Ja fa temps, ens vam dedicar amb profusió a l’observació dels materials i les estructures relacionades amb la conca lignitífera de l’Alt Berguedà. Així vam descobrir que el Pedraforca és com un “pastís nupcial” perquè en ell s’amunteguen, com a mínim, tres “pastissos” denominats mantells de corriment, els quals van lliscar els uns damunt dels altres gràcies a la intervenció dels materials plàstics (argiles i guixos) de la fàcies Keuper.
Per donar un
cop d’ull a tot plegat, i mai millor dit, anem primer a Guardiola de Berguedà,
petita població situada un xic més enllà de la desviació cap a Saldes (i el
Pedraforca) i de les cases del Collet d’Aïna.
Guardiola de
Berguedà es troba a l’aiguabarreig dels rius de Cerdanyola, Bastareny i
Llobregat, on les argiles i guixos de la fàcies Keuper afloren abastament i s’erosionen
amb molta facilitat, per això està dins una petita depressió triangular
encerclada de muntanyes. Si ens hi fixem bé, dins dels guixos es poden observar
petits cristalls bipiramidals de quars dits Jacintos
de Compostela.
En aquesta
població hi destaca, sobretot, el monestir de Sant Llorenç prop Bagà, penjat a
mig aire del vessant nord del Cap del Tossal, sobre la vall del Bastareny. Està
tot ell construït damunt els materials de la fàcies Keuper i d’una terrassa
quaternària... i aquesta fou la seva condemna!.
Es tracta
d’un conjunt monacal fundat a finals del s.X i que va perdurar fins al s.XVIII,
però de primer cop d’ull ja es veu que, exteriorment, de l’edifici romànic
original se’n conserva ben poca cosa, de la torre-campanar amb prou feines es
conserva un pis, i queden restes d’un petit claustre i de dues absidioles. Tot
això és perquè en resultà molt afectat per l’anomenat Terratrèmol de la Candelera del s.XV. Al blog de l’Isaac Camps (Bloc de Camp) hi ha un excel·lent article al respecte on s’analitzen alguns desperfectes que
afecten, encara avui, a l’edifici. Potser si s’hagués construït damunt d’un
terreny més “rocós” no hauria patit tanta destrucció, però els materials de la
fàcies Keuper els costa molt poc de “fluir”, i en els materials poc consolidats
del quaternari les ones sísmiques poden “ressonar” a plaer...
Després de
visitar el monestir anem a la desviació que porta al barri del Reboll on
s’inicia la Via del Nicolau, un
curiós itinerari de passejada que té els seus orígens en un antic traçat
ferroviari, construït entre els anys 1914 i 1916, promogut pel senyor Tomàs
Nicolau, propietari d’una serradora de Berga.
Aquest
traçat, que va funcionar durant uns pocs anys, tenia com a objectiu el
transport de la fusta des de Gisclareny fins a l’estació de Guardiola. Ja els
anys 60 i 70 es van fer alguns treballs de recuperació, però no va ser fins
l’any 2009 que es va reobrir el traçat en tota la seva totalitat, el qual té
una longitud d’uns 6 quilòmetres i un pendent molt suau, amb tot de túnels i
passarel·les metàl·liques.
Anem, doncs,
per aquest traçat al llarg d’un parell de quilòmetres, sota la volta dels
arbres que flanquegen el camí i que proporcionen una molt agradable ombra. Pels
marges anem veient alguns afloraments de roca però que semblen despreniments.
En teoria, sota els materials del Keuper hauríem de trobar els de la fàcies
Muschelkalk i Buntsandstein, però enlloc d’això, cap al final, trobem un
aflorament de roques molt deformades, dins les quals es distingeixen clarament uns
petits exemplars de foraminífers, del tipus Operculina, i que són els fòssils
característics del Terciari (o Cenozoic). Hem traspassat una falla encavalcant.
Així arribem
fins a la pista asfaltada que, des de Bagà, puja a Sant Joan d’Avellanet i on afloren una
alternança de gresos i margues (dites turbidites)
de la Formació Campdevànol (del
Lutecià, Eocè mitjà) i que ja formen part del “pastís basal” del Pedraforca,
dit oficialment Mantell del Cadí. De
tot això, però, en parlarem en un proper capítol d’aquesta història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada