Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 26 d’abril de 2013

Isabel Benet: EL CAMÍ DE SANT JAUME, aspectes geològics (IV)


En aquesta última part es resumeixen les darreres cinc etapes del Camí de Sant Jaume.
Ja hem arribat a Astorga i estem a les portes del massís Ibèric, una de les peces clau del trencaclosques hercinià, i del qual ja en parlarem… en una altra ocasió.

De l’antiga Asturica Augusta es conserven les ruïnes d’una villa o domus, on es poden contemplar uns magnífics mosaics; però a Astorga es poden veure molts altres edificis emblemàtics com són la catedral, l’ajuntament o el palau episcopal, obra d’Antoni Gaudí.

Palau Episcopal d'Astorga

L’endemà ens llevem ben aviat ja que toca fer una de les etapes més dures: superar els Montes de León pel pas de la Cruz de Ferro. Ens acomiadem de les planures i comencem l’ascens tot passant per Santa Catalina de Somoza on, sota un cel de plom, ja podem veure els primers afloraments de pissarres del Cambrià: acabem d’entrar al Massís Ibèric i estem dins l’anomenada Zona d’Astúries occidental i Lleó, on afloren roques amb un metamorfisme de baix grau (fàcies dels esquists verds).

Fragment del Mapa Geológico de la Península Ibérica, Baleares y Canarias (1981); E 1:1.000.000; IGME amb el recorregut entre Astorga i Santiago de Compostela


Arribant a Santa Catalina de Somoza

Anem en direcció a Rabanal del Camino des d’on s’inicia l’ascens al port de la Cruz de Ferro. Un cop hi hem arribat dipositem, com mana la tradició, una pedra al peu de la creu que corona el port i després ens disposem a baixar cap a Manjarín, poble abandonat en el que només hi viu un home dedicat a oferir recer als pelegrins. 

Finalment ens queda la petita pujada al Collado de las Antenas que, amb els seus 1515 metres , és el punt més alt que assoleix la ruta xacobea i pel qual travessem els Montes de León. Tot seguit, i sota una pluja intensa, iniciem la fortíssima baixada cap a Ponferrada, capital del Bierzo i enclavada dins una depressió intramuntanyosa, reomplerta per materials detrítics d’edats miocena, pliocena i quaternària; en ella es pot trobar la cèlebre mina d’or a cel obert de Las Médulas, que els romans van explotar amb un mètode molt innovador: l’aigua a pressió, ja que l’or es troba entre els sediements en forma de palletes, donant lloc a un paisatge curiós i de gran bellesa.

Paisatge de Las Médulas

Cb: Cambrià; Cb-O: Cambroordovicià; O:Ordovicià; S: Silurià; m3: Miocè; m4: Pliocè

El nom de Ponferrada prové de les baranes de ferro que flanquegen el pont sobre el riu Sil, de l’any 1082, al voltant del qual va sorgir una població que donava servei al pelegrins. Posteriorment es va construir un castell templer (s.XII) al capdamunt d’un turonet que domina la ciutat. Estem a uns 200 Km de Santiago de Compostela.

Castell templer de Ponferrada

Des de Ponferrada anem a buscar la vall del riu Valcarce tot creuant els rius Xerga i Cúa i passant per bellíssimes poblacions com són Cacabelos i Villafranca del Bierzo, on hi destaca l’església romànica de Sant Jaume on els pelegrins que es veien impossibilitats per a continuar, rebien el “xubileu”. (fotos 8 i 9)

Església de Sant Jaume a Villafranca del Bierzo

Pissarres cambroordovicianes a Vega de Valcarce

El riu Valcarce s’obre pas per una estreta gorja entre pissarres, esquists, quarcites i calcàries del cambroordovicià pertanyents a l’anomenat Domini del Caurel i que formen part del Mantell de Mondoñedo, enorme plec tombat d’estructura complexa, car es tracta d’un plec plegat amb el front verticalitzat. Aquest mantell dibuixa l’anomenat arc iberoarmoricà.


Tall W-E de la serralada Herciniana

A la població de La Portela ens disposem a fer l’ascenció més dura de la ruta: un desnivell de prop de 700 metres en poc menys de 10 quilòmetres i que acaba a O Cebreiro, primer poble gallec situat entre les serres del Caurel i Os Ancares i on es troba l’ermita més antiga del Camí: Santa Maria a Real (s.IX). Es diu que al seu interior es guarda un calze que va servir d’inspiració a Wagner a l’hora de compondre l’òpera Parsifal. El que sí que es pot veure és el sepúlcre d’Elias Valiña, rector d’aquesta parròquia el qual, seguint les indicacions de la vella guia d’en Picaud (el Codex Calixtinus), va començar a marcar el Camí amb les cèlebres, i tant característiques, fletxes grogues per la qual cosa el Camí de Sant Jaume es va acabar de consolidar en evitar-se així que els pelegrins es perdessin. Aquí donem per finalitzada l’onzena etapa.

Santa Maria a Real d'O Cebreiro

Des d’OCebreiro toca baixar a la vall del riu Sarria però abans ens toca superar l’Alto de San Roque i l’Alto del Poio, tots ells al capdamunt de la Sierra do Roñadoiro. Un descens vertiginós ens porta al poble de Triacastela on abunden les pedreres on s’exploten les calcàries de la formació Caliza de Cándana, del Cambrià inferior, per a la fabricació de ciment.

Panoràmica cap a ponent des d'O Cebreiro. Foto Isabel Salvia

Pedrera de calcàries prop de Triacastela

Des d’aquesta població escollim seguir el curs del riu Sarria, el qual s’obre pas entre les pissarres, quarsites i amfibolites, d’edat precambriana, les quals formen el nucli del mantell de Mondoñedo. Seguint aquesta vall arribem al monestir de Samos a temps per a visitar-lo. Aquest monestir benedictí té un origen molt antic (s.VI) encara que la major part dels edificis són dels segles XVI a XVIII. El seu claustre gòtic està construit amb blocs de granit de dues miques on la moscovita brilla com si fos plata.

Monestir de Samos


La ciutat de Sarria, on finalitzem la dotzena etapa, es troba a l’extrem sudoest d’una petita depressió intramuntanyosa reomplerta per materials detrítics terciaris i quaternaris, just a tocar d’un batòlit de granit de dues miques. A partir d’aquí s’afegeixen molts pelegrins a la ruta ja que resten 111 quilòmetres per a arribar a Sant Jaume, i 100 Km és la distància mínima que s’ha de fer a peu per a obtenir la compostel·la o certificat de pelegrí.

Pr: Precambrià; Cb: Cambrià; Cb-O: Cambroordovicià; O: Ordovicià;  m4: Pliocè

Les dues darreres etapes discorren per pistes i “corredoires”, estrets passadissos entre murs de pedra per on es fa circular el bestiar, flanquejades per frondosos boscos de roures i castanyers. L’exuberant vegetació ens impedeix de veure bons afloraments encara que, en una ocasió, vam poder observar uns gneis amb bonics plecs.

Circulant per "corredoiras"

Després de sortir de Sarria passem per la fita 100 Km, situada entre A Brea i Morgade, petites poblacions de sòbries cases de pedra granítica. Tot seguit baixem a creuar el riu Miño per un llarg pont sobre el pantà de Belésar que ens condueix cap a la població de Portomarín. El pantà, inaugurat l’any 1962, està tan baix que es poden veure les ruïnes de l’antic poble, avui dia sumergit, i del qual es van poder salvar alguns edificis enblemàtics, entre ells l’impressionant església de San Nicolás (s.XII) que va ser traslladada pedra a pedra fins a la nova ubicació. (fotos 18 i 19)

Pont sobre el riu Miño (pantà de Belésar) Foto Isabel Salvia

Església de San Nicolás de Portomarín. Foto Isabel Salvia

Ara toca pujar a la serra de Ligonde, tot passant per Gonzar i Ventas de Narón. El poble de Ligonde està situat sobre l’eix d’un plec anticlinal on afloren els gneis glandulars i les metagrauvaques de la formació “Ollo de Sapo”, d’edat Precambrià superior, les quals s’interpreta que es van formar a partir d’un complex vulcano-sedimentari de caràcter àcid. Així entrem de ple a la Zona centroibèrica on abunden els batòlits de granitoides sintectònics i posttectònics, i també entrem a la vall del riu Ulla que dóna nom a la comarca de l’Ulloa. Poc abans d’arribar a Lestedo, però, una important falla posa en contacte les pissarres grises ordovicianes amb un batòlit de granodiorites sintectòniques, al centre del qual es troba la població de Palas de Rei on sembla ser que el rei got Witiza hi tenia un palau. Per tot arreu es veuen els típics “horreos”, construccions de fusta o maó, suportats per quatre puntals per tal d’aillar de la humitat del terra, i dels rosegadors, el seu contingut .


Poc després de creuar el riu Pambre, prop de la frontera amb la província de A Coruña, entrem en un dels anomenats Complexos de Galícia i Nord de Portugal, concretament al Complex Al·lòcton d’Órdenes (o d’Ordes), això són les restes d’un o de diversos grans mantells de corriment, els quals es van situar damunt totes les estructures preexistents durant l’orogènia Herciniana, ocorreguda a finals del Carbonífer, i que a l’actualitat es troben gairebé del tot erosionats. Aquests terrenys al·lòctons i aïllats s’anomenen Klippe.


A la base del Complex d’Órdenes es poden observar roques màfiques i ultrabàsiques tals com amfibolites, granulites, roques ultrabàsiques serpentinitzades, metagabres i eclogites; aquestes darreres roques es corresponen amb antics basalts d’una possible escorça oceànica que va besar el mantell en una zona de subducció, per a convertir-se en aquesta preciosa roca que és l’eclogita i no tenim a casa nostra, ni tan sols al Pirineu. Totes aquestes roques tant extraordinàries, potser provinents de la base de l’escorça, podrien formar part d’una sèrie ofiolítica, això és, una cicatriu o geosutura, record de la col·lisió de dues masses continentals en tancar-se un antic oceà. Avui dia aquests complexos s’agrupen dins una altra zona, diferenciada de la Zona centroibèrica, anomenada Zona de Galicia-Trás-os-Montes.

Algunes roques que es poden veure als complexos al·lòctons

Església de Leboreiro amb carreus de gabres

Aquestes roques ens acompanyen fins a Melide, encara que només les veiem formant part dels murs que separen els camps o en els carreus amb els quals construeixen cases i ermites. A l’entrada de Melide hi ha el que es considera el cruceiro més antic de Galícia.

Cruceiro de Melide (s. XI)

Sortint de Melide en disposem a recórrer la darrera etapa del Camí per un paisatge molt semblant al del dia anterior: pistes i corredoires entre espessos boscos d’eucaliptus.


A partir del poble de Castañeda entrem en un terreny format per esquists amb amfibolites, gabres i gneis (paragneis i ortogneis… no us espantin aquests termes que, al seu dia, ja s’explicaran). Tots aquests materials presenten un grau de metamorfisme regional entre mig i alt, i estan situats damunt les roques màfiques i ultrabàsiques que vam veure el dia anterior. Així d’aquesta manera passem per pobles com Arzúa, Ferreiros i O Pedrouzo, després de superar l’Alto de Santa Irene i entrar a la conca del riu Tambre. Després ens queda pujar l’Alto de Barreiros abans de coronar el darrer obstacle: el mític Monte do Gozo, situat a les portes de Santiago de Compostela i on hi ha un impressionant monument als pelegrins i  afloren unes amfibolites. A tocar de l’entrada a la ciutat de Sant Jaume, deixem enrera el Complex d’Órdenes ja que la capital gallega està situada al marge extern d’aquest complex damunt uns gneis i uns esquists.

Al capdamunt de l'emblemàtic Monte do Gozo

Quilòmetre a quilòmetre l’emoció s’empara de nosatres: és el final que s’acosta. En poc més de quatre quilòmetres ens situem a la plaça de l’Obradoiro, punt i final d’aquesta llarguissíma travessa que un bon dia vam iniciar a Orreaga i que hem dut a bon terme amb il·lusió, disciplina i respecte pels autèntics pelegrins, que són els que van a peu.


Relació de la cartografia geològica consultada (IGME, sèrie Magna, escala 1:50.000): Astorga (193); Lucillo (192); Bembibre (159); Ponferrada (158); Oencia (157); Los Nogales (125); Sarria (124); Puertomarín (123); Guntín (97); Arzúa (96); El Pino (95); Santiago de Compostela (94)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada