El passat
diumenge 13 de maig el vam aprofitar per a atansar-nos fins a Martorell (vila
amb una llarga història) per tal de visitar l’exposició “L’activitat minera a
Martorell i Castellví de Rosanes,” amb fotografies i textos de Sergi Falguera i
d’Alfred Mauri, i que es pot veure a l’Enrajolada (casa-museu Santacana) fins
el 16 d’agost.
Com que feia
un dia preciós vam decidir anar-hi en transport públic i baixar a l’estació de
“Martorell-vila” dels Ferrocarrils de la Generalitat. Sortint de l’estació
creuem la carretera per un pas inferior que mena directament al famós Pont del
Diable, d’origen romà car era el lloc on la Via Augusta creuava el Llobregat en
ser aquest punt on el riu s’encaixa entre la Serra de l’Ataix i el Puig del
Telègraf.
L’arc de
l’entrada representa l’antiga frontera entre Barcino i Tarraco i tot el pont
està construit amb la pedra vermella que més abunda per aquests topants: les
sorrenques de la fàcies Buntsandstein. Avui dia aquest pont roman mig engolit
per les modernes vies de comunicació i ,a més, la seva situació (en un pas
estret a l’aiguabarreig dels rius Llobregat i Anoia) el fa especialment
vulnerable a les crescudes cosa que n’ha provocat diverses reconstruccions,
però sempre amb el mateix tipus de roca.
Un cop creuat
el pont tenim a mà dreta les ruïnes de l’ermita de Sant Bartomeu on també hi
destaquen alguns blocs de sorrenques vermelles.
Un cop penetrem
al nucli històric ens sorprèn la quantitat d’edificis (i fins i tot una
capella) que tenen detalls construïts amb aquesta mena de roca.
També hi ha
molts edificis amb preciosos esgrafiats a les parets, només per això ja val la
pena la visita al casc antic de Martorell.
Finalment
arribem a l’Enrajolada, antiga casa d’obra vista, que fou la vivenda particular
de la família Santacana fins que als anys seixanta quan fou adquirida per la
Diputació de Barcelona. Aquest museu acull una col·lecció de rajoles i
ceràmiques de l’erudit Lluís Farando; elements arquitectònics i escultòrics,
pintures, mobiliari i també materials arqueològics excavats a Martorell i
rodalies excavades pel fundador del museu, Francesc Santacana i Campmay
(1810-1896).
Al jardí de
la casa, on està situada l’entrada a l’exposició, es troben molts detalls
esculpits amb les sorrenques del Buntsandstein com una estàtua i un pou on es
pot observar una bonica laminació creuada.
L’entrada de
l’exposició està situada just al centre d’una sala rectangular, per això cal
anar fins a l’extrem de la dreta on es troba l’inici de l’exposició, cosa que
despista un xic als vistitants (fins i tot a nosaltres). Aquesta exposició
consta d’una sèrie de plafons on s’explica l’origen d’unes construccions
abandonades que es troben al vessant sud de la Serra d’Ataix i on hi destaca
una gran xemeneia enmig del bosc que sorprèn a més d’un excursionista.
Foto: Ricard Herrero
Es tracta de
la mina “Rosanes i Martorellense” de la que s’havia extret galena (sulfur de plom, PbS) segurament des de l’època romana. Les construccions són, però, del 1907 que és quan
comença l’explotació moderna d’aquestes mines. Aquest tipus d'edificacions industrials de maó vist són molt comuns a aquesta època i s'inspiren en un estil arquitectònic que va nèixer a la ciutat anglesa de Manchester. A la península hi tenim exemples a les mines d'Almadén (Ciudad Real), als districtes miners de Linares (Jaén), a Bellmunt del Priorat (Tarragona) entre d'altres.
Foto: Ricard Herrero
Els primers
plafons fan referència al context geològic de les mines i els usos del plom,
tant en l’antiguitat com en l’actualitat, així com el risc que el seu ús
comporta car provoca una malaltia molt greu anomenada saturnisme. Així
s’explica com la sordesa que va patir el pintor Goya potser va ser provocada
per una intoxicació pel plom present als pigments que utilitzava.
Després es fa
un repàs als documents i mapes de les concessions mineres que es van expedir
des de 1825. Tambés es fa especial incís en la mina “Rosanes” que és la que més
es va explotar, primer per la companyia minera “La Martorellense” (1893-1909) i
més tard per la companyia “Verge de Montserrat” (1916-1962) fins que la riuada
del 25 de setembre de 1962 va destruir l’explotació. El tancament definitiu es
va produir l’any 1966. Els darrers plafons fan referència a aquest fet i a
l’actual estat de les instal·lacions, per tal que se les consideri un bé
patrimonial.
Abans de
marxar fem un darrer tomb pel pati de la casa Santacana on, malgrat la calor
que fa, s’hi està molt fresquet. Un altre dia vindrem a visitar el museu per a
veure la col·lecció de rajoles i ceràmiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada