Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 2 d’octubre de 2018

Ventus: LES EXCURSIONS DE VERDAGUER AL PIRINEU (III)


En l’anterior capítol haviem deixat Verdaguer i el seu guia al Pla Subrà, al peu del Montcalm, el vespre del 24 d’agost de 1883. L’endemà el nostre poeta inicia una esgotadora jornada, la més llarga d’aquell estiu, en la qual, després d’assolir els cims del Montcalm i la Pica d’Estats, continuarà, amb un temps plujós, en direcció a Andorra, on hi entrarà al final d’aquell dia per la capçalera de la vall d’Ordino. Val la pena reproduïr bona part de la ressenya que va escriure en el seu dietari:

De bon matí pujam a Montcalm. La pujada és dreta i rocosa. Montcalm, de 3080 metros d'altura, és planer; per això en diuen la Plana, mentres donen lo nom de Pica de Montcalm a un turó molt més baix, mes casi inaccessible, que acaba en punta. Se descobreix part d'Andorra, totes ses muntanyes, algunes del Pallars, les innumerables de l'Arieja i les de Cerdanya, i Cadí, Puigmal i Canigó a l'extrem. Se veu cara a cara Montareny, que en Montgarri anomenen muntanya de Cervi; la Roia, que es veu des d'Aulús també. Eixes últimes, les vegí mellor des del pic d'Estats (3140 m) que està a uns tres quarts d'hora lluny, formant una forca (pel coll de Riufred). Des d'allí se veu lo Pallars, especialment Àreu, que mor als peus de la mateixa serra; los turons d'envers Tor i Setúria.

La Pica d'Estats (a l'esquerra) des del coll de Riufred, amb
l'avantcim que l'any 1983 fou batejat com a Pic Verdaguer

L'actual creu al cim de la Pica d'Estats

Des d'Estats tornàrem a Montcalm (al coll de Riufred), i, per la banda del migdia, emprenguèrem la baixada. Mitja hora o tres quarts avall atravessàrem una congesta, que seria molt fonda, puig s'hi havia fet una esquerda d'un metre d'ample. Més avall se veu un estany de gran fondària. Des de ses vores nos decantàrem a est per un englevat d'herba grossa, que relliscava com un vidre, empesos per la pluja, que ens feia la baixada sumament penosa. Unes dues hores i mitja estiguérem baixant de Montcalm a la ribera, i, no parant la pluja, nos soplujàrem en una balma de pastors. A les quatre (hora solar) reprenguérem lo camí, veient parar la pluja i asserenar-se el cel per la banda de Tolosa. Seguírem la ribera Solcén fins a trobar lo camí del port (es tractaria del port de Creussans), que segueix, fins al cim de la serra, un rieró que baixa en forma de cascada. Més amunt d'ella se troba una cabana, i des d'allí al cim hi ha encara una pujada de mitja hora.

Verdaguer i el seu guia havien perdut molt de temps, i en arribar a un port fronterer amb Andorra ja era molt avançada la tarda. Hom havia suposat que aquest port podria correspondre al d’Arinsal o bé al de l’Angonella, però recents interpretacions sobre el terreny han establert que Verdaguer arribaria al port de Creussans, vora les actuals instal·lacions de l’estació d’esquí d’Ordino-Arcalís.

Port de Creussans, amb plafons panoràmics

A partir d’aquí, ja sense guia, Verdaguer intentarà orientar-se per anar baixant per aquell terreny desconegut fins ben entrada la nit: Arribàrem al port. Lo guia m'ensenyà, tres o quatre hores més avall, uns conreus, i em digué que vers allí m'havia d'endreçar. Se girà dient-me "adéu-siau", i jo, amb la maleta a coll, començo la baixada.

Placa commemorativa al port de Creussans

Sota mateix del port hi ha un planellet; cerquí per ell rastre de camí i, si n'hi havia, estava completament esborrat per la calamarsa que acabava de caure. Me n'aní cap a ponent; sota el planellet vegí un gran precipici. Me dirigí envers llevant i, encara que sense veure viarany enlloc, l'emprenguí costa avall, relliscant per l'herba mullada i amb perill d'esbarrar-me. La por de caure m'obligà a posar-me a la mà la feixuga maleta i, arrosegant-la pel rost, o avançant-la de pas en pas, aní baixant la difícil muntanya.

En això s'acabava de fer fosc. Vegí un gran estany davant meu, i en va cerquí per ses vores cap camí. Tarters perillosos per ací, herba gerda per allà, i la fosca per totes bandes, anant-se fent més negra cada punt. Me semblà que l'estany estava penjat en un gran cingle, d'on era difícil baixar, i reculí i me dirigí cap a l'oest per una pujada, cercant, per un camí de cabres que hi veia, millor sortida. Trobí, en efecte, un rastre de camí, que m'ajudà a baixar del cingle, desapareixent davant meu.

La nit era vinguda ja amb tota la seva foscor. Jo em trobava sota el cingle, mes en un rost herbós casi tan dret com lo precipici de dalt. Los trossos d'herba relliscanta succeïen als tarters, on era fàcil trencar-se una cama, o rocs i géspec barrejats m'oposaven doble entrebanc i perill a la vegada. L'amplor del cel me deia que la vall no era tan escafida com jo temia, i el remor del torrent que murmurava, crescut amb l'aigua i pedra que acabava de caure, me deia que entremig d'ell i el rost hi havia algun espai. Això m'animà i, de pas en pas, palpant amb lo paraigües, a rossegons i a quatre grapes, atravessí el pedregam i guanyí la ribera.

Allí crido, xiulo, ahuco, i no em respon sinó el torrent amb sa veu forta i aterradora. Alcí los ulls al cel i em semblà veure parpellejar una estrella entre els feixucs i grossos núvols que s'arrossegaven d'un cim a l'altre. Aquella estrella me féu l'efecte d'un ull que m'aguaitava des d'allà dalt, i em tranquil·lisí. "Déu te sap aquí —me diguí a mi mateix—, i Ell té compte fins de l'insecte que llaura la pols". Asserenat, me poso en ses divines mans, aconsolat de passar la pluja sota un roc, si calia, d'estar-me de sopar com m'havia estat de dinar, per haver-se'm acabat a mitja matinada les provisions. Lo que no em feia goig era la humitat de l'aire i de la terra, que rajava pertot arreu, i la fredor glacial que despedia la calamarsada, a més de la pròpia de tals altures. Torní a xiular i a ahucar, i res: la més completa i freda soledat me rodejava.

Procurant enfonsar mes mirades en aquelles tenebres palpables, avancí un tirat de pedra vers on lo torrent roncava més fort, donant-me avís de que ses aigües patien, esqueixades en un horrible precipici. "Si no trobo el viarany, aquí em calrà fer nit". A la llum de les estrelles, que ja eren algunes, arribo a veure blanquejar a mos peus un caminet que ne baixava, atrevit, com una escala de corda d'una teulada. M'hi acosto, i provo de baixar-hi, no donant un pas sense fer anar davant lo bastó del paraigües. Arribo a baix i —¡oh, fortuna!— aquell caminet, com una mà misteriosa, m'anà guiant per vora el riu, a través de còrrecs i torrentals que s'hi abocaven, podent-m'hi fer caure a mi una pedra girella que es trabocàs, una ensopegada en un tronc d'arbre, o una relliscada en l'herba fangosa.

Aixís caminí llarga estona, aixafat i trencades les cames pel pes de la maleta, molestat per la gana, i més per la set, no gosant beure aigua per ser de calamarsa i trobar-me molt suat i, sobretot, travat per la fosca impenetrable. Era la primera vegada  que veia aquest país d'Andorra, i no sabia en quina direcció estaven les primeres cases, si hi havia llenyaters en lo bosc, pescadors en lo riu i pastors en la muntanya; mes "avancem", me deia jo, "que ribera avall, quelcom hi ha d'haver". En efecte; tot plegat, sentí més avall lladrar un gos, fent reverdir en mon cor l'esperança de trobar un socors.

Cabana del Castellar

Verdaguer arriba, com tot sembla indicar, a la petita cabana del Castellar, situada a la confluència del riu de Tristaina amb el riu de Comis, on troba companyia, possiblement un pastor, i on pot menjar i descansar unes hores. L’endemà, sense temps de refer-se de la dura jornada anterior, es lleva a punta de dia per anar a celebrar la missa al poble de Llorts, tot passant, sense aturar-se, pel Serrat.

A Andorra, la darrera part del seu trajecte, Verdaguer s’hi estarà gairebé dues setmanes, allotjant-se principalment a Ordino, Sant Julià de Lòria i Soldeu. A més de visitar totes les parròquies del país, realitza excursions al pic de Casamanya, a l’estany d’Engolasters, al Puig de la Cometa i als estanys de Pessons.

El 30 d’agost puja, des d’Ordino, al pic de Casamanya, acompanyat pel rector i el vicari d’Ordino i el secretari del síndic de les Valls. Pujàrem a Casamanya, seguint la riera d'Ensegur, i des del coll d'Ordino seguint cap al nord lo fil de la serra. Des del cim, que és sens arbres, mes aglevat, me fiu càrrec de la doble vall formada per lo doble Valira, mare que ha format i alimenta aqueix hermós país, enclavat en un racó del Pirineu.

Pic de Casamanya

El primer de setembre, des de les Escaldes, s’arriba a l’estany d’Engolasters, que aleshores no tenia encara el barratge i es trobava en un indret molt més bucòlic que en l’actualitat. Lo camí des d’Escaldes a Sant Miquel (església romànica situada al pla d’Engolasters, de camí a l’estany) està marradejant entre prats d’on brolla l’aigua, i ombrejat, en sa gran part, de polls i saules.

Sant Miquel d'Engolasters

Els darrers dies de la seva estada a les Valls d’Andorra els passa a Soldeu, des d’on farà les dues últimes excursions. El 5 de setembre puja, per la vall d’Incles i el bosc d’Entor, al Puig de la Cometa, més conegut avui com a pic de la Coma de Varilles. A set hores del matí (hora solar) partírem de Soldeu amb lo senyor vicari, Francisco Albós. Baixàrem fins a trobar la riera d'Incles, que des del Valira va en línea recta al port de Fontargent. És verament hermosa. Com la vall és ampleta, la cinta d'argent de les aigües té un verd i ample prat a cada banda, de cap a cap de la ribera. L'atravessàrem a biaix, anant a enfilar-nos a l'altra banda pel bosc d'Entor. Guanyàrem la serra i anàrem seguint-la fins al Puig de la Cometa, que és de gairebé tanta altura com Casamanya, i de molta més vista.

Vall d'Incles

Pic de la Coma de Varilles o Puig de la Cometa

L’endemà fa una volta pels estanys i el circ de Pessons, potser també amb el mateix vicari de Soldeu. Partírem de Soldeu pel camí del port d'Envalira, fins que s'aparta de la ribera. L'atravessàrem un tros amunt, i per sa banda esquerra anàrem pujant la costa que s'adreça davant del primer estany. Anàrem seguint lo torrent de més a migdia, que passa remorejant per sota un tarterar mig aglevat... Pujàrem al serrat que, des del mig de tots, domina tots los estanys, i baixàrem per l'altra branca de riu que volta el turó. En una de les notes del poema Canigó, Verdaguer fa la descripció d’aquest indret: Los Pessons són una vintena d’hermosíssims biots i estanys de diferents mides, que enviant-se l’aigua l’un a l’altre, volten un enherbat turó, mig abrigat de pins i rodhodendron, mirador des d’on se veuen nàixer i allunyar-se per graons de llacs los dos rierons, que enfeixen més avall ses pures aigües. És un rosari d’estanys unit pel fil d’argent del Valira oriental, que allí té son bressol.

Estanys de Pessons

Sembla ser que cap al 7 de setembre unes primeres nevades posen fi a la llarga travessa d’aquell estiu, si és que Verdaguer volia continuar-la; potser ja es trobava cansat i de totes maneres, ja havia recollit prou material per bastir el seu poema.

Segell commemoratiu del centenari de
l'estada de Verdaguer a Andorra

Així, a l’estiu de 1884 ja no fa cap altra travessa sinó una estada de cinc setmanes, del 25 de juliol al 8 de setembre, al santuari de la Mare de Déu del Mont, a la Garrotxa, on revisa i gairebé deixa enllestit el poema.

El santuari de la Mare de Déu del Mont l'any 1897

La cambra de Verdaguer que es conserva a l'hostatgeria

Al final d’aquella estada envia una carta al marquès de Comillas, escrita en català en lloc del castellà que utilitzava sempre per al seu protector, on parla amb entusiasme d’aquest indret: La ploma mateixa se me n’ha anat a escriure en català, i seguesc en lo mateix llenguatge que és lo que Déu m’ha donat i m’ha ensenyat la mare. Cinc setmanes he passat en aquesta ermita, situada al cim d’un turó, dominant tot l’Ampordà, Banyoles, Girona i Olot, i la meitat de Catalunya; per la banda que té menys vista se descobreix lo Pirineu, des de la mar a la Cerdanya, coronat pel majestuós Canigó, que per cert m’ha enviat més vents i temporals que inspiracions. Mes la musa no ha estat sempre adormida... No sé al món un mirador més bonic; sols trenquen sa dolça soledat los aucells amb sos càntics, los pagesos i devots amb ses oracions, lo vent amb ses remors i, de tant en tant, algun llamp que parteix aqueixes roques, sense fer mal a ningú.

Escultura de Verdaguer, erigida l'any 2008 
al costat del santuari, amb el Canigó al fons

Finalment, el poema Canigó, amb el subtítol Llegenda catalana del temps de la reconquista i l’endreça Als catalans de França, sortia a la llum pública pels volts del Nadal de 1885 (però amb data d’edició de 1886), editat per la Llibreria Catòlica.

Portada de la primera edició de Canigó (1886),
dissenyada per Lluís Domènech i Montaner

Mapa del Pirineu català que acompanyava la primera
 edició de Canigó, realitzat per Josep Ricart i Giralt

Verdaguer situa el tema central d’aquest poema al segle XI, al Pirineu oriental. Gentil, fill del comte Tallaferro, desprès de ser armat cavaller a l’ermita de Sant Martí, és obligat a renunciar al seu amor per la pastora Griselda. Un dia en què Gentil fa la guàrdia al castell de Rià per prevenir l’atac dels moros que han desembarcat a Cotlliure, el seu escuder li parla de les fades que habiten el massís del Canigó. Fascinat, el jove emprén l’ascensió a la muntanya, pensant que a l’alba hi serà de retorn, però en arribar al cim li surt a l’encontre Flordeneu, la reina de les fades del Canigó, sota l'aparença de Griselda, la dona que estima. Gentil cau en l’encís i s’abandona a l’estimada, que primer li ensenya els seus palaus subterranis i després se l’emporta a fer un viatge aeri amb una carrossa alada per damunt de tot el Pirineu fins a l’Aneto. De retorn al Canigó es preparen per al nuviatge. Mentrestant, la deserció de Gentil provoca la derrota de l’exèrcit cristià. Guifré, el seu oncle, puja al Canigó a cercar-lo i el troba en braços de Flordeneu. Mogut per la ira l’estimba muntanya avall. Guifré, penedit del que ha fet, es llença a la batalla contra els invasors i, amb el seu germà Tallaferro, els derrota a Carançà. El cadàver de Gentil és dut a l’ermita de Sant Martí. Gràcies a l’intercessió de l’abat Oliba, Tallaferro perdona Guifré del seu crim. Aquest decideix fer-se monjo i funda el monestir de Sant Martí del Canigó. A l'hora de la seva mort, Guifré demana que en el lloc on morí Gentil sigui plantada una creu. L’abat Oliba i les hosts cristianes pujen la creu al cim del Canigó, mentre que les fades baixen per l’altra banda i abandonen per sempre el massís.

Portada de la primera edició en castellà (1898)

La publicació de Canigó, que aviat fou traduït a l'italià (1888), al francès (1889) i al castellà (1898), va tenir un grandiós ressó en totes les terres catalanes, en les que féu sentir l'afany de conèixer el gloriós passat de Catalunya i d'anar al Pirineu i a les comarques germanes de l'altra banda. Un dels fruits del poema va ser el d'estimular la reconstrucció dels monestirs de Sant Martí del Canigó, portada a terme pel bisbe de Perpinyà, Juli Carsalade, i de Santa Maria de Ripoll, realitzada pel bisbe de Vic, Josep Morgades.

L’escriptor Carles Bosch de la Trinxeria qualificà el llibre d’autèntica guia, útil a tot excursionista. Joaquim Cabot remarcava, en una conferència llegida a l'Asssociació Catalanista d’Excursions Científiques, com molts havien descobert el Canigó a travès del poema verdaguerià i havien corregut a enfilar-se pels seus camins amb l'estímul dels seus versos. I el poeta valencià Vicenç Wenceslau Querol arribà a proposar que hom donés el nom de Verdaguer a un cim pirinenc (fet que finalment es produí l’any 1983 quan, en el centenari de l’ascensió de Verdaguer a la Pica d’Estats, es posà el seu nom al pic occidental).

Jacint Verdaguer l'any 1886

Tanmateix, després de la publicació de Canigó, Verdaguer, qui tenia aleshores un coneixement del Pirineu i un bagatge excursionista molt superior a la majoria dels seus companys de l'Associació, no emprengué mai més cap altra excursió pel Pirineu. La seva vida prenia una altra direcció.

EPÍLEG

L’agost de 1901, la revista Catalunya Artística començava a publicar, en diferents lliuraments i fins al març de l’any següent, la segona edició de Canigó, la darrera en vida del poeta.

Portada de la segona edició de Canigó (1901)

Retrat de Verdaguer per Ramon Casas, realitzat entre
1896 i 1898, i publicat a la segona edició de Canigó

Verdaguer afegirà en aquesta edició, com a epíleg, l’esmentada elegia Los dos campanars, que ja havia estat publicada prèviament al recull de poesies Pàtria (1888). Segons indica en la nota que acompanya aquesta elegia, ses estrofes foren les primeres que escriguí de la llegenda canigonenca; després lo plan s’engrandí i es quedaren a fora de l’edifici, i arraconades com una pedra sobrera. Ara la publicava al final del poema en honor a Juli Carsalade, bisbe d’Elna-Perpinyà, qui havia engegat una campanya per a la compra i reconstrucció de Sant Martí del Canigó, en la qual molts catalans d’ambdós costats del Pirineu hi varen aportar els seus donatius.

Juli Carsalade du Pont, el bisbe
que restaurà Sant Martí del Canigó

Per això Verdaguer finalitzava la nota amb aquest desig: Lo dia en què aqueix llegendari monestir s’aixeque de ses ruïnes, serà de veritable goig per los bons catalans d’ençà i d’enllà dels Pirineus; i per l’autor d’aquest poema, si Déu li fa mercè de deixar-l’hi veure, serà un dia dels millors de la seva vida.

Tanmateix, Verdaguer ja no pogué veure acomplert el seu desig. Afectat d’una malaltia pulmonar, segurament agreujada per anys d’enfrontament amb la jerarquia eclesiàstica, moria a la Vil·la Joana de Vallvidrera el 10 de Juny de 1902. L’home i la seva obra entraven a l’eternitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada