Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimecres, 22 d’abril de 2020

Isabel Benet: El carbó del Pedraforca (V): Maçaners


Després de donar un cop d’ull a les explotacions de carbó, i d’altres elements, dels voltants de Saldes, continuarem el nostre itinerari sortint per la carretera B-400 en direcció llevant i prenent una pista a mà esquerra que porta al santuari de Gresolet. A l’anterior capítol ens vam quedar al mas de Fumanya on hi havia hagut la mina dita Transversal Fumanya. Aquest itinerari que proposem, serà el darrer dels dedicats al carbó dels voltans del Pedraforca i també el darrer del conjunt de ressenyes dedicades a la conca lignitífera de l’Alt Berguedà.

Vista de la cara nord del Pedraforca
on hi destaca la silueta del Gat


Així, des del citat mas de Fumanya, iniciem l’itinerari continuant per aquesta mateixa pista fins l’aiguabarreig del riu de Saldes amb la riera de Gresolet, on es troba el molí de cal Ferrer. En aquest punt, si hem vingut en cotxe l’haurem d’aparcar si volem visitar l’antic monestir de Sant Sebastià del Sull, ja que hem de creuar i seguir aigües avall el curs del riu de Saldes i, després de travessar un bosquet de pins, arribarem a les restes del monestir, posades al descobert els anys 70 del segle passat per un equip del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona.

Restes de l’església del monestir de Sant Sebastià del Sull

D’aquest monestir ja se’n té notícia a finals del s.IX quan s’hi va establir una comunitat de monjos que depenia del comtat de Cerdanya. Aviat, però, es va convertir només en un priorat depenent del monestir de Sant Llorenç prop Bagà que, amb la desamortització del s.XIX, es acabar abandonant. Al 1846, sobre les ruïnes de l’església, de curiosa planta circular, es va aixecar una masia coneguda com la Casa del Monestir que va estar habitada fins l’any 1910. Al costat oest del temple s’hi trobaven les dependències dels monjos i, potser, un petit claustre allà on encara s’hi poden veure algunes filades d’opus spicatum.

Filades d’opus spicatum als murs de Sant Sebastià del Sull

Per seguir l’itinerari, retornem a la pista principal i continuem en direcció nord tot remuntant el curs de la riera de Gresolet que s’obre pas entre les calcàries i margues del Cretaci superior amb els seus estrats fortament inclinats al sud, tot formant espectaculars congostos allà on travessa dures roques. Aquests materials formen part del Mantell Inferior del Pedraforca, del qual ja en parlarem... en una altra ocasió.

Roques del Cretaci superior 
amb un cabussament molt acusat al sud


El Santuari de Gresolet entre la serra del Cadí...

... i el Pedraforca

Així arribem al santuari de Gresolet, situat a la capçalera de la vall. En aquest punt es troba l’encavalcament nord del Mantell Inferior del Pedraforca que posa en contacte els materials del Cretaci superior amb els de l’Eocè del vessant sud de la serra del Cadí, damunt els quals està bastit aquest santuari dedicat a la Mare de Déu i que ja apareix documentat al s.XIII. Al s.XV, però, en resultà molt afectat pels terratrèmols de la crisi sísmica i va haver de ser reconstruït. Al llarg dels segles ha patit diverses modificacions, però la més important data del 1887 quan el santuari va quedar a càrrec d’uns ermitans que s’hi van estar fins al 1959 any en què la seva imatge romànica va ser traslladada a la parròquia de Sant Martí de Saldes. Des del 2014 està prohibida l’entrada pel perill d’esfondrament de l’edifici.

Vista del conjunt del santuari de Gresolet

Estat de la façana del santuari a l’any 2015

Per continuar l’itinerari, retornem a la carretera B-400 per la qual anem fins al petit nucli de Maçaners des d’on farem un petit recorregut circular a peu a través del qual veurem, entre d’altres coses, la mina del Pollegó Petit i el dolmen de Molers.

Esquema del recorregut

L’itinerari s’inicia davant l’església de Sant Sadurní de Maçaners, d’origen romànic però totalment modificada al s.XVII, des d’on prendrem el carrer que baixa a la font Vella. Continuem per pista asfaltada fins l’entrada del mas de Sull. Aquí anem a la dreta per un camí carreter, que baixa i revolta el turó on s’aixeca el citat mas, fins que s’acaba en un torrent on hi ha un vistós salt d’aigua. Per arribar a la mina del Pollegó Petit, hem de creuar aquest torrent i, a l’altra banda, trobem la seva tapiada bocamina, just a tocar del salt, i les restes d’una cabana.

Entrada de la mina del Pollegó Petit 
al costat d’un vistós salt d’aigua 

Bocamina tapiada

Aquesta mina la van obrir a l’any 1936, a inicis de la Guerra Civil, per tal que el joves, i no tan joves, de la rodalia s’estalviessin d’anar al front, i va estar activa fins al 1952. El carbó que s’extreia era transportat per dones, a lloms de burros, fins a Sant Julià de Fréxens on era carregat en camions. A prop hi van haver altres dues mines (la del Prat del Roget i la de la Tieta) però que han desaparegut, en canvi aquesta bocamina s’ha conservat en bon estat perquè fou oberta en una capa de dura calcària on hi apareixen unes curioses traces fòssils de difícil identificació, però que bé podria tractar-se de Chondrite burrows.

Traces fòssils de difícil identificació, 
potser Chondrite burrows?

Vistes al Pedraforca des de Molers

Per seguir l’itinerari hem de continuar amunt pel mateix corriol, el qual surt a un ample carener amb magnífiques vistes sobre la muntanya del Pedraforca. Estem prop del petit veïnat de Molers, on hi destaca l’església d’origen romànic de Sant Ponç.

Vista de la façana de ponent de Sant Ponç de Molers

Plafó informatiu de Sant Ponç de Molers

Vista de conjunt de Molers

Des d’aquí anem a sortir de nou a la carrerera B-400 a l’alçada d’un camping. Creuem la carretera i entrem per un camí carreter que s’enfila suaument sota un bosc de pins. Aviat trobem un petit cartell de fusta que ens indica l’entrada del sender que puja cap al dolmen de Molers, el monument prehistòric més important de la comarca. Es tracta d’un sepúlcre de l’edat dels Metalls (entre 1800 i 1400 aC) format per dues lloses laterals i una tercera que fa de coberta. Els materials arqueològics que s’han trobat en les excavacions es troben al Museu Diocesà de Solsona.

Dolmen de Molers (Viquipèdia)

Planta i secció del dolmen de Molers, 
extret del plafó informatiu adjunt

Si continuem amunt pels carrers de la urbanització, arribarem a un ampli coll on se suposa que hi havia hagut la tensora de cal Guineu del telefèric de l’Espà. D’aquesta instal·lació no en queda absolutament res, llevat d’una muntanyeta de carbó al costat de la pista. Imatges de l’època mostren les torres de suport dels cables, torres que encara se’n conserven algunes ben amagades entre l’espès bosc de la zona.

Ubicació de la tensora de cal Guineu del telefèric de l’Espà


Carbó apilat al costat de la pista 

Imatge d’època de les torres de suport dels cables

Torres i vagonetes ocultes per la vegetació

Per aquesta mateixa pista baixem i arribem de nou a la carretera B-400, a l’alçada del cementiri i molt aprop d’on hem deixat el cotxe a l’entrada del poble de Maçaners on tanquem el cercle d’aquest petit itinerari. Per finalitzar aquest capítol, continuem carretera avall, en direcció a la C-16, per tal d’anar a veure les restes de l’estació de descàrrega dels Hostalets, tot passant a prop del mas de Cal Ceguet on hi havia hagut la darrera estació tensora del telefèric de l’Espà.


Així mateix deixem a mà dreta la desviació de Vallcebre, creuem el torrent homònim, i de passem de llarg del càmping El Berguedà, on es troba l’estació d’angle de Griera del telefèric de Vallcebre, i que ja vam visitar en un anterior ressenya. Així, pocs metres més avall, podem deixar el cotxe en un eixamplament de la carretera i entrar a peu per la pista d’accés de cal Coix.


Per aquesta pista, i després de passar a frec del mas de Can Griera, davallem fins al pont sobre el torrent de Vallcebre i, poc més enllà, ja trobem les restes de la que va ser l’estació de descàrrega dels Hostalets, de la qual només es conserva la tremuja de ciment (també hi havia hagut unes tremuges de fusta) i part de la base de suport de la roda del cable tractor.

Restes de la tremuja de ciment de 
l’estació de descàrrega dels Hostalets


Restes de la base de suport de la roda 

Ens acomiadem del Pedraforca...fins a la propera

Aquí posem punt i final de la sèrie de ressenyes, a través de les quals hem vist les explotacions de carbó dels peus del Pedraforca; així mateix aquí també finalitzem tot el conjunt de ressenyes que, des de l’any 2013 venim publicant en aquest blog i amb les quals hem anat veient les diferents zones d’explotació del carbó de la conca lignitífera de l’Alt Berguedà i el seu patrimoni miner i geològic, des de la serra del Catllaràs  al Pedraforca tot passant pels sectors de Malanyeu-la NouCercs-Peguera, i Vallcebre . Però del Pedraforca no ens acomiadem del tot, ja que hi tornarem més endavant, per esbrinar la seva complexa estructura, en una propera sèrie de ressenyes.

Bibliografia:

• Ullastre, Jordi & Masriera, Alícia: Pedraforca. Estratigrafia y estructura, Treballs del Museu de Geologia, núm 12, 2004
• Soler R. & Oriola J.: Relleu fotogràfic de les mines del Berguedà, Benimprès SL, 1997
• Cuadros i Vila, Ignasi: La mineria a l’Alt Berguedà. Evolució històrica, dossier, 1986
• Serra i Rotés, Rosa et al.: Terra de carbó, Zenobita Ed., 2003
• Picas, J. & Prat, A.: Els telefèrics de carbó, Zenobita Ed., 2004
• Santandreu i Soler, M. Dolors: Passejada per la història de Saldes, rev. L’Erol, núm 65, 2000
• Martínez, Albert & Tudela, Marc: Els tresors geològics del Parc Natural del Cadí-Moixeró, ed.Itineraris Geològics, 2013
• Departament de Treball, Industria, Comerç i Turisme: El patrimoni miner de Catalunya. Guia de Mines Museu i Museus de Geologia i Mineria, Generalitat de Catalunya, 2003

Cap comentari:

Publica un comentari