En l’anterior capítol d’aquesta visió general del mantell de les Serres Marginals, el més exterior dels mantells superiors, vam visitar el poble de Finestres (i el seu espectacular entorn) per observar el flanc sud de l’anticlinal de les Conclues. Ara veurem la seva contrapartida: el gran sinclinal d’Os de Balaguer, una estructura tan vasta que només es pot “veure” a nivell cartogràfic. Per això, abans de visitar-lo, farem un breu repàs de les principals característiques dels plecs.
Si partim d’una successió estratigràfica cronològicament ordenada, això és, que les capes inferiors són més antigues que les capes superiors, aquestes poden plegar-se de manera còncava (sinclinal) o convexa (anticlinal).
Si els plecs són petits, la seva forma es pot veure a simple vista, però si són molt grans només es poden interpretar damunt d’un mapa després d’haver visitat i cartografiat molts afloraments.
Per a fer una bona interpretació de les dades obtingudes als afloraments, s’ha de tenir en compte que en els sinclinals els materials més moderns són els que ocupen el nucli del plec mentre que en els anticlinals són els materials més antics els que es troben al nucli.
El cabussament (inclinació) de les capes també ens pot donar informació al respecte, ja que en els sinclinals les capes cabussen cap a l’eix del plec mentre que en els anticlinals ho fan cap a fora. També, normalment, els anticlinals solen formar muntanyes o serres, mentre que els sinclinals solen formar valls, encara que, com es veurà més endavant, això no sempre es compleix...
Aquestes estructures tectòniques poden ser molt extenses però no són infinites, així pot passar que els límits d’un plec quedin coberts per sediments posteriors i no es pugui veure. Però quan els límits són visibles, aquests es manifesten en unes estructures semicirculars anomenades tancaments periclinals. Quan aquests tancaments estan molt propers, el plec té una forma circular i s’anomenen cubeta tectònica (sinclinal) o dom (anticlinal).
Ara que ja sabem algunes coses dels plecs, anem cap a Os de Balaguer, petit poble situat al nord de Balaguer a la comarca de la Noguera. Per a arribar-hi, cal prendre la carretera L-904 en direcció a Àger i, poc abans d’arribar al monestir de Bellpuig de les Avellanes, desviar-se a mà esquerra per una carretera que finalitza en aquesta població.
Abans d’anar a Os de Balaguer, però, val la pena acostar-se a visitar aquest monestir que fou una antiga abadia de l’orde de Sant Agustí i declarat monument historico-artístic l’any 1931. Encara que el monestir és d’origen romànic, tal i com ho evidencia el seu claustre, el temple és d’estil gòtic i està escurçat en no poder completar-se la totalitat del projecte original. Al seu interior hi havia hagut diversos sepulcres que van ser venuts i avui dia es poden veure al museu The Cloisters de Nova York. Al 1910 s’hi va instal·lar una comunitat de germans maristes, i a l’actualitat funciona com a hotel i sala de celebracions. També acull l’arxiu de l’historiador i col·leccionista Josep M. Gavín. Des d’aquí surt una pista asfaltada cap a Vilanova de la Sal.
Pels voltants del monestir afloren les argiles, guixos, calcàries i ofites de la fàcies Keuper que ja vam veure a la visita a les salines de Vilanova. I és que estem damunt l’anomenat diapir de les Avellanes, una estructura en forma de dom formada per les pressions tectòniques que, com si fos un gra, fan aflorar aquests materials tan dúctils. Per això les calcàries i les ofites, roques més rígides, es troben trencades i irregularment repartides com si fos un trencadís gaudinià.
Per a observar els materials de la fàcies Keuper que formen el diapir de les Avellanes, podem pujar a un turonet rocós, dit el Calvari, situat a ponent del monestir i coronat per una creu de pedra. En aquest cim es troba l’estació sísmica de les Avellanes, la qual forma part de la xarxa d’estacions sísmiques de Catalunya. Des d’aquest turó, on afloren les calcàries que estan damunt les argiles i guixos, es pot veure la serra del Montsec i la part més oriental del mantell de les Serres Marginals, amb el Mont-roig com a punt destacat.
Després d’aquesta visita tan interessant, tornem a la carretera principal, en direcció a Balaguer, i prenem la desviació (ara a la dreta) que mena al poble d’Os de Balaguer al qual arribem pel seu carrer principal on hi ha un parell de molins d’oli. De lluny ja destaca el seu castell enlairat damunt un turó que domina la part alta del riu Farfanya.
El castell, d’origen musulmà, està documentat des de l’any 1036 i va ser conquerit l’any 1116. És un dels més importants de l’Alta Noguera i està declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. En el seu interior es troba el Museu de Campanes ja que la vila celebra, cap a finals d’abril, la Trobada Anual de Campaners que enguany ja ha complert la 37a edició.
Des del castell es pot veure l’entrada de la Cova dels Vilars, una petita balma situada sobre el barranc del Vilars i que fou refugi de pastors. La seva visita és guiada i s’hi arriba a peu des d’una zona d’aparcament propera.
Als anys 70 s’hi van descobrir unes pintures rupestres, datades entre 1.800 i 650 aC, on s’han identificat diverses figures humanes, d’animals i abstractes, en un estil llevantí i en colors vermell i negre. Aquesta cova va ser declarada Patrimoni de la Humanitat, dins el conjunt d’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani de la Península Ibèrica, l’any 1998.
Quan observem el mapa geogràfic de la zona d’Os de Balaguer, veiem que la línia de carenes dels serrats que l’envolten dibuixen una sospitosa forma de ferradura, com si es tractés del tancament periclinal d’un plec.
Aquesta sospita queda confirmada quan veiem el mapa geològic on veiem que, efectivament, es tracta d’un plec sinclinal perquè les capes cabussen cap a l’interior del seu eix i el nucli està ocupat pels materials més moderns (Eocè-Oligocè) que es poden observar en aquesta zona. Per a veure els materials que conformen aquest sinclinal no ens caldrà anar massa lluny.
Podem començar als peus del castell on afloren unes calcàries amb un puntets blancs: es tracta de les famoses calcàries d’alveolines de l’Eocè inferior i que ja hem vist en molts dels itineraris que hem fet.
Si anem cap a l’extrem sud del castell, des d’un balcó abocat a la profunda vall del riu Farfanya podrem observar les argiles, gresos i conglomerats de l’Oligocè, damunt els quals s’asseuen les cases d’una part del poble. Aquests són els materials més moderns que es troben al nucli del sinclinal.
Per a veure la resta de materials haurem d’agafar el cotxe i anar per la pista asfaltada, en direcció a Alberola. A la sortida del poble, al vessant oest del Guardialta, podem observar com les argiles i guixos de la fàcies Keuper (del diapir de Les Avellanes) encavalquen les argiles i gresos de l’Oligocè.
Més endavant, a l’alçada del Pont del Congost sobre el riu Farfanya, deixarem el cotxe qui no tingui vehicle tot terreny i començarem un petit itinerari a peu. Abans, però, val la pena continuar en cotxe per la pista asfaltada fins arribar a les envistes del Molí de Tartareu (actualment un allotjament rural) on, prop de la casa, hi va haver una petita pedrera on s’hi van explotar les ofites del Triàsic.
Situats sobre el Pont del Congost, prendrem la pista de terra que s’endinsa al citat congost excavat a les calcàries d’alveolines de l’Eocè. En elles es poden observar uns curiosos forats, com la Cova dels Vilars, formats per antics corrents d’aigua pel seu interior. Ens trobem a la Ruta de l’Abellarol, un recorregut de 35 km que passa pel Montessor i els Picons. Nosaltres, però, només anirem fins a la font de la Mingueta i una mica més enllà de l’entrada de la vall dels Baulons (uns 6 km entre anar i tornar).
Passat el congost, deixem el barranc per on discorre el torrent de Vila-seca, el qual circula per l’interior del sinclinal, i entrem a la vall dels Baulons (al flanc nord del plec) tot creuant les argiles ataronjades de la fàcies garumniana de finals del Cretaci. La font de la Mingueta neix en el contacte entre les calcàries d’alveolines (permeables) i les argiles garumnianes (impermeables). La Serra de Sant Miquel està formada per les calcàries del Cretaci superior (Campanià-Maastrichtià) i, sota seu, es troben els materials del Juràssic (Lias).
Podem anar per la pista un xic més enllà per observar com a la vall dels Baulons, excavada a les argiles finicretàciques, s’hi han plantat oliveres que donen un oli molt apreciat.
De tornada
per la pista, i amb la llum de la tarda il·luminant els vessants, darrera de la
serra de Sant Miquel veiem sobresortir l’alterós Mont-roig, el qual visitarem
ben aviat....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada