Amics del Museu: VISITA A L'EXPOSICIÓ "NEANDERTALS A CATALUNYA"

El passat diumenge 2 de febrer (dia de la Candelera) ens vam reunir una bona colla d’Amics davant l’entrada del Museu d’Arqueologia de Catalunya, al peu de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, per tal de fer una visita a l’exposició temporal “Neandertals a Catalunya”, organitzada per la Universitat de Barcelona juntament amb el Museu d'Arqueologia de Catalunya. En aquesta exposició s’hi pot veure la mandíbula recuperada per membres de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, a la Cova del Gegant d’aquesta població. Aquest fòssil és el que mossén Santiago Casanova, el primer president de l’Associació d’Amics del Museu Geològic del Seminari, va identificar com a humà i que va conservar fins que va entregar-lo a l’arxiu de Sitges quan es va jubilar l’any 1998.

 

Aquesta exposició ocupa el centre de l’edifici del museu, un espai circular i diàfan on es troben repartits una sèrie de plafons explicatius i vitrines. Aquí, a més de l’esmentada mandíbula, es poden veure altres materials relacionats amb els neandertals.

Els plafons ens assabenten de com alguns ossos descoberts a la vall de Neander (Alemanya), a mitjans del segle XIX, es van atribuir a un tipus humà diferent de l’actual i van passar a anomenar-se Home de Neandertal. També es fa un repàs de l’estirp humana des dels primers homínids (de fa uns 6 milions d’anys) fins als humans moderns.

En aquests plafons s’explica com els neandertals, igual que l’home modern, provenen de l’evolució de la línia de l’Homo erectus, i de com va ser l’espècie humana dominant al continent europeu i al Pròxim Orient durant uns 80.000 anys (de 125.000 fins 40.000 anys) en el moment històric anomenat paleolític mitjà.

L’aspecte extern d’un home de neandertal no era gaire diferent del d’un home anatòmicament modern, però hi ha uns trets morfològics del crani que el caracteritzen, com són: el bony occipital, el crani llarg i aplanat, el front fugisser, un torus supraoccipital, una gran cavitat nasal, la cara projectada endavant i, sobretot, l’absència de barbeta a la mandíbula. Altres trets són que eren físicament més menuts però més robustos. Tots aquests trets diferencials potser responen a una adaptació a unes condicions climàtiques especialment dures.

Tot seguit els plafons ens informen dels jaciments a Catalunya, a la Franja i al sud de França, com són la Roca dels Bous (la Noguera), l’abric Romaní (l’Anoia), la Cova de Mollet (el Pla de l’Estany), o la Cova del Gegant (Garraf), on s’han trobat materials relacionats amb els neandertals, sobretot eines de sílex, de les quals podem contemplar una bona mostra a les vitrines de l’exposició.

Indústria lítica recuperada a l'abric Romaní de Capellades

L’estudi d’aquests jaciments ha permès als investigadors conèixer diferents aspectes de la seva vida quotidiana: on vivien, com vivien, què menjaven i quines eren les seves creences. Malgrat tot, les troballes de restes humanes són molt escasses i per aquesta raó la mandíbula de Sitges s’ha convertit en un exemplar de gran valor, sobretot d’ençà que els estudiants Montserrat Sanz i Joan Daura, juntament amb altres investigadors, van estudiar aquestes restes i les van datar en 53.000 anys i, per tant, atribuïbles a un home de Neandertal. A l’exposició es pot veure un audiovisual relacionat amb aquesta troballa així com també d'altres audiovisuals que ens donen informació dels principals jaciments de Catalunya.

En una altra vitrina hi havia una rèplica cranial d’un individu neandertal trobat a la a cova Chapelle-aux-Saints (Llemosí),. així com també una altra rèplica cranial d’un individu preneandertal, l’Home de Talteüll, trobat a la Cova de l’Aragó (Rosselló) amb una edat de 450.000 anys. A la mateixa vitrina també es pot veure la rèplica de la controvertida mandíbula de Banyoles, la qual s’ha atribuït a un neandertal o a un humà modern segons diversos estudis comparatius. L’any 2006 se la va datar en 66.000 anys, però investigacions recents (2011) consideren que es tractaria més aviat d’un humà anatòmicament modern.

La mandíbula de Banyoles

Potser aquesta controvèrsia estigui deguda al fet que neandertals i humans moderns van conviure durant uns 10.000 anys i, per tant, hi va haver individus hibrids entre les dues espècies, tal i com s’especifica en el darrer dels plafons, on es suggereix que només els encreuaments entre un mascle neandertal i una femella sapiens podrien donar hibrids fèrtils, però en aquest cas no es conservaria l’ADN mitocondrial neandertal, ja que l’ADN mitocondrial  només es transmet per via materna.

Sobre les causes de la seva extinció, alguns investigadors defensen que probablemet fou deguda a un llarg període d’endogàmia dins una població cada cop més fragmentada, aïllada i menys nombrosa, que no es va poder adaptar als darrers canvis de clima i de paisatge.

Aquí conclou la visita a aquesta interessant exposició temporal (fins el 16 de febrer) encara que  després es va poder visitar ràpidament una petita part de l’exposició permanent.

Si voleu més informació podeu consultar l'article d'aquesta exposició publicat a l'espeleobloc