Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dilluns, 27 de gener de 2014

Ventus: EL MESURAMENT DEL MERIDIÀ ALS PAÏSOS CATALANS (II): Francesc Aragó

El 2 de maig de 1806, el Bureau des Longitudes encarregà les tasques de represa del mesurament del meridià (abandonades per la mort de Méchain quan només s’havien enllestit cinc de les setze triangulacions previstes fins a Formentera) al físic, astrònom i matemàtic Jean-Baptiste Biot (1774-1862) i al jove astrònom rosellonès Francesc Aragó (1786-1853), qui havia conegut Méchain quan aquest mesurava l’arc del meridià pel Rosselló. El govern espanyol donà la seva aprovació i nomenà dos comissaris adjunts: el valencià Josep Chaix (qui havia també treballat amb Méchain) i el gallec José Rodríguez.

Francesc Aragó en un retrat de joventut

Jean-Baptiste Biot

Aragó i Biot arribaren el setembre de 1806 a Barcelona per començar tot seguit les operacions allà on Méchain les havia deixat, al desert de les Palmes, estació que fou unida per triangulacions amb les de la serra d’Espadà, Cullera i el Montgó (muntanya propera a Dènia). Al març de 1807 anaren a l’illa d’Eivissa, en un místic (vaixell de tres pals que utilitzava el tipus de vela mística, similar a la llatina, en el seu aparell) que el govern espanyol havia posat a la seva disposició. Al nord de l'illa establiren una estació geodèsica al puig de Campvei, per fer les observacions entre Eivissa i el desert de les Palmes, per una banda, i entre Eivissa i el Montgó, per l’altra. El 19 d’abril es traslladaren a l’illa de Formentera, on muntaren l’observatori a la Mola. Aquests treballs permeteren fer una llarga triangulació entre les dues illes i la costa valenciana del Montgó.

Retornats al País Valencià, continuaren les observacions per la serra d’Espadà, la mola d’Ares, el Montsià, l’Espina i el tossal d’Encanader, punt on coincideixen els límits de Catalunya, València i Aragó. El desembre del 1807 tornaren a Formentera per tal d’establir la latitud exacta de l’extrem sud d’aquest arc del meridià, determinada per nombroses observacions de l’estrella polar.

El mes de gener de 1808, Biot retornà a París amb les dades enllestides dels onze triangles (més els altres cinc de Méchain). Francesc Aragó romangué encara a Formentera alguns mesos, juntament amb els comissaris Chaix i Rodríguez, per treballar en el dissetè triangle, que uní geodèsicament Mallorca, Menorca i Formentera, amb la qual cosa es pogué assolir la mesura d’un arc de paral·lel d’un grau i mig.

Restes de la cabana d'Aragó a la mola de s'Esclop (Mallorca)

Després de Formentera, el 6 de maig de 1808, quan ja havia esclatat la guerra del Francès, Aragó es traslladà a Mallorca per mesurar la latitud i l’azimut d’aquesta nova triangulació, i s’instal·là al cim de la mola de s’Esclop, a la serra de Tramuntana, prop del puig de Galatzó. Aragó treballà amb relativa tranquil·litat fins al 27 de maig, quan succeïren els esdeveniments que el mateix Aragó explica en les seves memòries (Història de la meva joventut. Barcelona, 1937):

Entre la gent va córrer el rumor que jo m’havia establert allà per afavorir l’arribada de l’exèrcit francès, i que cada vespre jo hi feia senyals. Tanmateix, aquest rumors només esdevingueren amenaçadors per a mi al moment que arribava a Palma, el 27 de maig del 1808, un oficial ordenança de Napoleó. Aquest oficial, el senyor Berthémie, portava a l’esquadra espanyola de Maó l’ordre de partir a tota pressa cap a Toló. La nova de la seva missió fou seguida d’un alçament general que va posar en perill la vida d’aquest oficial. El capità general Vives només assolí d’alliberar-lo de la mort fent-lo tancar al castell de Bellver. Aleshores hom es va recordar del francès del puig de Galatzó, i hom va formar una expedició popular per anar-lo a agafar.

El senyor Damià, patró del místic que el govern espanyol havia posat a la meva disposició, va venir a veure’m a corre-cuita i em va portar un vestit (de pagés mallorquí) amb el qual em vaig disfressar. Tot anant cap a Palma en companyia del valerós mariner, vam trobar la tropa que em venia a cercar. Ningú no em va reconèixer, perquè jo parlava perfectament el mallorquí. Vaig encoratjar molt i molt aquell destacament que seguissin per aquell camí, i vaig continuar la ruta cap a la ciutat.

Arribats a Palma, Aragó anà al vaixell que l’havia portat, comandat pel tinent de navili Manuel de Vacaró, a qui li demanà per anar a Barcelona, ocupada aleshores pels francesos. Però Vacaró no accedí, doncs les autoritats de l’illa havien prohibit sortir a tot vaixell sense un permís especial, però en canvi oferí al jove astrònom d’amagar-lo al vaixell dins un petit bagul. Tanmateix, Aragó preferí demanar al capità general Vives que l’empresonessin per seguretat al castell de Bellver. Quan es dirigia cap a la fortalesa fou descobert pels escamots que el cercaven pel port, i hagué de fugir a corre-cuita dels seus perseguidors per poder arribar al castell de Bellver. Aragó escriu, amb certa ironia, a les seves memòries: Durant la meva correguda només havia rebut una lleugera ganivetada a la cuixa. Ben sovint hom ha vist presoners que s’allunyen, cames ajudeu-me, del calabós; potser jo sóc el primer que ho ha hagut de fer a la inversa.

Castell de Bellver a Palma de Mallorca

Durant gairebé tot el mes de juliol de 1808, Aragó romangué al castell de Bellver, on es sentí abandonat dels seus antics amics mallorquins i on llegí, en algun diari de València, la falsa notícia de la seva execució, penjat a la forca. Quan la situació semblava més calmada, Aragó demanà el seu alliberament al capità general, el qual accedí però sense intervenir en la protecció que necessitava per sortir de l’illa, ni tampoc li proporcionà cap salconduit. Tanmateix, quan el jove astrònom fou alliberat, juntament amb l’oficial francés Berthémie, trobà de nou l’ajuda del patró Damià, qui cercà una barca de pesca per fugir de l’illa. El 28 de juliol partiren en la barca comandada per Damià, amb tres mariners més. Degut a l’adversa meteorologia, decidiren fer una aturada a l’illa de Cabrera, esperant una millora del temps. L’endemà, 29 de juliol, partiren de Cabrera, amb millor temps i vent favorable (setmanes després aquesta illa havia de ser dura presó per als francesos que capitularen a Bailén), i pogueren arribar sans i estalvis a Alger el 3 d’agost.

Però la particular odissea d’Aragó per retornar a França encara va durar gairebé un any. A Alger va agafar un vaixell cap a Marsella que durant el trajecte fou capturat per un corsari català. Aragó, amb la resta de passatge i tripulació, fou conduït a Roses, on restà empresonat fins que el traslladaren a Palamós. Al cap de tres mesos, arran d’un acord amb el bei o governador d’Alger, Aragó i Berthémie van poder continuar viatge per mar cap a Marsella, però quan estaven a punt d’arribar una forta tempesta féu derivar el vaixell cap al sud fins al port de Bugia, altre cop a la costa d’Algèria. Des d’allí, tot viatjant pel desert amb Berthémie i un guia nadiu, arribà de nou a Alger el dia de Nadal de 1808. Sis mesos després, el 21 de juny de 1809, va embarcar-se, per tercera vegada, cap a Marsella; en aquesta ocasió, prop del seu destí, el vaixell va estar a punt de ser apresat per una fragata anglesa. Finalment, el 2 de juliol de 1809, va desembarcar al llatzeret de Marsella, on va haver de passar l’obligada quarentena.

L’acta de la sessió del 30 d’agost de 1809 del Bureau des Longitudes de París podia anunciar per fi: El senyor Aragó, de retorn d’Àfrica, presenta els manuscrits de les seves darreres observacions a Eivissa, Formentera i Mallorca.

Francesc Aragó en un retrat de maduresa

Francesc Aragó començava així una llarga trajectòria científica (amb importants treballs sobre la velocitat, la polarització i la teoria ondulatòria de la llum; sobre astronomia, electromagnetisme, meteorologia, geofisica, etc.), política (republicà i demócrata convençut, arribà a presidir, entre maig i juny de 1848, la Segona República Francesa) i de compromís social (aquell mateix any havia signat el definitiu decret d’abolició de l’esclavisme a les colònies franceses). Morí a París l’any 1853.

Un cop el metre fou implantat a França (1799), la nova mesura inicia al segle XIX una llarga trajectòria per anar-se també adoptant en la majoria de països del món (a Espanya es declara oficial l’any 1849), que tanmateix trobarà resistència en els països anglosaxons. L’any 1875 es constitueix a París el Bureau International des Poids et Mesures. El 1889 aquest organisme, en la 1a. Conferència General de Pesos i Mesures (CGPM), adopta com a patró del metre el regle de platí aliat amb un 10% d’iridi, amb forma d’H, dipositat al pavilló de Sèvres. Les següents CGPM anaren establint, al llarg del segle XX, altres patrons i definicions del metre, fins que la 17a. CGPM va establir, el 21 d’octubre de 1983, l’actual definició: la longitud recorreguda per la llum en el buit en un temps de 1/299.792.458 de segon. Aquesta definició del metre té l’avantatge de ser independent de qualsevol objecte material de referència.

Barcelona recorda el mesurament del meridià amb diverses fites commemoratives: a la torre de guaita del castell de Montjuïc; a la torre del Rellotge del moll de Pescadors, on hi havia l’antic far que fou un dels punts geodèsics (aquesta torre és el punt de creuament de les línies imaginàries que prolonguen l’avinguda del Paral·lel i l’avinguda Meridiana); al centre de la plaça de les Glòries (intersecció de la Gran Via de les Corts Catalanes, l’Avinguda Diagonal i l’Avinguda Meridiana), on hi ha un monument d’acer de 35 m de llarg que representa a escala el perfil terrestre del meridià. Així mateix, a la platja d’Ocata del Masnou hi ha un monòlit commemoratiu a pocs metres del mar.

Placa commemorativa del meridià al castell de Montjuïc

Monòlit i traça del meridià a la platja d'Ocata (el Masnou)

Per als excursionistes i ciclistes (BTT), la Ruta del Meridià Verd, senyalitzada amb fletxes verdes i plaques negres, estableix un itinerari de 216 Km, dividit en 12 trams, entre el coll de Pal i el Masnou. Aquesta ruta segueix, tan a prop com és possible, la línia vertical del meridià de París, objecte de les triangulacions de Méchain a Catalunya. A França, entre Dunkerque i Prats de Molló i la Presta, s’hi han plantat milers d’arbres per recordar l’itinerari d’aquest meridià (d’aquí el seu nom).

Indicador del Meridià Verd a la serra Cavallera (Ripollès)

El traçat del Meridià Verd per Catalunya

I per finalitzar, remarcar que Barcelona, juntament amb París i Dunkerque, ha quedat associada per sempre més a la gran operació geodèsica que, realitzada entre 1792 i 1808 per terres catalanes, valencianes i balears, fou l’orígen de l’actual Sistema Mètric Decimal.

Bibliografia

Francesc ARAGÓ. Història de la meva joventut. Editorial Barcino. Barcelona, 1937. / Historia de mi juventud. Espasa-Calpe Argentina. Buenos Aires, 1946.

Enric MOREU-REY. El naixement del metre. Editorial Moll. Palma de Mallorca, 1956. / Editorial Moll. Barcelona, 1986. / Editorial Pòrtic. Barcelona, 2000.

Revista MUNTANYA, núm. 797. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona, 1995. / Francesc OLIVÉ. El mesurament del meridià i la memòria col·lectiva (pàg. 9-13). / Gaspar VALERO. L’episodi de Francesc Aragó a les Illes (pàg. 24-26). / Daniel GOZALBO. Pierre Méchain i Castelló de la Plana (p. 27-28). / Antoni QUINTANA. Antoni de Martí i Franqués i la mesura de l’arc de meridià al seu pas per Tarragona (pàg. 29-33). / Lluís MARQUET. Les mesures tradicionals catalanes abans del metre (pàg. 34-37).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada