Quan la
ciència es limita a constatar la realitat ens en podem refiar del tot. Davant
d’un fet no podem objectar res. Però quan es posa a construir una teoria, per
molt competents que siguin els científics que la discorrin, pot passar que no
s’ajusti del tot a la realitat. Per això moltes vegades s’han hagut de
modificar certs enunciats que es tenien per vàlids.
Eduardo Bañados, el científic xilè encarregat
d’estudiar un llunyà forat negre supermassiu
Un exemple:
fa alguns anys es deia que era un fet molt exepcional que una estrella pogués
tenir planetes i que el nostre sistema solar era un cas molt especial. Però més
tard es començà a dir que això no era tan rar i que potser el 30% de les
estrelles tenien planetes. Poc després ja es deia que potser dos terços, i ara
ja hi ha qui diu que és tan normal que potser totes les estrelles en tenen
algun. I s’ha vist que més d’una en té molts, com el sistema Trappist-1 , que se n’hi han descobert set planetes.
Doncs bé, ara
resulta que una de les teories considerades de les més ben construïdes, com és
la que explica el desenvolupament del cosmos a partir del Big Bang, també es
troba que s’haurà de modificar almenys en un detall. Per què? Doncs perquè s’ha
descobert un enorme forat negre (o sigui una estrella col·lapsada) situat a una
enorme distància. Es tracta d’un quàsar que té un desviament cap al roig de
7,54 i això vol dir una llunyania de prop de 13.000 milions d’anys llum, o
sigui que ja existia quan l’univers només tenia 690 milions d’anys, el 5% de
l’edat actual.
La seva massa
ha de ser d’uns 800 milions de vegades la del sol. I aquí ve la dificultat que
dèiem. El desenvolupament de la matèria còsmica, segons la teoria, no permetia
pas que al cap de tan poc temps (poc a escala còsmica, naturalment) ja s’hagués
pogut formar una concentració tan enorme de matèria. Què falla aquí? Sembla que
la teoria.
El director
de la Carnegie Institution,
l’astrònom xilè Eduardo Bañados qui, amb l’ajut del telescopi Magallanes, ha liderat
aquest estudi, ha dit a la revista Nature:
«És un desafiament enorme a les teories de com es fa el creixement supermassiu
d’un forat negre» Així doncs, cal modificar la teoria fent que hagi hagut un
desenvolupament que permetés la formació de forats negres supermassius. Això és crucial per poder comprendre com era l’univers primitiu.
I nosaltres,
què hi diem? Que una vegada més se’ns mostra que cal anar amb peus de plom
abans de donar per totalment vàlida una elucubració dels científics per molt
ajustada que sembli a la realitat. La natura sempre ens pot donar sorpreses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada