Després de
segles d’un cert estancament en el coneixement de la natura, al segle XIII a
Europa es va revifar un interès especial
per les ciències naturals i serà per obra d’eclesiàstics que arribarà
aquest resorgiment.
Sant Albert Magne. Fresc de Tommaso da Modena
a la sala del Capítol de l'antic convent de Sant Nicolau a Treviso
El que hi
sobresortirà d’entre tots ells serà un frare dominic, que acabarà a més a més,
nomenat bisbe: Albert Magne (1206/7-1280), nat a Lavignan (Suàbia, Baviera), de
família noble. Podríem citar altres religiosos d’aquest segle XIII que també
figuren en la història de les ciències com el franciscà Roger Bacon (1214-1294)
i els dominics Vicent de Beauvais (1190-1264) i Tomàs de Cantimpré (1201-1270).
Albert als 16
anys entrà a l’orde dels predicadors que sant Domènec de Guzmán havia fundat el
1217. Estudià a Colònia (on més tard faria de professor) i el 1240 era nomenat
professor a París, després d’haver exercit a Hildesheim, a Friburg i a
Estrasburg. A París tingué d’alumne a sant Tomàs d’Aquino. El 1248 fou cridat a
Colònia per reformar-hi el pla d’estudis i el 1260 era nomenat bisbe de
Ratisbona, càrrec que només exercí durant dos anys, passats els quals presentà
la renúncia i tornà a Colònia on va morir el 1280. El 1274 havia assistit al
Concili de Lió i el 1277 havia anat a París a defensar la doctrina del seu antic
deixeble Tomàs d’Aquino.
La seva obra
científica va ser enorme. Veiem escrit a Historia
general de las ciencias (de Taton, Barcelona 1971, p.647) que Beaujouan hi
diu que va ser el més gran naturalista de tota l’edat mitjana. I si examinem el
que va escriure, a part de teologia i filosofia, trobem que va dedicar-se a
tots els àmbits de la ciència de la natura: astronomia, meteorologia, física,
alquímia, mineralogia, zoologia, botànica, medicina, agricultura... a més de la
seva aportació a les matemàtiques. No és estrany que se l’anomenés Doctor universalis (o també Doctor expertus).
En els seus tractats
no sols es limita a recollir els autors anteriors sinó que hi posa molt d’experiència
personal i per això les seves aportacions són notables. El tractat De animalibus comprén 26 llibres, una descripció
completa de la fauna europea, i en De
vegetabilibus es mostra un botànic consumat, que ha recorregut totes les
plantes anant pel camp amb molta finor d’observació.
S’ha dit (per
H. J. Sadler) que «si hagués continuat el desenvolupament de les ciències de la
natura pel camí que havia emprès sant Albert, aquesta
ciència s’hauría estalviat una marrada de tres segles». I és que el seu mètode d’observació i
experimentació, seguides de la correcta deducció, de fet ja era segons els
cànons actuals. Considerat sant, va ser proclamat doctor de l’Església per Pius IX el 16
de desembre de 1931. Pius XII, a més, el va declarar patró dels qui es dediquen
a l’estudi de la natura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada