Un cop més
ens reunim una bona colla de participants de la sortida geològica de primavera
que ens han proposat els companys d’Itineraris
Geològics. Aquest cop és la sortida complementària de la que ja vam fer
l’estiu de l’any passat pels voltants de Susqueda al massís de les
Guilleries.
Ens reunim de nou al poble d’Anglès
En aquella
ocasió vam “viatjar” en el temps des dels materials del Cambroordovicià
(Paleozoic inferior) més superficials, i de grau metamòrfic més baix, de la Sèrie de Susqueda i fins als més antics,
més profunds i de grau metamòrfic més alt de la Sèrie d’Osor a tocar de la presa del Pasteral, tot observant també
diverses intrusions de magma prèvies i posteriors a l’orogènia Herciniana,
ocorreguda a finals del Paleozoic, ara fa uns 300 milions d’anys.
Presentacions a la primera parada del dia
En aquest nou
itinerari farem al revés, això és, anirem des dels materials més antics de la Sèrie d’Osor als més “moderns” de la Sèrie de Susqueda, encara que avui no
veurem el paquet de Gneis de la
Guilleries que s’intercala entre ambdues sèries.
En Roberto ens dona algunes explicacions generals
Com sempre,
ens fa de guia el prestigiós geòleg Roberto Espínola, qui ens ha proporcionat
un excel·lent dossier de l’itinerari. A més avui està acompanyat del no menys
prestigiós geòleg Marc Tudela, autor de diverses guies i fundador d’Itineraris Geològics...tot un privilegi.
La primera parada la fem a les Mines d’Osor, un conjunt d’edificacions de
l’antiga colònia minera i que actualment acull una casa de colònies. Aquí se’ns
dona una primera dosi d’explicacions
generals de la zona que ens serviran per situar-nos geogràfica i geològicament
al difícil sector d’avui.
En Marc també s’hi apunta...
Des d’aquí
anem caminant uns metres per la carretera cap a l’antiga pedrera de les mines,
tot observant els micasquistos de la Sèrie
d’Osor que afloren als talussos. Aquests micasquistos van ser antigues
roques sedimentàries, segurament de tipus argilós, convertides, durant
l’orogènia Herciniana, en roques metamòrfiques molt deformades, recristal·litzades
i del tot irreconeixibles.
Observació dels micasquistos
Aspecte dels micasquistos amb venes lenticulars de quars deformat
El que sí que
podem reconèixer, gràcies al nostre botànic Josep Soler, són les boniques flors
del setí (Lunaria annua), una
brassicàcia (o crucífera) les llavors de la qual són molt apreciades en
decoració floral.
Flors del Setí
Arribem a la pedrera
Un cop
situats a la pedrera podem observar una falla molt vertical on es concentren
les mineralitzacions, sobretot de fluorita i galena, i que es van explotar fins
l’any 1980. També ens repartim per les diverses terralleres per mirar de trobar
mostres de minerals i, a fe, que en trobem alguns de ben notables.
Observant la fractura mineralitzada
Mostra amb fluorita i galenaTambé anem a
donar un cop d’ull al que va ser el pou mestre de les Mines d’Osor i que ara
està tapat per una llosa de formigó amb una inscripció feta a mà de l’època del
tancament de les mines. Estem damunt d’un pou d’uns 300 metres de fondària amb
11 nivells de galeries!!!
Sobre la llosa del pou mestre de les mines d’Osor
Sense perdre
més temps, ens dirigim en cotxe cap a la següent parada on podem observar uns
nivells d’antigues roques volcàniques bàsiques, segurament basalts, que
s’intercalen entre els micasquistos de la Sèrie d’Osor. Aquests nivells
volcànics es van convertir, durant l’orogènia Herciniana, en unes roques
metamòrfiques, dites amfibolites, que
es distingeixen a l’aflorament pel seu color més fosc i aspecte un xic pigallat
per la presència de cristalls d’hornblenda.
Assenyalant els nivells d’amfibolites
a la columna estratigràfica
Aspecte de les amfibolites
Entre les
escletxes de la roca hi creix una planta ben curiosa: es tracta del Melic de
Venus (Umbilicus rupestris), també
coneguda com a barretets de capellà, una crassulàcia pròpia de l’Europa
mediterrània.
Melic de Venus
Abans de
dinar fem una parada al llit de la riera d’Osor per a observar un granit
leucocràtic tardihercinià, d’un vistos color rosat, que engloba cossos més
foscos de diorites i que és tallat per un dic de lampròfir que s’emplaça quan
aquests magmes ja s’havien refredat, i d’aquí els seus contactes rectilinis i
ben nets.
Observant un dic de lampròfirs a la riera d’Osor
En acabat el
dinar ens desplacem tots plegats per la pista asfaltada que, des d’Osor, puja
al Santuari de la Mare de Déu del Coll. Abans d’arribar-hi, però, fem una
parada al coll de Nafrè per a observar la Sèrie de Susqueda, uns esquistos amb
metamorfisme regional de grau mitjà-baix, però molt afectats pel metamorfisme
de contacte que els va proporcionar la intrusió dels batòlits granítics
posthercinians i que es visualitza en el creixement de porfiroblastes, segurament de cordierita, damunt els plans
d’esquistositat que dona a la roca un aspecte pigallat molt característic.
Explicant l’origen de l’esquistositat
A
l’aflorament també podem observar com aquests esquists estan tallats per un dic
de pòrfir que es distingeix pel seu color rosat d’aspecte massiu i amb textura
porfírica on hi destaquen un grans cristalls (fenocristalls) de feldspat. Arreu
trobem la planta coneguda com a bruc boal (Erica
arborea) amb multitud de petitíssimes flors blanques en forma de
campanetes.
Mostrant la intrusió d’un pòrfir granític
Textura porfírica de la intrusió
Bruc boal
Fetes
aquestes observacions pugem cap al santuari de la Mare de Déu del Coll on farem
la darrera parada de l’itinerari. Des de l’aparcament d’aquest punt tan elevat
podem gaudir de bones vistes cap al nord on es despleguen els cingles del
Collsacabra amb el pantà de Susqueda als seus peus. Aquí, en Roberto i en Marc
ens fan veure la gran llacuna estratigràfica que hi ha entre el sòcol paleozoic
on ens trobem i la seva cobertora terciària (el Collsacabra), ja que entremig
manca tot el Mesozoic (o Era Secundària) segurament per manca de sedimentació
en tractar-se d’un alt estructural.
En Roberto ens dona les darreres explicacions del dia
Vistes al Collsacabra des del Coll
En Marc ens fa un resum de la jornadaFinalment ens
dirigim a l’església del santuari, un temple romànic (s.XII) d’una sola nau i
campanar d’espadanya que és l’únic element que es conserva d’un antic priorat
benedictí que va existir fins l’exclaustració del 1835.
Ens dirigim cap a l’església del santuari
Des del mirador del Coll...
Darrera de
l’absis de l’església hi ha un mirador avançat sobre la vall d’Osor que acabem
de recórrer al llarg de tot el dia. Així aquesta magnífica vista serveix de
comiat d’aquesta jornada de geologia i natura, però no marxem sense abans
dedicar un calorós aplaudiment als nostres guies d’avui. Fins a la propera!
