Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 29 de març de 2011

Antoni Riera i Carles Royo: L'ILLA DE SANTORINI


L’illa grega de Santorini està situada a l’extrem sud de l’arxipèlag de les Cíclades. El seu nom primer fou “Stronguili” (del grec, rodona), després “Kalisti” (del grec, bellissima) i finalment Thera o Zira (regent d’Esparta i fill de l’heroi tebà Autesió, descendent de Cadme). El nom Santorini prové de la seva esglèsia dedicada a Santa Irene (en grec, “Ayía Irini”, i pels mariners extrangers Santa Irini).
La seva superfície és de 76 Km², amb una distància màxima de 70 Km. En realitat, és un arxipèlag d’illes. La més gran i oriental s’anomena Thera i té forma de falç, amb una alçada màxima de 550m en el Puig del Profeta Elies; la del NW és la de Therasia; a l’oest està la d’Aspronisi i al centre, com a cons volcànics, hi ha dues anomenades Palea Kameni i Nea Kameni, on es troba el cràter del volcà actual. La costa és relativament retallada, però molt abrupta. L’aigua dolça és poc abundant i s’emmagatzema l’aigua de pluja; hi ha diverses deus termals. Té uns 7.000 habitants que viuen de la vinya, de la pesca, però sobretot del turisme.




Aquestes illes són d’origen volcànic. Estan formades per capes de laves alternant amb capes piroclàstiques. Són el resultat de moltíssimes erupcions que s’han succeït en el temps. Aquests materials, en alternar-se, donen lloc als colors vermellosos característics.






Santorini és una més de les illes que formen un arc volcànic al sud de l’Egeu, des de Grècia a Turquia. A una profunditat de 150-170 Km es produeix la subducció de la placa africana sota la placa euroasiàtica, a un ritme d’uns 5 cm per any cap al nord i amb un angle entre 30-40°. En aquest accident hi ha diferents fosses submarines, com les del sud de Creta. La subsidència s’inicià en el Miocè inferior. Les roques anteriors a aquella època formen part de l’anomenat massís ciclàdic, amb calcàries metamorfitzades i esquists, que van des del Triàsic al Terciari inferior, plegades i metamorfitzades a l’Oligocè, amb una intrusió granítica del Miocè i mineralitzacions associades de talc, calcopirita, crisocol·la, magnetita i d’altres. La zona volcànica s’estén 20 Km cap al SE i 7 Km cap al NW on hi ha el volcà submarí anomenat Kolumbos. En els perfils sísmics apareixen importants alineacions tectòniques de direcció SW-NE, una de les més destacables rep el nom d’alineació de Kameni.
A Santorini el vulcanisme comença fa uns 2 m.a. amb unes laves dacítiques amb piroclastres i tobes amb fòssils marins barrejats. Va durar fins fa uns 500.000 anys, amb la formació d’un aparell volcànic en forma d’escut. Entre 360 i 200.000 anys, la construcció de l’aparell queda interrompuda per períodes de vulcanisme explosiu i destructiu, amb laves al principi màfiques (riques en ferro i magnèsi) i al final de composició riodacítica (riques en sílice) amb pumicita. Entre 180.000 i l’any 1600 d.C. tenen lloc set grans erupcions i la caldera volcànica es col·lapsà tres cops amb la corresponent destrucció, coincidint la darrera amb l’erupció de 1500 a.C., a l’Edat del Bronze quan, després de segles d’inactivitat, el volcà va entrar bruscament en erupció i ho feu com l’ocorreguda a l’illa indonèsia de Krakatoa el 1877 encara que es creu que va ser quatre vegades més gran.
Primer, es va produir un violentíssim terratrèmol. Al principi van emetre’s grans quantitats de pumicita i cendra volcànica que van cobrir l’illa i els seus pobles. Al paroxisme de l’erupció, va saltar pels aires la part central i occidental de l’illa originant la caldera, la més gran de la seva classe. Sols va quedar la part oriental, en forma de falç i dos illots a la part occidental. El brusc desplaçament d’una massa d’aigua tan enorme, va provocar un extraordinari tsunami, amb una ona de 210m d’alçada que, en arribar a Creta deuria tenir uns 70m. És possible que el so s’hagués sentit des d’Escandinàvia.
Després hi ha hagut altres erupcions. El 197 a.C. la lava va formar l’illa Paleà Kameni. El 726 d.C. es va formar un illot que es va unir al Paleà Kameni. La del 1570 o 1573 va originar l’illa Nea Kameni. L’erupció del maig de 1707 va durar fins 1712 i fou molt violenta. L’erupció del 20 de febrer de 1866 va durar quatre anys i es van originar dos cons: Georgios i Afroersa, que varen unir-se a Nea Kameni. Al segle XX n’hi va haver diverses: al març de 1928, l’agost de 1939, al febrer de 1950… El cràter, però, no dorm: emet constantment vapor d’aigua i gasos sulfurosos procedents d’un magma situat a menys de 1000m de profunditat. Kolumbos, l’altra caldera volcànica, va entrar en erupció el 1650 i fou violentíssima i es va sentir des de les costes de l’àsia menor, on arribaren les cendres, seguida de terratrèmols, grans marees i gasos verinosos.
Erupció de 1950
Quan va ocòrrer aquella erupció l’any 1500 a.C., l’illa estava poblada per una civilització molt avançada. Eren pagesos, ramaders i pescadors; construïen les seves cases amb pedres tallades i fabricaven, al torn, ceràmica prou el·laborada i decorada. Les seves eines eren el llautó, de bronze i d’obsidiana. Mantenien relacions amb diferents llocs de la Mediterrània oriental. Aquesta civilització va desaparèixer amb l’explosió i hom relaciona la desaparició de la cultura minoica de Creta com a conseqüència de la mateixa. Precisament es considera que els habitants d’aquella època a Santorini depenien de Creta. Hi ha autors que consideren que Santorini i Creta formaven l’Atlàntida, coneguda en els diàlegs platònics “Timeu” i “Crities”. L’Atlàntida estava formada per un reialme de dues illes: Mison i Elason, la Metròpoli (que hom creu Santorini) i la Vasili Politia (que hom creu Creta) que vàren ser destruïdes.
Marinatos, arqueòleg grec, els anys 1930 va excavar una vila costanera minoica a Creta i va apreciar que l’antic edifici havia estat destruit de manera viloenta. Entre les terres que tapaven la vil·la hi havia pumicita. Va llençar l’hipòtesi que probablement la causa de la destrucció fos deguda a l’erupció de Santorini i a una onada gegant d’aquella procedència. El 1967 va excavar el lloc d’Akrotiri, una mena de Pompeia santoriniana, formada per diferents edificis de caire religiós i administratiu. Es va trobar ceràmica minoica, contemporània a la trobada a la vil·la cretenca, pintures al fresc, mobles, i fins hi tot restes de menjar però no es van trobar esquelets humans ni de bestiar així com tampoc objesctes de valor. Sembla que amb el primer terratrèmol la població va abandonar Akrotiri amb temps abans de l’erupció i posterior explosió la qual es va produïr un any després. Els habitacles es van cobrir de cendra i quedaren segellats, sense deteriorament, fins als nostres dies. A Akrotiri no s’ha trobat cap document escrit i la vida d’aquells temps s’ha hagut de deduir: es tractava d’una societat agricola que menjaven llegums, pa, carn d’ovella, cabra, cèrvol i porc, preparats en cuines comunals. Dels mobles s’ha pogut reconstruir un llit, una taula i tamborets a partir de motlles deixats a la cendra. L’organització social era dirigida per una elit de sacerdots que controlaven la producció, el comerç i el culte dedicat a la fertilitat, a les plantes i a certs animals. Entre les pintures que s’han conservat destaquen les de unes dames, plantes de papir, uns lliris a la primavera, un vaixell, un pescador, una sacerdotessa, un camarot, unes mones, uns antílops i un combat de boxa entre nens.
Extret del butlletí intern núm. 53.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada