Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 26 d’abril de 2013

Isabel Benet: EL CAMÍ DE SANT JAUME, aspectes geològics (IV)


En aquesta última part es resumeixen les darreres cinc etapes del Camí de Sant Jaume.
Ja hem arribat a Astorga i estem a les portes del massís Ibèric, una de les peces clau del trencaclosques hercinià, i del qual ja en parlarem… en una altra ocasió.

De l’antiga Asturica Augusta es conserven les ruïnes d’una villa o domus, on es poden contemplar uns magnífics mosaics; però a Astorga es poden veure molts altres edificis emblemàtics com són la catedral, l’ajuntament o el palau episcopal, obra d’Antoni Gaudí.

Palau Episcopal d'Astorga

L’endemà ens llevem ben aviat ja que toca fer una de les etapes més dures: superar els Montes de León pel pas de la Cruz de Ferro. Ens acomiadem de les planures i comencem l’ascens tot passant per Santa Catalina de Somoza on, sota un cel de plom, ja podem veure els primers afloraments de pissarres del Cambrià: acabem d’entrar al Massís Ibèric i estem dins l’anomenada Zona d’Astúries occidental i Lleó, on afloren roques amb un metamorfisme de baix grau (fàcies dels esquists verds).

Fragment del Mapa Geológico de la Península Ibérica, Baleares y Canarias (1981); E 1:1.000.000; IGME amb el recorregut entre Astorga i Santiago de Compostela


Arribant a Santa Catalina de Somoza

Anem en direcció a Rabanal del Camino des d’on s’inicia l’ascens al port de la Cruz de Ferro. Un cop hi hem arribat dipositem, com mana la tradició, una pedra al peu de la creu que corona el port i després ens disposem a baixar cap a Manjarín, poble abandonat en el que només hi viu un home dedicat a oferir recer als pelegrins. 

Finalment ens queda la petita pujada al Collado de las Antenas que, amb els seus 1515 metres , és el punt més alt que assoleix la ruta xacobea i pel qual travessem els Montes de León. Tot seguit, i sota una pluja intensa, iniciem la fortíssima baixada cap a Ponferrada, capital del Bierzo i enclavada dins una depressió intramuntanyosa, reomplerta per materials detrítics d’edats miocena, pliocena i quaternària; en ella es pot trobar la cèlebre mina d’or a cel obert de Las Médulas, que els romans van explotar amb un mètode molt innovador: l’aigua a pressió, ja que l’or es troba entre els sediements en forma de palletes, donant lloc a un paisatge curiós i de gran bellesa.

Paisatge de Las Médulas

Cb: Cambrià; Cb-O: Cambroordovicià; O:Ordovicià; S: Silurià; m3: Miocè; m4: Pliocè

El nom de Ponferrada prové de les baranes de ferro que flanquegen el pont sobre el riu Sil, de l’any 1082, al voltant del qual va sorgir una població que donava servei al pelegrins. Posteriorment es va construir un castell templer (s.XII) al capdamunt d’un turonet que domina la ciutat. Estem a uns 200 Km de Santiago de Compostela.

Castell templer de Ponferrada

Des de Ponferrada anem a buscar la vall del riu Valcarce tot creuant els rius Xerga i Cúa i passant per bellíssimes poblacions com són Cacabelos i Villafranca del Bierzo, on hi destaca l’església romànica de Sant Jaume on els pelegrins que es veien impossibilitats per a continuar, rebien el “xubileu”. (fotos 8 i 9)

Església de Sant Jaume a Villafranca del Bierzo

Pissarres cambroordovicianes a Vega de Valcarce

El riu Valcarce s’obre pas per una estreta gorja entre pissarres, esquists, quarcites i calcàries del cambroordovicià pertanyents a l’anomenat Domini del Caurel i que formen part del Mantell de Mondoñedo, enorme plec tombat d’estructura complexa, car es tracta d’un plec plegat amb el front verticalitzat. Aquest mantell dibuixa l’anomenat arc iberoarmoricà.


Tall W-E de la serralada Herciniana

A la població de La Portela ens disposem a fer l’ascenció més dura de la ruta: un desnivell de prop de 700 metres en poc menys de 10 quilòmetres i que acaba a O Cebreiro, primer poble gallec situat entre les serres del Caurel i Os Ancares i on es troba l’ermita més antiga del Camí: Santa Maria a Real (s.IX). Es diu que al seu interior es guarda un calze que va servir d’inspiració a Wagner a l’hora de compondre l’òpera Parsifal. El que sí que es pot veure és el sepúlcre d’Elias Valiña, rector d’aquesta parròquia el qual, seguint les indicacions de la vella guia d’en Picaud (el Codex Calixtinus), va començar a marcar el Camí amb les cèlebres, i tant característiques, fletxes grogues per la qual cosa el Camí de Sant Jaume es va acabar de consolidar en evitar-se així que els pelegrins es perdessin. Aquí donem per finalitzada l’onzena etapa.

Santa Maria a Real d'O Cebreiro

Des d’OCebreiro toca baixar a la vall del riu Sarria però abans ens toca superar l’Alto de San Roque i l’Alto del Poio, tots ells al capdamunt de la Sierra do Roñadoiro. Un descens vertiginós ens porta al poble de Triacastela on abunden les pedreres on s’exploten les calcàries de la formació Caliza de Cándana, del Cambrià inferior, per a la fabricació de ciment.

Panoràmica cap a ponent des d'O Cebreiro. Foto Isabel Salvia

Pedrera de calcàries prop de Triacastela

Des d’aquesta població escollim seguir el curs del riu Sarria, el qual s’obre pas entre les pissarres, quarsites i amfibolites, d’edat precambriana, les quals formen el nucli del mantell de Mondoñedo. Seguint aquesta vall arribem al monestir de Samos a temps per a visitar-lo. Aquest monestir benedictí té un origen molt antic (s.VI) encara que la major part dels edificis són dels segles XVI a XVIII. El seu claustre gòtic està construit amb blocs de granit de dues miques on la moscovita brilla com si fos plata.

Monestir de Samos


La ciutat de Sarria, on finalitzem la dotzena etapa, es troba a l’extrem sudoest d’una petita depressió intramuntanyosa reomplerta per materials detrítics terciaris i quaternaris, just a tocar d’un batòlit de granit de dues miques. A partir d’aquí s’afegeixen molts pelegrins a la ruta ja que resten 111 quilòmetres per a arribar a Sant Jaume, i 100 Km és la distància mínima que s’ha de fer a peu per a obtenir la compostel·la o certificat de pelegrí.

Pr: Precambrià; Cb: Cambrià; Cb-O: Cambroordovicià; O: Ordovicià;  m4: Pliocè

Les dues darreres etapes discorren per pistes i “corredoires”, estrets passadissos entre murs de pedra per on es fa circular el bestiar, flanquejades per frondosos boscos de roures i castanyers. L’exuberant vegetació ens impedeix de veure bons afloraments encara que, en una ocasió, vam poder observar uns gneis amb bonics plecs.

Circulant per "corredoiras"

Després de sortir de Sarria passem per la fita 100 Km, situada entre A Brea i Morgade, petites poblacions de sòbries cases de pedra granítica. Tot seguit baixem a creuar el riu Miño per un llarg pont sobre el pantà de Belésar que ens condueix cap a la població de Portomarín. El pantà, inaugurat l’any 1962, està tan baix que es poden veure les ruïnes de l’antic poble, avui dia sumergit, i del qual es van poder salvar alguns edificis enblemàtics, entre ells l’impressionant església de San Nicolás (s.XII) que va ser traslladada pedra a pedra fins a la nova ubicació. (fotos 18 i 19)

Pont sobre el riu Miño (pantà de Belésar) Foto Isabel Salvia

Església de San Nicolás de Portomarín. Foto Isabel Salvia

Ara toca pujar a la serra de Ligonde, tot passant per Gonzar i Ventas de Narón. El poble de Ligonde està situat sobre l’eix d’un plec anticlinal on afloren els gneis glandulars i les metagrauvaques de la formació “Ollo de Sapo”, d’edat Precambrià superior, les quals s’interpreta que es van formar a partir d’un complex vulcano-sedimentari de caràcter àcid. Així entrem de ple a la Zona centroibèrica on abunden els batòlits de granitoides sintectònics i posttectònics, i també entrem a la vall del riu Ulla que dóna nom a la comarca de l’Ulloa. Poc abans d’arribar a Lestedo, però, una important falla posa en contacte les pissarres grises ordovicianes amb un batòlit de granodiorites sintectòniques, al centre del qual es troba la població de Palas de Rei on sembla ser que el rei got Witiza hi tenia un palau. Per tot arreu es veuen els típics “horreos”, construccions de fusta o maó, suportats per quatre puntals per tal d’aillar de la humitat del terra, i dels rosegadors, el seu contingut .


Poc després de creuar el riu Pambre, prop de la frontera amb la província de A Coruña, entrem en un dels anomenats Complexos de Galícia i Nord de Portugal, concretament al Complex Al·lòcton d’Órdenes (o d’Ordes), això són les restes d’un o de diversos grans mantells de corriment, els quals es van situar damunt totes les estructures preexistents durant l’orogènia Herciniana, ocorreguda a finals del Carbonífer, i que a l’actualitat es troben gairebé del tot erosionats. Aquests terrenys al·lòctons i aïllats s’anomenen Klippe.


A la base del Complex d’Órdenes es poden observar roques màfiques i ultrabàsiques tals com amfibolites, granulites, roques ultrabàsiques serpentinitzades, metagabres i eclogites; aquestes darreres roques es corresponen amb antics basalts d’una possible escorça oceànica que va besar el mantell en una zona de subducció, per a convertir-se en aquesta preciosa roca que és l’eclogita i no tenim a casa nostra, ni tan sols al Pirineu. Totes aquestes roques tant extraordinàries, potser provinents de la base de l’escorça, podrien formar part d’una sèrie ofiolítica, això és, una cicatriu o geosutura, record de la col·lisió de dues masses continentals en tancar-se un antic oceà. Avui dia aquests complexos s’agrupen dins una altra zona, diferenciada de la Zona centroibèrica, anomenada Zona de Galicia-Trás-os-Montes.

Algunes roques que es poden veure als complexos al·lòctons

Església de Leboreiro amb carreus de gabres

Aquestes roques ens acompanyen fins a Melide, encara que només les veiem formant part dels murs que separen els camps o en els carreus amb els quals construeixen cases i ermites. A l’entrada de Melide hi ha el que es considera el cruceiro més antic de Galícia.

Cruceiro de Melide (s. XI)

Sortint de Melide en disposem a recórrer la darrera etapa del Camí per un paisatge molt semblant al del dia anterior: pistes i corredoires entre espessos boscos d’eucaliptus.


A partir del poble de Castañeda entrem en un terreny format per esquists amb amfibolites, gabres i gneis (paragneis i ortogneis… no us espantin aquests termes que, al seu dia, ja s’explicaran). Tots aquests materials presenten un grau de metamorfisme regional entre mig i alt, i estan situats damunt les roques màfiques i ultrabàsiques que vam veure el dia anterior. Així d’aquesta manera passem per pobles com Arzúa, Ferreiros i O Pedrouzo, després de superar l’Alto de Santa Irene i entrar a la conca del riu Tambre. Després ens queda pujar l’Alto de Barreiros abans de coronar el darrer obstacle: el mític Monte do Gozo, situat a les portes de Santiago de Compostela i on hi ha un impressionant monument als pelegrins i  afloren unes amfibolites. A tocar de l’entrada a la ciutat de Sant Jaume, deixem enrera el Complex d’Órdenes ja que la capital gallega està situada al marge extern d’aquest complex damunt uns gneis i uns esquists.

Al capdamunt de l'emblemàtic Monte do Gozo

Quilòmetre a quilòmetre l’emoció s’empara de nosatres: és el final que s’acosta. En poc més de quatre quilòmetres ens situem a la plaça de l’Obradoiro, punt i final d’aquesta llarguissíma travessa que un bon dia vam iniciar a Orreaga i que hem dut a bon terme amb il·lusió, disciplina i respecte pels autèntics pelegrins, que són els que van a peu.


Relació de la cartografia geològica consultada (IGME, sèrie Magna, escala 1:50.000): Astorga (193); Lucillo (192); Bembibre (159); Ponferrada (158); Oencia (157); Los Nogales (125); Sarria (124); Puertomarín (123); Guntín (97); Arzúa (96); El Pino (95); Santiago de Compostela (94)

divendres, 19 d’abril de 2013

Isabel Benet: CAMÍ DE SANT JAUME, aspectes geològics (III)


Continuació dels capítols publicats el passat mes de febrer.

A partir de Burgos entrem de ple a la conca alta del riu Duero per la qual ens desplaçarem al llarg de les següents quatre etapes (uns 230 Km) fins a Astorga.

Fragment del Mapa Geológico de la Península Ibérica, Baleares y Canarias (1981); E 1:1.000.000; IGME, amb el recorregut entre Burgos i Astorga

La conca del Duero és la que té més extensió de la península. Es tracta d’una conca intraplaca, d’evolució complexa i que va començar a definir-se a finals del Cretaci. A partir de l’Eocè es va comportar com una conca d’avantpaís relacionada amb l’evolució alpina de la Serralada Cantàbrica. En aquest sector nord van dominar els ambients marins fins a finals del Cretaci (veure figura 1); a partir de l’Eocè i l’Oligocè, i degut a l’encavalcament cantàbric, van dominar els ambients fluvials i lacustres (veure figura 2).


Al Neògen (Miocè i Plicè) abunden les fàcies roges i ocres, molt visibles a Tierra de Campos entre Castrogeriz i la ciutat de Lleó.

Sortim de Burgos en direcció a Rabé de las Calzada, tot creuant el riu Arlanzón el qual neix a la Serra de la Demanda. Poc després de Villalbilla el tornem a creuar per l’anomenat Puente del Arzobispo. Anem per damunt argiles i sorrenques amb paleocanals del Miocè mitjà. A partir d’Hornillos del Camino es puja a un altiplà on dominen les calcàries i les margues del Miocè superior. En aquest altiplà es veuen molts molins de vent que aprofiten la seva força per a produir energia elèctrica.


Des d’aquest altiplà baixem a Hontanas, a la capçalera d’un barranc excavat a les argiles i llims sorrencs del Miocè mitjà. Baixant per aquest barranc arribem a Castrogeriz, població d’origen celtibèric i situada a les portes de la cèlebre Tierra de Campos, amb restes romanes visigòtiques d’art mudèjar i medieval. Aquest poble es troba al peu d’un turó, coronat per un castell i format per una alternança de calcàries i margues del Miocè superior. Aquests materials són ben visibles a l’ascens de l’Alto de Mostelares.

Arribant a Castrogeriz

Abans de l'ascens a l'Alto de Mostelares

Des del capdamunt anem baixant cal a la vall del riu Pisuerga, la qual destaca com una cinta verda d’arbres riberencs enmig de les terres ocres característiques d’aquestres contrades. Passada l’ermita romànica de San Nicolás, habilitada com a alberg de pelegrins, creuem el riu Pisuerga pel bellíssim Puente Fitero, obra del segle XII que conserva set dels seus onze arcs originals.

Puente Fitero sobre el riu Pisuerga

Un cop a l’altra riba entrem a la província de Palència i anem a creuar una petita serra, l’Otero Largo, formada per les calcàries i margues del Miocè superior assegudes sobre les argiles i llims sorrencs del Miocè mitjà. Aquests darrers materials ens acompanyaran fins a Carrión de los Condes. Abans però, entre Boadilla del Camino i Frómista, passarem a frec del Canal de Castilla una obra d’enginyeria del segle XVIII. Els arbres que creixen a la seva vora donen una nota de color en aquest país tan monocrom on aprens que, en ocasions, l’aigua val més que l’or i que s’ha de malgastar!

Arribant al Otero Largo

Canal de Castella a Boadilla del Camino Foto:Isabel Salvia

Canal de Castella a Frómista

Sortint de Carrión de los Condes anem seguint el traçat de l’antiga Via Aquitana que anava d’Astorga a Burdeus i per la qual viatjava l’or que els romans extreien de les famoses mines a cel obert de Las Méduals situades a la comarca del Bierzo, per això passem per pobles amnoms referents a aquesta via com són Calzada de la Cueza, Calzada del Coto o Calzadilla de los Hermanillos on, a la plaça d’aquest poble, tenen una interessant exposició a l’aire lliure sobre el mètode de construcció de les calçades romanes i l’important paper que van jugar en l’expansió de l’Imperi romà.


A partir de Carrión de los Condes entrem en terrenys quaternaris del Plistocè i Holocè consistents en llims, argiles, sorrenques i graves, corresponents a terrasses, ventalls al·luvials, cons de dejecció, meandres abandonats i antics vessants, productes de l’erosió de la relativament propera Serralada Cantàbrica i arrossegats cap al sud pel riu Carrión. A Ledigos tornem a trobar els sediments terciaris de reompliment de la conca del Duero (sorrenques, llims i conglomerats) mentre que a Sahagún, primera vila lleonesa, aquests materials són de nou recoberts pels sediments quaternaris portats pels rius Cea i Esla.

Església de la Virgen del Puente a tocar del riu Valderaduey

Abans d’arribar a Mansilla de las Mulas passem prop del poble del Burgo Ranero on, com el seu nom indica, abunden les granotes en la multitud de llacunes que hi ha escampades arreu d’aquest territori, i el Camí de Sant Jaume passa a frec d’unes quantes d’aquestes llacunes.

Església de Santa María (s.XVIII) de Mansilla de las Mulas

A la sortida de Mansilla de las Mulas es troba el pont sobre el riu Esla, a tocar de la muralla medieval. Després ens dirigim cap a Villarente tot traspassant el riu Porma i seguidament tornem a trobar els materials terciaris en l’ascens a l’Alto del Portillo, porta d’entrada a la ciutat de Lleó (Llión, en lleonès) on s’uneixen el Camí Francés i el del Nord (o del Cantàbric). Abans, però, passem el riu Torío pel Puente Castro. Estant a Lleó recordem que fa una setmana que vam sortir d’Orreaga (Roncesvalles).

Antic convent de San Marcos, d'estil plateresc, avui convertit en Parador Nacional

Després de visitar la seva catedral gòtica, dedicada a Santa María, i de creuar el riu Bernesga pel pont de San Marcos, continuem ruta fins al poble de La Virgen del Camino on afloren de nou els materials terciaris entre les graves quaternaries. Aquest poble és conegut pel seu modern santuari, obra de Subirachs, del qual només podem veure la imponent façana. Al capvespre veiem el sol ocultar-se darrera els Montes de León.

Santuari de La Virgen del Camino, obra de Josep Maria Subirachs

Fem nit en aquest poble i l’endemà sortim ben aviat en direcció a Astorga. És la darrera etapa que fem per la plana, ja que en la següent ens tocarà superar els Montes de León pel cèlebre pas de La Cruz de Ferro. Abans d’arribar a Astorga passem per Villar de Mazarife i Villavante per una variant del Camí que, encara que més llarga, ens evita d’anar pel costat de la concorreguda N-120.


Només ens queda creuar el riu Órbigo pel famós Puente del Passo Honroso i enfilar-nos cap a un altiplà (La Cruz del Valle) on tornen a aflorar les sorrenques i argiles del Terciari sobre les que s’asseuen les graves del Plistocè, les quals formen els petits turons que sobresurten en aquest altiplà. Al final d’aquest altiplà es troba el Cruceiro Toribio, magnífic mirador sobre la ciutat d’Astorga.

Cruceiro Toribio, prop d'Astorga

Baixem ràpidament vers aquesta gran ciutat, capital de la Maragateria, en la qual finalitzem la novena etapa d’aquesta peculiar travessia.

Relació de la cartografia geològica consultada (IGME, sèrie Magna, escala 1:50.000): Burgos (200); Castrogeríz (237); Astudillo (236); San Cebrián de Campos (235); Carrión de los Condes (197); Sahagún (196); Mansilla de las Mulas (195); Gradefes (162); León (161); Santa Maria del Páramo (194); Astorga (193)

divendres, 12 d’abril de 2013

Aria Kwekel i Eduvigis Moreno: VISITA ALS MUSEUS D'ONDA I RIBESALBES


El dissabte 6 d'abril hem realitzat la visita al Museu de Paleontologia i Mineralogia d'Onda i el de Ribesalbes (Castelló). Per realitzar la visita vàrem comptar amb la presència dels codirectors d'aquests museus, en Manuel Saura Vilar i en Juan Antonio García Vives, molt coneguts per la realització i edició d'una col·lecció de llibres sobre equinoderms (en aquest moments han editat 4 volums d'un total de 7 previstos).

MUSEU D'ONDA
Onda està situada al nord de la Comunitat Valenciana, en la comarca de la Plana Baixa, província de Castelló. El terme municipal es un dels més grans de la província, i es troba situat en l'interior a tant sols 20 km de la costa. El museu d'Onda té el patrocini de l'Ajuntament d'Onda i de la l'Associació municipal d'Amics de la Paleontologia i Mineralogia d'Onda, que va ser fundada l'any 2005 i és l'encarregada de coordinar la col·lecció. A més duu a terme tasques d’investigació en paleohàbitats i de divulgació en escoles, congressos i publicacions.

El Museu està situat en el Molí de la Reixa, un edifici del segle XVII de dues plantes, que s’ha rehabilitat per acollir les col·leccions de minerals i de fòssils. La col·lecció de fòssils és més àmplia que la de minerals, i amb ella podem destacar la presència d'exemplars molt interessants d'equinoderms, entre d'altres fòssils representatius de tot el món.

Entrada del Museu d’Onda.
Foto: Fernando Ari Ferratges Kwekel

Vista parcial de les col·leccions de fòssils.
Foto: Edu Moreno

Vista parcial de les col·leccions de fòssils.
Foto: Edu Moreno

MUSEU DE RIBESALBES
Ribesalbes és també un municipi de la Comunitat Valenciana, en la comarca de la Plana Baixa, província de Castelló, situat a pocs kilòmetres de distància de la població d’Onda. La conca de Ribesalbes pertany al Miocè i es troba enclavada en la Serralada Ibèrica. Correspon a una fossa tectònica encaixada entre falles normals, ocupant una extensió superior a 150 km², i assentada sobre roca calcària del Cretàcic inferior.

La col·lisió i el moviment convergent entre les plaques Europea, Ibèrica i Africana, van originar les conques continentals terciàries al NE d'Espanya, entre les quals hi ha la de Ribesalbes.

Aquest municipi  es conegut per la seva explotació minera, els vivers d'esquistos bituminosos de la conca de Ribesalbes van ser citats per primera vegada el 1779 en els Annals d'Història Natural.

Foto parcial de les erosions de la mina.
Foto: Museu de Ribesalbes

El Museu de la Baronía de Ribesalbes va ser inaugurat l'any 1999, i es centra bàsicament en el seu famós jaciment de “La Rinconada”, que és un dels millors jaciments del Miocè inferior lacustre de tot el món. Allà han estat descobertes noves espècies d'insectes, plantes i amfibis  fòssils.

Els fòssils d'aquest jaciment tenen una antiguitat de entre 21,5 i 23 milions d'anys, i corresponen a l’edat rambliana. I són molt importants perquè ens permeten estudiar l'evolució que han patit els insectes, plantes i amfibis actuals, en comparar-los amb aquests fòssils. Això ens permet de saber com era el clima i el tipus d'hàbitat, que permetia el desenvolupament d'unes espècies de fauna i flora determinades.

Façana del Museu de Ribesalbes.
Foto: Edu Moreno

Vista parcial d'una de  les sales del Museu
Foto: Edu Moreno

Aquest jaciment es troba en una explotació minera que va començar l'any 1904, quan es van constituir dues societats angleses: Castelló Oil Company que es va dedicar a explotar la mina Concha, a la partida anomenada "La Rinconada", i la Spanish Mining Sindicate que va explotar els esquists a San Chils, al nord de la localitat. Gràcies al gran capital inicial que van aportar, van muntar unes magnífiques instal·lacions que, malauradament no van tenir els resultats pràctics desitjats, i s'interrompé l'explotació l'any 1914.

L’any 1926, P. Hernández Sampelayo i M. Cincunegui van realitzar un estudi geològic de la conca de Ribesalbes, a la vegada que van estudiar la flora i la fauna fòssil del jaciment. Entre la flora van identificar tant representants de les Gimnospermes com de les Angiospermes. Citen també entre els vertebrats trobats restes de granota, lacèrtids, urodels i una ploma d'au. Basant-se en l'estudi tectònic i paleobotànic van assignar al jaciment una edat oligocena, fins que en Fernández-Marró realitza una tesi doctoral l'any 1971 sobre la flora fòssil de l'Oligocè a Espanya. En aquest treball aconsegueix ampliar la flora coneguda fins llavors a Ribesalbes i assigna, per primera vegada, una edat miocènica a la conca, basant-se per a això en l'estudi paleobotànic.

L’any 1977, Sanchiz publica un catàleg sobre els amfibis fòssils d'Espanya, reconeixent la presència al jaciment d'un anur indet., Megalotriton filholi, Chelotriton paradoxus i Triturus sp cf.

L'any 1980, Vigón realitza una tesina on estudia la paleoecologia del jaciment, ampliant la llista de flora existent i identificant representants de tal.lòfits, Briòfits, Pteridofits, Gimnospermes i d'Angiospermes tant monocotiledònies com dicotiledònies.

A partir de la dècada dels 90, el biòleg Enrique Peñalver publica diversos estudis sobre la paleoentomologia del jaciment de Ribesalbes i descriu diverses espècies noves. Posteriorment va publicar una tesi doctoral sobre la comparativa entre els insectes dípters dels jaciments de Ribesalbes i Rubielos de Mora (Terol).

Respecte a l’edat del jaciment hi ha hagut diferents versions, essent les més significatives la de Royo en 1922, en comparar la roca i les restes fòssils amb les del jaciment de Llibres (Terol), el va considerar de les mateixa edat que aquest, atribuint-les al Pontià (Miocè superior). I recentment i gràcies a la identificació del fruit i les fulles de Trigonobalanopsis, s'ha pogut determinar amb precisió l'edat del jaciment, situant-lo en el Ramblià (Miocè inferior).

Cavallet del diable del gènere Lestes, un dels més comuns en el jaciment.
Foto: Museu de Ribesalbes

Urodel de grans dimensions. S'han trobat moltes restes d'aquests amfibis a Ribesalbes.
Foto: Museu de Ribesalbes

Clima - La flora fòssil de Ribesalbes sembla indicar que el paleoclima durant el Miocè seria de temperatures altes. Un altre indici que podria justificar un clima càlid s'ha trobat en l'estudi dels insectes. La presència de l'ordre Isòpters seria determinant, ja que en l'actualitat aquest ordre se situa gairebé exclusivament en els tròpics i en la major part de les zones càlides. També els fòssils pertanyents a la família Acrididae trobats al jaciment són indicadors de clima càlid.

Característiques del llac primitiu - El llac de Ribesalbes es trobava en una àrea calcària corresponent a sediments marins del Cretaci inferior. En aquesta zona, les roques per les quals transcorre l'aigua aporten gran quantitat de carbonats que es dissolen, presentant un cicle característic, que en precipitar confereixen unes determinades condicions al llac. Les diferents de concentracions a la columna d'aigua estratificada que, a causa de l'absència de corrents al llac, estarien més o menys estancades, presenten una densitat i temperatura diferent entre elles, separades per les denominades clines (quimioclines i termoclines).

Segons Anadón i altres autors, els estudis dels sediments i els fòssils indiquen que el llac de Ribesalbes va ser meromíctic. Aquest tipus de llacs es caracteritza per presentar una massa d'aigua aïllada en el fons, separada de l'aigua de la superfície per una haloclina i una termoclina.

S'anomena "monimolimnion" a la massa d'aigua inferior, a la qual no arriba la llum ni l'oxigen. La massa d'aigua superior s'anomena "mixolimnion". L'absència de corrents és el que ajuda a l'aïllament entre les dues masses d'aigua i les clines el que evita que es barregin. No es coneix la profunditat del llac de Ribesalbes .

Els sediments acumulats al jaciment de Ribesalbes estan formats per llim dolomític de gra fi. Aquest llim entraria al llac per les àrees de drenatge precipitant per decantació i per les sals dissoltes en l'aigua. El jaciment de "La Rinconada" correspon a fàcies centrals i profundes del llac. Les pissarres mostren un sediment molt fi. El moviment d'onatge de l'aigua en entrar al llac, distribuiria el material de manera que el llim de gra fi aconseguiria la part central del llac i el de gra més gruixut precipitaria en els marges.

Coleòpter indeterminat.
Foto: Museu de Ribesalbes

Per a més informació: