Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 14 de març de 2014

Isabel Benet: LA SAL DE LA TERRA

Pujant per la vall del riu Noguera Pallaresa, tot just passat el congost de Collegats a la comarca del Pallars Sobirà, s’obre una petita conca recerada on, al marge esquerre del riu i a l’entrada de la gorja d’Arboló, hi destaca un edifici singular: es tracta del Reial Monestir de Santa Maria de Gerri, una joia del romànic de considerables dimensions.

Monestir de Santa Maria de Gerri (www.casacarrio.net)

Malgrat que a l’any 807 ja s’esmenta en aquest lloc una petita ermita visigòtica, l’abadia benedictina que podem veure avui dia va ser consagrada l’any 1149 i consta de tres naus, amb volta de pedra i coronades per dues absidioles i un absis. La portalada, amb arquivolta subjectada per dues col·lumnes i dos capitells bellament esculpits, està protegida per un magnífic porxo. Però el que realment destaca d’aquest edifici és l’espadanya de tres pisos i cinc obertures sobre la façana de ponent. Per tot plegat, aquesta abadia mostra una notable magnificència malgrat que les construccions adossades posteriorment emmascaren la seva estructura original.

Vista de la façana de ponent (www.prensa.lacaixa.es)


Aquest temple, però, formava part d’un conjunt molt més ampli que incloïa un palau abacial, una residència per als monjos, un claustre i altres dependències avui desaparegudes. Aquest monestir va tenir tanta importància que va ser objecte de disputes, empresonaments arbitraris, obscures revoltes, saqueigs, agressions i fins i tot alguns assassinats. Pel control dels seus recursos es van barallar durant segles, abats, comtes, reis i papes, ja que aquest era un dels monestirs més rics del Bisbat d’Urgell; a més de terres, condomines, molins, castells, esglésies i parròquies, posseïa l’únic pont, en molts quilòmetres a la rodona, que creuava el riu i que donava accés a la Muntanya de Baén i pel qual es pagava dret de pas (a Catalunya, la cosa del peatges ja ve de lluny...). Aquestes baralles van provocar, entre d’altres causes, la seva decadència a partir del 1348, moment en que va arribar l’epidèmia de pesta que va assolar la regió. Però...com era possible tant d’esplendor i poder en un lloc tan remot? La resposta: la sal.

Vista del poble de Gerri des del Racó de l'Ós

Vila i pont de Gerri

Al voltant d’aquest monestir va néixer i créixer la vila de Gerri, situada a la riba dreta de la Noguera Pallaresa, la qual ostenta l’afegitó “de la Sal” procedent de la principal ocupació d’aquesta vila i del lucratiu comerç que generava, ja que la sal era, en aquella època, un producte bàsic per al bestiar, per a la conservació dels aliments, i també per a la salut de les persones a l’hora de prevenir l’hipotiroidisme (o goll), malatia molt freqüent en regions muntanyenques on les comunicacions eren molt dificils, provocada per un dèficit de iode i que es manifesta per una reducció del metabolisme, obesitat, depressió i un augment desmesurat del teixit tiroidal, la qual cosa es tradueix en un tumor al coll. La sal era tant important que fins i tot va ser moneda de canvi, i d’aquí que rebi el nom de “salari” la retribució periòdica pel treball realitzat, ja que aquesta paraula, sembla ser, que prové del llatí salarium que era la sal que rebien els soldats romans com a part de la seva paga.

La sal de Gerri té el seu origen a la Font Salada, la qual brolla per una escletxa entre roques calcàries, molt a prop del nucli urbà i a uns 15 metres per sobre del nivell del riu. L’explotació d’aquesta font salada es basa en la simulació de les condicions que van tenir lloc durant el dipòsit d’aquestes evaporites, això és, s’ha d’escampar una fina làmina d’aigua salada en unes basses enllossades (anomenades eres) i deixar que el sol evapori l’aigua per tal que torni a cristal·litzar el valuós recurs que és la sal.

Vista de les salines de Vilanova de la Sal (www.web.udl.es)

Aquest procediment, que sembla tant senzill, és en realitat força complicat si el que es vol obtenir és una sal de qualitat. Per això cal netejar les eres, s’han de regar i cantallejar els tolls, remullar el salí i esperar una meteorologia benigna, amb poques plujes. Si l’aigua de la font conté molts sulfats disolts, cal que aquests precipitin abans en unes basses per tal d’obtenir unes aigües riques en clorurs les quals seran les que s’escamparan per les eres.

Un cop obtinguda la sal, aquesta s’emmagatzemava a la Casa de la Sal (o Alfolí), un edifici fortament custodiat per tal d’evitar els robatoris. A l’Alfolí es feien els processos d’acabat: pesar, moldre i empaquetar la sal (o ensacar, segosns els casos). La sal de més qualitat encara passava per un darrer i laboriós procés de secat. Però... d’on surt la sal de Gerri si resulta que aquest poble està a més de 140 Km de la costa?

Geològicament el poble de Gerri de la Sal està enclavat dins una de les zones estructuralment més complexes del Pirineu: l’anomenat Mantell de les Nogueres.


Concretament el poble es troba enmig d’un veritable mosaic de roques del Triàsic corresponents a les fàcies Buntsandstein (conglomerats, gresos i lutites), Muschelkalk (calcàries i dolomies) i Keuper (lutites, guixos, carnioles i ofites). Els materials d’aquesta darrera fàcies, degut a la seva naturalesa plàstica, són els responsables del lliscament del Mantell de les Nogueres cap al sud i per això es concentren al seu front.


Dins els sediments de la fàcies Keuper és on es troben les evaporites (guixos i sals), dipositades per evaporació de l’aigua i posterior precipitació d’aquestes evapotites en les llacunes hipersalines dels deserts costaners que es situaven al voltant del futur oceà Atlàntic.
Aquestes evaporites es disolen fàcilment al pas de les aigües subterrànies que s’infiltren entre les roques, i quan aquestes surten a la superfície ho fan en forma de fonts salades les quals, si són explotades, donen lloc a les anomenades salines continentals. El funcionament, quasi ininterrumput, de les salines continentals de Gerri, va des del segle IX fins al 1982, moment en què els aiguats d’aquell any van arrasar les eres i l’activitat no es va tornar a reemprendre. Ja des del 1970, però, la sal de Gerri amb prou feines podia competir amb la sal provinent d’altres contrades. Actualment les salines de Gerri funcionen a nivell didàctic i turístic i el Reial Alfolí s’ha convertit en la seu del Museu de Gerri de la Sal.

Reial Alfolí de Gerri (www.museudelpirineu.cat)

Les salines continentals de Gerri no són, ni de bon tros, les úniques que hi ha. De fet no massa lluny, a la porta nord del Congost de Collegats a l’indret de l’Hostal de les Morreres, hi havia hagut unes salines de les quals avui no en queda ni rastre.

Les fonts salades relacionades amb la fàcies Keuper s’estenen en una franja sudpirinenca des del nord del Berguedà fins al Cantàbric. Els afegitons “de la Sal” o “Salines/as” i els topònims Salat/Salado moltes vegades en delaten el seu origen. Així trobem noms com la Font Salada (sota la serra de les Arades, al nord de Berga), el Salí de Cambrils i la Ribera Salada (al nord del Solsonès), Vilanova de la Sal (a la Noguera), Salinas de Naval i Salinas de Hoz (al Somontano, Osca), Salinas de Imón i Saelices de la Sal (a Sigüenza, Guadalajara, al cor del Sistema Ibèric), Poza de la Sal (al nord de Burgos), Salina de Añana (a Vitòria), Salinas de Oro i Rio Salado (al nord d’Estella, Pamplona), Cabezón de la Sal (a Cantàbria). Es dóna el cas que el mot cabezón prové d’una mesura utilitzada pels romans en el comerç de la sal. En aquell sector la sal aflora en forma de diapir i s’ha explotat durant segles a través de mines i injeccions d’aigua al subsòl,  fet que ha provocat, i provoca, enfonsaments del nucli urbà de Cabezón de la Sal pel col·lapse de les galeries subterrànies.

Salines de Vilanova de la Sal, en procés de recuperació (www.calribero.es)

Salinas de Imón, on va ser definida la Formació Imón que tanca el
 període Triàsic (www.wikipedia.org)

Salinas de Naval, on s'aprofiten les aigües salades 
per a usos terapèutics (talasoteràpia). www.heraldo.es

A  Peralta de la Sal, a Osca,  sembla ser que la sal de les seves fonts no procedeix de les evaporites de la fàcies Keuper sinó de les sals acumulades a la Depressió de l’Ebre durant el Terciari, i de les quals ja en parlarem... més endavant.

1 comentari:

  1. La primera fotografia amb el comentari al peu: Vista de les salines de Gerri (www.web.udl.es), no és de Gerri, correspon a les salines de Vilanova de la Sal.

    ResponElimina