Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 28 de febrer de 2013

Isabel Benet: EL CAMÍ DE SANT JAUME, aspectes geològics (II)


Molts pelegrins inicien el camí a la població francesa de St. Jean Pied-de-Port perquè aquest era el punt on es reunien els pelegrins procedents de l’Europa septentrional per tal de superar les dificultats del pas dels Pirineus. Des d’aquí el camí puja per una llarga carena cap al Col de Bentarte (1337 m) i, un cop passada la frontera, segueix enfilant-se cap al Collado Lepoeder (1430 m) en un ascens que salva més de 1.200 metres de desnivell per després baixar vers l’indret d’Orreaga (Roncesvalles) on es troba una col·legiata erigida damunt un antic hospital de pelegrins del segle X.

El Silo de Carlomagno (s.XII) on es suposa que reposen les restes de Rotllà 
Foto: Isabel Salvia

Aquest lloc va veure la derrota de l’exèrcit de Carlemany a mans dels musulmans de Saragossa l’any 778, fet que va inspirar els versos de la Chanson de Roland. La llegenda diu que Rotllà va morir en aquesta batalla i que les seves restes estan enterrades en aquest lloc.



Geològicament ens trobem just sota l’anomenat “encavalcament de Roncesvalles”, estructura formada durant l’orogènia Alpina i que posa en contacte els materials paleozoics de la zona axial pirinenca, intensament deformats per l’anterior orogènia Herciniana, i els sediments paleocens i eocens representats per una alternància de calcàries i margues.



Aquest va ser el lloc escollit per nosaltres per a iniciar la marxa cap a occident amb el pensament que l’important no era el destí sinó el camí.


Ens trobem al peu del Port d’Ibañeta (1057 m) per on la carretera N-135 salva l’eix de la serralada en direcció a Iruña (Pamplona); el camí surt paral·lel a aquesta carretera en suau baixada sota un espès dosser boscós, tot seguint la capçalera del la Vall d’Arce per on discorre el riu Urrobi.

Les cinc primeres etapes, entre Orreaga i Burgos, ens porten a conèixer els “Prepirineus” navarresos, la naturalesa del contacte entre la Serralada Cantàbrica i la conca de l’Ebre, així com també la conca de La Rioja-Bureba.

Fragment del Mapa Geológico de la Península Ibérica, Baleares y Canarias (1981); E 1:1.000.000; IGME, amb el recorregut entre Orreaga i Burgos.

Passat Aurizberri (Espinal) cal superar l’Alto de Mezquiriz (922 m) on segueix aflorant l’alternància de calcàries i margues del Paleocè-Eocè, anomenada flysch, i que representa el dipòsit de corrents de terbolesa (o turbidites), això vol dir que els sediments que es troben a la plataforma continental, degut a terratrèmols o tormentes, baixen a gran velocitat pels canons submarins fins als fons abissals on es dipositen. De vegades potser que es trenquin parts de la plataforma (olistons) que baixen a dipositar-se junt amb els corrents fangosos.


Baixant de l’Alto de Mezquiriz entrem a la vall de l’Erro, cèlebre pels seus frondosos boscos de faigs i roures, on el riu s’encaixa a les calcàries, dolomies i margues del Cretaci superior les quals es troben al nucli d’un anticlinal laxe. Ens trobem al “Prepririneus” navarresos els materials dels quals van lliscar cap al sud, durant l’orogènia Alpina, tot plegant-se i encavalcant-se.

CO: Cambroordovicià; d: devonià; h1: Carbonífer; Pt; Permotrias; C2: Cretaci sup.;               m1: Paleocè-Eocè; m1f: Flysch

Un cop superada la muntanya de Carrovide (909 m), on tornem a trobar el flysch, baixem cap a la Vall d’Esteribar. A Zubiri prenem contacte amb el riu Arga que seguirem fins a Iruña (Pamplona) pel flanc sud de l’anticlinal. A Osteritz veiem una pedrera on s’exploten les calcàries de l’Ilerdià (Eocè inferior). A Irotz ens va passar una anècdota curiosa: En acabar de dinar ens va cridar l’atenció una cosa que estava en un dels paterres del restaurant. Es tractava de tres exemplars d’ammonits de grans dimensions i perfectament conservats. Em vaig quedar astorada pensant que podria tractar-se de fòssils trobats per la rodalia i per això vaig fer algunes fotos, i quina no fou la meva sorpresa quan els experts del museu em van dir que es tractava d’ammonits falsificats procedents del Marroc!!! Se’m va caure la cara de vergonya… realment s’ha d’anar amb molt de compte.


Pel pont gòtic de la Magdalena i la porta de França entrem a Iruña, final de la primera etapa. A partir d’ara veurem no tants boscos i més camps de conreu.

Sortint de Cizur Menor amb la Sierra del perdón al fons

Al dia següent sortim en direcció SW a creuar la Sierra del Perdón la qual tenim enfront tancant-nos l’horitzó. Els camps de conreu es troben damunt els materials margosos grisos i rojos de l’Eocè superior i Oligocè inferior. Al capdamunt de la serra hi ha un paquet de conglomerats grollers damunt el qual hi ha instal·lat un parc eòlic.




A partir d’ara entrem al domini de la Serralada Cantàbrica en havent creuat la falla de Pamplona. La baixada cap a Muruzábal la fem sobre els llims i sorrenques (amb paleocanals) del Miocè camí de Gares (Puente la Reina) on de nou creuem el riu Arga per un pont gòtic de gran bellesa.

t3: Triàsic sup ; C1: Cretaci inf.; C2: Cretaci sup. ; m1: Paleocè-Eocè; m2: Oligocè; m3: Miocè

Des d’aquí prenem la direcció W cap a Lizarra (Estella) tot travessant el Rio Salado el qual alimenta el pantà d’Alloz situat al nord de la ruta. Aquest riu obté les sals en disoldre les evaporites del diapir de Salinas de Oro, d’edat Triàsic superior (fàcies Keuper) i de morfologia quasi circular, el qual va ascendir degut a l’empenta cap al sud de la Serralada Cantàbrica. Aquestes evaporites les vam poder observar prop de Zirauki i són un testimoni dels primers estadis de l’obertura de l’oceà Atlàntic.

Creuant el Rio Salado

Passem a frec de la Serra d’Andía la qual és un conjunt fracturat, en forma de grades, que posa en contacte la depressió terciària de l’Ebre amb la serra d’Urbasa, unes cingleres molt vistoses formades per calcàries del Cretaci superior-Paleocè les quals formen un sinclinal. Després de creuar el riu Ega entrem a Lizarra (Estella), final de la segona etapa.

C1: Cretaci inf. C2: Cretaci sup. ; m1: Paleocè-Eocè; m2: Oligocè; m3: Miocè; qt: Quaternari

En la tercera etapa passem primer a frec del diapir d’Estella i després pugem al poble de Villamayor de Monjardín tenint a la nostra dreta vistes sobre la serra d’Urbasa.


Aquest poble es troba al peu d’un esbelt turó, on hi ha les ruïnes d’un castell al capdamunt, format per sediments detrítics (argiles, sorrenques i conglomerats de l’Oligocè superior i del Miocè inferior) damunt dels quals es cultivem nombrosos camps de vinyes: és La Rioja.

Arribant a Villamayor de Monjardín

Materials oligocens quasi verticalitzats per l'empenta de la Serra de Cantàbria

A partir d’aquí anem en suau baixada cap a la vall de l’Ebre sempre per damunt aquests materials detrítics i evaporítics (guixos a Los Arcos) els quals donen al paisatge un aspecte ondulant. Creuem el riu Ebre pel Puente de Piedra i entrem a Logronyo, capital de La Rioja situada en plena vall fluvial amb dues zones humides (els pantans de Las Cañas i la Grajera) de gran valor ecològic.


Extret de Història Natural dels PPCC; Vol II; pàg.145; fig.107

A partir de Logronyo entrem a la conca de La Rioja-Bureba, estructurada entre els Montes Obarenes-Sierra de Cantabria, al nord, i la Sierra de la Demanda, al sud. Des del capdamunt de l’Alto de San Antón podem veure la ciutat de Nájera, a la riba del riu Najerilla afluent de l’Ebre, i els sediments que reomplen la fossa: argiles i sorrenques d’un roig cridaner, pertanyents al Miocè inferior, amb les quals es va construir el magnífic monestir de Santa María la Real.



Monestir de Santa María la Real de Nájera

Sense deixar aquests materials arribem al poble de Santo Domingo de la Calzada situat enmig de la fossa a la riba del riu Oja (o Glera) on finalitzem la quarta etapa. En l’etapa següent ens toca pujar un port important: el Puerto de la Pedraja.

Vista cap al sud (Sierra de la Demanda) des del campanar de Santo Domingo

La meitat de la cinquena etapa discorre per l’interior de la fossa de La Rioja-Bureba on abunden els llims, les argiles, les margues, els guixos, i les sorrenques de l’Oligocè superior i Miocè. Tot passant per pobles com Grañón, Redecilla del Camino (ja dins la comunitat de Castella-Lleó), Viloria, Villamayor del Rio i Belorado des d’on s’inicia l’ascens al port de la Pedraja indret que fa de frontera entre la conca de l’Ebre (vessant mediterrani) i la del Duero (vessant atlàntic). A partir de Villafranca de Montes de Oca una forta pujada ens deixa a una esplanada al peu del Valbuena (1162 m) on afloren argiles i llims molt vermells del Turolià (Miocè superior) els quals ens acompanyaran fins a San Juan de Ortega.

Al capdamunt de l'Alto de la Pedraja

Des d’aquí, i passant per Ages, s’arriba a Atapuerca, població molt coneguda per les excavacions que s’hi fan i on, segons sembla, s’han trobat les restes humanes més antigues d’Europa. Des d’Atapuerca es puja a l’Alto de Matagrande, punt culminant de la Sierra de Atapuerca la qual és un anticlinal tombat de vergència NE, format per calcàries bioclàstiques i margues grises del Turonià-Coniacià (Cretaci superior), i representa l’acabament més septentrional de la Serralada Ibèrica i podria representar també un nexe d’unió amb la Serralada Cantàbrica a través de la falla d’Arlanzón.

L'Alto de Matagrande a la Sierra de Atapuerca


Baixant ja s’entra a la vall del riu Pico excavada a les margues, argiles i calcàries del Miocè inferior-mig. Arribant a Burgos ja entrem a l’aiguabarreig dels rius Arlanzón i Vena. Aquesta capital es troba al peu d’un turó format per sorrenques, argiles, margues i margocalcàries del Miocè mig-superior i formen la part més nordoriental de la conca del Duero. Aquí finalitza la cinquena etapa.

Relació de la cartografia geològica consultada: IGME (sèrie Magna) escala 1:50.000 núm 91 (Valcarlos); 116 (Garralda); 141 (Pamplona); 140 (Estella); 172 (Allo); 171 (Viana); 204 (Logroño); 203 (Nájera); 202 (Santo Domingo de la Calzada); 201 (Belorado); 200 (Burgos).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada