Mn. Francesc Nicolau: El gran nou telescopi espacial James Webb

Es va enlairar a l’espai el 25 de desembre passat i és un telescopi el doble de gran que el famós Hubble el qual, des de 1990, ha estat prenent vistes i descobrint moltes estructures còsmiques, però que, després de més de trenta anys, ja no té gaires més possibilitats.

Agencia SINC

La base d’aquest James Webb fa 22 metres per 12 d’ample, i el seu mirall —que per la seva grandària no va poder ser construït d’una sola peça— consta de 18 segments hexagonals amb un diàmetre total de 6,5 metres, mentre que el Hubble el tenia de 2,4 metres.

XLSemanal

La República

Aquest telescopi és fruit de la col·laboració de l’Agència Espacial Nord-americana (NASA), l’Europea (ESA) i la del Canadà (CSA), amb la participació de quinze països més. Són milers els científics de més de 300 universitats que hi ha aportat la seva. El projecte començà ja a realitzar-se el 1996 i es calcula que ha costat uns 10.000 milions de dòlars i 40 milions d’hores de feina.

La Vanguardia

I és que per observar bé el cosmos s’ha de posar el telescopi en òrbita per tal d’evitar el gran obstacle que és l’atmosfera terrestre la qual, a més, absorbeix o deforma certes radiacions que ja no pot captar com cal un telescopi terrestre. Aquesta nitidesa que així s’obté permet d’albirar objectes llunyaníssims i, es clar, veure objectes llunyans és viatjar en el temps. Si aquests objectes estan a milions d’anys llum de distància, això vol dir que la llum que ens n’arriba ens diu com eren fa aquests milions d’anys.

BBC

Sembla segur que el James Webb ens facilitarà veure com eren objectes de «només» 300 milions d’anys després del Big Bang inicial que, com sabeu, va esdevenir fa uns 13.700 milions d’anys. Així s’aconseguirà albirar astres molt més llunyans dels que aconseguia captar el Hubble i que encara no ha pogut veure ningú. A més la nitidesa de visió dels objectes pròxims també facilitarà el progrés del seu coneixement, fins i tot podrem observar detalls en planetes que no són del nostre sistema solar.

I què hi podem dir, nosaltres, a tot això? Que ens alegrem del progrés científic que de ben segur se n’obtindrà. Però també creiem que ha estat una despesa molt gran la que ha ocasionat, cosa que fa pensar davant de les necessitats amb què es troben tants habitants de nostre planeta....

Amics del Museu: Scripta 32 i 33

Un cop més donem la benvinguda, aquest cop, a un parell de revistes Scripta: les núm. 32 i 33 de la sèrie Paleontològica.

En el número 32 s’han publicat quatre treballs, amb els títols i autors següents:

•  A. A. Berezovsky, S. Calzada & J. F. Carrasco: Presencia de Crassatella depressa en el Eoceno de Isún de Basa (Sabiñánigo) (Norte de España)

•  S. Calzada: Proposición de una modificación en una asignación genérica de algunos gasterópodos paleozoicos 

•  S. Calzada & J. Corbacho: Bivalvos silúricos de Valls d’Aguilar (Pirineo catalán)

•  S. Calzada & A. Ramos: Sobre tres pectínidos liásicos de Obón (Prov. Teruel)

 

En el número 33 s’han publicat tres articles, amb els títols i autors següents:

•  A. Abad, S. Calzada & J. F. Carrasco: Presencia de Gymnentome pizcuetana en Obón (Prov. Teruel)

•  S. Calzada & J. F. Carrasco: Fauna domeriense de Blesa (Prov. Teruel)

•  Sebastián Calzada: Sobre Delphinula sensuyi Vidal in Bataller. 1949

Scripta Musei Geologici Seminarii Barcinonensis, sèrie Paleontològica, és una revista que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i on es recullen els treballs d’aquest museu, éssent el Sr.José Francisco Carrasco el director d’aquesta publicació, i la secretària de la mateixa la Sra. Eduvigis Moreno. Per a més informació, consulteu el web www.mgsb.es i per a comandes i tarifes: almeracomas@hotmail.com

Isabel Benet: Cenozoic (III): l'Era dels Foraminífers

A la serra de Collbàs (Anoia), al sud d’Igualada i sobre l’ermita de la Mare de Déu de Collbàs, hi ha un indret que té un nom curiós: el Coll de la Llentia. I és que el terra està ple d’unes pedretes de formes arrodonides i planes, com llenties o petites monedes.

Ermita de la Mare de Déu de Collbàs 

wikiloc

Formes arrodonides com llenties...

...o com petites monedes

Aquestes formes també les podem trobar seccionades als carreus amb els quals es va construir la catedral de Girona, per això aquí a casa nostra l’anomenem “Pedra de Girona”, i la podem veure en molts d’altres monuments i també com a pedra ornamental en moltes façanes i paviments. Però... què són aquestes formes?

Catedral de Girona

Aspecte de la "Pedra de Girona" polida

Després d’haver vist diferents aspectes dels mamífers i de les aus en capítols anteriors, ara toca el torn a uns éssers insignificants però, segurament, dels més importants del Cenozoic: els foraminífers. Alguns d’ells ja els hem vist en diferents itineraris i sortides al camp, per això els noms d’alveolines o nummulits ja no sonen a “xinès”... però anem a veure’ls de prop.

Alveolines al Montsec

Mummulits a Tavertet

Assilines a la Serra del Mont

Encara que sembli mentida, els foraminífers són protozous, això vol dir que són organismes unicel·lulars (com les amebes) i, tot i així, molts d’ells els podem observar a ull nu: són els anomenats macroforaminífers. Però per a la seva observació detallada cal utilitzar un microscopi, i per a la seva correcta classificació cal ser un autèntic expert, com ho va ser el nostre recentment desaparegut Dr. Hans P. Luterbacher.

Alveolines i orbitolits al microscopi 

extret de Guia geològica del Montsec i la Vall d’Àger de J. Rosell i C. Llompart

Nummulits al microscopi 

enciclopedia.cat

Alguns foraminífers del Museu

De foraminífers n’hi ha des del Paleozoic fins a l’actualitat, però van tenir una època daurada entre mitjans del Mesozoic i, sobretot, durant la primera meitat del Cenozoic. Són organismes filtradors que s’alimenten gràcies als corrents convectius que els proporciona el moviment d’uns pseudopodis, això és, unes fines expansions d’una substància gelificada. En alguns foraminífers els pseudopodis els serveixen per a fer petits desplaçaments. Encara que hi ha espècies de foraminífers planctònics (que es mouen a mercè dels corrents marins), la majoria són bentònics i viuen fixats a un substrat. Els foraminífers són dels pocs grups zoològics que es troben en tota classe d’ambients aquàtics, des de maresmes a l’alta mar.

Ammonia tepida, un foraminífer actual amb llargs pseudopodis

Viquipedia

La closca calcària, segregada pel mateix organisme, és l’únic element dels foraminífers que es conserva en estat fòssil. Aquesta pot estar formada per un sol compartiment o dividit en diverses cambres i cambretes, separades per septes, que es comuniquen entre sí i que acullen el protoplasma. La forma de la closca és molt variada: rectilínia, planiespiral, helicoïdal, en diversos plans (també dit “enrotllament miliòlid”) i, gràcies a aquesta variabilitat els foraminífers són molt importants a l’hora de datar una roca.

Esquema de closques de foraminífers

  enciclopedia.cat

Seccions transversals d’assilines 

wikipedia.org

Els foraminífers més populars són, sens dubte, els nummulits ja que, en els llocs adequats, es troben amb molta facilitat i en gran quantitat. El seu nom prové del llatí “moneda petita” i van aparèixer a finals del Cretaci però van ser especialment abundants al Terciari inferior (des del Paleocè a l’Oligocè inferior), i a l’actualitat encara se’n troben. Són els integrants de la “Pedra de Girona”, i se’ls pot trobar fins i tot formant part de les piràmides d’Egipte!

Seccions longitudinals de Nummulits a la serra del Mont

Les alveolines també són força famoses. Van aparèixer al Cretaci superior, moment en que se les coneix com prealveolines, però durant el Cenozoic van experimentar una autèntica explosió. A casa nostra són particularment abundants durant l’Eocè i se les troba formant grans acumulacions, dites “calcària d’alveolines”, al llarg de tot el Pirineu... fins i tot al cim del Mont Perdut a 3355m d’alçada!

Calcària d’alveolines al castell de Toló

Altres macroforaminífers coneguts són els fusulínids, típics del Paleozoic. Els orbitolínids són uns foraminífers que tenen forma de barret xinès i van ser molt abundants a casa nostra durant el Cretaci inferior. Les lacazines tenen forma de botó (o de meló) i se les troba des del Cretaci superior. Els orbitolits són una altra mena de macroforaminífers que van ser molt abundants durant l’Eocè, però com que es van extingir a finals d’aquest període per això se’ls considera bons fòssils-guia. Els miliòlids existeixen des del Carbonífer però l’Eocè fou la seva època daurada. Operculina, Globigerina, Asterodiscus, Discocyclina, Siderolites... són també altres foraminífers que van poblar el nostre mar cenozoic.

Seccions transversals d’orbitolínids (dalt) i miliòlids (a baix)

enciclopedia.cat

I fins aquí aquesta breu aproximació al complicadíssim món dels foraminífers, molts dels quals anirem veient en propers itineraris.

Mn. Francesc Nicolau: Què més podem dir de l'actual pandèmia?

Ja fa vora de dos anys que el nou coronavirus és tema d’actualitat. I em direu: com és que fa tan temps que no en parlem en aquesta secció? Potser sí que n’hauríem d’haver parlat més, però els mitjans de comunicació ja ens n’informaven. De totes maneres crec que ara podríem dir alguna cosa més que hem trobat explicada pels entesos en la matèria i que sembla força interessant. Es tracta del comportament del coronavirus SARS-CoV-2 causant de la malaltia anomenada Covid-19. Els coronavirus són coneguts des de fa molt temps, però fou una sorpresa trobar-ne una espècie particular, causant de l’actual pandèmia, que afecta les vies respiratòries i que pot arribar a provocar fins i tot la mort.

lavanguardia.com

Els virus són sempre paràsits de les cèl·lules, com unes màquines que hi penetren per a fer-hi còpies a partir de genomes que hi troben. Però no sempre aconsegueixen fer-ho amb exactitud, és a dir, experimenten mutacions amb certa facilitat. I això és el que ha fet aquest virus tot originant diverses variants que els investigadors han distingit posant-hi el nom de les lletres de l’alfabet grec. Així la variant alfa ja era un 50% més contagiosa que l’original, però la delta i l’actual òmicron encara ho són molt més, cosa que dificulta la recerca d’una vacuna eficaç. Cal dir, però, que l’organisme humà, si es troba amb bona salut, ja té el seu sistema immunitari que hi pot fer front amb les seves cèl·lules B que fabriquen anticossos que combaten la infecció. També posseeix les cèl·lules T que destrueixen cèl·lules infectades pel virus. Amb les vacunes s’enforteix el cos a fi de produir aquestes cèl·lules protectores, sobretot en organismes depauperats o malalts.

lavanguardia.com

I què es pot dir de cara al futur? Esperem que la velocitat en produir-se mutacions s’alenteixi i que les noves vacunes siguin suficients per aturar la pandèmia. Els científics, certament, no ho veuen immediat i diuen que això encara pot durar anys, però és clar que anirà perdent virulència i que el futur depèn molt més del que fem els humans que no pas el que faci aquest coronavirus.

I trigarem gaire a frenar els contagis?. Segons les estadístiques ja portem més de 245 milions d’infectats al món, dels quals hi ha més de 73 milions a Europa, i que ja ha provocat més de 87.000 morts a Espanya i més de 16.000 al nostre Principat. Tots estem ansiosos perquè això s’aturi, i tothom pensava que amb les vacunes tot quedaria resolt... Doncs la qüestió no és així de clara, ni tan sols el percentatge de vacunats és capaç de frenar-ho, ja que un vacunat té defenses contra el coronavirus però no deixa de ser-ne portador i continua transmetent-lo.

Per a un efecte total, la vacuna hauria de ser també bloquejadora del coronavirus, la qual cosa no sembla que tingui lloc amb moltes vacunes actuals i que, a més, són de duració molt limitada. D’aquí que també se’ns aconselli dur mascareta als vacunats i també es recomana una tercera dosi de reforç.

D’altra banda, grups d’investigadors han mesurat la «càrrega viral» (és a dir, la concentració de les partícules de virus) dels vacunats i han observat que aquesta càrrega és un bon indicador de la contagiositat. Així ho ha demostrat l’equip d’Oriol Mitjà, de l’Institut de Recerca Trias i Pujol, segons se’ns diu en un article publicat a la revista Nature i confirmada per altres investigadors. Per això caldrà tenir controlat aquest detall per combatre la propagació del virus i que serveixi per aturar la pandèmia que tant ens està perjudicant.

Amics del Museu: Batalleria 28, una exposició i un sentit recordatori

En aquest segon any de pandèmia ens congratulem de donar notícia de la publicació del número 28 de la revista de Paleontologia Batalleria que edita el Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

La revista està encapçalada pel recordatori que Antoni Obrador va publicar el passat 2 de desembre al diari Menorca arran la mort, el passat novembre, del nostre benvolgut Dr. Hans Peter Luterbacher i que, com a homenatge, en fem la transcripció:

In memoriam del Dr. Hans Peter Luterbacher 

El pasado 17 de noviembre el Dr. Hans Peter Luterbacher, nos abandonó dejando un vacio muy grande entre los suyos. Habia nacido el 8 de enero de 1938 en Basilea (Suiza) en el seno de una familia humilde. Llegó a la geologia a través del profesor Vosseler de la escuela secundaria, y siempre estuvo muy agradecido a sus padres por haberle dado la oportunidad de estudiar.

Empezó los estudios universitarios de geologia-paleontologia en Basilea el 1957, donde se doctoró el año 1964 bajo la dirección del Prof. Manfred Reichel con una tesis dedicada al estudio de los foraminíferos planctónicos del límite Cretáceo-Terciario en los Apeninos. Hasta entonces, los estudios fundamentales de los foraminíferos planctónicos se habian hecho de manera independiente en el Caribe y en la Unión Soviética.

En 1965 optó a la plaza de micropaleontólogo en la compañia Esso, en Burdeos y en 1966 empezó a investigar con Jordi Ferrer la cuenca de Tremp en el sur de los Pirineos, Durante los años siguientes, este proyecto se desarrolló, en parte con la colaboración de los profesores Emiliano Mutti y Joan Rosell. Esso lo envió en 1970 a participar en un proyecto de perforación (el Deep Sea Drilling Project) en mar profundo, donde pudo certificar que la edad de los sedimentos augmenta con la distancia a las dorsales oceánicas, sustentando así la teoria de la tectónica de placas, que en aquel entonces era todavia bastante innovadora.

Su principal trabajo en Esso era la datación e interpretación de muestras de sondeos en Noruega, Irlanda, Costa de Marfil, Egipto, España y otros lugares, siendo uno de los pioneros al estudiar las muestras de las perforaciones en la propia plataforma de perforación. Fue el científico de referencia sobre foraminíferos planctónicos del Paleógeno, tanto en la compañia como en centros de investigación intrernacionales. Su pasión por la investigación lo llevó a optar a la cátedra de micropaleontologia del Instituto Geológico de la Universidad de Tübingen, en Alemania, plaza que ganó en 19767. Realizó salidas de campo con los estudiantes en la cuenca de Arcachon, la Gironda, en el sur de los Pirineos, Mallorca, Menorca, los Alpes suizos y el Jura.

Se jubiló de sus tareas docentes en 2003, trasladandose a Barcelona donde estableció su domicilio definitivo. Fue muy bien recibido por el Padre Calzada en el Museo Geológico del Seminario, que le proporcionó un pequeño despacho en el que dispuso sus cosas y su biblioteca, y donde trabajaba un par de horas casi cada tarde.

Nuestros pensamientos y condolencias están con sus tres hijos y cinco nietos a quienes no podemos llenar con palabras el vacio creado de repente.

A la revista, a més del recordatori al Dr. Luterbacher transcrit, també hi ha una rectificació del Proemio redactat pel Dr. Sebastián Calzada a l’anterior número 27 de la revista i, seguidament, recull sis articles (i la crònica del museu) amb els següents títols i autors:

•  P. Adserà: Primera cita de la traza fósil Avetoichnus en el Eoceno de la Zona Surpirenaica Central (Cuenca de Aínsa, España).

•  S. Calzada, J.F. Carrasco, J. Corbacho & S. Morrison: Revisión de los fósiles descritos por Landerer (1872). Moluscos cretácicos.

•  S. Calzada & J.F. Carrasco: Protorotella castroi n.sp. (Gasteropoda) del Cretácico de Torre la Ribera (Zona Surpirenaica Central).

•  José F. Carrasco: Ilarionia reyi n. sp. (Equinoidea, Eoceno) del NE de España

•  José F. Carrasco: Lovenia calzadai (Equinoidea, Eoceno) nomen novum pro Lovenia lorioli (Lambert, 1902) nomen praeoccupatum. Nuevos datos.

•  J. Corbacho, S. Morrison, K. Hammond i E. Moreno: On a new material in the forgery of Trilobites from the Morocco and their detection

El Dr.Sebastián Calzada i la Sra Eduvigis Moreno són el director i la co-directora respectivament d’aquesta revista, i a més l’Eduvigis és l’encarregada de la seva maquetació i disseny, i ha estat realitzada gràcies al treball desinteressat dels seus col·laboradors i de l’equip editorial.

Bloc de notes de Jaume Almera per Terra Santa

Aprofitem l’avinentesa per anunciar que aquests dies s’està fent una exposició, amb el títol Viaje a Oriente, al Museu Diocesà de Barcelona sobre la influència que van tenir en escriptors i pintors del s. XIX els viatges que es van fer a l’orient. L’exposició mostra sobretot olis de reconeguts pintors com Fortuny i Sorolla, i fotografies del monjo benedictí Bonaventura Ubach, així com també l’original del Dietari d’un pelegrí a Terra Santa de Jacint Verdaguer , obra que custodia la biblioteca del Seminari de Barcelona. El nostre Museu Geològic del Seminari també hi ha col·laborat amb el préstec de la llibreta de notes de Jaume Almera on narra les seves vivències per Terra Santa, que va fer acompanyat del poeta Verdaguer, entre l’abril i el juny de 1886.

Mn. Francesc Nicolau: S'ha desxifrat tot el genoma humà

Segurament em direu: què s’entén exactament per “genoma humà”? I què vol dir que “s’ha desxifrat”? Quan es parla del genoma d’un ésser viu es vol significar el conjunt del material genètic contingut en l’ADN dels cromosomes i els mitocondris de les cèl·lules. Aquest ADN (àcid desoxiribonucleic) conté la informació per créixer, desenvolupar i actuar tot l’organisme.

Cadena d'ADN muyinteresante.es

Consta d’una llarga sèrie de compostos anomenats bases, que només són quatre de distintes: A (adenina), C (citosina), G (guanina) i T (timina) que es van succeint aparentment sense ordre, però que en realitat fan agrupacions diferents i que són responsables del que es fa a la cèl·lula. S’uneixen amb àcid fosfòric i una pentosa. Cada unitat s’anomena nucleòtid.

Saluteca.com

En els humans que tenim 23 parelles de cromosomes a cada cèl·lula, les bases arriben a 3.100 milions. En el cromosoma 1, que és el que més en té, són 220 milions. I desxifrar un genoma (els gens) corresponen a cada cosa que fa l’organisme. Per exemple, les proteïnes que fabrica el cos humà són ordenades per ternes de les bases que hem dit, ja que fan produir els aminoàcids corresponents de les proteïnes. I pel que fa a l’àcid ribonucleic (ARN), s’esdevé una cosa similar: També són quatre bases, però enlloc de timina (T) la quarta és l’uracil (U). Per exemple la terna AUG causa l’aminoàcid dit metionina.

James Watson

La història de com s’ha anat desxifrant el nostre genoma és llarga. Es va proposar aquesta tasca el 1985 i el 1988 James Watson va engegar el Projecte Genoma Humà. L’any 2000 ja es tenia un primer esborrany i un any després, el 2001, es va aconseguir desxifrar el genoma de la mosca Drosophila melanogaster que “només” té 156 milions de bases en el seu genoma.

Adam Phillipy i Karen Miga

El projecte, però, no es va donar per acabat fins el passat juliol del 2021 quan els científics americans Adam Phillipy i Karen Miga van anunciar que havien aconseguit el desxiframent total gràcies a la convocatòria del consorci Telòmer per mirar de completar la seqüenciació del genoma. Aquesta convocatòria va aplegar 99 científics i desenes més que hi col·laboraren en l’anàlisi de les dades. Així passen de 2000 els nous gens classificats, completant buits extensos que quedaven, i corregint també alguns errors que s’havien fet... una tasca ingent! Nosaltres ens congratulem de la troballa i confiem en la seva utilitat en el camp de la medicina.

Isabel Benet: Cenozoic (II): l'Era de les Aus

En el capítol anterior dèiem que, enfront les 4.000 espècies de mamífers que hi ha actualment al món, tenim unes 8.600 espècies d’ocells, encara que alguns asseguren que en són més de 10.000 les aus que, ara per ara, ocupen tots els nínxols ecològics, inclosos els més inhòspits com són l’alta mar, els deserts, els pols i les més elevades muntanyes... per això no és descabellat dir que el Cenozoic és l’era de les aus anatòmicament modernes, o sigui, dels Neornitins.

Representació d’uns neornitins primitius 

de Kazuhiko Sano

A la nostra ressenya del Juràssic ja vam dir algunes coses sobre l’origen de les aus i de com mamífers i ocells compartim un avantpassat comú del qual ens vam separar a finals del Paleozoic. Com d’aquesta separació ja fa tant de temps, per això la seva anatomia és un xic diferent de la nostra i està sobretot relacionada amb la seva capacitat pràcticament única de volar. Després de l’extinció dels pterosaures, els rèptils voladors per excel·lència, els ocells es van convertir ens els reis indiscutibles de l’aire.

Estol d'ànecs en ple vol, 

www.gramenet.cat

El debat sobre el seu origen va tenir ocupats als paleontòlegs durant molt de temps però al final van arribar a la conclusió que les aus havien evolucionat a partir de petits dinosaures carnívors, dits Teròpodes, alguns d’ells coberts de plomes filamentoses que els ajudaven a mantenir la temperatura corporal. Però el pas de les aus ancestrals a les aus modernes no es veia gaire clar.

Des del seu inici i durant tot el Cretaci, aquest període va veure la transformació d’aquests petits dinosaures en aus amb una variada gama d’adaptacions al vol i d’altres especialitzacions, com ara la presència de dents. Aquesta diversitat va perdurar fins a finals del Cretaci, per això molts eren els paleontòlegs que pensaven que l’origen i radiació de les aus modernes s’havia produït després de la gran extinció de finals del Mesozoic de la qual, suposem, les aus modernes es van escapar.... volant!.

Esquelet de Confuciusornis sanctus (Juràssic sup.-Cretaci inf.) 

Liaoning (Xina), exposat a CosmoCaixa

Reconstrucció de l’au arcaica Confuciusornis

Però a partir dels anys 90, amb estudis basats en l’ADN, es van analitzar a fons les principals estirps d’aus actuals com els Paleògnats (ex: l’estruç) i els Neògnats com els galliformes (ex: els pollastres), els anseriformes (ex: els ànecs), i els passeriformes (ex: el pardal) i les altres aus (Neoaves). Amb aquests anàlisis es va mirar d’establir la data de la seva divergència amb les aus arcaiques i aquesta va resultar ser a mitjans del Cretaci... o sigui que es pot dir que les aus modernes (o neornitins) van compartir hàbitat amb els darrers dinosaures. Tot això es va veure corroborat amb el descobriment dels fòssils de dos neornitins primitius, com són Teviornis (de 70 Ma) i Vegavis (de 68 Ma), semblants a les oques actuals.

Si el Mesozoic va veure la transformació d’alguns Teròpodes en aus, el Cenozoic va veure la seva expansió per tot el planeta i també va veure com algunes d’elles assolien dimensions colossals com és el cas de Phorusrhacos longissimus, una au carnívora i no voladora que va viure entre l’Eocè i el Miocè, feia 2,5 metres d’alçada i pesava 100 Kg de pes.

Recreació de Phorusrhacos longissimus

Una altra au colossal fou Pelagornis sandersi que, amb la seva envergadura d’entre 6 i 7,40 metres (més del doble de l’albatros, l’au actual que més se li assembla) és, de moment, l’au més gran que mai ha solcat el cel. Aquesta au del Miocè no tenia dents però el seu bec estava ple d’unes projeccions òssies punxegudes i afilades que l’ajudaven a capturar les seves preses.

Recreació del rostre de Pelagornis sandersi

Aquestes aus fabuloses van perdurar fins mitjans del Pliocè (fa uns 3 Ma) encara que la causa de la seva extinció segueix essent una incògnita... potser hi va tenir a veure la formació de l’istme de Panamà i els canvis en els corrents oceànics que això va comportar en separar-se les aigües de l’Atlàntic i del Pacífic, però el cas és que, després d’haver regnat durant més de 50 Ma, els pelagornítids van desaparèixer sense deixar ni rastre tot cedint el seu espai a altres aus més petites però millor preparades per als canvis que estaven a punt d’arribar. I el proper capítol estarà dedicat a uns éssers absolutament insignificants però que són els autèntics protagonistes del Cenozoic i que ja hem vist en alguns itineraris: els foraminífers.