La reforma gregoriana del calendari
Com que els
moviments dels astres a escala humana pràcticament no varien gens, i sol, lluna
i planetes segueixen iguals els seus camins, resulta que, conforme amb el que
dèiem a l’apartat 7 d’aquesta història, cada 128 anys després del concili de
Nicea seguia endarrerint-se d’un dia l’equinocci primaveral i els entesos en
astronomia s’adonaren.
Sant Beda, el Venerable
Tenim notícia
de sant Beda el Venerable (673-735), que ja va notar a principis del segle VIII
que la primavera arribava almenys 4 dies més tard del que marcava el calendari.
L’anglès John of Holywood (llatinitzat amb el nom de Ioannes de Sacrobosco, nat
a finals del segle XII i mort el 1256) que en la seva cèlebre obra Sphaera Mundi fa notar que el
desfasament en l’inici civil de la primavera respecte de la realitat
astronòmica és d’uns 8 dies. Després d’ell molts altres s’expressaren en aquest
sentit i feren notar que calia una reforma del calendari.
Qui podia
tenir autoritat per tocar alló que era la guia dels anys per a tothom del món
“civilitzat” d’aleshores? Com que el calendari en ús era el cristià, doncs és el
cap de la cristiandat el qui té l’autoritat per a fer la reforma. I va ser el
papa Gregori XIII qui finalment, a instància del concili de Trento el 1563,
decideix posar fi al desgavell del còmput del temps.
el Papa Gregori XIII
El 1577 nomena una
comissió de vuit membres, presidida pel cardenal Guglielmo Sirleto, i els
presenta un informe sobre la possibilitat de fer un nou calendari. Un dels de
la comissió és el jesuïta Cristoforo Clavio, que portarà la feina principal.
També hi intervingueren, entre altres, dos espanyols: el franciscà Juan Salón i
el canonge de Sevilla Pedro Chacón. El resultat del trevall d’aquesta comissió
serà el nou calendari que s’anomenarà “Gregorià”, aprovat i promulgat per
Gregori XIII el 24 de febrer de 1582.
S’havia
aprovat primer de tot restablir la concordància amb les dades astronòmiques
fent que el 21 de març, tal com havia establert el concili de Nicea fos l’inici
de la primavera (encara que de vegades ara coincideix amb el vespre del dia
20). Això exigia avançar 10 dies el còmput perque l’any 1582 l’equinocci real
ja era el dia 11 de març. Aquesta avançada es va fer a l’octubre: l’endemà del
dia 4 ja va ser el 15. Curiosament era el dia que va morir santa Teresa de
Jesús, l’endemà de la festa de sant Francesc d’Assís, i l’hem de commemorar onze
dies més tard.
Santa Teresa de Jesús
També s’aprovà, en segon lloc, que s’havia de fer que la
primavera no s’avancés un dia cada 128 anys (o sigui 3,12 dies cada 4 segles) i
per això s’establí que es suprimissin tres anys bixestos cada 400 anys. Quins
se suprimirien? Aquells que acabats en dos zeros no tinguessin les dues
primeres xifres formant un múltiple de 4. I per això el 1600 va ser bixest com
li pertocava, però no ho van ser el 1700, el 1800 i el 1900, però ho ha tornat
a ser el 2000.
Fixem-nos que
segons aquest calendari és com fer l’any d’una duració de 365,2425 dies, i com
que la realitat és de 365,2422 dies la diferència és només de 3 deumil·lèsimes
per any, cosa que fa que hauran de passar 3323 anys per arribar a un dia de
diferència amb l’equinocci de primavera real. Ja no ho veurem, oi?
Si voleu veure el darrer capítol d'aquesta història, cliqueu aquí.
Si voleu veure el darrer capítol d'aquesta història, cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada