Segona xerrada del segon cicle de conferències sobre els
tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (II), que va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia 1 de març del 2018 a la
Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona. Si voleu veure el resum de
la primera conferència, cliqueu aquí.
Com coneixem que
hi ha asteroides? A finals del segle XVII, només es coneixien 5 planetes (sense
comptar a la Terra), la Lluna i el Sol (d’ells venen els noms dels dies de la
setmana: dilluns, Lluna; dimarts, Mart; dimecres, Mercuri; dijous, Júpiter;
divendres, Venus. S’han perdut els dos últims amb el nostre dissabte (dia del
sabath) i el diumenge (dia del Senyor), però que conserven els anglesos:
“Saturday”, Saturn, i “Sunday”, Sol.
Titius, al segle
XVIII, se n’adonà que la distància dels entre els planetes al Sol estava en
relació. Si es tria la successió 0, 3, 6, 12, 24, 48,..., se li suma 4 i es
divideix per 10, s’obtenen els valors: 0.4, 0.7, 1, 1.6, 2.8, 5.2, 9.6, 19.2,
etc i que serien aproximadament les distàncies en unitats astronòmiques (u.a.) dels
planetes al Sol. En realitat, Mercuri, 0.39; Venus, 0.72; Terra, 1.00; Mart,
1.52; Júpiter 5.20; Saturn, 9.54. Solament que llavors no es coneixia un astre
a una distància de 2,8 unitats astronòmiques del Sol. Bode va publicar aquesta
llei, la qual es coneix com la de Titius-Bode.
El 1788 Herschel
descobreix un planeta nou, Urà, situat a 19.2 u.a. Això quadrava i indicava que
havia d’existir un astre a aquella distància de 2.8 u.a. Amb la perfecció dels
telescopis, Mn. Giusseppe Piazi, el primer de gener de 1801, des del seu
observatori a Sicília, descobreix un astre a aquella distància de 2.8 u.a., el
qual es mou lentament. Era més petit que la Lluna (diàmetre inferior a 1.000 km ). Se li posa el
nom de Ceres (deessa protectora de Sicília, lloc des d’on fou observat per
primer cop). Es segueix cercant i, entre 1807 i 1807, es troben a aquella
òrbita a tres objectes més: Pallas, Juno i Vesta. Foren interpretats com un
planeta que es va fragmentar, però actualment es suposa que són fragments que
no varen arribar a formar un planeta. A finals del segle XIX ja se n’havien trobat més de 100.
Per observar nous
asteroides, s’enfocava el telescopi al cel, i se’l feia seguir sincrònicament a
les estrelles. Se’n treia amb una fotografia, en la qual les estrelles eren
punts, però els asteroides es manifestaven com a línies en moure’s per les
seves òrbites. Quan aquesta observació es repetia tres cops, llavors
s’acceptava que es tractava d’un asteroide. Un altre mètode d’observació va ser
seguir l’asteroide unes quantes hores; llavors les estrelles queden com a
línies (mètode de Comas i Solá).
El nom
d’asteroides prové de la seva mida i de la seva falta d’esfericitat, en
respecte dels planetes, més grans i quasi esfèrics. L’astrònom barceloní Comas
i Solá, el primer terç del segle XX, va descobrir diversos asteroides amb els
noms de Hispània, Alfonsina, Barcelona, Amèlia, Pepita, Reginita, Mercè,
Gotlàndia, Sadeya, Comas Solá, i Pólit. Des del 2005 als catalogats amb nom,
se’ls conserva, però als nous se’ls dona un número, ja que fins a llavors n’hi
havia catalogats uns 30.000. Actualment, són uns 300.000.
S’han enviat diverses
sondes per conèixer-los millor. La Near fou enviada a Eros. Llavors, se´ls va
poder classificar en: M o Metàl·lics (que es creu el resultat de xoc entre
d’altres de més grans); la classe S o de silicats; i C o Carbonacis.
Les òrbites dels
asteroides poden ser regulars o bé molt excèntriques. Ceres va ser investigat
pel Dawn, llençat a l’espai el 2007 i que va arribar el 2015, després de
recòrrer 4.900 milions de km. També va poder observar Vesta (al 2011). Ceres
s’assembla molt a la superfície de la Lluna, amb impactes i cràters. Cap a
l’equador de Ceres es veuen unes taques blanques puntuals d’origen no aclarit.
Júpiter ha
atrapat molts asteroides. Al voltant del planeta n’hi ha 5 a 60º per davant i per darrera
de l’òrbita (punts de Lagrange) que són atrets per ell; són els anomenats
Troians. La Terra en té un, anomenat TK7 i que està a dos mesos de distància de
nosaltres, amb un diàmetre d’uns 300 metres ; no es coneix la forma i fou
descobert mitjançant un telescopi. L’asteroide Bennu (nom d’un ocell associat a
la mort a la mitologia egípcia), de 0,5 km de diàmetre podria impactar amb la Terra
en cas d’interceptar la seva òrbita. S’ha calculat que el 2135 passarà entre la
Terra i la Lluna.
S’ha llençat la
sonda Osiris Rex que arribarà a ell a l’agost de 2018; se la vol fer passar per
damunt, recollir-hi material i portar-lo a la Terra. Primer s’injectaria un
raig de nitrogen i es recolliria la matèria fins a 1 gram . Es creu que els
resultats donarien dades sobre l’origen del Sistema Solar. El 19 d’abril de
2017 va passar un asteroide molt proper a la Terra, a una distància d’1,8
milions de km. El 12 d’octubre un altre a uns 200.000 km , però quasi
bé no hi va haver notícies.
De com
protegir-nos dels asteroides perillosos, s’ha pensat enviar-hi bombes potents;
mitjançant càrregues elèctriques o magnètiques, per així desviar l’òrbita. El
2016 es va celebrar el Dia Internacional dels asteroides. J. M. Trigo hi ha
participat dient que, per ara, no hi ha perill de què arribin a impactar a la
Terra. La conferència propera parlarà de la classe especial d’asteroides
anomenats meteorits.
Si voleu veure el
reportatge que es va projectar a la conferència, cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada