einstein havia introduït una constant λ (lambda) en les equacions del Cosmos, amb la qual s’estabilitzava l’Univers. Mn. Lemaître va veure que eliminant aquesta “lambda”, l’Univers s’expandia o s’encongia. Obté per a la primera possibilitat que s’hauria creat amb expansió a partir d’una matèria condensada. Va assistir el 1927 a la Conferència Solvay a exposar-ho, però Einstein li digué que, si bé els càlculs eren correctes, la visió física del Cosmos que donava era abominable, i Arthur Eddington, mestre de Mn. Lemaître quan estudiava a Anglaterra, digué que era antiestèticament abrupta.


Però l’astrònom Edwin Hubble observacionalment provà el 1929 que les galàxies s’expandien com un globus unes respecte de les altres. Einstein finalment afirmà que introduir la “lambda” havia estat l’error més gran de la seva vida, i Eddington va publicar l’escrit de Mn. Lemaître a la seva revista.


George Gamow, el 1948, publica el seu llibre sobre l’origen dels elements químics fent-se partidari de la teoria de Lemaître, i té uns seguidors fervents amb Penzias i Wilson. La teoria de l’existència d’un àtom primitiu, que fa com una mena d’explosió, s’ha d’admetre com un fet incontestable. Després de l’explosió d’aquest àtom primigeni, fa uns 13.700 milions d’anys, s’hauria arribat a una gran temperatura, la qual s’anà refredant fins ara i de la qual resta una radiació de fons d’uns 3ºK.


George Smoot va poder-la estudiar mitjançant el satèl·lit COBE, analitzant les microones còsmiques, i trobà variacions de fons de fins a 30 milionèsimes de grau com preveia la teoria. Quedava pràcticament comprovada aquesta teoria del Big Bang (=Gran Explosió) con se’n diu ara.


El satèl·lit WMAP va confirmar les observacions del COBE. Va introduir l’existència de la matèria fosca de l’Univers, tan abundant. També s’ha vist recentment que l’expansió de l’Univers és va accelerant, la qual cosa s’explicaria a partir d’una anomenada “energia obscura”; aquesta energia representaria el 74% de la de tot l’Univers.


Jacov Zeldovitx, el 1982, va afirmar que “el Big bang és tan cert com que la Terra gira a l’entorn del Sol”, quan encara s’havia de posar el COBE en òrbita. Abans però, el 1948 Hermann Bondi i Thomas Gold van enunciar la teoria de l’estat estacionari, segons la qual l’Univers hauria existit des de sempre i s’ha anat expandint, amb creació continuada de matèria.

Fred Hoyle fou el gran defensor d’aquesta teoria, però actualment no té seguidors, i més després de les darreres evidències del Big bang, com els quàsars existents a més de 2.000 milions d’anys llum que mostren que l’Univers canvia amb el temps. O la quantitat d’heli en el Cosmos i que no arriba al 23% (no es té en compte l’heli existent al voltant de les estrelles, ja que ha estat generat per aquests astres). O el percentatge d’electrons i de neutrins formats i que s’han observat són els mateixos predits teòricament pel Big bang.


El 1998, Saul Perlmutter i Adam Riess són els qui descobreixen que les distàncies entre les galàxies més pròximes augmenten més que les de les llunyanes, o sigui que l’expansió s’accelera. Això s’explicaria, com han dit, per l’existència d’una “energia obscura” que causaria aquesta acceleració. Joan Magueijo o Andy Albrecht, pensen que hi hauria un “fluid” que seria repulsiu i aquesta en seria la causa (però no té gaires seguidors).


Christopher Conselice al llibre “La mà oculta de l’Univers” parla sobre aquesta energia obscura, de la qual dependria, segons ell, el destí del Cosmos. La seva detecció seria difícil. Explicaria la forma filamentosa de les agrupacions de galàxies i de la seva fusió. Pel que sembla, fa uns 6.000 milions d’anys hi hagué un sotrac que va fer canviar la velocitat de tota aquesta expansió; aquest és un detall descobert últimament.

dilluns, 15 d’abril de 2019

Mn. Francesc Nicolau: Els blàzars i les galàxies de radiació infraroja


Tercera xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 28 de març del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la segona conferència, cliqueu aquí.

Primer cal parlar dels cúmuls globulars estel·lars. Estarien formats per estrelles al voltant d’un nucli, com un niu d’abelles. A la Galàxia n’hi ha descoberts i estudiats 120, el més petit amb unes 40.000 i el que més supera les 500.000 estrelles. Els pocs que es veuen a simple vista són com una estrella, però tenen com una nebulositat al voltant. Messier, en el seu estudi dels cometes, va considerar-los nebuloses i dins d’aquestes va incloure deu cúmuls.


Harlow Shapley va voler buscar el centre de la galàxia, el qual és difícil de trobar ja que ens trobem en el mateix pla i les moltes estrelles que se’ns interposen impedeixen aquesta observació; i el  va poder trobar gràcies als cúmuls ja que aquests formen entre ells una mena d’esfera que té el seu centre que coincideix amb el de la Galàxia. Un cúmul molt característic és el M13 de la constel·lació d’Hèrcules.




Col·lisions entre galàxies. Les galàxies poden xocar entre elles. Andròmeda ho farà amb la Via Làctia d’aquí a uns 3-4 mil milions d’anys. Hi ha molts exemples de xocs. Roger Lynds fou el primer en detectar el fenomen cap a l’any 1950 en observar que la la “nebulosa” M82 (que en realitat és una galàxia) tenia dos nuclis, resultat del xoc de dues galàxies. Quan això passa, rarament xoquen les estrelles, donada la gran distància que hi ha entre elles, i només ho fa el gas interestel·lar, a partir del qual es formarien noves estrelles, i amb el resultat d’una radiació infraroja més forta. Quan una galàxia és gran i l’altra petita, la gran és “cruspeix” a la petita. La nostra galàxia, al llarg de la seva història, se n’ha “cruspit” com a mínim tres, ja que les estrelles que en formaven part tenen un moviment un xic diferent a les pròpies de la Galàxia.


Els blàzars tenen una història curiosa. El 1968, Schmitt troba una estrella BL de la constel·lació Lacerta, que en ser estudiada amb el radiotelescopi, resultà que emetia una radiació molt intensa. En voler estudiar el seu espectre, donada la seva energia, sorprenentment era llis, sense ratlles. Quatre anys més tard es trobaren altres objectes semblats. El 1974 es concentrà la llum procedent de BL i finalment s’aconseguí l’espectre, el qual suggeria trobar-se a una distància  d’uns 1.000 milions d’anys llum (m.a.l.). La brillantor d’aquests objectes és variable, cosa que suggeria un nucli molt petit, de pocs anys llum. Aquests objectes provisionalment se’ls denominà lacèrtides. Hi ha unes galàxies anomenades de nucli actiu i que tenen el nucli més brillant del que tocaria.


Edward Spiegel indica que els “lacèrtides” han de col·locar-se com a objectes a part, si bé són del tipus de galàxies de nucli actius i se’ls anomenà blàzars (de BL i stars). A diferència dels quàsars, els blàzars tenen una activitat molt intensa. Quan el moviment de rotació de la galàxia es intensíssim, han de sortir uns fluxes d’energia quasi verticals respecte del seu pla horitzontal, amb velocitat propera a la de la llum, detectable si dita columna es dirigeix cap a la Terra. Els blàzars serien uns quàsars molt especials, amb violentes ejeccions de plasma (electrons i protons ionitzats), perpendicular el pla on hi ha el seu forat negre central, però intermedi entre els quàsars i les galàxies actuals. Tornem a contemplar l’Univers en la seva història. Serien un estadi de l’evolució entre els quàsar i les galàxies tal i com les coneixem avui dia.


Galàxies de radiació infraroja. Foren primer estudiades pel satèl·lit IRAS, projecte entre Holanda i Gran Bretanya. A l’igual que la radiació ultravioleta, l’atmosfera ens protegeix de la radiació infraroja, fet que ens impedeix la seva observació. Des de 900 km d’alçada, l’IRAS va començar a estudiar les diferents fonts de radiació infraroja, confirmant les suposicions que s’havien fet sobre les seves fonts. Però cap astre conegut no emet tal quantitat de radiació infraroja. Deuen ser galàxies poc brillants i fins ara no ha estat possible observar-les, encara que situades a distàncies entre 500 i 3.000 m.a, i superen el nombre de quàsars coneguts. Un nou satel·lit anomenat ISO, operatiu durant 3 anys, confirmà les observacions de l’IRAS, però no va aportar res de nou. Aquests astres no han obtingut encara una explicació satisfactòria i no se’n pot dir res més.

Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

dijous, 11 d’abril de 2019

Amics del Museu: IV edició de los “Encuentros Nacionales de Entidades de Ciencias de Tierra“


Els dies 8 i 9 de juny se celebrarà la IV edició de los “Encuentros Nacionales de Entidades de Ciencias de Tierra“. Enguany,  a la ciutat de Cuenca.

Són trobades on es reuneixen els aficionats amb la finalitat de conèixer-se millor i gaudir de l'entorn que ofereix la ciutat organitzadora tant a nivell natural com patrimonial.

Se solen visitar un o dos espais naturals, un museu,  i  una recepció a l'Ajuntament de la ciutat organitzadora de l'esdeveniment. En aquesta ocasió, com ja hem comentat, Cuenca.

Dir que aquestes trobades es porten a terme gràcies la gran tasca que duen a terme diferents entitats: Associació Paleontològica Isurus, d'Alcoi; APA Nautilus; Associació Paleontològica de Vinaròs; Fundación Hontza Museoa, APA Onda i l'ICMGP  (Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia).



dilluns, 8 d’abril de 2019

Jorgina Jordà: “LES MINES DE CASTELL: DE L’URANI DE FRANCO AL DESCOBRIMENT DE L’ABELLAITA"


Durant l’estiu del 2018 va veure la llum un nou llibre sobre la mineria a la Vall Fosca: "Les mines de Castell: de l'urani de Franco al descobriment de l'abellaÏta".


La publicació ha estat editada per l'Ajuntament de la Torre de Capdella gràcies a la col·laboració amb el Museu de Ciències Naturals de Barcelona i l'Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera del CSIC i ha comptat amb la participació d’un gran nombre d’autors d’àmbit català i internacional.

El primer capítol del  llibre s’endinsa en la història de la mineria de l’urani a la Vall Fosca durant els anys 60, repassant la febre per aquest material que va tenir lloc també a d’altres indrets de la península.

A la Vall Fosca, durant aquells anys, es van dur a terme les labors d'exploració per aconseguir el preuat urani amb el desenvolupament del conegut com a projecte Eureka, que tenia l’objectiu de determinar la rendibilitat de les concentracions d'urani que contenen en els materials sedimentaris del Triàsic que afloren a les immediacions del poble de Castell-estaó.

En un inici, aquesta exploració es va realitzar de forma molt activa i, fins i tot, va portar a l'apertura de diverses galeries. Tot i així, al cap de poc temps es va abandonar doncs  sembla que no van considerar-se viables.

Tot i que aquestes explotacions no van arribar a ser rendibles des d’un punt de vista econòmic, s’ha de destacar la seva rendibilitat científica i mineralògica, doncs la presència de l'urani juntament amb un gran ventall d’elements químics, ha permès la formació d'una sèrie de minerals molt rars: andersonita, čejkaïta, natrozippeïta o la ja famosa abellaïta, descobert per primera vegada en aquesta mina i del qual ja ens vàrem fer ressò en aquest mateix blog : http://museugeologic.blogspot.com/2016/03/jorgina-jorda-l-abellaita-nova-especie.html

Destacar que el llibre compte amb un apartat sobre la mineralogia en el qual s’ha fet un interessant repàs a tots els minerals trobats fins ara i que compte amb una breu descripció de totes les espècies i boniques fotografies d’alguns exemplars.

El llibre acabà fent una crida a la importància de preservar aquest ric patrimoni geològic i miner per a les properes generacions.

Felicitats a tots per aquesta iniciativa.