Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dissabte, 26 de març de 2011

Isabel Benet: ALIAGA, la vall torta del Maestrat

Situat al nord de la ciutat de Terol i a la riba del riu Guadalope, aquest bonic poble fa honor a la seva situació geológica, ja que és a l’extrem occidental de l’anomenat Cinturó Frontal, el qual s’estén des de Portalrubio a Vandellós, i que posa en contacte la Conca de l’Ebre amb la Zona d’Enllaç, allà on les estructures de la Cadena Catalana, d’orientació NE-SW, passen progressivament a les de la Cadena Ibérica de direcció NW-SE.


En aquest sector, dues generacions de plecs s’entrecreuen en un angle quasi recte formant-se així complicades figures d’interferència, les estructures de les quals són tant vistoses i espectaculars que l’indret s’ha convertit en un parc geològic de primera categoría i a més s’ha editat una guia on es descriuen una sèrie d’itineraris, amb plafons explicatius, per a poder reconeixer-les. No és en va que el seu nom, que segons sembla procedeix de l’àrab alulgha, signifiqui “vall torta”.


Els materials més antics que afloren a la zona són les argiles bigarrades, margues verdoses i guixos de la fàcies Keuper (Triàsic superior) i les calcàries i dolomíes del Juràssic ambdós només apareixen al nucli de l’anticlinal de Miravete, de direcció N-S. La majoria de roques, però, pertanyen al Cretàci i totes elles es van dipositar en un ambient de plataforma carbonatada, oberta al mar de Thetys, que s’aixecava o aprofundia segons una sèrie de pulsacions relacionades amb l’Orogènia Alpina. En ocasions aquesta plataforma es trobava per sobre el nivell del mar per la qual cosa es dipositaven materials transicionals o fins i tot continentals amb la formació, a finals del Cretàci inferior, de lignits i hulles que van ser objecte d’explotació fins l’any 1964 i que van donar molta vida a la regió, sobretot als anys quaranta.

Aquestes pulsacions són les responsables de l’alternància de roques de diferents litologies, potències i competències, que van imprimir un carácter disharmònic a la deformació que es va produïr segons dues fases compressives: la primera va tenir lloc abans del Miocè i va formar els principals plecs d’orientació N-S o NW-SE, mentre que la segona fase ho va fer durant el Miocè inferior deformant les estructures anteriors i produïnt plecs sinuosos, més petits i d’eix vertical, amb una orientació E-W que l’erosió s’ha encarregat de ressaltar donant lloc a profundes canals i agudes crestes, allà on els estrats estan subverticals i que són l’objecte de l’admiració dels visitants.

Tot això s’ha deduït per la relació entre les deformacions i les discordàncies angulars i progressives que afecten els materials de reompliment de les diferents conques terciàries que hi ha a la zona com de són les cubetes de La Val i la del riu Campos.

Finalment cal destacar que, un cop finalitzada l’Orogènia Alpina, entre finals del Miocè i principis del Pliocè hi va haver una relativa calma tectònica la qual cosa va provocar un aplanament total per erosió, formant-se així l’anomenada “Superficie d’Erosió Fonamental”. Al llarg del Pliocè i Quaternari, però, aquesta superficie es va elevar en forma de dom fins als 2000m d’alçada donant lloc a extensos altiplans situats al sud d’Aliaga com són les serres de Gúdar, del Pobo i de la Lastra, Peñalisa, Muela de Camarillas i Muela de Monchen. Al produïr-se aquest rejoveniment del relleu, les xarxes fluvials van encaixar-se ressaltant així els plecs en el que s’anomena relleu estructural, per això l’indret s’ha convertit en una mena de museu a l’aire lliure on poder admirar la belleza de Gea, la nostra Terra incomparable.

Bibliografia

José Luis Simón (coordinador), Guia del Parque Geológico de Aliaga, Departamento de Geología de la Universidad de Zaragoza, Ed. Ayuntamiento de Aliaga, 1998.

Marc Aurell i José Luis Simón, El Parc Geològic d’Aliaga: una mirada nova sobre la terra, revista Muntanya, Centre Excursionista de Catalunya, núm.838, p.251-54,2001.

Història Natural dels Països Catalans, Vol.II, p.109-128.


Mapes geològics del IGME, 1:50.000, núm.518 (Montalbán), núm.543 (Villarluengo).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada