Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

divendres, 28 de desembre de 2012

Sergi Falguera: LA MINERIA DE LES SALS SÒDIQUES I POTÀSSIQUES AL BAGES


Encetavem l’any 2012 amb el recordatori d’un centenari: el de la conferència on Alfred Wegener explicà, per primer cop, la seva teoria de la Deriva Continental; i l’acabem amb un altre centenari: el del descobriment de les sals potàssiques al pou “Salí” de Súria per part d’Emili Viader i René Macary i del qual ja es va fer esment, en aquest bloc, el passat mes de març a la ressenya sobre la fira Mineralexpo de Sants. Per aquest motiu volem reproduir aquí una conferència, convenientment actualitzada, pronunciada per en Sergi Falguera l’any 2006 i que fou publicada al butlletí intern dels Amics del Museu núm. 50.

Els clorurs englobats dins la franja evaporítica marina de finals del Bartonià-Priabonià, s’estén dins del perímetre Manresa-Vic-Berga-Guissona-Balaguer i tenen el seu origen en l’antic braç de mar, el qual formava part del més extens oceà Atlàntic, i que ocupava tota la depressió de l’Ebre, obert al dit oceà pel País Basc, així com també estava obert al mar de Tethys per l’Empordà. En aquella època, l’acostament de la placa Europea amb la subplaca Ibèrica, tancà les comunicacions de dit braç amb l’oceà Atlàntic i el mar de Tethys, i el resultat fou la seva total evaporació. En els marges de la conca es diposità el guix (sulfat càlcic hidratat) i en l’espai indicat (i també a Navarra) es dipositaren halurs tals com la sal comuna o halita (clorur sòdic), la silvinita (clorur potàsic) i la carnalita (clorur potàsic i magnèsic hidratat).


Un cop dipositades les sals, foren recobertes per materials detrítics d’origen continental deguts a cursos hídrics procedents principalment del Pirineu i, en menor grau, de les Serralades Costaneres; el seu gruix pot assolir centenars de metres, amb edats que van des de l’Eocè superior a l’Oligocè.

Salí de Súria i la Fm. Artés en posició invertida

Anticlinal fallat a Sallent. Foto: Isabel Benet

Els moviments d’acostament citat es tradueixen en una compressió i plegament de tots aquells materials. Aquest fet, unit a la plasticitat de les sals i la seva menor densitat en respecte de les roques que l’envolten (com l’oli sota l’aigua que té tendència a pujar a la superfície) fa que es trobin importants gruixos d’evaporites als anticlinals i menor als sinclinals. Això és especialment manifest a Cardona on la sal ha estripat completament la cobertora i aflora en forma de diapir a la Muntanya de Sal.

Muntanya de Sal a Cardona. Foto: Agustí Asensi

També afloren a Súria, a la zona propera al Mig Món (plec anticlinal complex) al sud del qual, al riu Cardener, afloren guixos i pocs metres per sota de la superfície, els clorurs. Per aquest motiu les concessions mineres que s’otorgaren al segon deceni del s.XX segueixen els eixos dels anticlinals, ja que en aquests punts cal perforar molt poca cobertora per trobar la sal, la qual cosa disminueix les despeses d’explotació. També els sondatges d’investigació es troben ubicats ampliament en aquests llocs.

La sal a Cardona és coneguda des dels temps prehistòrics i ja fou explotada pels romans. A l’edat mitjana s’hi fomentà el Vescomtat de Cardona, posteriorment convertit en ducat i cap de la noblesa de Catalunya; els ostentors tenien el dret d’explotació de la sal de Cardona. Amb Felip V, l’any 1716, es produeix l’estancament de la sal, el qual perdurà fins al 1870 quan fou recuperat novament el dret d’explotació pel Duc de Medinaceli, descendent dels Cardona. Llavors s’explotava en pedreres i no és fins al 1900 que Viader, administrador del duc, modernitza els sistemes començant a excavar un pou d’uns 50 metres de fondària el qual fou abandonat l’any 1934.

Unión Explosivos compra les concessions que pertanyien a Solvay i al Duc de Medinaceli i, a mitjans de la dècada dels anys 20, inicia les excavacions dels pous “Nieves” i “Alberto”, en ple rendiment el 1930, i la fàbrica de tractament “Manuela”. El 1960 treballaven uns 2.000 empletats i la profunditat assolida als pous ja era propera al miler de metres, amb temperatures pròximes al 50ºC. La empresa expotadora es transformà en Unión Explosivos Riotinto (UER) i després ERCROS. El 1989 es tancà definitivament l’extracció de la sal potàssica a la mina “Nieves” i concessions colindants, on s’arribà a una profunditat màxima de 1.308 metres i un total de 209.591 metres de galeries excavades, sense comptar les diverses grans cambres de major grandària.

Pocs anys després, el 1993 es constitueix una nova empresa minera, amb el nom de salinera de Cardona SL per a l’extracció només de sal mineral, mitjançant la concessió minera “Las Salinas” de Cardona. L’ús principal d’aquesta sal és el manteniment de les carreteres a l’hivern i per a l’alimentació de bestiar. Una gran part de la producció s’exporta cap a França ja que, a més de les salines marítimes de Sant carles de la Ràpita, són de les més productives avui dia existents al sud d’Europa. De les antigues colònies mineres construïdes per les diverses empreses, encara avui es continua vivint en algunes d’elles, com és la “Manuela”, al Raval de la Coromina i dels Escorials.

Antiga colònia minera de Sallent. Foto: Isabel Benet

A l’actualitat solament hi ha explotacions a Súria, Sallent i Balsareny. La mena beneficiada és la silvinita, malgrat ser un dels minerals primaris juntament amb l’halita i la carnalita. Es consideren minerals secundaris el guix, la illita (silicat del grup de les argiles) i l’anhidrita (sulfat càlcic anhidre) els quals s’alternen en forma de capes mil·limètriques amb els primaris, que ho fan en capes concèntriques.

El Salí de Súria

Capes plegades a l'interior de la mina


A Súria, fora d’un curt periode d’explotació al 1837, no és fins el 1876 quan s’inicien els treballs miners. El 1910 el francés Macary sol·licita una concessió i, juntament amb Viader, crearen la Societad Macary y Viader per a l’explotació de les sals que havien descobert i que començaren a la mina “Roumanie” el 1912. A 68 metres de profunditat la sal roja que extreien era rebutjada per les cabres i ovelles ja que el gust de la silvinita és amargant i no salat.  Les anàlisis d’aquestes sals foren efectuades pel farmacèutic Joan Bofill, cosí de l’esposa de Viader. Mesos després en Viader arribà a realitzar un total de quatre sondeigs per a assegurar-se plenament de la gran descoberta efectuada. Una primera valoració feta pels enginyers de mines César Rubio i Agustín Marín, de l’IGME, motivà que l’Estat creés una reserva al seu favor.

Extensió de la concessió "Roumanie"

El 1913 es constitueix la primera empresa Fondina SA amb capital toltalment estranger mitjançant  l’adquisició de 9 concessions mineres, d’aquesta manera el sindicat alemany de les sals potàssiques mundial, el Deutshes Kalisyndicat, s’establirà a la futura conca potàssica de l’estat espanyol per a un millor control de la resta d’empreses interessades. Mentrestant l’empresa franco-belga Solvay et Compagnie arriba a un acord amb Macary i Viader adquirint tots els seus drets miners. Poc temps després aquesta companyia efectua tres nous sondejos dins la concessió “Roumanie” i “Saladita” al voltant del pou “Salí” de Súria i així s’inicia una “guerra” entre empreses i particulars per arribar els primers a explotar aquesta riquesa tant valuosa per a l’indústria.



Aquell mateix any l’Estat suspén temporalment qualsevol nou registre miner en aquesta zona fins que els enginyers de l’IGME no finalitzin el seu treball d’investigació. La suspensió es va allargar fins dos anys i el propi estat espanyol es declarà el primer interessat a beneficiar-se’n  de manera que, a finals d’any, una nova empresa (Unión Española de Explosivos) vol avançar-se a Fodina SA i a Solvay et Compagnie en la zona del Salí de Cardona on Viader també havia descobert la presència de sals potàssiques.

El Salí de Súria

El 1917 ja s’havien realitzat 18 sondatges i a l’any següent arribà el ferrocarril de via estreta procedent de Manresa Alta. Al 1920 es constitueix la Sociedad Minas de Potasa de Suria (MPS), amb els socis fundadors de Solvay et Compangnie (82% de les accions) i la Societé Bordelaise des Produits Chemiques (18% de la resta de l’accionariat). L’any 1922 comença la producció de sal potàssica a Súria mitjançant el pou “Maestro”, dins la concessió “Roumanie”, i tal fou l’importància que assoliren les mines que fou construïda una colònia obrera (a l’igual que en altres poblacions que s’esmenten). L’alt cost i les dificultats per obtenir la sal potàssica mitjançant l’extracció de carnalita, els directius i tècnics de l’empresa decideixen d’extreure també la silvinita. Finalment, fins l’any 1936, només s’explotarà la silvinita.

Una antiga prospecció de sals potàssiques

El 1918 continuen els treballs de prospecció al voltant del pou “Salí” i es comença la perforació del que serà el primer pou rendible de sal potàssica de l’estat espanyol i del sud d’Europa. Dos anys més tard es constituirà l’empresa Minas de Potasa de Suria, filial de Solvay et Compagnie, la qual fou adquirida per l’Estat entre els anys 1982 i 1986, mitjançant una empresa pública que poc després serà Suria K. El 1989, en finalitzar la concessió, l’explotació fou recuperada per l’INI (Instituto Nacional de Industria).

Instal·lacions actuals de Sallent. Foto I.Benet

A Sallent els pous “Luís” i “Enrique” foren excavats al 1929 i la sal potàssica apareix a 300 m de profunditat. El 1970 foren explotades per la UER, després per l’INI i actualment per Iberpotsh. Les explotacions d’aquesta zona presenten el problema dels despreniments interiors que es manifesten en superfície amb l’enfonsament del terreny com passa al barri de l’Estació, on totes les construccions presenten nombroses esquerdes.

Vista de les instal·lacions a Vilafruns (Balsareny) Foto: I.Benet

A Balsareny les explotacions s’inicien al 1956 quan Explotaciones Potásicas excava el pou el pou mestre a la mina “Emerika” la qual assoleix els 529 metres de profunditat. Abans, però, l’Estat en un sondeig practicat a l’any 1920, va trobar-hi potasa. La zona també havia estat reconeguda per l’alemanya Fondina que no va realitzar cap mena d’explotació. El 1996 la mina de Vilafruns a Balsareny, de l’empresa Potasa Ibéricas SA, és absorbida finalment per Suria K

Entrada de les mines de Sallent. Foto: I.Benet

El 1998 totes les concessions, mines i instal·lacions en actiu al Bages, passen a una única empresa de la qual avui continua la seva explotació intensa. Aquesta de capital israelià i filial de Dead Sea Works Limited, va constituir la societat espanyola Iberpotash SA. Així mateix Dead Sea Works és filial del grup químic israelià Israel Chemicals Llimited.

Per a acabar farem un repàs a alguns actes de commemoració del centenari com són: la recostrucció de l’indret on s’ubicava l’antic pou d’en Macary i Viader al Salí de Súria gràcies a la pròpia empresa minera actual Iberpotash, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Súria; la restauració dels pous I, II i IV de les mines de sals potàssiques explotades actualment per Iberpotash. El dies 20 al 23 de setembre es va celebrar a Manresa el XIII Congreso Internacional sobre Patrimonio geológico y Minero, organitzat per Iberpotash, i es va fer una sortiga geo-minera al pou “Salí” de Súria. El passat 4 de desembre (dia de Santa Bàrbara) a Cardona, durant la festivitat dels miners, s’inaugurà una placa en homenatge a Emili Viader a la plaça d’entrada al  Parc Cultural de la Muntanya de Sal. Finalment el dia 10 de desembre, l’Ajuntament de Súria va nomenar a Emili Viader i René Macary, fills adptius d’aquesta vila bagenca, també es preveu que el parc municipal “El Casino” s’anomeni a partir d’ara, Parc Municipal “Macary y Viader”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada