El Cadí és una serra orientada d’est a oest amb uns impressionants i característics cingles a la seva cara nord, producte del basculament dels seus estrats cap al sud, i que és frontera natural entre les comarques de la Cerdanya, el Berguedà i l’Alt Urgell.
Aquí proposem un itinerari circular, de dificultat mitjana-alta, que permet conèixer l’extrem més oriental de la serra, tot ascendint a un dels cims més destacats: el Comabona, de 2.554 metres d’alçada. Aquest itinerari comença i acaba al Prat d’Aguiló (a 2010 m), ampla collada a la qual s’accedeix per una pista en mal estat que s’inicia prop de la població de Montellà.
Comencem tot dirigint-nos al refugi que està situat al peu del roc anomenat el Blancor.
Al costat de la font del refugi afloren unes roques grises pigallades: es tracta de les dacites, unes roques volcàniques de caràcter intermedi i de textura porfírica en les que destaquen uns grans cristalls (fenocristalls) de plagiòclasi.
Aquestes roques es van emplaçar a finals del Paleozoic (Carbonífer superior-Permià) quan aquesta zona es trobava afectada per un vulcanisme molt explosiu. Com es pot deduir, en aquella època (fa uns 280 milions d’anys), aquest no era l’indret agradable que és avui dia!
Des de la font comencem a remuntar cap al Pas dels Gosolans tot trepitjant unes argiles molt roges pertanyents a la fàcies Buntsandstein del Triàsic inferior, amb les quals s’inicia el Mesozoic o Era Secundària.
Als prats hi creix la xicoia (Taraxacum pyrenaicum), parenta dels “pixallits” o dents de lleó, que es recol·lecta a principis de primavera, quan encara no ha florit, per a fer-ne amanides. Hom assegura que té un gust semblant a l’escarola i les seves propietats diürètiques són ben reconegudes.
Junt amb les xicoies també es pot veure el botó d’or (Ranunculus acris) que dóna un toc de groc al verd de la gespa.
Després de creuar un petit bosc, entrem de ple al regne del calcari, amb roques pertanyents principalment al Cretaci superior (Mesozoic) i al Cenozoic (o Era Terciària).
Entre les esquerdes hi creix el carraspic (Iberis amara) amb els seus grupets de petites flors blanques o lleugerament rosades.
Poc a poc anem guanyant alçada i, si mirem enrere, podem encara veure el refugi enmig del prat on hi destaquen les roques volcàniques, de color gris-blavós; les argiles roges del Permotrias i la gran roca del Blancor, just al seu damunt, formada per calcàries del Cretaci superior.
Arribant al Pas dels Gosolans ens fixem que a les roques hi ha uns puntets blancs: són les alveolines, uns foraminífers unicel·lulars que van viure a principis del Cenozoic (Eocè). Les seves restes poden trobar-se al llarg de quasi tot el Pirineu.
A partir d’aquí ens dirigim a llevant, seguint el caire de la cinglera i passant pels pics d’Aguiló i de la Font Tordera, el qual ens regala espectaculars vistes del Comabona i la seva impressionant cara nord on hi destaca l’estrat, molt blanc, de calcàries amb alveolines de l’Ilerdià (Eocè inferior), ara amb una potència considerablement reduïda i en una posició més baixa degut a la presència d’una falla normal.
Al llarg del recorregut ens fixem que les plantes són molt menudes, a voltes piloses, i formen petits coixins per tal de protegir-se dels vents que assolen aquestes alçades. Algunes d’aquestes plantes són la saxífraga brioides (Saxifraga bryoides), la molsa florida (Silene acaulis) i l’andròsace (Androsace vandellii).
Andròsace
A les zones més protegides de la carena hi creixen l’àster (Aster alpinus) i la pastorella (Gentiana verna).
Pastorelles
Arribant a la carena principal, contemplem com les grans canals davallen directament cap al Prat d’Aguiló. A les roques poden veure’s les restes d’uns gasteròpodes fòssils que podrien ser de Cerithium serratus, del Cuisià (Eocè inferior). Som ja molt a prop del cim del Comabona.
Des del cim estant, i si el dia és bo, es gaudeix d’una vista molt dilatada: a ponent es distingeix la silueta del Montsent de Pallars; una bona part del Pirineu Axial tanca l’horitzó pel nord, des del Salòria a la Serra de Madres, ja al Capcir; a llevant tenim la gran massa calcària de la Tosa d’Alp i Serra de Moixeró, i pel sud s’estén la vall del Llobregat i l’impressionant cara nord del Pedraforca. Per l’oest tenim la resta de la Serra del Cadí de la qual només hi destaca el cim de la Costa Cabirolera, o Roca Punxenta, de 2.605 m.
Baixem del cim en direcció al Coll dels Terrers i des d’aquí ens dirigim al Pas de Tancalaporta tot flanquejant el vessant obac del Puig dels Terrers. Des del coll es pot contemplar tota la vall del riu Bastareny el qual aboca les seves aigües al Llobregat, a l’alçada de la població de Bagà.
Seguint les marques vermelles i blanques del G.R.-150, anem cap al Prat Cerdà, coll que separa la Serra del Cadí del Serrat de la Muga, i a través del Pas del Bou, descendim la cinglera formada per les calcàries amb alveolines.
A partir d’aquí comencem a trobar alguns exemplars esparsos de pi negre (Pinus mugo) i alguns matolls de ginebre (Juniperus communis), els fruits dels quals (els ginebrons) quan maduren es tornen foscos i amb ells s’elabora el conegut licor: la ginebra. També veiem l’adonis (Adonis vernalis) amb les seves vistoses flors grogues. A partir d’aquí seguirem les marques de color taronja del circuit dels ”Cavalls del Vent”.
Adonis
Quan entrem de ple al bosc trobem moltes espècies que creixen a la vora del camí aprofitant la major entrada de llum. Entre aquestes està la violeta boscana (Viola sylvestris) i l’herba del vent (Pulsatilla alpina).
Herba del Vent
Després de flanquejar el vessant nord de la Roca dels Llamps baixem de dret al Pla de les Creus, des del qual ens dirigim de nou al Prat d’Aguiló tot passant pel peu dels cingles drenats per petits rierols, on podem trobar la linària (Linaria alpina) i la violeta groga (Viola biflora).
Linària
Viola groga
Entre les roques veiem un aràcnid del gènere Lycosa, coneguda popularment amb el nom de “taràntula”. La seva picada pot ser perillosa.
En un prat, ja prop del refugi, descobrim un grup de bolets de grans dimensions: són els camperols (Agaricus campestris), parents dels xampinyons, que creixen després dels primers ruixats d’estiu i a la tardor.
Des d’aquest indret fem una petita pausa per a contemplar els abruptes vessants que deixem enrere abans de tornar de nou al Prat d’Aguiló on posem punt i final a aquest itinerari naturalista.
Distància del recorregut: 10 Km aprox. Desnivell: 600 m aprox. Extret del Mapa Excursionista Cerdanya, E 1:50.000, Ed.Alpina.
Nota: sortida realitzada el 19 de Juny de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada