Cinquena i darrera xerrada del primer cicle de conferències que,
sobre els tema Noves troballes i més estudis del sistema solar (I), va pronunciar Mn. Francesc Nicolau el dia
23 de novembre del 2017 a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de
Barcelona. Si voleu veure el resum de la quarta conferència, cliqueu aquí.
El planeta Júpiter és el primer dels quatre grans
planetes que venen després de Mart. La seva composició és molt diferent
respecte dels quatre primers. A Júpiter, cabrien més de mil terres (si la Terra
fos un pinyol de cirera, Júpiter seria com una pilota de futbol). La seva massa
representa el 74% de la dels astres del Sistema Solar (a excepció de la del
Sol, naturalment). Aquesta gran quantitat de matèria, principalment hidrogen i
heli, és quasi tota gasosa i representa un pes de 318 terres. Quan està més
propera a la Terra és a la distància de 4,2 unitats astronòmiques.
Gràcies als satèl·lits artificials s’han pogut saber moltes coses. La taca
vermella de la seva superfície és un remolí que existeix des de fa molts segles.
La veiem sense canvis notables d’ençà que es va descobrir. El seu diàmetre es
el de tres terres. El dia de Júpiter dura 10 hores terrestres. Gira a la
velocitat de fins a 25.000
km/h a l’equador, la qual cosa explicaria l’existència
de les franges que s’hi observen.
El 1610 Galileu Galilei va observar amb el seu telescopi
que tenia satèl·lits. Aquesta troballa va ser molt important, ja que es va
veure que el sistema jupiterià era com un petit Sistema Solar. Els va anomenar astres
mediceus (en honor als Mèdici). Però els noms que ara tenen foren suggerits per
l’alemany Simon Marius, per relacionar-los amb el déu Júpiter: Io, Europa, Ganimedes
i Cal·listo. El cinquè fou descobert el 1892 i rebé el nom d’Amalthea, el qual és
el més proper a Júpiter més que els galileans. Ara se’n coneixen 69; alguns
d’ells són asteroides capturats, amb diàmetres de 3 o 4 km .
Uns 48 tenen nom oficial i d’altres tenen una
nomenclatura purament numèrica. El 1904 es descobreix Himalia, gràcies a la
perfecció dels telescopis que va permetre anar descobrint-ne més. El 1982 se’n
coneixien 16, i es varen agrupar de quatre en quatre, els noms dels més allunyats
de Cal·listo acabaven en “a” i els altres en “e”, segons el sentit de l’òrbita
que descriuen.
La sonda Cassini-Huyghens va prendre imatges de Júpiter
l’any 2000, les quals varen permetre l’estudi i la composició de les franges. La
nau Galileu, va sortir de la Terra el 1989. En l’arribar a Júpiter se’l va fer
caure dins de la seva atmosfera i va fer 200 km en 50 minuts abans de perdre’s degut a
la calor interna del planeta que la va fondre. Durant la seva missió, va
descobrir que Europa tenia un oceà glaçat d’aigua. Després vingueren les
observacions del Hubble. Per a l’any 2018 es pensa enviar un altre satèl·lit.
Els quatre satèl·lits galileans no s’assemblen gens entre
ells. Io és un satèl·lit de naturalesa volcànica. Al començament es pogueren
observar fins a 6 volcans actius. Aquest vulcanisme (fora de la Terra no es
coneix cap astre del Sistema Solar amb vulcanisme actiu) sembla degut a la gran
gravetat de Júpiter i els altres satèl·lits que fan que la seva superfície es
fongui. La seva massa es més gran que la
de la Lluna.
Europa (com el satèl·lit de Saturn Encèlad) té la seva
superfície d’aigua glaçada esbrancada per unes escletxes que fan que de bat a
bat surtin aigües cap a al superfície des de l’interior, fins assolir alçàries
de fins 2.000 metres ,
en forma de guèisers. Sota de l’aigua glaçada s’assolirien temperatures que permetrien
l’existència de vida, cosa que ha fet fer moltes elucubracions.
Ganimedes és el galileu més gran (més que Mercuri), amb 5.200 km de diàmetre, però
la densitat és molt baixa, 1,9. Sembla que la seva superfície és rocallosa,
però l’interior seria de glaç. Hi hauria diferents regions, amb unes zones
clares i altres gris fosc amb nombroses marques de caigudes de meteorits. Cal·listo
és similar a la Lluna, però la densitat és de 1,6, la qual suggereix que la
quantitat de gel seria molt important.
La sonda Juno va donar un munt de novetats. Va trigar
cinc anys en arribar a les proximitats de Júpiter i donarà voltes al planeta
fins el 2018, però es pensa allargar la seva vida útil. Aquesta sonda pren
imatges de gran resolució, sobretot pel que fa a les dels pols de Júpiter. A
60º de latitud desapareixen les franges; s’hi observen gran quantitat de
ciclons, amb diàmetres entre 50 i 5.400 km . Aquesta visió dels pols jupiterians
ha meravellat els astrofísics que no s’esperaven una cosa així tan diferent
dels pols de Saturn. Per què tants ciclons?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada