Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 31 de maig de 2013

Amics del Museu: UNA VITRINA PER AL SIRENI DE MONTSERRAT

El passat dijous 23 de maig va tenir lloc al Museu Geològic del Seminari de Barcelona l’acte de presentació de l’anomenat sireni de Montserrat, convenientment restaurat i instal·lat en una flamant vitrina a la Sala Cardenal Carles d’aquest museu.

La sala Cardenal Carles

El sireni dins la vitrina

L’acte va estar presidit per Mn. Josep M. Turull, rector del Seminari; Mn. Nicolau, subdirector del Museu; Antoni Riera, president del “Amics del Museu” i Raúl Brito, president de l’Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia (ICMGP). Després d’una breu oració per part de Mn. Nicolau, tot invocant Sant Albert Magne i els beats Niels Stensen i Josep Casas Ros, hi va haver un parlament a càrrec del dit president Antoni Riera, el qual va fer un recordatori de la història del sireni i un agraïment a totes les persones i institucions que possibilitaren la seva troballa, excavació, restauració i estudi de l’exemplar, història que resumirem més endavant. Per a celebrar l’esdeveniment s’ha publicat un número de la revista Scripta dedicat exclusivament al sireni de Montserrat.

Parlament del Sr. Antoni Riera, president dels Amics del Museu

Seguidament es va projectar la pel·lícula que el Sr. Vicenç Acuña, membre de l’ICMGP, va filmar en super 8 del procés d’excavació del sireni i que posteriorment va ser traslladada a format video i finalment a DVD.

Projecció de la pel·lícula de l'excavació

Acte seguit es van lliurar d’unes plaques d’agraïment, en nom del Museu i dels Amics del Museu, al Sr. Isidre Gurrea, descobridor del sireni; al Sr. Evaristo Aguilar, el segon restaurador de l’exemplar; i a l’Institut Català de Mineralogia, Gemmologia i Paleontologia en record dels seus socis que van col·laborar en l’excavació. La placa la va recollir el seu president el Sr. Raúl Brito el qual va fer també un breu parlament d’agraïment. Després el director del Museu, Dr. Sebastián Calzada, va fer entrega del diploma d’Expert en Paleontologia al Sr. David Martinez.

Lliurament d'una placa al Sr. Gurrea de mans de Mn. Turull, rector del Seminari 
Foto: Agustí Asensi

Lliurament d'una placa al Sr. Aguilar
Foto: Agustí Asensi

Lliurament d'una placa a 'ICMGP que recull el seu president el Sr. Brito
Foto: Agustí Asensi

Parlament d'agraïment del Sr. Raúl Brito

Lliurament d'un diploma al Sr. Martínez de mans del Dr. Calzada.Foto:Agustí Asensi

A continuació ens vam traslladar tots plegats a la Sala Cardenal Carles per tal d’inaugurar oficilament, la vitrina on han quedat instal·lades les restes del sireni de Montserrat. Finalment vam ser obsequiats amb un piscolabis, regat amb cava i refrescos, per celebrar com calia aquest esdeveniment.


A la sala es va poder veure una petita exposició de fotografies de l’excavació fetes pel Sr.Ricard Bujan.

En aquest moment es va fer a mà, a cadescú dels presents, l’entrega d’un exemplar de la revista Scripta (núm III, series Poikilia), que fa un estudi exhaustiu de la seva troballa, excavació, restauració i posterior investigació, amb una extensa bibliografia. Des d’aquí el nostre agraïment a la directora de la sèrie, Eduvigis Moreno, per la celeritat a l’hora de compondre la revista per tal que es pogués repartir durant la celebració.


Farem aquí un resum d’aquesta síntesi històrica dient que, quan escoltem el mot sireni a tots ens ve a la memòria aquests éssers fantàstics meitat dona i meitat peix que atreien els navegants cap als esculls amb els seus dolços cants.

Capitell al claustre del Monestir de Ripoll

Però en realitat els sirenis, també anomenats vaques marines, són molt menys seductors, car es tracta de mamífers aquàtics de cos fusiforme, d’entre 2 i 4,5 metres de longitud, i extremitats adaptades a la natació de manera que les anteriors s’han convertit en aletes i les posteriors han desaparegut completament (només en queda una pèlvis molt reduïda) i han estat substituïdes per una cua horitzontal formada per musculatura adherida a les darreres vèrtebres. Són animals fitòfags de moviments lents i que viuen en aigües temperades. Malgrat la seva semblança amb els cetacis, els sirenis es relacionen filogenèticament amb els proboscidis.

Dugong dugong

Actualment només sobreviuen dos gèneres (Trichechus i Dugong) que fan quatre espècies. Les espècies del gènere Trichechus (agrupades sota el nom comú de manatins) habiten en ambients fluvials o d’estuari, mentre que Dugong dugong (l’única espècie d’aquest gènere) és exclusivament marí i ocupa una franja que va des del Mar Roig al nord d’Austràlia (foto 14)
Els exemplars fòssils més antics daten de l’Eocè i és durant el Miocè quan adquireixen la màxima expansió. Durant el Plistocè, però, comencen a davallar i es dóna el cas que la intensa cacera a la qual van estar sotmesos aquests animals, per tal d’aprofitar-ne el greix, va fer que al segle XVIII s’extingís el gènere Hydrodamalis. A l’actualitat són animals protegits.

Manatí

El sireni de Montserrat fou descobert el març de 1982 per Isidre Gurrea i Cànovas, membre del llavors Institut Català de Mineralogia i Gemmologia, a la Urbanització Mas Enric a Sant Cristòfol de Castellbell i el Vilar, en un solar propietat de Teresa Hernàndez. Damunt una llosa de gresos calcaris, d’edat Bartonià (Eocè mitjà), eren clarament visibles els ossos d’un vertebrat de mida mitjana els quals, ja es veia, no serien gens fàcils d’extreure ja que aquesta mena de restes s’esmicolen amb facilitat i seria necessari arrencar tot el bloc de roca. Per aquesta raó els membres de l’Institut van acudir al millor especialista d’aquell moment en aquesta mena de fòssils: el Dr. Lluís Via i Boada, director del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. Aquest no era pas el primer sireni que es descobria a Catalunya ja que s’havien trobat diverses restes a Vilafranca del Penedès, Subirats, Sant Julià de Vilatorta, Castellví de la Marca, Taradell i Sant Pere de Ribes entre d’altres indrets, però aquest exemplar semblava estar molt complet i poc dispers.

La primera notícia sobre la troballa del sireni de Montserrat va aparèixer a la circular de l’ICMG (gener-juny de 1982) per part de Joan A. Vela, i una de les primeres visites al jaciment es va fer el juny d’aquell mateix any, a la qual hi va assistir el Dr. Via acompanyat de membres del Museu i de l’Institut. Quasi un any després el mateix Dr.Via hi va tornar amb el llavors president de l’Institut, el Sr. Antoni Riera, amb els seu descobridor, el Sr.Isidre Gurrea i els Drs. Josep Serra (de la Universitat de Barcelona) i Jaume Gallemí (del Museu de Geologia de Barcelona). El fòssil van ser protegit amb plàstics i el jaciment dissimulat amb terra i pedres per tal d’evitar possibles espolis, a l’espera d’una subvenció per a poder arrencar el bloc de roca que contenia les restes.

Malgrat les precaucions que es van prendre, la notícia de la troballa es va fer pública al saló Expominer de l’any 1984 i a partir de llavors diferents rotatius se’n van fer ressò, de vegades amb algunes dades errònies que el propi Dr. Via va haver d’anar desmentint amb diferents cartes als directors. Això va fer que s’acceleressin les gestions per a l’extracció del fòssil.
Fetes diverses visites al jaciment per tal d’estudiar la millor manera d’extreure el bloc de roca, a finals de 1985 el Dr. Cai Puigdefábregas anunciava que s’havia obtingut la subvenció econòmica necessaria per a l’excavació, i el Director del Servei de Patrimoni del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Antoni Pladevall, autoritzava l’excavació paleontològica del sireni de Montserrat entre les dies 21 de novembre al 3 de desembre d’aquell any, i nomenava directors tècnics el Dr. Lluís Via del Museu Geològic del Seminari de Barcelona i el Dr. Josep Gibert i el seu equip, de l’Institut de Paleontologia de Sabadell, els quals ja havien treballat a Venta Micena i a Cueva Victoria i van ser els autors de la troballa del cèlebre home d’Orce l’any 1982.

El 22 de novembre va ser el dia escollit per a iniciar les tasques de neteja, delimitació i quadriculació de l’àrea d’excavació de 3x2 metres. Hi eren presents el Dr. Via i el Dr. Gibert amb els seu equip a més dels membres de l’ICMG, Angel Padilla, Carles Muntada, Manel (Manolo) López i Vicenç Acuña. Aquest darrer fou l’encarregat de filmar el procés d’excavació. També hi eren presents el Sr.Enric Aragonés del Sevei Geològic de Catalunya i el Sr. Josep M. Moraleja del Museu el qual es va envarregar de fer la foto zenital del fòssil. Més tard s’hi van afegir la Sra Araceli Martín i el Sr. Joaquim Arxé, arqueòlegs del Servei Territorial del Departament de Cultura, i la Sra. Geniomar Amell, coordinadora d’aquest servei.

Diferents moments de l'excavació. Fotos: Ricard Bujan






Al llarg dels dos dies següents van continuar els treballs amb l’extracció de set blocs de roca tot aprofitant unes diàclasis naturals. Aquests van ser protegits amb poliuretà i guix i traslladats al Museu Geològic del Seminari per exprés desig dels membres de l’Institut Català de Mineralogia i Gemmologia. Del procés d’extracció i posterior trasllat en va donar notícia TV3 i diferents diaris.

De l’estudi del sireni se n’encarregaren el Dr. Via i la Dra M. Lourdes Casanovas de l’Institut de Paleontologia de Sabadell, i el Sr. Josep M. Moraleja fou el tècnic que es va fer càrrec de la preparació i restauració de l’exemplar, que va consistir en destacar els ossos que ja sobresortien i mirar de descobrir els que restaven amagats dins la matriu rocosa. Per aquest estudi es van utilitzar restes de sirenis conservats al Museu així com també models fets en guix d’altres exemplars conservats als museus de Vilafranca del Penedès i Sant Feliu de Codines.

El Sr. Moraleja restaurant l'exemplar amb la supervisió del Dr. Via

El maig de 1987 i l’abril de 1988 va visitar el Museu el Dr. Giorgio Pilleri, metge i especialista en mamífers marins actuals i fòssils de l’Hirnanatomisches Institut de Berna (Suïssa), per tal d’estudiar el sireni de Montserrat i alguns jaciments on s’havien trobat sirenis a Catalunya. Fruit d’aquestes investigacions es va publicar, l’any 1989, un estudi monogràfic: The Tertiary sirenia of Catalonia, dels autors G. Pilleri, J. Biosca i Ll. Via i s’arriba a la conclusió que l’exemplar pertany al gènere Prototherium, i que es tracta d’una nova espècie que serà anomenada P. monserratense (i entre nosaltres: sireni de Montserrat). Aquesta nova espècie està recollida al catàleg d’holotipus del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. L’exemplar podia haver mesurat uns 2,5 metres de longitud i hauria viscut en un ambient de manglar al marge del fan-delta (ventall al·luvial que desemboca directament al mar) de la Calsina.

Recreació del sireni de Montserrat apareguda a The Tertiary Sirenia of Catalonia

Després de la mort del Dr. Via, l’any 1991, el procés de restauració del sireni queda aturat durant 10 anys, i no és fins l’any 2001 que el Sr. Evaristo Aguilar es fa càrrec de la dura tasca de separar el fòssil de la roca i, amb molta habilitat i paciència, va avançar fins al resultat tal i com el podem veure avui, en el que destaquen diverses vèrtebres i costelles, la pelvis, una escàpola, una mandíbula i part del crani.

Les restes del sireni tal i com es poden veure avui dia amb el nom de les diferents parts (cortesia del Sr. Francesc Farrés)

L’actual director del Museu, el Dr. Sebastián Calzada, és qui va planificar la construcció de la vitrina que protegeix les restes, avui instal·lades a la Sala Cardenal Carles, sala especialment dissenyada per a la visita de joves estudiants… qui sap si algún d’ells seguirà estudiant les restes d’aquest sireni.

I com s’acaba dient en la conclusió de la revista Scripta: Les exploracions i estudis que duen a terme els particulars, poden ser de gran valor i no han de ser rebutjades, sinó respondre amb comprensió i estímul. El Sr. Isidre Gurrea va ser conscient de la importància del que havia trobat fortuïtament. Va buscar l’ajut de la societat a la qual pertanyia, el llavors Institut Català de Mineralogia i Gemmologia. Aquesta institució va buscar l’ajut del millor especialista en sirenis d’aquell moment, el Dr. Lluís Via, director del Museu Geològic del Seminari de Barcelona. D’aquesta associació positiva i amb l’ajut de diferents òrgans de l’administració (Departament de Patrimoni, Servei Geològic, Institut de Paleontologia de Sabadell…) aconseguiren l’extracció de l’exemplar, amb el beneplàcit de la propietat del terreny.

Aconseguiren que es diposités al Museu Geològic del Seminari de Barcelona per acord de l’ICMG, on fou preparat, primer pel Sr. Josep M. Moraleja i acabat pel Sr. Evaristo Aguilar. La seva determinació com a espècie nova (Prototherium montserratense) fou deguda a l’especialista suïs Dr. Giorgio Pilleri, que se n’ocupà de la publicació en llengua anglesa, juntament amb el Sr. Biosca i el Dr. Via.

Al Museu Geològic del Seminar de Barcelona quedarà exposat a la vista del públic i podrà seguir essent estudiat pels especialistes.Un bonic exemple de la sinèrgia a la que poden arribar persones i institucions.

dilluns, 27 de maig de 2013

Sergi Falguera Torres: DR. JOSEP MARIA MATA I PERELLÓ investit amb el títol de “Magister Honoris Causa”

El passat dimecres dia 15 de maig, vaig assistir a l’acte d’investidura com a “Magister Honoris Causa”, en reconeixement per la seva ingent tasca docent i de recerca en l’àmbit de la geologia, i molt especialment en el de la mineralogia i els seus recursos explotats, inicialment al territori català. Amb això, no vull dir, ni molt menys, que en Josep Maria (com els seus amics, i un servidor entre ells, des de fa uns anys, ens hi adrecem) hagi finit les seves recerques mineralògiques i del patrimoni geo-miner, tant de Catalunya com d’altres territoris propers.

En representació del Museu Geològic del Seminari -i com a amic i col·laborador seu en nombrosos treballs d’inventari de patrimoni miner i geoturisme d’arreu de Catalunya i d’Aragó- vaig assistir a la investidura de “Magister Honoris Causa” del Doctor Sr. MATA i PERELLÓ, a la sala d’actes de l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa (E.P.S.E.M.), o que tots també coneixem a antiga Escola de Mines de Manresa.

Primers minuts de la presentació sobre la tasca docent i científica del homenatjat, a càrrec del gèoleg Dr. Joan Carles Melgarejo, adscrit al Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsit Minerals de la Universitat de Barcelona.
Veiem a l’extrem dret, en Josep Maria Mata i Perelló, la seva muller i el seu fill.
(Autor fotografia: Sergi FALGUERA)

Amb una assistència de quasi un centenar de persones, l’espai escollit va resultar en poc temps reduït i molt atapeït. L’enorme difusió dels coneixements geològics que el nostre amic Josep Maria ha fet i fa entre el seus seguidors, ha anat “arrossegant” tant a professors, afeccionats i moltes altres persones interessades en les ciències geològiques i en la història de l’activitat minera d’arreu de Catalunya i de les comarques properes: era ben palès en aquell espai on s’hi féu l’acte. És, precisament, aquesta gegantina tasca, un dels principals motius, entre d’altres, pels quals s’ha li ha reconegut aquest nomenament al nostre company i amic.

Presidí l’acte el rector de la Escola de la Universitat Politècnica de Manresa, el Sr. Antoni Giró; l’actual director de l’escola, el Sr. Esteban Peña; l’alcalde de Manresa, el Sr. Valentí Junyent; i un conegut nostre, el Sr. Joaquim Sanz, des de fa ja uns quants anys director del Museu “Valentí Masachs”, situat al mateix edifici on s’hi celebrar aquest acte de reconeixement científic i docent.

L’encarregat de fer la presentació i trajectòria científica d’en Josep Maria, fou el seu company de professió i geòleg, Dr. Joan Carles Melgarejo professor del Departament de Cristal·lografia, Mineralogia i Dipòsits Minerals, de la Universitat de Barcelona. La seva xerrada, tot i què durant una hora sencera, fou curta en el temps i molt amena, ja que va explicar les dificultats i les aventures viscudes per fer la tesi sobre els minerals catalans i els diferents tipus de dipòsits minerals, recorrent tota Catalunya en el primers anys de camp amb un Seat 600 (va arribar a “rebentar” fins a 3 cotxes). Amb aquesta tònica, un xic divertida, els assistents vàrem reviure vells temps, sobretot els que com jo mateix hem pogut participar en moltes de les seves excursions i recorreguts, els quals, si més no, són els que a finals dels anys 70 i principis dels 80 del segle passat, en Josep Maria Mata, en Joan Carles Melgarejo i d’altres col·laboradors, ja s’havien aventurat a fer la recerca d’antigues explotacions mineres o nous jaciments de minerals. Així mateix, el Dr. Joan Carles Melgarejo, va donar les gràcies a l’homenatjat, no només en el sentit més estrictament científic, sinó en la manera de ser d’en Josep Maria Mata, en què,  per a totes aquelles persones des de les no professionals en la matèria, fins als investigadors més aprofundits, tots ells, d’una manera o d’una altra, han reforçat i ampliat els coneixements en la geologia del nostre país, encara poc coneguts fins fa pocs anys.

Un cop acabada la presentació del curriculum vitae d’en Josep Maria Mata, tot seguit és procedir al parlament de les autoritats presents, en que cal destacar-hi entre d’altres, la de Joaquim Sanz i  la d’en Josep Oliva, actual director del Departament d’Enginyeria Minera i Recursos Naturals de l’Escola de Mines de Manresa. Aquestes dues persones havien estat fa alguns anys alumnes d’en Josep Maria Mata.

Moment en què el Dr. Josep Maria Mata i Perelló, fer una petita intervenció tot i no estar programada. Entre altres paraules, cal destacar-hi  el fragment següent:
Ara em cansaria veure tota la feina que he fet. Però no m’ha costat perquè quan s’estima el que fas no costa”.
(Autor fotografia: SERGI FALGUERA)

Finalment, és va fer entrega a l’homenatjat d’una placa polida de mineral de piroxmanguita procedent de la mina “Serrana” de El Molar (Priorat), com a recordatori  del dia del nomenament de “Magister Honoris Causa”. La decisió per triar aquesta espècie mineralògica, és precisament perquè en l’anterior treball científic “Els minerals de Catalunya” de Llorenç Tomás, publicat  el 1919-20 per l’Institut d’Estudis Catalans, encara no s’hi havia citat aquest espècie mineral i fou el Dr. Mata el seu descobridor.

Moment en què s’ha li fa entrega al Dr. Josep Maria Mata i Perelló d’una placa de piroxmanguita amb la llegenda següent: “Amb afecte dels teus companys. 15 de Maig de 2013”
(Autor fotografia: Regió 7)

Detall de la piroxmanguita procedent de El Molar (Priorat).
(Autor fotografia: Sergi FALGUERA)

divendres, 24 de maig de 2013

Mn. Francesc Nicolau: QUÈ CAL DIR DE LA CRISI DEL PLANETA TERRA?

El mot crisi va tant de boca en boca quan es parla d’economia que sembla que sigui l’única crisi important que tenim ara. Però hi ha d’altres crisis que també tenen la seva importància: crisi de valors, crisi d’ètica social… i crisi planetària.I què entenem per crisi planetària? La que està tenint el nostre habitacle, la Terra.


Ens trobem amb un fet alarmant: els experts en ecologia ens adverteixen que el consum que fem dels productes del nostre planeta supera els límits de la seva capacitat de regeneració i ens en anem cap a un deteriorament ambiental que pot dificultar cada vegada més irreversiblement la vida humana.

L’escalfament global, causat en gran part per les indústries i els vehicles de transport, no és una pura teoria de certs geòlegs sinó una realitat constatada cada vegada més, però hi hem d’afegir el consum voraç dels recursos naturals, la contaminació produïda per tans productes, la desertització creixent amb la degradació de molts boscos, la utilització dels combustibles fòssils fins a un pròxim exhauriment…, unit tot això al galopant creixement demogràfic, fan dificil l’esdevenidor de la vida a la Terra.

Potser recordareu que fa 20 anys hi va haver a Rio de Janeiro una cimera de les nacions en què es parlà del canvi climàtic, de la protecció de la biodiversitat i de la lluita contra la desertització. Hi hagueren uns convenis que només s’han observat en part. Per això, el juny del 2012 es va convocar una altra reunió, a la mateixa ciutat, dels líders mundials de més de 190 països per marcar nous objectius socials i ambientals. No tenim el text íntegre dels convenis que s’hi van fer, però sembla que, pel que va dir la premsa, en gran part són repetició formal del que s’acordà fa dues dècades, bo i insistint que es tinguin més en compte els determinis presos. Déu faci que s’ho prenguin ben seriosament tots els firmants, però molt ens temem que la cosa variarà poc.

Gispert Glaser

Un membre del Consell Internacional per la Ciència, Gispert Glaser, diu: “Estem vivint per sobre de les possibilitats del planeta. Això està demostrat científicament”. Crec que val la pena tenir en compte aquestes paraules d’un expert que en sap més que nosaltres. Si els governats de cada país no s’ho prenen ben seriosament, és clar que no ens en sortirem .

L’exdirector de l’Agència Europea del Medi Ambient, Domingo Jimenez Beltrán, es plany que no hi hagi una institució internacional que vetllli per aquest assumpte. “L’ONU- diu- es marca objectius per aconseguir avenços socials i ambientals, però no s’exigeix a sí mateixa l’obligació de posar els mitjans per assolir-los”. Falta, doncs, un govern ambiental que en nom de les Nacions Unides actuï eficaçment. Nosaltres poc hi podem fer, però si prenem consciència de la magnitud d’aquesta crisi potser, de mica en mica, la sensibilització de la humanitat farà que es deturi allò que està destruint el seu habitacle. Déu ho vulgui!

divendres, 17 de maig de 2013

Amics del Museu: VISITA AL MUSEU DE LES MINES DE BELLMUNT DEL PRIORAT


Aprofitant una estada de cap de setmana a Porrera vam visitar el Museu de les Mines, situat a la població de Bellmunt del Priorat (a uns 3 quilòmetres de Falset) i on es troba el jaciment de galena (sulfur de plom) més important de Catalunya, que s’estén entre els municipis de Falset, Bellmunt i el Molar i en el qual hi van haver fins una trentena de mines on s’explotava aquest mineral del qual s’extreu el plom, element que fou molt valuós a finals del segle XIX, coincidint amb l’època de la màxima industrialització; però a partir dels anys 60 va anar caient en desús degut a la seva alta toxicitat i per la progressiva substitució d’aquest per altres materials com el pàstic o el coure.


El Museu de les Mines està instal·lat en la que va ser la mina més important de la comarca: la mina Eugènia o “mina gran” la qual es troba al peu del turó del Sarraí, on afloren els materials de la fàcies Buntsandstein (Triàsic inferior).

La visita comença a l’exposició situada a la que va ser la foneria i on es poden veure una sèrie de plafons on s’explica (en català, castellà i anglès) la mineria del plom des dels seus orígens, els usos del plom i els minerals del quals s’extreu; tot això acompanyat de fotografies de l’època de major esplendor de la mina, i també per vitrines on s’exposen estris i eines utilitzats pels miners.




També hi ha vitrines amb els minerals secundaris que acompanyen la galena en aquesta regió, com són l’ankerita, la millerita o la calcopirita, així com també un mapa geològic de la zona, confeccionat per Joan Carles Melgarejo, però sense llegenda.


La visita a l’exposició es complementa amb un audiovisual on s’explica la història i l’evolució de la mina Eugènia; així ens assabentem que l’explotació moderna d’aquestes mines va començar l’any 1894 quan, en plena crisi de la fil·loxera, un pagès es ven les seves terres a una societat belga, la qual es va convertir en la societat Minas de Bellmunt SA; i és que, uns anys abans, en aquest terreny s’havia descobert galena i ja s’havia excavat un pou de 20 metres de profunditat.

El pou mestre San Jacinto, a la mina Eugènia, va començar l’any 1896 i al 1910 ja tenia 240 metres de profunditat amb nou nivells de galeries i més de quatre quilòmetres d’extensió. Les dues guerres mundials i la Guerra Civil espanyola van fer augmentar la demanda de plom i a la mina Eugènia es va assolir la profunditat de 560 metres però, a tanta fondària la galena començava a escassejar i això va coincidir amb una forta crisi en el sector del plom, la qual es va resoldre amb el tancament de les mines l’any 1972. Després d’anys d’obres per tal d’adaptar les instal·lacions per a l’ús turístic, l’actual Museu de les Mines va obrir les seves portes l’any 2002 i, actualment, forma part de la xarxa de museus de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. Seguidament, i acompanyats per un guia, entrem a la mina Eugènia per un estret corredor, amb escales, fins a la primera galeria, situada a uns 40 metres de fondària.


Durant els 700 metres de recorregut per aquesta galeria, el guia ens va anar explicant les característiques geomorfològiques de l’explotació, el mètode extractiu i la situació actual de la mina, tot això acompanyat de plafons explicatius i escenificacions del treball dels miners.




Així ens vam assabentar que aquest jaciment està format per un entramat de filons, amb una inclinació entre 40º i 85º i amb un gruix de fins a 80 cm, encaixats dins les pissarres, gresos i quarsites del Carbonífer (fàcies Culm), així com també dins els granitoides posthercinians. Aquests filons poden assolir centenars de metres de fondària i es van formar per la circulació d’aigues hidrotermals, riques en sulfurs i metalls, relacionades amb la intrusió de batòlits de granitoides durant el Permià superior. La posterior precipitació d’aquests minerals a l’interior de falles i diàclasis del terreny, per on circulaven aquestes aigües, van donar lloc al jaciment.

El mineral principal (o mena) que s’explotava era la galena i s’extreia pel mètode del realç, això és, que s’explotava el filó en sentit ascendent amb tarimes i tremuges, i s’omplien les vagonetes les quals es desplaçaven per les galeries gràcies a un sistema de carrils i es pujaven a l’exterior a través d’un ascensor impulsat per una potent màquina de vapor que funcionava amb el carbó de la conca minera de Mequinensa fins que, als anys 20, va arribar l’electricitat a la mina.


També ens van explicar les diferents tasques especialitzades dels treballadors dins la mina. Així estaven els vagoners, picadors, martellers, investigadors, pegadors, enfustadors, embarcadors… tots ells dirigits per l’encarregat d’interior.

Per a acabar la visita a la galeria, vam poder acostar-nos al pou San Jacinto, pou principal de la mina per on baixaven els treballdors i pujaven les vagonetes carregades amb 1000 kg de galena. Aquest pou té 405 metres de fondària i li segueix un contrapou de 155 metres. Ens van explicar que la mina té un total de 620 metres de fondària repartits en vint plantes, setze de les quals es troben avui dia inundades, i que l’explotació té un total de 15 Km de galeries.


A la sortida de la mina vam poder contemplar un castellet situat a la plaça que no és l’original de la mina Eugènia sinó que procedeix de la mina Alemana (pou Renània).


També vam anar a l’edifici de l’antic taller mecànic on hi ha una exposició sobre la vida a la colònia minera: les festes, l’escola, el consultori mèdic, l’economat, les vivendes dels miners, etc.


Després ens vam traslladar a l’antiga fusteria on s’ha recreat l’espai de la foneria i allà, mitjançant un audiovisual, se’ns va explicar el procés de rentat i tria del mineral i la tècnica de fondre la galena a 900 ºC per a obtenir el plom. Així ens assabentem que per cada 1000 Kg de galena s’obtenien 700 Kgr de plom el qual, en estat líquid, era abocat en uns motlles amb la marca Priorato; i és que el plom d’aquesta marca era de molt bona qualitat ja que tenia un 99,98% de puresa.



Finalment vam passejar-nos pels voltants on vam poder veure l’edifici que havia acollit el procés de tria i neteja, així com també les basses de flotació on es separava el mineral més menut.



Per a acabar la visita a les mines, vam anar a la botiga on venen records diversos així com també un llibret, editat pel Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya i el Museu de les Mines del Priorat dins la col·lecció Quaderns de Didàctica i Difusió (núm 15), en el qual s’explica tot el que hem pogut veure a la nostra visita, amb esquemes, dibuixos, fotografies i un glossari.




En marxar encara vam poder contemplar, de lluny, la Casa de la Mina, d’estil modernista construïda l’any 1905, i on hi havia hagut l’administració de l’empresa, els laboratoris i els habitatges dels propietaris i directius. Actualment, malgrat les aparences, diuen que aquesta casa es troba en molt mal estat de conservació i que no es pot visitar. Llàstima!


divendres, 10 de maig de 2013

Jorgina Jordà: MINERALEXPO SANT CELONI 2013


Aquesta vegada m’agradaria començar per felicitar els premiats d’aquest  2013, perquè com molts ja sabeu a Sant Celoni a més del que és la pròpia Fira es complementa amb uns premis. Aquests premis han estat atorgats al senyor Albert Badia per la seva trajectòria i fidelitat envers la Fira i al senyor Joan Abella, molt conegut per la publicació del llibre Minerals i Mines de la Conca de Bellmunt del Priorat i  la seva gran tasca d’investigació a diversos jaciments, per el millor mineral català,  dos exemplars de Breithauptita de la mina Balcoll de Tarragona que molts coneixereu també pels exemplars de Plata nadiua  tant espectaculars que fa ja un temps va proporcionar.




 Breithauptita


De dreta a esquerra: Sr. Xavier Tomás (Grup Mineralògic Català), Sr. Joan Castaño (Alcalde de Sant Celoni) i el premiat, Sr. Joan Abella.


Enhorabona a tots!

I ara el petit resum de la Fira, només arribar vaig visitar els organitzadors, amics i companys del Grup Mineralògic Català  que portaven la seva Revista, ”Mineralogistes de Catalunya” i la Revista “Paleomina” fruit de la col·laboració amb “La Asociación Mineralógica Paleontológica” de Sant Vicent del Raspeig; i els llibres sobre els minerals d’Espanya del senyor Miguel Calvo que, com a l’anterior certamen, va assistir-hi.


En quant als minerals, molts eren  dels catalans, cosa que sempre agraeixo, ja que alguns dels expositors no tenen inconvenient de comentar els llocs de les seves troballes; si hi ha novetats.  





Per destacar alguns: Epidots, Axinites i Microclines de Tremp; uns Rutils vermells i negres d’Estopanyà del Castell; Ortoses i Quarsos del Montnegre; Plata nadiua de la  Mina Balcoll; els sempre vistosos per la seves propietats de fluorescència de la Mina Eureka,...


I com a novetat: uns crisòtils vermells de Gualba, no perquè no es coneguessin , sinó perquè eren extrets l’any 1985 i, personalment sols els havia vist en fotografies d’alguns llibres.



La resta minerals de tot arreu, de dins i fora d’Espanya, una mica de bijuteria i aparells per polir i netejar minerals i fòssils.


D’expositors amb fòssils crec n'éren menys. l la quantitat de bijuteria tampoc molestava i animava alguna acompanyant.

Com sempre es va passar una bona estona científicament i familiar. 

Les cinc primeres fotos son de Joan Abella, la resta de Agustí Asensi.