Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dijous, 28 de març de 2019

Mn. Francesc Nicolau: Hi ha quàsars molt especials


Segona xerrada del segon cicle de conferències, sobre el tema Descobriments recents a l’univers de les galàxies (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 7 de març del 2019 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de la primera conferència, cliqueu aquí.

La paraula “quàsar” ve de la unió de dues abreviacions: “qua”, “quasi”, i de “sar”, de l’anglès “star” (estrella), “quasi estrelles”. Si la distància del Sol a la Terra, 150 milions de kilòmetres, fos un centímetre, un any llum serien 600 metres; la distància a l’estrella mes propera, Alfa del Centaure, seria d’uns 2 kilòmetres. La Galàxia té entre 80.000 i 90.000 anys llum de diàmetre, i l’equivalent en la proporció anterior és de 54.000 km per als 90.000 anys llum. Tot això dona idea de les magnituds amb les que hom es mou al Cosmos. Quan Hubble va descobrir la distància entre la nostra Galàxia i Andròmeda prop d’un milió d’anys llum va quedar sorprès. Quan va començar a calcular les distàncies amb altres galàxies, va veure que encara eren més grans, enormes. Amb les variables cefeides va arribar fins a galàxies que són a 80 milions d’anys llum. Però a distàncies superiors, els telescopis dels 1960’s no hi podien veure les cefeides per deduir-ne la seva llunyania. La distància és també proporcional al corriment cap el roig; això va permetre calcular distàncies de galàxies fins a 500 milions d’anys llum.


El 1960 Allan Sandage amb Mattews tingueren l’encert d’aconseguir identificar astres amb radiofonts. N’identificaren una radiofont molt intensa, catalogada com l’estrella 48 del 3r catàleg de Cambridge. El seu espectre lluminós resulta molt estrany. Cyril Hazard, el 1962, en descobreix una altra de semblant (273 del mateix catàleg), però més intensa que l’anterior. Maarten Schmidt estudià els seus espectres i s’adonà que eren d’hidrogen molt corregut cap al roig i estaria la 3C48 a uns 2.000 milions d’anys llum de distància, i la 3C273 altres a 4.000 milions.


Des de llavors, en 50 anys, se n’han descobert de semblants fins a 200.000, la majoria als volts dels 2.000 milions anys llum, quasi cap més enllà de 4.000 milions (però el més llunyà es trobava a 8.000 milions). S’allunyen a una velocitat entre 47.000 i 110.000 km/sg (la velocitat augmenta amb la seva llunyania). Es va veure que no eren estrelles i es va pensar que eren formats per un enorme forat negre que cruspia estrelles i d’aquí podia emetre potentíssimes radiacions per la gran quantitat de matèria engolida; s’acordà donar el nom de quàsars a aquesta mena d’astres.


Per trobar-se a 2.000 milions d’anys llum, el que veiem és el nostre passat. La nostra Galàxia seria així a aquella edat. El seu centre va anar engolint estrelles del seu voltant. El raig que en surt, de pura energia, en arribar a la Terra fa observar una radiació estranya. El quàsar és una galàxia en formació amb un forat negre supermassiu, el qual va engolint matèria del seu entorn i emet una enorme radiació.


Després del Big bang, al cap de 1.000 milions d’anys és quan es van anar produïnt més i més forats negres. L’astrònom xilè Bañados ha trobat un quàsar d’una desviació 7,58 cap el roig (a 13.000 milions d’anys); seria enorme: uns 800 milions de vegades el Sol. A l’any 2018 s’ha descobert encara un altre forat negre de 20.000 milions de masses solars a 12.600 milions d’anys llum i que emet una gran radiació intensíssima per la pols i astres del seu voltant que emeten una gran energia i brilla un miler de vegades més que la nostra Galàxia.

El forat negre centre de la nostra Galàxia té 2,5 milions de vegades la massa del Sol. El d’Andròmeda es de 13 milions de sols. La M87 el té de 3.000 milions de sols. Aquests forats negres engolirien unes 6 o 7 estrelles l’any i els seus diàmetres no arribarien als 16 km. El 2019 s’ha detectat una explosió molt més intensa que una supernova, amb una resplendor de 10.000 vegades la del Sol, a 200 milions d’anys llum de la Terra. De moment, resta sense explicació. No seria un quàsar ni una supernova (les més brillants no arriben ni a una desena part d’ella). L’Astronomia encara no ha donat l’explicació de tots els fenòmens còsmics observats.

Si voleu veure el reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari