Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 31 de març de 2011

Juan M. Pérez Samper: INAUGURACIÓN DEL MUSEU BLAU

Nuevo Museo de Ciencias Naturales en el Fórum de Barcelona

El pasado domingo día 27 de marzo de 2011, poco antes de las 12 horas el alcalde de Barcelona, señor Jordi Hereu inauguró el  nuevo museo de Ciencias Naturales de Barcelona, que se encuentra en el edificio azul del Fórum de Barcelona.

Entrada exterior del museo

Hasta enero de 2010 las colecciones geológicas (minerales, rocas y fósiles) estaban en el Museo Martorell y la colección zoológica estaba en edificio de “Els tres Dracs” (sede del restaurante de la Exposición Universal de 1888 de Barcelona) sitos en el Parque de la Ciudadela. Sólo hemos tenido que esperar poco más de un año,  para volver a ver sus piezas en el nuevo emplazamiento.

Al museo se accede por unas puertas que se encuentran a mitad de la plaza Leonardo Da Vinci en el Forum (justo cerca del principio de la Diagonal y de la Rambla Prim). Pasada la recepción se accede al piso superior (1ª planta) por unas escaleras (36 peldaños) o mediante ascensor, para personas con una especial atención.

Vista de uno de los patios interiores

Frente al final de las escaleras existe una pantalla de presentación. Después hay un plano del  museo, los aseos y las taquillas para depositar mochilas, macutos y otros enseres que no se permiten introducir en la Exposición permanente.

Antes de entrar en el  recinto de la Exposición hay unas vitrinas generales. En la penúltima está dedicada a las últimas donaciones, y en este caso dedicada al  malogrado coleccionista Juan Gavilán Cantero, fallecido prematuramente ya hace unos años.

Pasadas las puertas de entrada existe una pantalla circular donde se representa la historia del Universo y de nuestro Planeta (en la parte superior se indica la antigüedad en años). A su derecha se proyecta un video.

El local tiene el suelo y las paredes de color negro. Poca iluminación, casi únicamente debida a los leds de las vitrinas. Los últimos días parece que han suplido la falta de iluminación con luces de apoyo, pues el día de la inauguración reinaba la total oscuridad.. Parecida presentación tiene la nueva ala dedicada a la Tierra en el Museo de Historia Natural de Londres.

En la primera área está dedicada a los minerales y rocas, luego a la Tierra. Después otra zona a los fósiles (esta zona está pendiente de un acceso final sin inaugurar). Luego viene otra zona dedicada al mundo Vegetal, donde hay una vitrina dedicada a los hongos. En la única zona de descanso que he encontrado se reproduce los cantos de los pájaros en libertad.

Vitrina del Reino Vegetal

Después existe otra zona dedicada al mundo Animal que se accede por una sala con un elefante y un cocodrilo disecados de gran aceptación por los visitantes más pequeños.

Vitrina del Reino Animal

En esta primera ocasión me centro en la zona de minerales y rocas, situada al  principio del recorrido de la exposición, quedando el resto del recorrido, para posteriores comunicaciones.

Vitrina de Minerales

Al salir del museo existe una amplia tienda de objetos, libros y otros relacionados con el tema de lmuseo. Existen otros servicios como Bar, salas de reuniones, sala de exposiciones temporales y otros sin determinar.

Según el tríptico informativo en diferentes idiomas que se entrega a la entrada el museo tiene como horario:

Horario de invierno (1 de octubre a 31 de mayo):
De martes a viernes, 10-19 h; sábados y domingos, 10-20 h.

Horario de verano (1 de junio a 30 de septiembre):
De martes a domingo, 10-21 h.
Para más información: www.museuciencies.bcn.cat


Colección de minerales y rocas

Pasada la pantalla con la historia del Universo, a la izquierda, siguiendo el  recorrido nos encontramos una vitrina horizontal con Meteoritos.

Luego cuatro vitrinas verticales con minerales y rocas clasificados por países de procedencia. Estas vitrinas tienen unas regletas de leds en su techo que iluminan el espacio inferior. Los minerales están colocados en soportes situados en rieles negros, según la vitrina hay de tres a cinco rieles en cada una de ellas. Para indicar el nombre del mineral, su procedencia, número de registro y otros hay una etiquetas negras metálicas opacas (lástima que producen sombra al ejemplar inferior).

Mimetesita (San Pedro Corralitos,México)

Después viene una vitrina horizontal con minerales y rocas que se han encontrado en el término municipal de Barcelona. Detrás hay una vitrina vertical con ejemplares de Cataluña.

Minerales de Barcelona y Cataluña

Le sigue una rampa de bajada hacia otro nivel donde se encuentra el resto del museo. Existen varias pantallas táctiles interactivas.

Pasado esto hay dos vitrinas más donde se clasifican los minerales por menas u otros conceptos.

Berilo, variedad Aguamarina

Frente a éstas hay una vitrina horizontal con parte de los minerales que se encontraban en el antiguo museo en la sección de Fluorescencia. Espero que en un futuro próximo, con la oscuridad que define las nuevas instalaciones encuentre un espacio, para situar una vitrina con minerales fluorescentes (luz de día, onda larga y onda corta).

Fluorita (La Collada, Astúrias)

Finalmente hay una mesa con ejemplares de gran tamaño, para que puedan ser observados a través del tacto por invidentes.

Gran parte de las piezas más emblemáticas e históricas de la colección están presentes en el nuevo museo.

Calcita (el Carmel, Barcelona)

dimarts, 29 de març de 2011

Antoni Riera i Carles Royo: L'ILLA DE SANTORINI


L’illa grega de Santorini està situada a l’extrem sud de l’arxipèlag de les Cíclades. El seu nom primer fou “Stronguili” (del grec, rodona), després “Kalisti” (del grec, bellissima) i finalment Thera o Zira (regent d’Esparta i fill de l’heroi tebà Autesió, descendent de Cadme). El nom Santorini prové de la seva esglèsia dedicada a Santa Irene (en grec, “Ayía Irini”, i pels mariners extrangers Santa Irini).
La seva superfície és de 76 Km², amb una distància màxima de 70 Km. En realitat, és un arxipèlag d’illes. La més gran i oriental s’anomena Thera i té forma de falç, amb una alçada màxima de 550m en el Puig del Profeta Elies; la del NW és la de Therasia; a l’oest està la d’Aspronisi i al centre, com a cons volcànics, hi ha dues anomenades Palea Kameni i Nea Kameni, on es troba el cràter del volcà actual. La costa és relativament retallada, però molt abrupta. L’aigua dolça és poc abundant i s’emmagatzema l’aigua de pluja; hi ha diverses deus termals. Té uns 7.000 habitants que viuen de la vinya, de la pesca, però sobretot del turisme.




Aquestes illes són d’origen volcànic. Estan formades per capes de laves alternant amb capes piroclàstiques. Són el resultat de moltíssimes erupcions que s’han succeït en el temps. Aquests materials, en alternar-se, donen lloc als colors vermellosos característics.






Santorini és una més de les illes que formen un arc volcànic al sud de l’Egeu, des de Grècia a Turquia. A una profunditat de 150-170 Km es produeix la subducció de la placa africana sota la placa euroasiàtica, a un ritme d’uns 5 cm per any cap al nord i amb un angle entre 30-40°. En aquest accident hi ha diferents fosses submarines, com les del sud de Creta. La subsidència s’inicià en el Miocè inferior. Les roques anteriors a aquella època formen part de l’anomenat massís ciclàdic, amb calcàries metamorfitzades i esquists, que van des del Triàsic al Terciari inferior, plegades i metamorfitzades a l’Oligocè, amb una intrusió granítica del Miocè i mineralitzacions associades de talc, calcopirita, crisocol·la, magnetita i d’altres. La zona volcànica s’estén 20 Km cap al SE i 7 Km cap al NW on hi ha el volcà submarí anomenat Kolumbos. En els perfils sísmics apareixen importants alineacions tectòniques de direcció SW-NE, una de les més destacables rep el nom d’alineació de Kameni.
A Santorini el vulcanisme comença fa uns 2 m.a. amb unes laves dacítiques amb piroclastres i tobes amb fòssils marins barrejats. Va durar fins fa uns 500.000 anys, amb la formació d’un aparell volcànic en forma d’escut. Entre 360 i 200.000 anys, la construcció de l’aparell queda interrompuda per períodes de vulcanisme explosiu i destructiu, amb laves al principi màfiques (riques en ferro i magnèsi) i al final de composició riodacítica (riques en sílice) amb pumicita. Entre 180.000 i l’any 1600 d.C. tenen lloc set grans erupcions i la caldera volcànica es col·lapsà tres cops amb la corresponent destrucció, coincidint la darrera amb l’erupció de 1500 a.C., a l’Edat del Bronze quan, després de segles d’inactivitat, el volcà va entrar bruscament en erupció i ho feu com l’ocorreguda a l’illa indonèsia de Krakatoa el 1877 encara que es creu que va ser quatre vegades més gran.
Primer, es va produir un violentíssim terratrèmol. Al principi van emetre’s grans quantitats de pumicita i cendra volcànica que van cobrir l’illa i els seus pobles. Al paroxisme de l’erupció, va saltar pels aires la part central i occidental de l’illa originant la caldera, la més gran de la seva classe. Sols va quedar la part oriental, en forma de falç i dos illots a la part occidental. El brusc desplaçament d’una massa d’aigua tan enorme, va provocar un extraordinari tsunami, amb una ona de 210m d’alçada que, en arribar a Creta deuria tenir uns 70m. És possible que el so s’hagués sentit des d’Escandinàvia.
Després hi ha hagut altres erupcions. El 197 a.C. la lava va formar l’illa Paleà Kameni. El 726 d.C. es va formar un illot que es va unir al Paleà Kameni. La del 1570 o 1573 va originar l’illa Nea Kameni. L’erupció del maig de 1707 va durar fins 1712 i fou molt violenta. L’erupció del 20 de febrer de 1866 va durar quatre anys i es van originar dos cons: Georgios i Afroersa, que varen unir-se a Nea Kameni. Al segle XX n’hi va haver diverses: al març de 1928, l’agost de 1939, al febrer de 1950… El cràter, però, no dorm: emet constantment vapor d’aigua i gasos sulfurosos procedents d’un magma situat a menys de 1000m de profunditat. Kolumbos, l’altra caldera volcànica, va entrar en erupció el 1650 i fou violentíssima i es va sentir des de les costes de l’àsia menor, on arribaren les cendres, seguida de terratrèmols, grans marees i gasos verinosos.
Erupció de 1950
Quan va ocòrrer aquella erupció l’any 1500 a.C., l’illa estava poblada per una civilització molt avançada. Eren pagesos, ramaders i pescadors; construïen les seves cases amb pedres tallades i fabricaven, al torn, ceràmica prou el·laborada i decorada. Les seves eines eren el llautó, de bronze i d’obsidiana. Mantenien relacions amb diferents llocs de la Mediterrània oriental. Aquesta civilització va desaparèixer amb l’explosió i hom relaciona la desaparició de la cultura minoica de Creta com a conseqüència de la mateixa. Precisament es considera que els habitants d’aquella època a Santorini depenien de Creta. Hi ha autors que consideren que Santorini i Creta formaven l’Atlàntida, coneguda en els diàlegs platònics “Timeu” i “Crities”. L’Atlàntida estava formada per un reialme de dues illes: Mison i Elason, la Metròpoli (que hom creu Santorini) i la Vasili Politia (que hom creu Creta) que vàren ser destruïdes.
Marinatos, arqueòleg grec, els anys 1930 va excavar una vila costanera minoica a Creta i va apreciar que l’antic edifici havia estat destruit de manera viloenta. Entre les terres que tapaven la vil·la hi havia pumicita. Va llençar l’hipòtesi que probablement la causa de la destrucció fos deguda a l’erupció de Santorini i a una onada gegant d’aquella procedència. El 1967 va excavar el lloc d’Akrotiri, una mena de Pompeia santoriniana, formada per diferents edificis de caire religiós i administratiu. Es va trobar ceràmica minoica, contemporània a la trobada a la vil·la cretenca, pintures al fresc, mobles, i fins hi tot restes de menjar però no es van trobar esquelets humans ni de bestiar així com tampoc objesctes de valor. Sembla que amb el primer terratrèmol la població va abandonar Akrotiri amb temps abans de l’erupció i posterior explosió la qual es va produïr un any després. Els habitacles es van cobrir de cendra i quedaren segellats, sense deteriorament, fins als nostres dies. A Akrotiri no s’ha trobat cap document escrit i la vida d’aquells temps s’ha hagut de deduir: es tractava d’una societat agricola que menjaven llegums, pa, carn d’ovella, cabra, cèrvol i porc, preparats en cuines comunals. Dels mobles s’ha pogut reconstruir un llit, una taula i tamborets a partir de motlles deixats a la cendra. L’organització social era dirigida per una elit de sacerdots que controlaven la producció, el comerç i el culte dedicat a la fertilitat, a les plantes i a certs animals. Entre les pintures que s’han conservat destaquen les de unes dames, plantes de papir, uns lliris a la primavera, un vaixell, un pescador, una sacerdotessa, un camarot, unes mones, uns antílops i un combat de boxa entre nens.
Extret del butlletí intern núm. 53.

dilluns, 28 de març de 2011

Amics del Museu: EL TÚNEL DE L'ARGENTERA

Tot aquell que hagi viatjat en ferrocarril entre Barcelona i Saragossa, per Casp, ha travessat l’anomenat Túnel de l’Argentera. El seu recorregut és de 4.043m i forada les serres de l’Argentera i del Pradell.


El 1877, el sitgetà Francesc Gumà va obtenir una concessió per a construir un ferrocarril que anés de Barcelona a Valls, per Vilanova, el qual va enllaçar amb la línia de Tarragona a Lleida el 1883. Però, el 1881, es va decidir crear una companyia anomenada Ferrocarrils Directes a Madrid, Saragossa i Barcelona que es bifurcava de la línia anterior a Roda de Berà, i aniria cap a Reus, Mora d’Ebre, Casp i Saragossa i d’allà a Madrid. Eren els anys de la “Febre d’Or”, que acabaren en un crack bursari el 1883. La tardor d’aquest any s’inicien les obres del túnel, però quan portaven perforats 659m aquestes es van aturar degut a l’envergadura del projecte que va deixar la companyia sense recursos.
Una altra companyia, l’anomenada Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França (TBF), va fer-se’n càrrec a inicis de 1885. La TBF va replantejar el traçat de la línia i va encarregar a l’enginyer Eduard Maristany i Gibert la direcció dels treballs. Les obres d’excavació dels 3.381 metres que en restaven i de la totalitat del revestiment, es reemprengueren a l’abril de 1887 i finalitzaren el primer de setembre de 1890. La perforació es va fer pels dos extrems i també a través de sis pous verticals.Es van remoure un total de 148.270 m³ de material rocós i es va util·litzar dinamita així com compresors i perforadores d’aire comprimit i hidràuliques. La ventilació i el bombeig de les aigües subterrànies es feu mitjançant màquines de vapor. Fou usada l’il·luminació elèctrica i les ordres i incidències eren tramenses per telèfon: l’energia necessària era subministrada per dues dinamos.La mà d’obra va arribar a un màxim de 510 treballadors i el cost total fou de 4.945.650,41 pessetes.
Finalment, el 4 de desembre de 1890 el primer tren procedent de Reus, arribava a l’estació de Marçà-Falset. Els dirigents de TBF van deixar constància que eren “españoles sus ingenieros, igualmente que sus principales contratistas y sus operarios y que en nuestra nación han sido fabricados los materiales empleados, como carriles, puentes metálicos, material de transporte y demás procedentes los primeros de los altos hornos de Bilbao y los otros de la Maquinista Terrestre y Maritima, de la Sociedad Materiales para Ferrocarriles y Construcciones, y de distintas compañias españolas”. La línia entre Reus i Saragossa va quedar definitivament acabada el 27 de Juny de 1894; TMF va quedar molt endeutada, sobretot amb les obres d’aquest túnel i finalment fou absorbida el 1899 per la companyia Madrid Saragossa i Alacant (MZA), de capital espanyol i francès, de la qual eren propietaris els Rotschild. Eduard Maristany fou nomenat director general de la companyia MZA el 1908.
Quan es van iniciar les obres, els estudis geològics de la zona, previs per a la perforació d’un túnel tan important, eren pràcticament inexistents. Els 2.185m de granitòides que es van haver de travessar van ser els responsables de l’endarreriment de les obres degut a la seva gran duresa i a rel d’aquests treballs, Maristany va escriure un tractat, en sis volums, sobre la construcció de túnels.en els que es contemplen de manera exhaustiva la manera com es va fer aquesta obra per tal d’assentar un precedent per a futures obres d’aquestipus, i sobretot deixa constància que abans d’iniciar els treballs d’un gran túnel és molt important realitzar estudis geològics previs per tal de planificar la duració de les obres i el seu cost. Malgrat tot, els resultats teòrics poden diferir molt dels pràctics i per això cal ser molt prudent.


Resum de l'article aparegut al Butlletí intern núm.48

Isabel Benet: MANIPULACIONS I FALSIFICACIONS DEL MÓN MINERAL

A la 32ª edició del Saló Internacional de Minerals, Fòssils i Joieria Expominer, celebrat els dies 19 al 21 de Novembre de 2010, es va poder veure una exposició molt didàctica sobre manipulacions i falsificacions en l’àmbit del comerç d’expemplars tant de minerals com de fòssils, amb mostres molt significatives i explicacions força detallades.

Els nostres consocis i col·laboradors Joan Corbacho i Joan Antoni Vela, ja ens assabentaven d’aquest fet en dos interessants articles apareguts a Batalleria núm.13 (2007) i núm.14 (2009), en el que s’especificaven els antecedents, tipologíes i mètodes de detecció de les falsificacions que es duen a terme al Marroc i nord d’Àfrica, sobretot de trilobits però també d’altres fòssils.

Trilobits reconstruïts

Ja des de ben antic s’ha intentat d’imitar l’ambre. El quars citrí era “confós” amb el topaci.

La història de les falsificacions, però, comença al segle XVIII quan a J.B.A.Beringer, professor afeccionat a la Paleontologia, els seus companys li varen “preparar” una sèrie d’exemplars per tal de mofar-se d’ell. També és ben conegut el frau de “l’Home de Piltdown” que va ser “trobat” el 1912 en aquesta localitat anglesa; durant molt de temps es va considerar la baula entre homes i “monos” per tal que Europa fos considerada el bressol de la humanitat. L’any 1935 es va descobrir l’engany que consistia en un muntatge entre el crani d’un humà modern i la mandibula d’un goril·la actual; l’autor roman encara en l’anonimat.

Avuí dia els comerciants per tal de satifer la creixent demanda i fer més atractiu el seu producte, escalfen, tenyeixen, enganxen, reconstrueixen i fins i tot fabriquen els exemplars amb els materials i les tècniques més sofisticades. En aquesta exposició d’Expominer s’han pogut veure alguns exemples de fins on es pot arribar quan s’uneixen la picaresca, l’afany de col·leccionista i el desconeixement d’allò que tenim entre mans:

• Escalfant ametistes a 475ºC s’obtenen preciosos quars citrins i sotmetent el cristall de roca a radiacions s'obté quars fumat.

Ametista (esquerra) i quars citrí (dreta)

Quars fumat obtingut per radiació

• La Howlita (borosilicat de calci), de color gris perla, accepta bé les tincions;per aquest motiu es tenyeix de blau per simular turquesa.

Turquesa "fabricada"

• A Austràlia incorporen colorants a certes llacunes on es diposita guix, per d’obtenir exemplars amb tonalitats més atractives, però falses.

• Amb resines, tipus cronalita, es fabriquen bonics cristalls utilitzats en els ensenyaments de Gemmologia, però,a voltes, aquestes “gemmes” poden passar per autèntiques.

• El més espectacular de l’exposició foren les “geodes de galena” que es fabriquen al Marroc per als turistes. Normalment, es buida una geoda natural i s’omple de galena, però de vegades fins i tot la “geoda” es fabrica amb resina.

• Amb una sol·lució sobresaturada de sulfat de coure s’obtenen bells cristalls que podrien passar com a calcantita natural.

• El copal (resina orgànica industrial) s’utilitza per a fabricar ambre. Llavors, s’introdueixen insectes i plantes actuals. S’exposava un exemplar que contenia un parell d’escorpins en actitut d’atacar-se!

• Les fulgurites són tubs de sorra solidificada que poden trobar-se als deserts com a conseqüència de l’impacte de llamps. Però molts fan passar com a fulgurites els nius de tèrmits que aquests insectes fabriquen a l’unir grans de sorra.

• Ara que els meteorits fan forrolla… qualsevol “pedrota” pot tenir un origen extraterrestre, com ara còdols ferruginosos polits pel riu Mekong i comercialitzats pels xinesos; còdols foradats deguts a l’erosió diferencial; escòries de fundició o cagaferro; o roques ferruginoses polides pel vent del desert.

Entre els països més falsificadors estan la Xina, el Marroc, Rússia, l’Índia, Mèxic… Per això, en aquesta exposició es feia especial avís a les persones que tenen intenció de comprar quelcom, s’assessorin i ho facin en establiments i venedors de confiança.

NOTA: Els exemplars de les fotografies són d’una col·lecció particular.

Extret del Butlletí intern núm.67

diumenge, 27 de març de 2011

Antoni Riera: NORUEGA: GNEIS I ECLOGITES

En un viatge a Noruega per a visitar els seus grans fiords i les ciutats més importants, vàrem tenir l’oportunitat d’observar i estudiar la seva interessant geografia i geologia.
El territori de Noruega ocupa el lateral NW de la península escandinava. Està travessat pel cercle polar àrtic en els 66⁰ 33’ de latitud nord.És l’estat més septentrional d’Europa, amb una superfície continental de 323.800 Km². També pertanyen al país un gran nombre d’illes (més de cinquanta mil) que representen una superfície de 61.000 Km², com l’arxipèlag de les Lofoten i del Vesteralen (aquestes més enllà del cercle polar àrtic).
Per la part est limita amb Suècia al llarg de 1.630 Km; la frontera centre i septentrional coincideix amb els anomenats Alps escandinaus. Al NE limita amb Finlàndia (740 Km) i Rússia (200 Km). Té la costa al sud i al sudoest amb el mar del Nord (que la separa de Dinamarca); a l’oest amb el mar de Noruega, i al NE amb el mar de Barents, que és una extremitat de l’oceà Glacial Àrtic, on hi ha el famós Cap Nord. En conjunt, Noruega estén el seu territori en direcció NE-SW al llarg de 1.750 Km, amb una amplada que va dels 6 fins als 430 Km.
El litoral norueg és molt accidentat, de naturalesa principalment pissarrosa, retallat per una gran quantitat de fiords i d’illes de diferent grandària. L’interior és molt muntanyós, amb l’alineació dels Alps escandinaus, abans esmentats, que formen el costat més occidental de l’escut bàltic o Fenoscàndia (format per Finlàndia, les penínsules escandinava i danesa i altres territoris col·lindants).

Les roques que formen aquest escut són antiquíssimes: granitòids, pòrfids, gneisos, esquists cristal·lins, pissarres i d’altres roques metamòrfiques originades al Precambrià, fa entre 800 i 2.500 milions d’anys. L’escut va romandre quasi sempre emergit en el decurs dels temps geològics, a excepció d’algunes zones perifèriques. A principis del Paleozòic, fa entre 400 i 600 Ma, es va veure afectat per l’orogènia caledoniana, la qual plegà els sediments situats a la part oest, sobretot la major part ocupada pel territori norueg. Després, aquesta serralada caledoniana fou aplanada per l’erosió i la part d’Escània i de Dinamarca es tornà a enfonsar al mar. L’orogènia alpina va provocar el rejoveniment de la serralada caledoniana durant el Cenozòic (els darrers 65 m.a.), amb la formació dels Alps escandinaus i amb la consegüent nova fase erosiva.
Els darrers dos milions d’anys, l’activitat de les geleres quaternàries, que arribaren a formar un casquet de gel que cobria Groenlàndia, Sibèria i Amèrica del Nord, va dibuixar la fesonomia de l’actual Fenoscàndia, en especial el sector occidental, on encara nombroses geleres baixen directament fins al mar. La desaparició de moltes geleres deixaren lliures les seves pregones valls que, envaïdes pel mar, donen lloc als fiords (entrants allargats de la mar a la terra), alguns dels quals tenen 200 Km de llargada i 1.300 m de profunditat. A les zones més elevades (l’alçada màxima l’assoleix el Jotunheim, de quasi 2.500 m), les muntanyes actuals de Noruega presenten un perfil molt arrodonit, amb formació d’altiplans ondulats, travessats per amples i pregones valls glaciars. Els vessants externs són de contorn més retallat i formes més abruptes com a conseqüència de l’erosió fluvial que ha substituït a la glacial. De l’antic casquet només queden restes per damunt dels 1.500 m d’altitud i en destaca el Jostedal (Jostedalbreen) que, amb els seus 800 Km² de superficie, és el més gran d’Europa. Més de 17.000 Km² de la superfície continental de Noruega estan ocupats pels llacs interiors, quasi tots procedents de les antigues formacions glacials. Noruega compta amb 28 parcs nacionals, així com nombroses reserves naturals i espais protegits.
La millor excursió que es pot fer és la navegació pels fiords de Storfjorden i Sunnylvsfjord fins a la petita població de Hellsylt. Des d’aquí, i per la Trollstigveien (carretera dels Trolls) fins al refugi Djupvashytta, als Alps escandinaus, passant pel llac Hornindalvatn que, amb 514 metres de fondària, és el més profund d’Europa. Des del refugi i per una carretera estreta, sense asfaltar i a més de peatge, es puja al pic de Dalsnibba, de 1.500 m d’alçada que forma part dels Trolltindene o pics dels Trolls. Els Trolls són una mena de follets dels països nòrdics que viuen a les muntanyes i que si no els tractes bé poden espatllar-te el viatge. Des d’aquest pic vàrem poder comprobar que els Alps escandinaus estan formats per roques metamòrfiques de diferents graus i aprofitàrem per a recollir algunes mostres d’esquists i gneisos amb plegaments increïbles i que, no cal dir, van incrementar senseblement el pes de l’equipatge de tornada.

En arribar al poblet de Nigard, a la vall de Jostedal, vàrem poder visitar el seu centre d’informació i el magnífic mirador des del que es contempla la gelera de Briksdalsbreen. També vam tenir l’oportunitat d’adquirir unes mostres d’eclogita, roca metamòrfica de gran duresa composta per piroxè verd (Omfacita) i granat vermell, així com també Tulita (varietat rosa de Zoisita), roca formada a partir de canvis en l’eclogita.



L’eclogita està considerada una de les roques més excepcionals de Noruega i molt apreciada pels col·leccionistes per la seva raresa i considerable densitat i que s’originen a partir de roques de tipus basàltic o gabroic. Segons l’investigador Eskola, les eclogites del Jostedalsbreen Nasjonalpark serien fragments de masses d’emplaçament profund mogudes cap a munt per intrusions ígnies. Al llarg del Cambrià i de l’Ordovicià havia existit un oceà, anomenat Japet, on es dipositaren materials que en plegar-se de durant l’orogènia caledoniana (a finals del Silurià, fa uns 425m.a.) van formar grans mantells, vergents cap a l’est , que s’emplaçaren vers l’escut de Fenoscàndia i que són els que contenen les eclogites. D’aquest tipus de roques no en tenim a Catalunya.
Extret del Butlletí intern núm 57

dissabte, 26 de març de 2011

Isabel Benet: ALIAGA, la vall torta del Maestrat

Situat al nord de la ciutat de Terol i a la riba del riu Guadalope, aquest bonic poble fa honor a la seva situació geológica, ja que és a l’extrem occidental de l’anomenat Cinturó Frontal, el qual s’estén des de Portalrubio a Vandellós, i que posa en contacte la Conca de l’Ebre amb la Zona d’Enllaç, allà on les estructures de la Cadena Catalana, d’orientació NE-SW, passen progressivament a les de la Cadena Ibérica de direcció NW-SE.


En aquest sector, dues generacions de plecs s’entrecreuen en un angle quasi recte formant-se així complicades figures d’interferència, les estructures de les quals són tant vistoses i espectaculars que l’indret s’ha convertit en un parc geològic de primera categoría i a més s’ha editat una guia on es descriuen una sèrie d’itineraris, amb plafons explicatius, per a poder reconeixer-les. No és en va que el seu nom, que segons sembla procedeix de l’àrab alulgha, signifiqui “vall torta”.


Els materials més antics que afloren a la zona són les argiles bigarrades, margues verdoses i guixos de la fàcies Keuper (Triàsic superior) i les calcàries i dolomíes del Juràssic ambdós només apareixen al nucli de l’anticlinal de Miravete, de direcció N-S. La majoria de roques, però, pertanyen al Cretàci i totes elles es van dipositar en un ambient de plataforma carbonatada, oberta al mar de Thetys, que s’aixecava o aprofundia segons una sèrie de pulsacions relacionades amb l’Orogènia Alpina. En ocasions aquesta plataforma es trobava per sobre el nivell del mar per la qual cosa es dipositaven materials transicionals o fins i tot continentals amb la formació, a finals del Cretàci inferior, de lignits i hulles que van ser objecte d’explotació fins l’any 1964 i que van donar molta vida a la regió, sobretot als anys quaranta.

Aquestes pulsacions són les responsables de l’alternància de roques de diferents litologies, potències i competències, que van imprimir un carácter disharmònic a la deformació que es va produïr segons dues fases compressives: la primera va tenir lloc abans del Miocè i va formar els principals plecs d’orientació N-S o NW-SE, mentre que la segona fase ho va fer durant el Miocè inferior deformant les estructures anteriors i produïnt plecs sinuosos, més petits i d’eix vertical, amb una orientació E-W que l’erosió s’ha encarregat de ressaltar donant lloc a profundes canals i agudes crestes, allà on els estrats estan subverticals i que són l’objecte de l’admiració dels visitants.

Tot això s’ha deduït per la relació entre les deformacions i les discordàncies angulars i progressives que afecten els materials de reompliment de les diferents conques terciàries que hi ha a la zona com de són les cubetes de La Val i la del riu Campos.

Finalment cal destacar que, un cop finalitzada l’Orogènia Alpina, entre finals del Miocè i principis del Pliocè hi va haver una relativa calma tectònica la qual cosa va provocar un aplanament total per erosió, formant-se així l’anomenada “Superficie d’Erosió Fonamental”. Al llarg del Pliocè i Quaternari, però, aquesta superficie es va elevar en forma de dom fins als 2000m d’alçada donant lloc a extensos altiplans situats al sud d’Aliaga com són les serres de Gúdar, del Pobo i de la Lastra, Peñalisa, Muela de Camarillas i Muela de Monchen. Al produïr-se aquest rejoveniment del relleu, les xarxes fluvials van encaixar-se ressaltant així els plecs en el que s’anomena relleu estructural, per això l’indret s’ha convertit en una mena de museu a l’aire lliure on poder admirar la belleza de Gea, la nostra Terra incomparable.

Bibliografia

José Luis Simón (coordinador), Guia del Parque Geológico de Aliaga, Departamento de Geología de la Universidad de Zaragoza, Ed. Ayuntamiento de Aliaga, 1998.

Marc Aurell i José Luis Simón, El Parc Geològic d’Aliaga: una mirada nova sobre la terra, revista Muntanya, Centre Excursionista de Catalunya, núm.838, p.251-54,2001.

Història Natural dels Països Catalans, Vol.II, p.109-128.


Mapes geològics del IGME, 1:50.000, núm.518 (Montalbán), núm.543 (Villarluengo).