Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 21 de desembre de 2012

Mn. Francesc Nicolau i Antonio Abad: MIG SEGLE DEL TRASPÀS DE Mn.JOSEP RAMON BATALLER


 La vigília de Nadal d’enguany s’acomplirà mig segle de la famosa nevada que caigué a Barcelona, la del 1962. Segurament, moltes persones que la visqueren la recordaran. I per als que no la visqueren, els mitjans de comunicació se’n faran ressò. Però el dia vint-i-dos, un parell de dies abans, farà el mig segle de la mort del Dr. Josep Ramon Bataller, de Mossèn Bataller, que era com li agradava que l’anomenessin. El Dr. Bataller, Mn. Bataller, fou una persona molt determinant de la història del Museu. Tots sabem que durant els luctuosos dies de la guerra de 1936-1939, les col·leccions es varen perdre en la seva quasi totalitat. La biblioteca va poder ser salvada per obra del Centre Excursionista de Catalunya i després se’n feu càrrec la Generalitat. Un recent i documentat estudi del nostre Amic i Consoci Enric Aragonès ha pogut reconstruir i aclarir aquells esdeveniments. Aquells dies, Mn. Bataller s’instal·là als soterranis de l’Escola d’Agricultura, d’on era professor, i no fou molestat. Es dedicà a continuar els estudis paleontològics. Inclús va sortir el 1938 per anar a França a un congrés geològic i en va tornar a Barcelona (per aquests fets li calgué passar una depuració a començaments dels 1940). Els qui no el vàrem conèixer, tot això ens indica la fermesa del seu caràcter i la seva gran vocació científica.


Però, avui veiem el Museu com una gran institució, reconeguda a nivell nacional i internacional, amb una vida molt intensa i que mira d’ajudar els professionals i els afeccionats, encabint-los tots sota d’un mateix sostre ¿Seria tot això possible sense que Mn. Bataller, pel febrer de 1939, no hagués tingut el ferm propòsit de fer renéixer el Museu de les seves cendres? Creiem que si Mn. Bataller no hagués agafat aquell carro i ajudat per uns nois de la casa de la Caritat, no hagués anat a visitar a aquelles persones que havien guardat exemplars de fòssils i minerals que havien format part de les col·leccions, i no hagués recuperat la biblioteca emmagatzemada en un dipòsit, el Museu ara no existiria. Ningú hauria tingut la capacitat i l’entrega per fer-ho. Si quan ja va començar a sentir el pes dels anys, no hagués demanat al Bisbe que Mn. Via es preparés per succeir-lo algun dia, tampoc. Un cop hagués mort Mn. Bataller, el Museu, de manera inevitable, hauria tancat les seves portes.

Fuentespino de Moya (Cuenca) juliol 1959

Les investigacions geològiques de començaments del segle XX eren molt més dures que ara. Mn. Bataller és el pont que ens uneix amb el Dr. Jaume Almera, fundador del Museu el 1874; o amb l’enginyer Lluís Marià Vidal, a qui ajudava a la conservació de la seva extensa col·lecció particular. Les investigacions dels 1940 i 1950, amb les penalitats i caresties de totes classes, encara més. Però no eren obstacle per a Mn. Bataller. Ni la diabetis que patia ho fou; tots recordem aquella fotografia del 1959, al damunt del carro anant a visitar els jaciments de Fuentelespino de Moya, amb la cama tallada des del 1955. Els seu grau de coneixement geològic i paleontològic era quasi infinit. La memòria fotogràfica que tenia per saber de quin treball procedia una figura. Conten que quan es presentà a la càtedra de Paleontologia de la Universitat de Barcelona, el 1949, i de la qual fou el primer titular, els savis estrangers no entenien qui a Espanya podia examinar al Mn. Bataller. Les altres persones que també es presentaren a aquelles oposicions havien decidit de no examinar-se. A la part pràctica de determinació de fòssils, després deu minuts (quan els altres haguessin hagut de menester tot un dia) va donar al tribunal tots els noms correctament.

Mn. Bataller entre el pare Calzada i Mn. Via a Salou (1961) Foto: Joan Rosell

Va estimar molt als seus alumnes, del Seminari, de la Universitat, de l’Escola d’Agricultura. Expliquen que Mn. Bataller semblava revestit d’una crosta d’un cert caràcter difícil, però que amagava al seu interior una gran bonhomia i generositat. Els seus deixebles (fins i tot el Cardenal Jubany) recordaven els seus famosos “atracos” o exàmens sobtats  que feia als alumnes a la sala d’actes o el mateix Museu Geològic, de manera imprevista sense avisar. De vegades també feia preguntes d’Història Natural, de manera sobtada i sense esperar-ho pels corredors del Seminari. Però també les estrenes que feia pel dia de Sant Josep als que eren més pobres; o pagar personalment la beca als alumnes que suspenien la seva matèria. També poderm resaltar les tres-mil pessetes que donà als estudiants Bastida i un de nosaltres per haver-li portat fòssils del Trias de San Paolo dei Cavalieri (Itàlia).

L’any 1952, l’Arquebisbe va voler que l’acompanyés a Roma en una visita al Sant Pare. En restar uns instants a soles amb el Papa, Mn. Bataller, responent als elogis que li feia el Pontífex, va dir-li que ja era un vell, i el Papa li va contestar que ell també ho era!

Així, no ens ha de causar sorpresa que el dia 18 de desembre de 1962, encara donés al Seminari la seva classe de Geologia, portat a pes de braços i cadira de rodes pels seus alumnes, i assistís a la tarda, de la mateixa manera, a la reunió del claustre de professors que presidia l’Arquebisbe.

Quatre dies després d’aquell divuit de desembre va lluitar contra la mort un cos molt debilitat per la diabetis, les xacres, segurament el tabac, ja que havia estat tota la vida un fumador empedreït (era d’aquells que encenen una cigarreta amb la burilla del que acaben).

Des d’aquest mig segle de distància, el Museu segueix amb les activitats que Mn. Bataller havia iniciat des de la mort del Dr. Almera i després de 1939. De d’aquí li donem les Gràcies. Gràcies Dr. Bataller, Mn. Bataller, per haver fet ressorgir el Museu de les seves cendres!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada