Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 20 de gener de 2014

Ventus: EL MESURAMENT DEL MERIDIÀ ALS PAÏSOS CATALANS (I): Pierre Méchain

Una de les primeres disposicions de l’Assemblea Nacional nascuda de la Revolució Francesa fou la reforma dels pesos i mesures, que originà la posterior implantació del sistema mètric decimal. Així, el 8 de maig de 1790 l’Assamblea aprovà el projecte de llei sobre aquesta reforma, encarregant la seva realització a l’Acadèmia Francesa de Ciències. Aquesta institució, en la sessió del 26 de març de 1791, aprovà la definició del metre (del grec metron, mesura) com la deumilionèsima part d’un quart del meridià terrestre, això és, la distància del Pol Nord fins a l’Equador, tenint com a model el meridià de París (situat a 2º 20’ 14,025’’ a l’est del meridià de Greenwich), punt de referència dels navegants i geògrafs francesos, determinat l’any 1669 sobre un arc entre Amiens i París, per Jean Picard, i completat l’any 1718, entre Dunkerque i Perpinyà, per Jean-Dominique Cassini.

Pierre Méchain


Jean-Baptiste Delambre

L’Acadèmia va encarregar als astrònoms Pierre-François André Méchain (1744-1804) i Jean-Baptiste Joseph Delambre (1749-1822) d’efectuar les mesures geodèsiques pertinents per mesurar el meridià de París entre Dunkerque i Barcelona (tot i que aquest meridià arriba en concret al mar a la platja d’Ocata, al Masnou), i així poder deduir la longitud del metre. El 20 de juny de 1792 sortien de París dues expedicions, encapçalades respectivament per Delambre, qui s’ocuparia de remesurar l’arc de meridià entre Dunkerque i Rodés, al Conflent, i Méchain, qui efectuaria l’amidament entre Barcelona i Rodés; ambdues expedicions confiaven trobar-se en aquesta població del Conflent.

Méchain, amb els seus col·laboradors Jean Joseph Tranchot (segon cap de l’expedició), Josep Chaix (astrònom i matemàtic valencià d’ascendència francesa) i diversos oficials espanyols, començaren pel nord de Catalunya a establir i amidar les estacions necessàries per a les triangulacions. Es va deixar de moment la que corresponia al pic de Calmella, a l’oest del Pertús, degut a la delicada situació política entre Espanya i França. Les operacions geodèsiques començaren a la Mare de Déu del Mont i durant la resta d’aquell any continuaren pel Puigsacalm, Rocacorba, Matagalls, Puig-rodó, Montserrat (Sant Jeroni), Turó d’en Mates (també anomenat d’en Galzeran o del Telègraf), Santa Creu d’Olorda i, a l’extrem sud d’aquest arc del meridià, el castell de Montjuïc, a Barcelona.

El conjunt de triangulacions realitzades
als Països Catalans entre 1792 i 1808

De totes aquestes activitats es féu ressò el baró de Maldà al dietari del seu Calaix de Sastre, així com el Diario de Barcelona. Un cop a Barcelona, Méchain i el seu equip, que comptaren amb la col·laboració dels membres de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, establiren en aquesta ciutat diversos vèrtexs geodèsics. El principal, com hem dit, fou la torre de guaita del castell de Montjuïc, però també el fanal del port de Barcelona (l’actual torre del Rellotge), el campanar nord de la catedral (el més proper a la plaça de Sant Iu) i la torre de Sant Joan a la Ciutadella (enderrocada amb la resta de fortificacions l’any 1869 quan la ciutat va recuperar aquest espai).

Torre de guaita del castell de Montjuïc


Torre del Rellotge al port de Barcelona

En aquella estada a Barcelona, Méchain va conèixer el metge i científic Francesc Salvà i Campillo (1751-1828), membre de l’esmentada Acadèmia de Ciències de Barcelona i futur inventor, l’any 1795, del telègraf elèctric. El 25 de febrer de 1793, Méchain visità la masia d’en Salvà propera a Montserrat per observar un eclipsi de Lluna. L’endemà, inspeccionant una nova bomba hidràulica instal·lada per regar les terres d’en Salvà, Méchain va patir un accident que el deixà greument ferit, inconscient durant molts dies i amb el braç dret amb moviments limitats. Hagué de fer una llarga convalescència de cinc mesos i cures a Caldes de Montbui abans de poder reprendre l’activitat.

Francesc Salvà i Campillo

Un cop mitjanament recuperat, Méchain se’n tornà, al setembre de 1793, al Pirineu per mesurar les estacions de la frontera. Ara ja hi havia una guerra declarada entre la monarquia espanyola i els revolucionaris francesos, però tant Méchain com Tranchot pogueren seguir amb les seves triangulacions, el primer establert a l’esmentat pic de Calmella, i el segon al Puig d’Estela, contrafort oriental del Canigó. Tanmateix, un cop tot enllestit al mes d’octubre, Méchain no continuà per territori francès fins ajuntar-se amb Delambre, sinó que retornà a Barcelona (sembla ser que no havia quedat satisfet amb els seus càlculs). No podent accedir ara al castell de Montjuïc, per ser una zona de guerra, realitzà noves mesures geodèsiques al terrat de la fonda La Fontana de Oro, on s’hostatjava, situada al carrer d’Escudellers (aleshores un dels carrers més distingits de la ciutat).

Després d’una llarga segona estada a Barcelona (on des de principis de l’estiu de 1794 va restar tancat a la Ciutadella com a mesura de protecció a causa dels aldarulls antifrancesos), les autoritats permeteren, al novembre de 1794, que Méchain embarqués cap a Itàlia, arribant primer a Liorna (Livorno) i després a Gènova, des d’on seguí cap a Marsella; en aquesta ciutat Méchain va rebre confirmació de París per reprendre els treballs de triangulació per França.

Així, entre 1795 i 1798, i amb períodes de llarga malaltia, continuà les triangulacions per l’ermita de Força-reial, prop de Perpinyà, el Bugarac, la muntanya de Tauch, al cim de les Corberes, i cap a la muntanya d’Alaric i Carcasonna, fins la conjunció amb els triangles de Delambre prop de Rodés.

Finalment, a l’agost de 1798, Méchain i Delambre es reuniren a Carcasonna per posar en comú els seus càlculs matemàtics. Tornaren junts a París, on els esperaven els delegats dels països que havien acceptat de col·laborar en la determinació definitiva del nou sistema mètric. Els treballs d’aquesta comissió culminaren el 22 de juny de 1799 amb la presentació del prototip definitiu del metre, consistent en un regle pla construït en platí de secció rectangular, que va ser dipositat a l’Arxiu Nacional de França. Finalment, el 10 de desembre de 1799 el primer cònsol, Napoleó Bonaparte, signava la llei que adoptava oficialment el metre. Havia nascut la mesura universal.


Però l’aventura del metre no havia acabat. En les actes de la reunió del 31 d’agost de 1802 del Bureau des Longitudes, l’organisme creat per la Revolució per dirigir l’astronomia francesa, es proposava d’estendre l’arc de meridià fins a les Illes Balears, per tal de tenir la mesura de dos arcs similars als dos costats  del paral·lel 45º, per evitar l’error derivat de la forma el·lipsoidal de la terra. Méchain s’oferí a tornar a dirigir aquests nous treballs de triangulació i sortí de París per segon cop el 26 d’abril de 1803, acompanyat en aquesta ocasió per l’astrònom Jean-Baptiste Le Chevalier i l’enginyer naval Dezauchez. Havent arribat a Barcelona el 27 de maig, hagueren d’esperar gairebé un mes el permis del capità general de Catalunya per iniciar les operacions.
 
Malgrat aquest entrebanc inicial, cal dir que al llarg d’aquest segon viatge per terres catalanes i valencianes, Méchain trobà la col·laboració de personalitats i científics del país, com el frare trinitari Agustí Canelles (comissari espanyol de l’expedició, astrònom, matemàtic i professor de cosmologia i nàutica), Antoni de Martí i Franqués (astrònom, matemàtic, naturalista i químic), a Tarragona, i Faust Vallés (astrònom aficionat i baró de la Pobla Tornesa), a Castelló.

Antoni de Martí i Franqués

Durant la segona meitat de 1803, Méchain i els seus col·laboradors recorren el sud de Catalunya, establint una cadena de vèrtexs de triangulació per la Morella (Garraf), Montagut, Sant Joan (Altafulla), Llaberia i la Torreta de Montsià (Tortosa). El treballs continuaren el 1804 ja per terres valencianes, entre la serra d’Espadà, al sud de Castelló, i el desert de les Palmes, prop de Benicàssim.

Entretant, s’havia declarat una epidèmia de febre groga al sud d’Espanya, particularment greu a Màlaga. Un vaixell guardacostes procedent d’aquesta ciutat va atracar al port d’Alacant i el capità no acceptà guardar la quarentena per estar prestant un servei oficial. L’endemà l’epidèmia s’estengué per aquesta població, i d’allí, possiblement a partir del correu que mantenia Méchain amb els cònsuls francesos d’Alacant i Cartagena, va arribar l’epidèmia a la serra d’Espadà. Aquí van caure malalts diversos col·laboradors de Méchain; aquest continuà els seus treballs de triangulació al desert de les Palmes, fins que també emmalaltí. El traslladaren el 12 de setembre de 1804 a la casa del baró de la Pobla Tornesa, a Castelló, on va empitjorar i va morir el 20 de setembre. Fou enterrat a la mateixa ciutat de Castelló, enmig d’una gran manifestació de dol. Els seus papers foren duts, pel seu fill i un dels ajudants, a París, mentre que els instruments de precisió foren recollits per Martí Franqués a casa seva, a Tarragona.

La mala sort que havia perseguit Méchain bona part dels darrers anys de la seva vida (treballs interromputs per guerres, accidents i malalties), continuà després de la seva mort. Havia estat enterrat en un taüt de plom, amb l’esperança de retornar en un futur el seu cos a França, però durant la Guerra del Francès, iniciada quatre anys després de la seva mort, el taüt de plom serà fos per fer bales contra els francesos, i les seves restes desapareixeran per sempre.

(continuarà). Si voleu veure el següent capítol, cliqueu aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada