Per a
accedir-hi es pot fer des del poble de la Farga de Bebié (que res té a veure
amb el mot Beví) i deixar el vehicle a la sortida de l’antiga colònia tèxtil, a
la vorera de l’antiga N-152. Un cop estem situats sobre el túnel del tren, unes
escales ens permeten de baixar al pont sobre el riu Ter, que aquí dibuixa un
gran meandre. També una pista que surt de la carretera entre Santa Maria de
Besora i Vallfogona ens hi apropa.
Ja a l’altra
banda del riu, hem de dirigir-nos cap a un grup de casetes on comença una pista
que puja a l’ermita de Sant Moí. Seguirem per aquesta pista fins al peu d’un
turó on ens haurem de desviar a mà esquerra per un camí que baixa en direcció
nord. S’ha d’estar atent, ja que no gaire més avall s’ha de seguir un sender
que surt a mà dreta i que puja suament pel vessant obac de la serra i,
finalment, cal prendre una desviació a mà dreta que puja als Bufadors.
L'ermita de Sant Moí
Geològicament
l’indret està enclavat a l’alternança de gresos i margues de l’Eocè superior
(Bartonià). Aquests materials es corresponen amb un front deltàic que
progradava cap al sud procedent dels recent nascuts Pirineus. Avui dia aquests
sediments formen part de l’anticlinal asimètric de la Farga i cabussen uns
25-30º cap al nord ja que es troben al flanc septentrional d’aquest plec.
L’alternança
de gresos (roques rígides) i margues (roques plàstiques), combinat amb la forta
inclinació dels estrats, fa que els gresos rígids es trenquin i llisquin damunt
les margues plàstiques vessant avall, formant una sèrie d’esquerdes orientades
est-oest amb els extrems lleugeramen corbats. A aquesta mena de cavitats els
espeleòlegs les anomenen “gravitacionals”, ja que és la gravetat la que hi juga
un paper més important en la seva formació, i consten d’avencs, coves i balmes.
Una bona part d’aquestes cavitats estan comunicades entre elles cosa que
provoca el fenòmen dels “bufadors”, això és: l’aire que circula per l’interior
de les esquerdes i cavitats està a una temperatura constant de 14ºC i quan la
diferència amb la temperatura ambiental és molt gran (especialment els dies
molt calorosos) l’aire fred del interior, al ser mes pesant, surt amb força
pels forats que es troben a cotes més baixes, com passa a l’Avenc del Vent
situat a 890 metres d’alçada. Contrariament, en dies molt freds, l’aire calent
i humid de l’interior, en ser més lleuger, tendeix a sortir pels forats situats
a cotes més altes (a uns 940 metres) i això provoca l’aparició del gebre que
cobreix tota l’àrea dels bufadors.
No és
descabellat pensar que els Bufadors tinguin el seu origen en un cataclisme de
tipus sísmic, de la mateixa manera que com va passar a l’indret de Montclús
(veure, en aquest bloc, l’entrada: “Montclús, un poble sentenciat”; març 2012, clica aquí).
De fet es coneix que el terratrèmol de l’any 1428 va provocar greus
desperfectes al Mas de la Vila, gran masia al peu del Castell de Llaers i que
els “Amics” vam tenir l’ocasió de visitar l’any 2007 en el decurs d’una sortida
col·lectiva.
Mas de la Vila i castell de Llaers
El fenòmen dels bufadors fa que en aquest reduït
espai hi sobrevisquin espècies vegetals que normalment es troben més al nord o
a més alçada. En són un exemple el corniol (Aquilegia
vulgaris), el marcòlic vermell (Lilium
martagon) o el botó d’or (Ranunculus
repens). També s’hi pot trobat una espècie rara a Catalunya com és la Festuca gigantea.
Marcòlic vermell
Corniol
Botó d'or
Malgrat que
sembli un laberint, el recorregut per l’indret dels bufadors no té pèrdua ja
que només hi ha un camí principal i algunes desviacions que porten a les
diferents cavitats, algunes de les quals han estat objecte d’exploracions
espeleològiques. Entre totes les cavitats destaca el Bufador núm.8, amb 52
metres de fondària, gairebé 400 metres de recorregut i sis boques d’accés.
Una de les boques del Bufador núm.8
A les cavitats
dels Bufadors de Beví s’hi han trobat insectes (colèopters, lepidòpters),
aràcnids i gasteròpodes que van ser classificats, al seu dia, pels que van ser
fidels col·laboradors del Museu: Carles Altimira i Miquel Bech.
NOTA:
explicacions i esquemes extrets del Butlletí del ERE del Centre Excursionista
de Catalunya (Espeleòleg); núm 34-35; pàg 222-223 (1983). També de l’article
“Contribució al coneixement de la flora dels Bufadors de Babí (Ripollès)”, de
J. Nuet, publicat a la revista Muntanya del CEC, núm 684.
Si voleu conèixer altres aspectes de la zona, consulteu l'entrada "Els Bufadors de Beví" al bloc del Centre Excursionista Àliga.
Si voleu conèixer altres aspectes de la zona, consulteu l'entrada "Els Bufadors de Beví" al bloc del Centre Excursionista Àliga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada