L’Esglèsia accepta el calendari
romà, però amb modificacions
Durant els
primers segles de l’expansió del cristianisme les esglèsies cristianes van anar
seguint el compte dels anys i els dies del mes tal i com era vigent a l’imperi
romà. Però una cosa es tingué en compte: la distribució setmanal dels dies tal
com ho feia l’esglèsia de Judea des de sempre, que era tal com feia tothom al
país de Jesús. Només s’hi féu un canvi: el dia de descans setmanal, amb el
culte a Déu, que pels jueus era dissabte (el mot sabbat significa descans)
passà al dia següent, primer dia de la setmana, perquè era el dia de la
resurrecció del Senyor (el que ara en diem diumenge), del qual se seguí dient
que era el primer dia de la setmana i no el darrer, com avui creu molta gent.
Pel que fa a
la xifra dels anys totes les esglèsies van seguir enumenant-los des de la
fundació de Roma (ab Urbe condita,
que significa “des de fundada la Urbs”, i la Urbs era Roma) i escrivien
abreujadament a. U. c. No va ser fins
al segle sisè que es va acordar designar-los a partir del naixement de Crist,
seguint el càlcul que el monjo Dionís l’Exigu va fer. Ja en parlarem.
Ara bé, la
setmana, que els cristians calcaren de la dels jueus, ja existia també en
altres calendaris com en el dels caldeus (o babilonis), els quals precisament
l’havien establerta abans de la institució setmanal del poble hebreu, que
d’ells la va copiar i no féu altra cosa que donar-hi un sentit religiós. I
acabà, amb el temps, essent adoptada també pels grecs i romans. Aquests ja
l’havien adoptada també al segle primer de la nostra era, però sense perdre la
nomenclatura de calendes, nones i idus.
Els babilonis
anomenaren pels astres mòbils aparents del cel (Sol, Lluna I cinc planetes) els
dies de la setmana I els romans els traduïren en noms llatins : dies Solis, d. Lunae, d. Martis, d. Mercurii, d. Jovis, d. Veneris, d.
Saturni, o sigui dia del Sol, de la Lluna, de Mart, de Mercuri, de Júpiter,
de Venus i de Saturn. En cristià ben aviat es decidí canviar el primer dia que
passà a dir-se dies dominica (dia del
Senyor) i l’últim dies sabbati (dia
del sàbbat), i d’aquests noms vénen els nostres diumenge, dilluns, dimarts…i
dissabte. En anglès, però, es conserven els noms romans de Sunday i Saturday. En
castellà passa com al català però no posaren dies davant I quedà com sabem. I pel que fa a la nostra llengua cal
notar que el mot diumenge s’ha fet
començar amb di- com els altres dies per analogia, però sembla que durant
molt de temps es digué domenge (de
dominica) com encara es diu en certs parlars de la part sud de Catalunya i en
valencià.
Silvestre I
Ara bé, per a
l’ús litúrgic el Papa Silvestre I a principis del segle IV va canviar la
nomenclatura per a fer-la més cristiana: com que els noms dels planetes també
són noms de deus pagans determinà que dimarts, dimecres, dijous… es designessin
amb els termes feria II, feria III, feria
IV,… (festa segona, tercera,… de la setmana), deixant de dies dominica i dies sabbati per als altres dos dies. I així s’han designat els
dies de la setmana en els llibres litúrgics fins avui dia en les edicions en
llatí.
Si voleu veure el capítol següent, cliqueu aquí.
Si voleu veure el capítol següent, cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada