Horari del Museu: Dilluns a Dijous: 16 a 19 h. - Divendres: 10 a 11 h. i 19 a 21 h. - Dissabtes i Diumenges: Tancat

dimarts, 30 d’agost de 2011

Isabel Benet: SERRA DEL CADÍ, aspectes naturalistes

El Cadí és una serra orientada d’est a oest amb uns impressionants i característics cingles a la seva cara nord, producte del basculament dels seus estrats cap al sud, i que és frontera natural entre les comarques de la Cerdanya, el Berguedà i l’Alt Urgell.

Aquí proposem un itinerari circular, de dificultat mitjana-alta, que permet conèixer l’extrem més oriental de la serra, tot ascendint a un dels cims més destacats: el Comabona, de 2.554 metres d’alçada. Aquest itinerari comença i acaba al Prat d’Aguiló (a 2010 m), ampla collada a la qual s’accedeix per una pista en mal estat que s’inicia prop de la població de Montellà.



Comencem tot dirigint-nos al refugi que està situat al peu del roc anomenat el Blancor.

Al costat de la font del refugi afloren unes roques grises pigallades: es tracta de les dacites, unes roques volcàniques de caràcter intermedi i de textura porfírica en les que destaquen uns grans cristalls (fenocristalls) de plagiòclasi.

Aquestes roques es van emplaçar a finals del Paleozoic (Carbonífer superior-Permià) quan aquesta zona es trobava afectada per un vulcanisme molt explosiu. Com es pot deduir, en aquella època (fa uns 280 milions d’anys), aquest no era l’indret agradable que és avui dia!

Des de la font comencem a remuntar cap al Pas dels Gosolans tot trepitjant unes argiles molt roges pertanyents a la fàcies Buntsandstein del Triàsic inferior, amb les quals s’inicia el Mesozoic o Era Secundària.

Als prats hi creix la xicoia (Taraxacum pyrenaicum), parenta dels “pixallits” o dents de lleó, que es recol·lecta a principis de primavera, quan encara no ha florit, per a fer-ne amanides. Hom assegura que té un gust semblant a l’escarola i les seves propietats diürètiques són ben reconegudes.


Junt amb les xicoies també es pot veure el botó d’or (Ranunculus acris) que dóna un toc de groc al verd de la gespa.

Després de creuar un petit bosc, entrem de ple al regne del calcari, amb roques pertanyents principalment al Cretaci superior (Mesozoic) i al Cenozoic (o Era Terciària).

Entre les esquerdes hi creix el carraspic (Iberis amara) amb els seus grupets de petites flors blanques o lleugerament rosades.


Poc a poc anem guanyant alçada i, si mirem enrere, podem encara veure el refugi enmig del prat on hi destaquen les roques volcàniques, de color gris-blavós; les argiles roges del Permotrias i la gran roca del Blancor, just al seu damunt, formada per calcàries del Cretaci superior.

Arribant al Pas dels Gosolans ens fixem que a les roques hi ha uns puntets blancs: són les alveolines, uns foraminífers unicel·lulars que van viure a principis del Cenozoic (Eocè). Les seves restes poden trobar-se al llarg de quasi tot el Pirineu.

A partir d’aquí ens dirigim a llevant, seguint el caire de la cinglera i passant pels pics d’Aguiló i de la Font Tordera, el qual ens regala espectaculars vistes del Comabona i la seva impressionant cara nord on hi destaca l’estrat, molt blanc, de calcàries amb alveolines de l’Ilerdià (Eocè inferior), ara amb una potència considerablement reduïda i en una posició més baixa degut a la presència d’una falla normal.

Al llarg del recorregut ens fixem que les plantes són molt menudes, a voltes piloses, i formen petits coixins per tal de protegir-se dels vents que assolen aquestes alçades. Algunes d’aquestes plantes són la saxífraga brioides (Saxifraga bryoides), la molsa florida (Silene acaulis) i l’andròsace (Androsace vandellii).

Andròsace
A les zones més protegides de la carena hi creixen l’àster (Aster alpinus) i la pastorella (Gentiana verna).

Pastorelles
Arribant a la carena principal, contemplem com les grans canals davallen directament cap al Prat d’Aguiló. A les roques poden veure’s les restes d’uns gasteròpodes fòssils que podrien ser de Cerithium serratus, del Cuisià (Eocè inferior). Som ja molt a prop del cim del Comabona.


Des del cim estant, i si el dia és bo, es gaudeix d’una vista molt dilatada: a ponent es distingeix la silueta del Montsent de Pallars; una bona part del Pirineu Axial tanca l’horitzó pel nord, des del Salòria a la Serra de Madres, ja al Capcir; a llevant tenim la gran massa calcària de la Tosa d’Alp i Serra de Moixeró, i pel sud s’estén la vall del Llobregat i l’impressionant cara nord del Pedraforca. Per l’oest tenim la resta de la Serra del Cadí de la qual només hi destaca el cim de la Costa Cabirolera, o Roca Punxenta, de 2.605 m.

Baixem del cim en direcció al Coll dels Terrers i des d’aquí ens dirigim al Pas de Tancalaporta tot flanquejant el vessant obac del Puig dels Terrers. Des del coll es pot contemplar tota la vall del riu Bastareny el qual aboca les seves aigües al Llobregat, a l’alçada de la població de Bagà.

Seguint les marques vermelles i blanques del G.R.-150, anem cap al Prat Cerdà, coll que separa la Serra del Cadí del Serrat de la Muga, i a través del Pas del Bou, descendim la cinglera formada per les calcàries amb alveolines.

A partir d’aquí comencem a trobar alguns exemplars esparsos de pi negre (Pinus mugo) i alguns matolls de ginebre (Juniperus communis), els fruits dels quals (els ginebrons) quan maduren es tornen foscos i amb ells s’elabora el conegut licor: la ginebra. També veiem l’adonis (Adonis vernalis) amb les seves vistoses flors grogues. A partir d’aquí seguirem les marques de color taronja del circuit dels ”Cavalls del Vent”.

Adonis
Quan entrem de ple al bosc trobem moltes espècies que creixen a la vora del camí aprofitant la major entrada de llum. Entre aquestes està la violeta boscana (Viola sylvestris) i l’herba del vent (Pulsatilla alpina).
Herba del Vent

Després de flanquejar el vessant nord de la Roca dels Llamps baixem de dret al Pla de les Creus, des del qual ens dirigim de nou al Prat d’Aguiló tot passant pel peu dels cingles drenats per petits rierols, on podem trobar la linària (Linaria alpina) i la violeta groga (Viola biflora).

Linària
Viola groga

Entre les roques veiem un aràcnid del gènere Lycosa, coneguda popularment amb el nom de “taràntula”. La seva picada pot ser perillosa.

En un prat, ja prop del refugi, descobrim un grup de bolets de grans dimensions: són els camperols (Agaricus campestris), parents dels xampinyons, que creixen després dels primers ruixats d’estiu i a la tardor.

Des d’aquest indret fem una petita pausa per a contemplar els abruptes vessants que deixem enrere abans de tornar de nou al Prat d’Aguiló on posem punt i final a aquest itinerari naturalista.

Distància del recorregut: 10 Km aprox. Desnivell: 600 m aprox. Extret del Mapa Excursionista Cerdanya, E 1:50.000, Ed.Alpina.
Nota: sortida realitzada el 19 de Juny de 2011

dilluns, 22 d’agost de 2011

Amics del Museu: DATES I DADES

Fites de l’evolució biològica extretes de l’exposició “La història més bella del Cosmos” que pot veure’s al Cosmocaixa. L’abreviatura Ma són milions d’anys.

4.600 Ma- Neix el Sistema Solar a partir d’una supernova de la qual encara ens arriben fragments en forma de meteorits, com el que està exposat que va caure l’any 1969 a Pueblito de Allende (Mèxic) procedent del cinturó d’asteròides. Es tracta d’una condrita amb una edat de 4.550 Ma

• 3.850 Ma- Neix la vida amb les primeres cel·lules amb membranes que separen l’interior de l’exterior i que són capaces de trasformar l’energia química o lumínica i reproduir-se.

• 3.600 Ma- Neixen els ecosistemes amb els primers bacteris (els èssers vius més senzills) que s’organitzen en colònies d’estromatòlits.

• 2.500 Ma- Neix l’atmosfera de la mà dels cianobacteris que fixen el CO, per fotosíntesi, alliberant O que oxida el ferro formant els dipòsits de ferro bandejat com els que es troben a Hamersley Range (oest d’Austràlia).


Dipòsit bandat de ferro. Paleoproterozoic (2.500Ma), Hamersley Range (Austràlia)

• 2.100 Ma- Les cel·lules procariotes (sense nucli) evolucionen a eucariotes (amb nucli) a partir de la incorporació d’altres cel·lules en simbiòsi (mitocondries, cloroplasts…). Les algues brunes són les primeres que es reprodueixen sexualment cosa que comporta, per primer cop, la mort dels progenitors. L’alga Gryparia és la més antiga de totes.
Grypparia spiralis, Paleoproterozoic (2.200Ma), Palmer (Michigan), EEUU

• 600 Ma- Els primers èssers pluricel·lulars eren només una colònia de cel·lules poc diferènciades. A la fauna d’Ediacara (sud d’Austràlia) ja es veu, però, una evolució cap a la formació de teixits i sistemes d’organs en animals de cos tou.

• 530 Ma- El Fanerozoic marca l’inici de l’aparició dels escuts protectors que promocionen l’anomenada “Explosió Càmbrica” de la qual es té una bona representació a la Formació Burguess Shale a la Columbia Britànica (Canadà).

• 510 Ma- Apareixen els primers vertebrats. Uns dels peixos més antics són els del gènere Lasarius, agnats o sense mandibules, avantpassats de les actuals llampreses que succionaven el fons marí a la recerca de matèria orgànica i petits vertebrats. Tal vegada es tracti dels primers depredadors.

• 445 Ma- Les algues verdes que creixien als marges de les maresmes, conquereixen la terra ferma a partir d’una cutícula que les protegeix de la deshidratació i els hi dóna rigidesa a l’estructura interna la qual cosa els permet de mantenir-se dretes convertint-se en les primeres plantes vasculars que encara no tenien fulles però sí espines.

• 435 Ma- Els primers peixos mandibulats van evolucionar a partir dels agnats a principis del Paleozoic (Silurià) per una modificació del darrer arc branquial. Els representants més antics van ser els placoderms que poseïen unes armadures òssies frontals.

Bothriolepis sp., Devonià superior (Rússia)

reconstrucció

• 425 Ma- Els euriptèrids eren artròpodes aquàtics, emparentats amb els actuals escorpins, que es van veure obligats a deixar el mar i a remuntar els rius degut a la pressió que exercien els peixos mandibulats.
Eurypterus remipes, Silurià (Nova York) EEUU

• 370 Ma- Els avantpassats dels anfibis cal buscar-los en els peixos d’aletes lobulades (aquelles que presenten ossos enlloc de radis) que són els parents dels actuals celacants. Els primers anfibis serien peixos d’aigua dolça que es devien traslladar de bassa en bassa com ho fan avui els dipnous pulmonats.

Platycephalicthys sp, Devonià superior (Rússia)

reconstrucció

• 360 Ma- Al principi les plantes només es reproduïen per espores, però Lepidodendron ja poseïa espores femenines (grosses) i masculines (petites) i va tenir molt d’èxit al Carbonífer, època en la que apareixen la Trigonocarpus que ja té autèntiques llavors formades per la fecundació de l’òvul femení pel pol·len masculí donant lloc així a les plantes pteridosmermes que van progressar molt durant el Permià (finals del Paleozoic).

Escorça de Lepidodendron, Carbonífer superior (Lleó)

• 330 Ma- La innovació de l’ou amniota, amb closca porosa que permet l’intercanvi de gasos sense perdre líquid, va permetre als rèptils d’abandonar el mitjà aquàtic. Els rèptils més antics són els anàpsids dels quals les tortugues són seus els representants actuals.

Captorhinus aguti; Permià inferior; Oklahoma (EEUU)
• 315 Ma- Els primers insectes van aparèixer durant el Devonià, fa uns 400 Ma, però és durant el Carbonífer superior quan apareixen els insectes alats. La libel·lula Meganeura podía tenir l’envergadura d’una gavina.

Caloneura dowsoni, Carbonífer sup, Montceau-les-Mines (França). Prèstec del Dr.André Nel
• 245 Ma- Es pensa que els mamífers descendeixen d’un grup de rèptils anomenats cinodonts durant el Triàsic (inicis del Mesozoic). La gran innovació és la posició de les potes sota el cos i no als costats, típica dels rèptils.

Reconstrucció de Thrinaxodon liorhinus, Triàsic inferior (Sudàfrica)

• 230 Ma- L’ancestre dels dinosaures podria ser que fos l’Ornithosuchus del Triàsic, amb les potes sota el cos com els mamífers. De dinosaures els hi havia de dos tipus:
-els sauròpodes, que es movien amb quatre potes
-els teròpodes, que eren bípedes
Els prosauròpodes es desplaçaven amb quatre potes però quan havíen de còrrer ho feien amb dues.
• 220 Ma- A finals del Triàsic els rèptils alcen el vol i són els primers vertebrats a fer-ho. Els pterosaures no són dinosaures tot i que comparteixen un avantpassat comú. Els pterosaures adults podíen assolit els 7m d’envergadura i eren més aviat planadors.

Anhanguera piscator, Albià (Cretaci inf.), Santana do Carirí (Brasil)

• 205 Ma- Les cicadàcies, els ginkgos I les coníferes són les plantes típiques d’àquesta època i que encara existeixen. L’araucària és la conífera més antiga, existeix des del Juràssic, i totes elles són gimnospermes això és que confíen la seva pol·linització a l’acció del vent.

• 170 Ma- Aquesta és l’època daurada dels dinosaures. Els sauròpodes són animals de grans dimensions, així l’Apatosaure (o Brontosaure) podia medir 24 metres i pesar 35 tones, però el que s’emporta la palma va ser el Braquiosaure que amb els seus 24 metres de llargada, els seus 12 metres d’alçada i les seves 75 tones de pes va ser l’animal més gros que hi ha hagut mai a la Terra.

• 150 Ma- Les aus van evolucionar a partir dels Dromeosaures, que eren uns dinosaures corredors.
Confuciusornis sanctus, Juràssic sup.- Cretaci inf., Liaoning (Xina)

• 125 Ma- Neixen les plantes amb flors, o angiospermes i al mateix temps apareixen els insectes socials, molts d’ells encarregats de pol·linitzar-les. El gènere Ranunculus és un dels més antics.
Ranunculus ferreri, Cretaci inf. (Montsec, Lleida). Prèstec d'Antoni Lacasa.

• 100 Ma- Els peixos actuals (o teleòstis) apareixen a finals del Triàsic, fa uns 220 Ma, però és durant el Cretaci que es converteixen en el grup de vertebrats més divers.

Xiphactinus audax, Cretaci superior (Kansas) EEUU

• 75 Ma- És l’època que registra el pas dels darrers dinosaures els quals van desaparèixer, junt amb altres grups, a l’última gran extinció ara fa 65 Ma, i que marca el final del Mesozoic.

• 50 Ma- El buit que deixen els dinosaures és ràpidament ocupat pels mamífers que en poc temps conquereixen tots els nínxols ecològics.

• 2,5 Ma- Apareixen els primers homínids del gènere Homo.

0,05 Ma- Durant les glaciacions del Quaternari, els animals més grossos suporten millor les condicions de fred extrem degut a que el volum (responsable de produir escalfor) creix més ràpidament que la superfície exposada (per on es perd el calor). El millor exemple d’aquesta època és l’ós cavernari (Ursus spelaeus), sovint caçat per l’home del Paleolític.

Ursus spelaeus, Plistocè (Rússia)
Aquí finalitza aquest breu repàs per les més importants fites de l’evolució biològica. Esperem que us hagi agradat i que aneu a visitar l’exposició, si és que encara no ho heu fet.

NOTA: Totes les fotografies pertanyen a exemplars exposats a la mostra. Disculpeu la mala qualitat d’algunes d’elles.

dimarts, 16 d’agost de 2011

Mn Francesc Nicolau:L'UNIVERS DE LES GALÀXIES (II)

Segon Cicle de cinc conferències, sobre el tema "L’univers de les galàxies", pronunciades per Mn Francesc Nicolau els dies 1, 8, 15, 22, i 29 de març de 2011, a la Sala Sant Jordi del Seminari Conciliar de Barcelona i que han estat transcrites per Jordi Babot



1ª Conferència: CLASSIFICACIÓ DE LES ESTRELLES DE LA GALAXIA

Hi ha clasificades més de 200.000 estrelles. Això significa el treball d’una munió d’astrònoms amb una gran paciència (abans es deia: “el mentir sobre estrellas es muy seguro mentir porque nadie va ir a preguntárselo a ellas”, però ara sabem amb certesa moltes coses d’elles).

Els antics les diferenciaven per la brillantor i el color. La primera es mesura amb la magnitud (quantitat de llum que en rebem i que va de 1 la més brillant a 6 la menys, amb una distància de 100; cal multiplicar per 2,512 per passar d’una magnitud a la següent).

 Isaac Newton


Newton, a la seva òptica, va demostrar que la llum blanca, en realitat estava composta per set colors, en fer passar la llum del sol, blanca, a través d’un prisma.




El 1802, els espectroscopis eren més complexos que un prisma i permeteren una amplitud més gran de l’espectre. Wollaston va veure que fent bé l’espectre de la llum del sol (projectant la llum en una longitud de 5 m) apareixien els colors, però també ratlles fosques. Fraunhofer, amb el seu espectroscopi va comptar més de 500 ratlles, unes molt marcades i altres molt tènues, i els va donar noms: A, B, C, D, etc, però no en va trobar l’explicació. Kirchhoff va fer espectres d’altres llums blanques, com les resultants de posar incandescents gasos, i va veure que el seu espectre és de ratlles lluminoses. Un sòlid incandescent no feia cap ratlla. Un gas entre cos incandescent i gas, feia ratlles fosques i coincidien amb les que forma el gas quan està incandescent; aleshores, les ratlles de l’espectre del sol serien de gasos que estan entre el seu focus i nosaltres: les més fosques del sol són les ratlles fosques components de l’hidrogen; altres serien degudes a l’heli i a altres elements les més dèbils.

El 1880 Huggins va aconseguir els espectres d’Aldebaran i de Betelgeuse, apareixen les ratlles del Sol, però també d’altres. Així, les estrelles es podien classificar segons els elements que s’hi veuen. Aquesta classificació, el P. Secchi la féu en quatre tipus: blaves, blanques, grogues i roges. Anys més tard, Pickery ho féu amb lletres: O, B, A, F, G, K i M; posteriorment es varen afegir W i darrere R, N i S; aquesta classificació encara es fa servir. Cada classe de Pickery està sotsdividida del 0 al 9 (O0, O1, O2, etc). De l’O9 a la B0 hi ha la mateixa distancia que de B0 a B1. L’estrella Artur (de l’Óssa major) seria una K1; Aldebaran K5, Betelgeuse és M2; Rigel B8; Vega A0. La polar és F8; Sirius A1; el nostre Sol és G2.

Ejnar Hertzsprung

Hertzsprung, fotògraf afeccionat a la fotografia d’astres, se li va ocórrer establir en un gràfic una relació entre la correlació del grau de temperatura i la llum de l’estrella, i va veure que existia.El 1914 Henry Russell va presentar com a seu el mateix esquema. La majoria d’estrelles estan formant part en forma de S del gràfic, encara que molt gruixut. Però les gegants roges faran molta llum amb una temperatura molt baixa i al gràfic formarien un núvol a banda. El gràfic en S seria la seqüència principal. Potser les estrelles, perquè poden formar-se per condensació, es farien gegantes roges i anirien lliscant fins a extinguir-se, encara que això s’ha vist ara que no és correcte, i més quan s’han trobat les nanes blanques (de temperatura altísima, però que no es veuen degut a la seva petita grandària). Én la teoria del relliscament s’aniria de blaves a vermelles. El Sol és G2 i es veu que la llum no és la del màxim de temperatura que poden tenir les estrelles.



2ª Conferència: ESTRELLES VARIABLES I FENÒMENS GALÀCTICS VIOLENTS.

Contra el que creien els antics, els astres no són immutables. Hi ha una estrella, Algol ( de Perseu) que, a ull nu, es pot veure com passa de magnitud 2 a 3,5 cada 2 dies i 11 hores, i el canvi només dura 5 hores. I podria ser que el nom Algol, que vol dir el diable, posat pels àrabs fos degut al fet que varia de lluminositat. El 1783, es demostrà que era una estrella doble. Ara se sap de moltes altres estrelles dobles que fan semblantment i se les anomena algòlides. N’hi ha d’altres dobles que són molt juntetes i també varien de magnitud, però una mica diferent, i se les anomena lírides. Totes aquestes estrelles se les anomena pseudovariables o variables a eclipsis.


Tycho Brahe

El 1572, Tycho Brahe va observar l’aparició d’una estrella nova que es va fer cada vegada més brillant, fins a superar l’esclat de Venus i, després de minvar la seva llum, al cap de 15 mesos desaparegué (en realitat havia passat a una magnitud inferior a 6, per sota de les visibles a ull nu). El 1595, David Fabricius veu que ha desaparegut una estrella que era de tercera magnitud i no s’explica el fenomen, que no s’aclarirà fins el 1648, quan Evelius descobreix que és una variable que en 331 dies passa de magnitud 2 a 9,5; ara se l’anomena Mira Ceti (Const. de la Balena). El 1783 John Goodricke troba l’explicació de la variabilitat d’Algol: estrella doble; però ell mateix, l’any següent, descobreix una variable autèntica: la Delta del Cefeu, que fa una variació regular i continua en 5 dies i 9 hores, passant de magnitud 3,7 a 4,3. Les que fan com aquesta estrella ara se les anomena cefeides i ja en tenim més de 5.000 de catalogades.


John Goodricke

No totes les variables fan com aquestes, sinó que s’han hagut de classificar en cinc categories:

Cefeides; Semiregulars (com Mira Ceti); Irregulars; Accidentals; i Noves (com la de Tycho).

Les més interessants són les Noves que ara se subdivideixen en Autèntiques Noves i Supernoves. Les Noves són les que multipliquen la seva llum des de 5.000 a 100.000 vegades. Fins ara n’hi ha unes dos-centes d’enregistrades. Es calcula que, a la nostra galàxia se’n produeixen de dues a tres cada mes, però moltes no es poden veure. Un exemple va ser la del 1918 a la constel·lació de l’Àliga que era d’onzena magnitud i passà a ser de –1,5. Hi ha noves que ho han estat més d’una vegada i el seu mecanisme és que són estrelles dobles molt juntes i una d’elles xucla gas de l’altra de manera violenta de tant en tant, fins a augmentar a 30 milions de graus la seva temperatura.

Les supernoves són les que augmenten més de cent mil vegades la seva lluminositat. En realitat la de Tycho va ser una Supernova. I també la que va veure Kepler el 1604. I, des d’aleshores, a la nostra Galàxia no hem pogut observar-ne cap més; només en veiem en altres galàxies, com per exemple la de 1885 a Andròmeda que va resplendir com 100.000 milions de sols. Avui dia, s’han distribuït en dos tipus: I i II, segons la manera com es produeix la seva brillantor. Sabem que l’any 1054 els xinesos van enregistrar una “estrella hostessa” en el cel i en el lloc que ells indicaren, s’ha vist el 1920 que, efectivament, hi ha les restes d’aquella gran explosió d’una supernova que ells anomenaren d’aquella manera. Es troba a 6.000 anys llum de distància, a la constel·lació del Toro, i la seva nebulositat es va expandint i té de 6 a 9 anys llum de diàmetre. Les restes de la supernova han donat lloc a un púlsar que hi ha al seu centre.

Adam Riess

Un detall important descobert per Saul Pearlmutter i Adam Riess, és que 6 supernoves de galàxies llunyanes, han arribat a la conclusió que ara l’Univers està accelerant la seva velocitat d’expansió.



3ª Conferència: NANES BLANQUES, ESTRELLES NEUTRÒNIQUES I PÚLSARS.

Amb la descoberta de les nanes blanques es complicà el diagrama H-R, i després vingueren més complicacions i interrogants. És una història molt interessant. El descobriment de les nanes blanques té aquesta història: Entre 1830 i 1844, F. Bessel va estudiar el moviment de Sírius i resultà ser que feia una línia sinusoidal de 50 anys de període, cosa que significava que havia de tenir una estrella companya que per la gravetat la feia oscil·lar. Al 1852, Clark va descobrir la companya que era 10.000 vegades més feble (magnitud 8,5). El 1915, Adams va trobar que era molt calenta (8.000º C superficials), però en només 38.000 km de diàmetre; per tant havia de ser densísima (70 kg/cm3), es a dir, era una estrella col·lapsada. En aquest moment ja no es veu impossible pels avenços que s’han fet en atomística. Ara sabem que Adams es va quedar curt i encara és més densa perquè només té 10.400 km de diàmetre.

Walter Sydney Adams

Una altra nana blanca es va descobrir el 1962 que és més petita que la lluna i se n’han anant trobant moltes altres; ja passen de 400 les conegudes, però potser arriben al 3% de les estrelles de la nostra galàxia. Com a curiositat, el 1966 es descobrí una binària de dues nanes blanques.

Els púlsars es descobriren el 1968, però Landau ja els havia previst el 1932 i altres astrònoms van estudiar i calcular com les supernoves podien originar estels col·lapsats més densos encara que les nanes blanques, que ara anomenem estrelles neutròniques. El 1968, com dèiem, es va fer la primera troballa. La llavors ajudant d’observatori, Jocelin Burnell, va trobar-se, en un registre rutinari de les emissions per ones de ràdio de les estrelles, una que feia un bip de 0,03 segons cada 1,3 sg. Això va motivar que el seu professor, A. Hewish, mirés si s’havien enregistrat altres casos semblants i en trobaren tres més de 1,2, de 1,1 i de 0,025 sg. Què eren aquelles estrelles que oscil·laven d’aquella manera? Molt senzill: les estrelles neutròniques predites per Landau, que són estrelles degenerades que giren rapidíssimament i que produeixen un camp magnètic pulsant. El seu diàmetre és de 10-15 km, cosa que vol dir que tenen una densitat de milions de tones per cm3. Però, només ens arriben les radiacions de les que s’enfoquen cap a nosaltres; en realitat, deuen ser moltes més les que existeixen. En direm púlsars.

Jocelin Burnell

El problema dels astrofísics és perquè giren tan ràpidament, ja que el període dit equival a una volta de l’astre i més es complica la qüestió per a alguns trobats recentment que se’ls ha anomenat ultraràpids o també magnetars. Per exemple, a la constel·lació Vulpecula, al 1982 se’n trobà un de període 0,001558 sg, cosa que equival a dir que dóna 200 voltes per segon. També, se n’han trobat d’altres que no cal que detallem. L’explicació és que han tingut un company que els ha fet girar més ràpid i potser s’ha perdut o no el podem captar.

Paul Davies

El 1980, Paul Davies publica un article mostrant que el sistema binari de 2 pulsars neutrònics trobat al 1974 demostra que Einstein tenia raó en afirmar que la velocitat de la llum és un invariable, ja que aquests púlsars giren un sobre de l’altre a 3.000 km/sg i, això, faria que la velocitat de la llum variés entre 303.000 i 297.000 km/sg, a cada volta d’un pulsar sobre d’un altre; i en canvi, no es nota la més mínima diferència. Com que Einstein havia mort el 1955, no es va poder assabentar d’aquesta confirmació del seu principi.



4ª Conferència: ELS FORATS NEGRES

Els púlsars són difícils de comprendre que amb un radi tan  petit, girin sobre ells mateixos tan ràpid. El 2006 hi havia un amb molt magnetisme que, en emetre molta energia a l’espai (la del Sol en 250.000 anys) en dues dècimes de segon; es troba a 50.000 anys llum de nosaltres. Aquests astres es coneixen com a magnetars com ja vam dir.

Pierre Simon Laplace

Laplace el 1796 (Newton havia dit que la llum eren corpuscles) va suposar que hi haurien astres més grans que el Sol i plantejà quanta massa hauria de tenir un astre perquè la llum no pugui escapar si en ells la velocitat de fuga superés els 300.000 km/sg); serien foscos, com “forats negres” en el cel (aquest és l’origen del nom).

Karl Schwarzschild

L’alemany Schwarzschild, el 1916, va dir que encara que la llum eren ones, podia calcular el radi de l’astre intuït per Laplace. Un astre de 10 km de diàmetre, que tingués 3,5 masses solars ja no podria emetre llum (20 km de diàmetre, 20 vegades la massa del Sol). El 1939, Oppenheimer i Schneider calcularen que per 3,5 vegades la massa del Sol, l’estrella neutrònica podria seguir contraient-se (singularitat cósmica, avui dia forat negre). Chandrasekar va fer notar que segons la massa d’una estrella:

1)- La mort d’una estrella que fa fins a 1,5 la massa del Sol és convertint-se en nana blanca.

2)- Amb una massa entre 1,4 i 3,5, esdevé un púlsar, estrella neutrònica.

3)- Superior a 3,5 vegades la massa del Sol, un forat negre.

Stephen Hawking, el 1974 va exposar vuit estudis per entendre els forats negres. Segons el càlcul de la relativitat, constaria de dues parts: singularitat i horitzó dels esdeveniments. Temps i espai són conceptes relatius i per a nosaltres una cosa que durés una hora, per un altre pot durar diferent. Un forat negre seria una part sense extensió rodejat d’una esfera imaginària, horitzó d’esdeveniments, que, desde fora, un objecte que hi caigués, mai acabaria d’aturar-se i en el forat negre absorbit en mil·lèsimes de segon amb variació d’una sentir-se vermell i finalment negre. Això s’ha de compaginar amb la teoria quántica que no acepta una densitat infinita, cosa que presenta dificultats.

Stephen Hawking

A l’espai poden originar-se partícules virtuals a partir del no-res: Hawking diu que, a partir d’aquest fet, podrien escapar del forat negre partícules virtuals. Si un astronauta caigués dins d’un forat negre, en travessar l’horitzó d’esdeveniments, la seva alçada seria inferior a la mil·lèsima del gruix del paper de fumar.

El forat negre, com que és negre, no es pot veure, però si té un astre a prop, li xuclarà la massa i emetrà una radiació potentísima de raig X o gamma (però els estels neutrònics també n’emeten). Una estrella de la constel·lació del Cigne emet una radiació intensísima i que podria ser deguda a un forat negre, ja que la massa atractiva serà de sis masses solars. El 1971, Martin Rees va dir que al nucli de la galàxia hi hauria un forat negre enorme. I el 1990, per comprovar-ho, el telescopi Hubble va mirar el nucli de la galaxia d’Andròmeda i va arribar a la conclusió que n’hi ha un i de 30.000.000 de masses solars (és calcula per la velocitat de les estrelles que hi ha a prop la força del xuclament de les estrelles). El de la nostra Galaxia s’ha vist que és de 2,5 milions de masses solars. Però com s’explicava l’origen de les galàxies? Seyfert va trobar galàxies “rares” d’un nucli fortíssim (abans de l’explicació dels forats negres). El forat negre del centre de las galàxies explica ara aquelles rareses i d’altres.



5ª Conferència: COM ÉS LA “VIDA” DE LES ESTRELLES?

Si les estrelles varien i brillen, és que estan fetes de les mateixes substàncies que la Terra. De l’energia que emet el Sol, per la distància i el diàmetre de l’esfera terrestre, només ens arriban a la Terra ½ milmil·lionèsima part. I del que ens arriba, la ¼ part es reflecteix. Tot el que fabrica l’energia dels homes, és la deumilionèsima al dia. El gran interrogant és el que crema al Sol.

Julius Mayer

Julius Mayer, el 1870 va suposar que era per la caiguda de meteorits. Helmholtz deia que era per contracció de la massa, que es produïa l’escalfament; si el Sol tingués 25 milions d’anys, el Sol hauria d’haver estat del tamany del Sistema Solar. També pensava així Lord Kelvin. S’ha d’esperar al 1930 per trobar una nova explicació i és l’energia de fusió nuclear que converteix l’hidrogen en heli. Però la fusió nuclear hi ha un moment que comença i un altra en què acaba. Aquesta idea va ser donada per Eddington. Una estrella neix de condensar-se l’hidrogen: ¿A l’Univers hi ha nuclis d’hidrogen que amb el gir de la galaxia s’ajunten per donar lloc a les estrelles? Observant el Cosmos, Hartman, el 1904, va deduir i intuir que sí que n’hi havia. Otto Struve va observar que l’hidrogen era el 90 % (ara se sap que és el 80%) del total de partícules. Quan la gravetat comença a vèncer el núvol d’H, s’anirà contraient fins a arribar a 12 milions de graus de temperatura,  i s’inicien les reaccions. La teoria del relliscament i d’altres, s’han anat rebutjant. El japonés Ayashi va dir que l’estrella depèn del núvol original i, segons això, ocuparà un lloc determinat i allí es mantindrà tota la seva vida. La fusió origina una gran pressió a l’estrella i la temperatura que fa que es dilati i faci disminuir la pressió, però que tornarà a contraure’s (el cas extrem són les variables cefeides).

Otto Struve

A mida que passen els anys, l’estrella va fabricant cada cop més heli, i aquest fa beril·li i carboni (comprovats per espectrografía); i d’aquests, altres elements fins arribar al ferro que és d’una gran estabilitat (el Sol només arriba fins aquest element i encara molt lentament). D’aquí a 5000 milions d’anys, el Sol es dilatarà fins a l’òrbita de la Terra, convertint-se en una geganta vermella. Si tingués deu vegades la massa del Sol, només duraria una desena part. I si encara fos més massiva, seria una supernova, originant-se elements més enllà del ferro. La seva explosió seria molt violenta i es formaria fins i tot plutoni i més enllà.

el Sol

La mort de les estrelles es dividiria en el que hem vist a l’anterior conferència en relació a la massa. El Sol seria una estrella de segona o de tercera generació i s’hauria format a partir dels materials generats en el nucli d’una supernova, ja que tenim elements més enllà del ferro (som cendre d’estrelles!). Les nanes blanques finalment s’apaguen. El forat negre seguirà rebent matèria i amb els púlsars, acabaran tots per extinguir-se.

El Cosmos tindria uns 13.700 milions d’anys, temps suficient per haver originat 2 o 3 milions d’explosions de supernoves en la nostra galàxia.