Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 21 de juny de 2013

Isabel Benet: ELS CINGLES DE BERTÍ, escola de geologia (I)

Qui no ha anat mai al Figaró, amb el professor de Ciències Naturals, a observar roques in situ i a buscar “bulimus” al coll de Can Tripeta? Els professos escullen els Cingles de Bertí per a portar a terme aquesta activitat perquè allà la geologia és “fàcil”, o sigui, que les roques estan situades en l’ordre cronoestratigràfic normal: les més antigues es troben sota les més modernes, tal i com va dir en Niels Stensen, pare de la Geologia moderna.

Els Cingles de Bertí des de la Trona

Als Cingles de Bertí pot observar-se la major part de la sèrie triàsica, reposant discordantment damunt el sòcol paleozoic del massís del Montseny, i cabussant lleugerament (entre 5 i 10º) cap al WNW. Aquests són els afloraments mesozoics més septentrionals de la Serralada Prelitoral, es disposen en una estreta franja tot rodejant la falda oest del Montseny i representen la cobertora d’aquest massís ja que, en aquella època, aquesta era una zona deprimida i no l’alterós massís d’avui dia; de fet aquest sector va ser envaït pel mar dos cops durant el Triàsic.

El millor itinerari on es pot veure la seqüència triàsica, és al llarg dels poc més de 4 quilòmetres de la carretera que, des del Figaró, s’enfila al mas de Can Montmany; per això aquest recorregut es pot fer a peu, en cotxe o en bicicleta. Aquest itinerari és tot un clàssic ja que va ser inclòs al curs Ciclo de Geologia Práctica sobre los alrededores de Barcelona, dirigit pel Dr. Lluís Solé Sabarís, a principis dels anys seixanta del segle passat. L'itinerari en qüestió va anar a càrrec del Dr. Joan Rosell, i des llavors s'han publicat diversos quaderns on es detalla aquest mateix itinerari.







Al llarg del primer quilòmetre podrem contemplar les calcàries grises del Devonià inferior, plegades durant l’orogènia Herciniana; així com també un dic de pòrfir que la carretera talla en dos punts.

Les calcàries del Devonià (Paleozoic)

Dic de pòrfir

Seguidament ja trobem les sorrenques vermelles de la fàcies Buntsandstein (Triàsic inferior), abans, però, al marge dret de la carretera es pot veure l’antic forn de calç de Montmany (s.XVIII-XIX) en el qual es coïen les calcàries de la fàcies Muschelkalk que ja veiem just damunt nostre.

Forn de calç de Montmany


Aquí, però, no s’observen els conglomerats de la base de la fàcies Buntsandstein encara que molt a prop, sí que es pot veure un petit gruix d’aquests conglomerats. Aquí tampoc s’observa el contacte discordant d’aquesta fàcies amb el sòcol paleozoic ja que aquest resta tapat per la vegetació. Per a veure bé aquesta discordança haurem d’anar a Santa Eugènia del Congost, al talús obert recentment a la carretera C-17.




Al llarg d’un parell de corbes anem observant el pas de les sorrenques a les lutites de la fàcies Röt (prop del contacte amb el Muschelkalk inferior), on es poden veure unes taques grises (per reducció del ferro), tal vegada relacionades amb l’activitat vegetal d’aquella època. De fet per aquesta zona s’han trobat restes de coníferes, equisets i falgueres. També poden observar-se motlles d’evaporites ja que aquesta és una fàcies de trànsit a la posterior instal·lació d’una plataforma carbonatada soma, on es van dipositar les dolomíes i calcàries micrítiques de la fàcies Muschelkalk. (Veure en aquest bloc: “Els vertebrats del Permià i Triàsic de Catalunya”, de R. Espínola, juny 2012, clica aquí si vols veure l'article)


Tot seguit la carretera talla de biaix tots els materials que formen la fàcies Muschelkalk inferior (M1) els quals constitueixen el primer dels esglaons dels Cingles de Bertí. En ella es poden observar rastres de biotorbació (“fucoides”) i, de vegades, s’han pogut veure alguns nòduls de sílex.


A uns 800 metres de Can Montmany es troba el sostre d’aquest paquet de dolomies d’uns 60 metres de potència i, al seu damunt, ja trobem les argiles, gresos i guixos de la fàcies Muschelkalk mitjà (M2) on s’ubiquen els camps de conreu d’aquesta finca.


Paquet de guixos sota el turó de la Cuspinera

A partir de Can Montmany l’itinerari continua per pista de terra on podem observar com el Seneci del Cap (Senecio inaequidens), planta invasora sudafricana, ja ha arrelat al Montseny. A França se l’ha classificat com al “perill groc” per la seva ràpida expansió degut al fet que les seves llavors, equipades amb un plomall, són fàcilment transportades pel vent.


Després de passar a frec de les ruïnes de l’ermita de Sant Pau de Montmany (s.XII), trobem les dolomies i calcàries de la fàcies Muschelkalk superior (M3) que aquí es troba molt reduïda ja que al damunt d’aquests materials ja es dipositen les argiles, gresos i conglomerats del Paleocè inferior (Cenozoic o Era Terciaria) on es localitzen els famosos gastròpodes lacustres Vidaliella gerundensis (“bulimus” pels amics).

Aspecte de les argiles i gresos del Paleocè, amb el Puig Ciró al fons

Els conglomerats poligènics del Paleocè

El gastròpode continental Vidaliella gerundensis

Aquí trobem una llacuna estratigràfica de primer ordre, això és: falten els sediments corresponents al Triàsic superior (fàcies Keuper), tot el Juràssic i tot el Cretaci; això vol dir que aquests materials, o bé no es van dipositar mai o, si es van dipositar, van ser erosionats. Tal vegada va ser una combinació d’ambdós fenòmens, degut al fet que ens trobem al marge d’una antiga conca sedimentària.

Damunt d’aquestes argiles, gresos i conglomerats del Paleocè i Eocè inferior, trobem els antics camps de conreu de la Rovira (s.XIII), masia actualment en ruïnes però que va ser l’escenari de la novel·la de Raimon Casellas, Els Sots Ferèstecs, publicada l’any 1901. Sobre aquests materials s’asseu l’esglaó més important dels Cingles de Bertí, format per les calcàries, gresos i limolites de l’Eocè mitjà (Bartonià) i en les que es poden observar uns foraminífers fòssils anomenats nummulits, els quals evidencien que es tracta de sediments marins.


Tot això ho podem veure si seguim pujant per la malmesa pista fins al coll de Can Tripeta, al peu del Puig Ciró que, amb els seus 864 m, és un dels punts més elevats dels Cingles de Bertí. En aquest coll s’observa com les calcàries de M3 cabussen fortament cap al nord i això vol dir que són discordants respecte als sediments del Paleocè com a conseqüència de l’orogènia Alpina, de la qual ja en parlarem… més endavant.(fotos 20 i 21)



En un proper article es proposarà un recorregut pel contigu Sot del Bac, itinerari que va aparèixer a Algunos itinerarios geológicos desde Barcelona, de S. Calzada i J. de Jaime, publicat l’any 1978.

1 comentari: